Joan Roma

FALTEN EFECTIUS O SOBREN ACTIVITATS ? Si mirem el calendari d’activitats de tota mena ( esportives, culturals, socials, d’oci...) veurem que Catalunya és un país ple d’esdeveniments, molts dels quals coincideixen en dates i territoris, siguin municipals, comarcals o nacionals. En molts d’aquests esdeveniments cal disposar de les pertinents mesures de seguretat, les quals obliguen a implicar-hi agents de l’autoritat, siguin policies locals, vigilants o Mossos d’Esquadra. No entraré en els de màxim nivell que poden comptar amb personal de la Guàrdia Civil i/o Policia Nacional. Si ens quedem amb els més interns, veurem l’enorme dificultat per a cobrir les necessitats, vistes les disponibilitats existents. A nivell local, de 947 municipis, només 218 disposen de Cos de policia local / municipal. La suma d’efectius arriba als 11.580. I uns pocs més, disposen només de Cos de vigilants, que sumats tots plegats, arriben als 455 efectius. Recordo també que el Cos de Mossos d’Esquadra (CME) disposa de 19.581 efectius (2024) i proposa poder-ne tenir 25.000, l’any 2030. Finalment el Cos de Bombers de la Generalitat, té una plantilla de 2.991 ( 2024). Barcelona té el seu propi Cos de Bombers, i no l’afegeixo aquí, pel que exposo a continuació. Exposo tots els efectius disponibles, per demostrar les greus dificultats per a cobrir les necessitats actuals i les futures, per fer front a la seguretat dels esdeveniments programats. També ho faig per tenir en compte que determinades activitats individuals o en grup, poc estudiades i poc preparades, han de ser limitades i/o sancionades, si obliguen a mobilitzar recursos que poden fer falta en altres indrets. Exposem-ne algunes. Hem entrat en temporada de bolets. No pot ser que milers o desenes de milers de persones, s’endinsin en boscos i muntanyes, sense el coneixement ni l’equipament necessari. No és sostenible, enviar a buscar persones perdudes, a Bombers i Mossos d’Esquadra, perquè si estan en això, no poden estar per altres coses, que poden ser molt més rellevants. Parlo ara de bolets, com puc parlar al llarg de tot l’any de persones que fan muntanyisme i fins i tot escalada o esquí, sense la preparació ni la formació i l’equipament necessari, per afrontar les possibles adversitats climatològiques. Es massa fàcil recórrer al mòbil per demanar ajuda quan la culpa ha estat el desconeixement o la improvisació. Ara parlo de la muntanya, però si pensem en rius, llacs i mar, els casos d’improvisació i imprevisió son similars, de manera que al cap de l’any tenim milers d’actuacions que han ocupat totes les forces de seguretat i emergències, per destins que no son justificats. I hem de pensar que hi ha multitud d’esdeveniments que voldrien comptar amb participació d’agents de l’autoritat i reben la negativa perquè no en tenim suficients. Aleshores cal demanar-nos, què és més important, una cursa popular, una carrera ciclista, una ruta motorista, una trobada gegantera, unes festes populars....que anar a socórrer persones imprudents ?Es evident que cal anar-hi, però ha d’haver-hi petició de responsabilitats. Si mirem diaris i mitjans de comunicació veurem tota mena d’imprudències. Cadascuna, ha obligat a destinar recursos tècnics i humans, a actuacions que s’han detret d’altres activitats. No és just que moltes activitats no es puguin dur a terme, perquè determinats recursos han de quedar retinguts per actuar, davant emergències promogudes per imprudències. Si aquest cicle no s’atura, l’increment d’efectius haurà de ser fins a l’infinit. No és just, ni sostenible.

EL DIPUTAT D’ESPORTS DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA, HA VISITAT BORREDÀ. El dimecres 24, el Diputat d’Esports de la Diputació de Barcelona, Jesús Naharro, ha visitat Borredà, on ha estat rebut per l’Alcalde, Jesús Solanellas i la Tinent d’Alcalde, Rosa Ma. Soler. Després de la signatura oficial, en el Llibre d’Honor de l’Ajuntament, han visitat la zona esportiva, al complert. El Diputat, ha pogut comprovar el gran nombre d’instal•lacions i equipaments del poble, bona part dels quals han estat finançats per la Diputació de Barcelona, al llarg dels 46 anys de democràcia municipal. Precisament ara, després de prop de 20 anys de la darrera renovació de la Pista de tennis, convé refer de nou tot el terra. No, el perímetre i tancaments que es troben en perfectes condicions. El cost d’aquesta intervenció puja 15.500 euros que l’alcalde ha demanat pugui ser finançada pel programa de la Diputació de Barcelona, destinat a renovació i millores d’equipaments esportius municipals. Ha aprofitat l’Alcalde també per mostrar futures peticions, lligades a la renovació dels llums de la pista poliesportiva i pistes de petanca per tal de poder-hi posar leds, i així estalviar energia i costos de funcionament. També li ha mostrat l’entorn del magatzem municipal, preparat per a poder ser completat, mitjançant un ajut que s’ha demanat a la Diputació de Barcelona, si bé a una altra àrea. La visita ha estat molt profitosa, no solament per poder mostrar els equipaments i instal•lacions, sinó també per a poder preparar futures intervencions, mitjançant ajudes de la Diputació de Barcelona. Borredà, 26 de setembre de 2025

INSÒLIT PANORAMA JUDICIAL Poc es recorda la magnífica feina feta per Narcís Serra al capdavant del Ministeri de Defensa, (1982 – 1991). Amb ell i el seu equip es va dur a terme una transformació serena, profunda i exemplar , model per a multitud d’altres països. Li devem eterna gratitud perquè era i és un dels pilars fonamentals del nostre país. I segur que tots hem pensat, perquè no vam trobar una altra persona, de similars aptituds per a fer el mateix, a nivell de poder judicial ? Com de diferent seria el país si haguéssim fet aquests deures. I és que estem lluny de veure els canvis profunds que s’han de dur a terme, sobretot si no prospera la Llei Bolaños que arriba amb trenta anys de retard, però que almenys és la peça essencial per arribar a bon port. Mentrestant, estem assistint a un degoteig permanent d’accions i decisions que mostren un pols entre el poder legislatiu i el judicial. Impensable en un estat de ple dret, com és el nostre. Hi ha una petita, però molt poderosa elit judicial que considera que son ells els que “salven” el país del desastre, i han de fer tot el possible perquè això no passi. Increïble, però cert. Veure la pena del telenotícies, pràcticament cada dia, en les persones més properes al president del Govern, és imperdonable. Algun dia, algun jutge del més alt nivell, haurà d’emprendre accions i actuacions contundents contra el mal ús de la legalitat, per part d’uns jutges, disposats a jugar a política, sense manies ni límits. Es igual que retorcin els expedients, els terminis, les pràctiques i les resolucions. Es veuen i se senten intocables i saben que no els gosaran apartar perquè els qui ho haurien de fer, no gosen o comparteixen similars objectius. Es molt greu veure jutges i magistrats fent concentracions de rebuig contra la redacció de lleis, i encara més pronunciar-se sobre projectes de llei que ni tant sols han estat tramitades i aprovades. I resulta grotesc i d’una covardia absoluta, dir que estan de vaga i després no donar noms per evitar els siguin descomptats, els dies en que se suposa no van treballar. Parlem de jutges, fiscals i magistrats. Què més ridícul dir que fan vaga i no oficialitzar-ho. Molts han perdut la vergonya i la dignitat. I és clar quan això passa, ningú s’estranyi de la pèrdua de credibilitat i prestigi de tot l’àmbit encara que només siguin un 10 o 15% els responsables. Estan estratègicament situats, i tenen molt de poder com per emprendre causes fictícies, fer-les durar tant com els doni la gana, i finalment resoldre, sota paràmetres inesperats. Així estem, i així pateix el país i alguns dels seus dirigents. Ja ens podem imaginar el via crucis intern que passa Pedro Sánchez, quan veu atacats el seu germà i la seva dona, amb persecucions que no s’aguanten per enlloc. De moment son mesos, molts mesos de penes de tele noticies que pretenen embrutar la imatge personal i col·lectiva. Que això ho faci el PP i VOX, entra dintre de la cursa embogida per intentar fer avançar les eleccions, però que hagin trobat aliats en el poder judicial, és inacceptable. Cal emprendre la reforma profunda que preveu la Llei Bolaños, tot enyorant o deplorant no haver tingut un Narcís Serra, encarregat de la reforma de la Justícia. Els errors o oblits es paguen, tard o d’hora. Tinguem-ho clar.

