Joan Roma

JOSEP RULL, UN PÉSIMO IMITADOR. El pasado día 19, el actual presidente del Parlamento de Cataluña, Josep Rull (Junts) visitó el centro penitenciario Els LLedoners (Barcelona), donde cumplió condena, por sus actuaciones, en tanto que miembro del Gobierno catalán, durante el proceso independentista. Quiso emular a uno de los grandes líderes mundiales, Nelson Mandela, pronunciando, al salir, una de aquellas frases que esperan queden para la historia, al menos para la historia de los procesistas: “no vengo como preso político, sino como presidente del Parlament “. Éste, es el relato que una y otra vez, pretende vender a todo el mundo. Que el proceso fue una larga lucha por la libertad, del “pueblo catalán”. Ellos, solo querían ejercer los derechos políticos que por nacimiento tienen todas las personas, y que toparon con un Estado “opresor” que les reprimió i castigó injustamente. Fueron simples líderes de un movimiento imparable que puso urnas, donde los otros pusieron policías para impedirlo. Y ya está, las víctimas fueron ellos, y pagaron injustamente. Para vestir el relato hay que usar siempre las palabras oportunas. De aquí ,surge hablar de “presos políticos”, o “exilio”, “opresión” y “represión”. Todo concuerda son su aspiración a que el relato triunfe y ellos no tengan que pedir perdón por tantos delitos cometidos. Hasta ahora, ninguno de los protagonistas ha pedido perdón, ni ha reconocido los graves errores, de todo tipo que cometieron. Hay un pacto de silencio sobre todo lo sucedido para no caer en la trampa de tener que explicar las mentiras, falsedades, y, por supuesto, delitos que cometieron. Es tanta la insistencia y colaboración con los medios de comunicación propios, y ajenos, debidamente subvencionados, que se ha hecho habitual el uso de la terminología procesista. Así, habla TV3, Cataluña Radio y una quincena de periódicos y medios digitales. Hablan de “exilio” en vez de usar el término “fugitivo”. El que corresponde a su situación procesal. Pretender hablar de “preso político”, en un país como España, situada en el puesto 19, en el índice de calidad democrática a nivel mundial, con una puntuación de 8,32, en 2017, supone echar por tierra la calificación de todas las agencias de supervisión democrática del mundo, donde aparecía y aparece como una democracia plena. Es evidente que un país con esta calificación, no ha tenido ni tiene ,“presos políticos”. Pero, el producto se vende a nivel de parroquia propia. Queda todavía, un amplio colectivo que escucha estos discursos y los compra, sin ningún espíritu crítico. De todas formas, sí han reducido efectivos, y en muchos miles. Solo mirar el reducido grupo que recibió a los fugitivos, procedentes de Suiza, supone comprobar un cambio radical. Ante la sede de Ómnium, en Barcelona, no había ni cien personas. En Vic, la ciudad de Marta Rovira, no llegaban a las trescientas, en una ciudad que supera las 45.000. La manifestación, convocada por l’ANC con Lluís Llach al frente, reunió unas escasas 1.500 personas, para protestar contra el estamento judicial, y en contra de que Salvador Illa, pueda ser investido presidente. Finalmente, el pasado domingo, en la celebración independentista del “Pi de les tres branques”, en la comarca del Berguedà (Barcelona), los asistentes no llegaron a las cien personas, sí, sí han leído bien (100). Es evidente que los indultos primero, y la Ley de amnistía, han quitado épica a los protagonistas del proceso, y han desmontado sus discursos de oposición y lucha contra un “Estado opresor” que les ha perdonado. Para muchos, no deja de ser una rendición. Mejor dicho, una demostración clara de cobardía, donde han primado los intereses personales, a los políticos. No ha habido épica ni resistencia, solo interés personal ,en girar página e intentar buscarse la vida, lo mejor posible, abandonando aventuras que no les han sido propicias. Lo que ha quedado, es la enorme inconsciencia e ignorancia sobre la apuesta hecha. Y el grave daño producido en la sociedad catalana, y con ella, al conjunto de España. Pero, para justificar sus inmensos errores, quieren imponer un relato que les permita pasar a la historia en mayúscula, cuando la historia les reserva uno de los peores capítulos. Ni presos políticos ni exiliados. Ni imitaciones de otros líderes y otros lugares que nada tienen que ver con nuestra realidad. Pero, siguen por este camino, para contentar a su parroquia y no quieren ver que la Cataluña con la que soñaban, nunca ha existido. En los tiempos del proceso, podían creer tener unos dos millones de seguidores, sobre una población total de seis millones. Ahora, tienen alrededor de un millón sobre una población total de ocho millones. Y ni antes queríamos “salva patrias” ni ahora queremos romper con España ni con la UE. El proceso terminó. Produjo graves daños internos y externos, pero ha servido para vacunar el país de cara al futuro. Los efectos de esta vacuna se han comprobado en las cinco últimas elecciones, en las cuales, el independentismo las ha perdido todas. Es la mejor prueba de que las medidas puestas en marcha, han servido para los propósitos buscados. Y por mucho que alguien como Josep Rull pretenda vender, ya no hay nadie que se lo compre. No todo el mundo puede imitar a grandes figuras, y cuando no se consigue, el resultado es más bien patético.

FRENAR MASSIFICACIÓ EN EL MON RURAL. L’increment de població a Catalunya, juntament amb el creixement de les grans ciutats, produeix la necessitat de fugir, per unes hores o uns dies, cap a les zones rurals. Si abans molts gaudíem d’una escapada cap alguna gran ciutat, cada vegada son menys els que ho duen a terme. Massa gent, en massa poc espai. Es comprensible, doncs, les onades de gent a la recerca d’uns espais solitaris, encara que només sigui per unes hores. El problema és que aquesta presència causa grans desequilibris en el medi natural, de manera que , agradi o no, s’hauran d’imposar restriccions, per a preservar-lo. Posaré alguns exemples que tan valen per la comarca del Berguedà com per a qualsevol altre del seu entorn. Estem en ple estiu i algunes colles busquen un espai on poder-se refrescar i alhora celebrar qualsevol esdeveniment: aniversari, sant, commemoració, etc. Algú, ha estat en una riera determinada, on hi havia algun gorg que pot servir de piscina. Molt bé, doncs, quedem per watsaap per passar-hi el dia. Això mateix ,ha pensat algun altre grup, de manera que en un petit gorg d’una riera qualsevol ( Merlès, Margançol, Salada, ...) s’hi troben 30, 40, 50 persones, acompanyades de 2, 3, 5 gossos. El resultat és caòtic i catastròfic, per a la flora i fauna de l’entorn. No parlem d’un dia, parlem de 20, 30 , 40 dies al llarg de l’estiu. Ja no dic res del volum de deixalles que alguns grups, especialment inadequats, poden deixar per tot arreu. Després de l’estiu ve la tardor, amb la seva campanya de bolets. Els propietaris de boscos i pagesos ja tremolen si la temporada és bona. Noves onades de gent, cercaran per tots els mitjans d’arribar als llocs més amagats, confiant en omplir bosses, capses, cistells... amb tota mena de bolets. Aquestes onades son especialment temudes pels pagesos – ramaders, perquè solen trencar els “vailets” que tanquen les propietats, on pasturen vaques i / o cavalls, amb perill que passin cap altres propietats o suposin un perill per a la circulació, en carreteres properes. I acabada aquesta campanya, en pot començar una altra, a la recerca de “material per a Nadal / Reis”. En aquest cas, perilla el “llentiscle”, pins i avets, i lògicament el boig grèvol. Nova preocupació per aquesta invasió que pot tornar a suposar trencament de vailets i aparcament en passos de bestiar i camins ramaders. Amb la primavera ja retorna la necessitat de sortir, i esbargir-se. En fi, que quan érem pocs, aquestes onades eren petites, però com més creix el país i les seves ciutats, més intenses son les ocupacions i actuacions sobre el món rural. Queda clar que el medi natural no pot fer front a tantes massificacions, i caldrà establir limitacions clares i contundents. Un primer pas ha de venir de la mà de les pròpies ciutats, on ha d’haver-hi amplis espais d’oci i natura que permetin gaudir-ne, sense haver de marxar a fora. Un segon pas, passa per establir espais protegits, tancats a la circulació, amb limitacions d’assistència. I un tercer pas, obligarà a prohibir el bany en determinats llocs, com a via per a salvar la flora i fauna. No fer-ho, serà perjudicial per a tots, perquè tot té un límit, i en alguns casos i llocs s’ha sobrepassat de llarg.

NOTARIS DEL PROCÉS. Que alguns jutges s’hagin excedit, en la persecució dels delictes comesos, durant els anys del procés, no pot fer oblidar i menys esborrar el que realment va passar. Amb l’excusa d’uns, es vol construir un relat que res té a veure amb el procés real. El que vam viure i patir, milions de catalans que no en volíem formar part. Es molt important que tots els qui teníem càrrecs diversos a les institucions, a la societat civil, expliquem amb pèls i senyals, les vivències viscudes. Sinó, guanyarà el relat que tots els impulsors volen vendre, ajudats per un gran nombre de mitjans de comunicació que han estat generosament regats amb subvencions públiques, pels propis impulsors. Encara ara, hi ha mitjans que continuen al servei del post procés, amb imatges mil vegades repetides, oblidant-ne d’altres que contradirien les seves. El temps passa, i molta gent desconeix la repercussió del procés, fora dels seus àmbits vivencials. Per això, s’han de tenir cròniques variades i extenses, perquè, de cara el futur, tot quedi escrit, gravat i visionat. Fixem-nos en la nul•la autocrítica feta pels principals instigadors del procés. Ni l’anomenat “estat major”, ni membres del Consell Executiu, ni responsables de l’ANC, Òmnium i partits independentistes, s’han atrevit a demanar perdó per totes les mentides i falsedats . Es vol que el temps esborri la realitat i aquesta, doni pas al relat construït. Ho hem vist en les darreres eleccions al Parlament , però ho veiem cada dia, en els partits i el govern en funcions. Només es fa referència al dia 1-O, com si, anys abans, no s’haguessin produït atacs antidemocràtics contra els qui defensàvem la legalitat. No volen sentir parlar dels centenars de milers de catalans, angoixats, perseguits i acusats de mals patriotes, per no combregar amb les seves idees i accions. No volen acceptar la por que van estendre per tot el país, amb ús de tota mena d’accions per aconseguir els seus objectius. No, no hi hagué terrorisme, però sí importants dosis de violència verbal i física contra els defensors de la legalitat, i això no pot ser canviat ni modificat pel relat que intenten construir, per totes bandes, fins i tot des de la presidència del Parlament. No deixarem d’explicar, exposar i escriure els fets ocorreguts a les grans ciutats o en el més petit dels pobles de Catalunya. La victòria, no solament va venir de la mà de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Va venir també de la mà de milions de catalans que vam resistir i ens vam mantenir fidels al jurament fet, i a les conviccions democràtiques que teníem i tenim. Anys després, amb la victòria de l’estat de dret, hem estat d’acord en exercir el dret al perdó, fos mitjançant indults, fos, mitjançant la llei d’amnistia. Però, ningú cregui que aquestes mesures esborren els nefastos anys de la nostra història. Per sempre més, les nostres vivències quedaran impreses, perquè cap dels insurgents les pugui modificar o canviar. No volem ni acceptem un relat inventat. Volem la pura i dura realitat, perquè sigui coneguda per les generacions futures.

