Joan Roma

TANTA ÈPICA , ESGOTA . Encara la setmana passada hi hagué un nou episodi d’èpica en el Parlament de Catalunya, quan els tres grups parlamentaris independentistes ( Junts x cat, ERC i CUP ) varen acordar solemnement no acceptar la sentència del Tribunal Suprem, inhabilitant el president Torra, per desobediència. Acabat el Ple, tots cap a casa, amb un president en funcions, i sense cap acte ni cap actuació que suposés un mínim de desobediència, a la sentència del Suprem. Això sí, tota la tarda vàrem poder escoltar inflamats discursos contraris a la Justícia, al Govern Central, a la Monarquia i a l’Estat, en el seu conjunt. Al vespre, giren pàgina i cap moviment en contra. Dos dies abans, exigència de que el BOE publiqués la inhabilitació del president Torra. Acabat el termini, és el propi govern de la Generalitat el que el publica en el DOGC. L’endemà, grans discursos contraris a les propostes del Ministeri de Sanitat, per a frenar l’avenç del COVID19. No es podia acceptar un nou “cafè per a tots”, en forma d’exigències a les ciutats de més de 100.000 habitants. Al vespre, acceptació de que si s’ha dit i acordat, s’haurà de complir... Ho tornarem a fer, diuen alguns, fins i tot alguns del govern, com el mateix president Torra abans de ser inhabilitat. La realitat és que no va tirar endavant cap nou acte de desobediència, ni ell, ni cap membre del govern, ni del Parlament. Ni un pas enrere. Se n’han donat tants, en tantes direccions que ja ningú sap on estava la fita inicial. Unilateralitat, exigència d’autodeterminació, taula de diàleg sota aquestes condicions, sinó , no s’hi va. Bé, de moment ni unes coses ni una altra, perquè tot ha quedat supeditat al resultat de les noves eleccions. Podria continuar amb unes quantes dotzenes més d’exemples d’èpica, buida de contingut i serietat, però amb aquestes n’hi ha prou per mostrar la cara menys poc seriosa del moviment independentista, a nivell de dirigents. O si voleu, de càrrecs institucionals. Jo crec que hi ha milers, si voleu dotzenes de milers d’independentistes de bona fe, que es creuen algunes de les proclames i promeses que escolten de membres del govern, però estic convençut que cada vegada hi ha més gent, que ha perdut la fe, en els capdavanters. Si miren les promeses, i les comparen amb els resultats, poden comprovar el rotund fracàs obtingut. Però, és que les perspectives de possibles avenços s’han convertit en probables fracassos, per culpa de les baralles i fraccionaments del món independentista. Qualsevol observador neutral pot constatar una gran preocupació per ocupar poltrones, més que per aconseguir avenços en l’autogovern. Si algú compara la fortalesa de Catalunya deu anys enrere amb la que té actualment, podrà constatar un retrocés evident. I no petit, sinó de grans dimensions que es va fent, més i més gran, a mesura que passa el temps i no s’albira cap solució ni cap objectiu clar. La desorientació i la divisió imperen en tot el moviment independentista, de manera que si tot continua així és més que probable una difícil victòria a les properes eleccions al Parlament. Ara, han tret un nou objectiu com és el de superar el 50 % dels vots, però ningú especifica perquè servirà si s’hi arriba i què faran si es queda per sota. En resum, tanta , tanta èpica, esgota.