¿QUÉ DIRÁ LA HISTORIA DEL” PROCÈS”? Aunque Licenciado en Ciencias de la Educación, siempre he sido un entusiasta historiador aficionado, hasta el punto de haber dudado de si ir a por un título o por el otro. Pues bien, en esta faceta de “historiador” me ocupa y preocupa qué dirá la historia sobre todo el entramado, hechos y sucesos, del proceso independentista catalán. Y es que ya con bastantes años a la espalda, he podido comprobar cuan diferentes son las historias, según sean contadas, por unos o por otros. Lo comprobé, de manera muy especial, en algunas de las charlas que nos daba Ernest LLuch, el gran político, profesor, economista y también historiador, asesinado por ETA. Una de aquellas charlas versó sobre la guerra de Sucesión. La gran guerra, entre los pretendientes de la casa de Borbón y la de Habsburgo. Hablamos del período 1701 – 1715, que terminó con el Tratado de Utrecht y el triunfo de la casa de Borbón. No me alargo, pero queda claro que todos los nacionalismos necesitan maquillar, modificar y si hace falta inventar relatos para justificar sus posiciones. Y a fe que lo hicieron los independentistas que retratan el 11 de septiembre de 1714 como la fecha en que Cataluña perdió sus inmensas libertades, para sucumbir a las garras de los Borbones. Del hecho, al trecho hay una inmensidad de mentiras, invenciones y realidades paralelas, estudiadas y explicadas al detalle por Ernest Lluch, y como él por muchos otros historiadores que las han expuesto en multitud de libros. Libros que son automáticamente rechazados por todos los independentistas de pro. Los consideran propaganda o panfletos al servicio del relato borbónico, o centralista madrileño. En fin y en resumen, que desde aquellos ya lejanos días, tuve clara la necesidad de contrastar todo acto histórico, mediante lectura y estudio de diferentes versiones. Nunca quedarse con una única, porque ninguna contendrá toda la verdad, de forma objetiva y transparente. Pues bien, la historia la tienen que explicar las que la han vivido, en vivo y en directo. No dejar que la expliquen otros, muchas veces con poco conocimiento de causa y terreno, proclives a imprimir su visión, pensando es la mejor. No, no, he comprobado sesgos en todo lo leído hasta ahora y me preocupa dejar las cosas claras, al menos desde mi punto de vista, pero sobre todo desde mis vivencias personales y políticas. He sido actor, en primera línea de combate, de confrontación, de opresión y presión para variar mi rumbo, en tanto que alcalde y dirigente de una de las agrupaciones y federaciones del partido socialista, en Cataluña. Mis relatos no son de oídas, sino de acción directa, desde puestos institucionales y de partido. Precisamente, para evitar que otros hagan el relato que quede para la historia, he dedicado no menos de 500 artículos, a relatar acciones y posiciones, a lo largo de unos 12 años. Para unos el proceso empezó en 2010, para otros, un poco más tarde. La excusa mayoritaria fue la sentencia del TC, declarando inconstitucionales 14 artículos del Estatuto de Autonomía de 2006 y otros 27, sujetos a interpretación por el mismo tribunal. Cierto que todo se llevó con grandes conflictos y desgraciados comportamientos, lo cual provocó un fuerte sentimiento de incomprensión y menosprecio, en buena parte de la ciudadanía catalana. Pues bien, se dé comienzo oficial en 2010 o 2011, lo cierto es que se alargó hasta inicios de los veinte. Es decir 2020 – 2021, y muy claramente, a partir de las elecciones al Parlamento de Cataluña de 2024, con el triunfo del socialista Salvador Illa. En los años del procès, la vida en Cataluña fue muy difícil para todos, pero muy especialmente para los que decidimos cumplir el juramento dado. Si hubiera estado en una dictadura, no habría considerado “sagrado” el juramento, pero sí lo es, cuando se está en una democracia plena. Y España, lo es ahora y lo era en 2011. Ocupaba el puesto 19, de la lista de Calidad democrática que puntúa The Economist, con 8,21 puntos sobre 10. Una lista en la que se supervisa, a 165 países. Pues bien, cumplir con el juramento puede parecer fácil, pero no lo es cuando todo el país, está bajo los efectos de una crisis general – existencial, con un Govern echado al monte y unos partidos y entidades independentistas que marcan agenda y acuerdan lo que hay que hacer. Además de repartir carnets de buenos y malos. Estar entre los malos, simplemente por cumplir y hacer cumplir la ley, suponía enfrentarse a todo tipo de acusaciones, insultos, presiones, exclusiones, amenazas y alteraciones de la vida ordinaria del municipio donde ejercía de alcalde. Similares acciones se llevaban a cabo en el territorio en el que representábamos al partido socialista. La vida cambió y fueron muchos los ciudadanos preocupados, primero, y temerosos, a continuación por su futuro a nivel personal y colectivo. En contra de lo que querían vender los independentistas, no hubo revolución de sonrisas, sino miedo, puro y duro por parte de los que no comulgaban con sus ideas. Y éramos mayoría, pero sometidos a un Govern, totalmente vendido a los independentistas, que hacía uso de todos los instrumentos a su alcance, empezando por los medios de comunicación públicos, y muchos de privados debidamente beneficiados con fondos públicos. El ambiente se fue enrareciendo, por culpa de la inactividad del Gobierno Rajoy, por un lado y por el enardecimiento del Govern catalán, por el otro. La debilidad y las dudas de Madrid, hicieron creer a los independentistas que todo era posible, gracias a su astucia y “valentía”, en contraste con las dudas y la falta de reacción del gobierno central. Solo la suma de todo ello explica las enormes torpezas en todo el proceso. Un gobierno valiente y conjuntado nunca debería haber permitido llegar tan lejos. Con un poco de materia gris y conocimiento interno, se habrían evitado imágenes , largamente buscadas por los independentistas como la del barco Piolín, en el puerto de Barcelona, o el inmenso error de actuar contra la consulta, el día 1 de octubre que era lo más deseado por los independentistas. Si no se habían encontrado las urnas, daba igual. Era más fácil poner un guardia civil y un Mosso, en cada colegio electoral dos días antes, así se anulaban los 2.300 colegios electorales. Y sino, dejar hacer la consulta como se hizo el 9- N (2024). Al final, los resultados se maquillaron, en uno y otro proceso. No saldrán nunca las actas, porque se verían las falsedades de resultados. En resumen, el procès, fue resultado de un largo camino, preparado y planificado desde el interior de Cataluña, aprovechando las dudas, debilidades y ostentosos errores del Gobierno central. Para los que nos mantuvimos fieles al juramento dado, la vida fue muy dura. Es ahora con el nuevo Govern cuando vemos el resultado claro de nuestra resistencia. No quiera el PP, reivindicar nada, porque fueron responsables, en buena parte, de los desastres cometidos, por acción o por omisión.

IMPOSSIBLE NO REACCIONAR. Portem setmanes, fins i tot mesos, debatent sobre la reacció al terrible atemptat de Hamàs contra ciutadans d’Israel, comès el 7-O ( 7 d’octubre de 2023), amb el resultat de prop de 1.400 morts i el segrest de 252 persones. A pocs dies d’un nou aniversari d’aquella tragèdia, en vivim una altra que ha superat tot l’imaginable. Ningú pot al•legar desconeixement, ni dintre ni fora d’Israel, perquè malgrat la mort de centenars de periodistes, les imatges ens arriben constantment, per tot els mitjans possibles. En tenim del propi govern israelià i d’un munt de voluntaris, familiars de víctimes, o investigadors de les atrocitats comeses. Tot es fa públic, tot es va coneixent, per molta ocultació, que s’hi vulgui aplicar. No ens queda altre remei que reaccionar, de totes les maneres possibles, en funció dels llocs que estem i/o ocupem. Es impossible no reaccionar i no demanar que ho facin els qui tenen les majors responsabilitats de govern. Les acusacions d’oportunisme poden servir per tapar les vergonyes pròpies, però no poden impedir promoure tota mena de reaccions per aturar el genocidi. Paraula impactant que ja no pot ser discutida perquè se li ha donat conformitat des de les més altes instàncies de la jurisprudència mundial. No feia falta, per constatar el que veiem cada dia, però és rellevant que algú la documenti i la oficialitzi per tal de tirar endavant per tots els mitjans, la possibilitat que un dia, els màxims responsables siguin portats davant la Justícia. Però tornant als fets, hem de reclamar accions i actuacions contundents , prou gravoses per a tots els israelians com perquè pateixin conseqüències dures i pertorbadores de la vida quotidiana, a nivell personal i col•lectiu. Ben cert que hi ha reaccions internes i externes de ciutadans israelians que mostren el seu rebuig a unes actuacions, ja no de guerra, sinó de destrucció sistemàtica del poble palestí. Veure l’entrada de tancs en zones devastades per tal d’acabar de reduir a pols, totes les construccions que quedaven en peu, ni que fossin simples esquelets de cases i edificis, no entrava dintre de les nostres previsions més pessimistes. I la indignació és major quan durant anys, molts anys, hem dedicat esforços en la defensa d’Israel. Ara, ens hem vist traïts per uns comportaments i decisions mai imaginades, perquè tracten els palestins com enemics, als quals han d’aniquilar per tots els mitjans possibles, i deixar la seva terra, convertida en pols. Ni refugis ni proteccions, per mínimes que siguin. I la destrucció ve de la mà d’un exèrcit, amb soldats convertits en assassins, conformat per tota la ciutadania israeliana. Ni tant sols poden al•legar que l’execució la fa un exèrcit allunyat de la població. No, no, tothom forma part de l’exèrcit, i tothom sap que no s’han de dur a terme, actuacions que vagin contra els drets humans, per molt conflicte o guerra que es dugui a terme. I és que d’això no en podem dir guerra, perquè les víctimes van desarmades i no es poden defensar. Es un genocidi portat amb mètode i constància. D’aquí que Israel ha de quedar aïllat, i fet fora de tots els esdeveniments mundials. No cal enumerar-los. Han de patir totes les restriccions possibles perquè tinguin consciència que el món no pot mirar cap una altra banda, davant les atrocitats que cometen.

