Joan Roma

SORT QUE EL MÓN NO ENS MIRA. Si en el passat hi havia qui creia que tot el món ens mirava, i estava pendent de les nostres coses, ara podem estar segurs que ja ningú ens mira. La incredulitat, l’avorriment i la vergonya aliena, han foragitat qualsevol observador, proper o llunyà. Hem superat tots els límits, i podem dir que estem en una altra dimensió. Ara sí. Hem fet el cim, i serà difícil superar-nos. Amb tot, no m’atreveixo a dir que no serem capaços d’anar més lluny, molt més lluny. De més verdes en maduren, i per molta imaginació que tinguem, mai hauríem pogut somiar en tot el que està passant. I és que tenim la nostra primera autoritat, Pere Aragonès, contestada pel seu propi equip de govern, amb insubordinacions que en un altre país de terra ferma, haurien suposat una crisis de govern. Aquí, no. Seguim com si sentíssim ploure. La nostra segona autoritat, Laura Borràs, s’ha convertit en una fúria dels elements, amb prèdiques i decisions que tenen per objectiu recordar el seu pes institucional. I vol sortir cada dia, sigui on sigui i com sigui. Li queda poc temps per ser jutjada i expulsada del Parlament per diversos delictes, presumptament comesos en una altra institució ( IEC). La tercera autoritat, el Síndic de Greuges de 76 anys, Rafel Ribó, el tenim amb el mandat caducat des de fa 3 anys, però el país el necessita, doncs ell es sacrifica. Res de plegar, res d’obligar elegir-ne un altre o de passar el càrrec al seu segon. A resistir toca, i si el sou s’ho mereix, què pot fer ? La quarta autoritat, en la persona de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha de fer mèrits per fer-se un lloc ni que sigui rebutjant un aeroport de primera divisió o un Museu ( Hermitage) que seria enveja de mig món. I què ? Ella té les idees clares i per això, proclama el sí, però no, o potser, tot sovint. Amb ella Barcelona, va cap a segona, de manera ferma i segura. En aquest rànquing no podem deixar d’esmentar el president fugit i refugiat a Waterloo. Capaç de proclamar sis segons de República i marxar cap un país monàrquic ( Bèlgica). Pel que es veu troba la monarquia belga, com un model impecable, coherent amb les seves idees. I què dir, del darrer president, a qui ningú feia cas, conegut per la seva campanya en pro de la Ratafia catalana? No deixa de donar consells i impartir doctrina, mentrestant recorre el país per vendre el seu llibre. Tenim un panorama i uns ingredients que si disposés de suficient capital, encarregaria un guió per fer una pel•lícula. Ni els Monty Pithon haurien somiat amb tants elements per descriure el moment actual. I seguim. Qui pot posar límits al camp ? Qui és capaç d’assegurar que no serem sorpresos per algun nou embat, invent o astúcia catalana ? Estiguem atents i sobretot tinguem sempre a prop una bona dosi de til.la, camamilla, i sopes de valium. Siguem forts, i confiem en que ningú en el món ens miri. Quan passi el temporal ja intentarem recuperar el seny perdut.