Joan Roma

I ARA,MESSIANISME

Molt interessant el debat de política general del Parlament, d’aquesta setmana, perquè ha servit per aclarir un bon nombre d’incògnites, al mateix temps que n’ha obert moltes altres. I seguir-lo en viu i en directe ha estat un plaer, irrepetible.

Després del debat, considero oberta una via no prevista, per gairebé cap articulista ni comentarista polític. La del Messianisme d’Artur Mas.

Fins ara anàvem especulant sobre les sortides que s’obrien al desafiament del president Mas, a les regles establertes. Tots sabíem com acabaria l’entrevista Rajoy – Mas, perquè era la crònica d’un fracàs anunciat. Un fracàs amb trampa, perquè el president Mas hi anava amb una proposta impossible de ser acceptada. De fet, sota la denominació de Pacte Fiscal, s’hi amagava el Concert econòmic. Artur Mas, així ho va reconèixer en el debat, i la única diferència amb el del País Basc, és que estableix un import destinat a la solidaritat amb altres territoris, sense especificar percentatges, ni imports.

Però bé, tots sabem que és inviable un altre territori amb un concert econòmic, per qüestions constitucionals i financeres.

L’estratègia, doncs, era clara, en el sentit d’anar a Madrid i sortir amb les mans buides. Aixó permetia iniciar el procés que ara estem vivint. Un procés de desafiament i repte a les normes constitucionals d’Espanya, però , també de la UE.

He de dir que jo era un dels que no em creia aquest escenari. Em vaig equivocar, perquè en viu i en directe, l’he pogut seguir i comprovar. Artur Mas, i CiU , ha iniciat un camí de difícil retorn, per no dir d’impossible retorn. S’ha de dir que almenys aquesta vegada hi ha poques ambigüitats. S’ha declarat partidari de convocar un referèndum, amb autorització estatal, o sense. I començar la via cap a la creació d’un estat propi, suposadament dintre de la UE.

Es evident que les paraules i els escrits ho aguanten tot, però el discurs ha estat clar, i aixó significa un canvia important en el que ha estat el tarannà de CiU sota els mandats de Jordi Pujol.

Una altra cosa és com acabarà tot plegat. Hi ha un munt d’incògnites que el propi Artur Mas reconeix que ni controla ni sap com poden anar. Mala cosa per un governant, president d’un país com Catalunya. El que ha agafat com bandera ha estat, un clar messianisme. S’ha definit com un “instrument” per portar el país a convertir-se en un estat. I una vegada arribat a la “terra promesa” ell es retirarà, per haver complert el seu somni i el del poble català.

El panorama polític, ja no està simplement en retornar al centralisme, defensat pel PP, el federalisme asimètric , defensat pel PSC, o el sobiranisme , objectiu de CiU. HI ha , ara i aquí, el messianisme , d’Artur Mas, consistent en demanar un plebiscit sobre la seva persona per aconseguir una àmplia representació que li permeti conduir el poble català, cap a la terra promesa, en forma d’ un estat propi, dintre de la UE. Aplegant en aquest estat tot el positiu i deixant enrere tot el negatiu.

La maniobra és una incògnita, pel que té d’intent d’aconseguir la representació de tot un poble. Ara s’ha de veure, si aquesta estratègia arriba a bon port. S’obra la porta per veure que hi ha dins d’aquesta estratègia d’Artur Mas i CiU, i el messianisme no ha donat gaire bons resultats enlloc on s’ha utilitzat. Tindrem temps per contrastar opinions.

Joan Roma i Cunill, President del Consell de Fed. XI del PSC

VANDALISME MASSA GENERALITZAT

Ho he escrit en anteriors ocasions que m’agrada tot sovint, donar una volta pel Santuari de Lurdes de Prats, i contemplar el meravellós paisatge que s’hi divisa. També va molt bé per passejar una estona i preparar feines , enmig d’una tranquil•litat i pau, difícils de trobar en altres indrets.

Fa pocs dies el meu passeig pel camí del Via Crucis, em va fer adonar d’una actuació de vandalisme, estúpid i inútil, en aquest indret. De fet tot vandalisme, se’l pot qualificar així, però en determinats llocs encara indigna més. En aquest cas, algun desgraciat es va entretenir a guixar amb algun punxó, les estacions VIII, IX i X.

De fet, les plaques son ja antivandàliques, però tot té un límit. I fins i tot els materials més resistents acaben espatllant-se si s’actua amb les eines necessàries. En aquest cas, algun punxó prou fort com per trencar la capa de protecció que porten les plaques.

En fi, aquest fet, denota el poc respecte de moltes persones per tot el que és públic. I ja no parlo de religió. No per ser un Via Crucis és més greu que si haguessin trencat una font del poble, o algun banc. Es el desànim que produeix comprovar com hi ha gent que gaudeix destrossant el que troba en el seu camí. I el resultat, no és solament el diner que costa la reparació, sinó el dany moral i cívic que provoca.

