Joan Roma

PROTEGIR ESPAIS NATURALS, A L’ESTIU. Ens trobem en un país en que al Govern de torn, li ha costat poc, declarar protegit un espai, simplement perquè li ha encomanat la feina a un o a diversos ajuntaments, sota el principi tan català de “ja us ho fareu”. Si a tot plegat s’hi afegeix poc respecte i poca conscienciació per part d’un ampli sector de la població, tothom entendrà que tenim un greu problema plantejat de molt difícil o impossible solució. Podria posar els noms d’un bon nombre d’espais protegits, alguns mundialment famosos, altres menys coneguts, però no per això menys importants. Em limitaré a exposar les accions i actuacions del que tinc més a prop i el que m’ha comportat més maldecaps, en els meus anys d’alcalde i diputat, i que ara té el meu successor, de manera conjunta amb els altres alcaldes del territori. Parlo de la Riera de Merlès, una riera que neix a les faldes dels Rasos de Tubau a St. Jaume de Frontanyà ( Berguedà), continua avall travessant Les Llosses ( Ripollès), segueix per Borredà, La Quar, Lluçà ( Lluçanès), Sta Maria de Merlès, Puig-reig i acaba a Gaià ( Bages) on s’uneix al riu Llobregat. En resum, vuit termes municipals, quatre comarques, i prop de trenta quilòmetres de llargada. Al Govern se li va ocórrer , trenta anys enrere, declarar zona protegida ( PEIN), només un tram de vuit quilòmetres ( Les Llosses – Borredà) amb arguments poc convincents que ara obliga els ajuntaments de tot el tram, a fer tota mena d’equilibris per a complir la seva missió. I la missió és enormement complicada en un país amb una conscienciació creixent, però encara molt insuficient. El Govern, no dona ni les eines, ni el personal, ni el finançament per dur a terme aquesta protecció. I, cada any per aquestes dates, comença la conflictivitat entre uns que hi volen anar a passejar, banyar-se i passar el dia, i uns altres ( ajuntaments) que han de limitar al màxim l’afluència per a no destorbar la fauna i flora que conté aquest curs fluvial, i les seves lleres. S’ha de contractar personal per informar, i a la vista de la necessitat d’accions més contundents, aprovar ordenança que permeti sancionar els comportaments inadequats. Son uns milers d’euros a cada ajuntament, tots ells molt petits, que no haurien de ser els encarregats d’aquesta feina, sinó el propi Govern. Aquesta, és una mostra més, de la necessitat de comptar amb un nou Govern que entomi els problemes i aporti solucions, proporcionals a les responsabilitats. Si, a iniciativa del Govern, es decideix protegir un espai, ha de ser el Govern el que posi els mitjans, per a fer complir la seva llei. No és seriós ni de rebut que decideixi la protecció i encarregui a uns altres, dur-la a terme, sense ajudes per a fer-ho possible. La justificació la podem compartir, per no destorbar la fauna, i no espatllar la natura, però sense personal ni mitjans, els ajuntaments han d’anar a pidolar a la Diputació de Barcelona, i a d’altres institucions per veure si els concedeixen algun ajut, que sempre és molt insuficient. Toca aleshores pagar, amb fons propis, una protecció que el Govern ha decidit que és pel bé de tot el país. Es justa aquesta manera de fer i governar? Doncs, com aquest, podria posar un centenar més d’exemples que demostren la necessitat d’un canvi de Govern i sobretot de governar.

O SALVADOR ILLA ES INVESTIDO, O NUEVAS ELECCIONES. Los independentistes catalanes, llevan años haciendo todo tipo de juegos malabares para hacer creer que tienen la llave del futuro del país. La realidad va por otros caminos, sobre todo en los últimos años, en que los tres partidos independentistas han perdido la mayor parte de sus votantes. Tanto ERC, como Junts y las CUP, han perdido la mayor parte de votantes, hasta el punto que sumados todos no llegan a 1,4 millones. Debo recordar que el censo electoral se acerca a los 6 millones, y en habitantes, hemos superado los 8 millones. No dejo de insistir en mis artículos, aquí en el Obrero digital, y en otros medios de comunicación catalanes, estos datos, porque son los que esconden los independentistas. Nunca quieren comparar sus resultados con los globales de Cataluña. Saben que pierden en todas las comparaciones, así que mejor no hablar de ellos. Son muy reticentes a aceptar que el PSC de Salvador Illa, ha ganado en votos y escaños, por primera vez en los cerca de 45 años de democracia recuperada, y que ha culminado una serie de 5 victorias consecutivas, en el último año y medio. Es decir, ha ganado todas las elecciones de este ciclo electoral. Dicho esto, nadie se haga ilusiones respecto a la capacidad de asumir resultados por parte de los independentistas. Siempre buscan vías imaginativas para hacer creer que sus resultados son de mejor calidad que las de los otros y en consecuencia pueden buscar caminos inexplorados para llegar a sus objetivos. Ahora mismo, con los resultados en la mano, todavía pretenden tener opciones a presidir la Generalitat. ¿Cómo lo consiguen? Muy fácil, sumar todos los suyos y pretender que el PSC se abstenga. Es decir, se aparte, aunque haya sido el partido ganador. ¿Increíble no? Sí, para el común mortal, pero no para independentistas de pura sangre que ven lo que otros no atisban a ver ni imaginar. Ha tenido que salir Salvador Illa, a decir y repetir que nunca, nunca, se va a abstener para hacer presidente a un claro perdedor, huido a Bélgica, en uno de los episodios más vergonzantes de nuestra historia contemporánea. Ellos lo venden como una huida táctica para preservar la “institución catalana”. En fin, marchar a Bélgica, en el maletero de un coche, dejando a sus compañeros de Consejo ejecutivo, en Barcelona, después de haber acordado ir a sus despachos al día siguiente, es para enmarcar en el cuadro de despropósitos y vergüenzas en torno al “procés”. Con todos estos antecedentes y resultados, queda claro que no habrá sesión de investidura el martes día 25 de junio. Se prevé repetir la experiencia anterior de un “acto fallido” para iniciar el período oficial de dos meses, al final del cual, caso de no haber elegido presidente, se activa un nuevo proceso electoral que culminaría en nuevas elecciones, el 13 de octubre. Nadie es capaz de asegurar que esto no ocurra, a la vista de la profunda crisis en la que se encuentra inmerso ERC, y sus 20 diputados. Para llegar a los 68 ,de la mayoría absoluta son necesarios los 42 del PSC y los 6 de los Comunes. Un tripartito parlamentario que no gubernamental, supongo. No será fácil encajar todas las piezas porque el reloj empieza a correr y tantas piezas necesitan encontrar encaje, obviando las constantes trabas que irá poniendo Junts, para torpedear la operación e intentar ir a nuevas elecciones. Ya han comprobado que su pretensión de reeditar una nueva coalición con ERC, es impensable. Las relaciones entre los dos partidos son peores que malas y nada hace prever puedan mejorar, al contrario. Así pues, toca esperar los resultados de las reuniones entre PSC y ERC, con contactos menos intensos con los Comunes de Sumar. El tope para llegar al objetivo es el día 25 de agosto. Puede parecer mucho tiempo, pero las dificultades son inmensas, a la vista de la convulsión interna en la que ha entrado ERC. De su solución o encauzamiento dependerá, en gran parte, las posibilidades de acuerdo Tripartito. Y si no se llega, queda claro que el fugitivo Puigdemont no tiene ninguna posibilidad de ser investido. Se puede engañar él o engañar a sus seguidores más acérrimos, pero no al conjunto de los ciudadanos. Pronto se verá.

