Joan Roma

NO OBLIDEM GAZA Ni en el pitjor dels somnis, hagués pogut imaginar, a la sortida del camp de concentració i extermini de Dachau, prop de Munic ( Alemanya), que molts anys després veuria imatges de similar crueltat, perpetrades per Israel. Inimaginable per increïble, i tanmateix ho hem viscut, perdó, ho estem vivint, en viu i en directa, sense una intervenció immediata i radical que aturi aquest genocidi, preparat i dut a terme, amb una eficàcia, mai vista. En els darrers informes enviats per les agències , presents sobre el terreny, es detallen atacs precisos, constants i totals contra maternitats, centres infantils, i població civil com a via per exterminar poblacions senceres , a les quals tot seguit se’ls robaran terres i patrimoni , en el cas de Cisjordània per ampliar el territori d’Israel. Poc a poc, però sense treva, Netanyahu i el seu govern, actua com vol i quan vol, sabedor que els EUA , els deixaran fer. Les xifres oficials son terribles, a falta de les reals, impossibles de donar perquè hi ha un munt de cadàvers, sota les runes i més de 14.400 desapareguts. Les que ja es poden donar per segures, son més de 71.700 morts, dels quals 20.179 eren nens, i unes 10.000 dones. Queda clar que el genocidi està més que documentat. Al costat d’aquestes xifres, hem d’afegir els 171.419 ferits, molts dels quals , en situació greu. De fet, tots plegats, es troben en situació límit per manca d’instal•lacions hospitalàries, professionals sanitaris i medicaments. Si aquestes xifres no fossin suficients, la fam està generalitzada, per un altre dels perversos motius d’Israel: fer la vida impossible perquè tothom hagi de marxar i així poder ocupar el territori buidat. Que marxin cap on sigui, com sigui i no tornin mai més. Aquest és l’objectiu des del primer moment i per molt que es digui que hi ha un alto el foc, la realitat és que cada dia hi ha noves víctimes, sota excuses inventades de suposats perills o incompliments de normes. Així, han perdut la vida 520 persones, de les quals 100 infants. A tots ens incumbeix aquest genocidi perquè no podem tolerar, ni acceptar com inevitable que un país extermini un altre, sota acusacions generalitzades de terrorisme, quan els mateixos palestins en són víctimes. Mai es podrà perdonar a Israel, i ha d’arribar el dia en que tots els responsables, no només els polítics, sinó també els militars, retin comptes davant els tribunals de Justícia. Han de ser jutjats i condemnats, i mentrestant sumem-nos a totes les accions i reaccions, per aturar el genocidi. Fem cas de les directrius del govern, i de les principals ONG’s. No oblidem Gaza.

OFICIS ESSENCIALS. En les converses privades, però també en les tertúlies i entrevistes públiques, apareixen les dificultats dels joves per trobar feina. Això contrasta amb la realitat quotidiana de buscar professionals. per a multitud de feines, i no trobar-ne. Sobretot en temes essencials que afecten les vides privades, però també a empreses, especialment les petites i mitjanes. En aquest àmbit, podríem posar-hi un munt d’oficis. En poso alguns a tall d’exemple: llauners, electricistes, pintors, mecànics, ferrers, serrallers, fusters, instal.ladors, transportistes, llenyataires, pastors, vigilants, jardiners, paletes, manobres, ...En molts pobles, ja no es troben especialistes en la majoria d’oficis, cosa que obliga anar a fora...on també és molt difícil trobar-ne. Queda clar que hi ha una mancança generalitzada de tècnics en aquests oficis, la qual cosa deixa en precàries condicions a tota la gent que els necessita. Es aquí, on apareix la gran oportunitat per a les persones que venen de fora. Personalment, estic en contacte amb la immigració, des de fa molts anys. Abans, de forma indirecta, ara molt més directa pel meu treball com professor voluntari de català i/o castellà, en un Centre de Creu Roja. Aquí i en molts altres centres, de similars condicions, és on se’ls pot informar sobre les grans oportunitats de treball si es formen i es preparen per entrar en el mercat de treball. Puc assegurar que no hi ha problemes per triar. Tots venen amb ganes d’entrar en el món laboral, per aconseguir feina, poder estalviar, i així enviar recursos a la família que han deixat enrere. De centres de formació n’hi ha, però animaria a ampliar places i descentralitzar, encara més, la seva ubicació per tal de facilitar l’ accés. Molts d’aquests oficis, es concentren en les grans ciutats, especialment en la zona metropolitana de Barcelona, amb ramificacions cap a algunes altres ciutats, més de l’interior. Amb tot, totes les grans capitals de comarca, haurien de disposar de centres amb diversos cursos de formació, en oficis essencials, al llarg de tot l’any, de manera que acabat un, al cap de poques setmanes, en comenci un altre. Es així, com aniran sortint properes onades de tècnics formats, com per convertir-se en autònoms, uns, i altres actuar d’ajudants de tècnics, major formats. Tots sabem que en molts treballs, es necessiten quatre mans per ser més directes , efectius i ràpids. Aquí, és on hi ha grans nínxols de treball. Treball pels qui han vingut, i resolució de deficiències per a tots els qui els necessiten. A més, el gran afany per treballar, els fa disponibles no solament al llarg del dia sinó també en caps de setmana i vacances, quan els nacionals volen gaudir de descans. Aquesta incorporació de nou vinguts, permet pal·liar l’escassedat i resoldre multitud de peticions no ateses. Puc assegurar la bona feina dels qui s’han format perquè el seu màxim interès és en resoldre bé les feines, com per tenir-ne més, en el futur immediat. Aquesta és la via adequada per garantir la supervivència dels oficis essencials. Sense relleu aquí, s’ha de buscar en els de fora. I els de fora, ho tenen clar.

REPROVAR LA BONA GESTIÓ ? La composició, fruit de la fragmentació, del Parlament de Catalunya, dona peu a una constant i dura pugna pel “relat” de cadascun dels Grups Parlamentaris, fins el punt d’arribar a situacions que clarament son model de cinisme, hipocresia i vergonya, pura i dura. En el moment de convertir-me en pensionista, que no jubilat, puix treballo tant o més que abans de ser-ne, m’havia proposat anar un o dos dies al mes, a alguna de les sessions del Parlament. En tant que ex diputat, tinc accés lliure i àmplies facilitats per ocupar un espai a la tribuna de convidats. Em feia gràcia seguir les sessions des d’un altre espai de l’hemicicle, confiant en assistir a grans presentacions, debats i votacions. Doncs, no. Fet un primer experiment, vaig decidir no tornar-hi, vist i comprovat el baix nivell de les intervencions, el desgavell organitzatiu de la majoria de grups parlamentaris, i canvis sobtats en el respecte i tractament, entre diputats. Res a veure amb el que havia estat norma, durant molts i molts anys. Em va donar la clara sensació d’un Parlament que havia passat de primera a segona divisió. Després, he seguit alguns debats, via Canal del Parlament, que m’han confirmat aquest descens de categoria. També m’ha quedat clar, el baix rendiment de la majoria de diputats, traduït en poques iniciatives parlamentàries, i encara menys propostes alternatives d’autèntic interès. La majoria de grups, han optat pel soroll, la crítica generalitzada, els gestos de cara a la galeria dels mitjans de comunicació, i poca cosa més. No estranyi, doncs, a ningú que en poc més d’un any, alguns s’hagin agrupat, per aconseguir suficients vots per a “reprovar” la gestió de la Consellera Silvia Paneque, responsable d’un dels grans àmbits del Consell Executiu, el de Territori i Habitatge. I no una vegada, sinó dues. La darrere amb la suma de Junts, ERC, PP i CUP. La raó: la crisis de Rodalies. I dos dels signants, amb l’amnèsia de no voler aparèixer com responsables durant 11 anys, d’aquest àmbit. Vull recordar que Junts va tenir a càrrec la Conselleria, entre els anys 2011 i 2022. I va ser rellevat per ERC, fins l’arribada del Govern Illa. Què vull dir amb això ? Que s’ha de tenir un immens cinisme i alguna cosa més que sonaria malament, per imputar a la Consellera Paneque, per tot el desgavell de Rodalies. La situació viscuda, i que encara es viu, és fruit de decennis de poca inversió, mala planificació i deficient manteniment. Tot això, en un país que ha passat de sis a vuit milions, en una quinzena d’anys. Algú no s’imaginava una crisis com la que tenim? I, una vegada arribada, no s’ha entomat amb decisió, idees clares i actuacions contundents? Doncs, per aquests antics responsables, no. Han volgut carregar-li tot allò que ells no van fer. Aquestes reprovacions no deixen de ser una mostra d’impotència i males arts, en comptes de sumar esforços per posar al dia, un servei que hauria d’haver tingut l’atenció i inversions en consonància a la seva utilitat. Es el que ara està coordinant la consellera. Les reprovacions, lluny d’afectar-la , la reforcen. Temps al temps.

