Joan Roma

SOBIRANIA
Des de fa anys estem jugant amb aquest terme, donant-li versions molt diferents ,en funció de qui l’utilitza. I arran la sentència de l’Estatut i la manifestació , son moltes les veus que han expressat posicionaments contradictoris al voltant del què significa i la possibilitat d’assolir-la.
Ha estat interessant llegir i rellegir diversos articles d’opinió en mitjans de comunicació de gran abast, escrits per caps pensants de la més variada procedència i credibilitat. Es un bon moment per tornar-ne a parlar.
Fins fa poc, i encara ara mateix, algun dels partits catalans utilitza aquesta expressió per equiparar-la a una mena d’autonomia àmplia, vorejant la independència, però sense anar tant lluny per entendre que no és assolible. Així, doncs, es parla de Parlament sobirà, d’anar cap a la sobirania plena, de respectar la sobirania popular, etc. Tot per no dir que es demana la independència. CiU és un mestre en l’ús i abús d’aquestes expressions, i no té cap mena d’empatx a dir que demanarà el concert econòmic, malgrat saber que amb les lleis actuals és inviable. Però , queda bé, i si ningú aprofundeix en el terme, tot és justificable abans d’unes eleccions.
Altres partits, ja parlen directament d’independència, i han deixat enrere , el terme d’assolir la plena sobirania. S’agraeix la drecera i no calen més explicacions. Tampoc es paren a detallar com s’hi arribaria, ni les conseqüències que tindria. Només hi veuen beneficis i cap perjudici.
El problema i l’interès pel terme rau, en els canvis espectaculars que han tingut els països, i les societats a tots els nivells, en ben pocs anys. Pels qui ens agrada la història en majúscula, hem pogut veure canvis impressionants en determinades èpoques, per fets molt concrets i determinants, però mai havíem vist una transformació tant radical en el funcionament dels estats i els poders financers com en la actualitat.
Fins fa ben pocs anys, un país petit o gran tenia, un gran poder de decisió. Tenia autèntica sobirania territorial, diplomàtica, financera, i podia tractar i acordar temes de tu a tu, amb qualsevol altre país del seu entorn proper o llunyà. La sobirania era clara, i es podia defensar amb un exèrcit si calia.
On rau ara la sobirania? Podem parlar de sobirania pròpia i independent, en un món totalment globalitzat ? No hem vist com poders financers han posat de genolls els principals estats? Molts tenen encara en la ment, la sobirania típica i tradicional del segle XIX o XX, però no la del XXI. Res serà igual i pensar en termes del passat no pot portar a res de bo, en el futur. No tornarem enrere. La sobirania tradicional, parcel•lada, i clara del passat , ha donat pas a unes altres formes d’organització que s’estan desenvolupant a una rapidesa brutal.
Precisament la Unió Europea ha permès mantenir una certa sobirania territorial i econòmica, tot i els atacs que ha sofert. I estem lluny d’haver sortit de perill. Es fàcil, doncs, dir de paraula que l’objectiu de Catalunya ha de ser la plena sobirania. En tot cas, dintre d’una Europa unida, i cada vegada més gran per poder fer front a les envestides de la globalització. I francament tenim per davant reptes essencials que haurien de portar a ser més rigorosos en l’ús dels termes i del que realment comportarien.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC