Joan Roma

DISCUSIONS INTERNES, ACORDS EXTERNS
Aquesta legislatura no ha estat fàcil ni pel govern ni pels grups que donem suport al govern. El pacte entre tres partits, de plantejaments i tipus organitzatius força diferents ha comportat situacions complicades i incomprensibles en alguns moments.
La falta d’experiència de govern per part de ERC , unida a una manera de fer i actuar per part dels seus diputats ens ha portat a situacions complicades a l’hora de acordar el suport a les accions governamentals.
Els diputats som peces indispensables i essencials a l’hora de recolzar les iniciatives del govern. Quan aquestes arriben al Parlament han de tenir el suport immediat i indiscutible de tots els diputats de govern. En aquell moment no hi valen discrepàncies ni desacords. L’acció de govern ha de tenir sempre el vist i plau, del contrari s’entra en contradiccions, desacords i paralització. A més de donar una pèssima imatge de cara a l’exterior.
De tot hem vist en aquesta etapa. El grup socialista ,avesat a la disciplina i a les condicions de govern, hem hagut de lidiar un gran nombre de desacords i discussions amb el grup d’ ERC, en el transcurs de la celebració de Comissions o de Plens del Parlament. No ha estat així amb ICV, tot i algunes petites excepcions. I aquestes situacions desgasten enormement i cremen els seus protagonistes.
Els diputats hem de servir per fer de pont entre els ciutadans i el govern. També per proposar modificacions i alternatives a l’acció de govern, però sempre en l’àmbit intern. Una vegada arribats a un acord, aquest implica a tot el govern i a tots els partits que li donen suport. No s’hi val en uns casos, sí, i en altres,no. O dir sí un dia, i el contrari, l’endemà.
Sempre s’han de propiciar les discussions internes, seguides d’acords externs. I mai es poden eternitzar les discrepàncies. S’ha de posar termini a les discussions i en cas de desacord, imposar la força dels vots. Es a dir, la representació parlamentària. En aquest cas és lògic que qui tingui una major representació parlamentària, tingui també un major pes a l’hora de prendre decisions. D’aquí que no es repeteixin certes circumstàncies que han portat la congelació d’inversions en temes estratègics pel país.
Tampoc la distribució d’ àrees entre els tres partits de govern, abans de la sortida de ERC han estat les més adients per cada força política. Ara es poden veure els avantatges dels canvis fets, i serà ben difícil que algun d’aquests grans departaments tornin a d’altres mans si cal tornar a pactes postelectorals.
En resum, l’experiència ens ha ensenyat que un país necessita un govern fort i compacte. Format per gent amb experiència provada i les idees clares. Ara el tenim. Només cal preguntar els alcaldes o sectors professionals i empresarials per veure com han canviat les coses. Seria bo continuar-les de manera similar. Tot dependrà dels resultats electorals.
I en aquest apartat la candidatura de José Montilla és un encert. Està acostumat als pactes i als acords, però en temps i forma. Es a dir sense temporitzar i eternitzar els temes perquè el país ha de continuar progressant.
De fet ja portem unes setmanes veient i sentint propostes de govern que demostren claredat i fermesa a l’hora d’exposar-les. No hem vist el mateix en les altres forces polítiques que més aviat es converteixen en contradictores del PSC o contradictòries amb les seves pròpies actuacions. Hi ha una gran diferència entre aquesta campanya i la anterior. I és que l’experiència passada és la millor cura per la futura organització i funcionament del proper govern.
Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament pel PSC. Article per Regió 7.

LA FEINA DE DIPUTAT
De ben segur si preguntéssim a la gent el que creu que fa un diputat ens en portaríem una gran sorpresa sobre la varietat i coneixement de la realitat.
La imatge més habitual és la de estar asseguts a l’ hemicicle, moltes vegades mig buit, i per tant creure que el poc que hem de fer encara no ho fem.
Com tot en la vida, la realitat és molt diferent. La major part de la feina de diputat la fem fora del Parlament, en el territori que tenim assignat . En el meu cas he estat adscrit a les comarques del Bages, Berguedà i Solsonès. En números rodons vuitanta-cinc municipis i un grapat de quilòmetres quadrats. Si es vol fer bé la feina cal anar a cada lloc i això m’ha comportat uns quatre mil cinc-cents quilòmetres mensuals en cotxe. I quan dic en cotxe vol dir en el meu i conduint-lo jo mateix, que ningú es pensi que tenim xofer inclòs.