REGULARIZACIÓN: MENTIRAS, NO. Llevo más de un cuarto de siglo, estrechamente ligado a la realidad de la inmigración, debido a mi compromiso como profesor voluntario de Cruz Roja, en una comarca rural de la provincia de Barcelona. Desde hace diez años doy clases, tres mañanas por semana, de castellano, a peticionarios de la condición de refugiados, después de dieciséis años de enseñar catalán a inmigrantes, en general. Pues bien, de los mil quinientos, aproximadamente que han pasado por mis clases, no conozco a ninguno, que haya delinquido, ni se haya hecho okupa. Todos tienen claro que si quieren quedarse aquí, han de tener el expediente limpio y nada peor para no conseguir papeles que aparecer en algún expediente policial, por cualquier causa negativa. Primer tema. Y como ellos/ellas, la casi totalidad de los que vinieron o han venido, hasta ahora. Todos los que he conocido vienen con hambre de trabajar, vivir tranquilos y ahorrar para mandar dinero a los que se quedaron en sus países de origen. Hay una larga lista de países, muy desconocidos para la inmensa mayoría de españoles que están en pésimas condiciones, sean económicas, sean bélicas o por causas tribales o religiosas. De todo hay, sobre todo en el continente africano. Pero, he dicho antes que la lista es larga y no solo en África, sino en otras partes del mundo. Pongo algunos nombres como ejemplo, pero hay muchos más: Afganistán, Ucrania, Georgia, Azerbaiyán, Libia, Argelia, Somalia, Senegal, Burkina Faso, Mali, Costa de Marfil, y un largo etcétera. Pues bien, estos largos, complicados y brutales conflictos, van expulsando hombres y mujeres, a la búsqueda de algún país que les acoja y puedan vivir y trabajar para mandar dinero o los que no pudieron salir. Hombres y mujeres, muchos con hijos, que se han quedado con abuelos, tíos u otros miembros de la familia, confiando recibirán ayuda para poder sobrevivir. No hay que ser muy inteligente para comprender que lo último que harían sería cometer alguna estupidez, que les impidiera conseguir papeles, y con ellos residencia y puesto de trabajo. Dejen pues de mentir estos partidos que ni tienen ánimos humanitarios, ni visión de economía y Estado. De todos los acogidos, provisionalmente en el Centro, solo una pequeña parte obtendrán la condición de refugiado, el resto, deberán tramitar papeles por la vía del arraigo social. Antes era después de una estancia de tres años. Ahora, es de dos años y gracias a la regularización podrán tener papeles mucho antes, sobre todo si se agilizan los procedimientos. Y no digamos otra mentira como la de que ocupan puestos de trabajo que los quitan a los ciudadanos españoles. No, no, puedo confirmar que todos los que han pasado por mis clases, trabajan y lo hacen en ámbitos y sectores que no encontraban a nadie que quisiese cubrir las vacantes. La lista es larga pero sirvan de ejemplos algunos como: trabajar en labores del campo, sea en agricultura, sea en ganadería. Ayudantes de cocina. Ayudantes en residencias de ancianos. Turnos de noche y fines de semana en diversas empresas. Labores de limpieza en casas particulares, oficinas y administraciones. Mozos de almacén, etc. La mayoría comparte piso con otros, hasta que sus posibilidades les permiten alquilar uno propio y soñar con la agrupación familiar. Pueden pasar ocho, diez o doce años para hacer realidad el sueño. O puede pasar que el país de origen haya cambiado y finalmente pueda volver para montar su propio negocio. Conozco algún caso, pero pocos, porque por desgracia los conflictos se alargan indefinidamente. Y a todos los más lejanos, culturalmente hablando, se han añadido los provenientes de países latinoamericanos: Venezuela, Colombia, Costa Rica, Nicaragua, etc. También en estos casos la realidad es diversa pero igualmente complicada de resolver. Ellos tienen más esperanzas de volver, pero son muchos los que lo ven cada vez más lejano, o directamente imposible. En resumen. Nadie quiera convertir personas huidas, a la búsqueda de trabajo, en potenciales delincuentes. Ni lo son, ni lo serán porque tienen las prioridades claras. Que haya alguna excepción, no invalida al conjunto. Y si alguien cree que el país podría funcionar sin ellos que mire a su alrededor y verá en qué ámbitos y sectores trabajan. Sin ellos, el país quedaría paralizado. Para acabar: otra de las mentiras es que Pedro Sánchez propondría esta regularización para conseguir que le voten. Hay que ser ignorante total, para inventarse tamaña mentira. Y que lo haya dicho Núñez Feijóo y círculo próximo, aunque después hayan matizado o rectificado en parte, no deja de ser preocupante porque un líder, mínimamente leído, debe tener en la cabeza las normas esenciales que presiden el censo electoral. El PP y ya no digamos Vox, han demostrado su ignorancia, primero, y sus fobias, a continuación.

IMMIGRACIÓ SENSE INVENTS. Costa escoltar mentides sobre la immigració, quan surten de persones que no en tenen ni idea, o pitjor encara, se n’han aprofitat i ara hi estan en contra. Els partits més dretans creuen poder-ne treure profit electoral i han de buscar casos reals negatius i si no els troben, inventar-se’ls. En el meu quart de segle, dedicat a professor voluntari de Creu Roja, de català i/o castellà, deuen haver passat unes mil sis-centes persones per les meves classes. No he tingut noticia de que cap es fes okupa, ni delinquís, conscients que aparèixer en algun expedient judicial li faria perdre la possibilitat de regularitzar la seva situació. Molts, sí han treballat “en negre”, en diferents moments i llocs, per tal de poder subsistir. I molts ho han fet en jornades de nou o deu hores, amb setmanes de seixanta o setanta hores, per ingressos de set o vuit-cents euros. I amb aquests ingressos, compartien pis amb altres cinc o sis, i aprofitant paquets alimentaris de diferents organitzacions, arribaven a poder enviar dos o tres-cents euros, a casa seva. I casa seva pot estar a milers de quilòmetres, on esperen aquests diners per poder sobreviure, fills, dona, ....família en general. I si anys enrere el noranta per cent, eren homes, cada vegada més arriben dones, algunes amb fill o fills, però la majoria els han deixat a càrrec de familiars, que confien en rebre diners per subsistir. Mares que tardaran anys, a veure els fills, però que tenen com a gran objectiu, primer garantir la vida, i somiar en poder-los repatriar. Després de molts anys de compartir vivències, ens fan recordar les onades d’espanyols que van anar sortint, en els anys posteriors a la guerra civil i fins ben entrats els vuitanta, en que les dificultats aquí, obligaven a buscar oportunitats a fora. Que ningú oblidi la nostra realitat, cosa que semblen haver fet, els partits de dreta i ultradreta, catalans i espanyols. I si aquells temps eren durs, afegim-hi situacions encara més dramàtiques quan s’ajunten persecucions per raons d’ètnia, de religió o de recerca de materials valuosos, en països governats i dominats per cacics i dèspotes de la pitjor espècie. Els que poden, marxen i arriben, en funció d’un grapat de factors molt diversos. Aquí, aterren després de peripècies infinites i es consideren uns privilegiats per no haver perdut la vida en el trajecte. Es lògic, no vulguin espatllar la sort tinguda, cometent delictes. Siguin d’on siguin, l’interès és el mateix: regularitzar situació. Son conscients que poden passar anys, molts anys, en que només puguin enviar diners a casa, però aquest és el gran objectiu. A canvi ,acceptaran feines, horaris, condicions de tota mena, con tal puguin viure i sobreviure, pensant en el que i el qui han deixat enrere. Ningú s’inventi, doncs, realitats que no existeixen. Voler imputar males vides, a persones amb el simple afany de treballar per ajudar els seus, només pot ser propi de males persones i mals partits.

