Joan Roma

DE NOU EL PARC EÒLIC
Tot sembla indicar que el canvi de govern a Pinós pot comportar un canvi d’actitud de l’ajuntament envers el projectat parc eòlic, que fou motiu de discussió i controvèrsia en el passat mandat municipal.
Ja vaig anunciar per aquelles dates que una consulta popular, com la que es va fer no comportava cap obligatorietat per a ningú. En tot cas a nivell moral pels qui l’havien convocat, però no tenia vigència jurídica ni exigia cap compromís per futurs governs municipals. I heus aquí que el relleu s’ha produït i el nou Consistori té les mans lliures per decidir sobre la qüestió.
Sóc clarament partidari de les noves energies. Considero que ja no podem esperar més a invertir en energies netes si volem deixar el nostre planeta en unes condicions mínimament adequades a les generacions futures. No tinc fills, però per responsabilitat social i política, tots estem obligats a col·laborar en la millora del medi ambient. I si tots comencem a dir que no ens agrada el lloc, o el moment o altres coses, al final no posarem res enlloc.
Ara mateix ens hauríem de fer una pregunta. Preferim més les hortes solars o els parcs eòlics? No impacte sobre el paisatge una extensió considerable de plaques solars ? I si la extensió ocupa vàries hectàrees? Estem a l’inici d’un desplegament espectacular de producció d’energia mitjançant sistemes innovadors. I estem en un país amb sol. I en tenim molt si ho comparem amb qualsevol altre del nostre entorn. Ho puc en coneixement de causa perquè he viscut a Suïssa uns quants anys i he voltat força per molts països i en aquest cas estem en un lloc privilegiat.
I hem de treure rendiment d’aquest privilegi. I sincerament considero tant impactant un parc eòlic com una gran horta solar. I si he de triar quasibé prefereixo un parc que no pas gaires grans hortes solars.
He visitat uns quants parc eòlics, sobretot a Navarra i evidentment tenen impacte paisatgístic, però com tot , al final queden integrats en el conjunt i formen part del que ja és habitual al cap dels anys. I suposen riquesa pels propietaris i pels ajuntaments. Però també pel país, i lògicament per les empreses que els impulsen. Evidentment, si les empreses no es guanyessin la vida no farien aquestes inversions.
Tornant a la comarca, veurem què fa el nou equip de govern de Pinós. En tot cas, té tota la legitimitat per decidir el que cregui convenient. La consulta popular va donar un determinat resultat. Respectable , però discutible , sobretot perquè per part de molts semblava que no consideraven suficients les compensacions proposades. Ara el nou equip pot fer algunes propostes noves i posar sobre la taula els ingressos que pot portar una instal·lació com aquesta i els beneficis en obres i serveis en que es poden traduir. I si hi afegim que hi ha altres beneficis més generals i globals, potser valdrà la pena reconsiderar aquell no, per gestionar un sí. Seguirem amb interès el tema.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC

PACTE CONTRA LA PAPERASSA
Molta gent pensa que tots els que tenim càrrecs institucionals ja estem d’acord amb la burocràcia que nosaltres mateixos generem. No s’imaginen que també nosaltres la patim i som els primers a reclamar-ne una simplificació i disminució. Sobretot els alcaldes, perquè som els principals afectats.
Fa pocs dies que hem sentit per boca del President Montilla el compromís de simplificar tràmits. Ho hem escoltat en anteriors ocasions , per part d’altres responsables institucionals i fins ara els resultats han estat nuls o gairebé insignificants. Confio que la llarga trajectòria del President com Alcalde i President de la Diputació de Barcelona el faci més efectiu que no pas els seus predecessors.
I és que el volum de paperassa arriba a cotes insostenibles, i les noves tecnologies, de moment no l’han disminuïda ni resolta, ans el contrari, l’han complicat més, amb duplicitats exasperants.
A l’espera de la anunciada simplificació, hem de reconèixer que la Generalitat té una maquinària envellida , rutinària i molt poc eficient, a més de malbaratadora de recursos tècnics i econòmics. Veieu-ne alguns exemples.
Tots els departaments de la Generalitat ignoren les competències dels ajuntaments i els seus funcionaris en diferents matèries, com son la capacitat de certificar comptes corrents on s’han de realitzar ingressos d’ajuts , o per especificar el NIF, o per no tenir deutes amb altres administracions, o per titolaritats de terrenys, serveis, etc,
Això sol significa que cada any la Generalitat reclama documents impropis, innecessaris o fins i tot ja anul·lats per l’administració central ( com és la presentació de còpies dels DNI) . Aquestes peticions de papers inútils representen centenars de milers de còpies i milers d’hores de funcionaris omplint i reproduint documents que no tenen cap rellevància ni obligatorietat.
