Joan Roma: NO VI NO VINGUEU. NO US VOLEM ATENDRE. Algunes de les conseqüències de la pandèmia son realment negatives, i el més greu encara, perdurables. El perill de contagi, ha facilitat una tendència iniciada, mesos enrere, i que ara ha trobat l’ambient ideal per a consolidar-se, i justificar-se. Em refereixo a la implantació i generalització de la “cita prèvia”. Si aquesta modalitat tenia la seva raó de ser, durant el temps d’estat d’alarma, se suposava seria abandonada, amb l’arribada de la “nova normalitat”. Doncs, no, en absolut. Al contrari, s’ha incrementat enormement, fins arribar a extrems inacceptables. I és que s’ha implantat no solament a la vida i activitat privada, sinó també a la pública. Serveis considerats essencials, s’han atrinxerat dintre d’oficines, urgències, edificis i establiments, de manera que només un número de telèfon i una adreça electrònica, permeten establir contacte. Un contacte, sovint impossible, perquè el col•lapse és constant, o conté dificultats irresolubles, fins el punt de fer desistir als usuaris, pacients o cercadors d’informació. Les dificultats tècniques, i els col•lapses , impedeixen assolir el contacte, de manera que el servei de fet, és inexistent. Queda suspès per impossibilitat d’accedir-hi, i ningú fa res per a resoldre una situació tant inacceptable com aquesta. Dona la sensació, per no dir, dona la seguretat d’estar contents amb la situació. No tenen feina perquè ningú els va a veure, senyal que la gent no té tràmits ni problemes per resoldre. Tots contents. A fora queden les angoixes, les indignacions, les queixes, i les pèrdues d’opcions per les gestions no fetes, o per la manca de solucions. No es pensa en els pacients i usuaris, perquè s’han convertit en súbdits en comptes de clients. O en empipadors en comptes de pacients, que de tot hi ha en tots aquests serveis, inaccessibles. En pocs dies, he tingut ocasió de comprovar la inaccessibilitat a multitud de serveis, i com de constants i generalitzades son les vies per accedir-hi ( teòricament). Els més greus son els que corresponen a serveis bàsics, com és la sanitat. Consultoris tancats, Ambulatoris tancats amb personal a dintre que no deixen entrar sinó és en casos molt excepcionals i per aconseguir-ho cal tenir una immensa sort de no trobar el telèfon col•lapsat i trobar algú que contesti. D’entrada es fan visites telefòniques, diagnòstics telefònics i receptes via telèfon. Aquesta ara és la gran innovació i la gran imposició, quan la visita metge – malalt, sempre havia estat fonamental i essencial. La primera exigència, és no anar-hi, no volen visites presencials. I el mateix busquen altres organismes i serveis com el SOC ( servei d’ocupació de Catalunya), tresoreria seguretat social, urgències d’hospitals, etc, i amb tots ells, també les entitats privades han pujat al carro i fan tot el necessari per rebutjar visites presencials. En això, els bancs han esdevingut alumnes avantatjats, amb tota mena d’artilugis, avisos i tramesos de missatges, per aconseguir anul•lar tota presència humana de les cada vegada més escasses oficines comercials. Busquen la banca on – line, total i absoluta. I per a tots ells, la pandèmia ha arribat en el moment oportú. Ja havien iniciat aquest camí de no presència, i ara el poden justificar plenament. A més, ho fan pel bé nostre, per salvaguardar la nostra salut i facilitar tota mena de tràmits i gestions. Encara els hi haurem de donar les gràcies. I les administracions ? Doncs, si altres ho fan perquè no nosaltres ? I la Generalitat, com alumne avantatjat, ho ha implantat amb entusiasme i rapidesa. El somni és prescindir de tots nosaltres. Fins i tot dels que es troben malament . Medicina on – line. Lema: No vingueu. No us volem atendre. NGUEU. NO US VOLEM ATENDRE- art. Nació Digital Solsona