Joan Roma

ESPLÈNDIDES FONTS DEL CARDENER
Continuant amb el recorregut per la comarca, feia anys que no visitava les fonts del Cardener, i el meu record era tant llunyà que no tenia una idea precisa de com eren i va ser una enorme sorpresa veure-les en perfectes condicions. Massa sovint passa que llocs d’especial interès no tenen el tractament que es mereixen. Aquest no és el cas, i per tant, cal reconèixer les coses ben fetes, i el racó bé val una visita .
L’indret em recorda la manera de fer d’altres països europeus, especialment França i Suïssa en que s’aprofita la bellesa del lloc per fer-lo apte per a tots els públics i al mateix temps és equipat per passar-hi tot el dia en família o amb amics.
Aquest és el cas. Fàcil d’arribar-hi, amb un camí molt ben plantejat, planer, i protegit per baranes de fusta fins arribar a les fonts. Allà hi tenim un àrea de picnic francament esplèndida, i sobretot segura, com per poder-hi fer foc sense perill.
De totes maneres, el que encara ens queda per aprendre, però això ja és cosa de genètica i especialment de cultura i civisme, és com estar en un lloc com aquest sense espatllar res de l’entorn. I ja pel camí entre l’aparcament i les fonts, vaig trobar un home amb una destral que em va retornar a la realitat del nostre país.
Francament ens falta molt per arribar a d’altres comportaments que he vist i viscut en països propers. I veure un home amb una destral és una visió d’aquí i no d’allà. A ningú se li passa pel cap d’anar a fer una costellada en un àrea de picnic i pensar que podràs fer llenya allà mateix i coure la carn amb algunes branques tallades a l’instant o amb algun arbre que serveixi de combustible.
Aquests son comportaments que algun dia haurem d’eradicar amb mesures contundents. En aquest cas, no sé cap on va tirar l’home per anar a fer llenya , ni el vaig veure durant l’estona que vaig estar a les fonts. D’altres persones, anaven a buscar llenya caiguda, alguna mig podrida que difícilment podia servir per fer un bon foc. En fi, de tot hi ha a la vinya del senyor i és incomprensible que no s’agafi un sac de carbonet per anar a menjar a fora.
Bé, tornant al que dèiem, les fonts del Cardener és un altre dels atractius que la comarca del Solsonès ofereix amb una gran facilitat d’accés i un magnífic panorama al seu voltant. Es cert el que varen dir unes persones procedents d’un càmping proper, i és que no cal anar gaire lluny per trobar magnífics paisatges, variats, rics i esplèndids en el nostre país.
Només em queda fer una recomanació que de ben segur ja la deuen contemplar des de l’ajuntament de La Coma i La Pedra, com és la de tallar un parell d’alzines de considerables dimensions que han perdut bona part de la base que les sustentava, just a pocs metres abans d’arribar a l’esplanada de les fonts. Poden representar un perill en el moment que ja no tenen la subjecció al terreny que havien tingut.
Fora d’aixó que és ben fàcil de resoldre, qui no hagi anat a les fonts, li recomano que hi vagi perquè en un any de pluges com aquest, és magnífic estar una estona envoltat de natura, i escoltant el soroll de l’aigua caient per la resclosa de les fonts.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC.

SECRETARIA GENERAL DE TELECOMUNICACIONS
Sr. Jordi Bosch i Garcia

Borredà, 31 d’agost de 2010.

En Joan Roma i Cunill, Alcalde – President de l’Ajuntament de Borredà

COMUNICA
Que de nou, el nostre municipi es troba sense cobertura de telefonia mòbil de Telefònica, degut a la precarietat de funcionament del repetidor de Puigdon ( Alpens) .
Aquest repetidor fou instal•lat, sense connexió a la xarxa de subministrament elèctric, per la qual cosa el grup electrogen ha de ser revisat i aprovisionat de combustible cada pocs dies.
Aquesta precària situació, comporta un molt mal servei als usuaris dels 3 municipis afectats: Alpens, Les Llosses i Borredà, els quals des de fa anys pateixen constants talls de cobertura que poden durar unes hores o uns dies, amb la conseqüent indignació i pèrdua econòmica de molts establiments que tenen en la telefonia mòbil , la principal via de comunicació amb els seus clients.
Els 3 alcaldes han fet tota mena de gestions , denúncies i peticions davant l’empresa i altres organismes, sense trobar solució a la problemàtica que exposen.
No es pot permetre, que un servei bàsic essencial com aquest, en un territori com el nostre no sigui fiable ni constant. Com usuaris paguem per tenir un servei digne, i fins ara no l’hem tingut.
Es per tot l’exposa’t que

SOL•LICITA
la seva personal implicació , en tant que responsable de la Secretaria General de Telecomunicacions , per tal d’exigir a la companyia Telefònica, les inversions necessàries i urgents per connectar el repetidor de Puigdon ( Alpens) a la xarxa elèctrica i així garantir el correcte funcionament de la telefonia mòbil que d’ell en depèn.

I perquè consti signa el present escrit a Borredà el dia 31 d’agost de 2010.

