Joan Roma

MALA SALUT DE FERRO. Segur que tots coneixem o hem conegut familiars, més o menys propers, o persones del poble o del barri, que presentaven un molt delicat estat de salut, però duraven i duraven, fins enterrar a multitud d’altres que aparentment eren forts com roures. Em ve al cap aquesta comparació a la vista d’un bon nombre d’articles d’opinadors d’aquesta casa, la majoria sobiranistes reconeguts, els quals a cada problema , a cada error procedent del govern central, de la casa reial, del poder judicial, de l’exèrcit, de les corts generals, del defensor del poble, de televisió espanyola, o de qualsevol altre element que porti l’adjectiu “espanyol”, consideren arribat el final de trajecte d’Espanya com Estat. Bona part del fracàs del procés, va venir d’aquest tendència a simplificar i a minimitzar la força d’un país, situat en el tercer lloc de la UE, després de la sortida del Regne Unit. Un país que ocupa la dotzena plaça a nivell de països industrialitzats, i la divuitena en l’Índex de democràcies mundials. Podria afegir altres dades sobre població, PIB, connexions amb Amèrica Llatina, etc, però no val la pena continuar. Qui vulgui té ben fàcil, trobar totes aquestes dades. El símil que agafo com a model, és calibrar bé l’adversari, abans d’iniciar cap enfrontament directe o indirecte. Ho dic per la part independentista, la qual va menystenir , fins extrems increïbles el grau de solidesa i fortalesa de l’estat de dret, primer, i de l’Estat com estructura, en segon lloc. I no, no parlo de l’existència d’un exèrcit, en una de les parts, no. Ningú havia pensat en la necessitat de fer-lo servir, perquè tothom estava segur que l’estat de dret, seria suficient per abatre l’intent de canvi de règim en una de les parts. I efectivament l’estat de dret, va funcionar i ho tornarà a fer tantes vegades es vulgui provar de tirar-lo per terra. La democràcia no es sustenta en un exèrcit, en absolut. La democràcia té com a pilars tota la gent que creuen i defensen la legalitat. Uns perquè així ho han jurat, altres perquè simplement no permetrien retornar a vells temps , ni volen salvadors que els prometin paradisos inventats. Espanya com a realitat, existeix i forma part del concert de les nacions, amb una presència i força considerables. Podem estar contents d’aquesta realitat ? Evidentment que no, perquè hem de poder-la millorar i transformar de forma notable. Queda molt per fer, en tots els àmbits i sectors, però si mirem enrere , veurem d’on venim, i com estàvem 40 o 50 anys enrere. Qui cregui que els problemes i errors del govern central, i amb ell, els de la resta d’institucions de l’Estat, son sinònim de decadència i ruptura, va molt equivocat. Si ningú els afrontés sí acabarien produint danys irreversibles, però la realitat és que el govern central té clars els objectius i les estratègies per a corregir i reparar els errors i problemes estructurals. Hi ha una altra vessant , molt poc tinguda en compte pels partits i organitzacions independentistes, com és la realitat de la UE, i amb ella els equilibris en la política mundial. Si algú creu que un moviment territorial, trobarà suport i recolzament internacional, va molt equivocat. Hi ha prou de problemes, com per afegir-ne un de desestabilització interna d’un Estat membre. N’hi ha un altre, encara més decisiu, i és el rebuig de la majoria de catalans, a emprendre aventures condemnades al fracàs. Una cosa és parlar, altra és actuar. I si fessin un exercici de reflexió interna, recordarien com 114 alts càrrecs del govern, es varen mantenir en els seus llocs, malgrat l’aplicació de l’article 155, i a la convocatòria d’eleccions hi varen concórrer entusiàsticament tots els partits, sense excepció. Com es pot veure l’estat de dret, malgrat tot, gaudeix d’una salut de ferro.