Joan Roma

IMPOSSIBLE NO REACCIONAR. Portem setmanes, fins i tot mesos, debatent sobre la reacció al terrible atemptat de Hamàs contra ciutadans d’Israel, comès el 7-O ( 7 d’octubre de 2023), amb el resultat de prop de 1.400 morts i el segrest de 252 persones. A pocs dies d’un nou aniversari d’aquella tragèdia, en vivim una altra que ha superat tot l’imaginable. Ningú pot al•legar desconeixement, ni dintre ni fora d’Israel, perquè malgrat la mort de centenars de periodistes, les imatges ens arriben constantment, per tot els mitjans possibles. En tenim del propi govern israelià i d’un munt de voluntaris, familiars de víctimes, o investigadors de les atrocitats comeses. Tot es fa públic, tot es va coneixent, per molta ocultació, que s’hi vulgui aplicar. No ens queda altre remei que reaccionar, de totes les maneres possibles, en funció dels llocs que estem i/o ocupem. Es impossible no reaccionar i no demanar que ho facin els qui tenen les majors responsabilitats de govern. Les acusacions d’oportunisme poden servir per tapar les vergonyes pròpies, però no poden impedir promoure tota mena de reaccions per aturar el genocidi. Paraula impactant que ja no pot ser discutida perquè se li ha donat conformitat des de les més altes instàncies de la jurisprudència mundial. No feia falta, per constatar el que veiem cada dia, però és rellevant que algú la documenti i la oficialitzi per tal de tirar endavant per tots els mitjans, la possibilitat que un dia, els màxims responsables siguin portats davant la Justícia. Però tornant als fets, hem de reclamar accions i actuacions contundents , prou gravoses per a tots els israelians com perquè pateixin conseqüències dures i pertorbadores de la vida quotidiana, a nivell personal i col•lectiu. Ben cert que hi ha reaccions internes i externes de ciutadans israelians que mostren el seu rebuig a unes actuacions, ja no de guerra, sinó de destrucció sistemàtica del poble palestí. Veure l’entrada de tancs en zones devastades per tal d’acabar de reduir a pols, totes les construccions que quedaven en peu, ni que fossin simples esquelets de cases i edificis, no entrava dintre de les nostres previsions més pessimistes. I la indignació és major quan durant anys, molts anys, hem dedicat esforços en la defensa d’Israel. Ara, ens hem vist traïts per uns comportaments i decisions mai imaginades, perquè tracten els palestins com enemics, als quals han d’aniquilar per tots els mitjans possibles, i deixar la seva terra, convertida en pols. Ni refugis ni proteccions, per mínimes que siguin. I la destrucció ve de la mà d’un exèrcit, amb soldats convertits en assassins, conformat per tota la ciutadania israeliana. Ni tant sols poden al•legar que l’execució la fa un exèrcit allunyat de la població. No, no, tothom forma part de l’exèrcit, i tothom sap que no s’han de dur a terme, actuacions que vagin contra els drets humans, per molt conflicte o guerra que es dugui a terme. I és que d’això no en podem dir guerra, perquè les víctimes van desarmades i no es poden defensar. Es un genocidi portat amb mètode i constància. D’aquí que Israel ha de quedar aïllat, i fet fora de tots els esdeveniments mundials. No cal enumerar-los. Han de patir totes les restriccions possibles perquè tinguin consciència que el món no pot mirar cap una altra banda, davant les atrocitats que cometen.