Joan Roma

HEM COMPLERT AMB UCRAÏNA? Ningú pot predir, el resultat final de la guerra de Rússia, contra Ucraïna, perquè la posició dels EUA, ha canviat radicalment, amb l’entrada de Donald Trump a la presidència. Veurem com actua la UE, davant un dels moments més crítics, de la nostra història contemporània. Però, no vull, ara i aquí avaluar el futur proper, sinó exposar quina ha estat l’actitud i l’ajuda que Espanya ha aportat, a un país petit, atacat per la segona potència mundial. Permeteu-me donar algunes dades, per a comprovar l’enorme diferència de poder, entre l’invasor i el país envaït. Rússia, és el país més gran del planeta, amb 17.125.191 km2. Amb una població de 141.698.923 ( 2023), que la situa en el novè lloc, mundial. Es la segona potència mundial, darrere dels EUA, amb una immensa despesa militar que la situa en el quart lloc. Per contra Ucraïna, té 603.700 km2 ( amb Crimea). Ocupa el lloc 39 a nivell mundial, i té una població de 36.744.636 (2023), lloc 36. D’entrada, aquestes immenses diferències, feien preveure que la invasió seria una passejada militar d’una durada de poques setmanes. Simplement entrar, ocupar i córrer en direcció a la capital (Kiev) per acordar la rendició. Però, no. La reacció dels ucraïnesos fou ràpida, valenta i contundent, humiliant algunes de les principals divisions, enviades després de les primeres que havien fracassat estrepitosament. Al cap de tres anys, es pot dir que Ucraïna ha infligit una dura derrota, a la segona potència mundial. Ara bé, mantenir la guerra, amb aquestes desproporcions suposa un immens desgast que obliga a buscar un final, raonable, i just. No pot ser que l’invasor aconsegueixi territoris conquerits, amputant no solament la península de Crimea, sinó fins i tot altres parts, que sumades totes plegades, suposaria un 20% del conjunt. Es aquí, on la UE ha de plantar cara, tant a Rússia com als EUA, per evitar un repartiment com si fóssim en temps dels segles divuit o dinou. Les ajudes a Ucraïna, han estat més àmplies i generoses per part de la UE que no pas per part dels EUA, de manera que l’exigència de participar i decidir en converses per aturar la guerra son més que merescudes. La UE ha aportat 70.000 M en ajuda financera i humanitària i 62.000 M en ajuda militar. Els EUA, han aportat 64.000 M en ajuda militar i 50.000 M en ajuda financera i humanitària. I, és aquí, on volia arribar per exposar l’esforç fet per Espanya, davant aquest conflicte, a les portes de la UE. Prop de vuit milions d’ucraïnesos han hagut de fugir, en les diverses onades de la guerra. El major volum de refugiats ha estat acollit per Alemanya, Polònia i Espanya, amb la República Txeca i Itàlia, a continuació. Això, ha representat acollir, en números rodons a 210.000 ( 2024), dels quals un 61% son dones, un 31% menors, i dintre d’aquests menors 1.769, menors no acompanyats. Del conjunt de menors, 29.500 estan escolaritzats, i a nivell d’adults, 20.500 han trobat treball. Aquesta ajuda espanyola, s’ha situat entre les de major nivell, en matèria humanitària, avaluada en 8.240 M, com he dit la tercera en importància, en el conjunt de la UE. En canvi, l’ajuda militar ha estat molt menor, amb prop de 1.000 M, inferior a la que hagués pertocat, per raó de riquesa. Aquesta dada ha canviat, amb la visita del president, del passat dia 24, en la qual es va comprometre a 1.000 M, addicionals. Dit això, la rapidesa, adequació de mitjans i eficàcia demostrada, han estat elogiades per totes les parts. En sóc testimoni i part implicada en tant que professor voluntari de Creu Roja, en un dels centres de protecció internacional de refugiats. El meu contacte, amb diferents onades de refugiats, ha estat constant al llarg dels tres anys de guerra, i puc assegurar que el pavelló d’Espanya, està en els primers llocs de valoració, per part del govern ucraïnès, i pels ciutadans que han arribat aquí i han pogut contrastar opinions, amb altres familiars, acollits en altres països. Es complicat valorar i avaluar el futur, però no pot ser que el gran sacrifici tingut, per culpa d’un invasor com Putin, pugui trobar comprensió i acords amb un Donald Trump, en funcions d’imperialista, sense escrúpols. Aquí, Espanya, té el seu rol a jugar, lògicament dintre del marc de la UE que li toca despertar i anar cap al seu reforçament intern i extern. Ucraïna, mereix ser respectada i escoltada, per a tot seguit, ser acollida dintre de la UE, com perquè mai més, hagi de témer noves invasions per part d’un veí tant insegur i perillós com és Rússia.

