Joan Roma

LA IRRESPONSABILITAT COM A NORMA. Moltes coses han canviat en els darrers anys respecte de com actuar en política quan s’està a l’oposició. Abans, la prioritat passava per fer un bon seguiment i control del govern de torn, i al mateix temps aprofitar les contradiccions i febleses de l’equip de govern, per guanyar algunes batalles. En el cas dels pressupostos, mirar d’introduir iniciatives pròpies per poder-les mostrar com victòries aconseguides, per petites que fossin. Això, donava peu a demostrar l’eficàcia i l’enginy per “governar” des de l’oposició. Es evident que exercir aquest tipus d’oposició obligava a treballar força. En molts casos més que alguns membres del govern, però es podien explicar els triomfs aconseguits com per demostrar que també des de l’oposició es pot fer una bona feina. De fet, aquesta combinació de seguiment i control, i el de presentar alternatives, hauria de ser la base del treball de tothom qui està a l’oposició. Però, el pas dels anys, i l’arribada de noves generacions o col·lectius que “tenen pressa” per arribar al govern, ha capgirat aquelles maneres d’actuar per unes altres , al meu entendre, desastroses pel que tenen de males arts i males pràctiques. Molts dels nous “opositors” prefereixen dedicar poca feina al càrrec, i en canvi buscar maneres de tombar el govern, sigui com sigui. Es així com molts plens municipals, però encara més en altres nivells de l’administració, fins arribar a dalt de tot, han convertit els plenaris en espais de batalla, cada vegada més cruents i destructors. Es canvien arguments per acusacions. Es critiquen, es destrueixen propostes, sota qualsevol argument, sigui cert o no. I aquesta és una novetat que abans no ens haguéssim atrevit mai a fer servir: la mentida, la falsedat o directament l’engany per extravagant que sigui. Molts plens, fan vergonya per com es duen a terme i per les pobres argumentacions que s’hi escolten. I si això ho veiem en plens d’ajuntaments, el que ja supera tota línia vermella son els d’alguns parlaments autonòmics, amb un “maximum cum laude” al de Madrid. I tot seguit els del Congrés de Diputats i Senat. Tenir a l’oposició un partit com el PP que s’ha cregut que la seva existència va lligada a estar sempre en el govern i que per tant, ara té una situació anòmala, fruit de les males arts de Pedro Sánchez, l’ha portat a fer coses mai vistes, en un partit que hauria d’estar a punt per ser l’alternativa de govern. Doncs no. Ha decidit trencar normes, i comportar-se com un petit partit capaç de votar contra tot, encara que es tractin de temes fonamentals en la seva trajectòria. I al costat hi veiem a VOX que simplement és un partit tòxic, capaç de proposar la destrucció de totes les normes existents. Però, no deixen de sorprendre bona part dels posicionaments dels partits independentistes, els quals prenen decisions amb una volatilitat mai vista, i que tenen per divisa, afeblir el govern central, encara que de rebot perjudiquin els ciutadans catalans. I en aquesta deriva qui s’emporta el trofeu principal és Junts, que no té cap mena de planificació en la seva acció política. Els és igual tot, i contra tot poden actuar. S’han guanyat clarament el títol de l’article: la irresponsabilitat com a norma.

LA DEMAGÓGIA COM A BASE DE LA CRÍTICA POLÍTICA. Suposo que ben pocs esperaven que del ple extraordinari per avaluar el funcionament de Rodalies que tingué lloc en el Parlament, el passat dimarts dia 25, sortissin reflexions i acords, positius. No era previsible, no va passar. Es més, alguns el van fer servir per demanar el cessament de la Consellera Paneque, imputant-li totes les deficiències i despropòsits dels darrers 20 o 30 anys, quan és la que millor exerceix el càrrec, amb totes les conseqüències. Governar amb només 42 diputats, és cosa complexa, complicada i de constants daltabaixos que cal administrar i gestionar amb la màxima prudència. La guerra total entre ERC i Junts, no permet avenços ni acords, en els quals uns o altres hagin d’intervenir. Si de cas, pocs moviments, molt ben pensats i estructurats, com perquè cap dels dos, pugui alçar-se amb una victòria clara o una derrota contundent. Del passat, ni uns ni altres se’n volen recordar ni assumir cap responsabilitat. De la resta de grups, la situació és desoladora perquè no tenen cap interès real en facilitar l’acció de govern i prefereixen anar de cacera contra el govern, utilitzant el mètode de perdigonada general. Es a dir, criticar-ho tot, denunciar-ho tot, i lògicament no aportant cap altra alternativa que demanar dimissions. En fi, una mostra clara d’inutilitat política. Però tornant als dos principals partits d’oposició: ERC i Junts, costa de creure el cinisme i hipocresia amb la que actuen, oblidant que han estat en el govern fins fa quatre dies. Tants els uns com els altres, i que durant anys, han tingut el comandament de Rodalies, si més no, en una part del seu funcionament. I tenien representació a Madrid, en el Congrés i Senat com per exigir canvis, en el sentit que ara exigeixen al PSC. I és lògic i adequat exigir eficàcia i responsabilitat, però amb la mesura a que obliga la situació real de tot l’entramat. No es pot ara demanar al president Illa, o a la Consellera Paneque, solucions estructurals que venen de decennis enrere, i que ara necessiten uns quants anys per a atrapar el temps i inversions perdudes. Dir que tot ha de funcionar com un rellotge suís, quan hi ha prop de 200 obres, petites, mitjanes o grans , en curs, és fer ús de la demagògia més tronada. Cert que tots els usuaris estan cabrejats i farts de tants anys de precarietat però quan, finalment, s’acorda amb el govern central, destinar suficients recursos per posar al dia instal•lacions i material rodat, és lògic fer confiança en el govern, i donar temps a que facin la feina. Allà ells, però és bo escoltar la gent, i comprovar si compren els arguments d’uns o altres. Puc assegurar que un gran nombre, veuen les obres que es fan, també veuen els entrebancs que uns i altres posen a l’acció de govern. En algun moment tanta demagògia els passarà factura perquè tothom té en el cap que durant els anys de govern d’ERC i /o de Junts, ni de lluny s’actuava amb la celeritat i contundència amb que es fa ara. Aleshores, perquè sortir a cridar i reclamar dimissions? No serà que temen la solució al caos i ja no tinguin arguments per anar contra el Govern ? Es evident que s’han de millorar coses, com la de poder informar en temps real, de les incidències perquè els usuaris sàpiguen els problemes que tindran, però ningú pot al•legar falta de compromís i dedicació, de manera que d’aquí uns mesos, i sobretot d’aquí uns anys, disposarem del servei de Rodalies que ens mereixem. I si no el tenim ara i aquí, culpa de tots els anteriors governs d’aquí i d’allà. En política, la demagògia hauria d’estar fora de l’ordre del dia.

SIN SENTIDO DE ESTADO. Si alguien tenía alguna duda sobre la formación, preparación y sentido de Estado de buena parte de nuestra clase política, ha podido comprobarlo en los últimos debates en el Congreso de los Diputados y el Senado. Si a todos ellos, les suma lo visto y oído en el Ayuntamiento de Madrid y en la Comunidad, queda claro que en otros tiempos, la mayoría de ellos no habrían pasado de ayudantes de tercer orden. Y éste es uno de los grandes problemas del país. Muchos partidos se han convertido en maquinarias electorales, para conseguir presencia institucional, como gran objetivo para colocar a los dirigentes y cuadros próximos. La batalla por la supervivencia pasa por encima de cualquier otra consideración y opción. No se les puede pedir visión, a medio y largo plazo, porque no la tienen, ni por supuesto visión de Estado, porque no llegan a tanto. Es así como escuchamos auténticas barbaridades en cuestiones tan serias como la defensa propia y la de la UE, proponiendo incluso salir de la OTAN, como si fuera quitarse la ropa de invierno, para ponerse la de verano. El grado de ignorancia, atrevimiento y sobre todo de inconsciencia produce estos resultados. Impensable que cualquiera de ellos pueda llegar a gobernar, no ya alguna institución de primer nivel, es que ni sirven como concejales de ayuntamiento pequeño. Muchos critican que ciertos debates no vayan acompañados de votación de propuestas. En un país con otros dirigentes sería lógico ir por este camino, pero, aquí y ahora, es impensable. No hay una masa crítica, suficientemente formada y preparada para emprender cambios relevantes en política de defensa, ni en otros asuntos en los cuales hay que planificar a medio y largo plazo. Comprendo el desánimo de Pedro Sánchez, ante unos auditorios en los que cuando él habla de peligros importantes e inminentes, otros le llamen “señor de la guerra”, o le acusen de desviar la atención por intereses personales o de partido. Tratar de debatir con partidos, con propuestas extraparlamentarias, es imposible porque supone hablar en diferentes idiomas, sin traducción de por medio. Escuchar de boca de Junts, que ellos van a la suyo, y lo de todos les importa bien poco, es una muestra de pobreza e insensatez, imposible de arreglar con los actuales componentes del grupo parlamentario. Pero es que en esta carrera por los improperios y astracanadas hay múltiples protagonistas, de manera que Pedro Sánchez no tiene otro remedio que esquivar propuestas de votación, condenadas al fracaso, en temas que no nos podemos permitir perder, ante los compromisos europeos. Y si todo lo dicho, ya es más que preocupante, lo es mucho más carecer de un partido popular con visión y sentido de Estado. Se ha propuesto decir no a todo, con argumentos infantiles que no les causan ningún rubor. Dentro de unos años cuando alguien escriba una tesis doctoral sobre estos años, tendrá que poner adjetivos muy gruesos a todo lo dicho y votado por un PP que quiere llegar a gobernar. Está convencido de que con su estrategia radical, agrada a los suyos y evita fugas hacia VOX. Puedo aceptar que agrade a los suyos. Seguro que los más “cafeteros” del PP, están contentos y apoyan esta radicalidad, pero alguien debería decirle que simplemente con los suyos, el PP nunca llegará al Gobierno. Esto es de primero de ciencias políticas. Ningún partido tiene una base suficientemente amplia como para garantizar una victoria electoral, porque si lo tuviera, no estaría en la oposición. Y no me refiero solo a ganar en votos, sino en amplias mayorías como para no necesitar a nadie más para formar gobierno. Y con esta posición, Núñez Feijóo, ha dejado de ser alternativa viable y fiable. Su venida, se vendió como la llegada de un auténtico buen gestor, con visión de Estado. Nada de esto hemos visto e incluso hemos comprobado claras deficiencias de buena gestión, en Galicia. Así pues, cada día que pasa se aleja más de conseguir el apoyo de una mayoría de españoles. Y si en un tema no podía fallar es en el de la defensa de España, en comunión con toda la UE. Otra vez, ha fallado a su propia ideología y a lo que proponen sus partidos hermanos europeos. Quizás cree mejor contentar a los más radicales, dejando para otros tiempos, u otro líder ampliar el espectro partidista. Nadie puede llegar a presidente, sin antes haber mostrado capacidades para serlo.