UN ALTRE ESTIU SOTA MÍNIMS. Arribem a un nou estiu, amb avisos de serveis sanitaris, sota mínims. Tant mínims que en alguns casos seran pràcticament inexistents, en un gran nombre de pobles de la Catalunya interior. I pel que sembla, les perspectives de millora van per llarg, oimés si plega un Govern i no sabem quan tindrem el nou. Quan parlo de la Catalunya interior, em refereixo a un immens rerepaís que aplega prop de 500 municipis, dels 947 que té Catalunya. Aquest territori, està sotmès a fortes tensions demogràfiques, amb pèrdues constants de població, fins el punt de posar en perill la pròpia supervivència, com entitat local. Ja es poden fer grans esforços per atreure noves famílies, implementar ajudes a la rehabilitació d’habitatges, recerca de nous llocs de treball, disponibilitat de noves tecnologies per poder fomentar el teletreball, i altres accions d’atracció, que si un poble perd un element bàsic i essencial som és l’atenció sanitària, de poc servirà tot el que he exposat. I en això estem. Vull recordar els grans esforços fets per tots els ajuntaments a l’hora de facilitar espais i locals per acollir consultoris mèdics. No solament es van invertir ingents quantitats en la compra i adaptació sinó també amb una part de l’equipament interior que no sempre se’n feia càrrec la Generalitat. Aquests esforços venien justificats per la prioritat donada a l’atenció mèdica, en pobles, altament envellits. Ja en temps del president Mas, amb l’excusa de la crisi econòmica, tinguérem una forta sotragada en matèria d’horaris i disponibilitat de personal mèdic, sobretot per part d’especialistes. Després, vam lluitar tots plegats, per aconseguir recuperar part dels serveis perduts, i en plena discussió i negociació, arribà la pandèmia, amb una nova sotragada que feia preveure els pitjors escenaris. Tot es va acceptar i aguantar sota promeses de reversió quan els nous temps ho permetessin. Suposadament estem en els nous temps, i no hem vist la recuperació dels serveis perduts. Tan aviat l’excusa és de falta de professionals com de nous sistemes organitzatius que volen justificar la reducció brutal d’horaris d’atenció i alhora falta d’especialistes. Si mirem els horaris i el personal d’atenció a qualsevol dels pobles de la comarca del Berguedà, però com passa aquí mirem les comarques veïnes, veurem com habitual un sol matí o una tarda, d’atenció mèdica, una mica més d’atenció d’infermeria i administració, i poca cosa més. No veiem pediatres des de fa anys, ni llevadores ni ginecòlegs, etc. Les setmanes passen, els mesos també, i arribem a un nou estiu en que se’ns diu que , a falta de pressupost, no es podran fer substitucions ni pensar en noves contractacions per a cobrir necessitats. Es vol aconseguir que els serveis mínims, siguin considerats els normals, i que la gent s’hi adapti, pensant que les malalties poden ser reduïdes a mínims, i que les accions poden esperar a temps millors. Si els serveis ja son clarament insuficients durant l’any, a l’estiu ens venen milers de persones, que poden necessitar atenció. Quedar dies sencers, i en alguns casos, setmanes senceres sense atenció suposa haver perdut un dels bens més bàsics de l’estat del benestar. Dir que falta pressupost o falten professionals a les alçades que estem, és una demostració que s’ha tingut el cap en altres coses i no en les fonamentals.

INSÒLITES SITUACIONS ELECTORALS. Després de més de quaranta anys d’assessorament i representació del partit socialista davant diferents òrgans electorals, apareixen situacions insòlites que afecten alguns municipis, en aspectes que mai havien donat cap problema d’interpretació. Precisament, la llei electoral vigent a Espanya, és prou clara i garantista com per haver superat tota una vida de gestió i aplicació. Ens regim per la LOREG ( Llei Orgànica de Règim Electoral General) , de 19 de juny de 1985. En el seu article 54 i següents, regula la propaganda i els actes de campanya electoral de les candidatures que es presenten a cada contesa electoral. Per deixar clares les coses, proclama que els espais disponibles, a cada municipi, es repartiran en funció dels resultats de les mateixes eleccions, en l’anterior convocatòria, en la circumscripció corresponent. Els ajuntaments, solen fer reunió de representants electorals, o simplement exposen tots els espais disponibles com perquè cada candidatura, en faci un ús proporcional i responsable. Els municipis més grans proposen un repartiment, que tot seguit envien a la Junta Electoral de Zona ( JEZ) perquè li doni el vist i plau, o el revisi, cas d’algun recurs o impugnació. Els partits més grans, solen presentar un document davant la JEZ, comunicant l’interès en ser considerats interessats i compareguts, en tots i cadascun dels municipis, del partit judicial. Fa molts anys d’aquest funcionament, i arreu del país, se segueix aquesta pauta. Amb tot, a vegades apareixen novetats o insòlites interpretacions que precisen aclarir termes i sobretot evitar repeticions. Es el cas, a les passades eleccions al Parlament, d’ajuntaments com Santa Maria d’Oló, Avinyó i Navàs, amb situacions insòlites, en aquest apartat de distribució d’espais destinats a propaganda electoral. En el cas de Santa Maria d’Oló, es decideix per “acord telefònic” distribuir els espais tal com es va fer en les darreres eleccions municipals, i repartir-se’ls al 50% entre ERC i JUNTS. I ja està, queda prohibit que les altres 14 candidatures al Parlament puguin fer ús de cap dels espais disponibles. I queda clar que seran denunciats tots aquells que intentin posar propaganda encara que tinguin representació parlamentària. Increïble !. En el municipi d’Avinyó, es fa una cosa tan o més estranya, com repartir els espais no sabem ben bé seguint quin criteri. Donen 28 espais a Junts, 21 a ERC, 8 a la CUP, 6 al PSC, 3 al PDECAT que ja no existeix, 2 a ECP, i 1 a C’s. Tampoc aquí se segueix el que estableix la LOREG, ni es tenen en compte els resultats de les anteriors eleccions al Parlament. Finalment a Navàs, la situació esdevé, increïblement confusa, segons la qual algú va concedir tots els espais a Aliança Catalana, de manera que com a protesta tots els partits van decidir no penjar cap propaganda ,en cap dels espais del municipi. Increïble !. Son situacions insòlites, no vistes en anteriors conteses electorals que mereixen ser estudiades i tingudes en compte per les autoritats electorals d’aquest partit judicial, i a nivell provincial, i estatal, per evitar repeticions que no son explicables ni desitjables.

NO CAL QUE TORNIN. En la llarga trajectòria del procés, hi hagueren desercions i traïcions , protagonitzades per un cert nombre de càrrecs institucionals, militants i simpatitzants, que sota l’excusa que el PSC s’havia dretanitzat , supeditat al PSOE, o simplement havia perdut l’ànima catalanista, van marxar cap altres partits. Volien aparentar puresa d’ànima i d’objectius, justificant assumir nous càrrecs ,en altres partits, com a via per mantenir la seva “puresa socialista”. Ells/elles eren els esperits purs, protectors de les essències del socialisme català. La resta, érem traïdors o simplement esclaus, del socialisme espanyolista. Ells/elles feien el sacrifici d’acceptar nous càrrecs, noves poltrones, més per sacrifici que no pas per gaudi propi. I com tots els conversos, es permetien anar per tots els mitjans de comunicació, a fer discursos sobre la nova doctrina. Mantenien l’ànima de l’autèntic socialisme, en un càrrec en qualsevol altre partit, que els acollia amb els braços oberts, i els feia servir contra el partit original. Tenim una llarga llista, en la qual es barregen càrrecs institucionals als quals se’ls havia dit que la seva trajectòria havia acabat, per raó d’anys i treball, o simplement, la feina feta, indicava final de trajecte. Era preferible procedir a un recanvi generacional o de maneres i formes de fer i actuar. Hi ha qui ho entenia i qui no. Hi ha qui es creu posseïdor d’uns dons immensos que no poden ser malmesos per la decisió d’una assemblea de partit, d’un congrés o d’una direcció política. Batallaven contra la realitat, la volien canviar i a falta de poder-ho fer, marxaven amb cop de porta inclòs. En comptes d’acceptar les raons i justificacions, buscaven altres motius, per a justificar passar-se a altres opcions polítiques per molt contradictòries que fossin. La llista és llarga, amb noms més o menys coneguts. Em permeto posar-ne alguns per entendre millor del que parlo: Ernest Maragall, Marina Geli, Montse Tura, Maria Badia, J. I Elena, Joaquim Nadal, Jordi Martí Grau,... Podria afegir-hi noms més propers al nostre territori com alguns exalcaldes, algun amb un ego esclatant, o ex regidors i membres d’algunes executives locals. Cert que alguns van marxar silenciosament, sigui per desacord amb el posicionament del partit, en tot el relacionat amb el procés, sigui per covardia a l’hora de no gosar defensar la democràcia, per damunt de tot. No foren fàcils aquells anys, en els quals molts fórem amenaçats, pressionats, aïllats o directament acusats de traïdors, o mals catalans. Però, gràcies a la valentia i resistència hem aconseguit la victòria. I ara, la immensa majoria dels catalans ens donen la raó amb els seus vots. El PSC, ha guanyat amb vots i escons per primera vegada des de la seva fundació. Els qui vam mantenir la fidelitat al jurament fet, hem vist triomfar les nostres posicions i veiem la derrota dels qui van preferir càrrecs i poltrones en altres partits . A vegades, cal esperar anys i superar moltes dificultats, però la valentia, coherència i constància, tenen premi. Si ara s’ho repensen, no cal que tornin.

