Joan Roma

NO CAL QUE TORNIN. En la llarga trajectòria del procés, hi hagueren desercions i traïcions , protagonitzades per un cert nombre de càrrecs institucionals, militants i simpatitzants, que sota l’excusa que el PSC s’havia dretanitzat , supeditat al PSOE, o simplement havia perdut l’ànima catalanista, van marxar cap altres partits. Volien aparentar puresa d’ànima i d’objectius, justificant assumir nous càrrecs ,en altres partits, com a via per mantenir la seva “puresa socialista”. Ells/elles eren els esperits purs, protectors de les essències del socialisme català. La resta, érem traïdors o simplement esclaus, del socialisme espanyolista. Ells/elles feien el sacrifici d’acceptar nous càrrecs, noves poltrones, més per sacrifici que no pas per gaudi propi. I com tots els conversos, es permetien anar per tots els mitjans de comunicació, a fer discursos sobre la nova doctrina. Mantenien l’ànima de l’autèntic socialisme, en un càrrec en qualsevol altre partit, que els acollia amb els braços oberts, i els feia servir contra el partit original. Tenim una llarga llista, en la qual es barregen càrrecs institucionals als quals se’ls havia dit que la seva trajectòria havia acabat, per raó d’anys i treball, o simplement, la feina feta, indicava final de trajecte. Era preferible procedir a un recanvi generacional o de maneres i formes de fer i actuar. Hi ha qui ho entenia i qui no. Hi ha qui es creu posseïdor d’uns dons immensos que no poden ser malmesos per la decisió d’una assemblea de partit, d’un congrés o d’una direcció política. Batallaven contra la realitat, la volien canviar i a falta de poder-ho fer, marxaven amb cop de porta inclòs. En comptes d’acceptar les raons i justificacions, buscaven altres motius, per a justificar passar-se a altres opcions polítiques per molt contradictòries que fossin. La llista és llarga, amb noms més o menys coneguts. Em permeto posar-ne alguns per entendre millor del que parlo: Ernest Maragall, Marina Geli, Montse Tura, Maria Badia, J. I Elena, Joaquim Nadal, Jordi Martí Grau,... Podria afegir-hi noms més propers al nostre territori com alguns exalcaldes, algun amb un ego esclatant, o ex regidors i membres d’algunes executives locals. Cert que alguns van marxar silenciosament, sigui per desacord amb el posicionament del partit, en tot el relacionat amb el procés, sigui per covardia a l’hora de no gosar defensar la democràcia, per damunt de tot. No foren fàcils aquells anys, en els quals molts fórem amenaçats, pressionats, aïllats o directament acusats de traïdors, o mals catalans. Però, gràcies a la valentia i resistència hem aconseguit la victòria. I ara, la immensa majoria dels catalans ens donen la raó amb els seus vots. El PSC, ha guanyat amb vots i escons per primera vegada des de la seva fundació. Els qui vam mantenir la fidelitat al jurament fet, hem vist triomfar les nostres posicions i veiem la derrota dels qui van preferir càrrecs i poltrones en altres partits . A vegades, cal esperar anys i superar moltes dificultats, però la valentia, coherència i constància, tenen premi. Si ara s’ho repensen, no cal que tornin.