Joan Roma

SACRIFICAR ANIMALS

No sempre la recerca del consens té efectes beneficiosos en les lleis que aprova el Parlament de Catalunya. Aquest és el cas de la Llei de Protecció dels Animals de l’any 2003. I una part de culpa és meva, en tant que ponent del Grup Socialista.
Pels qui no estan al corrent dels usos parlamentaris, cal explicar que ser ponent d’una llei, vol dir ser un dels redactors en representació del partit al qual es pertany. En concret i pel que fa aquesta llei fórem cinc, un per cada grup representat en el Parlament.
I de fet el resultat fou , en general bo, excepte per tres o quatre temes que han portat i portaran problemes considerables per fer-la complir. I res pitjor per una llei que sigui de difícil compliment.
Cal tenir present també que la redacció, debat i aprovació es va fer en el tram final de la passada legislatura, sota govern de CiU, en minoria i fent equilibris amb el PP per anar trampejant la situació.
En aquest cas es va proposar ponència conjunta, amb els cinc parlamentaris esmentats, i un representant del govern per anar progressant en el debat i en els acords. L’afany d’innovar i de ser més avançats que cap altra territori de l’ Estat a vegades porta a fer propostes inadequades o d’impossible compliment.
Com únic alcalde dels cinc parlamentaris ja vaig exposar i preveure que algunes obligacions de la llei portarien problemes greus. Massa sovint es fan lleis que deriven les solucions cap els ajuntaments , i aquests no tenen capacitat econòmica, ni tècnica per poder-les dur a terme.
Ben aviat en tindrem uns quants exemples. El més greu de tots és que a partir del dia 1 de gener de l’any vinent no es podran sacrificar els animals domèstics abandonats, sinó és per motius clarament justificats de malaltia greu i patiment evident.
Aquesta decisió ens va portar a llargs debats, i finalment varem prendre un acord que considerava ja un error, però que ara serà un suplici per tots plegats. L’ acord final fou per consens i per tant sóc corresponsable d’aquest error. I dic error perquè no tenim capacitat per complir aquest precepte. Ni els ajuntaments, ni les protectores ni la pròpia Generalitat. I, a més, no servirem l’objectiu desitjat d’evitar patiment als animals que volíem i pretenem protegir. Per què?
Doncs, perquè el grau d’incivisme a Catalunya i a tot Espanya és immens , en matèria d’abandonament d’animals, a part de en altres temes. A Catalunya sol es calcula que s’abandonen uns vint-i-cinc mil animals domèstics cada any. Entenent per animals domèstics els que protegeix la llei : gossos i gats. Si afegíssim la resta d’animals “domèstics” que viuen en vivendes i son abandonats ,arribaríem a xifres encara més escandaloses. I aquí hi trobaríem serps, tortugues , aranyes, guineus, esquirols, visons, peixos diversos, i fins més d’un centenar d’altres espècies que s’han importat, traficat i comprat a qualsevol indret del país o de fora, provocant invasions estranyes en els nostres ecosistemes que poden quedar aniquilats ben aviat.
Però ,tornant al que dèiem, recollir i protegir els animals abandonats té un cost enorme, i la capacitat d’adopció és molt petita, la qual cosa produeix un progressiu augment del nombre d’animals en les gosseres que és impossible de suportar. Si, a més no es poden sacrificar com es feia fins ara, el futur és molt negre per a tots. En primer lloc pels propis animals que hauran de passar mesos o anys esperant la mort ,tancats en locals, més o menys adequats, però sense la llibertat que haurien de tenir. I amb un cost de manteniment progressivament més elevat cada any i sense previsions de baixar.
La dinàmica és imparable i la llei obliga els ajuntaments a complir-la i fer-la complir. Ni les institucions ni el país, i encara menys la gent està preparada per aquest lloable objectiu que varem posar en la llei, però que cal reconèixer hauríem de modificar.
O comencem per l’inici, i és que qui tingui un animal ,dit domèstic, o no, compleixi amb les seves obligacions i sigui durament castigat en cas de no fer-ho, o no resoldrem el problema. El civisme s’ha d’imposar en una matèria tant sensible com la tinença d’animals. I francament estem molt lluny d’aconseguir-ho.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article per Regió 7.