EXECUTIVA PSC – BERGUEDÀ Abel García – Primer Secretari. Lluís Casas – Vice-Primer Secretari. Marc Ortega – Secretari d’Organització Joan Roma – Secretari Política Municipal Ariadna Herrada – Secr. Transició energètica/digital/ habitatge i formació. Lourdes Sánchez – Secr. Feminisme i Coordinació comarcal Maria Mendieta – Secr. Salut i Cultura Francisco Maldonado – Secr. Seguretat/Infraestructures/política rural i Alt Berguedà Gabriel Ortega – Adjunt a organització / comunicació i Baix Berguedà Carme Rosell – Adjunta a política municipal Dolors González – Adjunta a política municipal Ahir, dimecres dia 24 de juliol, es va dur a terme l’Assemblea de militants/tes del PSC a la comarca del Berguedà. Fet l’informe de gestió de l’executiva sortint, per part del Primer Secretari, Abel García, aprovat per unanimitat, es va procedir a l’elecció de la nova Executiva, també aprovada per unanimitat. A continuació es van elegir els 5 representants de la comarca al Consell de la Federació XI, en les persones de: Abel García, Lourdes Sánchez, Lluís Casas, Ariadna Herrada i Dolors González. La comarca disposarà d’un altre òrgan de participació que havia existit en anteriors etapes, amb molt bons resultats: EL CONSELL POLÍTIC COMARCAL, amb presència d’alcaldes, regidors, i persones no afiliades que poden fer aportacions valuoses als debats i propostes de cara ajuntaments, consell comarcal i altres institucions. Els principals objectius de la nova executiva aniran dirigits a recolzar els ajuntaments on es governa, fer un seguiment, control i propostes en el consell comarcal, i ampliar la representació a tota la comarca. El partit, ha obtingut uns magnífics resultats, en totes les eleccions dels darrers dos anys, situant-se com primera força política o com segona, en gairebé la totalitat dels municipis de la comarca. Aquests resultats, juntament amb la dinàmica interna, porta a fer, un més gran esforç de cara a les properes eleccions municipals de 2027, en les quals confiem ampliar clarament la representació en alcaldes i regidors, i lògicament en el consell comarcal. Superats els durs temps del procés, el partit ha crescut, i es vol continuar el creixement per tal de tenir representació sinó en tots els municipis, almenys en la immensa majoria. Això també suposarà una major i més intensa presència en els mitjans de comunicació i en tots els àmbits municipals i comarcals. Berga, 25 de juliol de 2024.

L’ANC I LLUÍS LLACH IMPARTEIXEN CARNETS DE BONS I MALS CATALANS. El dia que algú faci una tesis doctoral sobre el fenomen de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) comprovarà l’enorme frau que ha significat, des del mateix moment de la seva creació. El trajecte que l’ha dut fins aquí està ple de mentides, enganys i accions que ja no tenen més recorregut. El seu destí és la dissolució en temps no gaire llunyans. De fet, si una cosa la podia perjudicar, era elegir de president una persona tan sectària i amb un ego desmesurat com Lluís Llach. De fet, li va costar molt trobar els dos terços necessaris per arribar a la presidència i no crec que li duri gaire, a la vista d’informacions que han sortit i d’altres que aniran apareixent en els propers mesos. Els qui coneixen més bé a Lluís Llach, ja saben de quin peu calça. Molt egocèntric, no ha paït haver sortit dels focus de cantautor, i ha buscat en l’ANC, l’escenari adequat per a mantenir presència. Es un d’aquells casos de manual en que hi ha persones que no saben envellir. No s’atreveixen a passar a un segon o tercer nivell, deixant pas a noves generacions. Res a veure amb figures immenses de la llengua, la cançó, la mobilització, com Raimon o J.M. Serrat, per posar dos noms mítics i modèlics al llarg de tota la seva trajectòria. No és el cas de Llach que ha volgut saltar de l’escenari i protagonitzar espais de la política per a la qual no està dotat. L’hem vist en tristos episodis del procés, després ostentant el càrrec de diputat al Parlament, sense cap feina ni acció destacada, i ara no ha pogut resistir l’ocasió de presidir l’ANC. S’hi va llençar amb tota l’energia possible i finalment, a manca d’altres candidats, va sortir elegit, pels pèls. Les seves primeres intervencions han estat deplorables i sectàries. No hi havia cap dubte que així seria. Clarament decantat per Puigdemont, té no solament ERC , en contra sinó molts altres col•lectius que no volien un partidisme tan ferm i evident. Totalment anti socialista, li ha sortit la crida a impedir que Salvador Illa sigui president. El considera nefast de cara el present i futur del país. Els aiatol•làs han d’impartir doctrina i donar els carnets de bons i mals catalans. Ell, es veu en aquest gran paper de referent del poble català. I bé, per a provar el seu gran poder de convocatòria, va decidir fer una gran convocatòria per a demostrar la força de l’ANC, una vegada presidida per un “messies” de tant llarga trajectòria i rellevància. Doncs bé, el passat 13 de juliol, una generació que no arribava a les 1.500 persones es van concentrar a Barcelona per fer un curt recorregut, fins arribar a la Plaça Sant Jaume on van proclamar la seva lluita contra els jutges que no apliquen bé la Llei d’amnistia i per rebutjar que Salvador Illa pugui arribar a la presidència de la Generalitat. Repeteixo, després de totes les crides fetes, menys de 1.500 persones van respondre a la crida de la ANC, amb Lluís Llach, al capdavant. La xifra és cridanera, i haurà de portar a reflexions molt clares i profundes de cara a la propera Diada Nacional. Què fer quan el desprestigi i les lluites internes, son habituals i constants, dintre i fora de l’ANC? Què fer quan ni tant sols els partits independentistes els tenen en compte? No és l’única senyal de cansament i esgotament de l’àmbit independentista. Si algú mira les concentracions de rebuda als fugitius, veurà menys de cent persones davant la seu d’Òmnium a Barcelona, i no pas més dos centenars, a Cantallops. Alguns dirigents esperaven multituds. Ja no. Tanta èpica buida i tantes mentides i enganys, porten a girar pàgina i desitjar el retorn a la normalitat. En algun moment, Lluís Llach, veurà que fa molta més nosa que servei.

LA COBARDÍA POR BANDERA. Hace pocos días, regresaron los fugitivos de la Justicia que se habían establecido en el Cantón de Ginebra (Suiza), una vez acogidos a los beneficios de la Ley de amnistía. Se cierra así, otro de los largos capítulos del “procès”. Quedan los últimos, con residencia en Bélgica: Puigdemont, Comín y Puig. Estos, no volverán hasta no haber probado y comprobado que no existe ningún resquicio legal para acabar detenidos. Todo muy épico, y estético, como pueden ver. Y, precisamente a la vista de estos últimos movimientos, es hora de mirar atrás y hacer balance de lo visto y hecho en el decenio independentista. Para unos, empezó en 2012, para otros un poco antes, pero se pudo dar por totalmente acabado en 2021 / 2022. Bien, para algunos todavía queda mecha para rato. Son los más radicales y fanáticos, pero son una muy insignificante parte del movimiento. Estos días, David Madí , el que fuera mano derecha de Artur Mas, en tanto que jefe de gabinete, está recorriendo medios de comunicación , para promocionar su reciente libro “Merecer la victoria”, una especie de justificación / explicación de los éxitos y fracasos del proceso. Increíble escuchar del supuesto “cerebro”, los prolegómenos seguidos, de acciones y actuaciones que denotan una ignorancia supina de la realidad de Cataluña, pero todavía más de la de España, Unión Europea, y Mundo mundial. Nadie se extrañe de la improvisación, de las mentiras, falsedades y engaños que pusieron en circulación el denominado “estado mayor del proceso”, donde había auténticos fanáticos, pagados con dinero público. La historia será muy dura con el proceso. Todavía hay que esperar unos años, no muchos, para conocer algunas interioridades que permanecen en secreto, por miedo a que su descubrimiento demuestre, todavía más, hasta qué punto fueron ignorantes, inconscientes y sobre todo, cobardes. Y éste, es uno de los factores esenciales del proceso. Quedó claro, queda claro que pretender hacer una revolución con mentalidad y vida burguesa, es imposible. La mayoría de los impulsores e ideólogos del proceso, provenían de la alta burguesía catalana, con buenos sueldos, vida confortable y amplio desconocimiento de la sociedad catalana en su conjunto. Creían poder hablar y representar a la Cataluña de su entorno, sin tener en cuenta que el país ha ido cambiando enormemente, pasando de los seis millones, a los ocho millones de habitantes. No quisieron ver, que, como mucho, podían representar a un máximo de dos millones que habían votado en la consulta del 9N de 2014, repetidos el 1-O de 2017, pero que han bajado a 1,4 millones en 2023 y ahora se han quedado en un único millón. Esta manía, esta voluntad de tomar la parte por el todo, les llevó a creerse cifras que inventaban los miembros de los grupos de apoyo y entidades vendidas a la causa como la ANC (Asamblea Nacional de Catalunya) y Ómnium cultural (una entidad supuestamente cultural que de hecho ejerce de partido). Cada año, se falsearon las cifras de participación, en todo tipo de movilizaciones, especialmente las de la fiesta nacional, del 11 de septiembre. Aquí, se puso en la de 2012, la primera del proceso, una cifra de 1,5 millones de participantes. La mayor de la historia, cabían 5 o 6 manifestantes por metro cuadrado, algo nunca visto, en el mundo mundial. Y si en la de 2012 había 1,5, era lógico llegar a los 2 millones, en la siguiente…en fin, aquí empezó la apoteosis, o borrachera de creer que todos los catalanes éramos independentistas. Si, además, la televisión del “régimen” (TV3) y sus adláteres, lo bendecían, todo quedaba conjuntado y arreglado. He seguido las cifras por parte de algunas entidades serias, y ha quedado claro que en Cataluña, nunca ha habido ninguna manifestación que haya llegado al millón de participantes. Nunca. La Vía Catalana de 2013, consistente en hacer una cadena humana de 400 km, desde la frontera francesa, hasta el límite con la Comunidad Valenciana, llegó a cerca de 800.000. Fue la mayor, con fotos de todos los tramos, de manera que un grupo de la Universidad de Barcelona, los contó y echó por el suelo, las cifras duplicadas de los organizadores. En fin, el proceso está lleno de estas curiosidades. Pero volviendo al principio. Lo que más sorprendió y más indignación ha producido a todos los que no comulgamos con el proceso, fue, mejor dicho ha sido, la enorme cobardía, de todos los impulsores e ideólogos. En vez de hacer frente a las responsabilidades, la reacción fue huir del país, unos a Bélgica, otros a Suiza. Una reacción infantil, impropia de personas adultas, y aún más de representantes políticos. Un pésimo ejemplo para los catalanes, sí, pero un ridículo a nivel español y universal. Y hemos caminado por múltiples casos de inconsciencia, ignorancia y finalmente de ridículo ante acciones y reacciones que un político de nivel medio debería saber y conocer. Al día siguiente de proclamar la “república catalana “, más breve de la historia mundial (para unos duró 6 segundos, para otros 8), decidieron dispersarse, en vez de acudir a sus puestos, y esperar la reacción de la Justicia, Pues, no, la respuesta: salir corriendo. Y, al final la aplicación del artículo 155 de la Constitución, que tardó demasiado en aplicarse (otra muestra de la penosa actuación del gobierno Rajoy), depuso a todo el primer nivel del gobierno catalán, y bajo la administración directa del Estado, los 114 altos cargos que se mantuvieron, continuaron sus labores con total normalidad. Ni uno solo dimitió ni se puso en contra. Luego, han venido multitud de embates, críticas y ataques verbales a todo lo llevado a cabo por el gobierno central y los tribunales, pero queda para la historia, la inmensa inconsciencia de un movimiento que produjo daños inmensos, y que ha tenido a la cobardía por bandera. No ha habido épica, solo engaños y pérdidas para todos. La historia dejará las cosas en su justo lugar.

