Joan Roma

LA IRRESPONSABILITAT COM A NORMA. Moltes coses han canviat en els darrers anys respecte de com actuar en política quan s’està a l’oposició. Abans, la prioritat passava per fer un bon seguiment i control del govern de torn, i al mateix temps aprofitar les contradiccions i febleses de l’equip de govern, per guanyar algunes batalles. En el cas dels pressupostos, mirar d’introduir iniciatives pròpies per poder-les mostrar com victòries aconseguides, per petites que fossin. Això, donava peu a demostrar l’eficàcia i l’enginy per “governar” des de l’oposició. Es evident que exercir aquest tipus d’oposició obligava a treballar força. En molts casos més que alguns membres del govern, però es podien explicar els triomfs aconseguits com per demostrar que també des de l’oposició es pot fer una bona feina. De fet, aquesta combinació de seguiment i control, i el de presentar alternatives, hauria de ser la base del treball de tothom qui està a l’oposició. Però, el pas dels anys, i l’arribada de noves generacions o col·lectius que “tenen pressa” per arribar al govern, ha capgirat aquelles maneres d’actuar per unes altres , al meu entendre, desastroses pel que tenen de males arts i males pràctiques. Molts dels nous “opositors” prefereixen dedicar poca feina al càrrec, i en canvi buscar maneres de tombar el govern, sigui com sigui. Es així com molts plens municipals, però encara més en altres nivells de l’administració, fins arribar a dalt de tot, han convertit els plenaris en espais de batalla, cada vegada més cruents i destructors. Es canvien arguments per acusacions. Es critiquen, es destrueixen propostes, sota qualsevol argument, sigui cert o no. I aquesta és una novetat que abans no ens haguéssim atrevit mai a fer servir: la mentida, la falsedat o directament l’engany per extravagant que sigui. Molts plens, fan vergonya per com es duen a terme i per les pobres argumentacions que s’hi escolten. I si això ho veiem en plens d’ajuntaments, el que ja supera tota línia vermella son els d’alguns parlaments autonòmics, amb un “maximum cum laude” al de Madrid. I tot seguit els del Congrés de Diputats i Senat. Tenir a l’oposició un partit com el PP que s’ha cregut que la seva existència va lligada a estar sempre en el govern i que per tant, ara té una situació anòmala, fruit de les males arts de Pedro Sánchez, l’ha portat a fer coses mai vistes, en un partit que hauria d’estar a punt per ser l’alternativa de govern. Doncs no. Ha decidit trencar normes, i comportar-se com un petit partit capaç de votar contra tot, encara que es tractin de temes fonamentals en la seva trajectòria. I al costat hi veiem a VOX que simplement és un partit tòxic, capaç de proposar la destrucció de totes les normes existents. Però, no deixen de sorprendre bona part dels posicionaments dels partits independentistes, els quals prenen decisions amb una volatilitat mai vista, i que tenen per divisa, afeblir el govern central, encara que de rebot perjudiquin els ciutadans catalans. I en aquesta deriva qui s’emporta el trofeu principal és Junts, que no té cap mena de planificació en la seva acció política. Els és igual tot, i contra tot poden actuar. S’han guanyat clarament el títol de l’article: la irresponsabilitat com a norma.