Cadascú s’organitza com vol o com pot. En el meu cas, la primera prioritat han estat els ajuntaments. He procurat sempre tenir-los informats de tot el que els podia interessar i aportar. Han pogut aprofitar molt millor els recursos de les institucions públiques i així millorar les condicions dels seus ciutadans.
La segona prioritat han estat les entitats, associacions, clubs, organitzacions de tota mena que demanen ajut per resoldre els seus problemes. Molt sovint tenen a veure amb gestions administratives que no acaben de rutllar o que simplement han quedat a l’oblit.
La tercera prioritat ja son ciutadans de peu que individualment o col·lectivament demanen recolzament i suport a qualsevol tipus de problema en que es troben. Aquí hi entra absolutament de tot.
Aquests tres apartats abans descrits poden semblar molt curts i fàcils de dur a terme, però la realitat és ben diferent. I lògicament és molt diferent actuar com a diputat a la oposició que no pas en el govern. A la oposició et converteixes en una veu en el desert que topa constantment amb un govern que es fa el sord o que és clarament inoperant. Puc afirmar que les meves batalles amb els diferents governs de CiU eren virulentes i esgotadores per una manca de sensibilitat i eficàcia generalitzada en la majoria de departaments de la Generalitat. Només la constància i l’ús massiu dels mitjans de comunicació per denunciar els temes feia possible la seva resolució.
En aquesta etapa que ara tanquem la feina ha estat menys visible, però més efectiva perquè podia exigir directament als meus o als nostres socis la solució dels temes plantejats. Amb tot no ha estat gens fàcil, sobretot en alguns departaments que eren clarament millorables.
I a dintre el Parlament ,què fem? Doncs, actuar en les comissions de les que formem part. Vol dir anar un o dos dies a Barcelona i defensar els temes que toquen. Barallar-se amb els adversaris i discutir, sovint amb els ex-socis fins trobar una posició comuna per garantir el suport al govern.
I assistir al Ple setmanal del Parlament. De fet és el dia de menys feina sinó tens algun tema per debatre directament. En el meu cas era el dia més tranquil i es podia aprofitar per fer gestions , trucades, parlar amb els consellers, etc, sobre els temes del territori.
Amb tot, si es volen portar els temes mínimament bé, vol dir treballar. I puc assegurar que en el meu cas per atrapar-ho tot no es pot baixar de les seixanta hores setmanals. Però també és cert que la feina és variada, constant, propera i majoritàriament satisfactòria si surt raonablement bé. Per tant, com tot en la vida si agrada no pica. Ha estat divertit mentre ha durat, i podem passar a d’ altres reptes igualment interessants.
Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament pel PSC. Article per Regió 7.

L’ HORA DEL RELLEU
Es interessant comprovar la curiositat que comporta l’ anunci de la no repetició com a candidat a diputat en les properes eleccions al Parlament. No pas perquè la gent pugui considerar indispensable la meva repetició, sóc conscient de que un diputat és una simple peça d’un immens joc d’ escacs, sinó perquè ho consideren poc habitual.
Semblaria que només plega qui el fan fora. No hi hauria terme mig. I d’aquí algunes preguntes en un sentit o en un altre, la de considerar que ja es té a punt un nou càrrec molt més important que justifica aquesta no presentació.
I sovint, la resposta és molt més senzilla. La de creure que s’ha de facilitar el relleu quan aquest està a punt. I aquesta és la realitat. En política tots hi som en situació provisional. Pendents del partit i pendents de la decisió dels ciutadans . I qui cregui que està per damunt d’uns i altres ,està fora de la realitat.
Sempre he cregut que en política, com en altres coses, s’ha de saber entrar amb la mateixa elegància en que se’n sàpiga sortir. I tots els càrrecs son temporals, uns més que altres.
Després de prop de setze anys en el Parlament és hora de passar el testimoni a una altra persona. Aquesta etapa ha estat interessant, moguda i plena de varietat. La major part com a diputat de oposició i els tres darrers anys de suport al govern. Han estat etapes molt diferents, i amb resultats ben diversos.