RENOVACIÓ COMPLERTA – PLAÇA MAJOR – BORREDÀ Fa prop de 10 anys, l’equip de govern municipal, va dur a terme un detingut estudi sobre l’estat en que es trobaven els carrers i places del nucli antic del poble. L’estudi, va determinar la necessitat de procedir a una renovació integral dels serveis, bona part dels quals havien superat els quaranta anys de vida. Alguns, fins i tot s’acostaven als cinquanta anys. Fruit d’aquell estudi, es va redactar un Projecte de Condicionament del Nucli Urbà de Borredà, amb unes previsions d’inversió de 2,5 milions. El Projecte permetia executar-lo, per fases, en funció de les subvencions de les diverses administracions. Diputació, Generalitat, UE. Una primera fase: Condicionament tram Carrer Manresa – Carrer Queralt – Connexió amb Carrer Dr. Vilardell, es va dur a terme set anys enrere, gràcies a ajuts de la Diputació de Barcelona. Era la primera gran obra a fer, per a poder connectar la claveguera principal, a l’EDAR ( Estació Depuradora d’Aigües Residuals). En aquesta obra, ja es va fer la separativa d’aigües brutes- aigües netes. Una segona fase: Condicionament del Carrer de la Font, es va dur a terme el passat mandat. Aquest, era el carrer més antic del poble, i a banda de renovar claveguera i xarxa d’aigua, també es va decidir, per consulta popular, el tipus de rajola, per a paviment. Estem a la tercera fase: Condicionament Plaça Major i primer tram Carrer Manresa. El pressupost d’aquesta fase era de : 320.700,81 EUR. En el concurs per a l’adjudicació s’hi van presentar 7 empreses. L’empresa guanyadora ha estat CISA ( Catalana d’Infraestructures i Serveis Associats SL), a la qual se li va adjudicar per un import de : 272.884,31 EUR. El finançament d’aquesta fase va a càrrec del PUOSC – 2023- 2024, de la Generalitat de Catalunya. Aquesta Plaça havia estat objecte d’una gran reforma l’any 1978, amb un reasfaltatge l’any 1989. Des d’aleshores no s’hi havia dut a terme cap intervenció rellevant. Les obres preveuen aixecar tota la superfície de la Plaça i primer tram Carrer Manresa, per a procedir a substituir la vella claveguera per una de nova de major dimensió i separar aigües brutes que aniran a l’EDAR, i les aigües netes que desaiguaran al final del poble, per ser conduïdes cap a la Riera Margansol. També, es procedirà a renovar la xarxa de subministrament d’aigua potable. Els acabats seran similars als del Carrer de la Font, adequats a l’estètica del nucli urbà, i molt resistents al fred, i aptes per activitats diverses, molt pròpies de la Plaça Major. La previsió és tenir acabades les obres a finals del mes de setembre. Tota vegada que la Festa Major, des de fa molts anys, se celebra en aquest indret, l’ajuntament preveu traslladar-la a la zona esportiva. Allà es disposa de la pista poliesportiva, i altres espais adequats per acollir la principal festa del poble. Duta a terme aquesta tercera fase, l’equip de govern prepararà la quarta fase, per a presentar en alguna de les convocatòries de subvencions de la Diputació o la Generalitat. La previsió és poder tenir acabat la resta del nucli urbà, en els propers 5 o 6 anys, en funció de les subvencions que s’aconsegueixin. Borredà, 17 de juny de 2024.

NOVES RESTRICCIONS EN EL SISTEMA DE SALUT. Si mirem enrere veurem tot el que hem perdut en matèria sanitària en els darrers 8 o 10 anys. Ja en temps del President Mas, es van produir retallades molt fortes en el pressupost destinat a Sanitat. La crisi econòmica, va ser l’excusa buscada, per reduir despeses fins extrems mai vistos. Des d’aleshores, simplement s’han fet retocs, amb petits augments, que en cap cas han compensat els d’aquells anys. Però, si la situació ja era greu, la pandèmia va imposar noves retallades, en aquest cas de la mà de reduir la presencialitat i modificar organigrames, sense increments de sous i plantilles. El resultat el sabem tots: milers de desercions de metges i infermeres per anar a treballar en altres països on son esplèndidament acollits i retribuïts. I així estem, els dèficits de personal es compten per milers, afegits a les properes jubilacions de diversos col·lectius de professionals que produiran una major escassedat del que ja tenim. I si algú pensava que havíem tocat sostre, o terra, s’equivocava perquè amb la nova excusa de no haver aprovat el pressupost de la Generalitat per aquest any, l’ICS ha anunciat la impossibilitat de substituir places per vacances. La solució: retallar horaris i serveis durant els mesos d’estiu, i esperar poder reprendre el ritme, a principis de setembre. Queda clar que és millor no posar-se malalt, durant uns mesos, perquè no hi ha cap garantia de ser atès. I parlem ja no només de consultoris i ambulatoris, sinó dels grans hospitals de referència. Es calculen reduccions de servei a l’entorn del 30%. Brutal perquè a tota la gent que vivim aquí hi afegim desenes de milers, centenars de milers que venen de vacances i poden necessitar serveis mèdics en qualsevol moment del dia o la nit. Com pot ser que no s’hagin fet les previsions oportunes ? Ja no parlo només del tema pressupostari, vaig més lluny, i penso en els greus dèficits de professionals sanitaris que no es poden preparar ni formar, en pocs mesos, sinó necessiten anys, molts anys de planificació, programació, formació i pràctica. Un país previsor és aquell que estudia la demografia, els canvis, les disponibilitats , com per poder-hi fer front amb el temps degut. Diuen els experts que preparar, formar i disposar d’un metge de família, necessita un temps mínim de 8 o 10 anys. Si això és així, queda clar que la planificació esdevé fonamental per evitar quedar sense metges. Cosa similar podem dir pel que fa infermeres, i altre personal sanitari. Les carències actuals, superen els 10.000 professionals mèdics. Anem tard, molt tard en la preparació de noves promocions i no s’han fet els deures en matèria de millor coordinació i adaptació a les necessitats actuals. Estem fora de temps, però no queda altre remei que agafar el tema, imprimir-li urgència i disponibilitats econòmiques. Ens hi juguem el pilar bàsic de la societat del benestar. Toca ara cremar etapes si no volem tenir greus problemes arreu del país. De fet, ja els tenim, però poden empitjorar fins extrems mai imaginats. Només a tall d’exemple, a la majoria de municipis del Berguedà, teníem 4 o 5 dies de servei mèdic, ara el tenim reduït a un sol matí o tarda. Falten pediatres, llevadores, ginecòlegs, infermeres...A les comarques veïnes, la situació és exactament la mateixa, malgrat afegim desenes de milers de segons residents, visitants i turistes que en qualsevol moment poden precisar d’assistència mèdica. Queda clara la prioritat per a recuperar els serveis bàsics, començant per la Sanitat.