46 ANYS DEL PSC. El pas del temps, es viu de diferent manera ,segons sigui l’activitat que portes. Recordo la meva petició d’entrada en el partit, quan encara estava a Suïssa, i se’m va dir que no estava previst formar agrupacions a l’estranger, l’alternativa era afiliar-se al PSOE que sí tenia organització en un bon nombre de països europeus i de Llatinoamèrica. Vaig decidir esperar a tornar, l’abril del 79, per donar-me d’alta. Per pocs mesos, no vaig estar en el primer Congrés. Però, els recordo tots, els nacionals, els de federació i tots els grans esdeveniments que han anat forjant un partit central, en la història de Catalunya, malgrat alguns vulguin empobrir la seva trajectòria. I, com tots els organismes vius, va néixer, créixer, aconseguí grans fites, fins arribar als temps de turbulències del procés, amb una llarga travessia del desert, que ha acabat amb l’arribada de nous temps i generacions que ens han de permetre recuperar el protagonisme perdut. Mirant enrere, puc afirmar que ha valgut la pena. No per un simple fet de supervivència sinó perquè ha estat plena d’èxits. Entenent èxits per formes de governar, serioses, honestes i eficients. Vam ser milers els qui ens vam presentar a les primeres eleccions municipals de l’abril de 1979, i l’entrada en centenars d’ajuntaments, diputacions incloses, suposà una revolució que ens ha acompanyat, fins a dia d’avui. Només recordar que en el meu ajuntament , l’any 1979 , figurava un pressupost d’ 1.375.000 pessetes ( poc més de 8.000 euros), i que ara supera el milió cent mil, ja dona peu a constatar l’abisme entre una data i una altra. Però, és que vam entrar en els ajuntaments amb fam de revolució, de canviar de dalt a baix la realitat que teníem al davant. Cada dia era un repte, i cada any, sumàvem centenars de petits i grans canvis, recolzats per una Diputació, com la de Barcelona que va saber posar-se al dia, al mateix temps que injectava ajudes tècniques i econòmiques als pobles més petits. El partit es va escampar per tot el país, en una onada d’entusiasme i alhora de saviesa per adaptar-se a les condicions de cada lloc. Conscients que en molts indrets encara costava entrar-hi com PSC, vam crear uns quants moviments que permetien agrupar persones progressistes. Es així com va néixer Progrés del Berguedà (PB), o Progrés Municipal d’Osona (PMO), o Unió Municipal del Solsonès ( UMS) , i tants i tants d’altres. L’important era ser present, sota qualsevol formula, per impulsar polítiques progressistes en els llocs essencials. Després, ja venien les afiliacions al partit, i el naixement d’agrupacions locals o comarcals que reforçaven la presència territorial. La vida d’aquests 46 anys ha estat intensa i productiva. Podem dir que hem estat el pal de paller del progrés a Catalunya, i alhora hem aguantat els embats en els difícils temps del procés. Només els qui l’hem viscut en viu i en directe, sabem la duresa dels atacs. Però, ens en hem sortit, i avalats per la victòria de l’estat de dret, hem recolzat les mesures de gràcia, en forma d’indults, primer, i per la via de la Llei d’amnistia, després. Ara, confiem arribar al Govern de la Generalitat, per a culminar aquesta llarga trajectòria de servei al país. Mirant enrere, podem afirmar que ha valgut la pena. Sense cap mena de dubte.

MENORS MIGRANTS: DOBLE VERGONYA. Suposo no s’han de donar grans explicacions, després de veure les imatges d’arribada i amuntegament de milers de menors, arribats en les més precàries condicions al territori més proper a Àfrica: les Illes Canàries. També, hi podem afegir Ceuta i Melilla. Les situacions més extremes, d’un bon nombre de països africans, motiven l’expulsió de milers, desenes de milers de persones, simplement per salvar la vida i buscar un lloc on poder començar de nou. Ja no és només la sequera i tot el que porta el canvi climàtic, és que en una desena de països hi ha guerres internes, que amaguem com “conflictes polítics”. La barreja de manca d’aliments bàsics, juntament amb la inseguretat general, es tradueix en migracions constants, cap on creuen poder trobar ajuda i mitjans de vida. Les procedències son diverses, però ara mateix països com Senegal, Mali, Burkina Faso, Congo, Somàlia, ...veuen marxar constants onades, en les més precàries condicions. Molts d’ells/elles faran trajectes que duraran mesos, i els que arribin, ho faran després de penalitats múltiples. Si això és així, els qui vivim a la UE, hem d’actuar en conseqüència. I això vol dir, fer tot el possible per ajudar des d’aquí, a que allà , millorin les condicions de vida. Hi ha múltiples accions i actuacions del Govern central, sí, però també de multitud d’ONG’s que obtenen resultats admirables. Conec alguna d’elles i jo mateix participo en una que actua en una regió del Senegal. Però, d’exemples en tenim, arreu del país. Des d’aquí, animo als lectors a que les ajudin perquè els resultats permeten canviar substancialment el present i futur, com per evitar hagin de marxar, sense cap garantia de poder arribar. Però, els que arriben han de trobar ajuda i condicions per tenir una vida, digne d’aquest nom. Sento vergonya aliena, davant el resultat de la passada reunió a Tenerife, del dia 10 en que després de 5 hores de reunió s’acordà, un repartiment mínim, esquifit de 400 dels 6.000 acollits a les Illes. Vergonyós. I vam veure una abstenció per part del representant del Govern català, en la persona del conseller en funcions, Carles Campuzano. Finalment, tot i l’abstenció n’acollirem 31. Però, a les Illes quedarà el 90% dels arribats. Més greu encara, la penosa portaveu de Junts al Congrés, Míriam Nogueras, ha anunciat que si la llei de migració es porta al Congrés, hi votaran en contra, per considerar que Catalunya ha de tenir un tractament “singular” en aquest tema. Es a dir, davant el drama, aquest partit se situa de perfil i copia posicionaments de la dreta més dura, molt a tocar de l’extrema dreta. I és que vull aclarir un tema essencial. El Govern central proveeix econòmicament a tots els governs autonòmics, en funció dels menors acollits. Que ningú ara vulgui posar com excusa que no es poden fer càrrec d’unes obligacions que han de pagar del seu pressupost, perquè això és mentida. Es més, tant a Catalunya com en altres territoris, els acolliments son derivats cap a Creu Roja o cap altres entitats especialitzades, en aquesta tasca. No hi ha excusa, i és d’una vergonya infinita veure com es fa la pitjor de les polítiques, posant entrebancs i excuses inacceptables, a accions de solidaritat que haurien de sortir, abans de ser plantejades i exigides. Penós.

HAURAN TORNAT MÉS SAVIS/SÀVIES ? La tornada, d’uns quants dels fugitius, residents a Suïssa, em porta a demanar si aquesta estada, en un dels països més democràtics del món, els haurà servit per aprendre un bon nombre de requisits per a respectar l’estat de dret, que ells/elles van trencar en diversos moments del procés independentista. Suïssa, porta molts anys, dintre dels primers 10 llocs, en l’índex de qualitat democràtica elaborat per la Unitat d’Intel•ligència del diari The Economist. La llista, de referència a nivell mundial, des que va néixer l’any 2006, supervisa i controla 167 països, atorgant puntuació en funció de diversos paràmetres, considerats bàsics, a nivell democràtic. Suïssa, figura en el número 7, amb una puntuació de 9,14 punts sobre 10, i per tant, és una democràcia plena. Per aquells que posin en qüestió la nostra solidesa democràtica, la d’Espanya, consta també com democràcia plena, amb una puntuació de 8,07 punts, i se situa en el lloc 22, empatada amb França. En el 2017, estava en el lloc 19, amb una puntuació de 8,32 punts. Ha baixat 3 llocs per culpa de la no renovació del CGPJ ( Consell General del Poder Judicial). Fets aquests deures, de ben segur l’any vinent recuperarà tres o quatre llocs. Ningú, doncs, posi en qüestió la qualitat democràtica del nostre país, tot i que és millorable, sense cap mena de dubte. Dit això, espero i confio en que els fugitius , establerts en el Cantó de Ginebra, hagin tingut temps per a comprovar temes i situacions que aquí ells van trencar i vulnerar. Allà, el jurament a les lleis vigents, és sagrat. No s’ha donat cap cas d’uns il•luminats o eixelebrats que trenquessin l’estat de dret, i amb ell, les lleis municipals, cantonals o nacionals. Tampoc, hauran vist en cap edifici públic ( municipal / cantonal / nacional) símbols, banderes, pancartes o altres artilugis que no siguin els oficials. Qualsevol que vulnerés aquest ordenament, seria destituït d’immediat, i posat en mans dels tribunals. En el país impera el sistema de “democràcia directa” amb ús als referèndums i consultes com a via normal i habitual. Des de l’aprovació de la Constitució, l’any 1848, s’han celebrat prop de 700 referèndums nacionals, i uns quants milers, de cantonals i municipals. Es habitual votar dues o tres vegades a l’any, a vegades amb 6 o 7 urnes, per a cadascun dels nivells ,posats a consulta. Però, mai, mai, n’hi ha hagut cap d’il•legal. Mai s’ha vulnerat la llei, i si en algun moment es volgués fer, segur s’impediria per tots els mitjans, amb l’eficàcia i rapidesa, pròpies dels suïssos. Vaig assistir, en viu i en directe, l’any 1974,a la segregació del Cantó de Jura, de parla francesa, del Cantó de Berna, de parla alemanya. Puc assegurar que es va actuar amb contundència, contra els contraris d’una banda i una altra, amb l’ús de les brigades especials de la policia, que al segon avís, deixaven places i carrers nets com una patena. I es va garantir que 3 districtes que no volien marxar de Berna, es quedessin ( Courtelary, La Neuveville, Moutier). En resum, personalment, vaig aprendre molt en la meva llarga estada a Berna, i sempre he tingut per guia i nord, el sagrat deure de complir el jurament fet, i mai, en democràcia, vulnerar l’estat de dret, fonamentat en la Constitució i l’Estat d’Autonomia de Catalunya. Confio en que hauran après aquests principis tant elementals i fonamentals.

PREMIS PRINCESA DE GIRONA 2024. El passat dimecres dia 10, tingué lloc l’acte de concessió dels Premis Princesa de Girona 2024, a Lloret de Mar i no a Girona per la negativa de l’Ajuntament a participar amb la Fundació que porta aquest nom. Quina immensa estupidesa, molt pròpia de l’independentisme més tronat. Espero, desitjo i confio que la ciutat de Girona sigui governada per Silvia Paneque, a partir de les eleccions municipals de 2027. Segur, sabrà compaginar la representació de la ciutat amb el treball , tan rellevant de la Fundació que porta el nom de la capital. I és que la Fundació ja ha complert els 15 anys de vida, i si algú vol veure els resultats, només ha de fer que anar al seu web, o veure els resums de premsa que cada any han sortit, en motiu d’aquesta cerimònia d’entrega de premis. Un total de 6 grans premis, d’àmbits i sectors molt concrets i rellevants, tan d’Espanya com de Llatinoamèrica. Voldria aprofitar aquesta fita per a trencar una imatge o un relat que contradiu la realitat. Des dels àmbits independentistes, s’ha volgut atacar sempre la institució monàrquica. Ells encara estan a la guerra de successió que expliquen a la seva manera, modificant el que els va bé, i esborrant el que no els convé, i equiparen la figura de Felip V, amb la de Felip VI. Estem ja acostumats a aquests jocs de paraules i arguments, que tenen més de rabieta infantil que no pas d’avaluació de la realitat present. No volen reconèixer els enormes canvis , en tot i per tot, de la institució monàrquica. Estem en una monarquia constitucional, en la qual el Rei ,està sotmès a la Constitució, i actua d’acord i en plena sintonia amb el govern de torn. Es pot ser republicà i tanmateix respectar i lògicament acatar la legalitat vigent. Es el que fem tots els càrrecs públics quan jurem o prometem la Constitució, en els actes previs a ocupar els càrrecs pels quals hem estat elegits. Però, farien bé també tots els preocupats per la salut del català, constatar que per primera vegada a la història, tenim un Rei que entén i parla el català. I, aquest any de nou la Princesa d’Astúries i de Girona, ha demostrat el seu coneixement del català, en un discurs, alternant el català amb el castellà. Quin millor servei poden fer a la llengua, que dues de les figures més destacades de l’Estat, el parlin ? S’han de saber reconèixer els mèrits, i saber situar-se en els temps que corren. Jo em considero republicà de cor, però puc ser-ho sense presses, i continuar fidel a la monarquia per molts i molts anys. No considero un error el discurs emès pel Rei, el 3 d’octubre de 2017. Som molts els qui l’esperàvem, i ningú agafi la part pel tot, perquè la creença de que a Catalunya hi ha molt pocs monàrquics, contrasta amb l’enorme interès que desperta la casa reial. El mateix que passa amb altres àmbits i institucions, com el militar, o l’esportiu . Precisament al mateix temps que es retransmetia la cerimònia, es constatava un seguiment del 67% a la selecció espanyola. Ho he dit moltes vegades, no creguem en el país que volen vendre els independentistes, sinó en el que realment tenim. El seu és falsejat i inventat, el nostre és ben viu i real.

LA PERVERSIÓ D’UNA PART DEL TURISME RURAL. Queden ja lluny ,els primers passos donats, per atreure turisme cap a l’interior del país, amb formules com les del “agroturisme”, en cases pairals , situades en pobles petits. Normalment per sota dels dos mil habitants. Foren experiències exitoses, que van servir per a complementar ingressos, a famílies de pagès, que compaginaven treball quotidià amb atenció a usuaris, procedents de la ciutat, habitualment en caps de setmana i vacances d’estiu. Aquella primera formula, va donar pas, a habilitar la casa dels masovers, per separar vida quotidiana de la pròpia de turisme. Així va néixer el terme “turisme rural”, amb normatives que regulaven les adaptacions urbanístiques i de funcionament, amb ocupacions que no superessin els quinze estadants. L’èxit d’aquella formula, va motivar el creixement exponencial de cases dedicades al “turisme rural” que de fet, només té de rural, el fet d’estar en comarques poc poblades. Poc a poc, el contacte d’aquest turisme amb les cases de pagès, s’ha anat allunyant, fins arribar a ser activitats distanciades, i en alguns casos, poc compatibles. Perquè ho dic ? Doncs, perquè queda ja molt poc, de l’idea original de facilitar el contacte ciutat – natura, per passar a ser “espais de trobada, celebracions i festes” fora de casa. Si mirem el mapa d’instal•lacions de turisme rural d’ara, i el comparem amb el de vint o trenta anys enrere, veurem un canvi radical. Comarques que tenien deu o quinze establiments, ara en poden tenir cent o cent cinquanta. La falta de planificació, ens va acostant a un cert col•lapse, per excés d’oferta. I quan hi ha excés, es busquen noves formes de rendibilitzar el negoci, acceptant usos que no eren ni son els previstos. Cada vegada és més habitual que una colla d’amics, decideixin celebrar aniversaris, commemoracions, trobades, reunions, competicions, concursos, etc, en una casa de turisme rural. D’aquelles limitacions de places inicials, situades en una quinzena de persones, s’ha passat a afegir-hi els que es cregui convenient. Molts dels propietaris, ja han desistit de portar un control, i miren cap un altre costat, quan podrien comprovar que en comptes d’una quinzena n’hi ha trenta o quaranta. Tothom fa comptes i no és el mateix dividir l’import entre quinze que entre trenta. Ja no dic quan la xifra encara és més alta. No fa gaires dies, un propietari m’explicava que després d’emparaular una casa de turisme rural, es va informar que la “família llogatera” estava organitzant un autocar per anar-hi a celebrar una festa. Arribats en aquest punt, no és el mateix quan la casa està situada dintre d’un nucli urbà, que quan està al mig del bosc. Tot sovint, parlo amb alcaldes que tenen en les cases de turisme rural, un dels nous maldecaps, per soroll, per conflictes i situacions diverses que obliguen a activar la corresponent denúncia cap els Mossos d’Esquadra. Aquí constatem la falta de supervisió i control per part dels serveis de la Generalitat. Han desistit de fer complir les normatives vigents, i aquest sector ha quedat a mercè del que decideixen fer els propietaris. N’hi ha que preserven la lletra i l’esperit del sector, felicitats per a tots ells, però molts d’altres han decidit pensar només en els beneficis econòmics. No volen convertir-se en supervisors ni controladors de les normes vigents. A tot això, hi ha d’altres factors que converteixen el sector en un problema. Molts dels llogaters consideren que si han pagat, tenen dret a gastar. En tinguin o no necessitat, i podem veure cases de turisme rural, amb calefacció a tota màquina, i finestres obertes perquè s’estan ofegant de calor. Ja ha esdevingut norma, deixar poca llenya, per evitar es cremi tota, a la llar de foc, encara que no en tinguin necessitat. I pel que fa el consum d’aigua, m’explicava un entès en la matèria, que moltes cases de turisme rural, gasten en un mes, l’equivalent a una granja de porcs de cinc-cents caps. Es evident que no podem agafar la part pel tot, però en els darrers anys, anem veient un canvi d’usos en el turisme rural que no és el perseguit i buscat, en els seus inicis. Ha tingut la virtut de salvar centenars de cases de pagès: pairals, de masovers, pahísses, i cases annexes, que , a hores d’ara estarien ja a terra, però la poca supervisió i control, ha derivat cap a usos i destins que no van per bon camí. Ha d’haver-hi un canvi en profunditat per destriar el que es considera usos turístics, i el que son cases de celebracions, trobades multitudinàries, etc. Les llicències d’activitats diuen el que diuen , i les conseqüències poden ser altament perjudicials si en algun moment han d’intervenir Mossos d’Esquadra, Bombers o Ajuntament . Qualsevol accident o incident obliga estudiar llicències, assegurances, presències i absències amb els resultats corresponents. Aquest és el resultat d’un sector que va com va, fruit d’unes maneres d’administrar i gestionar el país, que no és el que pertoca. I no s’ha d’esperar a actuar, a que algun esdeveniment important, obligui a fer-ho. El nou Govern haurà d’entomar aquest tema, com tants altres que necessiten ser revisats de dalt a baix.

LOS ALTAVOCES DEL “PROCÈS”. Para una inmensa mayoría de españoles, les debe parecer una rareza, haber visto manifestaciones, concentraciones, movilizaciones durante años, a las que acudían miles o decenas de miles de personas. ¿Cómo conseguían los independentistas movilizar a tanta gente, bajo promesas, basadas en mentiras y falsedades? En la vida de los pueblos, hay momentos de rabia e incertidumbre que debidamente canalizados pueden conseguir objetivos sorprendentes. Es lo que sucedió en Cataluña, entre 2011 y 2020. Fueron diez años, sometidos a un régimen de populismo, de la peor especie. Un grupo de políticos y agitadores, se constituyeron en el “estado mayor del proceso”, para impulsar y dirigir todos los movimientos. Pero, poco habrían conseguido, si no hubieran tenido potentes altavoces, dispuestos y preparados para impartir doctrina, en todas las casas, bares y restaurantes del país. Hasta ahora, ha sido costumbre, tener puesto el televisor ,en algún programa de TV3. Esto, en bares, restaurantes, consultas médicas, despachos, etc. Y, en los domicilios de los más aguerridos defensores del “procès”, es la cadena única. Para entender la influencia de TV3, hay que saber que es el más potente de todos los canales autonómicos. Con aportaciones del Gobierno catalán que muchos años superan los 350 millones. Donde trabajan, en condiciones espectaculares y salarios de lujo, 2.100 trabajadores. Son puestos de privilegio, a cambio de obediencia ciega y sumisión perpetua. Todas las cifras superan a cualquier otra empresa de comunicación / información. De hecho, su principal función desde tiempos de Jordi Pujol, ha sido la propaganda. Otro día daré datos sobre la organización interna. Pues bien, con este potente medio de comunicación y sus colaterales: Cataluña radio, Canal 33, a los que añadieron una decena más de medios digitales y otros en otros formatos, constituyeron un potentísimo instrumento al servicio del “procès”. Con un inmenso presupuesto público, un estado mayor, debidamente pagado e informado, y una veintena de medios subvencionados, pusieron todo el país en un estado permanente de presión, tensión y movilización. La propaganda iba en dos direcciones. Una, en contra de España y todo lo español, emitiendo informaciones sesgadas, modificadas o directamente falseadas para crear un estado de ánimo de animadversión general; y por el contrario, exaltación y sublimación de todo lo catalán como ejemplo de excelencia, modernidad y deseos de libertad. Cualquier actuación de las fuerzas de seguridad, suponía un acto de prepotencia o directamente de represión. Había que vender la idea de un país subyugado por una pérfida potencia, llamada España. Nadie se extrañe de los frutos de un adoctrinamiento tan potente, constante e insistente como el que tuvimos, durante diez largos años. Y no solo a través de estos medios de comunicación, también de entidades como Ómnium, supuestamente culturales pero que ejercían de partidos políticos, debidamente subvencionados. Nació la ANC (Asamblea Nacional de Catalunya) para actuar con la anterior i aparentar movimientos civiles, aparte de los partidos como tal. El daño producido por estos altavoces del “procès” ha sido inmenso. De hecho el “procès” no habría tenido la amplitud ni la duración que tuvo sin estos altavoces. De aquí la indignación por el mal uso del dinero público, pero también la falta de castigo contra los principales directivos de estos medios. En el momento de la aplicación del artículo 155 de la Constitución se debatió la posibilidad de suspender las emisiones de TV3, o por lo menos, modificar sus contenidos. Al final, se optó por no tocarla para evitar críticas, en momentos tan delicados. Personalmente creo que era un buen momento para sustituir a la dirección y poner un buen profesional al frente, para garantizar información y programación fidedigna. Sus malas influencias, han llegado hasta nuestros días. Cierto es que en los dos últimos años ha modificado posiciones y se ha ido normalizando, pero todavía queda un programa, típico del “procès”, en el canal Más 324, dirigido por Xavier Grasset. En él aparecen, con frecuencia, los protagonistas del “procès” echando las culpas de todo lo sucedido a la “represión española”. Por suerte, tiene los días contados, y próximamente destinarán a este propagandista a entretener al público de la tarde. Con él desaparecerá uno de los programas, típico de la época del “procès”. Es una nueva muestra de que los tiempos han cambiado y que Cataluña se acerca a la normalidad. Para consolidarla falta otro elemento esencial, la elección de Salvador Illa como presidente de la Generalitat. Esperemos sea realidad en las próximas semanas.