Cada any , cada departament de la Generalitat reprodueix en les convocatòries la paperassa que ha demanat l’any anterior, sense que cap cervell pensi com es pot disminuir la documentació, sense vulnerar cap principi legal. I cada any els ciutadans i els ajuntaments han de reproduir els mateixos documents i els mateixos passos que l’any anterior, sabent que hi haurà un funcionari que bàsicament comptarà el nombre de papers presentats en comptes d’estudiar el què s’explica en aquests documents. Tots ens enganyem, tots perdem el temps.
Però en alguns llocs es perd més temps que en altres. Si la Generalitat ens demana als ajuntaments rurals un certificat conforme no tenim deutes amb Hisenda o amb la Tresoreria de la Seguretat Social, ni s’imaginen que caldrà fer un viatge o dos a la capital de comarca per demanar l’estúpid certificat que qualsevol funcionari podria treure amb una simple consulta per Internet. El cost en hores i viatges d’aquests documents es pot xifrar en milers d’euros cada mes a tot Catalunya.
Tampoc s’imaginen que en pobles rurals no hi ha oficines bancàries , o que si n’hi ha no obren tots els dies, amb la qual cosa per demanar un estúpid certificat del compte corrent de l’ajuntament caldrà esperar dos o tres dies, o anar a un altre poble. També aquí perdem milers d’hores quan la secretària de l’ajuntament en dos minuts ho tindria resolt. Simplement si la Generalitat acceptés que la secretària de l’ajuntament és una fedetària pública i pot certificar legalment. Potser creuen que sense el certificat de la oficina bancària un ajuntament donarà un compte particular per ingressar diners públics i escapar-se l’endemà. La Diputació de Barcelona fa quinze anys que ja fa confiança en els ajuntaments i no demana cap d’aquests papers que encara demana la Generalitat.
Però és que sorprenen papers demanats per la Generalitat com el carnet d’identitat de l’alcalde o el NIF municipal. Es que creuen que qui signa un document preparat i signat per la secretària de l’ajuntament no es refrendat per l’alcalde legal? Es que creuen que el NIF de l’ajuntament que es públic per tot arreu, pot ser canviat o substituït per un altre?
Podria afegir dotzenes de documents insubstancials, il·lògics, contradictoris, innecessaris que ens demana la Generalitat als ajuntaments i que compliquen la vida, encareixen els tràmits i van a parar a la paperera. Ja toca un pacte contra la paperassa. Si ho ha promès el President ens ho creiem, però que sigui ben aviat realitat.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

EL CATÀLEG DE MASIES
Amb la nova llei d’urbanisme de 2003 tots els ajuntaments estan obligats a elaborar el catàleg de masies . Aquest catàleg serveix per inventariar totes les cases de pagès existents en un terme municipal, i posteriorment el Departament de Política Territorial decideix quines autoritza rehabilitar i quines no.
En el meu cas, la setmana passada em varen enviar el catàleg fet en conveni amb la Federació de Municipis de Catalunya i la Universitat de Vic. Realment una feina molt ben feta i totalment exhaustiva. Això ha permès identificar 122 cases de pagès, algunes de les quals estaven ja desaparegudes , o amb restes pràcticament no visibles. Un bon treball vol dir identificació de cada casa, fotos actuals i fotos antigues , historiografia trobada, etc. Es a dir, realment un recull complert de cada edificació.
I, a més , cada casa està ubicada sobre plànol amb les corresponents coordenades UTM. En resum , la obligació de fer aquest catàleg ha estat una bona iniciativa del govern per tenir censades i ben ubicades totes les cases existents sobre el territori. Feta aquesta feina , ara ve el problema següent, com és el de negociar quines son recuperables i quines no. En això tenim grans discrepàncies els alcaldes amb el Departament de Política Territorial. Nosaltres voldríem una visió àmplia i generosa . El Departament és molt restrictiu de manera que no contempla reconstruccions de cases sinó simples rehabilitacions. Es a dir, autoritzaran llicències en els casos que les cases estiguin dempeus, en la seva major part. Totes aquelles que estiguin en runes o semirunes ho tindran molt complicat.
Uns quants alcaldes estem batallant per ampliar aquesta decisió i facilitar unes aprovacions més generoses a favor de la recuperació de vida en el món rural. Les realitats del país son molt diverses i en les nostres comarques el territori està molt deshabitat, per la qual cosa aniria bé poder tornar a la vida antigues cases de pagès. Veurem com acaba aquesta pugna entre uns i altres. De totes maneres, l’important és que cada poble tingui el catàleg perquè és una eina útil per diferents temes. Primer per temes històrics, i després pràctics perquè servirà per acordar rehabilitacions i recuperacions de cases i després perquè volem aconseguir determinats canvis urbanístics per cases de pagès habitades per més d’una generació , tal com demanen diferents col·lectius.
