Joan Roma

PALLASSOS SENSE FRONTERES – 20 ANYS.

El diumenge passat tenia un dilema. Per una banda en el Kursaal de Manresa, es feia un espectacle solidari de celebració dels 20 anys de Pallassos sense fronteres, i per altra a l’Atlàntida de Vic hi havia un esplèndid concert de música clàssica.

En els temps que corren, millor aportar un gra de sorra a la solidaritat, i em vaig decidir per anar al Kursaal. La decisió va ser encertada, per quan varem gaudir d’un bon espectacle i varem fer una aportació indispensable pel futur d’aquesta entitat.

Al final de l’acte ens varem assabentar de la pèrdua de les ajudes públiques que rebia l’entitat. No es tractava d’una retallada, sinó d’una pèrdua, total i absoluta, per més d’un milió d’euros. Tota la programació prevista se n’ha anat en orris i en una situació així només hi ha dues alternatives: llençar la tovallola i plegar, o intentar trobar ajudes per altres camins. Aquesta ha estat la via elegida, i d’aquí l’espectacle, i d’aquí la venda de tota mena de “gadgets” en el vestíbul del teatre, i el repartiment de butlletes d’inscripció per ajudar a sobreviure.

Son temps difícils, en els quals moltes entitats, per no dir totes, es troben enfrontades a situacions com la que he descrit. La solidaritat té límits, i no es pot arribar a tot arreu. Toca, doncs, triar i decidir.

Les imatges que varen passar abans i després de l’espectacle eren contundents, pel que fa l’existència de l’entitat. Sempre pensem en la necessitat d’aportar recursos materials i ben poques vegades pensem en els recursos emocionals. Aportar somriures, fer oblidar mals tràngols, ajuntar poblacions enfrontades, barrejar grans i petits a l’entorn d’un espectacle té resultats clarament positius.

El resum de les activitats realitzades en aquests vint anys d’existència és espectacular i mereix poder continuar.

Es per aquest motiu que faig arribar aquesta crida a totes les persones que tenen prou capacitat econòmica com per afegir una nova quota a les que ja deuen tenir concertades. Es lògic prioritzar, i pensar primer en la supervivència, pura i dura, però tot seguit ens hem de preguntar la funció que compleixen persones altruistes que se’n van milers de quilòmetres enllà per eixugar els drames amb somriures. Varen començar per Bòsnia i han continuat per dotzenes d’altres indrets colpejats per conflictes i guerres. Camps de refugiats, barris derruïts, escoles provisionals... qualsevol lloc és adient per desplegar la màgia del somriure.

Aquest diumenge, a Manresa, varem poder veure alguns dels espectacles que porten pel món. Felicitats per aquest aniversari i que en puguin complir molts més. Pallassos sense fronteres, omple un buit de primer ordre. Qui en vulgui saber més, que vagi al seu web.