La feina de diputat és molt desconeguda per la major part dels ciutadans, els quals pensen que fem una feina ben diferent de la que realment duem a terme. En una propera ocasió ja donaré compte d’algunes de les feines més habituals de diputat i es podrà constatar que no quadra amb les imatges que la gent té de nosaltres.
L’important, com tot en la vida, és que qui ostenti un càrrec ho faci amb convicció, honestedat i esforç. En aquests apartats estic convençut d’ haver complert rigorosament amb les obligacions del càrrec. I ara toca donar el relleu a una nova generació que prengui el testimoni i continuï la feina i si pot ser la millori. Es llei de vida i lògica aplastant en tots els moments de la vida.
Poc a poc, la generació que varem fer la transició donem pas a una nova fornada que ja no la varen viure. Malgrat no ser vells, hem fet un llarg camí degut a les circumstàncies de la vida. Varem començar molt joves i varem cremar etapes per cobrir les necessitats en ajuntaments, i altres institucions. El que en altres països varen fer en cinquanta anys aquí ho hem fet en trenta. Es lògic també avançar el relleu i donar oportunitats a les joves generacions que esperen el seu protagonisme.
A les ja ben properes eleccions, tots els partits han de demostrar en fets el que fa temps prometen de paraula. No solament programes i propostes engrescadores, adients a les necessitats actuals sinó candidats ben preparats, amb una forta representació de dones i de joves, per fer un Parlament més representatiu i plural del que hem tingut fins ara.
I no tots els partits estan fen els deures. De moment veiem una clara repetició de cares i ben pocs moviments de renovació. La teoria topa amb la crua realitat. I precisament el PSC no ha volgut precipitar-se i simplement anar a cobrir l’ expedient sinó que prepara les candidatures amb una clara voluntat de tornar a governar. En altres condicions, però formant el nucli essencial del proper govern. Això comporta una responsabilitat que d’altres partits no tenen i així es demostrarà en les candidatures al Parlament.
I uns entren i d’altres surten. I la cadena democràtica continua, canviant de càrrec i responsabilitat, però sempre al servei del país. Es la lògica que ha de presidir tota la acció política de qualsevol partit democràtic.
Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament. Article per Regió 7.

VACANCES ,MALGRAT TOT

Cada any,voltant per qualsevol indret, es poden trobar multitud de parelles amb fills que han decidit anar de vacances, pensant només en ells i imposant als seus fills uns indrets gens idonis.
Sembla ben curiós que qui ha decidit tenir fills, no pugui o no vulgui organitzar-se la vida en funció de la responsabilitat que ha adquirit. I és que indigna veure el patiment dels fills en moments i llocs que res tenen a veure amb la edat i l’interés de nens i nenes de pocs anys.
Molts tampoc tenen en compte el ritme de vida, en unes vacances amb el que haurien de portar en la vida normal. Aleshores no és estrany veure nens i nenes dormint en braços dels pares, en les posicions més inverosímils possibles, o cargolats en cotxets o jaient en qualsevol vehicle o banc públic. No sembla que res pugui impedir que els pares visitin un lloc determinat, malgrat la falta de idoneïtat pels fills.
Així es pot veure la por dels infants visitant catacumbes, l’avorriment total visitant museus, la suor complerta passejant per la ciutat, la freda dormida en qualsevol restaurant mentrestant els pares sopen, o el plor estrident visitant ruïnes. I així podríem seguir llargament explicant les penalitats d’uns infants en unes vacances programades per uns pares que pensen només en ells i no en els seus fills.
Es evident que per aquí comencen les desavinences i allunyaments entre pares i fills si els primers son incapaços d’adaptar-se a les noves realitats d’una família, en comptes d’una parella.
I el nou model de vida fa cada vegada més difícil compaginar vacances, entre els propis membres de la parella, i d’aquesta amb els fills. Llocs de treball escampats per tot arreu, col·legis allunyats, horaris difícils de seguir. Tot plegat complica la vida en família com s’havia entès fins ara.
