Joan Roma

MUSEUS I CULTURA

Les dificultats per mantenir obert el Museu del Ganivet em motiva algun comentari sobre el “consum” de cultura en el nostre país. Estem encara lluny de les xifres habituals en altres indrets pel que fa a visites de caire cultural i això provoca dificultats enormes per mantenir equipaments i serveis que tot i ser de gran interès no troben prou clientela per fer-les econòmicament rendibles. Es aleshores quan cal la participació de les administracions públiques per garantir la seva supervivència. En aquest sentit, estic plenament d’acord en que es pagui amb diner públic el fer visitable un museu que mostra la riquesa d’una part del passat solsoní.
Amb tot cal un profund debat sobre què és cultura i com fem possible el foment de l’interès de les noves generacions en tot allò que ha estat el nostre passat. Sinó tindrem museus una mica per tot arreu, però amb pocs visitants i poca vida cultural.
I és que no estem acostumats a començar la visita a una ciutat per algun dels seus museus. A l’inrevés del que fan molts turistes o visitants en altres països on fa goig veure petits museus plens de gent i activitat, començant per les escoles i la tercera edat.
Encara recordo un parell o tres de visites al Museu Diocesà, molts anys enrere ,en que gairebé feia por anar d’un lloc a l’altre perquè estava sol o pràcticament sol en tot el recinte museístic. I pensava com era possible tenir un Museu autènticament rellevant en molts aspectes amb un nombre de visitants baix en proporció a les riqueses que acumula en el seu interior.
Per sort el nombre de visitants ha crescut però continua estant molt per sota del que passaria en altres indrets. I si això passa en aquest cas, és evident que costa molt més d’apropar la gent cap altres museus de molta menys entitat i reconeixement. Amb tot ,una bona promoció general i una dinàmica habitual de visitar tot el que sigui visitable en una ciutat facilitaria tenir una vida útil i atractiva a tots els museus.
A Catalunya tenim pocs museus privats, deixant a part els eclesiàstics, i ja gairebé només poden mantenir-se aquells que depenen de les administracions públiques. Però els ajuntaments tenen massa pocs recursos per fer-se càrrec d’ells, de manera que s’ha de trobar una entesa entre els tres nivells d’administració per aconseguir la seva supervivència. I és que pràcticament tots els museus tenen un gran interès i mereix la pena la seva salvaguarda.
En aquest i altres temes, es troben a faltar programes de televisió , en hores raonables que els donin a conèixer. A dia d’avui el que no surt per televisió és com si no existís. I veure una part del que ofereix un museu pot atreure molta gent a contemplar tota la col·lecció. Si, a més, hi ha bons guies i bons mitjans audiovisuals per completar la feina, millor que millor.
Tota ciutat i molts pobles de llarga història s’hi juguen preservar el seu passat. I en el cas de Solsona, és evident que no es pot deixar perdre un ofici de prestigi i un llegat del passat com havia estat el de ganiveter. I el museu és una bona manera de evitar una pèrdua irreparable . De totes maneres cal tenir present que bona part dels museus de Catalunya tenen poc reconeixement i poca vida i això no és bo si volem pujar el nivell de cultura del país. D’aquí la necessitat , de moment , de sobreviure, però reclamant canvis estructurals per fer-los més vius i visitats.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.