Joan Roma: MAL EXPLICADA I MOLT TERGIVERSADA - art. El 9 NouMAL EXPLICADA I MOLT TERGIVERSADA. Fa pocs dies vaig veure , també aquí en aquestes pàgines de El 9 Nou, la polèmica aixecada per l’acord entre el Ministeri d’Hisenda i la FEMP ( federació espanyola de municipis i províncies) en relació a la cessió dels romanents dels ajuntaments, a canvi d’uns ajuts a fons perdut. Pels no avesats als termes municipals, em permeto algunes llicències poc tècniques, però més comprensives. El 12 d’abril de 2012, es va aprovar al Congrés de Diputats, amb els vots a favor del PP, CiU i UPyD, la Llei d’Estabilitat Pressupostària, coneguda també per la Llei Montoro, que establia la obligatorietat del dèficit 0. Per entendre’ns , a partir d’aleshores, està prohibit que les administracions locals ( ajuntaments, consells comarcals, diputacions, consells insulars) tanquin amb dèficit. No era una mesura dolenta en aquells temps, si bé, com en tot, ha tingut efectes negatius al cap d’uns anys. Es va fer, sota el criteri de posar ordre a un gran nombre de despropòsits en el món municipal. Espanya té 8.131 municipis, i en aquells moments n’hi havia prop de 1.000 amb greus dificultats financeres, fruit de gestions embogides. La mesura acompanyada d’altres detalls, no menors, exigia a secretaris i interventors, el ferri control de les decisions polítiques, fent-los responsables, a nivell penal, de l’incompliment. Arribem a la situació actual, en que molts ajuntaments que han fet bé els deures, es troben una realitat injusta, com és la de tenir estalvis fets, i no poder-los gastar, per no caure en dèficit. A nivell de tot Espanya es calculen en 14.000 milions estalviats, que dormen en comptes bancaris a l’espera de poder-los fer servir algun dia. Es lògica la indignació que aquesta situació produeix, però un canvi de llei, en aquests moments, amb la dinàmica que porten els partits d’oposició, és impensable, i probablement toparia també amb la UE que podria pensar en un relaxament de les mesures de gestió, en un pèssim moment per fer-ho. Davant aquest panorama, la Ministra d’Hisenda, proposa un acord pel qual els ajuntaments que vulguin. Repeteixo, els que vulguin, de manera totalment voluntària, s’hi poden acollir. L’Ajuntament que s’hi aculli, cedirà els seus estalvis a l’Estat, que els hi tornarà en un termini màxim de 15 anys, amb els interessos corresponents. A canvi, el Ministeri repartirà 2.000 milions, a fons perdut, aquest any 2020, i 3.000 milions l’any vinent, 2021, de manera que com a mínim cada ajuntament que hi participi, rebrà un 35 % del que hagi aportat. Per tant, no hi ha robatori de diner municipal, ni incautació ni apropiació. Només faltaria ¡¡¡ estem en un estat de dret. I sobta que alguns partits facin ús d’aquests termes, quan saben o haurien de saber que això, és jurídicament impossible. Aleshores perquè s’hi oposen ? Uns perquè voldrien gastar els estalvis. Bé, comprensible, però no possible amb la llei vigent. Altres, perquè no tenen estalvis i veuen que no rebran part dels 5.000 milions, pactats. Tot comprensible, però no justificable per oposar-s’hi, dient mentides. Per a fer-ho més entenedor, si un ajuntament té 100.000 euros, d’estalvis fets, que dormen en un compte bancari, si els cedeix, els recuperarà en el termini màxim de 15 anys, amb els interessos corresponents, i entre aquest any i el vinent, rebrà un mínim de 35.000 euros, a fons perdut. Vol dir, subvenció, pura i dura. Reitero un tema vital. Si de forma voluntària, participa d’aquest acord, aquests son els termes previstos. Sinó hi vol participar, cap problema, els seus estalvis continuaran dormint en el compte bancari. No se’ls podrà gastar en res, perquè la llei segueix vigent, i no es veu un termini proper per a canviar-la. Així son les coses, i considero que la via del Ministeri i la FEMP ,és la millor per a trobar una sortida legal, a la situació actual. I posar 5.000 milions d’ euros, sobre la taula, permet aspirar a rebre un fons considerable, calculat en un 35% dels fons aportats, però que anirà en funció dels ajuntaments que s’hi acullin. I és lògic premiar als que hi participen i no als que s’hi neguen. Suposo hi estarem tots d’acord ? O no, però deixem la demagògia a banda, perquè es molt poc seriós acusar l’Estat d’apropiació quan es tracta de cessió voluntària i retribuïda. Ja no sóc alcalde, però si continués en el càrrec no dubtaria ni un segon a acceptar l’acord.