Davant actuacions com aquesta, hi ha diverses reaccions a tenir present. La de tirar la tovallola i decidir no fer res de nou, fins que el nostre país arribi a unes cotes de civisme i cultura, similar a la d’altres països europeus. O reaccionar d’immediat i arreglar els desperfectes i estar més atents, per intentar trobar el culpable i portar-lo davant els tribunals.

Clarament recomano la segona opció. No podem quedar callats ni parats per culpa d’uns quants amargats que volen trinxar tot el que troben. Per tot arreu podem veure pintades, en llocs històrics, monumentals, ... Res els impedeix actuar, i cap lloc està lliure de no ser embrutat, o espatllat.

Si comptéssim el cost de reparar els danys produïts per aquest vandalisme, comprovaríem que és immens. En diners, però també en moral. En diners, podem parlar de milers d’euros en qualsevol poble una mica gran, i ja no parlem en una ciutat. I danys morals perquè moltes persones, es desmoralitzen quan veuen destrossats llocs especialment respectats i valorats.

Però bé, la recepte , és resistir i reparar. En el meu cas, sempre que en el terme municipal han aparegut algunes pintades, la reacció ha estat netejar-les d’immediat. Igual cal fer amb altres destrosses a papereres, bancs, fonts, porteries, xarxes, ... Sap greu gastar en reparacions per culpa dels vàndals. Es diner que podríem invertir en multitud d’altres coses, però no ens queda cap més remei.

I contra aquestes actuacions només podem posar-hi un augment de la cultura i el civisme, i una vigilància de tots , a totes les coses. Si tots ens convertim en vigilants del territori, segur que aconseguirem que molts vàndals no puguin actuar. I si actuen, hem d’actuar nosaltres, evitant la seva actuació o denunciant-la en el lloc corresponent.

En fi, en aquest cas concret del Santuari, animo a continuar tenint un indret esplèndid, on hi va multitud de gent d’arreu del país, per trobar-hi tranquil•litat, pau i relaxació. A més d’un lloc de culte per a tots els creients.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà ( Berguedà)

MOURE FITXA

Els qui consideraven inviable, un altre model d’estat, han de començar a veure que les coses es mouen i es mouen molt de pressa. D’aquí la felicitació als organitzadors de la manifestació de la Diada, perquè han obligat a moure fitxa a tots els partits.

A pocs dies de la mobilització CiU es va declarar independentista, i la tornada de Madrid d’Artur Mas va ser organitzada pel partit com si vingués triomfal d’una reunió de la qual no en va treure el que anava a negociar. Son paradoxes de la vida, molt pròpies d’Artur Mas i de CiU.

Portem, encara no, dos anys de legislatura i ja es parla d’eleccions anticipades. Una mostra clara que s’ha fracassat en els punts prioritaris que conformaven el programa electoral de CiU. Si es fessin dintre d’aquest any, estaríem davant la legislatura més curta de la història de la Generalitat. Es poden buscar excuses, però , el cert és que tenim un govern que no ha sabut gestionar ni política ni econòmicament el país.

Bé, tornant al principi, davant nostre s’obren tres vies de futur, resumides en una recentralització de l’estat, promoguda pel PP, amb unes lleis que estant impregnades de centralisme i conservadorisme. Tenim una segona via en la petició d’independència, donant per fet que no hi ha cap possibilitat de continuar dintre d’un estat que no respecta Catalunya ni li deixa prou aire per respirar. En aquest cas, les vies per sortir d’Espanya es formulen totalment al marge de la legalitat vigent i sense tenir present que sortir de l’estat, en el cas de que es podés fer, suposaria també quedar fora de la UE.

I la tercera via és la federal. La que defensa el PSC des de la seva fundació , amb no massa èxit fins ara, si bé les coses es precipiten i a vegades el que es veia molt lluny o gairebé impossible, resulta l’opció més viable i sensata per resoldre l’encaix de Catalunya dintre Espanya.

Aquesta tercera opció, en pocs dies ha avançat moltíssim, com ho podem veure en múltiples mitjans de comunicació on han aparegut articles d’eminents polítics, però també intel•lectuals i destacats membres de la societat civil, de manera que es pot convertir en l’autèntica solució. S’ha de modificar la Constitució, però ja s’ha dit que res és intocable, i per tant podem avançar en la bona direcció.

En resum, serà interessant veure si CiU es declara independentista i així ho estableix en els seus documents bàsics. Tinc seriosos dubtes de que aixó succeeixi, i d’aquí les bones perspectives que el model del PSC avanci i sigui considerat com la via adequada. La del federalisme asimètric, en el qual Catalunya podria tenir un encaix adequat a les seves aspiracions i a les seves singularitats.

En pocs dies o setmanes veurem cap on avança cada força política. Algunes ja no es poden fer enrere sinó volen caure en el ridícul més profund. Es una de les virtuts que va tenir la manifestació de la Diada. Aclarir el mapa polític i que cada personatge públic quedi retratat, en un tema tant essencial com és la del model d’estat i de país.

CAP UN FEDERALISME ASIMÈTRIC

No fa falta remarcar que la política va a velocitat de vertigen des de fa mesos, però molt especialment en les darreres setmanes. El que semblava impossible, esdevé factible, a raó dels moviments de multitud d’elements, de gran rellevància, i tot indica que la via cap el federalisme ha avançat més en uns dies que en uns anys.