L’INDEPENDENTISME PERD ELS SEUS REFERENTS. Tots els col·lectius que volen emprendre un gran objectiu, busquen a terres properes o llunyanes, exemples que els puguin servir com a model, per no ser objecte de menysteniment o burla. Es una qüestió de manual i és el que van fer els partits independentistes. Quan es van proposar organitzar un gran embat contra Espanya, van buscar referències, per poder explicar que volien fer exactament el mateix que....i van trobar en el Quebec ( Canadà) i Escòcia ( Regne Unit), uns models que pensaven poder imitar. No comptaven en que els polítics d’allà, tenen molt clar que poden aspirar a la independència, però mai trepitjant les lleis vigents. I és així com el Quebec, va proposar una consulta, per demanar als seus ciutadans si autoritzaven el Govern provincial a negociar un acord de sobirania, respecte el Govern central. La consulta va tenir lloc el 20 de maig de 1980, amb un resultat contundent, en contra. Concretament el sí va recollir un 40,44% de vots, i el no, un 59,56%. Davant aquesta derrota, el Partit Quebequès va voler continuar insistint en una nova consulta, la qual cosa va motivar el Govern central a estudiar una formula que fos acceptada per tothom, com a regla de joc, per sempre. Es així com va aparèixer la Llei de Claredat, amb unes condicions molt concretes i àmplies com perquè si algú algun dia vol posar en qüestió la integritat territorial del Canadà, tingui clar que han de ser consultats tots els seus ciutadans i no només una part. Aquell procés no va ser sense efectes. Al contrari, la província de Quebec en va sortir perjudicada i encara ara en pateix les conseqüències. Tanmateix, s’ha aconseguit apaivagar els ànims i concloure que millor units que separats. Diverses modificacions legals, també van enfortir la unitat del conjunt, de manera que des d’aleshores no hi ha hagut cap nou intent ni proposta de plantejament o consulta. Perduda la referència del Quebec, els independentistes catalans s’agafaven a l’exemple d’Escòcia, però el passat 4 de juliol, en motiu de les eleccions generals, el SNP, el Partit Nacionalista d’Escòcia, va patir una derrota contundent. Tenia 48 diputats al Parlament de Westminster i s’ha quedat amb 9. Es a dir, ha perdut 39 diputats, i ha passat de primera força, a tercera. En canvi, el Partit Laborista, n’ha obtingut 37 sobre els 57 que es disputaven, resultat que el converteix en el primer, a molta distància del segon. Si algú dubtava sobre el futur d’Escòcia, amb aquests resultats queda clar que el “procés escocès” ha tocat fons. De fet, la consulta organitzada amb autorització del Primer Ministre David Cameron, va ser molt controvertida, i abans de demanar una altra, ja es va dir que no es permetria. Aquesta és la posició del Govern del Regne Unit, però a aquesta decisió se n’hi ha afegit una altra d’encara més contundent, com és la resolució del Tribunal Suprem, el qual per unanimitat dels seus cinc membres, va deixar clar que el Parlament d’Escòcia no està legitimat a organitzar cap consulta sobre la sobirania, i que si algun dia , es vol fer, hi hauria de participar el conjunt dels ciutadans de tot el Regne Unit. Així, doncs, els partits independentistes catalans s’han quedat sense referents, a nivell extern. Ja no poden posar cap país com model o exemple del que ells proposen. I, a tot plegat, se’ls han afegit els resultats clars i contundents, de les cinc darreres eleccions: Parlament 2021, Municipals 2023, Generals 2024 i Europees 2024. Totes, han estat guanyades pel PSC, amb uns resultats indiscutibles. Tot plegat, hauria de fer veure als partits independentistes que el futur no passa per on ells voldrien. La voluntat de les urnes així ho ha indicat.

JO SÍ QUE CANVIO D’IDIOMA. Allà cadascú amb les seves normes d’educació i conducta individual i social, però en matèria d’idiomes, si una cosa tinc clara és que son elements bàsics i elementals de coneixement i interacció social. En cap cas, vull convertir-me en una mena de censor o impositor d’una determinada doctrina, per exigir als altres el que no vull per a mi. Al llarg de la meva vida he aconseguit consolidar, amb major o menor mesura, expressar-me en mitja dotzena d’idiomes, i tinc clar que si començo en un, i he de canviar cap un altre, no tinc el més mínim problema. Aquí, a França, Alemanya o Austràlia. Ho sento, però estic en desacord en forçar determinades actituds, imaginant que la persona que tinc al davant em pot entendre perfectament i que per mandra o per fer la guitza, “m’obliga a fer servir el seu idioma”. Fa molts anys que volto pel món, i he procurat no tenir mai problemes per utilitzar qualsevol dels idiomes amb els quals em puc expressar. I si li puc posar el màxim de fàcil al meu interlocutor, millor que millor. Tots ens sentim més còmodes i millor sintonitzats. Estic en contra de mesures coercitives, i en total desacord amb algunes campanyes que s’afegeixen a d’altres accions i actuacions durant els anys del procés que han produït danys immensos al català. Eren molts els qui el veien amb simpatia i ganes d’aprendre’l i fer-lo servir, però quan s’amenaça a tot un poble, tot un país, en imposar-lo si s’arriba a la independència, la simpatia es transforma en antipatia i obstacle per avançar. No es volen acceptar els greus errors comesos, en matèria democràtica, però també lingüística i ara es pateixen les conseqüències. Res és innocent ni es produeix en va, darrere la decadència de l’ús del català hi ha profundes causes. Si aquests grans defensors, amb ànims d’imposició volen exercir d’inquisidors de la llengua, ho tindran molt complicat, per no dir impossible. He donat classes de català durant molts anys, i son molts centenars els qui l’han après, però puc assegurar que la simpatia que abans tenia, s’ha perdut en bona part. I aquests censors ara busquen les causes sense voler mirar ni saber d’on provenen. Sempre es recull el que s’ha sembrat, i durant anys, molts anys hem tingut un moviment clarament hostil vers qui no parlava el català, amb amenaces d’imposar-lo com a llengua única, cas d’assolir la independència. Molts dels qui el veien amb simpatia, han variat la seva percepció i ningú vol se li imposi la llengua amb la que es vol expressar. Seguir per aquest camí és la millor via per empitjorar la situació. Ho sento, però penso continuar canviant d’idioma quan així ho cregui convenient, a instàncies meves o del meu interlocutor quan m’ho demani. I si cal reprendre la feina de professor de català, ho faré , per amor a l’ idioma i a la cultura que representa. Però, sense imposicions ni accions que puguin suposar mesures coercitives, prepotents o desconeixedores de la realitat del nostre país. Alguns, encara viuen al segle passat.

ESCÒCIA CAU, COM A REFERENT PER ALS INDEPENDENTISTES. Molt s’ha parlat dels resultats del passat 4 de juliol, a Gran Bretanya, amb l’ apoteòsic resultat dels Laboristes. El sistema electoral i la tradició fa que just a l’endemà de tenir els resultats oficials, es produeixi el relleu al front del Govern. Es el país més ràpid del món. Però, no vull avui donar compte d’uns resultats generals, àmpliament comentats per experts electorals i polítics. Avui, m’interessa remarcar el que han significat aquests resultats, en un territori especialment sensibl,e per a tots els independentistes catalans. Si us fixeu, no haureu escoltat cap declaració ni opinió sobre el que ha passat a Escòcia, el segon gran referent, durant els anys de procés. Primer, va caure Quebec, una vegada aprovada la Llei de claredat, en la qual es fixen les condicions per si algun dia, algú vol tornar-ho a provar. Des d’aleshores, cap moviment, cap intent, cap referència, present ni futura. Doncs bé, ara arriben els resultats d’Escòcia, en els quals podem veure que la promesa del Ministre principal, John Swinney, d’esperar els resultats per a “tornar-ho a demanar” se n’ha anat en orris. El SNP, el partit nacional escocès, tenia 48 dels escons del Parlament. Doncs, bé, ha quedat amb 9. Es a dir, n’ha perdut 38, d’unes eleccions a les altres. Per contra, el Partit Laborista, n’ha obtingut 37 dels 57 en disputa. Una victòria contundent, sense pal•liatius. Cert és que el sistema electoral britànic, és molt contundent amb els guanyadors i de rebot amb els perdedors, perquè qui guanya, s’ho emporta tot, i els districtes electorals són múltiples de manera que amb petites pèrdues es poden produir danys irreparables. En el cas del SNP, ha anat de mal en pitjor, per culpa d’un primer fracàs en el referèndum acordat amb David Cameron, i tot seguit per afers interns que van desmuntar el lideratge i l’han enfonsat cap a la irrellevància. Hauran de fer la travessia del desert i variar radicalment de rumb perquè la pretensió d’aconseguir una segona oportunitat, no solament topa amb les noves polítiques del Parlament de Westminster, sinó amb una encara més rellevant, com el pronunciament clar del Tribunal Suprem, que per unanimitat deixà clara la impossibilitat que el Parlament escocès pugui convocar un referèndum d’independència. L’aleshores Ministra principal, va acceptar sense cap mena de fissura l’acceptació de la resolució, girant pàgina a tots els preparatius i pretensions que el partit havia pensat i imaginat. Just ara, queda clara la voluntat dels escocesos de recuperar la confiança en el Partit Laborista, per a gestionar i administrar els interessos, davant el Parlament nacional. I, quan toquin les properes eleccions al Parlament escocès, es poden repetir resultats similars perquè els canvis i el toc de realitat ha estat tan profund que també els escocesos volen instal•lar-se en la normalitat. Així que els nostres independentistes s’han quedat sense el referent que tan havien invocat, i que tan havien posat com a model. No és estrany el silenci sobre aquests resultats.