En el cas del Lluçanès és especialment important elaborar tots els catàlegs perquè la seva riquesa és enorme i la quantitat, també. D’aquesta manera es garanteix per sempre més la seva existència i supervivència .
A més a més, les restriccions de Urbanisme en aquests moments poden variar en el futur i el que ara no permeten potser que dintre d’uns anys es replantegi i es permetin recuperar antigues cases, en estat ruïnós. A part es disposa d’un treball històric de primer ordre el tenir sobre un plànol del terme municipal totes les cases de pagès. Això permet garantir el seu coneixement i que queden en la memòria , per sempre més.
Amb tot caldria donar un pas més i triar totes les cases de gran interès històric i facilitar-ne la seva restauració amb ajudes generoses i poc burocratitzades. Passejar per la majoria de pobles de la comarca suposa veure cases molt interessants, però d’un elevat cost el seu manteniment i restauració. En altres països , els pagesos disposen de línies d’ajuts importants per reparar teulades, recuperar edificis, etc, fent-ho amb rigorositat i fidelitat històrica. Hauríem de copiar aquestes pràctiques aquí perquè en el Lluçanès hi ha cases de pagès d’evident interès històric i arquitectònic. No es poden deixar perdre o que s’espatllin amb obres que no respectin els materials originals. I la millor manera és donant ajuts que compensin els elevats costos de bones restauracions.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

APASSIONANT FUTUR
Els nous ajuntaments han començat a caminar i el panorama a Solsona i comarca és apassionant pels qui portem anys actuant en aquest territori. Finalment veure canvis substancials en tots els nivells resultarà gratificant.
I és que tenir en mans de partits d’esquerres els dos municipis més importants ja resulta un canvi notable, però a més hi ha canvi a la Diputació de Lleida i canvi en el Consell Comarcal, ni que sigui de president. Tot plegat suposa un terratrèmol de conseqüències evidents en els propers anys.
Però dit això , s’ha de demostrar amb fets una altra manera de governar. Sempre he cregut que les eleccions es guanyen o es perden a partir d’ara mateix. La gent no vota tant un partit o un altre pels quinze o vint dies de campanya que pugui fer, com per la manera de fer i actuar durant els quatre anys. I aquí és on s’han de demostrar les noves prioritats i les noves maneres d’entendre la política i la relació amb els ciutadans.
Entrem en un període interessant pels ajuntaments perquè tothom és conscient que se’ls ha deixat abandonats durant massa anys. Fins ara , les autonomies han passat per davant i sempre els ajuntaments han quedat a la espera de la seva hora. Tothom accepta que els ha arribat l’hora.
I l’hora significa una nova Llei de Bases de Règim Local, la Constitució dels ajuntaments, amb competències clares, més fortes, i amb recursos molt més potents. En aquest nou marc, Solsona ha de exercir el seu paper, cap a dintre la comarca i cap enfora fent escoltar la seva veu. Les capitals de comarca tenen un protagonisme que han de fer servir per benefici propi i de tots els ajuntaments, en general. Ara és el moment de parlar i exigir.
Els nous ajuntaments han d’encarar situacions molt diverses i complicades, en matèria de serveis i equipaments. La gent vol viure cada vegada millor i per tant espera dels governs municipals constants millores en tots els àmbits. Sense competències ni diners és impossible donar una resposta adequada. D’aquí que ens haguem d’ajuntar els alcaldes per fer-nos sentir en tots els nivells de l’ Administració central i de la Generalitat.
Tenim avantatges evidents com la comprensió i col·laboració del President Montilla que ha estat alcalde i president de la Diputació de Barcelona i és conscient que no es pot continuar amb una sabata i una espardenya, a nivell municipal, però no és menys cert que de diner no n’hi ha per a tot. Toca repartir i prioritzar. I els que estem en el món rural ens toca demanar una part important del pastís sinó es vol continuar amb un model desequilibrat de creixement i riquesa .
Sembla ser que en pocs mesos es vol intentar aprovar la nova Llei de Bases. Veurem si el PP entra en joc de manera constructiva, però ens fa falta aquest nou marc general per arreglar bona part de les disfuncions que ara vivim. En qualsevol cas, el mapa municipal del Solsonès és prou rellevant com perquè faci escoltar la seva veu i es converteixi en portaveu de municipis de muntanya, a l’hora de reclamar atenció i inversions.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació pel PSC

DEDICACIÓ AJUNTAMENT I ANDREUS ESCOBETS
Hem començat ja el vuitè mandat municipal amb la constitució dels nous Consistoris i l’elecció dels Alcaldes el passat dissabte dia 16. Tot segons els preceptes establerts, amb algunes notes curioses en alguns ajuntaments pel que fa juraments o ús de símbols com a Berga , per part de la CUP. Realment sorprenent la justificació per no fer-ne ús. El pobre Carles Cortina, cap de protocol de Berga, encara se’n deu fer creus de les excuses donades.