Aquesta modificació empeny cap a situacions individualistes i profundament egoistes que provoquen canvis profunds en la societat. I que deriven cap altres agents la obligació de educar i conviure en societat. Sobre els mestres ara recauen obligacions i responsabilitats com mai havien tingut. I sobre altres càrrecs recauen les responsabilitats de corregir, sancionar o castigar els comportaments inadequats.
Aquesta transmissió de responsabilitats cap a d’altres s’està produint a un ritme trepidant i serà difícil d’aturar sinó es modifiquen comportaments i estils de vida i sinó s’imposen obligacions als pares de manera contundent i efectiva.
L’art d’educar o la obligació, ha de ser cosa de tots, però de manera bàsica i essencial dels qui en son els primes responsables: els pares. I no es poden acceptar actituds i exigències envers altres organismes i institucions ,perquè és fugir d’ estudi.
I precisament en èpoques de vacances és quan més podem veure les deficiències del sistema familiar, quan funciona malament. Es el moment en que contemplem infants voltant a altes hores de la nit, o deixats en pobles , o inscrits en multitud de llocs perquè se n’ocupin , a falta de temps dels propis pares per fer-ho ells mateixos.
Les vacances haurien de ser un bon moment per recuperar la vida familiar i amb calma i tranquil·litat estar pels fills. Tot el contrari del que hem explicat al principi de l’article.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article per Regió 7.

VIURE DIGNAMENT

En contra del que molts diuen, el Parlament ,de tant en tant pren decisions realment importants. I el darrer dia de la present legislatura ens varem permetre una d’ aquelles aprovacions que dona gust de presentar en públic.
Es tracta de la Llei de prestacions econòmiques de assistència social. Un nom llarg que molta gent no sabrà que amaga al darrere. I el que hi ha és realment important.
En aquests moments la economia va bé, hi ha feina, es fan grans inversions i tot sembla funcionar meravellosament bé. Però com sempre les apariències enganyen. Ara i sempre. I en el nostre país hi ha pobresa. Més de la que sembla i més de la que es veu.
Es calculen en més de un milió les persones que viuen en el límit de la pobresa. Es a dir que realment tenen dificultats per arribar a finals de mes, gastant el mínim indispensable per sobreviure.
I d’aquest milió n’ hi ha prop de 250.000 que realment es troben en situació límit. Es a dir que viuen per sota del que la dignitat humana pot permetre. Estem parlant de persones que tenen uns ingressos al voltant dels 300 euros al mes. En aquest gran col·lectiu hi trobem 60.000 persones que reben pensions no contributives, 112.000 persones que tenen pensions de viduïtat, 3.000 que reben una Lismi, 81.000 que reben una SOVI i unes 1.500 que reben fons d’ assistència social.
Com es pot veure un gran nombre de persones escampades per tot arreu, que coneixem sobretot els ajuntaments, els serveis d’ assistència social i aquelles organitzacions dedicades a la qüestió. I per descomptat els tristos protagonistes i el seu entorn immediat.
I rebre 300 euros no és el mateix a Prats, o Lluçà per posar uns exemples que a Barcelona o Girona. A les grans ciutats encara és més miserable sobreviure amb aquests escassos recursos.
Moltes botigueres ens podrien explicar els casos que veuen dia rere dia de persones que sobreviuen a base de patates dia sí i dia també, i que a vegades demanen uns ossos o unes restes de peix o carn, amb l’excusa de tenir algun gos o gat, i que realment fan servir per donar un mínim de gust al plat diari, repetit fins l’infinit.
Un país no és just ni solidari sinó pensa amb els més desvalguts. Els que no poden seguir el camí dels benestants o que la vida els ha realment maltractat. Havia d’arribar un govern d’ esquerres per pensar i decidir com sortir d’ aquesta situació.
I feliçment s’ha trobat. No tant depressa i àmpliament com voldríem, però com a mínim amb una proposta ràpida i raonablement satisfactòria.
S’ha estudiat i considerat que una persona a dia d’avui, l’ any 2006, ha de tenir un mínim de 7.137,20 euros a l’any per viure. O el que és el mateix: 509,80 euros al mes. A aquesta xifra se li diu INDICADOR DE RENDA DE SUFICIÈNCIA DE CATALUNYA: l’ IRSC. I tota aquella gent que no arribi a aquesta xifra ha de poder tenir dret a un complement que li pagarà la Generalitat. El que vol dir que pagarem entre tots plegats.
Passar dels ingressos actuals als de l’ IRSC no es pot fer de cop perquè la economia de la Generalitat no ho aguantaria, però sí en quatre anys. De manera que pel 2010 tothom ha de tenir aquesta renda mínima de subsistència que vol dir viure en dignitat. I des d’ ara cada any s’ anirà incrementant el complement fins cobrir el 100% de la renda, tenint en compte que també cada any s’incrementarà amb l’ IPC per evitar perdre poder adquisitiu.
Ha costat arribar aquí, però aquesta era una de les prioritats i compromisos del actual Govern i demostra que no tot ha estat Estatut i baralles o discussions sinó que s’ha fet feina i que aquesta és de primer odre.
Es un orgull haver estat en la sessió que ha aprovat aquesta proposta, perquè la política ha de resoldre problemes concrets i quan més punyents i urgents millor. I aquesta era una vella necessitat i reivindicació que calia solucionar el més aviat possible. Molt gent que rebrà el complement és gent gran. De res serveix prometre coses per d’aquí 5 ,6 o 10 anys. Cal fer coses immediates i aquesta ho és.
El resultat es veurà de forma immediata i el món serà una mica més just en la part que ens toca: el nostre país.
Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament pel PSC. Article per La Rella

MESURAR LA DIGNITAT

No sempre sortim contents dels debats i votacions en el Parlament, i moltes vegades creiem que les lleis haurien d’haver-se fet molt abans.
Però algunes alegries sí les tenim de tant en tant. I aquest fou el cas en la darrera de les sessions de l’ actual legislatura. Per sort i per por de la oposició a no quedar en evidència, una llei fonamental fou aprovada per unanimitat, tot i donar-se alguna actuació parlamentària poc afortunada.
Es tracta de la Llei de prestacions econòmiques d’ assistència social. Una de les prioritats del govern de la Generalitat ,tal com ho manifestà la Consellera de Benestar i Família, Carme Figueras.
Una llei que arriba tard com tantes altres coses en el nostre país. Un govern sensible hauria d’haver promogut aquesta llei , quinze o vint anys enrere. I és que el país va bé, però hi ha molta gent que va malament i que no pot seguir el ritme dels benestants. I si una cosa ha de fer un govern progressista és pensar i actuar pels més desvalguts.
I és que les xifres son d’ escàndol. Tenim més d’un milió de persones pobres. Entenent per pobres, persones que arriben ben just a finals de mes, amb el més imprescindible, però és que d’ aquestes n’ hi ha dues-centes cinquanta mil que viuen en la més absoluta precarietat. Estem parlant de persones que cobren al voltant dels 300 euros al mes. Aquí hi tenim unes seixanta mil que cobren pensions no contributives, cent dotze mil amb pensions de viduïtat, tres mil amb Lismi, vuitanta una mil que reben una SOVI, i al votant de mil cinc-cents amb fons d’ assistència social.
Només saben les dificultats i misèries que passen aquestes persones amb tres-cents euros al mes els qui les pateixen i el seu entorn més immediat, a part dels serveis socials i assistencials dels ajuntaments i Generalitat.
I aquesta misèria viscuda en un petit poble o en una ciutat també és molt diferent. Tot plegat comporta una supervivència al límit de la indigència per part de persones que veuen trepitjada la seva dignitat.
I com es mesura la dignitat? No la lligada a l ‘honor sinó a la supervivència. Doncs bé, s’ha inventat una nova sigla: l’ IRSC – l’ indicador de renda de suficiència de Catalunya que pel 2006 es fixa en 7.137,2 euros a l’ any , el que vol dir 509,8 euros al mes.
Es a dir, per viure dignament una persona hauria de tenir aquests ingressos mínims. I si no els rep directament s’haurien de complementar, fins arribar-hi. I aquí és on entra en joc la nova llei aprovada. S’ acorda crear aquest fons de complement, de manera que en quatre anys s’arribi a l’ indicador de renda de suficiència per a tots els que el necessitin. Incrementant cada any l’ indicar amb l’ IPC corresponent per no perdre capacitat adquisitiva.
És un orgull haver estat en un Parlament que finalment ha aprovat una llei de primer odre i prioritat. I és lògic felicitar un govern que ho ha fet possible i cal criticar aquells que no ho varen fer al llarg de tota la seva trajectòria. Les coses son com son i cal recordar-les de tant en tant.
Des d’ ara hi haurà menys pobresa, i una major justícia social. La riquesa no només ha de servir per fer obres sinó per compensar les desequilibris més brutals. I és insuportable per un país modern i just ,l’existència de col·lectius tant desfavorits com els abans citats.
La implantació d’aquesta renda serà progressiva, però ràpida. L’ esforç pressupostari és immens, però ha valgut la pena. No deixa de ser escandalosa la situació que veiem i vivim al nostre entorn. La nova llei fa el nostre país una mica més just i solidari.
Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament pel PSC. Article per Regió 7.

SACRIFICAR ANIMALS

No sempre la recerca del consens té efectes beneficiosos en les lleis que aprova el Parlament de Catalunya. Aquest és el cas de la Llei de Protecció dels Animals de l’any 2003. I una part de culpa és meva, en tant que ponent del Grup Socialista.
Pels qui no estan al corrent dels usos parlamentaris, cal explicar que ser ponent d’una llei, vol dir ser un dels redactors en representació del partit al qual es pertany. En concret i pel que fa aquesta llei fórem cinc, un per cada grup representat en el Parlament.
I de fet el resultat fou , en general bo, excepte per tres o quatre temes que han portat i portaran problemes considerables per fer-la complir. I res pitjor per una llei que sigui de difícil compliment.
Cal tenir present també que la redacció, debat i aprovació es va fer en el tram final de la passada legislatura, sota govern de CiU, en minoria i fent equilibris amb el PP per anar trampejant la situació.
En aquest cas es va proposar ponència conjunta, amb els cinc parlamentaris esmentats, i un representant del govern per anar progressant en el debat i en els acords. L’afany d’innovar i de ser més avançats que cap altra territori de l’ Estat a vegades porta a fer propostes inadequades o d’impossible compliment.
Com únic alcalde dels cinc parlamentaris ja vaig exposar i preveure que algunes obligacions de la llei portarien problemes greus. Massa sovint es fan lleis que deriven les solucions cap els ajuntaments , i aquests no tenen capacitat econòmica, ni tècnica per poder-les dur a terme.
Ben aviat en tindrem uns quants exemples. El més greu de tots és que a partir del dia 1 de gener de l’any vinent no es podran sacrificar els animals domèstics abandonats, sinó és per motius clarament justificats de malaltia greu i patiment evident.
Aquesta decisió ens va portar a llargs debats, i finalment varem prendre un acord que considerava ja un error, però que ara serà un suplici per tots plegats. L’ acord final fou per consens i per tant sóc corresponsable d’aquest error. I dic error perquè no tenim capacitat per complir aquest precepte. Ni els ajuntaments, ni les protectores ni la pròpia Generalitat. I, a més, no servirem l’objectiu desitjat d’evitar patiment als animals que volíem i pretenem protegir. Per què?
Doncs, perquè el grau d’incivisme a Catalunya i a tot Espanya és immens , en matèria d’abandonament d’animals, a part de en altres temes. A Catalunya sol es calcula que s’abandonen uns vint-i-cinc mil animals domèstics cada any. Entenent per animals domèstics els que protegeix la llei : gossos i gats. Si afegíssim la resta d’animals “domèstics” que viuen en vivendes i son abandonats ,arribaríem a xifres encara més escandaloses. I aquí hi trobaríem serps, tortugues , aranyes, guineus, esquirols, visons, peixos diversos, i fins més d’un centenar d’altres espècies que s’han importat, traficat i comprat a qualsevol indret del país o de fora, provocant invasions estranyes en els nostres ecosistemes que poden quedar aniquilats ben aviat.
Però ,tornant al que dèiem, recollir i protegir els animals abandonats té un cost enorme, i la capacitat d’adopció és molt petita, la qual cosa produeix un progressiu augment del nombre d’animals en les gosseres que és impossible de suportar. Si, a més no es poden sacrificar com es feia fins ara, el futur és molt negre per a tots. En primer lloc pels propis animals que hauran de passar mesos o anys esperant la mort ,tancats en locals, més o menys adequats, però sense la llibertat que haurien de tenir. I amb un cost de manteniment progressivament més elevat cada any i sense previsions de baixar.
La dinàmica és imparable i la llei obliga els ajuntaments a complir-la i fer-la complir. Ni les institucions ni el país, i encara menys la gent està preparada per aquest lloable objectiu que varem posar en la llei, però que cal reconèixer hauríem de modificar.
O comencem per l’inici, i és que qui tingui un animal ,dit domèstic, o no, compleixi amb les seves obligacions i sigui durament castigat en cas de no fer-ho, o no resoldrem el problema. El civisme s’ha d’imposar en una matèria tant sensible com la tinença d’animals. I francament estem molt lluny d’aconseguir-ho.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article per Regió 7.

EL BERGUEDÀ SERÀ COM ELS BERGUEDANS VULGUEM QUE SIGUI

Sorprenen les declaracions fetes per la Presidenta del Consell Comarcal del Berguedà,respecte les previsions del Pla Territorial Parcial de les Comarques Centrals. Sobretot perquè pressuposa tot un seguit de coses que el Pla no fa.
D’entrada cal dir que el Departament de Política Territorial està obert a tots els suggeriments que d’una manera fonamentada se’ls hi facin arribar, i de l’altra el protagonisme de la societat berguedana hi tindrà el seu lloc preferent.
Però sembla ser que el Consell Comarcal oblida les gestions en marxa pel que fa a dotar la comarca d’un gran polígon industrial de 100 has. Això contrasta amb les xifres de comparació amb altres comarques. Precisament el gran creixement industrial ha de venir d’aquest projecte que està tirant endavant i el C.C ho sap perquè n’hem informat diverses vegades.
També en matèria urbanística, i només amb les previsions de creixement dels plans actualment vigents a la comarca , ja donen per incrementar notablement el parc de vivendes de primera i segona residència. Vull recordar la jornada celebrada fa un parell d’anys a Berga en la qual es va exposar que només havíem desenvolupat un 30% dels plans parcials i unitats d’actuació aprovades en les normes urbanístiques vigents. DE manera que la capacitat per créixer és més que evident.
En quan a infraestructures i equipaments , mai com ara la comarca havia tingut unes previsions tant potents. S’està treballant a ple ritme en el desdoblament de la C-16 fins a Berga i planificant la arribada fins el Túnel. S’ estan redactant tots els projectes de comunicacions transversals, i s’està fent la primera fase de la carretera de Guardiola – La Pobla – Campdevànol.
A finals d’aquest anys la Banda Ampla Rural arribarà a tots els nuclis habitats de la comarca, per petits que siguin.
I en el marc de la planificació també s’ha presentat ja el Pla Director de les Colònies Industrials.
Es a dir, en matèria de planificació mai durant els 23 anys de governs de CiU s’havia produït un treball tant extens i tant detallat. Ara cal retocar o modificar aquells aspectes que els berguedans considerem que poden ser objecte de millora. I d’aquí el període present. Però no vulguem fer veure que la proposa converteix el Berguedà en un espai intocable o d’impossible creixement ,perquè això no s’ho creu ningú. I sobretot perquè contrasta amb la realitat diària.
Els pols de desenvolupament a la comarca son diversos i al voltant dels municipis que ja tenen una població considerable. Es cert i lògic que el que no es pot pretendre és impulsar creixements desorbitats en petits nuclis que després tindran greus problemes d’infraestructures i serveis. Però no és cert que el Pla pretengui tallar el creixement, entre d’altres coses perquè no ho podria fer.
Es a dir, i repeteixo, el Pla no pot retallar o modificar els planejaments vigents i només amb les previsions dels actuals plans urbanístics la comarca té camp per acollir uns quants milers de vivendes. Recomano al Consell Comarcal de rellegir les intervencions de la jornada d’urbanisme realitzada a l’ Hotel Berga Park i veuran les oportunitats desaprofitades que ofereixen els plans vigents.
Per tant, no és certa la retallada d’expectatives de futur per la comarca. I el que cal fer és estudiar bé les propostes i proposar-ne de noves si es considera que en alguns aspectes queda curt o no prou explícit.
I sincerament en matèria industrial que ningú vingui ara a suposar que ignora les avançades negociacions per la construcció d’un gran polígon a Olvan.
Emplaço a tothom a llegir, i proposar alternatives no simplement a criticar . I puc assegurar que el govern està plenament disposat a estudiar-les i tenir-les en compte a l’hora de passar-lo a la aprovació. Mai com ara es pot dir que la comarca del Berguedà serà el que els berguedans volem que sigui. Precisament en tots els anys de govern de CiU mai se’ns havia donat aquesta oportunitat.
Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament pel PSC.

GESTIÓ I GOVERN
Fins ara s’ha valorat ben poc l’art de gestionar. Ben al contrari del que ha passat amb el de governar que ho ha omplert tot . Ha donat la impressió que la gestió estava en mans dels tècnics i el govern en mans dels polítics. I malament quan una no va estretament lligada a l’altra.
Ho podem veure en la majoria d’ajuntaments. Un bon alcalde ho és en la mesura que sap combinar les accions de govern amb les de gestió. És més, en molts casos la gestió passa per davant de l’acció de govern i la supedita o la influeix notablement. I és que amb poques competències i relativament pocs recursos, la gestió esdevé fonamental.
Tots recordem les grans coses fetes per la Mancomunitat de Catalunya sota el lideratge de Prat de la Riba. Poc poder polític i econòmic, però una excel·lent gestió. En pocs anys es varen realitzar projectes que encara ara perduren en la memòria i en la realitat. Es un exemple d’aprofitament total de les possibilitats existents, traient-ne tot el suc possible i donant a la gestió un valor essencial.
Ben lluny del que hem vist durant els governs de CiU. La preeminència de la política i el govern ha estat total i la gestió s’ha considerat secundària,deixada en mans de tècnics , no sempre adequats a les funcions que havien de complir.
Es més, sovint la politització dels tècnics i la gestió feia encara més improductiva o inadequada la seva tasca. No és estrany el resultat deixat en herència. Departaments altament burocratitzats, organigrames incongruents , deficient planificació i programació, decisions incongruents, traves administratives i llarguíssims processos de gestió i tramitació pels ciutadans. En definitiva, una administració altament deficient i ineficaç.
Pels socialistes la gestió ha estat sempre un element essencial de govern. Ha d’anar estretament lligada a ell. Sense una ,l’altre esdevé inoperant o coix. Probablement el gran nombre d’alcaldes ha imbuït el partit d’aquest element essencial. En tot ajuntament ha d’haver-hi un bon secretari, un eficient interventor, un sòlid arquitecte, un eficient enginyer, i així fins el darrer dels funcionaris municipals. Amb un aparell potent, l’acció de govern esdevé ràpida , eficaç i adequada a les necessitats.
El paper jugat pel PSC en aquesta legislatura a la Generalitat ha estat fonamental a l’hora de compaginar govern i gestió. L’esforç ha estat enorme i en bona part reeixit. Sobretot en les Conselleries governades pels socialistes. Ara convé continuar i culminar aquesta acció si volem avançar més ràpidament i eficaçment cap el futur.
En aquest nou marc, un eficient gestor és essencial. La persona que presideixi la Generalitat ha de tenir aquest doble caire de governant i bon gestor perquè la institució avanci degudament. En aquest sentit pels qui som alcaldes i hem treballat i vist treballar a l’alcalde Montilla, a l’ajuntament de Cornellà o a la Diputació de Barcelona ,podem garantir que tenim el polític complert. La persona que sap prendre acords de govern, però al mateix temps es sap envoltar d’eficients gestors perquè la maquinària rutlli al ritme adequat.
Qui ha actuat d’una determinada manera en els càrrecs anteriors mereix tota la confiança de que ho seguirà fent en els altres que li depara el futur. I francament en matèria de gestió estem lluny d’on hauríem i podríem estar. Els tres anys de tripartit han estat pocs per la immensa feina que queda per fer. Una nova etapa ,sense les dependències tingudes en aquesta, seria la millor fórmula pel país.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article per Regió 7.