LOS EURODIPUTADOS Y LA CONSTITUCIÓN. El pasado lunes, día 1 de julio, se llevó a cabo el acto de jura o promesa de acatamiento a la Constitución española, por parte de los eurodiputados elegidos en las pasadas elecciones al Parlamento Europeo. Al acto, convocado por la Junta Electoral Central, acudieron 58 de los 61 eurodiputados elegidos. Las únicas ausencias, provenían, en dos casos, de diputadas embarazadas que pidieron hacerlo en otra sede, en una próxima fecha. Y, el tercer ausente, fue Antoni Comín (Junts), fugitivo de la Justicia, con domicilio en Waterloo. Tal como establece el ordenamiento electoral, una vez acatada la Constitución, se extiende la credencial que deben presentar ante el Parlamento Europeo, el día de la constitución de la nueva legislatura. En el caso de Comín, el puesto se ha dejado vacante. Es lo que corresponde, en cumplimiento de la normativa vigente. Y aquí tenemos un nuevo embate típico de las elucubraciones independentistas. Algunos creen que pueden saltarse la ley y solo deben dar cuentas directamente al Parlamento europeo sin cumplir este requisito legal. De hecho, el afectado ha reclamado poder formalizar el cargo, de forma directa, exigiendo una singularidad que considero inaceptable. Debo recordar que todos los electos políticos, cumplimos con este requisito, tanto a nivel local / municipal, como en cualquier otro puesto: consejos comarcales, diputaciones, parlamentos autonómicos, y por supuesto, Congreso y Senado. Es un precepto básico que no puede ser soslayado en ningún caso, sea para cargos en el interior de España o en el ámbito de la Unión Europea. De hecho, todos los cargos forman ya parte de la UE; en la que estamos inmersos. Veremos el recorrido que tiene la pretensión de Comín de no cumplir con esta obligación. Sería un mal precedente, porque es básico y fundamental que todos los representantes de un Estado miembro acaten la Constitución y la defiendan ante todos los estamentos de la UE. Todos los países cumplen con los preceptos democráticos, lógico es que los acaten, como acto previo a ejercer el cargo para el que han sido elegidos. Para los que no conozcan a Antoni Comín, pueden bucear en su biografía y verán a un personaje muy peculiar. Un auténtico equilibrista, a la búsqueda de cargos donde medrar y exponer su inmenso ego. Entró en política, de la mano de la plataforma Ciutadans pel Canvi, en apoyo a la candidatura de Pascual Maragall, como candidato a la Generalitat. Como esta plataforma era muy rigurosa con los cargos políticos, con prohibición de superar un único mandato, se pasó al PSC, y ya en este partido, se vio que hablaba mucho y trabajaba poco. Ante el temor a no poder seguir, se pasó a ERC, donde le nombraron Consejero de Sanidad, y de aquí, se fugó a Bélgica, con otros miembros del Consejo Ejecutivo, convirtiéndose en el escudero de Puigdemont, y junto con Clara Ponsatí, llegaron a ocupar los tres puestos en el Parlamento Europeo que consiguió la candidatura de Junts. Ahora, en las pasadas elecciones, de tres miembros, consiguieron solo uno. Ante esta inmensa debacle, solo se le ocurrió comentar que habían conseguido un diputado y “casi dos” porque solo le faltaron unos 80.000 votos para obtenerlo. Como pueden ver, pasará a la historia por tanto esfuerzo en movilidad política y astucia electoral. Es uno de los aspirantes a quedar salvado por la amnistía y hará todo lo posible para no volver, hasta que haya comprobado, en otros, que a él no le puedan detener. Todo muy épico, todo muy visto, en el entramado independentista.

HIPOCRESÍA PRESIDENCIAL. Pel que es veu Josep Rull, es considera investit d’una immensa autoritat com per “garantir la inviolabilitat” de tots els diputats i diputades, i no permetria una detenció de Puigdemont cas que així ho decidís l’autoritat competent. També proclama que Puigdemont ha de ser rebut amb tota mena d’honors, per haver defensat la institució presidencial, a l’exili. Curiós que l’actual president del Parlament vulgui defensar la màxima institució de Catalunya, quan ell i la resta de diputats i diputades independentistes, no van tenir cap mania a l’hora de cometre perjuri ( tots havien jurat o promès fidelitat a la Constitució i a l’Estatut de Catalunya) i es van passar pel folre aquest sagrat jurament, l’any 2017, en les ignominioses sessions del 6 i 7 de setembre. Tampoc, com a membre del Govern, va tenir cap problema per a vulnerar les lleis vigents, a l’hora de convocar la consulta de l’1-O, sense cap garantia per fer-la legal, transparent i democràtica. I encara més greu, en aquelles sessions del Parlament es van trencar les regles de funcionament del Parlament, vulnerant el propi Reglament, que havíem votat per unanimitat els diputats. Ni tant sols es tingué en compte que per a modificar-lo necessitaven els dos terços ( 90 diputats) i ho van fer amb 72 ( Junts pel sí). Encara més, van impedir el funcionament dels organismes essencials, per a estudiar i avalar les propostes dels grups parlamentaris, no permetent les peticions d’informes del Consell Jurídic Assessor, ni altres dels lletrats del Parlament. En definitiva, Josep Rull, a l’igual que tots els membres del Consell Executiu i dels grups parlamentaris que van impulsar la revolta anti democràtica, van portar el Parlament, al pitjor dels escenaris mai viscuts. I ara, vol sortir com el gran avalador de l’autoritat i representació del Parlament. Francament, tinc clar que després de tot el vist i viscut el millor hagués estat no veure ningú a la presó, però tots a casa, inhabilitats de per vida. Considero una hipocresia integral que ara vulgui defensar la inviolabilitat i consideri que en el Parlament es pot fer el que es vulgui, estigui o no emparat per les lleis vigents. Tots el qui hem tingut càrrecs institucionals, sabem que les nostres decisions, tenen uns límits clarament establerts que son els límits constitucionals. Tots hem jurat o promès la Constitució, i mai podem sortir dels seus límits. Inviolabilitat no és sinònim d’intocabilitat, només faltaria ara constituir un col•lectiu de persones alienes als principis elementals de la democràcia. El compliment de l’estat de dret, és el fonament de tots els qui ostentem càrrecs públics. No vulgui ara decretar l’aïllament del Parlament de tota acció legal. I en quan a rebre amb grans honors a Puigdemont. Qui ho cregui adient comprovarà les ganes de milers, desenes de milers de catalans, per anar-li a expressar el nostre més profund menyspreu. Un president fugitiu, escapat en el maleter d’un cotxe, deixant els companys de viatge i a tot el poble català, no mereix res més que demanar-li que plegui i deixi les fantasies presidencials per a casa seva. La història li reserva un dels pitjors capítols.

LLUITAR CONTRA L’EDAT O ACCEPTAR-LA ? Amb uns quants anys a l’esquena, he vist un bon nombre de personatges, imbuïts d’una tossuda resistència a acceptar la realitat. Es penós i contraproduent per a ells /elles, i pel seu entorn. Dic això, a la vista del resultat del primer dels debats entre el president dels EUA, Joe Biden i el candidat i ex president Donald Trump. L’interès no estava en què dirien i com ho dirien, sinó en quin moment podien, un i altre, caure en símptomes de decadència. Trist, molt trist. I parlem de la primera potència mundial. No hem de caure en generalitzacions, però l’edat és un element bàsic per exercir determinades funcions. No és el mateix treballar físicament, que mentalment. I no és el mateix continuar actiu que quedar inactiu totalment. En el terme mig, sol haver-hi la solució. He treballat amb persones grans que tenien un esperit jove, i amb joves que semblaven vells. Ara bé, tot té uns límits, i s’ha de saber reduir activitat, en funció de l’edat i les capacitats físiques i mentals. El que no pot ser és resistir-se al relleu, per no acceptar la disminució de facultats, sobretot si s’està al capdavant d’algun organisme, entitat o administració, que poden sortir-ne perjudicades per culpa de la ineficiència del capdavanter. Per això, es posen edats de jubilació, algunes de les quals amb possibilitats d’allargament, si es demana. En altres casos, la decisió ha de venir de la mateixa persona, o de l’entorn en que es mou. Penso en empreses, despatxos professionals, autònoms, etc. Tornant al principi, el que sí preocupa és quan la resistència a plegar, es converteix en un problema de primer ordre. No s’entén la tossuderia, la resistència, la il·lògica negativa a buscar un candidat alternatiu al president Biden. Costa de creure que un Partit com el Demòcrata no pugui trobar un candidat o candidata, amb prou formació i preparació com per oferir al poble americà. Potser ara, a la vista del resultat del debat del dia 28 de juny, s’hi veuran obligats, però és incomprensible quan es tracta de l’Estat ,més poderós del món. I cosa semblant haurien de fer els Republicans, a la vista dels immensos conflictes judicials del seu candidat, i que al cap i a la fi, tampoc és cap jovenet, al costat de Biden. Vol donar sensació de poder saltar i ballar, però la diferència d’edat és mínima, de manera que en qualsevol moment, li poden venir les mateixes deficiències que afecten el seu contrincant. Jo crec que els passos donats en el nostre entorn immediat, van en la bona direcció. Es evident que l’antiga jubilació als 65 anys, era vàlida i lògica, però l’increment d’anys de vida i bon estat físic i mental, permetia allargar aquesta data, i en alguns casos permetre arribar als 70 anys, en plena activitat i en alguns casos, fins i tot, permetre el sostre dels 75. Segur que tots tenim en el cap un bon nombre de persones conegudes que estan en bona forma, malgrat situar-se en aquestes xifres. Ara bé, en l’àmbit públic i institucional, el límit hauria de ser aquest. Almenys a les alçades que estem. Permetre aprofitar la formació, preparació i experiència de determinades persones, malgrat hagin superat les edats habituals, té la seva lògica. Però, ara i aquí, els 75 anys haurien de ser el sostre màxim d’activitat oficial. Altra cosa és el voluntariat i l’activitat formativa o experimental, que pot continuar fins que el cos o el cap aguanti.

