Joan Roma

DE QUÈ S’UFANA AQUESTA GENT ? Si un col•lectiu és important que tingui coneixement de la realitat i la tradueixi en sentiments i ganes de millorar-la, aquest és el dels polítics. Política és pedagogia, i res pitjor que traïr-la per mostrar la pitjor cara d’una activitat que ha de ser sincera, honesta i emocional. Tot el contrari del que predica i porta a terme Junts x Catalunya. No sé si son conscients de la deriva que tenen les seves accions i actuacions, però en tindran una prova concloent quan vegin els resultats de les properes eleccions, siguin les que siguin. Portem ja llargs mesos contemplant com es mouen i què acaben decidint, en el plató que fan servir, en el Congrés dels Diputats. De fet, han deixat de banda altres escenaris, com podrien ser ajuntaments, consells comarcals i diputació de Girona, per centrar-se únicament a Madrid. Han fet del sucursalisme, la seva raó de ser. Quina paradoxa amb les acusacions que feien a d’altres, anys enrere.! La darrera mostra de misèria política, l’hem vista en el pacte pel repartiment de menors no acompanyats, amuntegats a les Illes Canàries. Per la insensatesa del PP, no es va poder arribar a un acord d’Estat, per poder-los traslladar al conjunt del territori peninsular. Després de mesos d’incertesa, finalment s’arriba a un acord amb Junts per posar quotes, en funció de diversos paràmetres, que serveixin no només per Canàries sinó per altres territoris, si ve al cas. Doncs bé, com no podia ser d’altra manera, la portaveu de Junts, Míriam Nogueras, havia de mostrar el nou trofeu i sortir a tots els mitjans per refregar per la cara, els pocs que tocarien a Catalunya, com si es tractés de la venda d’un determinat producte o d’escatimar tota responsabilitat, perquè recaigui en altres. De cap manera podia contemplar un plus de solidaritat ni fer un nou esforç en matèria humanitària. No, no, tot han de ser xifres, fredes, com si es tractés d’un producte. Ni cor ni ànima, en l’acció política. Ja vindrà el dia que ho pagaran car, molt car, perquè així, no es pot governar un país. Si traslladéssim aquest comportament al final de la nostra guerra civil, i els països acollidors dels refugiats espanyols, catalans o no, haguessin decidit posar “numerus clausus”, Mèxic hauria pogut dir que ja no n’acollia més, perquè ja en tenia molts. Que anessin cap a Veneçuela, Xile, Argentina,...o qualsevol altre. Si una cosa hem agraït, bé almenys els qui actuem en política per sentiments i emocions, és l’àmplia i indiscriminada acollida que van tenir tots i cadascun dels països llatinoamericans als nostres refugiats. Com es pot ser tan miserable, i reduir-ho tot a xifres?. Molts alcaldes hem acollit i resolt centenars o milers d’acollides, sense exigir “numerus clausus” ni limitacions perquè els nostres veïns actuessin millor o pitjor. En política, s’ha d’actuar tractant les persones com persones, i si son menors d’edat, encara amb més atenció. I si no es tenen prou mitjans, se’n demanen a les administracions, dites superiors, i entre tots intentar resoldre la problemàtica. En cap cas, llençar-nos – els, uns al cap dels altres. Posem ordre i sumem forces, però no entenc de què s’ufana aquesta gent de Junts. Si volien arribar a l’extrema dreta, ja hi son. Això ha quedat clar!