Joan Roma

QUATRE ANYS DE LA GRAN TRAICIÓ. Es necessari recordar, cada any, les dates del 6 i 7 de setembre de 2017, com els dies de la “gran traïció”. Son dates que ja formen part de la nostra història col·lectiva, juntament amb altres de més o menys glorioses, o nefastes. Tots els pobles han de recordar les accions dels seus avantpassats, sigui per honorar-les, sigui per rebutjar-les i evitar la seva repetició. La història d’un poble, és la suma de les accions dutes a terme per les seves generacions, amb els corresponents lideratges. Els dies 6 i 7 de setembre de 2017, suposen una de les pitjors i més vergonyants actuacions de la nostra història. Pel què es va dur a terme, i pel com . Un breu resum pels desmemoriats. El dia 6 al matí, el Grup Parlamentari de Junts x Sí i la CUP, proposen modificar l’ordre del dia de la sessió, per incloure uns punts que trencaven el Reglament, i la vida institucional del Parlament de Catalunya. Amb només 72 diputats, dels 135 que composen l’hemicicle del Parlament, van imposar el canvi de l’ordre del dia, i amb ell van cometre el primer delicte: el de perjuri ( trencar el jurament fet). El Reglament aprovat pels 135 diputats, uns anys abans, estableix que només amb 90 diputats, es pot proposar la modificació de les regles de joc. Es a dir, és obligatori disposar de les dues terceres parts, per proposar canvis. En aquella sessió, malgrat els informes negatius dels Lletrats del Parlament, es va continuar la sessió, imposant totes les propostes, en lectura única, sense possibilitat de presentar esmenes, per part dels grups de l’oposició, i denegant la petició d’informes a la Comissió Jurídica Assessora ( una mena de TC ,Català). Els 72 diputats van fer ús de la imposició, saltant-se totes les lleis i reglaments. No en van tenir prou que van posar a votació la Llei de Transitorietat Jurídica, que vulnerava greument la Constitució i el propi Estatut d’Autonomia. Tots aquests actes, foren portats al Tribunal Constitucional, el qual va declarar-los totalment il·legals. També els Lletrats del Parlament ho feren, a l’igual que la Comissió Jurídica Assessora. Així, doncs, no hi ha cap dubte sobre la absoluta il·legalitat de les accions dutes a terme en aquells nefastos dies. I, malgrat aquesta insensatesa, no hi ha hagut prou valentia per part dels actors per a reconèixer ja no l’error, sinó la greu traïció comesa. Traïció al Reglament, i sobretot traïció a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia. Durant dos dies, els 72 diputats van trinxar l’estat de dret, en el Parlament. Van actuar fora de la legalitat, i van suspendre la democràcia. Un govern estatal, ben liderat i ben format, hauria d’haver actuat d’immediat, aplicant l’article 155 de la Constitució. No un mes i mig més tard, sinó el matí del dia 8. En una democràcia plena, com és Espanya, no es pot permetre la seva suspensió, en una part del territori, ni que sigui per 48 hores. Tot el que ha vingut després, és sabut i conegut, però cal recordar d’on venen totes les desgràcies vistes i patides. I francament, els 72 diputats, autors d’aquella traïció haurien d’haver estat inhabilitats de per vida. No pot haver-hi en actiu, polítics sense conviccions i sense acataments a les lleis vigents.