Joan Roma

BANC D’ALIMENTS

De petit veia amb orgull com brigades de voluntaris del poble anaven a “fer llenya” per repartir a les persones soles del poble, amb pocs recursos, malaltes o simplement massa grans per poder-hi anar elles mateixes. Així, garantien escalfor durant els llargs hiverns, en una zona de muntanya.

Altres persones es preocupaven per atendre-les en altres necessitats, en cas de malalties, o temporades difícils, proporcionant roba, pa, o donant productes dels horts familiars. Eren temps complicats, que semblava no havien de tornar.

Han passat molts anys, i no em podia imaginar reviure algunes imatges d’aquells temps, en els moments actuals. I menys en un poble petit, on la majoria de persones tenen vivenda pròpia, horts i sovint, algun pis llogat a tercers.

També en aquests indrets ha arribat la crisis i també aquí ha estat necessari impulsar un Banc d’aliments.

Es evident que no hi ha un problema de les dimensions de grans ciutats, però no deixa d’existir un cert nombre de famílies o persones soles que precisen d’ajuda, en temes essencials com és el menjar.

L’avantatge d’un poble petit és que ens coneixem tots, i podem acudir en ajut de manera immediata i eficaç. Aquest coneixement també permet ajudar a qui realment necessita ajuda i evitar casos inadequats. Aquest doble coneixement afavoreix la solidaritat de la gent. Res indigna tant com imaginar que els esforços que fa la gent, vagin destinats a persones que no els mereixin. D’aquí l’extrem rigor en que cal procedir en la recollida i repartiment dels aliments donats.

En aquests temps de crisis extrema, els ajuntaments han d’organitzar la solidaritat amb un grau enorme de transparència, rigorositat i coneixement de l’entorn. Per això, en el cas que tractem no es dona diner. Si cal cobrir alguna despesa indispensable i urgent, es fa de manera directa pel propi ajuntament o per mitjà de la treballadora social que és qui gestiona i justifica l’ajut a concedir.

Una difícil feina la de les treballadores socials que han d’encarar problemes molt complicats, en un ambient enrarit i ple d’obstacles. Una feina que obliga a combinar sensibilitat amb rigor, generositat amb contundència quan algú vol enganyar, i a la recerca de mitjans econòmics, materials i humans en tots els casos.

De totes maneres ha de quedar clar per a tothom que la gestió és austera i contundent. S’ajuda a qui ho necessita, sense distincions, però sota un estricte control. Anar de bars, refusar feina, o jugar amb màquines escurabutxaques, son elements fonamentals per restringir o no concedir ajudes. La presència d’infants, en una llar, comporta actuacions especials, no solament a nivell de menjar sinó també d’equipament escolar, i d’activitats. I cap ajuda és permanent. Totes son supervisades, controlades i renovades en funció de les novetats que puguin sorgir.

Aquesta immensa feina que fan els ajuntaments, amb ajuda de les Diputacions, està en perill. Sembla impossible, però els canvis que proposa el Govern central en matèria de competències municipals, preveuen treure de l’àmbit municipal els temes socials. Increïble, però cert. Veurem què passa a Catalunya quan CiU i ERC acordin les modificacions a la llei catalana, però res més greu que allunyar del poble, la competència en serveis socials quan l’experiència demostra que ningú millor que nosaltres per assistir a qui ho necessita. I només cal veure com s’actua cada dia, per comprovar-ho.