Per mi, aquesta possibilitat era perfectament raonable, i es pot comprovar en un bon nombre d’articles publicats en aquestes mateixes pàgines, en els darrers anys.

La mobilització de la Diada va confrontar vies i opcions de futur, adormides, ensopides o clarament vives, com la de la independència. Aquesta opció ha fet desvetllar les altres, i a moltes persones, que no volien prendre part, però que ara no veuen altre remei que moure fitxa.

I s’estan movent moltes coses a nivell de Catalunya , a nivell d’Espanya i per descomptat a nivell de la UE. Ja no es pot contemporitzar i fer veure que el “problema català” no existeix. Es evident que existeix i persistirà mentrestant no es modifiquin les regles de joc, començant per reclamar respecte a tots els nivells.

Molts dels manifestants hi varen anar per dir prou a tot un seguit de despropòsits, atacs i desprecis vinguts d’arreu de la geografia espanyola, sense sentir altres veus, en els mateixos indrets que sortissin a fer callar als altres. Es troben a faltar veus autoritzades d’intel•lectuals, artistes, polítics, etc que considerin inacceptables determinades afirmacions i comportaments, envers Catalunya.

Es lògica la reacció del poble català exigint respecte . Ara bé, dit això, hem entrat en una nova etapa en que cadascú ha de valorar cap on anar en el futur immediat. Ja no parlem d’anys a venir, sinó de setmanes o mesos. I aquí hem entrat en la pura i dura realitat. Hem començat a valorar el que ens uneix i el que ens separa, i quines vies existeixen per emprendre una opció o una altra.

Tenim tres vies davant nostra. La centralista, que suposa tornar enrere i encaixar Catalunya dintre d’una Espanya unitarista, homogènia, i regional. Aquesta opció, cada vegada és més propera a les tesis del PP, tal com estem veient en matèria educativa, sanitària, cultural...

Una segona opció és la independentista, que considera tancat cap nou intent per entendre’ns i vol sortir d’Espanya. Es una via que ha crescut els darrers anys, sense cap mena de dubte, i en bona part afavorida per les constants mostres de falta de respecte, de consens i de voluntat de complir els compromisos pactats. Aquesta via no explica que la sortida de l’estat, suposaria la sortida de la UE, i entrar en “terres incògnites”.

La crisis ha incrementat aquest sentiment, impulsat igualment per la majoria de mitjans de comunicació del principat, i pel propi Govern Mas que ha trobat en el comportament del govern central un clar aliat per aquesta tesis, que en molts moments fa oblida o deixar en segon lloc, la seva política de retallades i mala gestió.

I queda la tercera opció, o la tercera via, que és la federalista, defensada des de sempre pel PSC. Un federalisme molt semblant al alemany, del qual hem begut sempre, des dels primers temps de la transició política,amb nombrosos intercanvis de cursos de formació entre els dirigents d’un i altre país. I li afegim, “asimètric” per deixar clar que no volem tampoc una Espanya federal, amb tots els territoris amb iguals drets i deures sinó respectant la singularitat del nostre, per qüestió de llengua, cultura... Un model com el federal, això ho permet i ho encaixa sense cap problema.

I veus aquí com en uns pocs dies i setmanes, aquesta via ha fet més camí que en els darrers anys. Es la millor via per resoldre l’encaix de Catalunya en una nova realitat espanyola. Es evident que cal una reforma de la Constitució, però tampoc reformular-la de dalt a baix. Es viable i és possible, i només cal veure l’enorme quantitat d’opinions i articles apareguts arran de la manifestació de la Diada per donar-se compte que hem iniciat el camí. I els qui menystenien el posicionament del PSC, han de començar a veure que la coherència i constància, tard o d’hora donen els seus fruits.

Joan Roma i Cunill, President del Consell de la Fed. XI del PSC

CONSTITUCIÓ NOVA COMISSIÓ DE FESTES

En la darrera reunió de la Comissió de Festes, es varen passar comptes de la Festa Major 2012, a més de valorar la qualitat i participació en tots els actes.

Feta aquesta valoració, es va acordar iniciar una nova etapa, clarament diferent a les viscudes. Tant diferent que s’inicia, amb la convocatòria de Constitució d’una Nova Comissió de Festes, que es constituirà com Associació , sense afany de lucre, per tal d’estar degudament legalitzada i tenir plena autonomia, en el seu funcionament.

Ha arribat, doncs, el moment de facilitar el relleu i donar pas a una nova fornada de voluntaris i voluntàries que s’encarreguin d’organitzar les festes del poble, i especialment la Festa Major.

Hi ha altres entitats del poble que organitzen festes, en especial la Penya Blaugrana, per en aquest cas, l’Associació de Comissió de Festes de Borredà, que naixerà demà, tindrà com objectiu impulsar les festes tradicionals, noves festes que puguin sorgir, i la Festa Major.