UN INDEPENDENTISTA AL FRENTE DEL PARLAMENTO DE CATALUNYA. En las pasadas elecciones al Parlamento de Cataluña se produjo un hecho trascendental como que el PSC ganase por primera vez, en votos y escaños, al resto de fuerzas políticas. Este triunfo vino acompañado de una derrota, sin precedentes, de los partidos independentistas, hasta el punto de que sumadas todas ellas, se quedan en un 24,6% del censo electoral. Algunas cifras permitirán comprender mejor el alcance de los resultados. De un censo electoral de 5.460.337, el PSC obtuvo, 872.959 votos (un 27,96%) de los emitidos, lo cual supuso 42 escaños del total de 135. La suma de todos los partidos independentistas: Junts, ERC, CUP y Alianza Catalana, fue de 1.348.183 y un total de 61 escaños, lejos de la mayoría absoluta (68) y muy lejos de anteriores elecciones. Si tenemos en cuenta que Cataluña ha llegado a los 8 millones de habitantes, el conjunto de los independentistas, representan una cuarta parte del total. Ya ninguno de ellos puede hablar en nombre del “pueblo catalán”. Los votantes lo han dejado claro. Dicho esto, nos encontramos en que los resultados, han sumido ERC en una nueva crisis de las muchas que ha tenido a lo largo de su existencia. Y la crisis llega en el preciso momento en que de ella dependen los principales pasos a dar, en el futuro inmediato. De hecho, el pasado lunes día 10, decidió dar la presidencia del Parlament a Junts, cuando el PSC se la ofrecía, como primer paso para llegar a un acuerdo de investidura. Así pues, en contra de todo pronóstico, la Mesa del Parlament está conformada por cuatro miembros de partidos independentistas: 2 de Junts y 2 de ERC, y por 3 del PSC. Es la primera vez que con 8 fuerzas políticas presentes en el hemiciclo, solo hay 3 representadas en la Mesa. Este primer paso, ha conducido a Josep Rull (Junts) a la presidencia. Un militante de largo recorrido en CiU que ahora culmina su carrera, como presidente del Parlament. Esta presidencia y composición de la Mesa nos deparará múltiples ejemplos de exhibicionismo independentista, con mucha épica y estética verbal, pero nula vulneración de la legalidad vigente que estará protegida por los 3 miembros del PSC: David Pérez (vicepresidente segundo) y Rosa Ibarra y Judit Alcalá (secretarias). Ya en el discurso – sermón, vimos el deseo de exhibir músculo e intención de pasar a la historia con algunas críticas al TC por haber resuelto no permitir el voto, por delegación, de los fugitivos Puigdemont i Puig. De hecho, el TC se ha limitado a proteger la legalidad catalana, en el sentido de proteger el cumplimiento del Reglamento del Parlament que no permite la delegación de voto, en estos casos. También mintió el nuevo presidente cuando aseguró que protegerá la inviolabilidad parlamentaria, para que todos los diputados puedan hablar, discutir, proponer y votar lo que les dé la gana, sin ningún miedo a ser perseguidos por ello, como sucedió en 2017. En absoluto, los cargos institucionales tenemos amplia libertad para discutir y proponer, pero el voto siempre está condicionado al cumplimento de la legalidad. Faltaría más. Nadie está por encima de la ley y menos del estado de derecho, de forma que si alguien quisiera repetir los hechos de las sesiones del 6 y 7 de septiembre de 2017, volverían a activar los mecanismos contenidos en la Constitución, para restablecer la legalidad. Se hizo entonces y se volverá a hacer por los siglos de los siglos. Esto es lo que fundamenta el estado de derecho, en una democracia parlamentaria. Pero veremos, con cierta frecuencia, gestos e intentos de exhibir épica en un presidente que quiere demostrar prepotencia y valentía en su pulso a España y a todo lo español. Es un representante genuino de la antigua Convergencia, con un claro supremacismo catalán, considerándose por encima de todo lo que venga de España, en tanto que Estado “represor”, enemigo de Cataluña desde tiempos , casi prehistóricos. Voy a exponer una anécdota para conocer algún aspecto de su pensamiento. Coincidimos en una de las legislaturas del Parlament, en el momento de redactar una nueva Ley de protección de los animales. Teníamos órdenes de nuestros partidos de redactar una nueva ley moderna, innovadora y en consenso de todos los partidos presentes en el hemiciclo. Trabajamos la nueva ley, Josep Rull (CiU), Joan Ridao (ERC), Rafael Luna (PP), Bet Font (ICV), y yo mismo (PSC). La ley fue avanzando con grandes propuestas y consensos hasta llegar al espinoso punto de qué hacer con las corridas de toros. Había propuestas para prohibirlas y otras de mantenerlas. La discusión se iba alargando y entrando en terrenos ilógicos como los de mantener los corre bous, y en cambio prohibir las corridas. Algunos, no estuvimos de acuerdo en semejante contradicción, o todos o ninguno. Al final, se impuso mantener estas actividades hasta que en un futuro próximo se tomen otras decisiones, a la vista de la sensibilidad de las nuevas generaciones. Esto motivó el comentario del recién elegido presidente: “lástima no prohibir las corridas porque habría disfrutado viendo las caras de los españoles, ante tal prohibición”. Reacción muy típica de los independentistas que olvidan la realidad catalana cuando les interesa, o simplemente la esconden. En materia taurina, cualquier persona bien informada sabe de la gran afición existente, antiguamente, en municipios catalanes, como Figueras, Vic, Olot, Barcelona, etc. Pero es muy habitual “vender” una España atrasada, tópica y típica del siglo 19 o 20 en contraposición a las maravillas de Cataluña. Una Cataluña inventada que nada tiene que ver con la real porque en buena parte la desconocen. Provienen de ámbitos y sectores privilegiados, nacidos y crecidos en el bienestar de una clase burguesa, con salarios de privilegio, que les permiten lanzar grandes proclamas contra la España “represora”. En fin, dados los primeros pasos de la nueva legislatura, ahora viene la parte fundamental que es la propuesta de investidura del nuevo presidente. Junts, pretende complicarla con intentos de presentar a Puigdemont, haciendo sumas tan imaginativas como imposibles. El único candidato viable es Salvador Illa (PSC), pero la posición de ERC es fundamental. También la de los Comunes de Sumar (sumidos en un mar de dudas) pero los 20 escaños de ERC, son decisivos. Veremos qué opción toman. Si optan por inhibirse, iremos a nuevas elecciones, con nuevos resultados que los pueden dejar en la indigencia parlamentaria. En pocos días tendremos la respuesta.

REFERENTS PER A LES NOVES GENERACIONS. En algun moment o altre de la nostra vida hem tingut referents que han motivat algunes de les nostres accions i actuacions, començant per la pròpia vocació. En els meus anys de joventut veia en Olof Palme, Salvador Allende, Mitterrand o Willy Brand , polítics a qui seguir i imitar. Eren personatges que van imprimir un segell especial en els seus països i han quedat com referents d’una època de les nostres vides i de la història en general. Ara, costa més de trobar nous referents, perquè la vida frenètica actual crema vides i trajectòries amb una rapidesa mai vista. De totes maneres avui no vull parlar de polítics sinó d’esportistes que tenen una gran rellevància a l’hora d’enviar missatges i models d’esforç i vida, com per ser molt importants de cara a fomentar valors i esperit de treball i competició, sigui en esport sigui en altres aspectes de la vida. Em reconec poc afeccionat als esports, però no per això deixo d’escoltar i seguir algunes trajectòries que em semblen modèliques. Penso en els tenistes Rafa Nadal i Carlos Alcaraz, o en Marc Márquez, en Pau Gasol o l’equip femení del Barça. Podria afegir algunes persones més però aquestes son prou representatives pel que vull expressar. En tots aquests casos, han deixat clar l’enorme esforç que han dedicat a la seva especialitat i han transmès a les noves generacions la importància de la “política de l’esforç”. No els va tocar la loteria ni volien esdevenir famosos per qüestions alienes a la seva feina. Per molt èxit que hagin tingut, i per molts diners que hagin guanyat, continuen fidels als seus principis. Desprenen humilitat i autenticitat. Es molt important fomentar aquests valors en el món actual, en el qual hi ha joves que no tenen aquests referents i en busquen d’altres lligats a les xarxes socials per tal de “fer-se famosos” per guanyar diners, i no haver de treballar. Fatal objectiu que sol acabar malament, o molt malament, quan la cosa no funciona. I no funciona en el 99% dels casos. Només cal mirar les xarxes, per veure tots els que han quedat pel camí. Pertoca, doncs, fomentar l’aparició pública de les persones abans esmentades i de moltes altres que sense haver arribat a aquests nivells son exemples de vida i treball. Si mirem en el nostre entorn, sempre trobarem algú que ha dut una vida d’esforç per tal d’afavorir la vida d’altres. Hi ha un munt de mestres i professors que han estat models de vida, i han transmès als seus alumnes uns valors que els han salvat de caure en temptacions perilloses. El mateix podem dir de metges, infermeres, personal social i/o cultural que mitjançant el seu exercici han mostrat la seva vocació, i l’han transmès a futures generacions. Aquest ha de ser la lluita de la societat actual per a reivindicar valors essencials que lluitin contra altres banals que no aportaran satisfacció ni justificació als qui els practiquen. Tots necessitem referents. Quants més i millors tinguem, més persones integrals ens convertirem. Per això és important donar-los a conèixer i fomentar els seus principis i models de vida. Les generacions que així ho facin, hi sortiran guanyant.

ENTRE SOMNIS, DELIRIS I REALITAT. Cinquena victòria consecutiva del PSC, en aquest cas, a les eleccions al Parlament Europeu. Havia guanyat les eleccions al Parlament ( 2019), les generals ( 2023), les municipals (2023), les del Parlament del 12 M i finalment les Europees del passat 9 J, amb 732.362 vots ( 30,63%). A gran distància de Junts (18,02%) i ERC (14,81%) que sumats, han perdut prop d’un milió de vots, respecte les anteriors. Una seqüència tan llarga i persistent, deixa clara la voluntat del poble català, de girar pàgina al llarg procés, i indica qui representa realment els designis d’un país que en pocs anys ha passat de sis a vuit milions d’habitants. L’apropiació , durant anys de l’independentisme, de la veu del poble, ja no pot ser mantinguda quan entre tots els partits no arriben a un 20% del cens electoral. No ho dic jo, ho han dit els catalans i catalanes amb el seus vots, de manera continuada i persistent. Amb tot, encara hi ha alguns dirigents que sense fer autocrítica ni voler reconèixer la realitat, opten per continuar els seus somnis i deliris, sense voler veure la realitat. Ho hem vist aquesta setmana en la formació del nou Parlament, sorgit de les eleccions del 12 M. Un pacte entre Junts – ERC – CUP, ha permès elegir de president a Josep Rull ( Junts), i conformar una Mesa amb dos representants de Junts, dos d’ERC i tres del PSC. De vuit forces polítiques presents en el Parlament, només n’hi ha tres, representades a la Mesa. Fet, poc habitual. Però, és que escoltats els dos discursos – sermons, oferts per Agustí Colomines ( Junts) aprofitant que presidia la Mesa d’edat, i del nou president Rull, tots dos clars representants dels il•luminats del procés, queda clar que continuen amb les mentides i falsedats com elements essencials de la seva activitat política. Menteixen quan al•leguen que el Tribunal Constitucional ha intervingut per impedir la votació delegada dels fugitius Puigdemont i Puig. El que ha fet el TC, és sortir en defensa del Reglament del Parlament que no contempla aquesta via. Sóc un dels cent trenta-cinc diputats que vam aprovar per unanimitat aquest Reglament i és lògic vulguem es compleixi. Menteixen també i falsegen la realitat quan advoquen per la inviolabilitat parlamentària, dient que els diputats poden parlar i votar el que els doni la gana. Doncs, no. Tots els càrrecs públics tenim plena llibertat, mentrestant ens mantinguem dintre de la legalitat. Si en algun moment pretenem trencar-la, i vulnerar l’estat de dret, han d’intervenir els òrgans pertinents per a restaurar-la. Això aquí, a Espanya, i a Austràlia. Així es va fer, després de les sessions del 6 i 7 de setembre de 2017, i així es continuarà fent, pels segles dels segles. Aquest, és el fonament d’un estat democràtic. I si alguns volen fer passar per exili el que va ser una vergonyant fugida, d’un president, en el maleter d’un cotxe, abandonant els seus companys de consell executiu i al poble català, per instal•lar-se a Bèlgica, allà ells. No han demanat perdó, no han reconegut falsedats ni mentides, però els vots han deixat clar qui pot parlar i representar al poble català. No ells que només poden parlar per una cinquena part. Ara, parlarà la resta. La realitat sempre s’imposa.

PRESERVAR LA CAÇA. Ens trobem amb una curiosa situació, molt difícil de resoldre com veurem tot seguit. Per una banda, ha entrat en vigor una nova llei general de protecció dels animals, de caràcter estatal, i per altra, constatem la proliferació de fauna salvatge que precisa ser continguda, a falta de depredadors naturals, fent servir els caçadors. I son els caçadors, una espècie en vies d’extinció, almenys a Catalunya, degut a un progressiu envelliment dels seus practicants que no troben joves generacions que prenguin el relleu, de manera que poc a poc, serà un problema ,reduir les poblacions excessives de fauna, per via de la caça controlada. I, tanmateix s’ha de fer. Els que vivim en zones rurals, comprovem cada dia l’enorme increment de fauna, a tot el territori. En pocs anys, hem passat de veure molt de tant en tant, algunes espècies, a veure-les pràcticament cada dia. Només cal sortir a primera hora de casa, per anar a treballar, per trobar-nos en determinats llocs, porcs senglars, cérvols, cabirols, conills, llebres, guineus, guilles...el mateix ens passa quan tornem al vespre cap a casa. Una prudent conducció i un bon coneixement dels llocs més habituals de pas, son factors essencials per evitar accidents. Aquesta proliferació obliga a planificar el futur per aconseguir mantenir poblacions estables d’aquestes espècies, sense permetre augments que posin en perill la sostenibilitat del territori. Abans, el territori estava densament habitat, cosa que no passa ara, i això suposa que tota aquesta fauna tingui immensos territoris per moure’s i reproduir-se. Per alguns, pot semblar millor tenir prats i boscos plens de fauna, el problema és que un excés trenca els equilibris i suposa l’aparició de malalties d’unes espècies que son transmeses a d’altres, i d’aquestes poden passar a les domèstiques, com vaques, cavalls, xais, cabres...amb efectes demolidors pels pagesos i ramaders. La convivència no és fàcil perquè algunes espècies competeixen directament per les pastures, i toca decidir si es protegeix al pagès, o a la fauna salvatge. Un adequat equilibri és la millor solució, però per això fa falta disposar de suficients caçadors com per calcular i permetre la caça, sota criteris de triatge selectiu. Cap a quin futur anem ? Es una incògnita. El que sí veiem és, com cada any, hi ha reducció d’efectius, i les colles de caçadors s’han d’anar agrupant per poder actuar en un territori determinat. Si abans cada poble tenia la seva colla, ara han de ser tres o quatre pobles els que en formin una. S’han donat alguns passos en la bona direcció en matèria d’aprofitament de les carns dels animals caçats. Ara, es permeten comercialitzar, en determinades condicions, i això pot compensar alguns dels costos que han de fer front les colles. Parlem sobretot d’assegurances, amb xifres molt elevades. S’ha d’anar més lluny. No solament en matèria de facilitats per disposar d’escorxadors locals, sinó millorar la comercialització interna i externa, amb campanyes de foment del consum de carn de caça en la restauració, i a l’exportació cap a països on el consum és molt més ampli que aquí. Però també, ha d’haver-hi campanyes de sensibilització i informació sobre l’activitat de caça. Ara, per a molta gent, la caça no està justificada i es veu com una activitat clarament negativa. Només amb bona informació i documentació, en els mitjans de comunicació es pot aconseguir comprensió i recolzament per una activitat indispensable, per mantenir l’equilibri i sostenibilitat faunística.

FALSEDATS I MENTIDES DES DEL PRIMER DIA. Qui seguís la constitució del nou Parlament de Catalunya, sorgit de les eleccions del passat 12 M , va poder comprovar l’existència i persistència d’uns grups d’il•luminats, encapçalats per antics responsables del procés. Fins i tot, d’algun dels principals “aiatol•làs” com fou Agustí Colomines, per l’ocasió el més gran de l’hemicicle i en conseqüència president de la Mesa d’edat. No es va poder resistir a llençar-nos un sermó, ple de mentides i falsedats, molt propi de qui encara no ha reconegut l’estrepitós fracàs del procés. Ni demanarà perdó, ni reconeixerà errors, i encara menys es retractarà d’acusacions i afirmacions totalment falses. I és que el independentisme, es basa en crear enemics externs, per a poder crear doctrina interna, i convertir seguidors en adeptes. No estem gaire lluny de com funcionen les sectes. I el pacte entre Junts – ERC – CUP donà la presidència a Josep Rull, d’una Mesa formada per 2 membres de Junts, dos d’ERC i 3 del PSC. Ben aviat veuran els 4 independentistes, que els 3 socialistes: David Pérez, Rosa Ibarra i Judit Alcalà, conformen un trio d’una preparació i formació del més alt nivell. Si creuen poder fer el que els doni la gana, veuran immediatament que això esdevé impossible. L’estricte compliment de la Llei, serà la guia a seguir sinó volen quedar entrampats en vies impossibles. Faig aquesta introducció, simplement per a comentar un parell o tres de referències dels dos discursos – sermons, pronunciats primer per Agustí Colomines, en tan que president de la Mesa d’edat, i després pel ja elegit president del Parlament, Josep Rull. En tots dos, hi ha elements de falsedats i mentides, impròpies de servidors públics. Un i altre, van considerar absolutament inadmissible, que els dos fugitius: Puigdemont i Puig, no podessin votar per delegació. Consideraven una intromissió del Tribunal Constitucional, en un tema català. I més, tractant-se de la màxima institució de Catalunya, el seu Parlament. I per tan, van tirar endavant el vot per delegació, tot i ser il•legal. Veurem com acaba el tema, després de l’anunci de PP i VOX, de presentar recurs i posterior querella, contra el president de Mesa i la vocal d’ERC. Un aclariment, per deixar el tema explicat i tancat. El Reglament del Parlament, és la seva “Carta Magna”, és a dir el fonament del seu funcionament. Una mena de document “sagrat” d’obligat compliment, per això ens va costar redactar-lo i consensuar-lo, com perquè tots els diputats ens el sentíssim propi. El vam aprovar els 135 diputats i diputades, i va funcionar a la perfecció ...fins que van arribar els independentistes il•luminats i van decidir trencar-lo, vulnerar-lo. Ho vam veure, a les sessions del 6 i 7 de setembre de 2017, en que amb només 72 diputats, van decidir canviar les regles de joc. Perquè dic amb només 72 diputats ? Doncs, perquè els qui vam participar i votar el text, vam imposar la necessitat dels dos terços ( 90 diputats ) per a modificar-lo. Una clàusula habitual ,en tots els parlaments del món quan es tracta de temes rellevants, bàsics, fonamentals. Aquest Reglament, ha tingut alguna petita modificació ( sempre consensuada), i una va procedir dels temps de la COVID, i d’altres situacions, de manera que es va considerar possible delegar el vot en un altre diputat, per casos molt concrets: donar a llum, o tenir una malaltia llarga, avalada per un informe mèdic. Aquest, ha estat el cas de Wagensberg ( ERC) fugit a Suïssa, per depressió. En aquest cas, la delegació de vot, era legal, però no en els altres dos casos :Puigdemont i Puig. Perquè ? Doncs, perquè el Reglament no ho contempla, no ho permet. I han tingut tres anys per modificar-lo si ho haguessin cregut oportú, però les guerres entre ERC i Junts, van impedir-ho. Què ha fet el TC ? Doncs, protegir i avalar la vigència del Reglament. No és cap intromissió, al contrari, ha sortit en defensa de la legalitat catalana. Ha protegit els drets i deures de la totalitat de la cambra parlamentària. Amb aquest exemple, ja podeu veure com es poden tergiversar i falsejar les nostres realitats. Més greu encara va ser l’afirmació del president Rull, quan va dir que garantiria la inviolabilitat dels membres del Parlament i que allà s’hi podria parlar, opinar, discutir i votar el que fos i com fos. Doncs, no. Una altra mostra de prepotència i ignorància. Tots els diputats, jurem o prometem la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Tots podem dir el que vulguem però tots hem de complir la legalitat vigent. No podem trencar ni vulnerar l’estat de dret. Això a Catalunya, a Espanya i a Austràlia. Precisament, les votacions dels 6 i 7 de setembre de 2017 suposaven la vulneració de les lleis vigents, i van obligar a intervenir, per part de les Corts Generals, per imposar la legalitat. I això, amb Rull de president, o amb qualsevol altre, es continuarà fent, pels segles dels segles. Només faltaria que algú cregui que el Parlament de Catalunya, pot actuar fora de l’estat de dret !!!! Arribat aquí, no voldria tancar l’article sense avisar sobre les falsedats, invents i modificacions de la nostra història, fins extrems que fan envermellir a qualsevol historiador una mica seriós. Ens inventem dates, modifiquem causes, guerres i confrontacions amb una facilitat increïble. Amb l’afany de separar la història de Catalunya de la d’Espanya, son capaços de dir barbaritats que ningú pot creure si no es pertany al grup selecte d’independentistes de soca rel. I quan ja parlem dels fonaments del Parlament i de l’autogovern marxem mil o més de mil anys enrere per trobar-hi naixements inventats, i fets falsejats. I si no agraden, s’amaguen. Es curiós com ningú esmenta que un dels recents presidents ( en funcions, cert) de la Generalitat de Catalunya ha estat Mariano Rajoy, en aplicació de l’article 155 de la Constitució. Durant els mesos de l’aplicació, ell va ser president en funcions de Catalunya, i va delegar les seves funciones en la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria. No veureu en cap document oficial, l’existència d’aquest president. I ho va ser per culpa de les bogeries dels independentistes. En fi, cada vegada que escolto explicacions i detalls de la nostra història, recordo les xerrades i converses amb el malaurat Ernest Lluch. Era un gran economista, però alhora un historiador magnífic, amb uns coneixements enciclopèdics sobre els segles 18 i 19, de manera que ens va explicar els fonaments, i realitats del 1714. Des d’aleshores ,abans de creure’m determinats fets de la nostra història, aplego dues, tres, o més versions, per estar segur de la veritat. Estiguem, doncs, preparats, per escoltar i advocar passatges del passat per justificar el present i siguem molt crítics, perquè tot el procés, s’ha fonamentat en àmplies dosis de mentides, falsedats i vulneracions de la legalitat. No permetrem continuar per aquest camí, estigueu-ne segurs. Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament ( 1988 – 2006).

EN PERILL, MOLTS DELS CAMPAMENTS, A LA NATURA. Per alguns alcaldes, la proximitat de l’estiu, representa concedir un bon nombre de permisos d’acampada a la natura, en indrets preestablerts des de fa anys, molts anys. A la comarca del Berguedà, els dos principals municipis de recepció, son Saldes i Borredà. Sumats els dos, poden passar-hi entre cent i cent vint grups. La majoria pertanyents a Agrupaments Escoltes, sense cap mena de dubte, els més ben organitzats i equipats. Es així com al llarg dels anys, milers de nens i nenes, nois i noies, han tingut contacte amb la natura en aquests pobles, i en molts altres al llarg i ampla de la geografia catalana. Actualment hi ha 156 espais censats, habilitats per acollir grups. Grups que poden anar dels 20 o 30, fins a més de 60 o 70, en funció d’organitzacions i procedències. Omplir un autocar petit o un de gran, sol ser la millor opció per desplaçar-se de casa fins al lloc elegit. Dels vells temps als nous, les coses han millorat a nivell de rigor i preparació. Algunes queixes que vam formular i la petició de majors supervisions, han deixat enrere alguns campaments improvisats que alguns casals, o grups de barris, o colles d’amics, organitzaven sense la formació ni la preparació degudes. Durant anys, patíem i havíem hagut d’intervenir per posar ordre o vetllar per la seguretat, per culpa de tendes mal plantades, manca d’equipament o pràctiques inadequades per l’edat dels participants. Poc a poc, l’ordre s’ha anat implantant, i ajuntaments i Generalitat, supervisen instal•lacions i equipaments com per assegurar que tot anirà bé. També és habitual, en els Agrupaments i Colles oficials, tenir contacte amb l’ajuntament per saber les infraestructures, equipaments i serveis disponibles, en cas de necessitat. Abans, alguns creien que a tots els pobles, hi havia pavellons poliesportius, o grans escoles, magatzems o païsses , amb suficient capacitat per acollir els campaments, en cas de fortes pluges, incendis o altres calamitats. Tothom, ara sap, les limitacions dels petits ajuntaments, però és habitual tenir disponibles les escoles, el local de teatre, centre cívic, escola de música o altres espais, capaços d’encabir unes quantes dotzenes de canalles , en cas de necessitat. I puc assegurar que és força habitual haver-ho de fer, una, dues o tres vegades, cada estiu. El temps és boig i a vegades sorprèn a propis i estranys, tempestes intenses que desmunten el millor dels campaments. Però, bé, aquesta llarga introducció ve a tomb de les concentracions i manifestacions dutes a terme, una mica per tot arreu, promogudes per Agrupaments Escoltes i Colles a favor d’activitats a la natura, per una modificació de normes de l’ACA ( Agència Catalana de l’Aigua) responsable dels cursos fluvials de Catalunya. Abans, he dit que hi ha 156 indrets habilitats per acollir campaments, dels quals 79, precisen especials permisos per poder-hi anar, degut a la proximitat a zones inundables. Es evident que tots hem de vetllar per campaments segurs, i quan vèiem alguna ocupació en lloc inadequat es deia al propietari de la finca, a la colla , i finalment a la Secretaria General de Joventut. Entre tots, es decidia si el lloc era adequat o no, i si no ho era, se’n buscava un altre d’alternatiu. Què passa ara ? Que com és habitual en el nostre país, es va tard i s’imposen normes i tràmits en un moment en que tothom ja hauria de tenir lligat el lloc per anar, des de fa dos o tres mesos. Les coses no s’improvisen, i menys quan es porten infants o joves. Hi ha protestes perquè tot es burocratitza, es complica, s’improvisa i al final costa diners. No acabem de tenir agilitat i previsió com per decidir les coses amb temps, i sobretot amb el cap. Es lògic primar la seguretat, però sense proposar impossibles, perquè allunyar-se de rius i rieres, és lògic com també ho és no posar-se dintre de masses forestals, per perill d’incendi. S’ha de trobar la distància justa i adequada, i en molts municipis s’ha trobat. Així doncs, facilitem les coses perquè el contacte amb la natura té efectes molt positius per a grans i petits, però molt especialment pels més petits perquè descobreixen realitats mai vistes ni viscudes. Una de les solucions que proposa la Generalitat, és compartir espais, amb els grups que tinguin problemes de terreny, però tot té un límit, precisament cada grup precisa d’amplis espais, per a fer les activitats sense col•lisions ni interferències amb altres. Si se’ns hagués fet més cas als alcaldes, no ens trobaríem amb aquest conflicte. Espero i desitjo solucions ràpides i eficients, de la mà de propietaris, ajuntaments i Generalitat. Milers de nens i nenes ho esperen.

QUINTA VICTÒRIA CONSECUTIVA DEL PSC. Si alguien tenía alguna duda sobre los resultados en Cataluña, los votantes han dejado claras sus preferencias. Por quinta vez consecutiva, el PSC ha logrado una amplia y contundente victoria, superando claramente los resultados de los partidos independentistas, que se dejan cerca de un millón de votos, en la contienda. El embate de ayer, era muy importante, para el conjunto del socialismo español, pero mucho más en Cataluña, donde hoy mismo se constituye el nuevo Parlamento, surgido de las elecciones del pasado 12 M. El PSC, ganó en las anteriores elecciones al Parlamento, a continuación, las municipales 2023, las generales, las del Parlamento del pasado 12 M, y finalmente las de ayer, al Parlamento Europeo. En total, cinco elecciones consecutivas con unos resultados, rotundos, inapelables. Las cifras reflejan la decisión de los votantes: 732.362 – PSC, un 30,63%; 430.925 – Junts, un 18,02% (981.357 en 2019 con un 28,63%); 354.246 – ERC, un 14,81% (727.039 en 2019 con un 21,21%). En cuarto lugar, encontramos al PP, con 329.411 votos, un 13,78%. Ha tenido una fuerte subida, pero no deja de estar en el cuarto puesto, muy decepcionante para quien quiera convertirse en alternativa de gobierno del PSOE. Otros, harán balance de los resultados a nivel nacional, pero queda claro que los grandes esfuerzos del PP para criticar y demonizar la Ley de amnistía, no han tenido los efectos esperados. Cataluña ha vuelto a dar su confianza al partido socialista, demostrando estar hartos de tantos embates y tantos pulsos de los independentistas al estado de derecho. Durante un decenio han dicho y repetido, hasta la saciedad, que representaban al conjunto del pueblo catalán, ni antes, ni mucho menos ahora, en que Cataluña ha llegado a los ocho millones de habitantes, pueden arrogarse la representación, cuando sumados todos sus votos quedan muy por debajo del millón. Pero es que incluso en otras elecciones, no han cosechado más de 1,4 millones, por debajo del 20% del total del censo. Eran muy importantes las elecciones de ayer, para el futuro de la UE, y también para el presente y futuro de España. Para los firmes europeístas, necesitábamos resultados a favor del progreso y futuro de la Unión, y para los progresistas, que el socialismo obtuviera buenos resultados para garantizar una Europa más fuerte y más social. Se han frenado las tendencias disgregadoras y se han salvado los muebles. Queda claro, de todas formas, la necesidad de introducir cambios importantes, para reforzar la unidad y fidelidad al proyecto, al mismo tiempo que se avanza en la ampliación. Volviendo a España y a su gobernabilidad, los resultados la refuerzan. Se corría el peligro en Cataluña de encarecer los pactos con los independentistas, pero sus resultados, los han de llevar a reflexionar sobre sus embates y delirios que no han sido refrendados por sus votantes. Perder un millón de votos, en cuatro años, supone uno de los mayores correctivos de la historia. Y reiterar, por quinta vez consecutiva, la confianza en el PSC supone pedirle presida la Generalitat, para resolver los problemas cotidianos de la gente y no perder más tiempo ni esfuerzos en embates que no tienen ni credibilidad ni futuro. Es hora de gobernar.

EL BERGUEDÀ TÉ GRANS ATRACTIUS, PERÒ... En els darrers mesos, i fins i tot anys, es va venent la idea de que la nostra comarca té grans atractius com per esdevenir un pol d’atracció per a múltiples activitats: ciclisme de carretera, però també de BTT, curses de mitjà i llarg recorregut, parapent, muntanyisme, escalada, esports nàutics ( aprofitant La Baells), hípica, i per descomptat, en tot lloc i moment, turisme de paisatge, de natura. Es cert que la comarca té multitud d’atractius, però poca gent parla de les grans carències. I totes les activitats, abans esmentades, no poden ser practicades o dutes a terme sinó tenim unes infraestructures, equipaments i serveis, posats al dia, i sobretot repartits pels quatre cantons de la comarca. Es més, hi ha alguns serveis bàsics que estan disminuint, fins extrems de poder-se perdre. Un dels més preocupants fenòmens és el de la pèrdua de comerços, bars i restaurants. A bona part dels pobles, ha arribat el moment de la jubilació dels principals referents en matèria de botigues històriques, siguin d’alimentació sigui d’altres elements artesanals, i el mateix passa amb els bars i restaurants. A falta de relleu, es veuen abocats al tancament pur i dur. Si repassem, poble per poble, veurem portes tancades, d’un munt d’establiments. Però, més greu encara. Si repassem els que encara estan oberts, comprovarem com la majoria no tenen la continuïtat assegurada, fins el punt de que han posat data de tancament, si abans no han trobat qui se’n faci càrrec. A dia d’avui, aquest és un dels principals problemes que hem d’afrontar, i no veig especials mesures per intentar fer-hi front. Consti que el repte és enorme i molt difícil de revertir. Ningú cregui que només parlar-ne o buscar quatre mesures, se’n sortirà. No, no, costa molt trobar relleu en el mateix poble, que seria el més pràctic i positiu. Buscar-ne a fora, és missió complicada, molt complicada perquè poca gent disposa de fons propis per assumir un negoci, per petit que sigui, i ja sabem que a dia d’avui, poques facilitats donen els bancs. Existeix també la dificultat de trobar persones preparades. No és fàcil agafar les regnes d’una botiga, i encara menys les d’un bar o restaurant. Per a molts, els pot semblar fàcil, i res és fàcil en el món de la restauració. Quants fracassos no hem vist, en els darrers anys ? Quants establiments han obert i tancat al cap de pocs mesos ? Compaginar preparació i dedicació, no és fàcil de trobar, i hi ha qui creu que els caps de setmana son per descansar i no per treballar. Principi ,totalment contrari, a qualsevol establiment destinat a turisme. Estem, doncs, en una cruïlla molt difícil de resoldre. Si pensem en incrementar activitat a la comarca, no podem imaginar-la amb bona part dels pobles sense cap establiment obert, o amb un o dos , de vida precària. Son diversos ja els pobles en aquesta situació i poc a poc, altres pobles s’hi afegeixen. Per tenir una comarca activa i disponible, s’han de dur a terme, accions i actuacions molt innovadores i generoses per a trobar relleu als establiments a punt de tancar, i per reobrir-ne d’altres, allà on ja no en queda cap. Sinó es va per aquest camí, no veig sortida a tantes activitats com es proposen, perquè ningú les acollirà o els donarà serveis bàsics i elem

PARTIT O ARTEFACTE ? Es difícil qualificar de partit l’actual composició de Junts. Un partit, presidit per una persona jutjada i sentenciada per corrupció, un líder que no pertany al partit, però li fa fer el que vol, com si fos l’amo de l’invent, capaç de decidir qui va a la llista i qui no, i que col·loca de segona una persona, increïblement fora de joc. Amb una portaveu al Congrés ( Míriam Nogueras) molt poc preparada per aquesta funció. Amb un secretari general inhabilitat ( Turull) que motiva recuperar Josep Rull, com a tercer, però que en realitat exerceix de primer, per no atrevir-se el “líder suprem” a trepitjar terra catalana, la de veritat, no la francesa. I que tots plegats, abracen el somni, o el nou invent, de recuperar la presidència de la Generalitat, mitjançant l’exigència de pacte amb ERC, l’acord amb la CUP, i l’abstenció del guanyador de les eleccions. En fi, visca la rauxa i el deliri, a l’espera d’una amnistia que li tregui la covardia demostrada en els darrers set anys. Els qui ens estudiïn, anys a venir, hauran de prendre substàncies molt ben elaborades per tal que puguin entendre aquests darrers dotze anys de procés i post procés. No sé quants en tenim per endavant, però és evident que aquest ritme no l’aguanta ningú. A cada nou invent, i proposta del “líder suprem”, em demano què en pensen els centenars d’alcaldes i regidors de Junts que actuen sobre el territori català. Si una cosa som els alcaldes és ser pràctics i poc donats a imaginacions i deliris. Ha passat ja un any de les eleccions municipals i en queden només tres per a tancar mandat. El temps passa volant i constaten que amb totes aquestes elucubracions i invents, Junts ha quedat fora de totes les grans institucions del país. Fora de les diputacions, fora de molts consells comarcals i per descomptat fora de la Generalitat. I amb poca incidència directa i profitosa, a nivell de govern central. En què els beneficia aquesta situació ? En res. Més ben dit, en surten perjudicats en el dia a dia, sense perspectives positives de futur. Davant aquesta situació, sinó s’ajunten quaranta o cinquanta, i canten les quaranta a la direcció provisional, a les properes eleccions municipals, la meitat marxaran cap a casa. Per a governar i sobretot per a planificar a mitjà i llarg termini, es necessita una estructura i una previsió de futur, d’una mínima seriositat. No queda temps per anar improvisant, amb batalles absurdes. Les eleccions al Parlament, s’han perdut, i l’objectiu de la independència és impossible, i més amb la nova situació europea i mundial. O s’accepta la realitat o es viu en una altra dimensió. Ara i aquí, Junts és un artefacte, d’impossible gestió i comprensió. Si una colla d’alcaldes i diputats, no s’ajunten i promouen transformar-lo en un partit tradicional, s’acostaran a les properes eleccions municipals desconcertats i desarborats. El pitjor escenari, ja no per ampliar representació, sinó per mantenir resultats. Altres se n’aprofitaran. Els espais, mai queden buits.

D’ON SURT TOT EL DINER ? ALGÚ DONARÀ EXPLICACIONS? Les mentides i falsedats del procés han anat sortint, i queden ja poques coses per saber. El que continua sent un misteri és l’enorme quantitat de diner gastat, mal gastat . Parlem de milions, de molts milions que no es poden resumir en aportacions de particulars, via ANC o Òmnium. No, no, aquestes entitats han mogut diner, molt diner, però no tant com per explicar la malversació i malbaratament de recursos fins extrems mai vistos. En un país on gairebé ens coneixem tots, ens arriben informacions, de fins a quin punt els fugitius han viscut a cos de rei, a compte de diners que ningú s’explica d’on han sortit. Sabem dels elevats sous que tenen, tots i cadascun d’ells. Sous que els simples mortals ja ens agradaria cobrar, però és que hi ha immenses despeses en cases i pisos, en protecció, en viatges, en protocol, en lloguers de locals, sales, equips de tota mena, etc. Que ningú esperi explicacions perquè no les tindrem. I no les tindrem perquè hi ha coses que no es poden explicar sobretot quan surten de la legalitat. Hi ha rumors, hi ha indicis, hi ha presumpcions de desviació de diner, cap aquestes despeses, però si una cosa han acordat és la total opacitat de les accions i actuacions. Ells que reclamen transparència, no l’han tingut ni la tindran mai, en tot el que els afecta. I el tema és greu, perquè mostra unes maneres de fer i d’entendre la política que és totalment contrària al que diuen batallar. Tampoc la tenen l’ANC ni Òmnium que mai han retut comptes davant l’opinió pública, ni tant sols envers els seus propis socis. Algú ha sentit dir que s’han passat comptes ? Algú sap quants diners van recaptar sota el criteri d’ajudar als “perseguits per la Justícia” ? Quants avals van concedir ? A qui i per quin import ? Què han fet dels retornats ? Perquè, a uns els van avalar i a d’altres no ? En fi, en aquesta matèria tenim desenes de preguntes sense resposta. Que ningú critiqui si es fan elucubracions sobre desviacions de diner públic o d’alguna fundació cap a les despeses del procés i post procés. Son més de dotze anys de foscor per dur a terme accions que sabem tenien finançament que no provenia de les butxaques d’uns quants voluntaris. Per xifres i moments, els fons havien de ser potents i ràpidament efectius. Bé, doncs, tornem a llençar el repte a l’aire. Si aquesta gent proclama la necessitat de claredat i transparència que l’exerceixin primer, a casa seva. Que diguin d’on han sortit els diners, i el destí que se’ls ha donat. Sóc molt pessimista en aquest punt i només la traïció o la venjança entre uns sectors i uns altres permetran conèixer una part o el total de les maniobres dutes a terme. Confiem sigui el més aviat possible perquè és un escàndol el silenci de tots els partits i entitats independentistes. Si volien donar exemple, han quedat retratats.

DÍAS DECISIVOS PARA LA UE. Recuerdo mi estancia en Suiza, los años setenta, en que tres millones de españoles estábamos repartidos por medio mundo. Años de dictadura, con escaso futuro laboral y nulas libertades. Eran años en que los países de acogida, nos veían como ciudadanos de segunda o tercera categoría, procedentes del sur, donde imperaba la pobreza y la dictadura. Fueron años para trabajar y soñar en volver, algún día, en otras condiciones. Y fuimos muchos los que lo conseguimos. Años después de haber entrado en la CEE, precedente de la actual UE, volví a Suiza. La imagen de España había cambiado radicalmente. Formábamos parte de la gran Comunidad y en poco tiempo, subimos escalones hasta los primeros puestos, en relevancia y poder de decisión. Estamos en el lugar que nos corresponde con ansias de seguir avanzando hacia nuestro objetivo final: la constitución de los Estados Unidos de Europa (EUE). Este ha de ser nuestro objetivo y a ello hemos de dedicar nuestros esfuerzos. Si no lo hacemos nosotros, ¿quién lo hará? No hay que ser un gran estratega para ver dónde está el poder real, en el mundo actual. Dependemos demasiado de los EUA, en cuestión de seguridad, un tema que se veía poco importante, hasta que llegó la invasión de Rusia a Ucrania. Los que no creían en guerras cercanas, han asistido a una en vivo y en directo, justo a las puertas de casa. Ya no puede haber más excusas para no avanzar en temas de seguridad hacia la constitución de un ejército europeo, y a nivel económico hacia una gran potencia que pueda hablar de tú a tú, con las que convivimos. Solo podremos ser dueños de nuestro futuro si nos constituimos en una gran nación de naciones, con estructura federal, traspasando competencias y soberanía a una UE, que será mayor que la presente, no en vano tenemos varios países esperando entrar. Éste es el futuro que nos espera, por el que luchamos y al que aspiramos, a no ser que partidos con otras pretensiones y anhelos, no lo echen por tierra. En las elecciones del próximo domingo día 9 de junio, nos jugamos nuestro futuro. No son unas elecciones más, ni sobretodo unas elecciones menos importantes que las internas, de cada país. Son unas elecciones que van de más Europa, o de menos. Nosotros los socialistas somos los más convencidos de avanzar hacia la futura realidad de unos EUE, pero tenemos adversarios fuertes y decididos a parar este avance, con propuestas de congelar y desmontar estructuras federales. Donde nosotros proponemos más Europa, cediendo competencias y soberanía, partidos de derecha y extrema derecha proponen debilitar las grandes instituciones para que imperen las políticas nacionales. No quieren más Europa, pretender limitar sus funciones y competencias, retrocediendo en el camino andado. Y cuando se retrocede, se deja que otros competidores avancen, agrandando las distancias entre unos y otros. Es el momento de demostrar valentía y acierto. Sol una UE fuerte, en todos los ámbitos puede hacerse un lugar en el mundo global. Para garantizarlo hay unos pocos partidos con las ideas claras y la voluntad firme. El PSOE ha sido protagonista de los grandes cambios internos, ahora también lo quiere ser de los externos, para reforzar e impulsar la nueva UE que puede nacer el próximo día 9 de junio. Es la gran oportunidad a nuestro alcance.

ISRAEL: SERÀ DIFÍCIL CONCEDIR EL PERDÓ. Segur que com la majoria dels lectors, hem estat al costat del poble jueu, per plorar les seves desgràcies, al llarg de tota la història, i molt especialment pel terrible destí durant la segona guerra mundial. Llegir passatges de la història, o visitar algun dels terribles camps de concentració, equivalia a reflexionar sobre la maldat humana. Semblava impossible imposar a tot un poble, les pitjors de les penalitats, amb l’objectiu d’aconseguir la seva aniquilació total. Encara ara, cinquanta anys després, recordo la visita al primer dels camps de concentració, el de Dachau, proper a Munic. Va ser una visita impactant, en uns moments que estava estudiant l’alemany, i ja comprenia bona part dels cartells, anuncis i escrits, procedents de les campanyes de l’Alemanya nazi. Va ser una visita, enmig d’un silenci sepulcral, en la qual cada nou edifici, cada nova sala, impactava més que l’anterior. Sortit d’allà, la connexió mental i emocional amb el poble jueu era més forta que mai, comprenent que havia de tenir un país propi per a garantir la seva seguretat, pels segles dels segles. Mai més, es podien repetir fets semblants, i encara que fos amb algunes injustícies, el territori d’Israel havia de ser preservat, protegit i defensat, per part de tota la humanitat. I així ha estat durant anys, decennis, fins arribar a dia d’avui. I a dia d’avui, és molt dur d’acceptar que Israel ens ha decebut, ens ha traït, no ha fet honor a la seva història i patiment. No podem acceptar que una terrible acció terrorista, duta a terme per Hamás, justifiqui les atrocitats que l’exèrcit israelí està cometent en el territori de Gaza contra una població indefensa. Ningú pot acceptar que més de 35.000 persones hagin estat massacrades, a la recerca d’acabar amb el terrorisme de Hamàs com si totes elles fossin culpables de terrorisme. Han mort 35.000 innocents, sota la justificació de perseguir uns centenars de terroristes. I prop de dos milions estan sotmesos a fam, por i persecució constant, en represàlia a les morts de la part israelí, i a la captura d’un centenar de segrestats. Totes les dades, totes les accions estan fora de tota proporció i justificació. No podem callar davant tanta iniquitat, i costarà generacions apaivagar l’odi que han sembrat en el territori de Gaza, però amb ell, a tot el món. Milions de persones han perdut el respecte i l’estimació que sentien per Israel. Ara veuen un país dominat per l’odi i el desig de venjança. L’odi crea més odi, i produeix reaccions contràries a la que es busca. De Gaza sortiran noves generacions que voldran venjar el patiment infringit. I sí, donem la raó a Pedro Sánchez i amb ell al PSOE, per acordar el reconeixement a Palestina i lluitar per un futur de dos Estats. Si Israel no volia aquesta solució, ara se li ha d’imposar. Els palestins tenen dret a existir i tots hem de fer el possible perquè així sigui. Israel no comprèn l’amplia majoria d’espanyols que fem costat al govern. No ho comprèn perquè ha perdut el nord, i busca venjança en comptes de voler justícia. Estem contra Hamàs, per descomptat, però a favor de l’existència de Palestina. Ja poden prometre represàlies que més forts serem per afrontar el futur i exigir aquest reconeixement. I consti, el dret d’Israel a existir, i coexistir amb Palestina. Aquest és l’objectiu que perseguim.