Però el nou mandat serà apassionant en molts llocs i especialment a la capital. Sobretot perquè hi veig plantejaments sorprenents que demostren un gran desconeixement del funcionament d’un ajuntament. D’entrada no hi haurà cap membre de l’equip de govern amb dedicació exclusiva. Alguns diran que així l’ajuntament estalvia diners, però els que portem un grapat d’anys en càrrecs municipals sabem que és la millor manera de perdre molts diners en forma de subvencions , projectes i oportunitats.
Una altra proposta és pensar que els tècnics poden resoldre els temes municipals, i barrejar decisions polítiques amb altres estrictament tècniques. Greu error. Malament quan es dona als tècnics una responsabilitat i poder excessius. Cada cosa al seu lloc i el polític ha de fer de polític i el tècnic de tècnic, i sinó ho veurem ben aviat fins a quin punt les coses s’encallen o van per camins inesperats. Dubto que gaires tècnics acceptin responsabilitats per damunt de la seva feina estricte.
I una cosa son els sous i altra la dedicació. Si a Berga ningú té plena dedicació és lògic que ningú la cobri, però el cert és que Berga necessita dues o tres persones a dedicació complerta sinó es volen abandonar múltiples obligacions. Entre d’altres la de rebre a la gent que vol parlar amb algun responsable municipal. Veurem qui rep a qui si els regidors van un parell o tres d’hores a l’ajuntament, començant per l’Alcalde.
Però , és que els qui som alcaldes sabem que perquè tot funcioni hem de tenir un o dos Andreu Escobet. Es a dir, un regidor que cada dia volti per tot el poble o ciutat i comprovi que tot funciona. Que s’apunti les coses, parli amb la gent, comprovi les reparacions, eviti despeses inútils, controli el compliment de les ordres donades, etc, etc, Aquests son els regidors menys destacats , informativament parlant, però en canvi son els més essencials.
Ara la gent podrà comprovar l’eficàcia d’un equip de govern i la d’un altre. El que puc assegurar que és impensable governar Berga sense una dedicació de quaranta o cinquanta hores a la setmana per part de l’Alcalde i unes altres quaranta o cinquanta de un o dos regidors més. En la gestió municipal no hi ha secrets, i només en reunions per atendre visites de tècnics, polítics i representants d’altres institucions del país ja es necessiten deu o quinze hores setmanals. A no ser que quan vinguin Consellers de la Generalitat, Diputats provincials o Directors Generals hi enviïn tècnics o administratius. Francament seria realment xocant i novedós.
I també tots sabem que , com a mínim, l’alcalde o algun regidor ha d’anar un dia a la setmana a Barcelona a gestionar assumptes municipals. Tampoc m’imagino que les grans decisions i planejaments els negociïn els tècnics i administratius de l’ajuntament. En fi, a tot arreu, fins i tot en municipis petits es va cap a l’increment de dedicació ,degut a l’augment de negociacions i gestions múltiples, diverses i constants, i pel que sembla a Berga s’ha descobert una altra manera de treballar. Serà apassionant veure’n els resultats.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA
Tot el que havia de passar després de les eleccions ja s’ha produït amb l’elecció dels alcaldes del vuitè mandat municipal. Molta tranquil·litat en un vuitanta per cent dels municipis amb majories absolutes i un ball de reunions i pactes allà on calia lligar caps per poder sumar la majoria suficient per garantir la presidència del Consistori. Son aquests pactes els que han motivat més soroll i enrenous, però com sempre els terminis s’han de complir , i el que no es fa en quinze dies, s’ha de fer en poques hores.
Amb tot, i malgrat els vint-i-vuit anys de democràcia municipal, hem vist algunes constitucions d’ajuntaments excessivament crispades i amb discursos inadequats , per part d’alguns cap de files descontents amb els resultats o amb els pactes assolits. Queda molt per fer en aquest apartat institucional. I molt més en el de protocol. Estem lluny del que és habitual en la majoria de països europeus respecte símbols, comportaments i acceptacions del que toca fer en cada moment. No sóc gaire optimista en aquest apartat, a la vista de tants anys d’improvisació i falta de alçada institucional.
Però, amb tot el que puguem dir d’aquest període entre les eleccions i la data de constitució dels nous Consistoris, el que queda marcat pels propers anys és un mapa municipal clarament decantat cap a l’esquerra, i molt ocupat pel PSC, a nivell d’alcaldies i habitants governats per consistoris presidits per un o una socialista.