Bona part dels qui hem format part de la Comissió de Festes, hem comunicat la decisió de no presentar-nos a la nova, precisament per facilitar el relleu i impulsar noves festes i activitats. Aquest és el meu cas, després de 37 anys ininterromputs de formar-ne part, primer com voluntari, després com a coordinador. Altres membres, amb molts anys a sobra, també han decidit ser rellevats, i facilitar aquesta important renovació.

Espero, doncs, que demà dissabte dia 22 a les 6 de la tarda en el Centre Cívic, s’hi aplegaran aquelles persones que tinguin interès en participar en aquesta Associació de la Comissió de Festes. Els qui hi estiguin interessats poden anar-hi, i comprovar l’obertura i facilitat de participació que s’ha obert. Tothom qui realment vulgui treballar desinteressadament en les festes del poble, ara té la gran ocasió de fer-ho.

Recordem la reunió Centre Cívic, dissabte dia 22 a les 18 hores. Allà es presentaran els estatuts de l’Associació i es farà la llista de les persones interessades a formar-ne part, a més d’elegir la Junta de l’Associació. Ànims i bona sort a la nova Associació, i un profund agraïment a les moltes persones que han passat per la Comissió al llarg d’aquests 37 anys d’existència. Sense elles el poble no hagués tingut l’alegria, diversió i participació en les festes. Gràcies.

Joan Roma, alcalde de Borredà

QUINA POCA FEINA TENEN ALGUNS ALCALDES

Fa anys, Catalunya era reconeguda com una nació treballadora, innovadora, plena de seny i més europea que cap altre territori de l’estat espanyol.

Sense cap mena de dubte les coses han canviat radicalment i si el president Terradellas tornés, es faria creus de trobar un país, tant desballestat, mal governat, i havent perdut el sentit del ridícul. Ell que sempre advocava per la serietat, el seny, la prudència, i sobretot evitar el ridícul, en tot el relacionat amb la política institucional.

Doncs, bé, ara i aquí, podem constatar que les coses van per camins totalment impensables, uns anys enrere.

Què se n’ha fet de l’històric seny català? Què se n’ha fet d’aquell europeisme avançat, model per la resta de pobles d’Espanya?

Fa ben pocs dies hem vist la carrera d’uns quants ajuntaments per veure qui la diu més grossa. Qui és capaç de ser el primer, i el més contundent a l’hora de portar temes “rellevants” als plens municipals. Qui és l’alcalde “més valent” a l’hora de votar mocions “transcendentals”.

En aquesta carrera, cada dia en veiem de més increïbles, i que superen les del dia anterior. Sant Pere de Torelló té el discutible honor d’haver estat el primer en proclamar el municipi, com “territori lliure català”. Per poques hores perquè ja hi havia qui li seguia la pista per poder ser el segon, i com no podia ser d’altra manera, l’inefable alcalde de Vic, seguit pel de Tortosa, havien de ser les primeres capitals de comarca, a aprovar un fet tant rellevant i tant essencials pels seus conciutadans.

S’ha de reconèixer que no tenen por al ridícul. I que tampoc tenen feina millor que portar als plens temes d’aquesta urgència i notorietat. No en va, serveixen per aparèixer en els mitjans de comunicació i algú va dir, que millor sortir per qualsevol cosa que no sortir. Sota aquesta premissa, encara en veurem de més grosses, en un futur proper.

Sóc alcalde, des de fa 21 anys, i regidor 12 anys més, per tant procedeixo de les primeres eleccions municipals del 79, i francament n’havia vistes de tots colors, però ara els excessos produiran efectes clarament negatius per a tots.

Acords com els descrits, proclamacions d’independència incloses, etc, ens allunyen d’aquell europeisme encès que sempre havíem defensat els catalans, i que sempre ens havia portat a ser capdavanters en multitud d’àmbits i sectors. Apostar per la independència, significa necessàriament sortir de la UE. Després ,es pot demanar tornar-hi entrar, però d’entrada, quedaríem fora. Per quan de temps? Ningú ho sap.

Continuant amb el tema, aquests acords, de “territoris catalans lliures” constata el que molts diuen com a justificació per retallar competències municipals i reduir el seu poder. Hi ha alcaldes que no tenen feina, i s’han de dedicar a fer soroll. Francament, ho lamento perquè de feina sempre n’hi ha si se’n vol fer. Almenys en el meu cas no m’he avorrit mai ni he hagut de recórrer a portar estrambòtiques mocions al ple, que res tenen a veure amb el benestar dels meus conciutadans.

Sincerament crec que els alcaldes hem estat elegits per millorar les condicions de vida dels nostres veïns, i no pas a fer proclamacions que res tenen a veure amb la legalitat ni amb les competències que ens son pròpies. Si algú té vocació de Diputat al Congrés de Diputats, o de l’Eurocambra, que lluiti per anar-hi, però pretendre utilitzar l’ajuntament com trampolí, fa un flac favor al seu municipi i als altres del país.

