Joan Roma

VACANCES ,MALGRAT TOT

Cada any,voltant per qualsevol indret, es poden trobar multitud de parelles amb fills que han decidit anar de vacances, pensant només en ells i imposant als seus fills uns indrets gens idonis.
Sembla ben curiós que qui ha decidit tenir fills, no pugui o no vulgui organitzar-se la vida en funció de la responsabilitat que ha adquirit. I és que indigna veure el patiment dels fills en moments i llocs que res tenen a veure amb la edat i l’interés de nens i nenes de pocs anys.
Molts tampoc tenen en compte el ritme de vida, en unes vacances amb el que haurien de portar en la vida normal. Aleshores no és estrany veure nens i nenes dormint en braços dels pares, en les posicions més inverosímils possibles, o cargolats en cotxets o jaient en qualsevol vehicle o banc públic. No sembla que res pugui impedir que els pares visitin un lloc determinat, malgrat la falta de idoneïtat pels fills.
Així es pot veure la por dels infants visitant catacumbes, l’avorriment total visitant museus, la suor complerta passejant per la ciutat, la freda dormida en qualsevol restaurant mentrestant els pares sopen, o el plor estrident visitant ruïnes. I així podríem seguir llargament explicant les penalitats d’uns infants en unes vacances programades per uns pares que pensen només en ells i no en els seus fills.
Es evident que per aquí comencen les desavinences i allunyaments entre pares i fills si els primers son incapaços d’adaptar-se a les noves realitats d’una família, en comptes d’una parella.
I el nou model de vida fa cada vegada més difícil compaginar vacances, entre els propis membres de la parella, i d’aquesta amb els fills. Llocs de treball escampats per tot arreu, col·legis allunyats, horaris difícils de seguir. Tot plegat complica la vida en família com s’havia entès fins ara.
Aquesta modificació empeny cap a situacions individualistes i profundament egoistes que provoquen canvis profunds en la societat. I que deriven cap altres agents la obligació de educar i conviure en societat. Sobre els mestres ara recauen obligacions i responsabilitats com mai havien tingut. I sobre altres càrrecs recauen les responsabilitats de corregir, sancionar o castigar els comportaments inadequats.
Aquesta transmissió de responsabilitats cap a d’altres s’està produint a un ritme trepidant i serà difícil d’aturar sinó es modifiquen comportaments i estils de vida i sinó s’imposen obligacions als pares de manera contundent i efectiva.
L’art d’educar o la obligació, ha de ser cosa de tots, però de manera bàsica i essencial dels qui en son els primes responsables: els pares. I no es poden acceptar actituds i exigències envers altres organismes i institucions ,perquè és fugir d’ estudi.
I precisament en èpoques de vacances és quan més podem veure les deficiències del sistema familiar, quan funciona malament. Es el moment en que contemplem infants voltant a altes hores de la nit, o deixats en pobles , o inscrits en multitud de llocs perquè se n’ocupin , a falta de temps dels propis pares per fer-ho ells mateixos.
Les vacances haurien de ser un bon moment per recuperar la vida familiar i amb calma i tranquil·litat estar pels fills. Tot el contrari del que hem explicat al principi de l’article.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article per Regió 7.