LA BATALLA POR EL RELATO, EN CATALUÑA No pasa día sin algún enfrentamiento entre Junts y ERC, en su lucha por el relato. Cada uno pretende superar al otro en propuestas, exigencias e inventos varios, para aparecer como el más atrevido e intransigente. Cuesta digerir tantos improperios y tantas acusaciones, muchas veces, absurdas. Las últimas batallas, han sido por la famosa quita de la deuda del FLA, en la cual Cataluña obtiene una condonación de 17.104 M. El primero en salir fue Oriol Junqueras, sacando pecho del resultado de la negociación, invocando la mejora en más de dos mil millones. Al principio de hablaba de 15.000 M, cuando al final han sido 2.104 más. La segunda CA beneficiada, después de Andalucía. Esta información dio pie a un largo proceso de críticas, acusaciones y desplantes al Gobierno, por considerar que, la máxima beneficiaria, era Cataluña, cuando las cifras dejan identificados a todos los beneficiarios. De todas formas, el hecho de que el tanto fuera para ERC, en Cataluña, motivó la amenaza de votar en contra por parte de Junts. Rebajaron la euforia tanto que incluso amenazaron en votar en contra, a la vista de un nuevo “café para todos”, según ellos. La polémica no fue a más, obligando a Puigdemont a intervenir, para aceptar que mejor una quita del 22% que ninguna, aunque lo deseable y exigible, según él, era la condonación total de la deuda y no solo una parte. Todo apunta a que finalmente no pondrán en peligro esta condonación y ofrecerán su voto, el día que llegue al Congreso. Nadie entendería un rechazo a una medida tan relevante. Apuntado este tanto a ERC, Junts tenía que sacar otra exigencia para tener sus minutos de gloria, en los principales medios de comunicación. Nada mejor que hablar de nuevo del estado de salud del catalán que según la última encuesta no es bueno. Hay claras carencias en los recién incorporados al país. Cataluña ha aumentado su población en más de dos millones, en menos de veinte años. Y muchos, provienen de países latinoamericanos, con gran facilidad para la integración pero en idioma castellano. Esta realidad y la falta de plazas en los consorcios de normalización lingüística, han obligado al Govern a incrementar la dotación presupuestaria y las plazas disponibles para aprender el catalán. También han vuelto a quejarse por no haber conseguido la oficialidad del catalán en los órganos europeos, como si un objetivo como éste, fuera fácil e inmediato. Son múltiples las gestiones para conseguirlo. Pero los tiempos y dificultades no frenan la insistencia y en cada sesión del Parlament, vuelven a la carga. Y en esta carrera por el relato, les cuesta aceptar que los mayores logros, llegan de la mano del Govern, del presidente Illa, con la reactivación de las comisiones bilaterales, Estado – Generalitat, las cuales ofrecen múltiples resultados prácticos. Uno de los más comentados y buscados: el incremento de plantilla de los Mossos d’Esquadra (CME) la policía catalana que podrá llegar a los 25.000 agentes, para 2030. Esto permitirá, no solo aceptar las competencias en puertos y aeropuertos, si no que a la larga podría colaborar con Guardia Civil y Policía Nacional, en el control de fronteras. También de estas comisiones salió la propuesta de aumentar en 69, los juzgados actuales de Cataluña, a la vista del incremento de población que este año ha sobrepasado los ocho millones de habitantes y también para luchar mejor contra la reincidencia. Lo que deriva de esta agitación, es que el Govern del presidente Illa, va haciendo su camino, con buena sintonía y efectividad con el Gobierno central, sin ruido ni excentricidades, a pesar de que a su lado tiene a los dos principales partidos en la oposición que precisamente buscan todo lo contrario. ¿Hasta cuándo? Hasta final de legislatura en Cataluña, y lo mismo en España. Mucho movimiento, crítica y griterío pero ningún paso para tumbar legislaturas. No les conviene ni aquí ni allí. Así pues, continuaremos bajo la misma tónica.

