Joan Roma

DE QUI ÉS LA CATEDRAL ? En l’edició d’El 9 Nou del passat 9 d’octubre, apareixia la noticia “Capgirem Vic al•lega contra la immatriculació de la catedral”. Pel contingut, veig que aquest grup municipal s’afegeix a la campanya iniciada per ERC, el passat mes de juliol, amb unes sorprenents conclusions que tot seguit detallaré. M’he convertit en una mena d’expert en la matèria pels meus antics càrrecs de regidor, alcalde i diputat al Parlament, amb amplis coneixements sobre les immatriculacions dutes a terme pel Bisbat de Vic, i part del Bisbat de Solsona, al llarg de quaranta anys. Fruit d’aquests coneixements, m’atreveixo a assegurar que les immatriculacions dutes a terme per l’església catòlica a Catalunya, han estat conformes a llei, i no els hi trobo cap irregularitat fora d’algun possible error que s’hagi pogut cometre, com en tota obra humana. D’entrada pels qui desconeguin el terme “immatricular”, vol dir donar d’alta en el registre de la propietat un bé ( rústec, urbà, edifici o monument), per tal de que quedi clara la titularitat de la propietat. Anem a l’origen del tema. Entre els anys 1946 i el 2015, la llei vigent permetia immatriculacions amb algunes carències, cosa que porta ERC a qüestionar totes i cadascuna de les 3.722 immatriculacions, dutes a terme, “amb la simple signatura del bisbe corresponent”. Aquesta afirmació no és certa, perquè cada immatriculació s’ha dut a terme, previs estudis i recerca d’informació i documentació, en els registres municipals, fotos aèries, plànols cadastrals, etc. Ho afirmo perquè conec molt d’a prop el treball dut a terme pel Bisbat de Vic, amb la contractació d’una persona que durant més de trenta anys ha recollit material, en tots els formats possibles, a fi de determinar els elements que portessin a poder immatricular el bé, amb el màxim de garanties. Jo mateix vaig comprar com alcalde, els horts del rector, per a ubicar-hi la zona esportiva del poble de Borredà. La feina d’immatriculació encara no ha acabat, degut, precisament a la complexitat del tema. I com podem veure encara no s’havia dut a terme la immatriculació del conjunt més visible i destacat, la Catedral i el Palau Episcopal. Em va sorprendre el qüestionament d’ERC de totes les immatriculacions fetes, i encara més que la presentació anés a càrrec de Pere Aragonès, com a vice president i d’Esther Capella, com Consellera de Justícia, anunciant la creació d’una Oficina de Mediació, per actuar com mediadors entre l’església catòlica, i els possibles damnificats per aquestes “indegudes immatriculacions” . Increïble. L’església catòlica ha dut a terme 3.722 immatriculacions ( a Catalunya ), de les quals 1.855 son llocs de culte, altres 1.518 son terrenys, la majoria rústecs, amb alguns urbans, i finalment 349 corresponen a edificis civils. En una segona compareixença el passat 16 d’agost varen afirmar l’existència de 951 immatriculacions indegudes, en el marc territorial de la Catalunya Central. Totes elles ja incloses en la llista general. Entre les grans sorpreses de considerar “indegudes” és a dir il•legítimes les immatriculacions fetes per l’església catòlica figuren, les Catedrals de Barcelona, Girona, Solsona , Tarragona, Terrassa . També ho serien les Basíliques de la Mercè, Santa Maria del Mar i Sta. Maria del Pi, totes tres a la ciutat de Barcelona. El mateix passaria amb els Palaus episcopals de Barcelona, La Seu d’Urgell, Solsona, Arquebisbat de Tarragona, així com l’Arxiu Històric Diocesà de Tarragona , el Seminari Conciliar Pontifici de Tarragona, els Monestirs de Sant Llorenç de Morunys, el de Sant Pere de Camprodon , i el Santuari de La Gleva. A tot plegat hi afegeixen centenars d’antics cementiris, antigues esglésies i ermites, a més d’antigues rectories i cases parroquials. En resum, consideren “indegudes” totes les 3.722 immatriculacions, sota el criteri que es varen fer sense aportar cap altre document que una simple signatura del senyor Bisbe. Aquí, a Vic, a Solsona, o en qualsevol altre dels Bisbats. He de dir que he fet una lectura i un estudi de tot el llistat ( al qual es pot accedir via web del Departament de Justícia) i puc concloure la possibilitat d’algun error en alguna de les inscripcions, mai superior a un 1% del total, però en cap cas, un mal ús i abús de la prerrogativa de la llei d’immatriculacions. Es més, puc dir que n’hi falten algunes d’aquestes comarques. I estic convençut que ben poques persones demanaran mediació a la Generalitat per a recuperar propietats seves, presumptament “apropiades” per l’església. Aquí a Vic, he vist l’argument del grup Capgirem Vic, en el sentit d’haver estat declarat el conjunt Monument Històric Artístic ( 1931), que en cap cas suposa la pèrdua de la propietat. Tenim a Catalunya, dotzenes de monuments de titularitat privada, declarats històrics artístics. En cap cas la declaració suposa la pèrdua de la propietat. Acabo. Em sorprèn enormement , a aquestes alçades de la vida i la política, que surtin grups qüestionant el títol de propietat, de bens seculars, sense cap document probatori d’una apropiació indeguda. Si algú vol qüestionar el dret de propietat, podríem retrocedir dos-cents, tres-cents o cinc-cents anys, i potser ningú del país podria aportar documents sobre l’origen de la seva propietat. I crear una Oficina de Mediació, suposa una sorpresa més, entre moltes altres que ens depara aquest Govern. Com a membre d’aquesta Diòcesis no tinc cap mena de dubte sobre la titularitat de la Catedral i el Palau Episcopal.