Joan Roma

IMMIGRACIÓ SENSE INVENTS. Costa escoltar mentides sobre la immigració, quan surten de persones que no en tenen ni idea, o pitjor encara, se n’han aprofitat i ara hi estan en contra. Els partits més dretans creuen poder-ne treure profit electoral i han de buscar casos reals negatius i si no els troben, inventar-se’ls. En el meu quart de segle, dedicat a professor voluntari de Creu Roja, de català i/o castellà, deuen haver passat unes mil sis-centes persones per les meves classes. No he tingut noticia de que cap es fes okupa, ni delinquís, conscients que aparèixer en algun expedient judicial li faria perdre la possibilitat de regularitzar la seva situació. Molts, sí han treballat “en negre”, en diferents moments i llocs, per tal de poder subsistir. I molts ho han fet en jornades de nou o deu hores, amb setmanes de seixanta o setanta hores, per ingressos de set o vuit-cents euros. I amb aquests ingressos, compartien pis amb altres cinc o sis, i aprofitant paquets alimentaris de diferents organitzacions, arribaven a poder enviar dos o tres-cents euros, a casa seva. I casa seva pot estar a milers de quilòmetres, on esperen aquests diners per poder sobreviure, fills, dona, ....família en general. I si anys enrere el noranta per cent, eren homes, cada vegada més arriben dones, algunes amb fill o fills, però la majoria els han deixat a càrrec de familiars, que confien en rebre diners per subsistir. Mares que tardaran anys, a veure els fills, però que tenen com a gran objectiu, primer garantir la vida, i somiar en poder-los repatriar. Després de molts anys de compartir vivències, ens fan recordar les onades d’espanyols que van anar sortint, en els anys posteriors a la guerra civil i fins ben entrats els vuitanta, en que les dificultats aquí, obligaven a buscar oportunitats a fora. Que ningú oblidi la nostra realitat, cosa que semblen haver fet, els partits de dreta i ultradreta, catalans i espanyols. I si aquells temps eren durs, afegim-hi situacions encara més dramàtiques quan s’ajunten persecucions per raons d’ètnia, de religió o de recerca de materials valuosos, en països governats i dominats per cacics i dèspotes de la pitjor espècie. Els que poden, marxen i arriben, en funció d’un grapat de factors molt diversos. Aquí, aterren després de peripècies infinites i es consideren uns privilegiats per no haver perdut la vida en el trajecte. Es lògic, no vulguin espatllar la sort tinguda, cometent delictes. Siguin d’on siguin, l’interès és el mateix: regularitzar situació. Son conscients que poden passar anys, molts anys, en que només puguin enviar diners a casa, però aquest és el gran objectiu. A canvi ,acceptaran feines, horaris, condicions de tota mena, con tal puguin viure i sobreviure, pensant en el que i el qui han deixat enrere. Ningú s’inventi, doncs, realitats que no existeixen. Voler imputar males vides, a persones amb el simple afany de treballar per ajudar els seus, només pot ser propi de males persones i mals partits.