A L’IL.LM SR ALCALDE – PRESIDENT , AJUNTAMENT DE CERCS. Il•lm. senyor Alcalde, El motiu de la present és recordar una part de la història del municipi que vostè presideix, per deixar constància que els projectes, obres i serveis, solen ser fruit del treball col•lectiu, de tots i cadascun dels membres d’aquest Consistori, i no només d’uns pocs. Dic això, a la vista dels plafons instal•lats en el nucli de Sant Jordi, l’any 2017, sota el títol de LLUITES COMPARTIDES 2017. Sota l’emblema d’Òmnium que suposo va fer el recull d’informació i documentació. Els qui coneixem bé CERCS, almenys en els darrers 50 anys, podem donar compte de l’enorme treball dut a terme, pel trasllat forçat del poble de Sant Salvador de la Vedella, a Sant Jordi. Fou un esforç immens per a tots els qui hi varen intervenir, i avui dia podem veure el resultat final. Ara bé, si algú va a Sant Jordi i llegeix els plafons, s’emporta una impressió que no fa justícia a la realitat. Dona la sensació d’una obra de grans esforços, grans sacrificis i penalitats, però amb un final d’èxit, sense tenir en compte els qui van culminar el projecte, els anys següents. Les eleccions d’abril de 1983, van donar la victòria a la candidatura de Progrés del Berguedà ( PB), recolzada pel PSC, encapçalada per Assenci Corominas. L’herència trobada fou d’una complexitat i dimensions immenses. Només en l’apartat econòmic, vull recordar l’existència d’un deute de 223.000.000 de ptes. Totes les obres estaven hipotecades per Caixa de Manresa, i generaven uns interessos enormes, que incrementaven el deute, cada mes que passava. Si aquest era el gran problema, n’hi havia molts d’altres, d’importants i rellevants com acabar un bon nombre d’obres públiques i privades, ordenar l’immens arxiu, i determinar com resoldre multitud d’acords entre els particulars i el Patronat. La feina va ser enorme, amb una dedicació d’anys, amb treball diari, la major part del qual va anar a càrrec de Francisco Sola (EPD) i Lluís Puso (EPD), però lògicament també de l’alcalde i la resta de regidors de l’equip de govern. Puc donar fe de desenes de reunions amb la direcció de Caixa de Manresa, amb la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Govern central. Si no es resolia la part econòmica, no es podia aixecar l’hipoteca global. Si no es parava la generació d’interessos el deute era cada dia més immens, i si no es resolien els acords particulars, saltava tot pels aires. En els plafons, no he vist cap dels noms citats. Cap referència a l’herència deixada, en cap concepte. No és el relat real, del que significà el naixement del nucli de Sant Jordi. I quedi clar que hi hagué un enorme treball també per part dels treballadors d’aquest ajuntament, algun dels quals coneixia amb tot detall, els acords pactats, i la ubicació de la documentació corresponent. Vaig acompanyar en tot moment, els esforços de l’equip de govern, en tots els tràmits i gestions , i per això en puc donar fe i constància de la immensa tasca feta, durant 8 anys, fins a culminar amb èxit, ara sí, la resolució del deute heretat i fins i tot l’execució d’un gran nombre d’obres inacabades. Es hora de recordar a tots els protagonistes, no només una part. Els plafons actuals es troben en mal estat, pel pas del temps, de manera que proposo es pensi en la seva renovació, sota la direcció d’algun historiador solvent que busqui la informació i documentació en el arxiu municipal, i alhora parli amb els qui van viure, en viu i en directe, tot aquest final de trajecte. L’autèntica història és la que explica tots els fets, i no només una part. El naixement de Sant Jordi mereix tenir en compte a tots els qui el van fer possible, des del principi fins el final. Confio estigui d’acord amb aquesta proposta i la posi en marxa tan aviat com ho cregui oportú. Salutacions cordials. Joan Roma i Cunill, Coordinador de Progrés del Berguedà, i Primer Secretari del PSC al Berguedà, 1980 – 2010. Berguedà, abril de 2024.

NOVES TENSIONS ENTRE LES ADF, I LA GENERALITAT. L’any 1986, va ser un any catastròfic, a nivell d’incendis forestals, amb xifres mai vistes fins aleshores. Aquell any, es van comptabilitzar un total de 563 incendis, que van cremar 65.812 Has. Aquella situació va motivar una acció valenta i decidida per part del Govern de la Generalitat, que donà per fruit el Programa Foc Verd, acompanyat d’una important partida pressupostària per posar en marxa, una xarxa d’Agrupacions de Defensa Forestal ( ADF) encarregada de supervisar, prevenir i ajudar a extingir incendis. En poc temps, se’n van crear un centenar, mitjançant acords entre propietaris- ajuntaments i voluntaris. Vaig ser un dels socis- fundadors de l’ADF núm 46 – Sobrepuny, la qual vaig presidir durant una quinzena d’anys i de la qual encara en formo part, si bé ja no en tasques d’atac al foc, sinó d’informació, vigilància i avituallament. Actualment ,n’hi ha prop de 300, que agrupen prop de 6.000 persones, presents a 675 municipis, dels 947 que té Catalunya. La feina feta ha estat immensa, en multitud d’aspectes. Les ADF, es van ajuntar per grups de municipis, en funció de diferents paràmetres. El primer a fer, era procurar-se uns equipaments mínims a nivell d’uniformes, estris per apagar foc, vehicles de diferents tipus, i sobretot cubes i cisternes per a tenir aigua garantida, en cas de foc. Tot seguit, vingueren les telecomunicacions, la planimetria i les tasques de prevenció i adequació de camins i pistes forestals per a poder arribar a tots els indrets dels termes municipals. Tant la Generalitat com la Diputació de Barcelona, van fer grans esforços per a dotar de material i infraestructures a les ADF. De fet la Diputació, encara ara, contracta vigilants durant l’estiu i distribueix importants ajuts, als ajuntaments per a tenir sempre en condicions els principals camins del terme municipals. Els considerats estratègics, per arribar a tot arreu. Amb aquests i altres ajuts, s’han dut a terme la construcció i instal·lació de dipòsits d’aigua, per facilitar l’abastiment als helicòpters dels bombers, i s’han posat hidrants homologats a totes les xarxes generals d’aigua, dintre i fora dels nuclis urbans, de manera que els bombers ja no depenen de rius i rieres per a poder carregar aigua. A dia d’avui ,podem dir que les ADF que tenen gent eficient al capdavant, mantenen uns equips de primera intervenció, vitals per posar-se a la feina, tant bon punt es dona l’alerta. I l’alerta, ara arriba ,bé per mòbils particulars, bé per una extensa xarxa d’emissores que cobreixen pràcticament tot el territori català. En resum, d’aquell primer Programa Foc Verd, en van continuar d’altres, fins arribar a dia d’avui. El balanç és clarament positiu, molt positiu. Aleshores, perquè tornem a tenir tensions ? La vida de les ADF, no ha estat fàcil, com no ho és tot el que es mou amb voluntaris i dependència econòmica de les administracions. Pot semblar senzill portar una ADF, i no ho és. La lluita contra el foc no es pot fer només amb voluntarisme , ha d’haver-hi preparació i formació. També bon equipament, assegurances, adequat manteniment, constants contactes amb propietaris, ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat. Cert també que el canvi climàtic produeix incendis de grans dimensions que precisen de material i formació encara més especialitzada, etc. En diferents moments, hi ha hagut discrepàncies i tensions amb el Cos de Bombers. Alguns, consideren que els nous temps requereixen allunyar les ADF dels incendis i reduir-les a assistents de segon ordre. El que ha encès els ànims ha estat el darrer PAGI ( Pla d’Actuació del Grup d’Intervenció) en el qual es proposa un allunyament de les ADF i reduir-les a llocs subalterns. Considero que no és just ni intel·ligent. Els qui pertanyem a una ADF, tenim clar que els professionals contra els focs son els Bombers, i mai hem posat en qüestió que han de ser ells els que manin en les actuacions contra els incendis. Ara bé, tots tenim en el record, més o menys recent, intervencions immediates d’ADF que han arribat al cap de 15 o 20 minuts, aconseguint que un foc puntual no es convertís en un incendi. Hi ha milers d’exemples arreu del país en aquests prop de quaranta anys de vida. També queda clar que som els que millor coneixem el país, els camins, pistes forestals, rius, rieres i basses, com per garantir l’accés a tots els racons. I per descomptat, les ADF estan disposades i disponibles per portar cubes i cisternes, per alimentar els camions dels Bombers. Crec que les actuals tensions s’haurien pogut evitar amb una mica més de mà esquerra, buscant el millor encaix entre el cos de Bombers i les ADF, com perquè hi hagi sintonia, col·laboració i cooperació. Es evident que a cadascú li corresponen unes funcions concretes i que les noves tecnologies i mitjans permeten arribar de manera molt més ràpida i eficient. Ara hi ha drons, vigilància via satèl·lit, i també podem comptar amb la participació de la UME ( Unitat Militar d’Emergències) disponible a tot el territori espanyol. En definitiva, a les portes de l’estiu, amb unes pluges que produiran creixements d’herba i arbustos arreu del país, pot venir una nova sequera, acompanyada d’altes temperatures que posaran en perill desenes de milers d’hectàrees. Tenir gent de les ADF ,en milers de punts del país, amb infraestructures, equipaments i serveis, a punt d’intervenir ,és una eina essencial d’intervenció ràpida, sense cap ànim de disputar la primacia al Cos de Bombers, que sempre i en tot lloc ha mostrat preparació, formació i bon equipament. Aquest foc de tensió, ha de ser apagat d’immediat. Es perjudicial per a totes les parts.

CONSELLS COMARCALS DESFASATS. Quaranta anys enrere, vam tenir grans debats i discussions en el Parlament de Catalunya per recuperar la comarcalització de Catalunya que havia proposat Pau Vila i que pràcticament no havia entrat en servei, per culpa de la guerra civil. Ell havia proposat dividir Catalunya en 38 comarques i 9 vegueries o regions. Per aquells temps, la idea era interessant, tot i que contenia un bon nombre de contradiccions. I, recuperada la Generalitat, com tot el que és antic i va ser motiu de polèmica, es converteix en un mite. I els mites son bons a la literatura i al teatre, però no en política. De totes maneres, Jordi Pujol va considerar adient dividir el país en comarques, i ja no amb 38 sinó amb 41. Perquè 3 més? Doncs, per simpaties i interessos partidistes. Després ,ha nascut el Moianès, la 42 i finalment el Lluçanès la 43 ( amputada de 5 municipis que no van acceptar formar-ne part). En quan a les regions o vegueries, de les 9 proposades per Pau Vila, se’n van recuperar primer 5, després 6, més tard 7 i ara en tenim 8. Pot encara canviar ? Sí, perquè en funció de pressions i discussions , algú podria modificar el mapa. En fi, son molt poc operatives. Un altre dia en parlarem. Retorno al principi, perquè a no gaire tardar, un nou Govern hauria d’entomar el tema i proposar alguna alternativa ?. Un país modern, actiu i efectiu no es pot permetre tenir tots aquests nivells administratius: municipis ( 947), consells comarcals ( 43), regions ( 8 ), diputacions ( 4), províncies ( 4). I ja no parlo de les organitzacions o divisions de cada departament que no necessàriament coincideix amb les regions.... El problema és que els límits comarcals no son raonables ni efectius per a moltes de les gestions que han de dur a terme. Seria molt millor desfer els consells comarcals i impulsar mancomunitats de serveis, en funció d’afinitats i proximitats territorials. Ara, ens gastem més de 50 milions en finançar els 43 consells comarcals, per al final encarregar uns quants serveis i actuacions que la Generalitat es treu del damunt. I al final, es perverteix la funció, quan s’arriba a acords, més per interessos personals o de partit, que no pas de territori. Si agafo la comarca del Berguedà com exemple, veurem que en el Consell Comarcal hi ha 19 consellers, procedents de la meitat dels 31 municipis de la comarca, i per interessos concrets, 16 estan en el govern i 3 a l’oposició. Evidentment, tots els del govern cobren prestacions més o menys generoses, sobretot el president i vicepresident, i de tants que estan en el govern, no hi ha forma de posar-se d’acord per actuar sobre el territori de manera que els equipaments i serveis que haurien de dur a terme, queden encallats per falta d’acord i dedicació. Poso aquest com exemple, però com aquest, en podria detallar 15 o 20 més. No anem bé. Aquest, és un dels temes que el nou Govern ha d’entomar i buscar-hi una solució que haurà de ser consensuada amb diversos partits, però alguna cosa s’ha de fer per reduir la burocratització del país, i alhora les despeses d’administracions inadequades i incompetents.

NUEVA FINANCIACIÓN, MAYOR AUSTERIDAD. Llevamos años de retraso, en acordar un nuevo sistema de financiación para las CCAA que se rigen por el régimen común. Un auténtico quebradero de cabeza para los gobiernos de turno, pero, un nuevo incumplimiento de la Constitución. El reciente pacto para la renovación del CGPJ, debería comportar otros, de similar calado. Veremos, en un país acostumbrado a no cumplir con sus obligaciones, no es fácil hacer un nuevo llamamiento a modificar comportamientos. Me permito recomendar mirar hacia el centro y norte de Europa, a la hora de pedir una nueva financiación, para añadir un precepto básico y fundamental: austeridad, en todas las administraciones públicas, y muy especialmente las autonómicas. Lo digo por mi experiencia de vida y trabajo en Suiza, donde pude estudiar y comprobar el grado de exigencia, en este apartado. Y en cada visita, compruebo la continuidad de estas políticas e incluso el incremento de controles y exigencias, para que nadie gaste en nada superfluo. Ahora mismo, en Cataluña estamos inmersos en el tiempo de descuento para la elección de un nuevo presidente de la Generalitat. El pasado día 26, se llevó a cabo un nuevo “invento” parlamentario, bautizado como “acto fallido”, mediante el cual a falta de un candidato, se hizo una breve sesión para poner en marcha el reloj de una investidura, antes del 25 de agosto. Caso de no tener presidente en esta fecha, se activaría un nuevo proceso electoral que culminaría el 13 de octubre, con unas nuevas elecciones. Para los simples mortales, hay un solo candidato posible, en la persona de Salvador Illa, cabeza de lista del PSC, pero Junts, se ha inventado uno alternativo, en la persona del fugitivo Puigdemont, con la pretensión que le voten los suyos, más ERC, los Comunes de Sumar, la CUP, y se abstenga el PSC. Sí, sí, apreciados lectores, esto solo puede verse en Cataluña, pero llevamos una docena de años en que los independentistas nos tienen acostumbrados a todo tipo de ensoñaciones, invenciones, falsedades y mentiras. Son los productos que dieron pie a uno de los episodios más vergonzosos, improvisados y dañinos para la sociedad catalana. Son los que toman la parte por el todo, y consideran que con 1,4 millones de votos, pueden hablar en nombre de un territorio con 6 millones de censo electoral, y 8 millones de habitantes. Bien, volvamos al título inicial. ERC, con 20 diputados (tenía 33), está inmersa en una profunda crisis, sin dirección y sin propuestas claras, para decidir. Para justificar un posible voto a la investidura de Salvador Illa, piden una “financiación singular” unos, otros “la llave de la caja”, otros una “soberanía financiera”, y otros copiar el cupo vasco / navarro. Cuando hablo de “otros” me refiero a grupos, dentro del mismo partido. A todo ello, se añaden nuevas reclamaciones o exigencias, en torno a la promoción y defensa del idioma catalán. No quieren reconocer que el “procès” produjo daños irreparables en muchos ciudadanos de habla castellana o del mundo de la inmigración cuando se hicieron proclamas a favor de la independencia y lengua única. Ahora, toca hacer pedagogía y recuperar la sintonía perdida. Esto, solo lo puede llevar a cabo el PSC, que siempre ha defendido la vigencia de un territorio bilingüe, sin exclusiones ni sectarismos. En la negociación para la investidura salen otras exigencias, en función de los territorios y colectivos de ERC, pero la fundamental es el nuevo sistema de financiación, lleve el nombre que lleve. Así que hay que avanzar por este camino, intentando llegar a buen puerto, sin por ello romper el sistema general que hasta ahora ha funcionado, en el conjunto de las CCAA. La singularidad se puede salvar, porque cada CA es, en sí misma, singular. Cataluña tiene policía propia, y traspasado el sistema penitenciario, además de otras singularidades como la lengua y cultura catalanas que hay que promocionar y proteger, etc. Cierto también que la nueva financiación debería contemplar un mejor ajuste entre lo que se recauda y lo que se recibe: ahora mismo Cataluña es la tercera en aportación y la décimo segunda, en recepción. Lo más justo es copiar el sistema alemán, aplicando el principio de ordinalidad: tercera en aportar, tercera en recibir. Y en cuanto a las inversiones del Estado en Cataluña, lo mejor sería, una vez pactados los importes, hacer encomienda de gestión al Gobierno de la Generalitat. Con ello se evitarían las constantes quejas de retrasos e incumplimientos. Llegados a este punto, al que creo se encontrará la adecuada salida, hay que exigir a todas las CCAA, una apuesta clara y decidida por la austeridad. Lo vemos en Cataluña, pero también en el resto, una enorme facilidad por el gasto, poco justificado y poco contrastado. Hay numerosas muestras de “alegría presupuestaria” que una administración pública no se puede permitir. El dinero público debe ser muy rigurosamente gestionado, y en la nueva financiación debe haber factores de “castigo” a gastos no básicos. En Cataluña pienso en las “delegaciones en el exterior”, en subvenciones a medios privados, a multiplicidad de cargos de confianza, convenios, consorcios, ferias y celebraciones fastuosas para conmemorar cualquier cosa, real o inventada. Y, por supuesto, hay que imponer rebajas de aportación estatal cuando se decide suprimir impuestos autonómicos, simplemente para competir con otros territorios o como medidas populistas para quedar bien con ciertos colectivos o agrupaciones. El dinero de todos debe tener el principio de la austeridad, en el ADN de todos los gobiernos, sean municipales, autonómicos o estatales. Esto, ahora no sucede, y hay muestras inaceptables por toda la geografía española. Nueva financiación, sí, mayor austeridad, también.

RETARDS INCOMPRENSIBLES AL BERGUEDÀ. Confiava en uns resultats més amplis i contundents a les eleccions al Parlament de Catalunya, per a poder reclamar al nou Govern, accions i actuacions àmplies i ambicioses en un tema tan essencial i delicat com és l’ordenació territorial del nostre país. Considero indispensable reformular les lleis d’ordenació del territori per adaptar-les a la realitat actual. Durant quatre legislatures vaig ser Diputat al Parlament, i la visió i realitat del país, d’aquell moment, poc té a veure amb la realitat actual. Parlo de quaranta anys enrere, amb unes vies de comunicació, molt diferents a les actuals, i amb unes noves tecnologies que han trencat barreres com mai havíem imaginat. Vam arribar amb retard a l’aprovació d’un mapa comarcal, que ja no és funcional, en bona part del país, i encara més tard van arribar unes vegueries, que ni a dia d’avui funcionen com s’havia previst. En resum, quan les coses es fan amb retard i no prou ben pensades ni consensuades, s’arriba a la inoperància actual. Un nou Govern hauria d’entomar el repte de reordenar el país, sota altres criteris. Les actuals comarques, han esdevingut poc operatives, excepció feta d’unes poques. Les vegueries o regions, suposen burocratitzar i ralentitzar tràmits i gestions, a banda de suposar despesa inútil, o en tot cas, poc justificable. Es evident que per encarar una revisió en profunditat de l’ordenació territorial del país, faria falta un Govern recolzat per una àmplia majoria parlamentària que no tindrà. Per tant, toca preparar papers, debats i propostes, de cara un proper mandat en que els resultats electorals ho permetin. Dit això, el motiu concret de queixa, ve donat per l’enorme retard a resoldre algun tema que ja havia parlat i acordat, cinc anys enrere: la implementació d’illes ecològiques, en els pobles que no fem el porta a porta. En aquest cas, s’havia previst agrupar els contenidors de selectiva en diversos punts, on la gent podés portar-hi els productes, per així facilitar la selecció i animar a millorar-la. Ara, els pobles afectats, disposen de diverses agrupacions de contenidors , en diferents punts del nucli urbà. L’acord arribat, era agrupar-los al màxim i buscar un sistema adient per tal de poder entrar, mitjançant una targeta o aplicació informàtica per obrir l’espai. Bé, el sistema és el de menys, el que importa és posar en marxa les illes acordades. El nou Consell Comarcal del Berguedà, sorgit de les eleccions municipals, porta més d’un any de funcionament i no he vist cap moviment en aquest tema. I és un tema important perquè les normatives de la UE son molt exigents i anem amb un gran retard. Animo, doncs, a reclamar celeritat i a complir amb els acords arribats cinc o sis anys enrere. Disposar d’illes, no solament millorarà l’aspecte estètic dels pobles afectats, sinó sobretot facilitarà una molt millor acció mediambiental. A veure si en els propers mesos veiem resultats.

PARTITS EN ESPIRAL NEGATIVA. No és fàcil aplegar persones, sota uns mateixos ideals, i tenir capacitat de gestió i lideratge com perquè el col·lectiu mantingui la cohesió i la coherència, en tot moment . Oimés si aquest col·lectiu pretén estar present en els àmbits locals/ municipals, autonòmics, estatal i europeu. A cada graó que puja, la complexitat es fa més i més gran i els motius de discrepància i disgregació es van acumulant. Si no s’és capaç de fer-hi front i resoldre’ls, el col·lectiu passarà als anals de la història. El seu recorregut haurà arribat a la seva fi. Dic això a la vista de la situació creada per diverses conteses electorals, en les quals alguns partits han sortit pitjor parats del que s’esperaven. Per ordre de rellevància, podem parlar de Sumar/Comuns/Podem, Junts, ERC i les CUP. Tots ells apleguen un bon nombre de complexitats que no son fàcils de gestionar, sobretot quan no es volen reconèixer. Aquest és el primer pas cap al desastre. A Sumar/ Comuns/Podem, passa el que era previsible quan es vol teixir un gran nombre de petits col·lectius, situats en els quatre punts cardinals d’Espanya. En aquest cas ja no només s’han de posar d’acord sobre els ideals a defensar, sinó si aquests ideals han de passar per damunt de les seves realitats territorials. I aquí és per on plora la criatura. Bona part de les confluències pensen més en termes locals i territorials que no pas en els generals. Difícil, per no dir impossible arribar a bon port. Podem, ja se n’ha sortit, sense gaire èxit, per cert, i pot mostrar el camí a d’altres per recloure’s a casa , deixant les aventures estatals i europees per altra ocasió. Junts, és un artefacte, més que un partit, en plena dependència d’ un personatge que passarà a la història com un dels pitjors presidents. Disposa de tres o quatre portaveus, no sempre en sintonia, i amb una portaveu al Congrés que ofereix una penosa imatge a l’hora de voler “marcar perfil “ davant Pedro Sánchez i alhora desmarcar-se de les posicions d’ERC. No entenc com el seu món municipal no es rebel·la davant tanta èpica inútil . No crec que mantinguin la meitat de la seva representació, a les municipals 2027. ERC, sempre ha estat un partit convuls, incapaç d’organitzar-se com un partit tradicional. Creu que aquest és el seu ADN, però quan les coses no van bé, entra en una espiral autodestructiva que pot durar anys. Ningú se’n pot alegrar perquè és un partit de llarga trajectòria i ha donat grans fruits, en temps difícils. El problema és que es menja els lideratges i les direccions amb una rapidesa infernal. I la seva estructura fa molt complicada la gestió d’objectius i pactes, de manera que el caos es converteix en norma. Pel que fa les CUP, encara estan mirant com ve el vent de Garbí. Podien haver estat un gran element revulsiu però s’han quedat en gesticulacions i crides de rigor i coherència...per als altres, però sense efectes per a ells mateixos. Contradiccions constants i garbuix d’idees que no han estat capaços d’implementar on han governat. A cada bugada perden un llençol i ja en queden pocs per perdre.