L’any 2003 els socialistes presidien 220 ajuntaments, on hi vivia el 71% de la població de Catalunya. Ara , en presidim 278, amb un 75% de la població del país. Per tant un avenç notable, que coincideix amb un important descens de CiU que ha perdut un centenar d’alcaldies i només presideix ajuntaments on hi viu un 17% de la població.
Un paisatge força diferent de l’existent abans de les eleccions i que sense cap mena de dubte marcarà la vida diària del país durant els propers quatre anys. Sobretot perquè després de l’ Estatut volem un nou marc de relacions pels ajuntaments, molt diferent del que hem tingut fins ara. I el PSC sap que ja no pot esperar més . Ara toca reforçar el paper municipal a tot el país. Es l’hora de potenciar serveis, i crear millors equipaments. I tenir competències clares i suficients. Tindrem ocasió de tornar-ne a parlar.
Tornant al principi, el paisatge municipal ha canviat i s’ha fet més plural, i al mateix temps més complicat de gestionar. Hem vist situacions complicades en uns quants municipis perquè els pactes no son entre màquines, ni partits, en abstracte, sinó entre persones que han de formar equip. I res del que ha passat anteriorment és aliè ni és fàcil d’oblidar quan ha trencat confiances , criteris i maneres d’actuar.
Alguns pensen que els partits fan els pactes només pensant en els seus interessos quan res d’això és cert, com a mínim per part del partit socialista. Sempre s’ha començat pels propis regidors de cada poble i per com garantir estabilitat i coherència, única fórmula per assegurar quatre anys de bona feina, i només al final si això facilita vies de pacte o de col·laboració amb els partits més afins, millor que millor. Que a ningú, doncs, li estranyi posicions diferents del partit en uns llocs o altres, perquè els regidors no son màquines de seguir instruccions sinó persones amb criteris propis i coneixedores de les circumstàncies del seu municipi, i hauran de ser elles les que gestionin, posteriorment els pactes assolits.
Res pitjor que componendes estranyes, perquè tard o d’hora produeixen efectes no desitjats, i tota crisi provoca desengany i paràlisis. Elements fatals per la gestió i planificació que necessita qualsevol ajuntament. I el repartiment d’alcaldies em sembla un dels aspectes més negatius d’una certa moda apareguda en els darrers anys. Per alguns pot semblar un tema menor, però és rellevant i fortament desequilibrador, trencar dinàmiques , ritmes i visions de tot un equip. Conec ben pocs casos de resultats positius, i hauria de ser una moda clarament a extingir. Una entre moltes d’altres que anirem veient en els propers mesos i anys.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC

GAT BLANC, GAT NEGRE
Gat blanc, gat negre, l’important és que caci ratolins. Aquest proverbi xinès fou utilitzat pel president Felipe González per exemplificar que en política l’important és aconseguir resultats. I massa sovint ,especialment a Catalunya, ens encanta discutir sobre colors, història , fonaments i arrels del nostre passat, abans de decidir què fer o cap on anar.
Aquesta introducció em ve al cap després de llegir un dels apartats d’aquest diari, sota la denominació de “l’astrònom”. La setmana passada se m’hi posava com “estrellats” per opinar que considerava perillós “aprimar “la Diputació de Barcelona, a benefici de les futures vegueries. Aquesta posició algú la consideraria poc catalanista, per descafeinar les vegueries. Per cert una institució encara inexistent.
Em va perfecte aquest exemple per explicar quan sovint a Catalunya hem decidit trencar organismes que anaven bé , simplement per crear-ne d’altres ,”suposadament més catalans” i per tant més patriòtics. Els qui som alcaldes i coneixem bé les institucions i el seu funcionament estem cansats d’aquestes simplificacions i dels desastrosos resultats aconseguits. Ja no ens podem permetre més aquestes dinàmiques i aquests invents. La gent ens demana als càrrecs polítics eficàcia, austeritat i honestedat. Deixem-nos ja de més històries.
Hem de reconèixer que la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona fou un greu error. I simplement la va decidir el president Pujol per treure’s un competidor institucional. Els costos de tot ordre que això ha suposat han estat gravíssims en tots els ordres i ara s’ha de recuperar amb tot el que suposa haver perdut una quinzena d’anys.
La creació dels Consells Comarcals fou una manera de repartir càrrecs i domini del territori per part de CiU. El resultat ha estat la suma de més de 500 funcionaris en tot el país, la construcció de 41 seus, el manteniment de tot un aparell ineficient i un cost afegit de tot plegat d’entre 12 i 15 milions d’euros a l’any.
