Joan Roma

L’ESTRATÈGIA DE PARLAR SEMPRE DEL MATEIX, I NO DEL QUE IMPORTA.

La gent està ja farta de sentir parlar sempre del mateix tema, per evitar parlar del que realment passa i preocupa al país. Ja sabem que aquesta és una estratègia tant antiga com la civilització, però no per això deixa de ser criticable.

Que cada dia, cada setmana, tinguem aquí i allà declaracions que s’alimenten unes a les altres, esgota a qualsevol. I si a més, ningú mostra cap alternativa a la greu situació econòmica de les finances de la Generalitat, encara es fa més pesat el moment present.

El que ens hem de preguntar és, fins quan, aquesta situació es podrà mantenir. Ara, començarem a debatre els pressupostos per l’any vinent. Serà un tràmit realment senzill de fer, perquè no hi ha cap marge de maniobra i per tant, serà un diàleg de sords entre CiU i ERC, i la resta de forces polítiques. El govern no pot acceptar res que pugui incrementar la despesa per falta de marge econòmic, per tant, assistirem a un debat totalment absurd.

Amb aquest panorama al davant, ja entenem que el govern busqui distreure el personal amb batalles a Madrid. De nou escoltarem retrets d’uns i altres per no aprovar la petició de traspàs de competència per poder convocar el referèndum. Però, el resultat serà d’un nou fracàs. I si CiU i ERC pretenen complir l’agenda, els queden pocs dies per posar-se d’acord en la pregunta que voldrien posar a referèndum i en la data.

Arribats a un possible acord, res haurà canviat, en la perspectiva de fracàs. A dia d’avui cap partit s’atreveix a assegurar la celebració del referèndum per la via de la il•legalitat . Es a dir, almenys CiU no veu factible situar-se fora de la legalitat. Aleshores, quan es donarà per vençuda. Es a dir, quan farà públic que ha arribat al final d’un carreró sense sortida, i tira la tovallola ? Els enganys, duren el que duren, i estem en un que deu n’hi do el temps que porta donant voltes pel país, però també té data de caducitat. I aquesta es pot situar a pocs mesos vista. Si això ho veiem molts, com és que encara n’hi ha que donen credibilitat al procés ? Per ignorància ? Per entestament ? Per interès ?...

La realitat és que la declaració de Duran i Lleida, de trobar-se “atrapat” es fa ben present. Efectivament estan “atrapats” en un laberint de mentides.

I el PSC ? Tampoc la seva situació és fàcil, però ha optat per sortir d’una certa ambigüitat que les hi podia fer passar molt malament. Es millor deixar clar, des d’ara que no vol anar cap a noves aventures. Millor sortir del bloc de la improvisació i fugida endavant, que no pas estar-hi a dintre i patir cada dia per decisions que no tenen recorregut. Portar al Congrés de Diputats la proposta de delegació de competències en matèria de convocatòria i celebració de referèndums, és perdre el temps, i això hagués suposat un nou enfrontament amb el PSOE. Trencar la disciplina de vot, una o dues vegades, ha estat inevitable, però situar-se en el trencament permanent, constant i habitual per fer seguidisme dels partits de govern, era suïcida . I és que després d’aquesta nova topada, en vindran d’altres, fins esgotar els procediments i els invents.

Acabada la ronda de despropòsits, ja només quedarà “la gran disbauxa”, les eleccions plebiscitàries. No sé si les arribarem a veure, però encara que vulguin anar per aquest camí, el gran fracàs està garantit. Abans, però veurem moltes altres incongruències en les quals el PSC no hi pot participar.

Entenc, doncs, la decisió de la Direcció del partit, de dir prou, i no acceptar anar per camins complicats, cap a terres ignotes. Que hi vagin ells, i siguin ells els qui ho hagin d’explicar als ciutadans.