Joan Roma

UNA DATA PER A L’OBLIT? Cap dels protagonistes de la signatura del “full de ruta cap a la independència”, el 30 de març de 2015, ha volgut comparèixer per a reivindicar aquell document. D’igual manera que tampoc cap dels signataris ni dels partits que representaven, ha sortit a defensar-lo, i encara menys a demanar perdó, per les mentides, falsedats i enganys que comportava. Però, si no ho fan ells, ens pertoca als qui vàrem mantenir-nos fidels a la legalitat, els que estem obligats a recordar-lo. No podem permetre l’oblit, com tampoc el perdó, per tots els danys causats, per molta llei d’amnistia i indults concedits. Quedaran per a la història, uns fets altament vergonyosos que provocaren greus danys a la convivència, però també a l’economia, finances i reputació, com a país. En nom de CDC, ERC, ANC, Òmnium i AMI, varen signar Josep Rull, Marta Rovira, Carme Forcadell, Muriel Casals, juntament amb Carles Puigdemont i el “cervell jurídic” del procés, que mai més hem vist enlloc més, Carles Viver Pi-Sunyer. Foren ells, en nom dels seus partits i organitzacions annexes, els qui van presentar un full de ruta que garantia la independència de Catalunya, en el termini màxim de 18 mesos. Algú ho recorda ? Sí, sí, personatges que havien jurat fidelitat a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, van considerar normal trair el jurament, i prometre al “poble català”, amputat en dues terceres parts, que Catalunya trencaria amb Espanya, i després d’una consulta que per ells era un simple tràmit, passarien, en deu mesos, a tenir redactada una constitució catalana, per a tot seguit fer un inventari de bens i patrimoni propi , per separar-lo del d’Espanya i adéu siau. Segurament és el document més breu i alhora més greu, de la història contemporània de Catalunya, que per mèrit propi, passarà a demostrar com es pot bastir un relat, i portar a terme centenars d’actes il•legals, sota el principi d’un engany piramidal. Mentida sobre mentida, per a continuació, prometre futurs impossibles. Recomano rellegir el document perquè, deu anys més tard, encara es troba més increïble que es redactés i finalment es signés. Suposa una immensa vergonya col•lectiva imaginar en ple segle XXI, que uns partits, representants només d’un terç del país, com a màxim, es permetessin apropiar-se del sentiment i voluntat dels altres dos terços, imaginant que no hi hauria cap reacció ni cap decisió que garantís la legalitat vigent. El silenci, després de 10 anys, ha estat clamorós. Ningú ha reivindicat aquell document, ni ningú es capaç ara de defensar-lo i encara menys de considerar-lo mínimament realista. Ara, el podem mirar com fruit d’una bogeria col•lectiva que va impregnar les cúpules dels partits i entitats sobiranistes, buscant enemics exteriors que justifiquessin les accions imaginades perquè hi hagués una ruptura, ja no amb Espanya, sinó dintre del propi país. No volien veure la Catalunya real, la dels set milions, dels quals cinc ni combregaven ni volien saber res dels seus embats i deliris. Recordem els noms i recordem els partits i entitats perquè ells varen ser els causants de tantes penalitats i pèrdues. Així, s’entén millor, hagin volgut passar desapercebuts; però la història mai oblida.