Ja sé que aquest escrit no servirà per fer canviar la opinió ni la manera d’actuar dels alcaldes al•ludits, però almenys servirà perquè la gent tingui clar que hi ha molts més alcaldes que preferim treballar, que no pas fer històries per sortir als mitjans de comunicació.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà ( Berguedà)

DESACOMPLEXATS

Es evident que explicar, què és i com funciona, un sistema federal requereix més paraules que la simplicitat de “independència = prosperitat”. Aquest és un dels problemes que tenim els socialistes quan ens declarem decididament federalistes. De totes maneres, hi ha vies fàcils d’entendre, si anem a buscar exemples concrets, com és la de mostrar models existents.

Tenim Alemanya, com a model , proper i molt adequat, per entendre què és i com funciona un estat federal. Fins i tot amb alguna asimetria, com la que suposa l’estat de Baviera, equiparable a l’estatus que podria tenir Catalunya, en el marc d’una Espanya federal.

En tenim d’altres de models federals, en EUA, Canadà, Suïssa,etc. I després de molts d’anys de funcionament, el sistema no ha quedat antiquat ni en desús. Al contrari, son els països més adequats per afrontar els reptes presents i futurs. Semblaria, doncs, apropiat copiar aquest sistema de govern.

En això estem els socialistes catalans, i quan se’ns critica tant per no abraçar l’independentisme, el que fem és refermar les nostres creences en una Espanya federal, dintre d’una Unió Europea, igualment federal.

I he de reconéixer que la manifestació de la Diada, va ser clarament positiva en el sentit d’aclarir posicionaments d’alguns dels partits catalans. Això, és bo. Sinó tiren enrere, CiU aposta per la independència. El PP pel centralisme, i el PSC pel federalisme, com sempre ha fet, des de la seva fundació, trenta-cinc anys enrere.

Tres posicionaments, clars. Ara, cadascú ha de mostrar les vies per arribar-hi, i en primer lloc qui governa, Catalunya, el president Mas. Serà interesant comprovar el grau de seguiment intern i extern que té aquesta aposta per la independència, tot i que ara, ja tiren una mica enrere, i tornen al “sobiranisme” o a les “estructures d’estat”, o estat propi, sense dir si és sortint d’Espanya i de la UE, tal com marquen les normes vigents.

Bé, pel que fa el PSC surt d’aquest embat amb uns ànims diferents. Crec que ens hem “desacomplexat” i apostem pel federalisme, sense més embuts, com a única via, viable en els temps que corren.

I és que uns poden fer castells en l’aire, però la realitat és dura i contundent. Pensar que es poden trencar les normes, com i quan es vol, és desconéixer les regles de joc. Aviat ho veurem en el debat de la nació, en el Parlament, o en els propers passos que doni el Govern Mas.

Per part del PSC, i arran la Festa de la Rosa, a la pineda de Gavà amb vint mil persones, es pot concloure que el partit continua tenint la representació més plural del país. Un partit que agrupa catalans de tota la vida, nous catalans procedents de la immigració dels anys seixanta i setanta, i novíssims catalans, vinguts d’altres terres més llunyanes.

Si a tot plegat, hi afegim un notable increment de la militància en els darrers mesos, i la preparació d’unes primàries, per elegir el cap de llista a les eleccions al Parlament, podem assegurar que els crítics, envers les nostres posicions ho son a raó de veure com una força política es manté coherent als seus postulats, i pensa primer en les persones, que viuen en el territori, i no a l’inrevès.

Espanya ,serà federal o no serà, va dir el Primer Secretari Pere Navarro. Estem encara lluny, però ho aconseguirem. I el PSC coneix el camí per arribar-hi. Ara esperem que els altres diguin com arribaran als seus objectius.

Joan Roma i Cunill, President del Consell de Fed. XI del PSC

ENTRE EL SENY I LA RAUXA

Ja estem a l’endemà de la gran manifestació de la Diada, i toca prendre nota del que ha passat. Encara caldrà esperar uns dies per veure els efectes concrets, però és cert que tothom ha de decidir quin és el seu paper, de cara el futur immediat. Es una de les bones conseqüències d’aquesta mobilització.

I s’hi estigui més o menys d’acord, els protagonistes han de ser els partits polítics que ostenten l’autèntica representació del poble català.

Es hora de saber quin posicionament prenen o mantenen, una vegada duta a terme la manifestació. Es hora de comprovar si impera la rauxa, o s’imposa el seny. A cadascú de triar, perquè hem vist i sentit, declaracions molt poc coneixedores del dret internacional i de les regles essencials de la Unió Europea, com per mantenir determinades propostes, davant els organismes competents.

Ara toca, gestionar el futur immediat de Catalunya, i res ha canviat respecte les urgències financeres d’un govern sense capacitat de maniobra. Per pagar nòmines, aquest mes de setembre, o arriba una bestreta o no es poden pagar. I per poder fer front als interessos contrets, i al pagament d’algunes obligacions immediates, ha d’arribar el fons de rescat demanat al govern central.

El president Mas s’ha d’entrevistar am el president Rajoy el proper dia 20 i a la sortida veurem si la mobilització ha modificat les posicions del PP. D’entrada no sembla que hi hagi símptomes de canvis. Potser sí escoltarem algunes bones paraules i compromisos de futur, quan l’economia hagi canviat de signe, però ja no n’hi ha prou amb bones paraules.

S’haurà de comprovar quin ús fa el president Mas de l’enorme mobilització, i si sap treure’n profit immediat , o no. Si surt amb les mans buides, la frustració serà enorme, i les sortides, molt limitades. Es fàcil parlar i prometre, més difícil, és complir. I ara i aquí, la gent està farta de promeses incomplertes, i compromisos oblidats.

Ha començat un nou curs escolar i podem constatar els efectes de les retallades en tots els àmbits i sectors. Tots també podem veure els efectes sobre la sanitat, i altres serveis bàsics, d’unes polítiques, dites d’austeritat, i que consisteixen simplement en disminuir la qualitat i quantitat dels serveis.

Tot això, és ara, més immediat, que preparar consultes, o discutir sobre la viabilitat o no de la independència. Canviar les retallades per impulsar l’activitat, és fonamental i en els grans temes , motius de la manifestació, s’hi ha d’anar avançant, sense creure que tot és immediat i tot , possible.

Els socialistes, ens mantenim en l’aposta pel federalisme. Pot semblar que prediquem en el desert, però moltes coses estan canviant a tots els nivells. I la federalització de la Unió Europea és inevitable i imminent, i la translació d’aquest sistema, cap alguns dels estats que en formen part, pot ser la gran oportunitat. Aquesta és la nostra aposta. La poca quantitat de federalistes espanyols, amb qui federar-se, pot canviar-se si arriba l’hora de federalitzar-nos tots plegats, a nivell supraestatal. No veig cap altra via perquè la UE funcioni realment. La confederació actual, ha de donar pas, a la federació. Així ha passat, en molts altres països, federals. Perquè no aquí ? Algun dia ha de guanyar el seny, a la rauxa.

Joan Roma i Cunill, President del Consell de Fed. XI del PSC

EL FONS I LES FORMES

He llegit i escoltat nombroses reaccions sobre els canvis decidits pel primer secretari, Pere Navarro, i n’hi ha per tots els gustos i sobretot, molts de tendenciosos i clarament interessats.

Conec bé el Parlament de Catalunya i el Grup Parlamentari, per haver-ne format part durant 16 anys. Sempre hem parlat i discutit sobre la conveniència d’una renovació permanent de la composició del Grup, per evitar “apoltronaments”, o convertir-se en “buròcrates” parlamentaris.

I al llarg dels anys, he comprovat que tothom està d’acord en la permanent renovació, però “dels altres”. Hi ha ben pocs parlamentaris que considerin adient el seu relleu, i sempre esperen que els arribi després d’aquest mandat, o de l’altre...

Hem d’entendre que els parlamentaris tenen dues funcions molt definides. Una és la de complir amb les obligacions parlamentàries, emanades de les competències del Parlament, la màxima institució catalana. Però, l’altra, suposa ocupar-se del seu territori, i fer de pont entre el partit, els grups municipals, i el Parlament.

El parlamentari ha de conèixer el seu territori com casa seva. L’han de veure, tocar i fer-lo servir constantment, i ha de ser la veu del partit i del Parlament en el seu àmbit territorial. Si vol es pot convertir en la referència /model, del PSC en el territori que li ha tocat representar. Això, lògicament és més fàcil, a comarques que en grans ciutats, però , tot és possible.

I només uns pocs que no tenen territori, han d’ocupar-se dels grans temes parlamentaris o de la organització del Grup.

Hem de reconèixer que la “visibilitat” individual i col•lectiva del Grup Parlamentari ha estat més aviat “apagada”, durant tot aquest temps. Era lògic que el Primer Secretari emprengués una remodelació profunda per canviar aquesta situació. I segur que es podia fer amb millors “formes”. Sempre es poden millorar, però que el fons era necessari, ho dubten pocs militants.

La política com altres activitats de la vida humana, és injusta. Tots ho sabem i tots ho hem vist en els resultats electorals, en molts pobles i ciutats, a nivell d’alcaldes i regidors que han treballat molt bé, i en canvi, no han estat recompensats amb uns resultats adequats.

El mateix ha passat a nivell de país. Tenim de diputats i diputades,persones que varen ostentar alts càrrecs en els governs Maragall i Montilla, amb una gran dedició i més o menys encert, però la imatge de conjunt donada, no és ben recordada per molts catalans. No goso dir, per una majoria de catalans, però sí per un gran nombre de ciutadans. I , just o no, la imatge del Grup Parlamentari havia de canviar sensiblement. I la manera d’actuar i fer d’oposició, encara més.

Per tant, em semblen molt bé els canvis operats, i deploro algunes declaracions en que sembla que alguns tinguessin el càrrec, en propietat, fruit d’uns drets diferents dels que tenim la resta de militants. En política s’hi ha de saber entrar, però sobretot, saber-ne sortir elegantment. Estem al servei del país i del partit. I amb tot el respecte per la bona feina feta per molts dels qui son substituïts , toca fer canvis de fons i de formes, en tots els nivells del partit. I qui vulgui optar a candidat a la Presidència de la Generalitat que es presenti a les primàries. El resultat demostrarà qui té la confiança dels participants i qui no. I ja està.

