Joan Roma

ENTRE SOMNIS, DELIRIS I REALITAT. Cinquena victòria consecutiva del PSC, en aquest cas, a les eleccions al Parlament Europeu. Havia guanyat les eleccions al Parlament ( 2019), les generals ( 2023), les municipals (2023), les del Parlament del 12 M i finalment les Europees del passat 9 J, amb 732.362 vots ( 30,63%). A gran distància de Junts (18,02%) i ERC (14,81%) que sumats, han perdut prop d’un milió de vots, respecte les anteriors. Una seqüència tan llarga i persistent, deixa clara la voluntat del poble català, de girar pàgina al llarg procés, i indica qui representa realment els designis d’un país que en pocs anys ha passat de sis a vuit milions d’habitants. L’apropiació , durant anys de l’independentisme, de la veu del poble, ja no pot ser mantinguda quan entre tots els partits no arriben a un 20% del cens electoral. No ho dic jo, ho han dit els catalans i catalanes amb el seus vots, de manera continuada i persistent. Amb tot, encara hi ha alguns dirigents que sense fer autocrítica ni voler reconèixer la realitat, opten per continuar els seus somnis i deliris, sense voler veure la realitat. Ho hem vist aquesta setmana en la formació del nou Parlament, sorgit de les eleccions del 12 M. Un pacte entre Junts – ERC – CUP, ha permès elegir de president a Josep Rull ( Junts), i conformar una Mesa amb dos representants de Junts, dos d’ERC i tres del PSC. De vuit forces polítiques presents en el Parlament, només n’hi ha tres, representades a la Mesa. Fet, poc habitual. Però, és que escoltats els dos discursos – sermons, oferts per Agustí Colomines ( Junts) aprofitant que presidia la Mesa d’edat, i del nou president Rull, tots dos clars representants dels il•luminats del procés, queda clar que continuen amb les mentides i falsedats com elements essencials de la seva activitat política. Menteixen quan al•leguen que el Tribunal Constitucional ha intervingut per impedir la votació delegada dels fugitius Puigdemont i Puig. El que ha fet el TC, és sortir en defensa del Reglament del Parlament que no contempla aquesta via. Sóc un dels cent trenta-cinc diputats que vam aprovar per unanimitat aquest Reglament i és lògic vulguem es compleixi. Menteixen també i falsegen la realitat quan advoquen per la inviolabilitat parlamentària, dient que els diputats poden parlar i votar el que els doni la gana. Doncs, no. Tots els càrrecs públics tenim plena llibertat, mentrestant ens mantinguem dintre de la legalitat. Si en algun moment pretenem trencar-la, i vulnerar l’estat de dret, han d’intervenir els òrgans pertinents per a restaurar-la. Això aquí, a Espanya, i a Austràlia. Així es va fer, després de les sessions del 6 i 7 de setembre de 2017, i així es continuarà fent, pels segles dels segles. Aquest, és el fonament d’un estat democràtic. I si alguns volen fer passar per exili el que va ser una vergonyant fugida, d’un president, en el maleter d’un cotxe, abandonant els seus companys de consell executiu i al poble català, per instal•lar-se a Bèlgica, allà ells. No han demanat perdó, no han reconegut falsedats ni mentides, però els vots han deixat clar qui pot parlar i representar al poble català. No ells que només poden parlar per una cinquena part. Ara, parlarà la resta. La realitat sempre s’imposa.