Wednesday, November 27, 2013
COM HEM ARRIBAT FINS AQUÍ ? - art. El 9Nou
COM HEM ARRIBAT
FINS AQUÍ ?
En un article anterior vaig donar quatre pinzellades de la situació
econòmica de la Generalitat. Ara
L’evolució del deute dels darrers anys és el següent, comptats a 31 de
desembre: 2006 – 14.873 milions d’euros, 2007 – 15.776, 2008 – 20.825 , 2009 –
25.402 , 2010 – 34.697, 2011 – 42.239, 2012 – 50.948. Es a dir, a dia d’avui,
el deute de la Generalitat
suposa el 26 % del PIB. Una xifra brutal, astronòmica, impossible de retornar
sinó és pensant en un termini de 15
a 20 anys, amb un creixement clar de l’economia i canvis
estructurals profunds en el funcionament de l’administració . El pressupost de la Generalitat se situa
en els 30.000 Milions d’euros, incapaç de fer front, al funcionament ordinari i
al pagament d’interessos. No hi ha marge de maniobra per a res, i la
dependència de l’Estat és total i absoluta. Què hem fet per arribar fins aquí?
Tenim un pecat original, provinent de la recuperació de la Generalitat , i la
posada en marxa del nou país, del nou govern. Podíem haver optat per un model o
un altre, el cert és que el president Pujol va ser un hàbil polític, però un
mal gestor. I és que en el nostre país, no es té especial estimació per la
gestió, per la administració. Es prenen decisions sense calibrar els costos, ni
el manteniment, ni el seu futur. En aquells primers temps ens calia en seny
ordenador, com ho fou Prat de la
Riba : auster, ben envoltat de persones sàvies i prudents,
coordinador d’esforços i amb uns objectius clars...
No fou així, i el president Pujol, va voler convertir Catalunya en un
estat, sense comptar ni amb els recursos econòmics, ni humans ni legals. Alguns
poden considerar-ho un acte d’ambició, altres ho considerem un acte poc prudent
i poc responsable que ens ha portat on ara estem.
El model d’estat, va ser copiat a imatge i semblança de l’Estat espanyol.
Curiós, però cert. Ara que parlem de crear “estructures d’estat”, xoca en no
tenir present tots els que va crear Pujol i que han comportat una sagnia
impossible per una autonomia que no és estat. Jordi Pujol podia haver optat per
triar, entre diversos models. Tenia a les mans total llibertat per iniciar una
etapa sense imposicions del passat. Una administració nova per un nou temps. El
model ideal hagués estat el suís. Veurem que en parlaré tot sovint , ara i més
endavant, per tres motius clars. Suïssa és molt semblant a Catalunya en
extensió, en nombre d’habitants, i per haver estat un país pobre, enriquit no
solament gràcies al secret bancari sinó per haver apostat per noves
tecnologies, indústries potents, una
austeritat general en totes les administracions, i una eficàcia provada a
nivell públic i privat. També ho faig perquè hi vaig viure i treballar durant 7
anys i conec bé les seves estructures i funcionament.
Tornem, doncs, als inicis. Pujol no va voler copiar el model suís, amb
només 7 ministeris, poca burocràcia i poca ostentació. Ell es volia equiparar a
l’Estat, i per tant calia tenir 12 Conselleries / Ministeris, un àrea de presidència potent,
semblant a la presidència de l’Estat, un gran parc de vehicles oficials,
protocol, etc, etc.
Així va néixer un país /estat que en realitat era una regió, amb els
recursos d’una regió. Però llençat a l’aventura de crear un estat va voler
disposar d’una mena d’exèrcit, i a falta d’ell era indispensable tenir policia
pròpia. Es va ressuscitar el cos dels Mossos d’Esquadra, amb ganes de copiar el
model policial de la Policia Muntada
I tot seguit calia disposar d’una televisió pròpia, no solament per l’idioma,
també perquè cantés les excel·lències de l’acció de govern, i nasqué TV 3,i
Catalunya Radio, no com mitjans de comunicació “regionals” sinó clarament
estatals, amb corresponsals a tot el món, amb una legió de personal, entre els
quals nombrosos amics i parents, ben pagats, que al final sumaven més que tot
el personal d’Antena 3 i Telecinco, juntes.
I un estat havia de tenir altres instruments nacionals: Arxiu Nacional,
Teatre Nacional amb la contractació de J. M Flotats a imatge i semblança de
l’Academie Française ( no ens hi posem per poc), un Teatre Nacional de l’Opera anomenat
Liceu, una Orquestra Nacional, Monuments Nacionals...
Durant més de 20 anys, la
Generalitat es va convertir en un pou sense fons, actuant de
nou ric, sota l’imperi d’un president omnipotent, que feia i desfeia en tot el
territori i en tots els àmbits de la vida pública i privada.
Van ser els anys de l’esquitxada d’inversions arreu del país. No hi havia
un seny ordenador que planifiqués el país i prioritzés les grans infraestructures
i equipaments. Els projectes es feien per raons tant poc “nacionals” com
l’interès d’un grup determinat de dirigents polítics, o d’un sector concret de
la societat amb prou poder com per arribar a la presidència de la Generalitat. Aixíla Generalitat. Ho
El finançament era el de menys, fins que s’acabaven els diners, i aleshores
el president Pujol, aprofitava algun dels govern centrals sense majoria
absoluta per fer valer els seus diputats a Madrid i així negociar algun pagament
per “deute històric” o per posar al dia alguna de les transferències mal
negociades... i tenir “peix en el cove” que li permetés continuar uns anys més.
L’arribada del Tripartit a la Generalitat hagués merescut simplement
administrar millor i no fer grans coses, però no es podia demanar a un Pasqual
Maragall, una actitud com aquesta. I menys en pacte amb altres dos partits que
volien demostrar grans projectes i activitat frenètica. D’aquí a inventar noves
fórmules de finançament carregant-les a les espatlles de les futures
generacions hi havia un pas. Pas que es va donar. I se’n va donar un altre de
més complicat: elaborar un nou Estatut. Fou un greu error, les conseqüències
del qual paguem ara. El més adequat hagués estat batallar per un nou sistema de
finançament, un pacte fiscal que aportés més diners i més garanties financeres
pel futur.
Tots els alcaldes sabem que amb més diners, les competències son
secundàries. Ja venen soles si es poden pagar.
Però bé, el resultat el tenim a la vista. L’augment del deute de la Generalitat és
exponencial, en els darrers anys, amb el president Mas al capdavant. Venim d’un
passat mal gestionat, mal administrat, i sense haver resolt els problemes
originals. El resultat actual és fruit d’aquella mala gestió i fruit de no
haver sabut ni volgut acordar noves fórmules amb l’Estat quan era possible. CiU
va tenir diverses ocasions per pactar condicions radicalment diferents, en
presidències de Felipe González, de J. Ma. Aznar i amb Zapatero. No les va
utilitzar, per tant culpa nostra, i culpa d’un govern central poc dialogant i
poc autonòmic, però les responsabilitats son compartides. No ho oblidem i
sobretot siguem crítics quan alguns , ara volen vendre, una gestió que res
tenia d’eficient ni austera.
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà
# posted by joanroma @ 9:19 AM 