La pròpia decisió d’emprendre l’aventura de dotar-se del cos de Mossos d’Esquadra ,sense prou estudis, planificació i valoració de costos, fou per un suposat “patriotisme” o més per “ganes de figurar” en el concert de les nacions. El sobrecost de tot el desplegament, amb unes negociacions inicials desastroses, alguns el calculen per damunt dels mil milions d’euros en aquests darrers 15 anys.
Podríem seguir amb altres decisions suposadament “catalanistes” o “patriòtiques” dutes a terme alegrement pels governs de CiU. El de les presons n’és un altre. Mal negociat el traspàs i encara pitjor el seu manteniment i increment de dotacions i instal.lacions.
En resum, cansats de veure invents mal iniciats, pitjor desenvolupats i amb funcionaments més que discutibles, és lògic que alguns alcaldes considerem que ja n’hi ha prou d’improvisació i visions de país no acompanyats de garanties de bon funcionament. I aquest és el cas de les futures vegueries. Se’n parla molt, però no es veuen les idees prou clares com per garantir que la seva creació no comporti danys colaterals importants. I ja n’estem farts de resultats negatius.
Sóc defensor de la Diputació de Barcelona perquè és una institució catalana, catalanista i de solvència contrastada. Un exemple de bon funcionament, d’apropament als ajuntaments , d’innovació constant i d’una eficàcia demostrada en tots els camps. I ha aconseguit disminuir la burocràcia a uns nivells que ja seríem feliços de veure-la a la Generalitat o en el Govern Central.
Precisament fa pocs dies el president Montilla ha promés reduir la paperassa de la Generalitat. Deu l’escolti i li doni forces, perquè té una immensa feina per fer. I estic convençut que ,amb temps, se’n sortirà per haver estat alcalde i president de la Diputació on va aconseguir fer el que ara promet per la Generalitat.
Per tant el que em preocupa de les futures vegueries és si volem fer un invent similar als Consells Comarcals, i constatar al cap d’uns anys que hem augmentat la paperassa, ens ha costat més diners i no hem avançat cap els objectius desitjats. Als alcaldes se’ns demana eficàcia, és el que volem aconseguir amb la regionalització, però sense desmuntar el que ara funciona bé. Perquè totes les institucions son catalanes, i han d’estar per millor servir els ciutadans, no per justificar invencions,encara que portin les quatre barres per tot arreu.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC

VEGUERIES I DIPUTACIONS
Fa ben pocs dies va reaparèixer la iniciativa de tirar endavant la regionalització de Catalunya per via d’unes declaracions del Conseller de Governació . En aquestes declaracions es feia referència a una proposta “d’aprimament” de les Diputacions en benefici de les Vegueries, o Consells Regionals. Anem per mal camí si les coses es plantegen així, i no és estrany que el President de la Diputació de Barcelona i Secretari de Política Municipal del PSC, Celestino Corbacho, no ho accepti com a inici de negociacions.
I és que si la Generalitat vol descentralitzar-se ho ha de fer de les competències pròpies, no de les dels altres. Massa anys hem vist com el Parlament i el Govern català anava aprovant lleis ,imposant obligacions als ajuntaments, sense els recursos pertinents, i si una institució ha ajudat a fer-hi front ha estat la Diputació de Barcelona. Ara el que convindria és que la Diputació es pugui dedicar a les obligacions pròpies, sense haver de suplir les dels altres.
Entrem en un nou temps, i els ajuntaments tindran necessitat de tots els recursos i competències possibles per fer front a les noves obligacions. Ens interessa a tots ,tenir al costat unes Diputacions fortes, dedicades a oferir serveis i recursos als ajuntaments, i especialment als més petits. En aquest àmbit no tenen perquè competir ni entrar en confrontació amb la Generalitat. Que es dediquin a ajudar als municipis. Sí ha d’haver-hi coordinació amb al Generalitat, però no cap supeditació ni aprimament de recursos ni competències. Sobretot ara que tenen una llarga experiència al servei dels ajuntaments i, en canvi, les futures Vegueries hauran de constituir-se i buscar el seu propi camí. Qualsevol trasbalsament pot comportar la paralització de decisions i recursos destinats als municipis. No crec que ningú ho consideri oportú.
Els Consells Regionals han de ser els òrgans en els quals la Generalitat es descentralitza i desconcentra el seu poder. De fet unes quantes Conselleries ja ho estant posant en pràctica i algunes amb molts bons resultats. Un exemple evident el tenim en el Departament de Salut, amb una descentralització potent i eficaç. Aquest hauria de ser el model a seguir per tots els altres. I en aquest plantejament no hi ha cap col.lusió ni contradicció amb la Diputació de Barcelona, o amb les altres diputacions.
Un altre exemple el tenim a nivell de Política Territorial i Obres Públiques. Fa menys temps que funciona , però va pel camí que tots desitgem de tenir un òrgan territorial en el qual es puguin resoldre molts temes i que agiliti tràmits i els faciliti. De fet aquest hauria de ser el propòsit de la regionalització del país. I sobretot reduir gestió, fer-les més ràpides i properes als ciutadans. En això suposo que tots hi estem d’acord.
Però pels qui estem en ajuntaments ens preocupa molt el futur de les Diputacions, i en especial la de Barcelona perquè ha estat capdavantera en un munt de iniciatives i propostes que han facilitat la vida diària dels municipis i per tant dels ciutadans. Es una desconeguda per la gent del carrer, però una eina essencial pels alcaldes, i funcionaris municipals.
Per això no volem “aprimar-la” sinó especialitzar-la , encara una mica més, de manera que la Generalitat resolgui els problemes de la legislació de competència municipal i la Diputació la complementi amb les eines necessàries per fer-la el més eficaç possible.
I si la regionalització ha de posar en perill l’estatus actual, millor posposar-la fins trobar el consens general. Els càrrecs municipals no estem per fer experiments que no tinguin garanties totals de sortir bé. Però ben portada la descentralització pot suposar un bon encaix per totes les institucions del país. I en aquest nou marc és evident que els Consells Comarcals tenen un nou paper a fer com és el de convertir-se en Mancomunitats de Serveis, ajudats tant pels Consells Regionals com per les Diputacions. Si tothom hi guanya, segur que el resultat és bo.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

NOUS HORITZONTS LOCALS I COMARCALS.
Si el canvi de govern municipal a Solsona ja és , per si mateix, un fet rellevant, no ho és menys el canvi de govern a la Diputació provincial. Dos canvis per pactes dels partits d’esquerres i de progrés que en facilitaran d’altres en el futur proper.
I és que les Diputacions tenen una gran importància en el funcionament dels ajuntaments. I la de Lleida estava presidida per un persona més preocupada per exercir de contrapoder a la ciutat de Lleida que no pas per altres temes. El resultat és que el propi partit l’aparta d’aquesta institució i li encomana el paper de cap de la oposició a Lleida – capital. Millor per a tots, perquè la Diputació anirà per camins diferents i no partidistes com ha estat la nota destacada en aquests darrers anys.
Amb aquests canvis, la comarca també canviarà. I ara toca el Consell Comarcal. Es interessant veure la batalla oberta entre 4 candidats. Això ja no és el que era anys enrere en que tot es repartia entre dues o tres persones i tothom acceptava el seu veredicte. CiU esdevé un partit sense lideratge clar i sense objectius precisos. El poder que ha quedat després de les eleccions és menor i objecte de desig per causes diverses. I les econòmiques pesen molt en aquests casos.
El que tinc clar i seria bo posar-ho en pràctica és que el futur president del Consell Comarcal fos un alcalde. Es essencial que qui presideixi una institució com aquesta conegui bé els problemes municipals i tingui informació de primera mà del seu propi ajuntament. Als alcaldes cada dia ens arriben documents i informacions que son de vital importància per prendre acords a nivell local, però també comarcal i res millor que qui ocupi el càrrec de president sigui alcalde.
Veurem com acaba tant la batalla per la presidència com pel diputat provincial. De fet un diputat provincial a la oposició té un paper molt menys rellevant que el que ha tingut l’actual diputada Teresa Canal. Res serà igual i la Diputació ja no podrà compensar determinades actuacions del propi partit a la comarca, en el marc dels interessos de partit per davant dels institucionals. També en aquest nivell veurem canvis substancials que demostraran una millor gestió i un major respecte per la pluralitat i la diversitat política.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

UN NOU AVENÇ
Passades ja les eleccions sembla que a nivell general tots els partits hagin guanyat, però la realitat sempre s’acaba imposant i deixa clar que les lectures polítiques serioses s’han de fer amb calma i tranquil·litat.
D’entrada,s’ha de dir que el panorama català és molt variat , amb un clar predomini del PSC en les grans ciutats i una entrada ja important en el món rural, traduït en prop de tres-cents regidors més a tot Catalunya, i un bon nombre més d’alcaldes, en funció dels pactes postelectorals. En principi, doncs, raonablement satisfets dels resultats, i com tothom lamentar l’alta abstenció , però que és culpa de tothom , a nivell individual i que massa sovint s’imputa als partits quan és decisió de cadascú. I si cap candidatura agrada no hi ha res millor que promoure’n una de pròpia.
Anant al Berguedà, el PSC tenim una clara satisfacció a la comarca i tristor a Berga, tot i els resultats honorables fets, però que suposen la pèrdua del govern municipal. I no estar en el govern de la capital és rellevant, amb tot hi ha notables avenços territorials que comporten canvis importants. D’entrada arribar als 64 regidors en el conjunt del Berguedà, i assolir les alcaldies de Saldes, La Nou, Avià i Olvan, i mantenir les que ha teníem com Bagà, La Pobla, Borredà i Sant Julià.
I comença una nova etapa, la vuitena , amb reptes molt importants a nivell local , comarcal i nacional. D’entrada les perspectives dels ajuntaments son millors perquè l’actual Govern de la Generalitat és conscient de les necessitats per afrontar els nous temps i per tant vindran més diners i més competències per poder complir les expectatives obertes. Es una bona notícia pels nous equips de govern i pels ciutadans perquè veuran millorats tots els serveis essencials.
En definitiva, el nou marc berguedà és prou interessant i apassionant com per augurar un mandat ple de propostes i reptes.
El PSC ha fet bé els deures a la comarca i ja queden molts pocs municipis on no tenim presència, aquest serà el repte d’aquests propers 4 anys. De fet la preparació de les properes eleccions municipals comença ara mateix, i la millor manera és cuidar bé tots els grups municipals , estiguin en el govern o a la oposició, i demostrar que som el partit més municipalista de la comarca. Ben aviat es podran veure les diferències d’eficàcia en la gestió entre unes forces polítiques i unes altres.
Amb tot i aprofitant aquesta publicació, en nom del Partit dels Socialistes a la comarca del Berguedà donem les gràcies a tots els que ens han fet confiança, i que tinguin ben segur que defensarem els interessos de cada municipi, i de la comarca en general, com eix essencial de la nostra acció política.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

GOVERN EN MINORIA, GOVERN INESTABLE
El poble és sobirà i la seva decisió inapel•lable. Dels resultats del 27 de maig podem veure una bona part de municipis amb governs de majories clares , i uns quants en que s'hauran de fer pactes per conformar majories de govern. En aquest segon cas hi figuren els 3 municipis més grans: Berga, Gironella i Puig-reig. Situació lògica , a la vista de les llistes presentades.
Després de cada contesa electoral torna el debat sobre canvis en el sistema electoral per evitar governs precaris o pactes massa complicats com per garantir una estabilitat de quatre anys pels seus components. De moment en parlem cada quatre anys, però ningú ha proposat un nou sistema que trobi el consens general i necessari en un tema tant delicat com aquest.
D'entrada , el millor per qualsevol municipi, és la conformació d'un equip de govern sòlid i amb un programa per tot el mandat. Estabilitat significa poder de planificació i gestió. I precarietat és tot el contrari.
Veurem com acaben les situacions de Gironella i Puig-reig, en quan a pactes.Allà l'estabilitat és cosa de dos. Pel que fa Berga, la composició del Consistori és especialment complicada i tot fa pensar en un govern municipal en minoria. Mal assumpte , en un moment en que hi ha un gran nombre de projectes importants i rellevant pel futur de la ciutat.
Un govern en minoria significa total inseguretat a l'hora de programar projectes, finançament, pactes urbanístics, convenis, acords etc, en qualsevol moment la feina de mesos es pot anar en orris per un canvi d'estratègia dels grups municipals que no donen suport a les iniciatives del govern.
I és que tenim un sistema de funcionament municipal i supramunicipal que castiga enormement la improvisació i la falta de planificació. Veiem uns exemples. En poc temps els ajuntaments hauran de fer les peticions de subvencions pels propers 4 anys . Aquells que no tinguin ben planificats els projectes, o previstos els finançaments, o fets els acords o convenis urbanístics , quedaran fora del repartiment d'ajuts de les institucions. Es a dir, es trobaran amb la pèrdua de centenars de milers d'euros .
I aquí no s'hi val a dir que a cada ple municipal ja es decidirà el que convé en cada moment. No, hi ha moments en que s'ha de decidir el què es vol pels propers 4 anys , o 8 o 10, en funció del tema que es tracti , i si algú es fa enrere uns mesos després posa en perill la totalitat de la inversió.
En resum, tot és més complex i complicat del que pot semblar a primera vista. I un ajuntament és com una empresa de serveis als ciutadans que ha de fer previsions a curt, mig i llarg termini. I sinó té garanties per aquesta planificació vol dir estar condemnat a treballar pel dia a dia , i perdre grans oportunitats de cara el futur. Es un dels grans problemes dels governs en minoria ,els quals es converteixen en governs inestables.
El cas de Berga serà enormement interessant de seguir i estudiar. Veurem la capacitat de maniobra de cada partit i com es resol el trencaclosques que han deixat les eleccions del 27 de maig.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.