En quan al nou president del Grup Parlamentari, em fan gràcia les expressions de “perfil baix”, o de “guardador de la cadira” pel proper president del Grup,etc... Conec el Xavier Sabaté de fa més de 20 anys, i estic segur que ens donarà grans satisfaccions en el desenvolupament del càrrec. I va ser un greu error no poder-lo mantenir de Conseller de Governació, perquè d’altra manera haguessin anat les coses, almenys en aquest Departament.

En fi, sort a tots els nous càrrecs del Grup Parlamentari Socialista, i ple respecte per tots els qui han estat substituïts. La tasca feta, ha estat immensa i en uns molt difícils condicions, però la decisió presa pel Primer Secretari, la considero encertada i en el moment necessari.

Joan Roma i Cunill, President del Consell de Fed.XI del PSC

LA DIFICIL GESTIÓ DEL “DIA DESPRÉS”.


Després del dia 11, vindrà el 12, i amb ell la difícil gestió de la mobilització de la Diada d’enguany. Es evident que Catalunya, viurà de nou, una gran mobilització, però el que ningú augura és “perquè servirà”?

I és un greu problema, generar noves frustracions, en un país “emprenyat”. Poc a poc, però de manera continuada, els catalans hem assistit a desencontres, més o menys greus amb el govern central. O entre partits , aquí mateix. Fins ara, moltes d’aquestes diferències, es podien admetre com discrepàncies entre líders polítics, o criteris contradictoris a nivell d’interpretacions de les normes bàsiques.

Ara, les discrepàncies han esdevingut insults, injúries, calúmnies, o directament en acusacions sense fonament. El veritable periodisme, està desapareixent de les nostres vides per esdevenir, propagandisme. I els governs s’afanen més en controlar quans més mitjans de comunicació, millor, abans que modificar les formes de governar.

La pluralitat està minvant en tots els sectors i mitjans, de manera que poques coses son creïbles, en funció del mitjà que les comunica. Ja només faltava la crisis financera per tirar per terra els pocs mitjans de comunicació autènticament “lliures”, i quedem en mans d’uns pocs mitjans molt depenents de qui els financia.

Tenim, doncs, una clara disminució d’informació objectiva, com per poder avaluar algunes de les coses que passen , a casa nostra, i a la resta de l’estat. D’aquí també, moltes de les desaforades reaccions davant suposades declaracions o actuacions, que res tenen a veure amb la realitat “real”.

Així, doncs, en aquests dies previs a la Diada, i en els posteriors, assistirem a un enfrontament contundent de dos tipus de nacionalismes, que es autoalimenten constantment. De fet ja fa dies que ho estem vivint, amb declaracions de càrrecs institucionals del PP que provoquen respostes contundents per part d’altres càrrecs catalans, i tot plegats ajuden a “escalfar” els ànims d’una Diada, molt conflictiva.

Conflictiva, pels moments que travessa el govern, a nivell financer, i molt greu per les dificultats de bona part dels ciutadans catalans, que han vist disminuir de manera dràstica el seu benestar, i la seva seguretat, com mai havien imaginat.

Davant aquest panorama, el més important, seria tenir un mínim d’informació i seguretat de que tot el que passa té un final proper. Tothom demana cap on anem i si amb els sacrificis presents, la recuperació arribarà abans. El silenci és mal conseller, i el descrèdit, mal company.

El govern ha hagut de recórrer al rescat, tot i les garanties donades de que no caldria demanar-lo. El mateix passa amb el govern central. Però , és que tothom veu que no n’hi haurà prou i caldrà fer més sacrificis sense cap garantia complementària. Es lògic que la Diada es converteixi en un cúmul de protestes de tota mena, i tothom n’esperi solució als seus mals.

Però, aquest és el gran problema del dia després. Ningú assegura ara, ni pot dir-ho després que la gran mobilització garanteixi cap canvi substancial en cap dels grans problemes. I no és de rebut animar a la mobilització i quedar-se a casa. Un governant ha de donar respostes als problemes i no enganyar a la gent. Les frustracions son perilloses en tots els instants, però molt més en temps de crisis aguda com la que vivim.

Joan Roma i Cunill, President del Consell de Fed. XI del PSC

CANVIS RELLEVANTS


Considero encertats els canvis decidits per l’executiva nacional del PSC d’ahir i posats a la pràctica avui mateix, en el si del Grup Parlamentari. Estem en el món de la imatge, i la coherència, és vital per emprendre nous camins.

El nou lideratge del partit exigia, canvis en el Grup Parlamentari que traslladessin cap enfora la realitat sorgida del darrer Congrés. La vàlua del Quim Nadal i del Miquel Iceta estan fora de tot dubte, i l’han demostrada, a bastament en tots els càrrecs que han ostentat en la seva llarga trajectòria política.

Però és hora d’iniciar una nova etapa, diferent de la vista fins ara, i per això calen cares noves, i noves polítiques, en una realitat canviant cada dia que passa.

I he escoltat les primeres declaracions del nou President del Grup Parlamentari, en Xavier Sabaté i estic segur que ho farà molt bé. També té una llarga experiència, en diversos càrrecs ostentats, de manera que pot emprendre la nova etapa amb un bagatge més que valuós.

I toca, fer coses noves. La gent està cremada per tants mesos d’incerteses i enganys. Catalunya no té lideratge i la mobilització de la Diada, deixarà un gran nombre de persones frustrades per una fita que no significarà cap canvi, en cap aspecte de la vida catalana. Un nou esforç , en va. Una nova esperança frustrada per falta de sortides clares i fulls de ruta, inexistents.

Es hora, de fer tornar vermell al President Mas, i a tots i cadascun dels seus consellers, davant una situació que els ha desbordat totalment.

Després de la Diada, serà el moment de demanar comptes i veure què s’ha resolt, amb la mobilització i amb l’entrevista del dia 20 entre el President Rajoy i el President Mas. Ningú creu en cap sortida positiva. Els anys decisius de CiU a Madrid han passat i no es varen saber aprofitar per tancar temes rellevants. Ara no poden imputar a d’altres el que no varen ser capaços de resoldre ells.

En fi, confiem que el canvi de direcció, a nivell de Grup Parlamentari faci més visible la nostra presència en el Parlament i serveixi per posar sobre la taula les contradiccions del Govern, en totes les decisions que pren.

I preparem-nos per un avançament electoral, inevitable, a la vista de la situació de ruïna total en que es troben les finances de la Generalitat. Difícilment Artur Mas, voldrà mantenir aquesta situació moribunda, durant molt més de temps. La gent té un límit de tolerància i comprensió, i ja l’han esgotada fa temps.

Enhorabona pels canvis parlamentaris i bona sort a tots els nous protagonistes. Esperem veure resultats ben aviat.

Joan Roma, President del Consell de la Fed. XI del PSC

TEMPS DE NETEJA

Aquestes darreres setmanes he recorregut diverses vegades tot el tram de la Riera de Merlès que va de Sant Cristòfol ( Santa Maria de Merlès) a l’Hostalet ( Les Llosses) . Volia comprovar personalment l’ocupació dels diversos espais en aquest recorregut d’uns 15 quilòmetres per fer-me una idea, dels canvis operats, respecte d’anys anteriors.

La crisis ha incrementat el nombre de visitants, i , també ha fet variar els col•lectius que hi venen. L’increment és notable pel que fa a persones procedents de països llatinoamericans, sobretot en els espais entre el Cobert de Puigcercós i l’Hostalet. En alguns d’aquests indrets, s’hi poden aplegar prop d’un centenar de persones que aprofiten per veure familiars i amics, i si convé, celebrar algun esdeveniment del seu país, o fins i tot, dur a terme alguna cerimònia tradicional, amb aigua i foc ( en aquest cas de ciris i espelmes).

Una altra problemàtica , poc coneguda, és el tram superior de la Riera de Merlès, entre l’Hostalet i la Riba, en els municipis de Les Llosses i Sant Jaume de Frontanyà, on neix la riera. En aquest tram hi ha alguns gorgs, menys coneguts, o menys fàcils d’arribar, però utilitzats per un bon nombre de persones que s’hi apleguen any rere any. Per tant, la problemàtica de la riera que sovint pensem és només en el tram Berguedà – Lluçanès, continua en el tram Ripollès, tot i que no espai protegit.

Es evident, que cal buscar solucions, i propostes per moderar la presència de persones a tot el conjunt de la riera , en tots els trams, estiguin protegits o no. L’escassa o nul•la cultura mediambiental per part d’un elevat percentatge d’usuaris, fa que les propostes hagin de venir acompanyades de sancions contundents, sinó, son inútils.

He estat testimoni, directe, de com persones aparcaven sota mateix de senyals de prohibició , i podien explicar amb tota normalitat que no s’havien donat compte de la senyalització o que sempre ho havien fet i mai els havien sancionat... Els pobres agents rurals, havien de posar cara de circumstàncies i demanar mirar millor en futures ocasions.

Bé, exemples com aquest, a dotzenes cada dia. I bosses d’escombraries deixades a peu del camí, per part dels més conscienciats, pensant que hi ha recollida diària, a desenes, i escombraries escampades per tot arreu, a centenars.

Tenim, doncs, les restes després de la batalla estiuenca, escampades al llarg d’una vintena de quilòmetres… Sinó les recollim, l’any vinent, les velles s’ajuntaran amb les noves, i així, successivament. Si algú es pensa que en un lloc brut la gent no hi va, s’equivoca. Moltes persones son capaces de muntar dinar, just al costat d’un abocador.

En resum, dintre de pocs dies, els alcaldes “afectats” per aquesta marabunta, haurem d’organitzar una recollida amb voluntaris i treballadors municipals. No podem deixar un espai natural com aquest, degradat per la presència de vàries tones de deixalles. De totes maneres, voldríem que aquest escrit serveixi per reflexionar sobre el comportament de moltes persones, i què hauríem de fer per evitar i penalitzar aquests comportaments.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà.