Joan Roma

L’ANC I LLUÍS LLACH IMPARTEIXEN CARNETS DE BONS I MALS CATALANS. El dia que algú faci una tesis doctoral sobre el fenomen de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) comprovarà l’enorme frau que ha significat, des del mateix moment de la seva creació. El trajecte que l’ha dut fins aquí està ple de mentides, enganys i accions que ja no tenen més recorregut. El seu destí és la dissolució en temps no gaire llunyans. De fet, si una cosa la podia perjudicar, era elegir de president una persona tan sectària i amb un ego desmesurat com Lluís Llach. De fet, li va costar molt trobar els dos terços necessaris per arribar a la presidència i no crec que li duri gaire, a la vista d’informacions que han sortit i d’altres que aniran apareixent en els propers mesos. Els qui coneixen més bé a Lluís Llach, ja saben de quin peu calça. Molt egocèntric, no ha paït haver sortit dels focus de cantautor, i ha buscat en l’ANC, l’escenari adequat per a mantenir presència. Es un d’aquells casos de manual en que hi ha persones que no saben envellir. No s’atreveixen a passar a un segon o tercer nivell, deixant pas a noves generacions. Res a veure amb figures immenses de la llengua, la cançó, la mobilització, com Raimon o J.M. Serrat, per posar dos noms mítics i modèlics al llarg de tota la seva trajectòria. No és el cas de Llach que ha volgut saltar de l’escenari i protagonitzar espais de la política per a la qual no està dotat. L’hem vist en tristos episodis del procés, després ostentant el càrrec de diputat al Parlament, sense cap feina ni acció destacada, i ara no ha pogut resistir l’ocasió de presidir l’ANC. S’hi va llençar amb tota l’energia possible i finalment, a manca d’altres candidats, va sortir elegit, pels pèls. Les seves primeres intervencions han estat deplorables i sectàries. No hi havia cap dubte que així seria. Clarament decantat per Puigdemont, té no solament ERC , en contra sinó molts altres col•lectius que no volien un partidisme tan ferm i evident. Totalment anti socialista, li ha sortit la crida a impedir que Salvador Illa sigui president. El considera nefast de cara el present i futur del país. Els aiatol•làs han d’impartir doctrina i donar els carnets de bons i mals catalans. Ell, es veu en aquest gran paper de referent del poble català. I bé, per a provar el seu gran poder de convocatòria, va decidir fer una gran convocatòria per a demostrar la força de l’ANC, una vegada presidida per un “messies” de tant llarga trajectòria i rellevància. Doncs bé, el passat 13 de juliol, una generació que no arribava a les 1.500 persones es van concentrar a Barcelona per fer un curt recorregut, fins arribar a la Plaça Sant Jaume on van proclamar la seva lluita contra els jutges que no apliquen bé la Llei d’amnistia i per rebutjar que Salvador Illa pugui arribar a la presidència de la Generalitat. Repeteixo, després de totes les crides fetes, menys de 1.500 persones van respondre a la crida de la ANC, amb Lluís Llach, al capdavant. La xifra és cridanera, i haurà de portar a reflexions molt clares i profundes de cara a la propera Diada Nacional. Què fer quan el desprestigi i les lluites internes, son habituals i constants, dintre i fora de l’ANC? Què fer quan ni tant sols els partits independentistes els tenen en compte? No és l’única senyal de cansament i esgotament de l’àmbit independentista. Si algú mira les concentracions de rebuda als fugitius, veurà menys de cent persones davant la seu d’Òmnium a Barcelona, i no pas més dos centenars, a Cantallops. Alguns dirigents esperaven multituds. Ja no. Tanta èpica buida i tantes mentides i enganys, porten a girar pàgina i desitjar el retorn a la normalitat. En algun moment, Lluís Llach, veurà que fa molta més nosa que servei.