LES XIFRES DE LES DIADES. El problema de mentir i falsejar dades, és que obliga a tornar a mentir i a ampliar les falsedats per a poder mantenir les aparences. Encara ara, hi ha qui parla de les grans Diades del procés, referint-se a la de 2010 ( on tot començà) i les posteriors. Si en una es diu que hi havia 1.000.000 de persones, no es pot reconèixer que a la de l’any següent, el número ha baixat. Per tant, toca pujar un graó o dos més, és igual. Les mentides, si l’entorn és favorable, se les creuen, encara que vegin que res no quadra. Es igual, toca ser fidels als líders i si ells diuen que hi ha un milió, es repeteix mil vegades, per terra mar i aire. I evidentment, l’any següent, s’haurà d’apujar i dir que n’hi ha 1.200.000. Un èxit esclatant, i es fan callar les veus discrepants, començant per la guàrdia urbana, a la qual se li diu que no digui res, ni compti res, ni emeti cap comunicat. Serà l’organització la que doni xifres, i no s’han de contradir. I aquí pau i allà glòria, i anem inflant les veles fins quan convingui. Es així, que continuem amb un milió i mig, o ja culminem amb els dos milions. Vaja, que Barcelona estava col·lapsada en tots els carrers, places, avingudes, cinturons del litoral, incloses les platges. Clar que arribats a la xifra dels 2.000.000, algú va pensar que calia frenar, no fos que al final anés més gent a la manifestació que habitants té Barcelona i mitja àrea metropolitana. Fou així com es va decidir repartir la Diada en diversos indrets. D’aquesta manera es podien rebaixar les xifres, tot i mantenir-les en números impossibles. Tant impossibles que a la manifestació – concentració de Berga, algú va gosar posar la xifra de 60.000 participants. Vull recordar que Berga, tenia aquell any (2016) ,15.000 habitants, i que si algú coneix la ciutat i va al Passeig de la Pau, sense comptar gaire, veurà que allà, com a màxim algú podria pensar en 5.000 o 6.000 persones, i si omplissin els carrers laterals podrien arribar als 8 o 10 mil. Ni un més, perquè hi ha un munt d’obstacles, mobiliari, estany, etc, que impossibiliten posar-hi persones. Aleshores, perquè aquest any ANC, Òmnium i companyia accepten la xifra de 28.000 a Barcelona, i sumades les altres seus, en total donen per bona la xifra de 41.000? Doncs, perquè ja no hi ha qui accepti més mentides ni falsedats i perquè finalment, la majoria de mitjans de comunicació no s’atreveixen a acceptar xifres impossibles. I aquí és on volia arribar. La greu i perversa participació, per activa o passiva, de nombrosos mitjans de comunicació privats, generosament subvencionats que callaven, a canvi d’obtenir diners públics, i per descomptat els públics (TV3- Cat radio) que estaven dominats i manats pel govern de la Generalitat. Tots ells varen ser responsables de fer creure mentides i falsedats, sense posar-hi ni un mínim de professionalitat. Encara algun d’ells, dona ara ,aquelles xifres, que tots sabem van ser inventades, però van servir per “vendre” un recolzament popular immens que en realitat no tenien. I permeteu-me repetir que a Catalunya, no hi ha hagut mai cap concentració- manifestació que hagi arribat a un milió de participants. Mai a la història. Ho dic, en base a estudis de gent seriosa que ha fet ús d’informacions històriques i a l’hora, li ha aplicat les noves tecnologies. Encara que no surtin públicament, per evitar atacs personals i professionals, hi ha qui les ha comptat, i jo he parlat amb algun d’ells. I mireu, és ben fàcil de quadricular els espais ocupats, i multiplicar els m2 per 4 persones, com a màxim. Si algú creu que en temps del procés era possible posar 8, 10 o 15 persones, en un m2, faria bé d’anar al metge. La més participada, fou la de 2013, anomenada Via Catalana que va suposar posar gent al llarg de 400 km. El fet de crear una megafoto amb tots els participants va facilitar que un grup de la universitat de Barcelona, es proposés comptar-los. El resultat fou de: 793.683 persones. Que ningú pugi aquesta xifra, perquè és la més alta de la història. Ni abans ni després, en cap moment ha estat superada. Deixem-nos, doncs, de xifres màgiques i enganys temeraris. Afegeixo: és d’una infantilesa immensa i un descrèdit present i futur, haver inventat aquelles xifres, perquè ara hi ha qui les fa servir per a comparar. La participació d’aquest any seria d’un 4 o 5% d’aquelles. Ha estat així, o és que aquelles van ser inflades fins extrems d’escàndol ? que cadascú reflexioni i en tregui les conclusions pertinents. Les mentides, mentides generen.

I ARA, VA DE BOLETS. Encara no hem tancat les activitats pròpies de l’estiu que ja comença la temporada de bolets, una setmana després que s’hagi iniciat la de caça. Portem un any amb una creixent ocupació del territori, traduïda en un increment notable de motoristes, ciclistes i autocaravanes a la recerca d’espais on establir-se. Hi ha excessos que comencen a preocupar-nos als que vivim i treballem en el món rural. Fa anys, érem conscients que els mesos d’estiu comportaven canvis en la nostra rutina quotidiana. Eren un parell de mesos de presència més nombrosa dels segons residents, i lògicament venien turistes i gent de pas de procedències molt diverses. El que no passava era trobar-nos les carreteres plenes d’obstacles, amb perills evidents, tots els dies de la setmana, però molt especialment els caps de setmana. Es nota l’increment de població de Catalunya, i alhora canvis en l’ocupació del territori. Ara, ja és impensable anar on anàvem anys enrere a banyar-nos o passar el dia. Aquests llocs son ocupats des de primeres hores, fins les darreres. També les carreteres han sofert canvis notables en trànsit, tot i que son les mateixes de sempre. En un parell o tres d’anys s’ha produït un esclat de pràctica del ciclisme com mai hauríem imaginat. Trobes colles procedents de pobles i ciutats, situats a un centenar de quilòmetres, a més dels de la comarca o comarques veïnes. Això significa, en carreteres plenes de revolts, un perill a cada cantonada. I com els ciclistes, els motoristes, semblen haver-se multiplicat per tres o quatre. Però, si els increments eren notables, arribat el setembre el canvi era espectacular. Semblava que tot tornava a la normalitat. Ja no. Acabada una temporada, el sol fet d’aparèixer en qualsevol mitjà de comunicació que algú ha trobat els primers bolets, es desferma una altra febre que ens acompanyarà en els propers dos o tres mesos, en funció de si els boscos son generosos o no. La climatologia mana i no sempre respon com voldrien els qui s’afanyen a buscar i collir tota mena d’espècies. A l’hora d’escriure aquest article puc afirmar i confirmar que ja he trobat unes quantes desenes de vehicles, aparcats en qualsevol indret de la carretera, amb personal equipat de cistelles, cistellets, bosses de tota mena i alguna capsa, preparats per omplir, encara que no estiguin segurs de si el que cullen, és comestible o no. L’allau es tornarà a incrementar respecte de l’any passat i preocupa perquè la majoria de boscos, per no dir gairebé tots, estan delimitats pel que anomenem “vailets” que porten corrent elèctric per tal de fer recular les vaques, vedells, i cavalls que els pagesos i ramaders deixen en el que s’entén com ramaderia extensiva, a l’aire lliure. La corrent del filat és de baixa intensitat però en cas d’humitat o pluja pot produir una descàrrega molesta. I si algú vol passar, té dues opcions, passar per sota o buscar una “porta”, en la qual trobarà el vailet protegit com per poder-lo obrir i tornar a tancar. Bé, doncs, trencar-lo o deixar-lo obert pot causar greus incidents i accidents, motivats per vaques, vedells i /o cavalls que surten del bosc i arriben a camins i carreteres. Es habitual tenir maldecaps d’aquests tipus, si el comportament no és el cívicament esperat. Com ho és la deixadesa d’alguns visitants, que llencen plàstics, envasos i altres articles per terra, provocant danys no solament a la natura sinó també a la fauna que a vegades pensa que son per menjar i els queden a la gola o en el esòfag, produint la seva mort. Res és innocent, i per això vinc reclamant des de fa anys, articles, programes a televisions i xarxes socials per a que la gent tingui clar que la protecció de la natura és cosa de tots, i que aquests allaus tenen conseqüències notables, per a tots els que vivim en el món rural.