DE LES CRISIS SE’N SURT REFORÇAT. Sóc dels que crec que el resultat de les accions i actuacions del President Trump, respecte la UE, i amb ella gairebé tot el món, poden aconseguir enfortir la cohesió interna i avançar cap el que ha de ser el nostre objectiu comú: els Estats Units d’Europa. Una autèntica federació d’estats que disposi de tots els elements per a ser forta i independent. I si abans era necessari, ara, a més és urgent. Toca doncs, sortir dels nacionalismes estatals per traspassar competències i funcions al Parlament Europeu i amb ell al Consell Executiu de la UE. Tots plegats han de tenir eines suficients com per legislar, gestionar i en definitiva, governar-nos per a poder competir i decidir sobre els grans temes, nostres, però alhora mundials. I tenim pes suficient per a poder aconseguir-ho. La UE està conformada per 27 països amb una població global de 449,2 milions ( 2024). I estan a les portes de poder entrar, altres sis o set països que incrementaran no solament el nombre de territoris, sinó també la població. Ja sabem que això no és suficient per a fer front a les altres potències, però sí és una dada bàsica per afrontar els reptes de no haver de continuar de la mà dels EUA. Si mirem el pes de les altres potències, comprovarem algunes dades que cal tenir presents. Els EUA té 334,9 M d’habitants. Rússia , 143,8 , tot i ser el més gran del món, en superfície. Xina en té 1.411 M, superada ja per la Índia amb 1.429. Però bé, la població es important però no determinant, per ser i actuar com una gran potència, tot i que els experts apunten que els grans poders, es van decantant cap Àsia. En qualsevol cas, el repte que ara i aquí tenim, és el canvi radical de l’aliat de la UE, conseqüència de les dues guerres mundials. Amb Donald Trump, el vell imperialisme ha tornat i ho ha fet per la porta gran: sense manies i sense topalls. El president, considera que es pot governar un país, com es gestiona una gran empresa. Les regles i normes establertes es poden variar, canviar o simplement trencar. Va prometre “América primer”, i tots els altres han d’acatar i acceptar el que això significa. Així, doncs, sinó volem aparèixer i viure com una colònia, toca aixecar el cap i parar els peus de forma immediata. No s’hi valen mitges tintes perquè personatges com ell no les entenen ni les volen assumir. Es el poder d’una piconadora que avança sense parar i sense reflexionar sobre les conseqüències de la seva acció. I a grans mals, grans remeis, de manera que toca sortir del gri,s per anar cap a colors forts i contundents. S’ha d’avançar cap a una sola gran diplomàcia europea, acompanyada de la creació d’un exèrcit conjunt. No és que només ho hagi demanat Volodimir Zelenski , el president d’Ucraïna, és que Josep Borrell, fa anys que ho reclama i amb ell, molts altres dignataris que han vist les orelles al llop, especialment els països més propers a Rússia. A vegades, els països avancen a sacsejades. Ara, en tenim una de molt forta i imprevisible, de manera que no podem esperar res de bo. Millor iniciar els canvis necessaris per reforçar la UE i convertir-la en potència, lliure i independent.