L’Alcalde : Joan Roma i Cunill


AL SECRETARI GENERAL DE TELECOMUNICACIONS – GENERALITAT DE CATALUNYA:

DE NOU TRES POBLES SENSE TELEFONIA MÒBIL.
Una vegada més, els pobles d’Alpens, Les Llosses i Borredà estan sense servei de telefonia mòbil degut al mal funcionament del repetidor de Puigdon ( Alpens). De nou la falta de combustible o qualsevol altre incident provoca una situació, repetida durant anys i que no troba solució, tot i les constants promeses de Telefònica de posar-hi remei.
Paradoxalment, aquest fou un dels primers repetidors de Telefònica, situat en el terme municipal d’Alpens i sense connexió a la xarxa de subministrament elèctric, degut a la distància considerable fins el més proper transformador. Per aquest motiu s’instal•là un grup electrogen provisional, amb el compromís de connectar-se a la xarxa posteriorment.
D’aquest compromís han passat més de 8 anys i la provisionalitat continua, i fins i tot s’ha incrementat darrerament, degut a la falta de manteniment de les instal•lacions i a l’oblit en carregar el dipòsit de gasoli, la qual cosa motiva constants talls en el funcionament i deixa els 3 pobles, sense servei durant un , dos o més dies, com és el cas actual.
Els tres ajuntaments afectats hem emprès múltiples accions per acabar amb aquesta provisionalitat, sense haver-ho aconseguit. Els constants canvis de tècnics, personal de manteniment, directius, d’una empresa com Telefònica, fa molt complicada la negociació i la solució.
Avui reprendrem la via de la denúncia davant la Generalitat, per tal que exigeixi a l’empresa el compliment del servei amb uns clients que paguen per tenir un bon servei. I cada tall de cobertura provoca enrenous i pèrdues considerables a tots els usuaris.
Joan Roma, Alcalde de Borredà.

DE MOMENT, 23 A 7.
Cada vegada sóc més escèptic en matèria d’enquestes, a la vista d’alguns resultats obtinguts , per diferents partits en les darreres conteses electorals. I tot indica que hi ha un gran nombre d’indecisos per convèncer i un bon nombre d’empipats amb els seus partits habituals que ningú sap com reaccionaran el dia definitiu.
Tot plegat, sumat a un ritme polític frenètic en molts fronts, fa pensar que res està decidit, i tot és possible, oimés quan qui té les regnes del govern és una persona tant prudent i hermètica com el President Montilla. I la seva manera d’actuar, especialment en els darrers mesos, li ha fet guanyar un bon nombre de vots, en contrast amb d’altres candidats que les presses, la improvisació o les propostes fora de lloc, els han fet baixar uns quants punts.
Estic convençut també que la rigorositat en els plantejaments i la força del PSC , dintre del Grup Parlamentari Socialista, permetrà recomposar bona part de les destrosses fetes pel Tribunal Constitucional, en el nostre Estatut, i recuperar la confiança en l’autogovern.
Mentrestant, però ha arribat l’hora de passar comptes. He estat setze anys parlamentari, i he pogut veure bona part de la feina d’uns i altres, en viu i en directe.La resta d’anys els he contemplat com a regidor o alcalde, per tant , des d’una plataforma prou significativa com per poder valorar els resultats de tots plegats.
D’entrada hem de tenir present que la valoració va dels vint-i-tres anys de CiU als set anys del govern tripartit o d’entesa. Un període molt desigual, en temps i circumstàncies. Només cal veure la profunda crisis que patim, per constatar que l’esforç fet per uns i per altres ha estat molt diferent.
I malgrat, aquestes circumstàncies, i la complexitat que suposa haver de compartir govern tres forces polítiques, els resultats son clarament a favor dels darrers set anys. No en volum , però sí en qualitat i prioritats. Veiem-ne alguns exemples ben concrets de caire local i nacional.
A l’any 2003 s’invertien en el Metro 107 milions d’euros, en el 2009 se n’invertien 1.260. L’any 2003 Catalunya tenia 23.833 places d’escoles bressol, ara en tenim 48.093. En el mateix any s’obtenien 10 hectòmetres cúbics d’aigua per dessalinització, ara se n’obtenen 70. I en aquell any s’invertien 171 milions en infraestructures pel subministrament d’aigua quan ara s’ha passat a 616.
Podem continuar amb moltes altres xifres que demostren increments notables en la prestació de serveis, en quantitat i qualitat, derivats també d’un creixement important de la població a Catalunya. Hem deixat enrere els sis milions d’habitants per ser-ne set i mig, sense un increment notable d’inversions en tots els camps essencials, la qualitat de vida hagués caigut brutalment. Això no ha passat precisament per les prioritats que el govern ha posat, molt diferents dels governs anteriors. Ho podem veure en els 25.303 metges que tenim, quan en el 2003 n’hi havia 20.691, o en els 66.567 mestre quan n’hi havia 49.162, o en els 15.880 Mossos d’Esquadra, quan n’hi havia 8.283.
Podria seguir, i en properes ocasions ho farem en tots i cadascun dels àmbits més rellevants pels ciutadans, la qual cosa demostra que en pocs anys es poden fer grans coses si hi ha voluntat i eficàcia. Es hora de valorar i comparar.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC.

PREPARANT LA SEGONA MOSTRA DE FORMATGE
Després de l’èxit de l’any passat, estem a punt per dur a terme la segona edició de la Mostra de Formatge Artesanal de Catalunya. Concretament els dies 11 i 12 de setembre tindrà lloc aquesta Mostra a la Plaça Major.
Com l’any passat hi haurà tallers per a petits, però també per a grans sobre elaboració de formatge, i es passarà el documental elaborat per la primera mostra.
Aquesta propera setmana posarem els programes a les cartelleres perquè tothom pugui veure els horaris de cada activitat. Animem tothom a assistir-hi i aprofitar el túnel de degustacions, per provar formatges de tot el país, a l’igual que comprar formatges en les parades de la Plaça Major.
Aquesta mostra té una gran importància pel poble, degut al ressò en els mitjans de comunicació i els centenars de persones de tot arreu que venen.
Joan Roma, alcalde de Borredà.

