Joan Roma

CAP UN FEDERALISME ASIMÈTRIC

No fa falta remarcar que la política va a velocitat de vertigen des de fa mesos, però molt especialment en les darreres setmanes. El que semblava impossible, esdevé factible, a raó dels moviments de multitud d’elements, de gran rellevància, i tot indica que la via cap el federalisme ha avançat més en uns dies que en uns anys.

Per mi, aquesta possibilitat era perfectament raonable, i es pot comprovar en un bon nombre d’articles publicats en aquestes mateixes pàgines, en els darrers anys.

La mobilització de la Diada va confrontar vies i opcions de futur, adormides, ensopides o clarament vives, com la de la independència. Aquesta opció ha fet desvetllar les altres, i a moltes persones, que no volien prendre part, però que ara no veuen altre remei que moure fitxa.

I s’estan movent moltes coses a nivell de Catalunya , a nivell d’Espanya i per descomptat a nivell de la UE. Ja no es pot contemporitzar i fer veure que el “problema català” no existeix. Es evident que existeix i persistirà mentrestant no es modifiquin les regles de joc, començant per reclamar respecte a tots els nivells.

Molts dels manifestants hi varen anar per dir prou a tot un seguit de despropòsits, atacs i desprecis vinguts d’arreu de la geografia espanyola, sense sentir altres veus, en els mateixos indrets que sortissin a fer callar als altres. Es troben a faltar veus autoritzades d’intel•lectuals, artistes, polítics, etc que considerin inacceptables determinades afirmacions i comportaments, envers Catalunya.

Es lògica la reacció del poble català exigint respecte . Ara bé, dit això, hem entrat en una nova etapa en que cadascú ha de valorar cap on anar en el futur immediat. Ja no parlem d’anys a venir, sinó de setmanes o mesos. I aquí hem entrat en la pura i dura realitat. Hem començat a valorar el que ens uneix i el que ens separa, i quines vies existeixen per emprendre una opció o una altra.

Tenim tres vies davant nostra. La centralista, que suposa tornar enrere i encaixar Catalunya dintre d’una Espanya unitarista, homogènia, i regional. Aquesta opció, cada vegada és més propera a les tesis del PP, tal com estem veient en matèria educativa, sanitària, cultural...

Una segona opció és la independentista, que considera tancat cap nou intent per entendre’ns i vol sortir d’Espanya. Es una via que ha crescut els darrers anys, sense cap mena de dubte, i en bona part afavorida per les constants mostres de falta de respecte, de consens i de voluntat de complir els compromisos pactats. Aquesta via no explica que la sortida de l’estat, suposaria la sortida de la UE, i entrar en “terres incògnites”.

La crisis ha incrementat aquest sentiment, impulsat igualment per la majoria de mitjans de comunicació del principat, i pel propi Govern Mas que ha trobat en el comportament del govern central un clar aliat per aquesta tesis, que en molts moments fa oblida o deixar en segon lloc, la seva política de retallades i mala gestió.

I queda la tercera opció, o la tercera via, que és la federalista, defensada des de sempre pel PSC. Un federalisme molt semblant al alemany, del qual hem begut sempre, des dels primers temps de la transició política,amb nombrosos intercanvis de cursos de formació entre els dirigents d’un i altre país. I li afegim, “asimètric” per deixar clar que no volem tampoc una Espanya federal, amb tots els territoris amb iguals drets i deures sinó respectant la singularitat del nostre, per qüestió de llengua, cultura... Un model com el federal, això ho permet i ho encaixa sense cap problema.

I veus aquí com en uns pocs dies i setmanes, aquesta via ha fet més camí que en els darrers anys. Es la millor via per resoldre l’encaix de Catalunya en una nova realitat espanyola. Es evident que cal una reforma de la Constitució, però tampoc reformular-la de dalt a baix. Es viable i és possible, i només cal veure l’enorme quantitat d’opinions i articles apareguts arran de la manifestació de la Diada per donar-se compte que hem iniciat el camí. I els qui menystenien el posicionament del PSC, han de començar a veure que la coherència i constància, tard o d’hora donen els seus fruits.

Joan Roma i Cunill, President del Consell de la Fed. XI del PSC