COSES MAI VISTES. El grau de canvi que comporta el pas del temps, el notem especialment quan passen coses que hauríem dit que mai passarien. Es igual l’àmbit, sector o espai del que parlem. El món canvia a una rapidesa mai imaginada i costa fer-se a la idea que normalitzem el que no era normal. Ara mateix, alguns es posen les mans al cap perquè un munt d’institucions funcionen sense un pressupost aprovat, en temps i forma. Quan dic en temps i forma, vull dir que ajuntaments, CCAA i lògicament el Govern central, hauria de disposar d’un pressupost per aquest any, aprovat i publicat abans d’acabar l’any passat. Però no, ni allà ni aquí, s’han fet els deures, i tanmateix es van prenent decisions com si res no passés. I si passa, és perquè és molt diferent disposar de pressupost que no tenir-ne i tapar forats amb formules financeres i creditícies, de major o menor, creativitat. Dit això, tot indica que aquesta anomalia ha vingut per quedar-se un grapat d’anys, a la vista de la por a decidir o a comprometre’s que tenen alguns partits. Altres, simplement tenen por que donar una eina com aquesta al govern de torn, li permetrà fer una bona gestió com per recollir els fruits a les eleccions següents. No es pensa en la gent, sinó en el partit. I així ens va. Però, el títol de l’article vol anar molt més enllà d’aquestes coses, importants, però petites, al costat d’altres molt més extraordinàries i totalment fora de l’imaginari, personal i col·lectiu. Algú podia imaginar que Rússia envaís Ucraïna, pensant que en un instant se la faria seva ? Parlem del segon exèrcit mundial contra un país que tenia un exèrcit molts llocs enrere, i tanmateix li ha plantat cara amb destrosses considerables. Tampoc ningú imaginava que Israel podés patir un miserable i sanguinari atac per part del grup terrorista Hamàs, i que aquesta actuació desencadenés ja no un escarment, de grans proporcions, sinó donés sortida a posar en marxa una actuació dirigida a construir el Gran Israel, amb la necessària aniquilació de tot el poble palestí. Més de dos anys de massacres contra tot i contra tothom , siguin nens, dones o població civil, en general. Israel està cometent un genocidi, per ocupar tot el territori de Gaza i alhora la Cisjordània. Mai podíem imaginar tanta maldat, per part d’un poble que va patir l’holocaust. I tot plegat no seria possible si en els EUA no hagués reaparegut Donald Trump, amb unes idees i unes formes impròpies d’un governant. Faria riure si no fos el responsable de l’exèrcit més potent del món i d’un país que domina una part important de l’economia mundial. En comptes de protegir i participar en la política mundial, s’ha convertit en un prepotent que imposa les seves condicions, malgrat ni ell mateix tingui clar quines conseqüències tindran. Es una mostra clara de la deriva autoritària del seu govern que modifica els equilibris mundials i comportarà la decadència dels EUA. Res és innocent ni passatger. Els errors es paguen i la història passa comptes. Recuperar el prestigi i la confiança costarà enormement. De tornada a casa, tampoc mai hauríem imaginat tenir un partit com VOX, capaç de dir les més grans bestieses pensant seran cregudes i seguides per una majoria d’espanyols. Han tret notables resultats, en alguns indrets, però en algun moment perdran tot el guanyat. El que sí han aconseguit és arrossegar el PP, fins extrems mai vistos. Ja res ens estranya ni ens sorprèn d’un cap d’oposició capaç de mentir, falsejar i enganyar de forma ja habitual. I al mateix temps impedir qualsevol acord d’Estat. S’ha guanyat continuar a l’oposició per molts i molts anys.

LA NEGATIVA DEL PP, LA ABSTENCIÓN DE JUNTS. Cuesta escuchar a los representantes del PP, cuando opinan sobre el genocidio de Gaza. Con lo fácil que es decir las cosas por su nombre, y nadie, absolutamente nadie, con un mínimo de humanidad puede alegar contra esta definición. Por si alguien tenía alguna duda, incluso la Comisión de la ONU, ha dejado claro lo que Israel perpetra en Gaza y Cisjordania, de la cual poco se habla pero padece similares masacres. Algún día, en algún momento, la ciudadanía pasará cuentas electorales, a los máximos dirigentes del PP, en el Ayuntamiento de Madrid, en la Comunidad Autónoma y por descontado al propio Núñez Feijóo. ¿Alguien hubiera dado otro nombre al Holocausto, si en la Segunda Guerra Mundial, hubiesen transmitido, en vivo y en directo, lo que pasaba en los campos de concentración y exterminio, situados en Alemania y países vecinos? Estamos en pleno siglo XXI y las nuevas tecnologías nos traen a nuestros hogares, cada día a todas horas, la demostración de que el gobierno Netanyahu lleva a cabo la más amplia y minuciosa destrucción de todo un pueblo, para borrarlo del mapa. Un gigante militar contra un pueblo indefenso. Un ejército que ha convertido a sus soldados en asesinos, con licencia para matar a todos los seres vivientes, sean niños, mujeres o población civil indefensa. Pocas veces en la historia se ha visto tanta mortandad y tanto extremismo, hasta el punto de actuar contra personas como si fueran alimañas. Pues bien, ante tanta crueldad, todos estamos obligados a actuar, en la medida de nuestras posibilidades y fuerzas, sino de forma directa, por lo menos a través de nuestros representantes en las instituciones. Los que así pensamos y actuamos, estamos orgullosos de las acciones y actuaciones del Presidente Sánchez y todos sus ministros. España está dando ejemplo de cómo debe actuar un gobierno ante un genocidio como el de Israel contra Gaza. No hay intereses políticos ni económicos que justifiquen la no actuación. Si hay que ser los primeros, se pasa delante y allá los otros si no siguen. Algún día lo pagarán caro. Dicho esto, total conformidad en aplicar todo tipo de restricciones a la presencia de Israel a nivel internacional. No podemos culpar a todos los ciudadanos israelíes de las actuaciones de su gobierno, pero debemos recordar que el ejército está en todas las casas del país. Desde los 18 años hasta los 50 y más, están movilizados y activos en todos los territorios internos y externos. Todo el país debe tener claro que las atrocidades se pagan, y por ello deben comprobarlo en todos los actos y momentos del día. El país debe quedar excluido de los convenios con la UE, y todos los clubes, entidades, organismos, universidades, deben perder los beneficios que gozaban. Solo así comprenderán que las acciones de su gobierno les conciernen y que nadie en el mundo va a perdonar el genocidio que comete cada día que pasa. Lógico pues, que el Consejo de Administración de RTVE, acordara la retirada de España del Festival de Eurovisión, caso de que participe Israel. Buena propuesta, buena decisión, aprobada por mayoría absoluta pero con el voto negativo de los cuatro representantes del PP y la increíble abstención del representante de Junts. Una muestra más de la deriva de un partido que nadie sabe hacia dónde va. Y ha retratado a su representante, Mikimoto, en un tema que nadie en Cataluña va a entender. También en materia humanitaria, Junts, ha decidido mirar para otro lado. Un punto más a favor de que la ciudadanía le recorte significativamente los resultados obtenidos. Tomamos nota.

PRIORITATS CLARES. Tenir les prioritats clares, és essencial per a qualsevol Govern, per a poder gestionar els diners disponibles. Sempre fan curt, sempre en falten molts més dels que es disposen, de manera que cal decidir què va primer i què es posa en segon o tercer lloc. I fins i tot, què queda per nous temps en que les finances puguin cobrir aquests objectius. Es interessant fer un estudi comparatiu de les prioritats dels Governs que ha tingut la Generalitat d’ençà la seva recuperació l’any 1980. Per als qui hem estat al capdavant d’alguna de les institucions del país, i hem col•laborat amb algunes altres, recordar d’on veníem, facilita valorar si anem pel bon camí. També ajuda a entendre l’enorme esforç fet, en tots els àmbits de les infraestructures, equipaments i serveis. Costa ara de fer-se una idea de com estàvem els anys 80, però puc assegurar que tots els indicadors de qualitat i quantitat eren ínfims. Cert també que la gent s’havia adaptat a les carències i ja trobaven normal el que no ho era en absolut. I parlem d’un país de cinc milions que ha anat augmentant d’habitants fins situar-se a dia d’avui en els 8,2 M, i tot indica que en vuit o deu anys, estarem en els 10. Així doncs, ja no es poden programar ni planificar infraestructures, equipaments i serveis pels que som, sinó pels que serem, a la volta de la cantonada. Tots els grans projectes necessiten anys de planificació, preparació i execució, de manera que moltes coses que es pensen en el dia d’avui, les veurem fetes realitat, dintre de vuit o deu anys. No ens podem encantar perquè la vida segueix, es facin o no els deures. I sinó es fan, queda clar que el país i la seva gent, aniran per mal camí. Perdoneu la llarga introducció, però era necessària per exposar els estudis i planificacions que veig està duent a terme el Govern Illa. Cada vegada tinc més clar, el mestratge d’Enric Prat de la Riba, en matèria de planificació i programació de grans objectius, per aplicar-los a l’acció de l’actual Govern de la Generalitat. Veig en tots els departaments una mirada llarga sobre els problemes, pensant en una solució immediata als més punyents, però alhora previsions per resoldre els que vindran d’aquí uns mesos o uns anys. De la meva estada a Suïssa vaig aprendre precisament aquesta “mania” planificadora a 15, 20 o 30 anys vista. Es el que s’està imposant aquí, per no tancar-se en petites solucions que no resoldran problemes propers. Per això quan es van anunciar els 50.000 habitatges a crear, es va fixar el 2030, com termini, però tenint clar que el ritme ha de continuar per resoldre les futures onades de peticionaris. El mateix passa amb Rodalies o en el transport interurbà, amb busos, o les necessitats futures d’aigua de boca, o de sanejament, etc. Tot ha de tenir previsions de futur, per evitar que obres actuals, condicionin creixements futurs. La gestió, la bona gestió, ha de ser previsora amb una clara visió de futur. Es el que veig en l’actual Govern. I no és estrany perquè està ple de càrrecs procedents d’ajuntaments i diputacions. Precisament les administracions que han tingut clares les necessitats i les prioritats pensant més en el futur que en el present. Ho podem veure en la immensa majoria de pobles i ciutats.

TINDREM PRESSUPOSTOS ? Difícilment, perquè hi ha por a decidir. Curiós, no ? Durant els anys del procés, costava molt poc a tots els partits independentistes prendre decisions, per rellevants i perilloses que fossin i en canvi ara, a l’hora d’arribar a acords i pactes hi ha pors increïbles. Voregen comportaments infantils. Es evident que tots els governs, necessiten disposar del pressupost corresponent. Es la principal eina per tirar endavant els programes electorals i tot el que ha aparegut fora del previst. De tenir o no tenir pressupost, en depèn el funcionament normal del govern de torn, tant per temes importants com per als més petits. I no entenc la mania, gairebé patològica, d’impedir la seva aprovació, pensant només en clau de partit, i en termes molt reduccionistes. Precisament, la maniobra més intel·ligent d’un partit a l’oposició és condicionar el pressupost, amb aportacions pròpies, però al final, aprovar-lo. Es en la gestió on es veu si un equip de govern és capaç d’actuar amb rapidesa i diligència per a resoldre els temes relacionats amb la vida quotidiana de la gent. I precisament quan s’impedeix tenir-ne, es donen les justificacions oportunes als equips de govern per lamentar no hagin pogut fer tot allò que havien promès. Es una insensatesa no negociar-los i aprovar-los, encara que sigui deixant clar que no els hi agraden i que ells n’haurien fet uns altres de molt millors. I això tant val per Catalunya com a nivell de tot Espanya. Calen pressupostos, aquí i allà, perquè son igualment útils i necessaris. Uns complementen els altres i si arreu hi ha necessitats, és amb la suma de tots plegats com es podran resoldre. El tema prioritari de l’habitatge, ho deixa ben clar. Els esforços han de ser comuns, per tal de sumar competències i inversions, de manera que els resultats siguin la suma de tots plegats. Però si anem cap altres serveis essencials, veurem que la interdependència és similar. Posem el tema del transport públic. Ha d’haver-hi inversions en el transport municipal que lligui amb el de la Generalitat, i tots plegats, amb l’estatal. I si en un camp fan falta inversions importants, és en aquest , en similars proporcions a les d’habitatge. I si d’aquests dos anem cap el d’educació, hi trobarem similars dependències. I en serveis socials, encara més. En resum, no facilitar l’aprovació de pressupostos és un error greu perquè impedeix avançar i alhora justifica no actuar, o no fer-ho en les degudes condicions de manera que a la campanya electoral, l’efecte victimisme tindrà el seu paper. Error greu, doncs. Però, hi ha qui només pensa en l’oposició per oposició, i en el principi de que a l’enemic, ni aigua. Es el que veiem dia sí, dia també, a nivell de Congrés i Senat, i en bona part també en el Parlament de Catalunya, si bé amb altres formes i detalls. En pocs dies sabrem, si hi ha opcions de disposar de pressupostos, tant aquí com allà. Dit això, tinc clar que els pressupostos s’han de redactar i presentar. Que quan es votin tinguin o no tinguin el suficient recolzament, és altra història. Aleshores que cadascú faci front a les seves contradiccions i al cost de no deixar governar en plenitud. Estic convençut que a les noves eleccions, els partits opositors en sortiran castigats. Es el que es mereixen.

EXPLOSIÓ DE FAUNA SALVATGE. No disposar de depredadors naturals i tenir immensos territoris deshabitats, ha propiciat la multiplicació exagerada d’un bon nombre d’espècies, fins fa uns anys, sota control. Era habitual, anys enrere que pagesos i ramaders, actuessin com equilibradors d’espècies que competien amb les domèstiques. Ara, aquests factors no hi son, i ja només queden els caçadors com solució a la multiplicació i dispersió. Ara, comença una nova temporada de caça i és un bon moment per tornar a parlar d’aquest tema. Per als qui viuen en una ciutat, temes com aquests, els queden molt lluny i costa de pensar en que porcs senglars, cabirols, cérvols, isards, puguin constituir un problema per la gent que vivim en el món rural. Lògic. Cadascú viu els seus problemes, en funció de com li afecten. Els qui vivim a pagès, veure com una colla de porcs senglars poden destrossar en una nit, vuit o deu horts, d’un pagès, ens obliga a pensar i reflexionar si no cal anar més lluny a l’hora de protegir els pocs pagesos que ens queden. I, a dia d’avui, la solució passa per la reducció dràstica del nombre d’exemplars, perquè en tenim en excés. I si això passa amb els porcs senglars, similars problemes causen les grans poblacions de cabirols, cérvols i en menys mesura els isards. Tots ells compateixen per les pastures de les vaques, cavalls, xais i cabres que tenim en el territori. I no solament poden ser un problema pel menjar, sinó per una derivada més greu com és el traspàs de malalties. D’aquí la necessitat de portar sempre un bon control de poblacions i de sanitat animal. Estem doncs ja en temporada de caça i podrem veure el nombre d’exemplars que porten després de cada batuda. Anys enrere, eren molt pocs, ara son molts i d’aquí les noves vies de comercialització de la carn que suposen les caceres. Poc a poc, es van buscant nous mercats per al consum de la carn. Primer a casa nostra, animant particulars i restaurants a consumir aquesta carn, però al mateix temps buscant mercats externs, on és habitual el seu consum. I si abans parlava dels efectes negatius sobre pastures i horts de pagesos i ramaders, tenim en els accidents de trànsit un altre motiu de preocupació i queixa. L’increment de poblacions comporta la seva presència en totes les vies de comunicació, de manera que cada any es compten per milers els accidents que produeixen. No passa setmana que no tinguem en un poble o altre del nostre entorn, noticies i realitats d’accidents que han provocat danys materials considerables, en els vehicles, però que en el cas de motoristes, els resultats poden ser fatals. Es per tot plegat que cal trobar un equilibri entre la presència i existència d’aquesta fauna salvatge, com perquè pugui conviure en el territori, sense excessos que la facin perillosa per les activitats del sector primari, però tampoc per l’activitat de viure i transitar per les carreteres que uneixen els nostres pobles.

RESISTIR PER RESPONSABILITAT. Es curiosa la insistència d’alguns partits, en exigir pressupostos, o sinó dissoldre les Corts i anar a eleccions. Es ben cert que la normalitat política exigeix disposar de pressupostos perquè és l’adequada manera de poder governar. Però , no menys cert és que els temps canvien i el que era impensable, vuit o deu anys enrere, ara ha esdevingut habitual. Els sistemes democràtics es basen en el dret a l’alternança, en funció dels resultats electorals, tot acceptant que son els grups parlamentaris els que acorden i decideixen a qui atorgar la presidència. Sense majoria absoluta, son les aliances i pactes, els qui resolen la situació. Això, tant senzill i tant clarament exposat en la nostra Constitució, no ha estat fàcilment digerit pel PP, en cap de les ocasions en que els resultats no li han agradat. Queden clares les deficiències i carències democràtiques del PP, perquè la reacció a les darreres eleccions generals, ha estat paradigma de mal perdedor. I com que tenien preparada la gran festa, el no poder-la celebrar els ha portat a uns posicionaments fora de tota lògica parlamentària i per tant, política. Han decidit tombar el govern, en comptes d’esperar a una nova contesa electoral en la qual tinguessin millor resultat. Estem, doncs, en uns moments d’una gran irresponsabilitat, en la qual, contra el Govern central tot s’hi val, fins i tot els atacs personals, el joc brut, les acusacions sense fonament, les falsedats i mentides. I en aquesta deriva antidemocràtica, han cridat a participar-hi tothom qui pugui aportar-hi el seu gra de sorra. Què fer ? O plegar-se a aquesta situació i plegar, o plantar cara. Evidentment, per un partit valent i profundament democràtic com és el Partit Socialista, és impensable acovardir-se i tirar la tovallola. Només queda l’opció de resistir i plantar cara, a l’espera de que tots els espanyols comprovin qui té raó, i qui la vol imposar. En aquesta situació, sincerament, tenir o no tenir pressupostos, és el de menys. Es evident que tothom hi perd, però és que tirar la tovallola, significaria donar la raó a qui no la té i mostrar debilitats davant una dreta i extrema dreta que encara es creixerien més en les seves maneres de fer i actuar. Tenim a l’altra banda gent autoritària, que només se sotmeten a les lleis vigents, sinó queda altre remei, però que poden buscar dreceres o vies per fer-les inoperants. Si mirem cap els EUA, podem veure com en un país democràtic, un president autoritari pot trencar regles i normes, amb una facilitat increïble. I aquest model d’actuació és la que tenen en ment, tant els dirigents del PP com els de VOX. Ja ben poc es distingeixen entre ells, i si un dia arribessin a governar, no sabríem distingir si unes decisions venen d’uns o dels altres. Contra aquesta opció, toca resistir. Fins quan ? Sincerament crec que en algun moment les mentides i falsedats, donaran pas a la veritat i la realitat com per recuperar confiances perdudes i el retorn al seny. Ens hi juguem massa com per deixar que les coses facin el seu curs sense posar-hi remei. Pedro Sánchez, resisteix, i ho fa malgrat la major part dels cops van contra ell, perquè creuen que si el tomben a ell, tomben tot el projecte que encapçala. I en bona part és cert, d’aquí la valentia d’ell, i la necessitat d’estar al seu costat. Un edifici aguanta si els fonaments son forts i resistents. Fins ara hem demostrat, tots plegats que conformem un sòlid projecte. Toca, mantenir-lo i resistir, mentrestant demostrem la validesa dels principis que defensem. En algun moment, la resistència tindrà el reconeixement i els vots per continuar. No en tinc cap dubte.

CATALUÑA: PRIMER AÑO DEL PRESIDENTE ILLA. La llegada de Salvador Illa a la presidencia de la Generalitat catalana, ha supuesto un auténtico hito histórico, después de años, muchos años de enfrentamientos internos y externos, con derivaciones hacia objetivos que podían haber puesto en peligro, la convivencia de la sociedad catalana. Otro día, expondré mis razones y opiniones sobre lo qué pasó y las repartidas culpas entre el gobierno catalán y el español. Hoy quiero exponer, en un breve resumen, lo que ha supuesto tener a un presidente con las ideas claras, la gestión por objetivo i el diálogo como instrumento. Haber sido alcalde (La Roca del Vallés) y Ministro, entre otros cargos, imprime carácter en todos sus actos y objetivos. De lo más destacado, es la conformación de un equipo de gobierno de primer nivel, primera división. Hay muchos ex alcaldes, altos cargos municipales o de diputaciones, y ex parlamentarios. En seguida se ve y se nota la veteranía en la acción de gobierno y la proximidad con la ciudadanía. Precisamente esta procedencia ha permitido entrar en espacios hasta ahora olvidados o dados por imposibles, como es cambiar la burocracia y las gestiones y tramitaciones para resolver cualquier tema. Están en marcha, cambios relevantes en 170 de las gestiones y tramitaciones, de los ciudadanos con la Generalitat. Prácticamente todos los trámites tendrán disminución notable de documentación y al mismo tiempo agilidad en las resoluciones, para conseguir tiempos inusualmente rápidos. Se actúa en una doble dirección a la vez. Disminución del papeleo y ampliación de plantilla en aquellos trámites más sensibles: dependencia, ayudas sociales, becas, ayudas a la movilidad, etc. Para los ayuntamientos el cambio ha sido espectacular. El Plan de ayudas a inversiones (PUOSC) ha pasado de 250 M, a 500 M. Exactamente el doble, con lo cual, todos los ayuntamientos, pero especialmente los más pequeños, han recibido más del doble de lo que habían recibido en el anterior. Y, a estas subvenciones a fondo perdido, se han añadido otras muy relevantes para paliar los efectos de la sequía y escasez de agua, de manera que el ACA (Agencia Catalana del Agua) ha repartido 129 M, a los ayuntamientos y pronto saldrá otra convocatoria con más ayudas para el ciclo del agua y el saneamiento. Y para dentro de un mes, habrá la primera convocatoria, en el nuevo programa de Mejora de Barrios, con una partida de 1.000 M que se complementará con otra de 500 M de los propios ayuntamientos beneficiados. Esta fuerte inversión permitirá poner al día múltiples zonas degradadas de pueblos y ciudades para modernizar, equipar o rehabilitar las partes más deterioradas, a semejanza de lo hecho por los presidentes Maragall y Montilla. Con todo, el gran objetivo es y será el de construir 50.000 viviendas, para destinar a alquiler asequible, de aquí a 2030. Algunos lo veían como imposible pero se están dando pasos muy innovadores como para conseguir el objetivo. Uno muy importante es que todos los ayuntamientos, incluso los más pequeños se han puesto las pilas y están promocionando vivienda pública, comprando casas viejas y abandonadas para rehabilitarlas y ponerlas en el mercado. Y la Generalitat está comprando promociones enteras de fondos de inversión que han decidido cambiar de coordenadas, a la vista de las dificultades para especular. Y en paralelo se produce la negociación con el gobierno central para el traspaso de Cercanías y la cogobernanza del aeropuerto de Barcelona. Sin olvidar el compromiso de convertir el aeropuerto en uno de los principales, a nivel de la UE, para ello toca ampliarlo, cosa en la que se está trabajando a todo ritmo para llegar al consenso indispensable. Por último, pero quizás lo más importante, es conseguir un nuevo modelo de financiación que permita unos ingresos, más conformes a la realidad. Cataluña ha superado los 8,2 millones y todo indica que llegará a los 10, en pocos años. Hay que trabajar en la propuesta de una financiación justa y equilibrada de forma semejante a cómo funciona en la Alemania federal, en la que los territorios aportan y reciben conforme a un modelo que premia la recaudación y penaliza la mala gestión. En eso estamos. En resumen, el primer año ha sido espectacularmente provechoso y a pesar de no disponer de presupuesto actualizado, algunos créditos han permitido cubrir estos objetivos. Ahora, se está trabajando para llegar a acuerdos que permitan tener el presupuesto para 2026. Dicho esto, se puede poner un notable alto, al primer año. Sin ninguna duda, porque es más que visible y comprobable el grado de normalización de la vida interna y externa. Supongo que nadie lo pondrá en duda porque es fácilmente comprobable para todo el mundo, a no ser que el PP,

BALANÇ, NOTABLE, DEL PRIMER ANY. Superat amb escreix el primer any de Govern, toca fer balanç de la gestió duta a terme. D’entrada, tot i la pròrroga de pressupostos, l’acció quotidiana no dona símptomes de precarietat ni carències notables en temes tan essencials com sanitat, educació, serveis socials, o funcionament de la maquinària administrativa. Resoldre, mitjançant crèdits puntuals, les necessitats no és la via ideal, però és resolutiva. Com a primer tema, em quedo amb la conformació d’un equip de govern, molt sòlid, ben conjuntat i amb àmplia experiència en el món institucional. Ha estat un encert anar a buscar en ajuntaments, diputacions i administració general, les persones que han d’encapçalar conselleries, organismes i entitats principals de la Generalitat. El pas d’un Consell executiu a un altre, no ha tingut cap parada ni cap incidència destacable. Al contrari de forma immediata la maquinària ha continuat la marxa, amb noves energies i nous objectius, clarament superiors als anteriors. Per a mi, és l’aspecte més destacable, pel que té disposar d’ un equip de primera divisió, a la recerca de l’objectiu de transformar, millorar i agilitzar l’acció de govern.D’aquí la redacció d’un ambiciós Programa de Govern, que suposa el guió de tot el conjunt per aconseguir resultats ambiciosos. Es deixen poques coses a l’atzar i encara menys a la improvisació. I és que coneguda la diagnosi del país i la seva administració, no calien més estudis, sinó posar negre sobre blanc els objectius concrets de cada àrea de Govern, per al final, obtenir els resultats buscats. I els resultats s’han deixat clars: recuperar el temps perdut i portar el país cap a cotes de progrés i competitivitat de primer nivell. No s’ha deixat res a l’atzar perquè tot està entrelligat. Si, ara i aquí, el principal problema per a joves i ciutadania en general és el de l’habitatge, aquesta ha de ser la primera de les prioritats. D’aquí el compromís de creació de 50.000 habitatges públics. Si el país necessita atreure activitat en tots els seus àmbits i sectors, peces claus com un aeroport amb vols transatlàntics s’ha de fer realitat. I per descomptat el transport públic ha de ser modern i eficient. D’aquí el traspàs de Rodalies i la conformació d’un nou ens gestor, en el qual la Generalitat hi tingui un paper fonamental. Però, si Salvador Illa havia estat alcalde, era lògic fer propostes clares i agosarades de cara el món municipal. El tema de l’habitatge és impensable sense una estreta col•laboració i participació de les dues administracions. I si els ajuntaments han patit greus carències, lògic aprovar un PUOSC amb el doble de potència que l’anterior. De 250 M, s’ha passat als 500 M. I si hi ha barris i espais degradats en pobles grans i ciutats, lògic recuperar la Llei de Barris dels presidents Maragall i Montilla, posant 1.000 M, que es complementaran amb altres 500 dels propis ajuntaments, per tal d’aconseguir posar al dia i millorar les condicions de centenars de milers de catalans. I perquè el país sigui eficient toca retallar burocràcia, i agilitzar tràmits. Està en fase ja molt avançada canvis profunds en 170 tràmits de la Generalitat. No en quedarà cap, que no hagi tingut fortes retallades de papers i passos a donar, com per aconseguir terminis molt més curts, amb resolucions a les peticions presentades. Per raons d’espai, no puc ampliar detalls però que un Govern compleixi amb totes les seves obligacions institucionals, dintre i fora del país, ara i aquí, és una aposta revolucionària per a recuperar el respecte i prestigi perduts. Hem girat pàgina a accions i actuacions que mai haguessin hagut de tenir lloc. Es per tot plegat que dono un notable alt, a aquest primer any del Govern Illa.

CAMPAMENTS D’ESTIU I CANVI CLIMÀTIC. Com alcalde d’un dels municipis més buscats per anar de campaments d’estiu, per nombroses Agrupacions d’Escoltes, Grups d’Esplai o fundacions juvenils, vaig procurar sempre supervisar i mantenir contacte amb tots els grups, per tal de garantir la seva seguretat i benestar. Considero molt positiu el contacte del jovent amb la natura i que siguin conscients dels atractius de la muntanya i alhora dels seus perills. Els grups més ben organitzats, tenien clares les condicions climàtiques i la necessitat de disposar sempre d’un pla B o C, en funció de com variaven. El problema el teníem amb els grups poc preparats i formats, que creien poder improvisar en qualsevol moment i lloc. Això, produïa maldecaps que sovint havíem de resoldre des de l’ajuntament, per evitar perills imminents. Ara, ja sense el càrrec institucional, mantinc l’interès per veure quins canvis fan les colles per adaptar-se al canvi climàtic. Qui no se l’agafi seriosament acabarà molt malament i quan parlem de grups que son responsables de nens i joves, no se’ls pot permetre la improvisació com a norma fonamental. Les coses poden acabar molt malament i això no ens ho podem permetre. Hem passat l’estiu i uns quants milers de nens i joves, han tornat a venir. Alguns campaments han aportat novetats, cada vegada més habituals, com és la d’instal•lar una gran carpa que serveix tant per menjador com per determinades activitats de tot tipus. Es una bona decisió. Amb tot, fins i tot a la muntanya, hem viscut alguns dies de temperatures mai vistes, la qual cosa complica l’ús de la gran carpa, a determinades hores. També, hem patit algunes grans tempestes, amb gran quantitat d’aigua, però sovint acompanyada de calamarsa, cosa que ha fet malbé algunes tendes de campanya i alguna de les carpes. En resum que si el temps es torna boig, s’han d’emprendre mesures adequades com perquè no produeixi danys personals, alhora que es minimitzen els danys materials. També, cal ja fer previsions de tenir refugi segur en la mateixa finca o finca propera, on hi ha instal•lat el campament. Un petit ajuntament com el nostre, però ho podem dir de tots els petits ajuntaments de Catalunya ( en tenim 600 ) no disposen d’equipaments suficients com per aplegar dos o tres campaments alhora. Algunes de les fortes tempestes caigudes, obliga a traslladar tots els acampats, a instal•lacions municipals si la casa de pagès on està ubicat no disposa d’un magatzem, paller o edifici semblant. I un ajuntament en pot acollir unes desenes, sigui a l’escola, al centre cívic, o local polivalent, però cap disposa d’un edifici de grans dimensions com podria ser un pavelló poliesportiu. Aleshores, el problema esdevé un maldecap per a totes les parts, perquè hi ha tempestes que poden durar hores, i no permeten retornar al campament. I si ha parat, pot ser que tot estigui anegat d’aigua i calgui esperar un o dos dies per tenir-lo operatiu. Què vull dir amb això ? Doncs que també en aquest àmbit toca fer els deures i pensar en que tota autorització d’acampada ha de comportar un lloc de refugi proper. I reforçar el material d’acampada, tan a nivell de tendes com de carpes comunitàries. I posar-les amb les degudes mesures de seguretat com per evacuar l’aigua i evitar enlairaments per vent. Res de nou, que no s’hagi fet, anteriorment. Poc a poc, ens hem d’adaptar a les condicions medi ambientals, i ara toca, donar dos cops de volta més, per garantir la seguretat i el benestar de tots els participants en campaments. El canvi climàtic també repercuteix en aquesta activitat.

IMPOSSIBLE AL.LEGAR DESCONEIXEMENT. Les guerres, sempre porten fortes campanyes de desinformació i propaganda, per amagar víctimes, justificar atacs, i fer oblidar actes execrables. La d’Israel contra els palestins de Gaza no és una excepció. Al contrari, és d’una fredor i intensitat, poques vegades vista, no en va té l’aval dels EUA. Precisament aquest recolzament , en tot i per tot, dona ales al Govern Netanyahu per anar tan lluny com cregui convenient. Ja ningú pot negar el terme, genocidi, pel que està passant a Gaza. Amb 64.455 víctimes mortals confirmades, la major part nens, dones i personal civil, el drama dels palestins supera tot el que havíem vist des de la Segona Guerra Mundial. I, precisament els horrors del nazisme, alguns volien negar que fossin coneguts per la major part de la població civil alemanya. Ho justificaven pel fet de que la major part dels camps de concentració i extermini estaven fora del territori alemany... Però, no. Aquesta excusa va ser tombada i es va demostrar que els fets eren coneguts, sinó per tothom, sí per la major part de la població. Tornant a Israel, ningú pot al·legar desconeixement, en ple segle XXI, amb un munt de mitjans de comunicació, xarxes i vies d’observació i transmissió a nivell global. Tampoc ho seria en un petit país, en el qual l’exèrcit té membres en totes les famílies i tots combaten, a pocs quilòmetres de casa. Ningú es pot desentendre ni mirar cap un altre costat perquè cada dia, hi ha víctimes, moltes de les quals, atrapades en el moment d’anar a buscar aliments i begudes per sobreviure. La maldat en els objectius és clara, perquè denota la voluntat d’exterminar el poble palestí, en el territori de Gaza i de Cisjordània. No hi ha dubtes ni víctimes indirectes. Tota la població és objecte de la destrucció , material i física, per anar cap a l’objectiu de crear El Gran Israel. Alguns eren teòrics, ara ho posen en pràctica, amb una minuciositat extrema, fent ús de les armes més avançades i de les estratègies més perverses. Qui pot defensar aquesta barbàrie ? Ningú, amb un mínim de sensibilitat i estima pels éssers humans. Israel, que tan proclamava el dret a viure i tenir una pàtria segura, ha esdevingut botxí implacable de persones indefenses. El mal infligit és immens, però el dany que ells mateixos patiran serà molt llarg i extens en el temps i les conseqüències. La memòria perdura durant decennis, fins i tot segles. Tots els horrors comesos han estat gravats i documentats. No hi ha tecnologia ni vies per esborrar tot el que ha succeït. I si ara demanem acabar amb el drama, a continuació exigirem que tots els autors de crims, paguin pel que han fet. Ja hi ha mecanismes en marxa per perseguir qui vulgui sortir del país, per presentar denúncies davant els tribunals del país on es vulgui establir o visitar, ni que sigui per unes hores o uns dies. Però, la pressió s’incrementarà, i ampliarà, perquè ningú que hagi tingut un càrrec mínim i hagi participat en aquest genocidi, quedi sense condemna. Tots estem obligats a exigir acabar amb aquest genocidi i fer possible que el poble palestí pugui viure en pau, a casa seva.

JAUME GIRÓ ( JUNTS ), DEIXA TOTS ELS CÀRRECS. Quan va plegar David Saldoni, ja vaig pronosticar que hi hauria altres notables dirigents de Junts que farien el mateix. No és que tingui informació privilegiada de les interioritats de Junts, però sí d’alguns alcaldes i diputats, cosa que permet fer un seguiment de les discrepàncies i disfuncions internes, fruit de l’anòmala composició de la cúpula directiva. Es comprèn perfectament la incomoditat i la discrepància de Jaume Giró respecte les accions i actuacions de Junts, tan a nivell de Catalunya, com molt especialment d’Espanya. Per un home d’acció i gestió, desaprofitar les nombroses ocasions d’arribar a acords i pactes, aquí i allà, ha de resultar incomprensible i inacceptable. De fet, son els motius pels quals ha deixat tots els càrrecs que ostentava. I que ningú tregui importància a les renúncies perquè era un dels més rellevants caps pensants del grup parlamentari i de l’Executiva, de Junts. Recordem només, alguns dels càrrecs que ha tingut com el de Director General de la Fundació Bancària “La Caixa”, entre molts altres anteriors i posteriors, i el de Conseller d’Economia i Finances ( maig 2021 – octubre 2022). Es un dels que es va atrevir a mostrar la seva disconformitat amb el trencament amb ERC i la sortida del Govern. També vull recordar la decisió de presentar-se, a una mena de primàries, per a decidir qui anava a Madrid, en ocasió de les darreres eleccions generals, en les quals es postulava com alternativa a Míriam Nogueras. Defensava la idea del pragmatisme, fent servir la força parlamentària per aconseguir grans acords i pactes, beneficiosos per a Catalunya. La cúpula de Junts, es va espantar davant aquest pols, i el van pressionar perquè renunciés, amb arguments que ha comprovat han estat un desastre per a la imatge del partit, pels pocs avenços en multitud de matèries, i per plantejar batalles que tenien el partit com centre d’interès, en comptes del país i la seva gent. Ningú podrà no donar-li la raó perquè Míriam Nogueras s’ha convertit en una pèssima portaveu i pitjor negociadora, de propostes, lleis i inversions , destinades a Catalunya. Considero, doncs, lògic que hagi decidit tirar la tovallola a l’inici del nou curs polític. Per un home d’acció i gestió, veure que el partit continua pensant més en clau interna que no pas externa, l’obliga a plegar i pensar en altres objectius. De ben segur els trobarà perquè tothom li reconeix una sòlida preparació i formació com per tirar endavant projectes de primer nivell. Però, això ens porta a pensar en el futur que li espera a Junts. Ja he dit i repetit que tenir de president un home instal·lat a l’estranger, suposa una anomalia no solament política sinó de gestió diària. Podria afegir-hi la mediocritat del personatge. Tot plegat comporta veure com el segon partit del país, es va enrocant en una estratègia que l’anirà ofegant. Conec alcaldes i regidors que tenen clara la retirada o buscar formules com independents, si al final decideixen continuar. No veure aquesta realitat és una de les conseqüències de tenir a la cúpula del partit, a persones que han perdut el fil del dia a dia. Allà ells, però el seu futur és força previsible.

LOS “MENA”, CUESTIÓN DE ESTADO. Increíble comportamiento el del PP, de VOX, ya nadie espera nada positivo, pero de un partido que aspira a gobernar España, no imaginaba tuviera reacciones y decisiones propias de un grupo extra parlamentario. Gobernar es decidir. Gobernar es hacer pedagogía y no quitarse las responsabilidades de encima para cargarlas, una y otra vez, al papá Estado. ¿Para qué quieren gobernar si al final todo lo imputan al Gobierno central? Mejor se dediquen a la contemplación o a cultivar campos de girasoles. Y mejor la demagogia la dejen en casa. Irrita especialmente tratar a niños inmigrantes como si fueran trastos a colocar en cualquier sitio. Hay que ser malas personas y peores políticos, para poner todo tipo de obstáculos a la acogida de los MENA (Menores No Acompañados) llegados y acogidos en las Islas Canarias, en unas condiciones que nadie de nosotros querría para sus hijos. Estar en política supone siempre poner dedicación, por supuesto, pero al mismo tiempo, corazón y alma. Sin sentimientos, nadie puede ejercer de político. Y cuando se dan explicaciones, que sean veraces. Lo digo indignado, en tanto que voluntario de Cruz Roja, desde hace 25 años, con dedicación intensa a la inmigración, en un Centro de Refugiados, en Cataluña. El PP, ha dicho y repetido que uno de los motivos para estar en contra del reparto decidido por el gobierno central, ha sido que les imponen unas cuotas muy altas, por culpa de un trato de favor a Cataluña y al País Vasco. No dan cifras, ni circunstancias. Dejan caer esta información como si fuera cierta, y no aportan ningún documento probatorio. Claro que no lo aportarán porque son afirmaciones totalmente falsas. Vamos a ver, en los últimos 5 años, Cataluña ha acogido 9.479 MENA. Repito: nueve mil cuatrocientos setenta y nueve, menores no acompañados. De estos, en el período 2023 – noviembre 2024, ha acogido a 4.802. Voy a dar procedencias para que todo quede meridianamente claro: 1.908 de Marruecos, 1.181 de Gambia, 513 de Argelia, 128 de Guinea, 60 de Mali. El resto, son de diversas otras procedencias. El reparto de los actuales 4.400 MENA, acogidos en Canarias, 94 % niños, 6% niñas, se ha hecho en base a criterios objetivos con el resultado de: Comunidad de Madrid 806, Andalucía 796, Comunidad Valenciana 477, Baleares 58, País Vasco 87, Cataluña 27. En este reparto, hay solo 27 para Cataluña porque en repartos anteriores ha acogido hasta 9.479, de los cuales 4.802, el año pasado. Si hablamos del País Vasco sucede cosa similar, con una acogida de 721. Tampoco es cierto que el reparto se haga sin financiación y que el peso económico recaiga sobre las CCAA, porque en un primer momento el gobierno central ha puesto 100 millones a disposición, con próximas ampliaciones, previstas y acordadas. No hay pues, ni tratos discriminatorios ni imposiciones a unos, y excepciones a otros. Es más, en el caso de Cataluña, se ha dejado claro que siempre estará dispuesta a colaborar y participar en acciones de Estado, especialmente cuando se trate de actuaciones humanitarias. Hay que ser malas personas y demagogos profesionales para poner trabas a un reparto justo de jóvenes, y además lanzar acusaciones de falta de solidaridad a territorios que han acogido muchos más que todos los que protestan, juntos. Para futuras ocasiones, por lo menos que no nos tomen a todos por tontos, porque rebatir mentiras es lo más fácil del mundo, cuando hay información y documentación disponible. Si no en casa de los acusadores, si en la de los acusados, que gobiernan con el corazón, el alma, y un profundo sentido de servicio al pueblo y con él, al Estado.

MALEÏTS PAPERS, MALEÏTS TRÀMITS. Aquests renecs, de ben segur els hem fet tots, milers de vegades i per tota mena de gestions. Poc a poc, hem anat sumant formularis, còpies, declaracions i manifestacions, per qualsevol tema a qualsevol lloc. Si a tot plegat hi sumem poca expertesa digital i poc domini de l’ idioma burocràtic, les barreres es converteixen en murs infranquejables. Els ajuntaments han fet esforços per simplificar tràmits, però n’hi ha que estan relacionats amb altres administracions i cada nivell afegeix, dos o tres graons més, fins convertir el que era un graó, en una escala, de manera que els terminis s’allarguen de manera proporcional al feix de papers que toca presentar. Siguin papers físics o digitals, pel cas és igual. Bé, doncs, una de les grans alegries que he tingut, ha estat la informació donada pel Govern de la Generalitat, en el sentit de tenir molt avançat el procés pel qual més de 170 tràmits i serveis, en qüestió d’un any, s’hauran reduït de forma notable. Res de retocs; canvis en profunditat per eliminar papers, simplificar gestions i retallar terminis de resolució. Aquesta és una de les conseqüències positives de tenir en el Govern, molts consellers i alts càrrecs, procedents d’ajuntaments i diputacions. Doncs bé, dels 170 tràmits a facilitar i retallar, per motius d’espai, em quedo amb 5 o 6 que trobo especialment destacables. El primer per a mi és aconseguir que el Reconeixement de la situació de dependència i de prestació del servei, estigui dintre de les 10 prioritats. I és que és d’escàndol que a dia d’avui el procés de resolució duri 326 dies de mitjana. A 31/12/24 hi havia 52,696 peticions de valoració pendents i, 55.827 expedients pendents d’elaboració del càlcul de capacitats econòmiques. Aquest, és un dels processos que tindrà prioritat a l’hora de reduir paperassa, i terminis de resolució. S’ha reforçat el personal amb 18 persones. Una altra prioritat a destacar és la de simplificació i acceleració de l’aprovació de Pensió no contributiva (PNC) per invalidesa o jubilació. I no menys important és la de Reconeixement de família monoparental i nombrosa, que té milers d’expedients a l’espera de ser resolts i que ara també trobaran una molt major simplicitat i celeritat. Una altra que suposa greus impediments per a poder treballar de forma oficial i legal, és la de Homologació i convalidació d’estudis estrangers, no universitaris. Aquí, hi ha un coll d’ampolla que trobarà sortida, gràcies a la simplificació, per una banda i l’increment de personal, per altra. N’hi ha d’altres que també tenen llargs, molt llargs períodes de resolució, com és el cas de la Renda garantida de ciutadania, amb una mitjana de 207 dies d’espera que es vol reduir sensiblement. Finalment, entre les de més prioritat, figura la que té un termini més llarg de resolució i pagament, el MOVES III ( vehicles elèctrics i punts de recàrrega) i ajuts a renovables en autoconsum i emmagatzematge, s’han contractat 82 professionals per a reforçar l’equip actual, i aconseguir reduir a menys de la meitat els terminis. Una autèntica revolució administrativa, tenint en compte que tan sols en els 10 tràmits considerats prioritaris, es reben 657.000 sol•licituds a l’any. Aposta clara per a l’eficiència per deixar enrere la incompetència. Ja era hora ! A veure si podem deixar els renecs per altres causes i aconseguim la gestió i tramitació administrativa, pròpia d’un país eficient.

RESPECTE: PARLEM DE NENS, NO DE MERCADERIES. Porto prop de 25 anys com voluntari de Creu Roja, atenent immigrants amb casuístiques molt diverses: refugiats polítics, econòmics, per religió, per guerres regionals, per causes de gènere, o simplement a la recerca d’una vida millor. La història mundial està plena de migracions per totes aquestes causes, i ens pertoca, en tan que persones, col•laborar i participar en pal•liar les causes per les quals han hagut de fugir. Ara i aquí, parlem molt de la guerra de Rússia contra Ucraïna, o del mai imaginat genocidi d’Israel contra el poble palestí, però és que hi ha moltes altres guerres, menys conegudes, dites regionals o per múltiples causes, a Sudan, Mali, Burkina Faso, o l’autèntica persecució a les dones, pel simple fet de ser dones, a Afganistan. Per raons d’espai, no puc allargar la llista de calamitats i tragèdies que expulsen de les seves llars a milions de persones. L’ONU calcula en 42,7 milions, els refugiats, en el món actual, als quals hauríem d’afegir els desplaçats i els demandants d’asil. Però, en aquest article, em vull centrar en la polèmica i batalla política que ha emprès el PP i VOX, contra el repartiment dels MENA ( Menors No Acompanyats), arribats i acollits, en condicions molt complicades, a les Illes Canàries. Actualment, son 4.400, motiu pel qual el Govern, ha acordat repartir-los per totes les CCAA. Es indignant veure les crítiques, les accions i actuacions, de totes les CCAA governades pel PP, contra aquesta decisió, fins el punt de recórrer als Tribunals o amenaçar d’incomplir la llei. No s’atreviran perquè el resultat seria contundent, a nivell polític i judicial. El Govern central ha deixat clar que les lleis son per complir-les i si cal, actuarà imposant-les. Dit això, també Junts ha pretès treure’n profit polític de la polèmica, barrejant xifres i situacions que res tenen a veure, unes amb les altres. Siguem clars i transparents, a les Illes Canàries hi ha 4.400 nens (94%) i nenes (6%), menors d’edat. Després de mesos d’intents d’arribar a un acord, el Govern ha dictat un Decret pel qual acorda que la Comunitat de Madrid, n’aculli 806. Andalusia, 796. Comunitat Valenciana, 477. Balears, 58. País Basc, 87. Catalunya, 27. Hi ha alguns pocs més que van a la resta de CCAA. S’ha criticat molt la baixíssima xifra de Catalunya i el País Basc, donant a entendre que el Govern Central feia excepcions i no els obligava a col•laborar i participar en aquest repartiment. Això s’ha fet, no per discriminació, imposició o tracte de favor, no, no, en un tema tan sensible i tan humanitari, tots els territoris han de ser-hi. I és que en els darrers cinc anys, Catalunya ha acollit 9.479 MENA. D’aquests , en va acollir 4.802, entre 2023 i novembre de 2024. Dono la procedència d’aquesta acollida: 1.908 del Marroc, 1.181 de Gàmbia, 513 d’Argèlia, 128 de Guinea, 60 de Mali. La resta, de diferents altres països. Aquest, és el motiu pel qual en aquest repartiment, Catalunya només apareix amb 27 noves acollides i el País Basc, 87. Vull recordar que el País Basc, en té acollits 761. En resum, Catalunya, ara i sempre ha estat al capdavant dels moviments de solidaritat i cooperació amb tots els països del món i continuarà acollint noves onades de refugiats, actuant amb el cor i l’ànima, a diferència d’altres partits que semblen no tenir-ne i només pensen en conflictes i batalles polítiques, de la pitjor espècie.