Joan Roma

REGULARITZACIÓ. BONA DECISIÓ. Porto un quart de segle, directament implicat en el món de la immigració, en tant que voluntari de Creu Roja, com a professor de català i castellà. Per les meves classes han passat més de mil cinc-centes persones, de gairebé arreu del món. Ara mateix, les principals nacionalitats son de Mali, Burkina Faso, Senegal, Somàlia, Afganistan, ets, a les quals hi hem afegit un bon nombre d’ Ucraïna, d’ençà l’inici de la guerra, i diversos països llatinoamericans. Es un mosaic ampli i divers per a comprendre la complexa i difícil situació en molts indrets del món. Aquesta situació de guerres, internes i externes, persecucions per motius religiosos, ètnics o simplement per explotar recursos naturals, produeix expulsions constants de multitud de persones que només amb la fugida poden conservar la vida i buscar un lloc on refer-la mínimament, per a poder enviar ajuda als qui s’han hagut de quedar a casa. Arriben, doncs, amb el mínim del mínim, i molts d’ells, amb res. Toca emprendre un llarg camí per a facilitar acollida i proporcionar les atencions mínimes, prèvies a començar a tramitar la seva regularització. Un procés lent, massa lent, carregat de tota mena de dificultats, per a les quals son indispensables les ONG. Siguin les més grans, com Creu Roja i Càrites, siguin moltes altres aplegades en Fundacions, Associacions o Entitats. La feina que fan totes elles, és immensa. Parlem de milers, desenes de milers de voluntaris que dediquen hores o dies de la setmana a ajudar, en un munt de feines, per a les quals seria impossible si s’haguessin de contractar i pagar. Imagineu les necessitats de buscar roba bàsica, acompanyar-los en les gestions essencials, explicar els elements indispensables per iniciar el procés d’arrelament, aprendre idioma , ets. I mentrestant, algú ha de buscar on formar-los i preparar-los per trobar feina, primer, i habitatge, tot seguit. Seran altres voluntaris o persones contractades les que duran a terme aquestes gestions, per a finalment poder fer petició de permís de residència i treball. Arribar en aquest punt, moltes vegades, costa entre dos i tres anys. El mentrestant és llarg i complicat, d’aquí la gran importància de totes aquestes organitzacions públiques i privades. El volum de tramitacions és tan elevat que col•lapsa tot sovint. Falta incrementar les plantilles de policia d’estrangeria, a les principals ciutats de Catalunya i també a Madrid. S’han reduït alguns tràmits i agilitzat alguns terminis, però encara hi ha molt per fer. Costa massa, arribar al final del procediment. Però, les peticions fetes, en els darrers anys, sí han permès modificar un bon nombre de tramitacions. Amb tot, son molts els que estan en el país, treballant en negre, mentrestant busquen sortides legals. Ara, per fi, en tindran. El govern central, mitjançant un pacte amb Podemos, ha engegat un nou procés de regularització que es calcula pot permetre resoldre la situació de prop de mig milió de persones. Sí, sí, l’equivalent a una gran ciutat. Es una bona decisió, una bona sortida, perquè puc donar fe que tots els qui reben la targeta de residència i treball, en troben. Cobreixen multitud de llocs de treball en àmbits i sectors fonamentals. Així, doncs, celebrem aquest acord, perquè legalitza i facilita la integració d’un munt de persones que ja viuen aquí. Es un tema humanitari, sí, però amb clars beneficis econòmics i socials, per al conjunt.