CAMINS BEN CUIDATS I MANTINGUTS. Una de les grans prioritats dels alcaldes rurals, ha estat mantenir els camins en bones condicions, per facilitar la vida i la feina, a pagès. Durant anys, molts anys, recorríem diputacions, consells comarcals , conselleries del Govern i fins i tot, ministeris de l’Estat, buscant finançament per resoldre aquest tema. De les llunyanes, molt llunyanes ajudes dels Governs Civils, vam passar a les Diputacions, especialment la de Barcelona que va compaginar ajudes municipals amb ajudes a les ADF (Agrupacions de Defensa Forestal) per tal de garantir que els camins estratègics de cada terme municipal, estesin en condicions de transitabilitat, en cas d’incendis. Més tard, dintre dels programes dels Plans Comarcals de Muntanya, les comarques més muntanyenques podien aconseguir ajuts, que repartien entre els municipis de la seva demarcació. Eren ajuts massa petits per fer grans obres. I tots sabem que si un camí es vol deixar en condicions adequades, requereix d’imports substancials. Per això, en totes les reunions d’alcaldes, trèiem el tema d’ajuts per a camins. La insistència va donar els seus fruits, i des de fa ja uns quants anys, els ajuntaments, via consells comarcals o via diputacions, poden comptar amb partides rellevants per mantenir, preservar i millorar les seves xarxes de camins rurals. Ja era hora ! No és que tot estigui fet, però cada any que passa, ens acosta més a una situació raonable de poder anar a cases habitades, sense necessitat d’espatllar el cotxe, per culpa de forats, fang, esllavissades, etc. Qui s’espavila, pot aconseguir ajuts, per torns, amb altres pobles com per poder obtenir suficients recursos per destinar a la xarxa de camins. Cert que hauríem d’anar una mica més lluny, i establir ajuts anuals, destinats al manteniment i millora de camins en funció de la superfície de cada terme municipal. Els qui coneixem bé el món rural, sabem que qualsevol poble, pot tenir desenes de quilòmetres de camins, que si es vol siguin transitables toca invertir-hi sumes importants. Si volem arrelar la gent al territori, aquest és un tema elemental. Més ben dit, fonamental perquè qualsevol casa habitada, necessita anar al poble a comprar, al metge, a l’escola, etc. Molts faran dues, tres o quatre anades i tornades, de manera que si el camí no està en condicions, el resultat és desastrós. En honor a la veritat, s’ha de dir que en els darrers sis o set anys, les ajudes s’han incrementat i tots els ajuntaments poden aconseguir subvencions com per, en un temps raonable, tenir tots els camins en condicions. I una vegada arribats en aquest punt, el que toca es fer manteniment, un bon manteniment com perquè l’ús sigui l’adequat. Ens hi estem acostant, després de molts anys de reclamacions i peticions.

VALENTIA POLÍTICA. Cada nivell d’administració exigeix formació i preparació, per descomptat, però hi ha un factor que ha de venir de fàbrica. Es a dir, s’ha de portar a la sang: valentia política, idees clares i empenta suficient. Sinó es tenen aquests factors o virtuts, millor dedicar-se a d’altres sectors o àmbits, però no al de la política. Exercir de polític, és dur, molt dur, i diria que cada vegada més, per uns canvis en el comportament de la ciutadania que son difícils d’entomar i gestionar. Es vol rapidesa, poca interacció i nuls maldecaps. Ha crescut l’egoisme individual, en detriment de les accions i participacions col·lectives. També hi ha menys implicació personal, en moltes decisions que afecten el conjunt, exigint als governants que resolguin tots els temes, sense molèsties per a ningú. En resum, es vol la quadratura del cercle, en uns moments en que totes les decisions i actuacions comporten una gran complexitat de tràmits, gestions i actuacions. Si qui està al front de l’administració, sigui un alcalde, un president ( en els diferents nivells) , de bracet amb els regidors, consellers o ministres , no té les idees clares i tot seguit suficient força i autoritat per tirar-les endavant, el fracàs està assegurat. Es fàcil governar, en els moments de bonança i carència de problemes i conflictes, però això no passa mai, o almenys no dura mai gaire temps. Malament aquell polític que vol anar dient que sí a tot i a tothom. El caos està garantit. I no solament el caos sinó que anirà directa cap a grans conflictes que poden arribar als tribunals de la mà de tothom qui es cregui agreujat. I puc assegurar que, a dia d’avui, hi ha ben poques manies a tirar d’advocat. Doncs bé, he fet aquesta introducció per posar Pedro Sánchez, com persona amb visió d’Estat i amb clara valentia política front els conflictes, regionals, nacionals o internacionals. A nivell regional, ja veiem els múltiples reptes en confrontació amb CCAA, governades pel PP, capaces d’anar en contra dels seus propis interessos con tal puguin atacar decisions del govern central. A nivell nacional amb un Núñez Feijóo, incapaç d’exercir de cap de l’oposició per estar sotmès als capricis i intervencions de la presidenta de la Comunitat de Madrid per una banda i del líder de Vox per altra. Constantment ha de sortir a parar els peus a iniciatives que suposarien retrocessos immensos en tots els avenços aconseguits. I a nivell internacional, parant els peus a Donald Trump, en temes tan delicats com les exigències d’increments exagerats en matèria de defensa, o en altres qüestions tan sensibles com parar els peus a Israel, en el seu genocidi al poble palestí. I ara mateix, el tornem a veure atacat pels grans potentats de les plataformes digitals, els quals veuen en perill el negoci davant la iniciativa de restringir continguts als menors de 16 anys. Que un líder no s’arrugui i mantingui posicions, és la millor mostra de valentia política. Qui no la tingui, millor es dediqui a altres feines. En el món complicat, competitiu, bèl·lic en el que estem, o hi ha un valent al capdamunt del govern, o estem perduts. Per això no veig Núñez Feijóo com alternativa. No té, ni de lluny, les qualitats per assolir el càrrec. A tots ens interessa quedi pel camí.

DE VICTORIA, EN VICTORIA… No conozco las previsiones de Pedro Sánchez ante los últimos resultados de las elecciones en Aragón, ni ante las anteriores de Extremadura. Hago mi propia lectura de resultados, y sobretodo unas previsiones de futuro que quizás pequen de optimismo, pero las expongo para contrastarlas con otras, demasiado pesimistas, e incluso derrotistas. Es evidente que en estas contiendas electorales el PSOE ha tenido malos resultados. Nadie puede ocultarlos ni minimizarlos, pero el gran crecimiento de Vox, junto al descenso del PP, pone a cada uno en su sitio. Y las formas y fondo de Vox, va a imponer unas condiciones imposibles al PP para poder gobernar, con un mínimo de coherencia y sobretodo de eficiencia. Tener una espada de Damocles, a punto de caer sobre la cabeza de la presidenta o presidente, no permite gobernar con tranquilidad y aún menos con efectividad. Cada propuesta, cada proyecto, cada decisión va a ser mirada con lupa por el socio impuesto, temiendo cambios, alteraciones y/o sustituciones que desfiguren la acción de gobierno, especialmente en los grandes temas. El “via crucis” va a ser inmediato y constante, de manera que pronto van a comprobar las hieles del triunfo obtenido. Nadie quiere hablar de inmenso error, pero lo ha sido. Avanzar notablemente las fechas de elecciones, ha permitido a Vox, obtener magníficos resultados. Ahora, puede entrar o no, en los gobiernos y exigir departamentos estratégicos. Y cuando quiera y como quiera, puede salir o amenazar con hacerlo ante cualquier enfrentamiento. Lo siento, pero en estas condiciones no se puede gobernar. Lo harán los primeros meses para tantear el terreno y ver hasta dónde pueden llegar, pero la tutela de Vox hacia los suyos, no les permite actuar a nivel territorial. Todo es nacional, supeditado a los intereses centrales i centralistas, de manera que cualquier tema, por muy regional que sea, habrá de tener el visto bueno estatal. Todo un problemón. No solo por las contradicciones que conllevará sino por otra consecuencia brutal en un gobierno, como es no tener ninguna seguridad en que lo que se propone, tenga salida o no. Inmensos esfuerzos que pueden quedar en nada, simplemente porque al “líder supremo” le parezcan mal, o no le convengan en un momento dado. Bienvenidos pues, gobiernos de Extremadura y Aragón, a la condición de sucursales de Vox. Nada podrán hacer o decidir sin la supervisión constante de la sede central, ya no del PP sino de su socio. Ante este panorama, ¿qué puede hacer el PP? Poco o nada. Simplemente portarse bien, no enfadar a Vox, y adoptar el silencio y la mansedumbre como factores esenciales. De lo contrario, exabruptos, rupturas y confrontaciones, a la vista de todos. Y este mismo escenario se puede repetir en Castilla – León, y posteriormente en Andalucía, si los resultados son parecidos a los anteriores. ¿Cómo podrá presentarse el PP a unas generales con este modelo de sumisión? Pero es que hay tiempo para ver medidas mucho más “peligrosas” para el PP. De forma inmediata, Vox va a imponer retrocesos, en temas vitales para la inmensa de los españoles. Quienes crean que los avances de todo tipo, también en cuestión de libertades individuales y colectivas, no corren ningún peligro, pronto verán que no es así. Hemos visto y oído qué piensa Vox del feminismo y todo lo que va ligado a este movimiento. También lo que piensa sobre violencia doméstica, condición de la mujer, educación en libertad, etc. Hay temas sensibles que nos ha costado decenios conseguir y que ahora van a sufrir recortes e incluso suspensiones o modificaciones en profundidad. Su negacionismo en materia de cambio climático y en otros campos de la ciencia, les llevará a suspender acciones y actuaciones en estos campos, aunque los hayan comprobado en sus propios pueblos y ciudades. Da igual. Van por libre, tienen su propia doctrina y creencias y las van a imponer desde el primer día. Pues bien, aquí quería llegar. Todo lo expuesto va a pasar, porque el “líder supremo” de Vox así lo ha dicho y exigido. ¿Cuánto tiempo va a poder resistir el PP? ¿Cómo podrá poner en marcha unos gobiernos sin unos mínimos de seguridad en que sus programas se puedan cumplir? ¿Cómo va a explicar a los ciudadanos que no tienen nuevos presupuestos? En fin que entran en un bucle, muy complicado de gestionar. Y ante estos escenarios regionales, se irán acercando las elecciones generales, en las que el PSOE va a salir como el partido de progreso, sí, pero sobre todo como el partido contra el retroceso y la pérdida de servicios básicos esenciales. Llegará la hora de la verdad, en la que tocará contrastar modelos y resultados. Será el momento para poner a los ciudadanos ante la sumisión o la confrontación. Y será tanto lo que esté en juego, que la opción por el progreso y la defensa de lo público, gane la partida. Tiempo al tiempo.

QUÈ SABEM D’ALLÀ ON VENEN? Sorprèn sentir pontificar sobre la immigració a persones que no tenen ni la més mínima idea de la realitat dels països d’on provenen. No hi ha millor condició per parlar d’un tema que haver-lo estudiat, i sobretot haver-lo viscut. Parlar d’oïda o per terceres persones que han modificat o inventat bona part del relat, comporta distorsions patètiques, en la majoria de casos. Personalment, tenia una idea d’Àfrica, molt genèrica. El mateix em passava respecte d’altres zones del món, estudiades de jove, vistes com llocs exòtics, endarrerits i distants, com per no tenir especial interès en conèixer-los. Massa llunyans, massa diferents. Vaig aprofitar els meus set anys a Suïssa per voltar una mica, i començar a canviar la idea del món. No hi ha res més pràctic i pedagògic que passar un temps, amb gent del país, com per conèixer i descobrir coses i aspectes que no s’estudien ni arriben pels canals d’informació habituals. Molts anys més tard, ara mateix, des de fa un quart de segle, estic immers en el voluntariat de Creu Roja, com professor de català, primer, i darrerament de castellà. Uns dies per setmana tinc contacte amb alumnes d’arreu del món, de manera que vaig aprenent realitats que s’escapen a la majoria de la gent. Descobrir Geòrgia, Azerbayan, Afganistan, Argèlia, o la Rússia actual i Ucraïna, suposa canviar bona part dels coneixements que en tenia. Però, molt més impactant, és el canvi respecte dels països africans. Tenir més clara la situació i condicions d’immensos països com Mali, RD del Congo, Nigèria, Somàlia, o altres de més petits, però no per això menys interessants, com Burkina Faso, Costa de Marfil, Senegal, ets, suposa comprendre exactament les raons per les quals centenars de milers de persones han de marxar del seu país, si volen preservar la pròpia vida, i alhora buscar un país acollidor, on poder treballar, per enviar diners a la part de la família que ha quedat allà. En tots els casos, l’interès, la urgència de venir a treballar, ve donada per unes circumstàncies brutals que no permeten construir projectes, mínimament segurs i permanents, per culpa de grans riqueses naturals que son sacsejades per unes elits venudes o segrestades per les grans potències mundials: públiques o privades, pel cas, el resultat és el mateix. Farien bé els grans opositors a facilitar l’arrelament d’aquestes persones, en informar-se de les procedències i les vides viscudes, com per entendre que no volen res més que complir amb els deures legals, i dedicar-se, en cos i ànima, a viure i treballar en pau i tranquil•litat. Que uns pocs hagin caigut en males arts, no ha d’embrutar la trajectòria de tots. I deixem prepotències colonialistes, al calaix, perquè hi ha un munt d’història i cultures, en tots els que aquí venen. I venen perquè tenen clar que els necessitem. O no ? Mireu al vostre entorn, i comprovareu si el país podria viure sense ells.

QUAN UN PARTIT AJUDA O PERJUDICA. Serà interessant veure els resultats de la nit electoral, a tots els municipis de Catalunya, però sempre n’hi ha uns quants d’especialment rellevants, començant per Barcelona, continuant per les altres tres capitals de província i finalment per alguns altres que tenen una composició electoral, molt complicada i diversa. Un d’aquests és Manresa, la capital de la comarca del Bages. Ja superats els 80.000 empadronats, continua creixent a un ritme notable. Així, doncs s’ha convertit en una de les grans capitals de la Catalunya interior, motiu pel qual tots els partits amb representació parlamentaria, presentaran candidatura, al costat d’altres que veuen possibilitats d’aconseguir representació. Queda clar, doncs, que la batalla serà intensa i extensa, com ja podem veure a dia d’avui en que alguns caps de llista ja han estat proclamats. Aquests, han començat precampanya, pensant que els vots es van acumulant, a mesura que es va predicant. Ho sento, però no comparteixo aquesta creença. Cada vegada més, el vot final es decanta més tard i més a tocar de la data electoral. També queda clar que la confiança i repetició de vot, a un mateix partit, ha passat a la història. I és aquí on volia arribar. Hi ha candidats que creuen aportar molts més vots, ells sols que no pas el partit. Altres, confien en que “el vot de partit” sigui suficient com per tenir uns bons resultats. Bé, em permeto fer unes consideracions i uns pronòstics que segurament no seran grats als afectats. Penso especialment en l’actual alcalde Marc Aloy ( ERC ) i en el cap de l’oposició Ramon Bacartit ( Junts ). En pobles petits i mitjans, queda clar el pes del cap de llista, respecte del partit amb el qual es presenta. Sovint, els seus resultats queden molt per damunt dels que treu el partit, en altres conteses electorals. Personalment, els meus resultats electorals, suposaven triplicar o quadruplicar els del partit. Ara bé, com més gran és el poble o ciutat, més augmenta el pes del vot de partit, i menys arrossega el nom del candidat, per molt “popular” que sigui. Es així com a Manresa, els considerats principals candidats, es troben confrontats a una batalla en la qual els seus partits tindran un paper rellevant. I tant en un cas com en l’altre considero que més aviat en sortiran perjudicats que beneficiats. Per què? Doncs, per la visió que la gent té de la utilitat i profit de les seves accions i actuacions a nivell territorial i nacional. Per molta presència i activitat que tingui Marc Aloy, el paper que juga ERC, no té l’eficàcia i encert que molts voldrien. Frenarà, doncs, més que impulsarà la seva candidatura. I en quan a Ramon Bacartit, la seva imatge i actuació s’acosta massa a formes i maneres de la CUP, amb un partit que ha esdevingut polèmic, confrontador i destructiu. Tampoc l’ajudarà a nivell de resultats. D’aquí que pronostiqui la no renovació del càrrec d’alcalde, per part de Marc Aloy, i continuar a l’oposició, per part de Ramon Bacartit, amb un descens de representació, per part de tots dos. Queda clar que els seus partits, en comptes d’ajudar, perjudiquen. Temps al temps.

UN SOT EN EL CAMÍ. Quan un país ha estat objecte de mala planificació, mala organització i dèficit generalitzat de gestió, topa amb les conseqüències. Tard o d’hora, havia de passar i com és habitual, passa en el pitjor moment. Després de la greu catàstrofe ferroviària d’Adamuz ( Còrdova), Rodalies entra en col•lapse. No només pel greu accident de Gelida, amb la mort d’un maquinista en pràctiques, sinó per múltiples altres incidències, motivades per tot el dit al principi, ajuntat a un dels hiverns més extrems dels darrers anys. El que deia: les males noticies s’encomanen unes a altres. Però, el que ha passat no ens ha de tapar els enormes canvis que s’estan produint arreu del país, conseqüència de tenir el govern més format i preparat des de la recuperació de la Generalitat, l’any 1980. Ho dic amb coneixement de causa, per haver estat quaranta anys, a la sala de màquines d’un ajuntament, en un govern d’un consell comarcal, i quatre legislatures en el Parlament de Catalunya. Aquest coneixement de la realitat del país, em porta a fer aquestes afirmacions. Estem en bones mans, i els propers anys demostraran com es pot canviar el rumb d’un país si es deixa actuar amb un mínim de col•laboració i participació. Ara i aquí, necessitem urgentment poder aprovar els pressupostos 2026. Aquesta eina és fonamental per a poder posar en marxa un munt d’iniciatives que garanteixin el bon govern. Hi ha una administració molt mal conjuntada, fruit de molts anys d’anar creant estructures i organismes que s’encaixaven de qualsevol manera, en el conjunt. Toca, reordenar i organitzar aquests serveis com perquè responguin amb celeritat i eficàcia a totes les decisions que es prenguin. Ara no passa ni pot passar perquè els circuits son un desastre. Tenim multitud d’organismes mal plantejats, mal dissenyats i amb dèficits notables de personal i tecnologia per poder ser eficients. Encara ara, hi ha tràmits que poden durar mesos, quan haurien de durar unes poques setmanes o fins i tot uns pocs dies. Aquí, tant hi puc posar tràmits personals/ individuals com col•lectius. Tant per temes de documents, llicències, permisos, pròrrogues, ets, com per a grans empreses i societats que s’han de moure per camins massa complicats, a més d’extraordinàriament lents. Tornant al principi. El caos a Rodalies havia d’arribar. Després de decennis d’inversions ridícules, estem en plena operació de posada al dia, sense poder parar trens i treballar amb calma i tranquil•litat . Em consta hi ha finançament suficient. Toca tenir temps i empreses per dur a terme les inversions previstes. Tots volem solucions ràpides, sense ser conscients de la complexitat de la xarxa i amb ella també de la construcció i lliurement del material mòbil. En pocs mesos s’anirà incorporant. Dit això, ha d’haver-hi una constant supervisió en totes les feines, grans o petites com perquè en pocs anys, tinguem les Rodalies que ens mereixem. I en les petites, no pot tornar a passar que un arbre, un roc o un pas a nivell no estigui en les degudes condicions. Les franges laterals han d’estar netes de vegetació i els talussos nets i protegits. Almenys comencem per les petites coses per acabar amb les més grans. Acabo. Segurament aquesta crisi, haurà servit per sacsejar posicions i aconseguir posar el tema com la primera de les prioritats, al mateix nivell que el problema de l’habitatge. Ja era hora.

DEURES MAI FETS. El cinisme i la hipocresia son dos factors molt presents a la política catalana i a l’espanyola. Avui. em limitaré al territori català, perquè per motius específics, estem a l’escenari de totes les informacions, tertúlies , articles i debats parlamentaris. Començaré per Rodalies, puix és el principal problema que ara tenim sobre la taula. Més ben dit, sobre el terreny, amb coses que passen que tots sabíem que tard o d’hora arribarien. Anys, molts anys, de desídia, abandonament i de mirar cap altra banda, passen factura. Lògic, algú s’imaginava un altre escenari ? El que indigna és veure aparèixer un munt d’ex càrrecs de la Generalitat, alguns ex responsables de trens i carreteres, volent donar lliçons al govern actual. S’ha de tenir cara per reclamar dimissions als qui , per acció u omissió, van passar pel departament o departaments, sense resoldre cap tema rellevant. Els problemes d’ara, s’havien d’haver resolt, quinze, vint o trenta anys enrere. Ara, toca atrapar el temps perdut, al mateix temps que s’han d’ampliar i incrementar, degut al fort creixement de la població catalana, i el espectacular creixement de l’ús del transport públic. Fantàstic, però sense haver fet els deures ! Però, no només parlo dels deures en vies, en xarxes elèctriques, en manteniment, en neteja de franges...sinó en el material mòbil. Vell i obsolet que cal substituir de forma urgent. Una urgència que topa amb la lentitud de fabricació.... Parlo també dels altres deures no fets, com animar i impulsar les vocacions per formar-se en tot el relacionat amb la xarxa de transport públic. En aquesta crisis de Rodalies, hem sabut que el 80% dels maquinistes son de fora de Catalunya. La majoria aguanten aquí, un màxim de 4 o 5 anys, de manera que son transitoris/ provisionals, no integrats en la societat catalana amb el que suposa de falta d’empatia per assistir i resistir totes les adversitats. Si parlem amb empreses d’autobusos, et diuen que falten centenars de conductors. Alguns parlen ja de milers, de cara els propers anys. Tampoc ningú ha fet els deures en aquest àmbit. I si anem més lluny també ens assabentarem de mancances greus a nivell de tècnics de tota mena, lligats al sector de la mobilitat. Com els polítics i alts tècnics d’anteriors administracions poden ara, demanar comptes, exigir solucions i fins i tot, reclamar dimissions. quan ells no van saber o voler actuar sobre els elements bàsics, perquè un país tingui els serveis de mobilitat que necessita ? Molta mediocritat i molta ganduleria existia en aquells governs, com per ara escoltar-los. Els deures mai fets, toca ara posar-los sobre la taula i repartir feines per recuperar el temps perdut. Son molts anys de mals governs, de manera que la feina és immensa i intensa. Toca invertir, renovar, mantenir, adquirir, però al mateix temps animar i formar noves generacions perquè prenguin el relleu dels que volen marxar, es jubilen, o per incrementar els serveis. Tot necessita temps, però sobretot facilitar les eines perquè aquestes carències es resolguin. Es el que veig que fa l’actual Govern- Ara bé, miracles a Lourdes, aquí dedicació i eficàcia, i temps per veure els resultats esperats.

REGULARITZACIÓ. BONA DECISIÓ. Porto un quart de segle, directament implicat en el món de la immigració, en tant que voluntari de Creu Roja, com a professor de català i castellà. Per les meves classes han passat més de mil cinc-centes persones, de gairebé arreu del món. Ara mateix, les principals nacionalitats son de Mali, Burkina Faso, Senegal, Somàlia, Afganistan, ets, a les quals hi hem afegit un bon nombre d’ Ucraïna, d’ençà l’inici de la guerra, i diversos països llatinoamericans. Es un mosaic ampli i divers per a comprendre la complexa i difícil situació en molts indrets del món. Aquesta situació de guerres, internes i externes, persecucions per motius religiosos, ètnics o simplement per explotar recursos naturals, produeix expulsions constants de multitud de persones que només amb la fugida poden conservar la vida i buscar un lloc on refer-la mínimament, per a poder enviar ajuda als qui s’han hagut de quedar a casa. Arriben, doncs, amb el mínim del mínim, i molts d’ells, amb res. Toca emprendre un llarg camí per a facilitar acollida i proporcionar les atencions mínimes, prèvies a començar a tramitar la seva regularització. Un procés lent, massa lent, carregat de tota mena de dificultats, per a les quals son indispensables les ONG. Siguin les més grans, com Creu Roja i Càrites, siguin moltes altres aplegades en Fundacions, Associacions o Entitats. La feina que fan totes elles, és immensa. Parlem de milers, desenes de milers de voluntaris que dediquen hores o dies de la setmana a ajudar, en un munt de feines, per a les quals seria impossible si s’haguessin de contractar i pagar. Imagineu les necessitats de buscar roba bàsica, acompanyar-los en les gestions essencials, explicar els elements indispensables per iniciar el procés d’arrelament, aprendre idioma , ets. I mentrestant, algú ha de buscar on formar-los i preparar-los per trobar feina, primer, i habitatge, tot seguit. Seran altres voluntaris o persones contractades les que duran a terme aquestes gestions, per a finalment poder fer petició de permís de residència i treball. Arribar en aquest punt, moltes vegades, costa entre dos i tres anys. El mentrestant és llarg i complicat, d’aquí la gran importància de totes aquestes organitzacions públiques i privades. El volum de tramitacions és tan elevat que col•lapsa tot sovint. Falta incrementar les plantilles de policia d’estrangeria, a les principals ciutats de Catalunya i també a Madrid. S’han reduït alguns tràmits i agilitzat alguns terminis, però encara hi ha molt per fer. Costa massa, arribar al final del procediment. Però, les peticions fetes, en els darrers anys, sí han permès modificar un bon nombre de tramitacions. Amb tot, son molts els que estan en el país, treballant en negre, mentrestant busquen sortides legals. Ara, per fi, en tindran. El govern central, mitjançant un pacte amb Podemos, ha engegat un nou procés de regularització que es calcula pot permetre resoldre la situació de prop de mig milió de persones. Sí, sí, l’equivalent a una gran ciutat. Es una bona decisió, una bona sortida, perquè puc donar fe que tots els qui reben la targeta de residència i treball, en troben. Cobreixen multitud de llocs de treball en àmbits i sectors fonamentals. Així, doncs, celebrem aquest acord, perquè legalitza i facilita la integració d’un munt de persones que ja viuen aquí. Es un tema humanitari, sí, però amb clars beneficis econòmics i socials, per al conjunt.

UTILIZAR EL SENADO COMO OPOSICIÓN AL GOBIERNO. Queda clara la falta de “visión de Estado”, por parte del PP, a la vista de cómo actúa en el Senado. Su mayoría absoluta es utilizada de forma totalmente sectaria y partidista, sin ninguna consideración a lo que debería ser el respeto institucional y constitucional. Si alguien tenía alguna duda, puede revisar algunas de las sesiones del año pasado y sino tiene en la comparecencia del Ministro Oscar Puente, del pasado jueves día 29, la mejor prueba de lo que afirmo. Fue una sesión- modelo de partidismo y sectarismo, junto con otro aspecto, todavía más preocupante, como el desconocimiento de la legalidad vigente, por parte del presidente Pedro Rollán. Escuchar su intervención e interpretación del reglamento, supuso un bochornoso espectáculo, seguido de otra intervención de la portavoz del PP, Alicia García. Nada que ver con intervenciones medidas y basadas en la legalidad, al contrario, interpretaciones e invenciones, para sonrojo de juristas y políticos de largo recorrido. Expuestos y desmontados estos elementos por parte del portavoz del PSOE, primero y del Ministro, después, se llevó a cabo la sesión informativa con todo tipo de explicaciones y detalles. La intervención sirvió para recordarnos que en la grave catástrofe de Angrois (24 de julio de 20213) no compareció ni el presidente, ni la ministra del ramo. Quedan claras las diferencias de cuando gobierna el PP y cuando lo hace el PSOE. El resto de la sesión fue como se esperaba. Nada nuevo en el horizonte a la vista de que en estos tiempos, antes de saber causas y detalles concretos, se prefiere culpar al gobierno al completo, empezando por el presidente. Y para esto creen, ha de servir el Senado. No sé hasta dónde pretenden llegar, pero está visto que no hay límites ni fronteras, en una competición entre el PP y VOX, que de tanto exagerados y destructivos, caen en el más estruendoso de los ridículos. De todas formas, en algún momento, cuando haya otras correlaciones de fuerzas en el Congreso y en el Senado, se tendrá que replantear el papel de esta Cámara, supuestamente territorial. Habría que resolver el papel exacto que le dio la Constitución, pero no se ha llevado a cabo. Se debería copiar el sistema alemán o el suizo, para dedicarlo a discutir, debatir y acordar temas de coordinación y cooperación territoriales. Y hay material para darle trabajo. El mismo sistema de financiación, o las propuestas de modificación de leyes y normativas estatales para adaptarlas a cada territorio, da para mucho. Además de ser cámara de segunda lectura. Con estas dos prioridades, queda clara la justificación de su existencia. Y los retoques legales deberían dejar claras las competencias como para que un presidente, poco formado y preparado para el cargo, no caiga en el ridículo de amenazar al presidente del gobierno, por no asistir a una sesión en que el gobierno estaba presente, en la persona del Ministro de Transportes. Sería de agradecer no ver repeticiones de amenazas a la jefatura del gobierno desde una presidencia del Senado que demuestra no estar formado ni capacitado para esta función.

CANVI DE PARADIGMA. Portem massa anys, amb unes maneres d’entomar els reptes, molt propis d’un país mediterrani. Va sent hora de canviar de paradigma i mirar cap altres latituds, penso en el centre i nord de la UE. Per raons d’estudis i professionals, la meva llarga estada a Suïssa, em va permetre captar l’essència d’una política i gestió seriosa, planificadora i duradora. Es el que vaig implantar a l’ajuntament, durant els quaranta anys de vida municipal, en estreta col•laboració amb l’arquitecte municipal i altres tècnics contractats. Tota obra d’infraestructura, havia de ser llargament planificada, programada i dissenyada per donar les funcions requerides, però sempre amb especial prioritat a la qualitat dels materials, a la seguretat i fortalesa, pensada per durar molts i molts anys. Cert que hi havia qui considerava exagerades algunes obres, però molts anys després, cap mur ha caigut, cap barana s’ha trencat, cap carrer o plaça s’ha enfonsat. Mai es pot dir que tot està perfecte, però actuar sense presses, amb projectes molt ben estudiats i plantejats, aplicant un principi bàsic com el de” millor poc, però ben fet”, que no molt i de qualsevol manera, el resultat acaba sent el desitjat. Perdoneu aquesta llarga introducció, però a la vista dels primers catorze mesos del Govern Illa, i de les circumstàncies que s’ha trobat, en tota mena d’infraestructures, queda clar que les coses s’han de fer a l’estil, del centre i nord de la UE, i deixar enrere la via mediterrània. Oimés quan el canvi climàtic ha arribat per quedar-se i complicar enormement totes les obres que no compleixin els nous paràmetres. Per sort, tenim un govern farcit d’antics alcaldes/alcaldesses i altres càrrecs municipals que tenen clares les necessitats d’anar cap a grans planificacions i programacions, fugint de les improvisacions que han estat normals i habituals, en governs anteriors. Ara, en el Govern es parla de projectes a vuit, deu, quinze anys. I no, que també, per motius pressupostaris, sinó per la necessitat de fer previsions a mig i llarg termini. No és de rebut veure grans inversions en carreteres, vies de tren, depuradores, edificis, equipaments esportius, ets, i comprovar perills propers que poden motivar grans problemes en qualsevol moment. Com no es van fer franges perimetrals adequades, a totes les vies de trànsit ? Com poden posar en perill vehicles i/o trens, caigudes d’arbres o de rocs ? Per què no es va tallar la vegetació perillosa ? Per què no es van posar malles protectores a marges i talussos? Podria allargar les preguntes, però queda clar que hi ha una altra manera de governar i gestionar l’acció de govern. I aquest és el canvi de paradigma del que s’entén per bon govern. Planificar, programar i dissenyar les necessitats de futur, posant tots els mitjans humans, tècnics i econòmics, com perquè siguin els adequats i segurs. En resum, deixar la política dels nyaps, per assumir la de l’eficiència.

NOVES MOBILITZACIONS PAGESES. Per a moltes persones, no arrelades al món rural, poden trobar estrany tanta mobilització, tanta fermesa i contundència, en les actuacions d’una part del món pagès, contra els acords amb el Mercosur. Un acord signat el passat dia 17 de gener, entre la UE i els països de Brasil, Argentina, Paraguai i Uruguai, constituint una immensa zona comercial amb 720 milions de consumidors. Tot gran canvi, produeix incerteses sobre el futur, però no s’entendrien aquestes mobilitzacions sense tenir present que el dia 27 de febrer, tindran lloc unes noves eleccions agràries, en el conjunt de Catalunya. Es a dir, estem a les portes de saber quina força real té cadascuna de les organitzacions sindicals, com per canviar els resultats obtinguts en les darreres de 2021. En aquelles eleccions del mes de març de 2021, es van donar els següents resultats: Cens: 20.609. Aquesta xifra dona compte de la progressiva disminució del sector de la pagesia en el nostre país. Van votar: 7.332 , amb 82, en blanc. Unió de Pagesos, obtingué 4.061 vots, o sigui el 55,39%. JARC-Joves Agricultors, 2.178 i un 29,71%. ASAJA- Associació Agrària, 821, i un 11,20%. Finalment, UPA- Unió de petits agricultors, 190 i un 2,59%. Doncs bé, ara toca tornar a mesurar forces, i existeix una dura rivalitat per veure qui representa millor el sector pagès – ramader, que en pocs anys, ha tingut canvis molt rellevants, en tots els ordres i territoris. En aquests darrers temps, ha aparegut Revolta pagesa, com una agrupació independent de pagesos / ramaders que acusen la resta de forces sindicals, de no prou representatives ni prou fermes, en la defensa dels interessos individuals i globals. Res de nou a l’horitzó quan hi ha conteses electorals per entremig. I no deixa de ser curiosa la manera de protestar i manifestar-se, fent ús de mesures molt poc cíviques i trencadores amb el respecte als bens de tots, i a evitar molèsties innecessàries, a persones que no tenen res a veure amb el conflicte. Veure pagesos cremant neumàtics i bales de palla, sobre l’asfalt de carreteres principals, o tallar arbres per fer barreres i trencar algunes proteccions, no és la millor via per aconseguir atreure simpaties, però encara menys, sortir amb grans tractors, remolcs, i altra maquinària d’alta gama, i alhora proclamar pobresa o dificultats per arribar a final de mes. Els qui coneixem una mica el món pagès, sabem de tractors de més de dos-cents mil euros, remolcs superiors als cent mil, o cubes de purins que arriben als noranta mil. Si algú supervisés millor les imatges veuria més adient treure els vells tractors i maquinària per anar a protestar i evitar imatges de preparar grans fideuades, barbacoes i graellades, en mig d’una certa festa, que no ho és per a tots els qui queden atrapats, en multitud de carreteres del país. Fer saber la preocupació i les incògnites pel que suposarà el Mercosur pels nostres pagesos i ramaders, és lògic i positiu, però voler imposar relats a cops de talls i col•lapses a carreteres, és la pitjor de les vies. I posar en dubte la col•laboració, participació i interès en minimitzar efectes per part del Conseller d’Agricultura i del propi president de la Generalitat, és més de cara a la galeria que no pas pura realitat. Les batalles electorals en el món sindical o polític tenen similars característiques. No es vulgui ara fer servir l’excusa del Mercosur per aconseguir rèdits electorals. I castigar els ciutadans, en general, és una mala idea que comporta antipaties, en comptes de comprensió i empatia.

MASSA INCIDENTS, PREVISIBLES. En uns temps amb un clar canvi climàtic, passen massa incidents, alguns convertits en greus accidents, per culpa de no fer atenció a la supervisió i manteniment dels espais privats, però també dels públics. No podem admetre com “causes imprevistes” que el vent, la pluja, la neu, faci caure arbres immensos, amb els corresponents danys materials que poden esdevenir personals, si la sort no juga a favor. Parlo ara dels arbres, perquè no passa setmana que no tinguem noticies diverses , en qualsevol punt de la geografia catalana. Es que ningú es fixa en les alçades i la salut dels arbres que estan en jardins privats, i en els públics? Cadascú és responsable del que té en el seu jardí, i cada ajuntament ha de supervisar tot el que té plantat a la via pública. Sé, per experiència, que toca ser vigilant constant. Toca esporgar en el moment oportú i toca vigilar si els arbres estan malalts o no, com per actuar en conseqüència. No fer-ho, pot produir danys irreparables. I si els arbres poden esdevenir un perill evident, hi ha moltes altres “coses” en el món privat i en el públic que han de ser supervisades, i si cal ,canviades o modificades. Penso en la col·locació de contenidors, en determinats punts dels nuclis urbans, on es produeixen fortes corrents d’aire quan bufa el vent, de manera que no és estrany siguin desplaçats i puguin provocar incidents o accidents. També convé, tot sovint, repassar espais d’estacionament per veure si el pas dels temps ha variat les condicions. A vegades, no es pensa en canvis de circulació o en noves activitats a la zona que han modificat el que era abans un espai tranquil i amb poc moviment. Toca fer canvis, a mesura que les necessitats hi obliguen. El repàs i bon manteniment de la senyalització vertical i horitzontal, és una altra de les feines constants d’un ajuntament, de manera que tothom vegi de forma clara i previsora què pot o no fer, en cada punt de la via pública. Qualsevol dubte pot provocar reaccions i decisions que acabin en accident. I tot el mobiliari urbà ha de ser objecte de vigilància i reparació quan s’ha deteriorat pels pas del temps o ha caigut en mans de vàndals que l’han malmès. Es un dels aspectes més dolorosos de la gestió pública. Cada any, hi ha milers d’atacs a la cosa pública, per part de persones incíviques que a banda de produir danys immensos, a nivell econòmic, poden produir altres danys personals, a persones que en volen fer ús. A tot plegat, cal sumar-hi vigilància i actuacions preventives, en zones d’escorrenties d’aigües pluvials, evitant taps i colls d’ampolla que salten perillosament, en cas de pluges intenses. Ho veiem tot sovint, pels mitjans de comunicació, i queda molt per fer. Tots sabem que quan es tanca el pas d’aigua, tard o d’hora, saltarà, per dalt o pels costats, però ho farà , i la força serà proporcional, al tap que hagi trobat. En resum, tant particulars com públics, han de preveure què tenen a casa seva, o a la casa de tots, que pugui produir danys, en casos de climatologia adversa, cada vegada més freqüent. I actuar de manera previsora per evitar danys “evitables”. Fàcil de dir, però difícil de fer complir, com podem constatar massa sovint.

DESCARAT, IGNORANT I PERILLÓS. Pels qui som afeccionats a la història, la figura de Donald Trump no ens resulta tan estrafolària ni cridanera, com ho pot ser per a molta gent, perquè hem llegit vides i obres de grans faraons, reis, emperadors i sàtrapes, que han viscut i actuat de manera molt similar. El que sorprèn és la ubicació temporal, en ple segle XXI, i la territorial: els EUA, suposat model d’estat democràtic amb tota mena de contrapesos, per evitar derivacions autoritàries. Doncs bé, el model ha quedat sobrepassat i mig desmuntat, en poc més d’un any de segon mandat. Qui ho havia de dir ? Bé, ja en el primer mandat vam veure comportaments i decisions que podien ser preludi del que passa ara, però ningú va pensar en reforçar mecanismes per fer-los més resistents i impermeables a actuacions inadequades. El resultat el veiem cada dia que passa, i pot arribar a extrems mai imaginats. Veure les actuacions de la policia anti-immigració, posa els pèls de punta, perquè actuen amb total impunitat. Armats, ben pagats i equipats, ni tant sols mostren les cares com per preservar la identitat. Ni en règims autoritaris havíem vist comportaments i actuacions com les que son norma , cada dia, en multitud de pobles i ciutats dels EUA, especialment en aquells governats per càrrecs del partit demòcrata. Una confrontació més. Però, on mostra la pitjor cara és en la barreja de negocis privats, amb ús i abús del poder presidencial. Es la imatge més descarada i descarnada d’un emperador que té l’exèrcit a les seves ordres. La força bruta, excepcional, li permet comportar-se com el més fort i per tant el més temut. Tot desig, tota voluntat, tota ambició ha de ser atesa, de forma immediata i sense discussió. Envoltat de servils càrrecs, els utilitza com vol i quan vol, a la vista que ningú s’atreveix a plantar cara. Aquest poder immens, pot esdevenir fatal si de forma immediata no s’organitza un front de resistència, primer, i de reacció, a continuació. Sabut i conegut l’immens poder militar, s’han de buscar altres vies per parar els cops. La més immediata i temuda és l’econòmica. Sumats tots els oponents, constitueixen un poder immens, clarament superior al que ell representa. Només així serà possible contenir les seves aspiracions i decisions. Les persones com ell només entenen les mesures de força, que siguin netament superiors com per fer-li repensar el que té en el cap. I és que al matonisme, hi suma una enorme ignorància que mostra quan parla del món mundial. Pot barrejar, confondre i col·locar països i presidents en llocs i moments equivocats. Ningú del seu entorn immediat té prou autoritat per fer-li veure els errors, les confusions, les normes, les vies legals existents. Ni les coneix ni té intenció d’estudiar-les. Es el més gran, el més espavilat, el més poderós i té pressa. Aviat complirà els vuitanta anys, i no vol perdre temps en futileses que no li permetin arribar als objectius volguts. Toca, doncs, actuar en conseqüència, que vol dir agrupar forces i deixar-se d’històries passades perquè el present el tenim aquí, en fons i formes molt complicades. Si algú creia que la força militar no era indispensable, té la prova que sí ho és. I si algú no considerava urgent la potenciació de la UE, té la constatació que sí ho és. Els grans moments, produeixen grans decisions. Ara, toca posar-les en marxa, sense més dilacions. Ens hi va el present i sobretot el futur.

FINANCIACIÓN PARA ¿MODELO MADRID? Vimos ya, en la campaña electoral de Extremadura, lo que estamos viendo en la de Aragón y previsiblemente, se repetirá en la de Castilla – León: mucha crítica al nuevo sistema de financiación, con acusaciones de grandes beneficios para Cataluña, en detrimento del resto de CCAA. Lo que ningún candidato del PP se atreve, es a presentar un sistema alternativo, ni a poner cifras de lo que “su modelo” aportaría a cada Comunidad Autónoma. ¡Qué fácil es criticar, qué difícil, presentar alternativas. Y si el principal partido de la oposición es incapaz de proponer, mejor se calle y se acoja al nuevo sistema. Es lo que ha hecho hasta ahora, sin tantos aspavientos ni críticas. Que las hubo, y si alguien tiene alguna duda que eche mano de los archivos. Pero, lo verdaderamente preocupante, es comprobar una constante, que ha venido para quedarse, en casa del PP: privatizar la sanidad, y con ella, todo lo que supone quebraderos de cabeza, para los gestores públicos. Es decir, privilegiar a empresas privadas para que hagan negocio, con los principales servicios públicos, para ellos quedarse simplemente como gestores del resto. No hay que ser ninguna lumbrera para llegar a conclusiones lógicas. Las empresas privadas están para hacer negocio, así que primarán los beneficios, a los servicios. Lo hemos visto en Madrid, y lo estamos viendo en Andalucía, Extremadura y ahora también en Aragón. Y el servicio más buscado, es el de la Sanidad, pero a continuación vienen los Servicios Sociales, Educación y Territorio. Para el PP, al final, el hecho de gobernar consiste en esperar lleguen los fondos estatales, para repartirlos entre las empresas, y aparecer como capitostes de una región, con altos sueldos y muy bajas responsabilidades, puesto se han traspasado a los privados. Esto no es política, esto es reparto de privilegios, sin importar calidad de las prestaciones. No es éste, el modelo de Cataluña. Al contrario, el gobierno catalán, está ampliando las prestaciones públicas para conseguir la excelencia desde la propia y directa gestión de las infraestructuras, equipamientos y servicios. La gran prioridad es la movilidad, en todo el país, empezando por Cercanías (Rodalies) pero integrando todos los municipios y comarcas en un sistema integral, prestado por trenes, autobuses y vehículos a la demanda, en zonas rurales. La gran diferencia con las CCAA del PP, es anteponer lo público, a lo privado, en todos los ámbitos y sectores. Hablaba antes de la movilidad, pero al mismo tiempo que la Sanidad, la Educación, los Servicios Sociales, y con todos ellos, el de la vivienda, con el objetivo inmediato de 50.000 pisos, para alquiler asequible, y a continuación más de 200.000, en la próxima década. El objetivo, pues, del nuevo sistema de financiación, es totalmente diferente al del PP, puesto que se busca disponer de suficientes ingresos para poder construir un país, dotado de buenas prestaciones en servicios públicos, acordes con las necesidades de una población en crecimiento constante. Y no, a engordar las cuentas de resultados de empresas privadas, de amigos y parientes, como está promoviendo el PP, en asociación con Vox, aunque parezcan ir por vías paralelas. Mucha pelea verbal, pero total entendimiento práctico. Nadie engaña a nadie.