EXIT DE PARTICIPACIÓ A LA FESTA MAJOR 2010.
Acabada ja la Festa Major, podem fer la corresponent valoració provisional , en termes molt positius, tant per l’alta participació com per la absència de fets negatius destacables.
Dintre d’un mes la Comissió de Festes es reunirà per passar comptes i fer la valoració a nivell intern, i començar a preparar la Festa Major de l’any vinent. De totes maneres, parlant amb diferents persones del poble i de fora, la valoració que n’han fet ha estat molt positiva, tant per la qualitat dels conjunts contractats com per la varietat d’activitats al llarg de tots els dies.
Aquest any la Comissió havia augmentat les activitats infantils. I ha estat un encert perquè la participació ha estat molt elevada, i això ha permès tenir actes infantils en els quatre dies de la Festa Major.
També s’ha valorat molt la organització d’actes d’interior com el concurs de rams de flors, el de fotografia, o el de rummikub. I per descomptat el ja tradicional campionat de botifarra. Qualsevol persona tenia tot el dia ocupat si volia participar en les diferents activitats.
També ha estat un encert el canvi de trofeus tradicionals per regals oferts per les cases comercials del poble. Ha estat una novetat que de ben segur continuarà en els anys propers.
I quan acaba una Festa Major, ja comencen els preparatius per la següent. Res no es pot deixar pel darrer moment perquè els dies de la nostra Festa Major son els més concorreguts de tot l’any. I qui no contracta a temps, es queda amb els grups de segon nivell.
Aquesta és la missió de la Comissió de Festes, i com ja s’ha fet en anteriors ocasions, tornem fer una crida a la participació en la organització de la festa. Dintre de pocs dies el president, Joan Gallet, convocarà a tots els membres per passar balanç i començar els preparatius de la de l’any vinent.
Es volen fer canvis d’una certa importància per trencar amb un model de festa que ja fa anys que anem repetint, tot i posar-hi cada any novetats. Amb tot, voldríem una festa diferent, cosa que és fàcil de dir, i molt complicat de dur a terme.
Qui cregui que pot aportar novetats, propostes i ganes de treballar pot demanar l’ingrés a la Comissió a Joan Gallet. Tothom és benvingut si ve amb ganes de col•laborar. Feina n’hi ha per a tots.
I aprofito aquesta oportunitat, com alcalde, per felicitar de nou a la Comissió de festes, per la bona feina feta i els bons resultats obtinguts. Una vegada més la nostra Festa Major ha estat d’una alta qualitat i bon rotllo. Per molts anys.
Joan Roma, alcalde de Borredà.

EXCÈS DE FAUNA SALVATGE
Aquests dies torna a ser noticia la queixa de pagesos i ramaders per la competència que els hi fan els nombrosos ramats de fauna salvatge que han anat proliferant per les nostres muntanyes del Solsonès, Berguedà i en part del Ripollès.
M’he assabentat de les reunions tingudes a Barcelona per tractar d’aquest tema i posar-hi remei. De fet fa anys que el problema s’arrossega i és que vist, des de Barcelona ,es considera que tenir molts cérvols, cabirols, isards, i fins i tot porcs senglars, és signe de natura viva i imatge bucòlica.
Per tant, toca protegir totes aquestes espècies, costi el que costi i peti qui peti, sense tenir present que “totes les masses, piquen” i el que pot ser positiu en xifres raonables, pot ser perjudicial quan es cau en la massificació.
I és que en ben pocs anys, tot ha canviat molt. Si abans era ben difícil anar al bosc i trobar un cérvol, ara és ben fàcil de trobar-hi un ramat. I si abans els isards els havíem d’anar a veure’ls en cotes ben altes, ara han anat baixant fins a llocs impensables. I ja no diguem dels cabirols.
En fi, que tot plegat, comporta una ocupació del territori i una competència deslleial pels ramaders que veuen com les pastures no son suficients pel bestiar que tenen. Alguns responsables de Medi Ambient han hagut de pujar personalment per creure’s les explicacions de caçadors i ramaders. Davant l’evidència, i les crítiques, han autoritzat la caça de 300 exemplars, per controlar el número i sobretot la descendència.
Ja era hora, però com en moltes altres coses, s’hauria d’escoltar més la gent del territori. Tot sovint parlo amb caçadors i ells mateixos saben el què cal fer i el que no, en matèria de fauna salvatge. Son els primers interessats en garantir l’equilibri de les espècies, i res millor que escoltar-los per prendre les decisions pertinents.
De fet, aquesta nova polèmica , ha posat sobre la taula un dels temes que haurà de ser corregit en el proper mandat del Govern de la Generalitat. Les competències en matèria de caça i pesca seria millor que retornessin al Departament d’Agricultura, i no quedar-se en Medi Ambient. Veure la fauna com un tema només mediambiental, ajuda a fer una política sesgada, no compatible amb la realitat del territori ni amb els interessos del pagesos i ramaders, i de rebot amb la pràctica de la caça, o de la pesca.
Funcionava millor abans en mans d’Agricultura que no pas ara, en mans de Medi Ambient, i ho diuen no solament els caçadors sinó també els pescadors. En aquest cas, la mania de confiar en les noves tecnologies per treure els permisos de pesca ha complicat enormement la pràctica d’aquest esport i tampoc funciona a gust de ningú.
I tot plegat, hauria de fer veure que si gairebé ningú està content amb el funcionament actual, alguna cosa bàsica falla. D’aquí la recomanació que hem fet arribar tot un seguit de càrrecs institucionals o de partit, al Govern de la Generalitat per tal d’aconseguir aquest canvi d’adscripció .
A tots ens agrada veure fauna salvatge, i a tots ens interessa la seva preservació, però no ha d’anar en detriment del present i futur de pagesos i ramaders que son els primers vigilants i protectors del territori. Si han de plegar per culpa de competència deslleial, vingui d’allà on vingui, malament. Difícilment els podrem reemplaçar.
Esperem, doncs, que les gestions fetes pels caçadors d’aquestes comarques, i pels ramaders , comportin un canvi d’actitud ,a benefici de tots plegats.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC

PROJECTES INNOVADORS O AGOSARATS?
Suposo que com tants altres lectors d’aquest diari, he seguit amb interès els diferents debats i polèmiques sobre diversos grans projectes de l’ajuntament de Manresa. Com és lògic en una capital , aquests debats no solament afecten la pròpia ciutat, sinó transcendeixen cap un ampli territori, i tots els qui tenim càrrecs institucionals en prenem bona nota, de cara els nostres propis municipis.
Pràcticament a tot arreu, s’han produït debats sobre determinats projectes que l’ajuntament de torn ha dut a terme. La transformació de pobles i ciutats en aquests trenta-un anys de democràcia municipal ha estat enorme i cada municipi ha volgut posar la seva emprenta a l’hora de planificar els grans projectes. Es lògic, també que cada equip de govern hagi volgut posar la seva emprenta a l’hora d’equipar i embellir la ciutat.
Aquest és el cas de Manresa, i vist des de fora i amb la perspectiva de contrastar com era la ciutat trenta anys enrere i com és ara, és evident que la transformació ha estat radical i en general, ben planificada i ben executada. Tenim una altra ciutat i una altra capital, pensada pels manresans, però alhora exercint de capital de tot el seu entorn. Aquesta és una característica no sempre ben entesa o acceptada per tothom, i no gaire traspolable a d’altres ciutats.
El benefici és més que evident donant una volta per la ciutat. Manresa ha reforçat el seu paper de capital, ja no del Bages, com antigament, sinó realment de la Catalunya Central, i això requeria projectes ambiciosos i pensats per aquest major àmbit territorial.
Voltant una mica pel propi país i països propers, es pot veure com la gent aprecia el caràcter de cada ciutat per la imatge que ostenta, els equipaments de que disposa i els serveis que ofereix.
En aquest rànking, Manresa ha pujat uns quants graons en els darrers anys, i d’aquí que sigui interessant valorar les obres realitzades i les planificacions aprovades. També és bo prendre nota dels desacords amb determinats elements , “innovadors o agosarats” que molta gent no acaba d’acceptar. No és fàcil “vendre” projectes ara, quan en el futur seran diferents. Tots tenim pressa i tots voldríem que acabades les obres, aquestes tinguessin la imatge “venuda”.
Es un repte l’enjardinament d’espais, la plantada d’arbres, la creació d’avingudes o altres majors innovacions que exigeixen d’un temps força llarg. Recordo perfectament la polèmica de les lletres a l’entrada de Callús que uns quants anys després de la seva col•locació encara no estan totalment recobertes de vegetació. O el gos del Guggenheim de Bilbao on varen fer una cursa contra el temps i la natura per donar-li l’aspecte actual.
Hi ha diverses obres a Manresa que requereixen un cert temps per arribar a la imatge volguda, i sobretot a l’ús volgut. A la majoria d’altres municipis ha passat el mateix, en llocs emblemàtics com Places Majors, zones esportives, passeigs, etc. Anys després és quan es pot apreciar si el resultat obtingut és el volgut o no. I sinó és positiu, toca canviar o modificar. Ja s’ha fet a Manresa, i s’ha fet en altres pobles.
L’important és veure el conjunt. I en conjunt la ciutat ofereix un aspecte impressionant en els àmbits renovats , ampliats i transformats. Estèticament poden agradar més o menys, però la qualitat i utilitat son més que evidents. La capital que volíem estar sent una realitat.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC

LA LLOSA BEN APROFITAT
Dona goig de veure l’embassament de La Llosa del Cavall ple com mai i això ressuscita vells somnis que algun dia es faran realitat, com és el de poder mantenir plena la cua de l’embassament,en el tram més proper a Sant Llorenç.
Aquests dies voltant per la zona he pogut veure l’ús com a immensa piscina de diferents trams de l’embassament. No és fàcil trobar espais per arribar a l’aigua, i tenir llocs adequats per prendre el sol. De totes maneres la gent busca i al final troba multitud de petits espais que fan de platja, ni que sigui algun tros de l’antiga carretera. Tot val per poder estar en un lloc privilegiat, a nivell paisatgístic i aquàtic, i tranquil com pocs.
He trobat també excel•lent la implantació d’una empresa, paraula potser exagerada, de lloguer de canoes i kayaks. Vaig parlar una estona amb ells, i realment és una idea encertada la d’oferir aquest servei a tots els visitants de la comarca, molt útil per a petits i grans, sobretot aquest any en que l’embassament és espectacular.
I ara i aquí podem veure com una infraestructura com aquesta pot ser vista negativament pels qui l’han d’acollir o positivament si es permet fer-ne un bon ús. La planificació, decisió i construcció de l’embassament va ser molt llarga , però va permetre tenir una excel•lent connexió entre Solsona i Sant Llorenç, i ara ha de permetre garantir l’aigua de boca d’un gran nombre de municipis, comarca enllà, produir electricitat, tot arribarà, i donar vida a un gran nombre d’establiments del seu entorn.
Es evident que és més atractiu per molta gent tenir com a vista des d’un menjador o una terrassa d’un restaurant un tros d’embassament que no pas una muntanya que ja veiem cada dia , una mica per tot arreu.
L’aigua sempre ha atret l’interès i la curiositat, i realment l’encaix de l’embassament dintre de la vall on està ubicat, és espectacular. Molt més que d’altres pantans de Catalunya. I ho demostra la gran quantitat de persones que el visiten i es paren en diferents indrets per contemplar-lo.
I aquí tinc un dels retrets a fer. Va faltar sensibilitat o vista turística a l’hora de planejar la carretera i no deixar-hi 3 o 4 miradors en diferents punts del traçat. Hi ha llocs esplèndids , molt adients per poder-hi aparcar i deixar que la gent pugui veure el contrast entre les roques ,l’aigua i el paisatge llunyà.
Aquest és un problema solucionable i sense un cost massa elevat, al contrari de la vella idea de planificar una mena de presa a la cua del pantà per poder garantir la suficiència d’aigua en aquesta zona, en anys de sequera. Aquest projecte sí és molt car, i impensable de realitzar en els propers anys, però molt diferent, el tema dels miradors, i fins i tot d’algun indret que permetés baixar fins a l’aigua en bones condicions.
Alguns dels camins que s’utilitzen actualment son tant precaris que algun dia poden donar algun ensurt. De totes maneres, puix que feia falta construir un nou embassament i tot indica que aquest ha estat el darrer a fer-se a Catalunya i no n’hi ha cap més en previsió, convé treure-li el màxim de profit. Deu n’hi do del que s’ha fet, però queda molt per fer, sempre pensant en la vigilància i protecció de tot el que s’hi dugui a terme.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC

INCIVISME CREIXENT
Interessant l’article de l’anterior número de La Rella, exposant els problemes de l’Alou, a Sant Agustí, en qüestió de convivència i civisme. Els qui som alcaldes des de fa un grapat d’anys, hem pogut constatar el creixement constant dels comportaments incívics, que prenen multitud de vies i fórmules, fins esdevenir un dels principals problemes d’alguns nuclis rurals, com a resultat de l’exportació de situacions semblants en alguns barris de les grans ciutats.
Anys enrere el vandalisme era pràcticament desconegut en les zones rurals. Ara la frontera ja s’ha acostat tant que la tenim a casa nostra. Podem veure en molts llocs pintades de tota mena, embrutant el paisatge, els rètols, o edificis monumentals.
Tampoc es salva el mobiliari urbà, ni de les pintades, ni de les destrosses. Bancs, papereres, contenidors, fonts, cartelleres, etc, poden ser objecte dels maltractaments de persones incíviques. I el resultat, és doblement negatiu. Per una banda, desmoralitza a la bona gent i a les administracions competents, i per altra, el cost econòmic pot ser molt elevat.
El cost de reposició d’un banc , de seguida pot pujar als 350 o 400 euros. D’una paperera, uns 150 i un contenidor de deixalles els 400 euros, els més senzills i,més de 1.200 els metàl•lics grans de selectiva.
De seguida es poden fer el comptes, i al final aquestes destrosses les paguem entre tots els del poble afectat. I netejar parets pot suposar un treball enormement complicat quan es tracta d’edificis històrics.
Cal saber que ciutats mitjanes, com Manresa, Reus, Girona, etc, molts anys superen els 500.000 euros en danys produïts per actes vandàlics. Què no es podria fer de positiu amb aquests diners ?
Però, hi ha moltes altres maneres de comportament incívic, diferents a les destrosses pures i dures. Els nostres pobles i ciutats s’han convertit en centres de producció de soroll. De ben segur som un dels països més sorollosos, especialment a l’estiu. Els pobles rurals s’omplen de motos, quads, cotxes, etc, en una competició per veure qui fa més soroll. Les motos i quads poden esdevenir autèntics instruments de tortura per bona part dels habitants. Conductors que s’avorreixen i van donant voltes i més voltes pel poble, fins altes hores de la nit o la matinada, o bars que superen àmpliament els horaris, o racons que es converteixen en llocs de trobada per colles de jovent,etc.
En definitiva, el tema del soroll, de l’incivisme, i la falta d’autoritat , han de ser presos com problemes a resoldre en el mínim de temps possible. I no ho poden fer els pobles, ni les ciutats individualment. Només la conjunció d’esforços, legislació i mitjans tècnics i humans dels tres nivells d’administració ho poden aconseguir. Normatives generals per tot l’estat, i regulació autonòmica i local . I mitjans suficients per fer-les complir amb rigurositat i contundència.
I no cal inventar res, en molts països europeus, el tema del soroll fa anys i anys que està resolt, i els sorolls no poden sortir de la teva vivenda, i si has de tenir uns cascos per escoltar música o la tele, es tenen. I els vehicles: motos, quads, cotxes, tots han de complir unes normes determinades i son controlats permanentment, i durament sancionats en cas d’incompliment. I l’incivisme es pagar car, econòmicament i judicialment. I han arribat a aplicar sancions en proporció als ingressos de l’infractor.
En fi, la convivència és bàsica i no es poden permetre mals comportaments que quedin impunes. I els pobles petits han de tenir vigilància més intensa que no pas ara dels Mossos d’Esquadra i facilitar la implantació de les noves tecnologies per vigilar zones i trobar culpables. Ara, és massa complicat la instal•lació de càmeres i altres instruments de seguretat.
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà (Berguedà).

ADAPTACIÓ OBLIGATÒRIA
En temps de crisis no s’hi val només a queixar-se, sinó, cal buscar alternatives a tot el que està en qüestió o en perill . Al voltant de la Mare de Deu d’agost hi ha prop de quatre-centes festes majors, a Catalunya sol, i és interessant veure la evolució dels programes en els darrers dos anys, per constatar canvis profunds en els actes programats.
Tothom ha donat per inevitables les retallades en els pressupostos i en les contractacions externes, i això lògicament ha perjudicat molts professionals dels espectacles, però en canvi ha potenciat activitats locals, grups comarcals i companyies d’afeccionats. En bona part hem retornat als vells temps. Als inicis dels anys vuitanta en que els ajuntaments i comissions de festes disposaven de ben poc pressupost per organitzar les principals festes del poble.
Aquest és un aspecte força positiu de l’evolució de les festes, perquè durarà uns quants anys més i permetrà compaginar millor les actuacions professionals amb les no professionals. I si això ho veiem en l’àmbit lúdic, també ho haurem de traslladar a d’ altres sectors de la vida pública.
Ara mateix, en tots els mitjans de comunicació s’ha obert el debat sobre el retorn de diners que els ajuntaments hauran de fer a l’Estat, com a conseqüència d’haver rebut “a compte” uns diners, que la crisis ha reduït notablement.
Es evident que tots els alcaldes sabíem que es produiria aquest fet, tot i que no coneixíem l’abast del retorn. Vistos els números, i vista la situació de la majoria de serveis municipals, no cal dir que aquest retorn serà molt problemàtic en la majoria dels casos. Una moratòria o un pagament a terminis seria el més aconsellable en els moments que vivim.
Amb aquestes noticies i d’altres que ja ens han arribat o arribaran ben aviat, l’adaptació de l’administració municipal a la nova situació és obligada. El problema és per on retallar i quines eines tenen els ajuntaments per fer-ho, quan els pressupostos vigents ja s’han elaborat sota criteris d’absoluta austeritat.
Cada servei bàsic, és essencial, i no es poden tocar prestacions socials quan més es necessiten. O reduir mesures de seguretat, neteja o manteniment d’equipaments i infraestructures, perquè de forma immediata es produeix un deteriorament de la qualitat de vida dels ciutadans més afectats per la crisis.
No hem inventat encara la quadratura del cercle, però queda clar que determinades mesures, a la vista de la situació plantejada s’han de modificar o simplement oblidar. Una de les principals i que ara causa profunda preocupació als ajuntaments i amb ells a les empreses, és el no poder recórrer al crèdit. No pot ser que aquesta mesura es dugui a la pràctica. Es podria acceptar per municipis altament endeutats, però no per la immensa majoria que es troben en situació raonable.
No sempre el que pensem seria desitjable es pot dur a terme, davant necessitats d’extrema urgència. Ara mateix, s’han prorrogat ajudes als aturats, inicialment no previstes, però la realitat les ha fet inevitables, la capacitat d’adaptació té uns límits, i en alguns casos ja s’han superat. Ara toquen mesures adaptades a les previsions de futur i no manuals d’economia bàsica.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC

SOLSONA, REFERENT TURÍSTIC.
Des de fa molts anys, uns trenta més concretament, he anat visitant Solsona en raó dels càrrecs institucionals i de partit que tinc o he tingut. He seguit, doncs, tota la evolució de la ciutat en aquesta etapa democràtica, i la transformació viscuda està plena d’encerts i atractius que poc a poc l’han anat convertint en un referent turístic – cultural.
Es interessant comparar dinàmiques entre pobles i ciutats, i d’aquí es desprèn la importància de valorar el treball realitzat pels diferents equips de govern municipal. També es constata quan diferent podia haver estat un municipi segons qui hagués estat al capdavant de l’ajuntament. I és que la societat civil és essencial per transformar un territori, com ara una ciutat, però sense una màquina al capdavant que funcioni, difícilment assolirà els objectius perseguits.
Ara Solsona, es troba entre les capitals de comarca, o ciutats en general, de major interès per ser visitada. No ho dic per quedar bé, sinó per constatació de la realitat. He vingut moltes vegades a voltar per la ciutat o a dinar, acompanyant gent de tot arreu, i és fàcil justificar la visita i quedar molt bé.
Queda encara molt per fer, però veig que l’equip de govern té les idees clares com per continuar pel bon camí. Anys enrere l’entrada a la ciutat no era la millor postal , ara es mostra esplèndida, i tot el casc antic es troba millorat i arreglat com per ser admirat.
I les mostres principals de l’esplendor solsoní, poden ser fàcilment visitades , sense altres entrebancs que els horaris adients que tenen. I sobretot es varen posar al dia, començant per l’ajuntament i continuant per la catedral i el museu, o la seu del Consell Comarcal.
De fet, l’increment de visites, el negoci que donen, la vida que porten , demostra que les obres en adequació i embelliment en una ciutat son altament rendibles. Molts podien pensar que determinades actuacions eren una mena de mania de l’alcalde o de l’equip de govern, i anys després han mostrat la seva necessitat i utilitat.
I el que té de bo la ciutat de Solsona és que realment s’ha cregut sempre la vocació de capital. Tenim comarques a Catalunya en que la capital ho és per decisió històrica , però no exerceixen d’autèntic centre de serveis, negocis, lleure, cultura. Greu error, perquè la interdependència dels pobles amb la capital és fonamental pel bé de tots.
Qui no recorda, la dificultat de comunicació dels municipis de la Vall de Lord amb la capital? Qui no té en ment, les dificultats d’anar d’una banda a l’altra de la comarca, o a comarques veïnes, amb unes carreteres deplorables ?
Queda força per fer, però les realitzacions ja dutes a terme i les que vindran, han posat Solsona en un marc estratègic magnífic per encarar el futur amb optimisme. A nivell de la Generalitat, l’interior rural ha deixat de ser secundari i ha passat a ser principal. Ho podem veure en les inversions en carreteres verticals, però també en les transversals.
I l’equip de govern de Solsona, ha demostrat que tot i la diversitat en la composició, pot haver-hi una cohesió exemplar en la planificació i gestió . I des d’aquesta es poden plantejar reptes de futur, bons per Solsona i bons per la comarca. No estranya que municipis veïns vulguin formar part d’aquest territori, com tampoc que la ciutat sigui objecte de visites d’altres municipis per copiar-ne el model.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC.

SOBIRANIA
Des de fa anys estem jugant amb aquest terme, donant-li versions molt diferents ,en funció de qui l’utilitza. I arran la sentència de l’Estatut i la manifestació , son moltes les veus que han expressat posicionaments contradictoris al voltant del què significa i la possibilitat d’assolir-la.
Ha estat interessant llegir i rellegir diversos articles d’opinió en mitjans de comunicació de gran abast, escrits per caps pensants de la més variada procedència i credibilitat. Es un bon moment per tornar-ne a parlar.
Fins fa poc, i encara ara mateix, algun dels partits catalans utilitza aquesta expressió per equiparar-la a una mena d’autonomia àmplia, vorejant la independència, però sense anar tant lluny per entendre que no és assolible. Així, doncs, es parla de Parlament sobirà, d’anar cap a la sobirania plena, de respectar la sobirania popular, etc. Tot per no dir que es demana la independència. CiU és un mestre en l’ús i abús d’aquestes expressions, i no té cap mena d’empatx a dir que demanarà el concert econòmic, malgrat saber que amb les lleis actuals és inviable. Però , queda bé, i si ningú aprofundeix en el terme, tot és justificable abans d’unes eleccions.
Altres partits, ja parlen directament d’independència, i han deixat enrere , el terme d’assolir la plena sobirania. S’agraeix la drecera i no calen més explicacions. Tampoc es paren a detallar com s’hi arribaria, ni les conseqüències que tindria. Només hi veuen beneficis i cap perjudici.
El problema i l’interès pel terme rau, en els canvis espectaculars que han tingut els països, i les societats a tots els nivells, en ben pocs anys. Pels qui ens agrada la història en majúscula, hem pogut veure canvis impressionants en determinades èpoques, per fets molt concrets i determinants, però mai havíem vist una transformació tant radical en el funcionament dels estats i els poders financers com en la actualitat.
Fins fa ben pocs anys, un país petit o gran tenia, un gran poder de decisió. Tenia autèntica sobirania territorial, diplomàtica, financera, i podia tractar i acordar temes de tu a tu, amb qualsevol altre país del seu entorn proper o llunyà. La sobirania era clara, i es podia defensar amb un exèrcit si calia.
On rau ara la sobirania? Podem parlar de sobirania pròpia i independent, en un món totalment globalitzat ? No hem vist com poders financers han posat de genolls els principals estats? Molts tenen encara en la ment, la sobirania típica i tradicional del segle XIX o XX, però no la del XXI. Res serà igual i pensar en termes del passat no pot portar a res de bo, en el futur. No tornarem enrere. La sobirania tradicional, parcel•lada, i clara del passat , ha donat pas a unes altres formes d’organització que s’estan desenvolupant a una rapidesa brutal.
Precisament la Unió Europea ha permès mantenir una certa sobirania territorial i econòmica, tot i els atacs que ha sofert. I estem lluny d’haver sortit de perill. Es fàcil, doncs, dir de paraula que l’objectiu de Catalunya ha de ser la plena sobirania. En tot cas, dintre d’una Europa unida, i cada vegada més gran per poder fer front a les envestides de la globalització. I francament tenim per davant reptes essencials que haurien de portar a ser més rigorosos en l’ús dels termes i del que realment comportarien.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC

EMPRESES I AJUNTAMENTS SENSE CRÈDITS
La crisis ha comportat unes restriccions en la concessió de crèdits per part de bancs i caixes que posen en perill la supervivència de moltes empreses perfectament viables. He parlat amb un bon nombre d’empresaris desesperats per falta de liquidesa, tot i tenir un bon producte i clientela.
No s’entén com després de la fusió de caixes, i ajudes a bancs, no s’ha aconseguit obrir l’aixeta del crèdit. Si una cosa s’ha de fer de manera urgent és facilitar crèdits per no alimentar encara més la crisis. No pot ser que empreses que durant anys i anys han treballat amb un mateix banc o caixa, ara se’ls hi digui que no poden endossar certificacions, o no poden renovar pòlisses de crèdit, etc. O que per un nou crèdit s’ha de passar per no sé quants despatxos i estudis de viabilitat.
Qui ha complert en el passat, normalment compleix en el present i complirà en el futur. En una ciutat com Solsona o en qualsevol dels pobles de la comarca, tothom coneix a tothom, i els bancs i caixes poden extremar la vigilància, però no tallar el crèdit.
Conec uns quants casos de manual. Empreses que s’han sabut adaptar als nous temps i no poden ampliar el negoci per falta d’ajuda financera, o empresaris que hauran de tancar per no trobar renovació de les operacions creditícies.
En fi, fins quan veurem aquesta situació. Impulsats canvis estructurals que feien falta, ara el govern s’hauria de dedicar a comprovar el bon funcionament i el destí dels diners que ha deixat a tot el sistema financer. No pot ser que algú amb un projecte viable quedi sense ajuda. Els temps no estan per desperdiciar les iniciatives.
I com parlem d’empreses , també podem parlar d’ajuntaments. També en aquest cas des del govern central s’ha legislat amb poca visió de futur, i sobretot d’una manera injusta. Decretar que cap ajuntament pugui concertar crèdits l’any vinent és un greu error, es miri com es miri. No es pot tractar per igual a ajuntaments molt diferents. N’hi ha de molt ben gestionats, i a aquests no cal prohibir fer crèdits, han de poder fer els que realment necessitin.
I si hi ha ajuntaments que s’han passat i es troben en una situació de fallida tècnica, en aquest cas, sí s’ha de regular el seu finançament i capacitat de crèdit, però no a tots sense excepcions.
En aquest cas, som molts els alcaldes que estem fent pressió sobre el govern central perquè modifiqui la regulació. I això afecta els ajuntaments, però amb ells , els afectats son tots els ciutadans, visquin a Barcelona o al Solsonès. Hi ha obres que només es poden fer amb subvencions i crèdits. Si tenen les subvencions i no els crèdits hauran de renunciar a fer les obres. Francament no és de rebut.
Hem fet ja diverses reunions per demanar canvis en el Decret, però també hem de demanar canvis que solucionin els problemes de les empreses. En aquest cas, tots som empreses, tant els ajuntaments, com els propis empresaris. I si s’han elaborat normes no adequades és lògic que demanem la seva modificació o anul•lació. En això no hi ha ni disciplina de partit, ni consignes, ni sintonia. Simplement son mesures negatives, i cal canviar-les.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC.

FACILITAR CRÈDITS.
Suposo que en l’entorn de tots els lectors d’aquest article, coneixem persones i empreses a punt de tancar les seves activitats, no per falta de clientela, sinó de crèdit. Una situació totalment injusta i impensable a la vista de totes les ajudes públiques que s’han donat a bancs i caixes.
Que moltes empreses havien de tancar per falta de solidesa o per treballar en àmbits afectats per la crisis, era lògic, i esperable, però que moltes altres d’altres sectors tinguin problemes per sobreviure, per no tenir accés a crèdit ,ja és molt més greu.
I cada dia en tenim proves concloents. Pòlisses de crèdit que no es renoven, o si ho fan, amb retallades considerables. Certificacions que no son endossades, o crèdits que son estudiats i reestudiats, durant setmanes, sense cap decisió en ferm, porten empreses a la fallida econòmica.
El dramàtic del cas és quan expliquen i fins i tot documenten encàrrecs de material, obres, compres o vendes ,pendents simplement d’un finançament que no arriba. No es pot permetre continuar amb aquestes restriccions. Hem passat d’una alegria creditícia ben poc seria, a un tancament injust. I ens demanem, on son els diners? I els ajuts públics ? I el control de les administracions ?
Aquest és un problema de primer ordre al qual, si no se li troba solució urgent, motivarà una durada molt més llarga de la crisis, i sobretot perjudicarà múltiples sectors que tardaran a refer-se.
Davant un projecte sòlid, i una gestió eficaç no hauria d’haver cap problema per tenir fluïdesa creditícia. No és així, i també els ajuntaments tenen problemes on abans tot eren facilitats. També es fa un greu perjudici amb aquesta restricció.
I vindrà l’any vinent, i amb ell, unes noves normes per les administracions públiques ben poc justes, i poc estudiades. No es pot legislar tractant situacions diferents com si fossin iguals. Els qui estem en ajuntaments estem d’acord en limitar crèdits, despesa i endeutament, però sempre que aquests superin determinats percentatges.
Si un ajuntament està ben gestionat, i es troba en condicions de fer front a un crèdit no té perquè no poder-lo contractar. A més, moltes obres necessiten complements de finançament que ja estaven previstos a inici de mandat i en canvi, ara es troben que poden perdre ajuts i obres per culpa d’una generalització de les restriccions.
Hauria estat molt més fàcil i just, deixar clar els límits per cada operació o fins i tot rebaixar-los, però mai tancar-los. Ara, l’angoixa és evident en multitud d’institucions, organismes i ajuntaments. Si no hi ha marxa enrere, l’any vinent serà extraordinàriament complicat, i no facilitarà sortir de la crisis, al contrari, es perdran llocs de treball per obres que no es podran dur a terme.
Així,doncs, tothom espera una modificació en la política de crèdits, tant a nivell personal com empresarial i institucional. Tothom pot estar d’acord amb les ajudes al sector financer, sempre i quan repercuteixin favorablement en el conjunt del país. I de moment, no passa. I cada empresa que es perd, és una empresa que serà difícil recuperar. Semblaria, doncs, urgent impulsar noves actuacions per desencallar aquest tema vital.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC.