Thursday, July 20, 2006
MESURAR LA DIGNITAT
No sempre sortim contents dels debats i votacions en el Parlament, i moltes vegades creiem que les lleis haurien d’haver-se fet molt abans.
Però algunes alegries sí les tenim de tant en tant. I aquest fou el cas en la darrera de les sessions de l’ actual legislatura. Per sort i per por de la oposició a no quedar en evidència, una llei fonamental fou aprovada per unanimitat, tot i donar-se alguna actuació parlamentària poc afortunada.
Es tracta de la Llei de prestacions econòmiques d’ assistència social. Una de les prioritats del govern de la Generalitat ,tal com ho manifestà la Consellera de Benestar i Família, Carme Figueras.
Una llei que arriba tard com tantes altres coses en el nostre país. Un govern sensible hauria d’haver promogut aquesta llei , quinze o vint anys enrere. I és que el país va bé, però hi ha molta gent que va malament i que no pot seguir el ritme dels benestants. I si una cosa ha de fer un govern progressista és pensar i actuar pels més desvalguts.
I és que les xifres son d’ escàndol. Tenim més d’un milió de persones pobres. Entenent per pobres, persones que arriben ben just a finals de mes, amb el més imprescindible, però és que d’ aquestes n’ hi ha dues-centes cinquanta mil que viuen en la més absoluta precarietat. Estem parlant de persones que cobren al voltant dels 300 euros al mes. Aquí hi tenim unes seixanta mil que cobren pensions no contributives, cent dotze mil amb pensions de viduïtat, tres mil amb Lismi, vuitanta una mil que reben una SOVI, i al votant de mil cinc-cents amb fons d’ assistència social.
Només saben les dificultats i misèries que passen aquestes persones amb tres-cents euros al mes els qui les pateixen i el seu entorn més immediat, a part dels serveis socials i assistencials dels ajuntaments i Generalitat.
I aquesta misèria viscuda en un petit poble o en una ciutat també és molt diferent. Tot plegat comporta una supervivència al límit de la indigència per part de persones que veuen trepitjada la seva dignitat.
I com es mesura la dignitat? No la lligada a l ‘honor sinó a la supervivència. Doncs bé, s’ha inventat una nova sigla: l’ IRSC – l’ indicador de renda de suficiència de Catalunya que pel 2006 es fixa en 7.137,2 euros a l’ any , el que vol dir 509,8 euros al mes.
Es a dir, per viure dignament una persona hauria de tenir aquests ingressos mínims. I si no els rep directament s’haurien de complementar, fins arribar-hi. I aquí és on entra en joc la nova llei aprovada. S’ acorda crear aquest fons de complement, de manera que en quatre anys s’arribi a l’ indicador de renda de suficiència per a tots els que el necessitin. Incrementant cada any l’ indicar amb l’ IPC corresponent per no perdre capacitat adquisitiva.
És un orgull haver estat en un Parlament que finalment ha aprovat una llei de primer odre i prioritat. I és lògic felicitar un govern que ho ha fet possible i cal criticar aquells que no ho varen fer al llarg de tota la seva trajectòria. Les coses son com son i cal recordar-les de tant en tant.
Des d’ ara hi haurà menys pobresa, i una major justícia social. La riquesa no només ha de servir per fer obres sinó per compensar les desequilibris més brutals. I és insuportable per un país modern i just ,l’existència de col·lectius tant desfavorits com els abans citats.
La implantació d’aquesta renda serà progressiva, però ràpida. L’ esforç pressupostari és immens, però ha valgut la pena. No deixa de ser escandalosa la situació que veiem i vivim al nostre entorn. La nova llei fa el nostre país una mica més just i solidari.
Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament pel PSC. Article per Regió 7.
No sempre sortim contents dels debats i votacions en el Parlament, i moltes vegades creiem que les lleis haurien d’haver-se fet molt abans.
Però algunes alegries sí les tenim de tant en tant. I aquest fou el cas en la darrera de les sessions de l’ actual legislatura. Per sort i per por de la oposició a no quedar en evidència, una llei fonamental fou aprovada per unanimitat, tot i donar-se alguna actuació parlamentària poc afortunada.
Es tracta de la Llei de prestacions econòmiques d’ assistència social. Una de les prioritats del govern de la Generalitat ,tal com ho manifestà la Consellera de Benestar i Família, Carme Figueras.
Una llei que arriba tard com tantes altres coses en el nostre país. Un govern sensible hauria d’haver promogut aquesta llei , quinze o vint anys enrere. I és que el país va bé, però hi ha molta gent que va malament i que no pot seguir el ritme dels benestants. I si una cosa ha de fer un govern progressista és pensar i actuar pels més desvalguts.
I és que les xifres son d’ escàndol. Tenim més d’un milió de persones pobres. Entenent per pobres, persones que arriben ben just a finals de mes, amb el més imprescindible, però és que d’ aquestes n’ hi ha dues-centes cinquanta mil que viuen en la més absoluta precarietat. Estem parlant de persones que cobren al voltant dels 300 euros al mes. Aquí hi tenim unes seixanta mil que cobren pensions no contributives, cent dotze mil amb pensions de viduïtat, tres mil amb Lismi, vuitanta una mil que reben una SOVI, i al votant de mil cinc-cents amb fons d’ assistència social.
Només saben les dificultats i misèries que passen aquestes persones amb tres-cents euros al mes els qui les pateixen i el seu entorn més immediat, a part dels serveis socials i assistencials dels ajuntaments i Generalitat.
I aquesta misèria viscuda en un petit poble o en una ciutat també és molt diferent. Tot plegat comporta una supervivència al límit de la indigència per part de persones que veuen trepitjada la seva dignitat.
I com es mesura la dignitat? No la lligada a l ‘honor sinó a la supervivència. Doncs bé, s’ha inventat una nova sigla: l’ IRSC – l’ indicador de renda de suficiència de Catalunya que pel 2006 es fixa en 7.137,2 euros a l’ any , el que vol dir 509,8 euros al mes.
Es a dir, per viure dignament una persona hauria de tenir aquests ingressos mínims. I si no els rep directament s’haurien de complementar, fins arribar-hi. I aquí és on entra en joc la nova llei aprovada. S’ acorda crear aquest fons de complement, de manera que en quatre anys s’arribi a l’ indicador de renda de suficiència per a tots els que el necessitin. Incrementant cada any l’ indicar amb l’ IPC corresponent per no perdre capacitat adquisitiva.
És un orgull haver estat en un Parlament que finalment ha aprovat una llei de primer odre i prioritat. I és lògic felicitar un govern que ho ha fet possible i cal criticar aquells que no ho varen fer al llarg de tota la seva trajectòria. Les coses son com son i cal recordar-les de tant en tant.
Des d’ ara hi haurà menys pobresa, i una major justícia social. La riquesa no només ha de servir per fer obres sinó per compensar les desequilibris més brutals. I és insuportable per un país modern i just ,l’existència de col·lectius tant desfavorits com els abans citats.
La implantació d’aquesta renda serà progressiva, però ràpida. L’ esforç pressupostari és immens, però ha valgut la pena. No deixa de ser escandalosa la situació que veiem i vivim al nostre entorn. La nova llei fa el nostre país una mica més just i solidari.
Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament pel PSC. Article per Regió 7.
# posted by joanroma @ 2:20 AM 
