Joan Roma

IMMIGRACIÓ I LLENGUA. Prendrem mal ,si algú vol ara, compensar els greus errors comesos en l’estudi, impuls i extensió de la llengua catalana, exigint als immigrants el que no s’ha exigit als catalans de vida i/o naixement. Per experiència pròpia, hauríem de saber que qui cregui que “la lletra, amb sang entra”, no és la millor via per a estimar, utilitzar i transmetre un idioma. S’han comés múltiples errors en la transmissió de l’idioma català, i en convertir-lo en una eina pràctica i d’ús quotidià. Si d’entrada no es reconeixen i no es corregeixen, difícilment trobarem el camí de sortida. I davant aquesta situació, molt pitjor voler-lo imposar buscant tota mena d’estratègies i exigències que el faran encara més antipàtic i odiós. Ja ho he exposat en diversos articles que imposar idioma a canvi de papers, és la pitjor de les propostes. Dit això, voldria trencar una idea que sempre planeja en els discursos i propostes dels partits independentistes, i de la família nacionalista, en general. I és que consideren que “els catalans”, així, en genèric, son persones de fàcil integració, allà on viuen i treballen, de manera que de seguida aprenen l’idioma, adopten tradicions i costums, i passen a formar part de la societat en la que conviuen. Com sol passar en molts discursos inventats, la realitat és molt diferent i mostra els catalans com qualsevol altre col•lectiu. Ni millor, ni pitjor. Durant anys vaig exercir de dirigent d’un dels casals catalans, a l’estranger. En aquest cas, a Berna – Suïssa, cantó de parla germànica. Doncs bé, entre un vuitanta i un noranta per cent dels catalans, ni entenien ni parlaven el suís alemany, ni l’ alemany acadèmic, després de quinze i vint anys de residir en aquell país. I pels contactes que vaig tenir amb dirigents de països nòrdics, o d’altres que no tenien cap idioma romànic, els percentatges de desconeixement, eren similars. Què vull dir amb això ? Doncs que no és fàcil aprendre un idioma quan aquest no forma part de la família lingüística com el nostre. I que catalans o d’altres països del món, tenen dificultats per integrar-se, per culpa de la llengua. Imposar el coneixement, sota l’amenaça de no tenir papers i haver de marxar del país és injust, és inhumà. A Catalunya, tenim més de dos milions d’immigrants, procedents d’arreu del món, molts dels quals amb precaris estudis primaris, i fins i tot una part, analfabets. L’encaix d’aquestes persones en la vida i treball ha de ser progressiva, i de manera molt eficient a l’hora de planificar i facilitar la integració. Aquesta s’ha d’anar produint en petites dosis, a la feina, al barri, a l’escola, etc. I per tot arreu han de tenir oportunitats per a aprendre-la. I no necessàriament en centres oficials, sinó en espais i serveis que ja coneixen i tenen molt a prop, no solament físicament sinó també d’horaris i flexibilitat. Penso, en centenars o milers d’espais, on trobar estudiants, mestres, monitors, sense grans titulacions, però sí grans motivacions per a fer perdre la por a parlar, encara que sigui amb moltes faltes. Millor parlar-lo deficientment que no parlar-lo. I poc a poc, ja l’aniran millorant i perfeccionant. Atracció vs imposició. A veure si alguns ho entenen !