Thursday, July 20, 2006
VIURE DIGNAMENT
En contra del que molts diuen, el Parlament ,de tant en tant pren decisions realment importants. I el darrer dia de la present legislatura ens varem permetre una d’ aquelles aprovacions que dona gust de presentar en públic.
Es tracta de la Llei de prestacions econòmiques de assistència social. Un nom llarg que molta gent no sabrà que amaga al darrere. I el que hi ha és realment important.
En aquests moments la economia va bé, hi ha feina, es fan grans inversions i tot sembla funcionar meravellosament bé. Però com sempre les apariències enganyen. Ara i sempre. I en el nostre país hi ha pobresa. Més de la que sembla i més de la que es veu.
Es calculen en més de un milió les persones que viuen en el límit de la pobresa. Es a dir que realment tenen dificultats per arribar a finals de mes, gastant el mínim indispensable per sobreviure.
I d’aquest milió n’ hi ha prop de 250.000 que realment es troben en situació límit. Es a dir que viuen per sota del que la dignitat humana pot permetre. Estem parlant de persones que tenen uns ingressos al voltant dels 300 euros al mes. En aquest gran col·lectiu hi trobem 60.000 persones que reben pensions no contributives, 112.000 persones que tenen pensions de viduïtat, 3.000 que reben una Lismi, 81.000 que reben una SOVI i unes 1.500 que reben fons d’ assistència social.
Com es pot veure un gran nombre de persones escampades per tot arreu, que coneixem sobretot els ajuntaments, els serveis d’ assistència social i aquelles organitzacions dedicades a la qüestió. I per descomptat els tristos protagonistes i el seu entorn immediat.
I rebre 300 euros no és el mateix a Prats, o Lluçà per posar uns exemples que a Barcelona o Girona. A les grans ciutats encara és més miserable sobreviure amb aquests escassos recursos.
Moltes botigueres ens podrien explicar els casos que veuen dia rere dia de persones que sobreviuen a base de patates dia sí i dia també, i que a vegades demanen uns ossos o unes restes de peix o carn, amb l’excusa de tenir algun gos o gat, i que realment fan servir per donar un mínim de gust al plat diari, repetit fins l’infinit.
Un país no és just ni solidari sinó pensa amb els més desvalguts. Els que no poden seguir el camí dels benestants o que la vida els ha realment maltractat. Havia d’arribar un govern d’ esquerres per pensar i decidir com sortir d’ aquesta situació.
I feliçment s’ha trobat. No tant depressa i àmpliament com voldríem, però com a mínim amb una proposta ràpida i raonablement satisfactòria.
S’ha estudiat i considerat que una persona a dia d’avui, l’ any 2006, ha de tenir un mínim de 7.137,20 euros a l’any per viure. O el que és el mateix: 509,80 euros al mes. A aquesta xifra se li diu INDICADOR DE RENDA DE SUFICIÈNCIA DE CATALUNYA: l’ IRSC. I tota aquella gent que no arribi a aquesta xifra ha de poder tenir dret a un complement que li pagarà la Generalitat. El que vol dir que pagarem entre tots plegats.
Passar dels ingressos actuals als de l’ IRSC no es pot fer de cop perquè la economia de la Generalitat no ho aguantaria, però sí en quatre anys. De manera que pel 2010 tothom ha de tenir aquesta renda mínima de subsistència que vol dir viure en dignitat. I des d’ ara cada any s’ anirà incrementant el complement fins cobrir el 100% de la renda, tenint en compte que també cada any s’incrementarà amb l’ IPC per evitar perdre poder adquisitiu.
Ha costat arribar aquí, però aquesta era una de les prioritats i compromisos del actual Govern i demostra que no tot ha estat Estatut i baralles o discussions sinó que s’ha fet feina i que aquesta és de primer odre.
Es un orgull haver estat en la sessió que ha aprovat aquesta proposta, perquè la política ha de resoldre problemes concrets i quan més punyents i urgents millor. I aquesta era una vella necessitat i reivindicació que calia solucionar el més aviat possible. Molt gent que rebrà el complement és gent gran. De res serveix prometre coses per d’aquí 5 ,6 o 10 anys. Cal fer coses immediates i aquesta ho és.
El resultat es veurà de forma immediata i el món serà una mica més just en la part que ens toca: el nostre país.
Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament pel PSC. Article per La Rella
En contra del que molts diuen, el Parlament ,de tant en tant pren decisions realment importants. I el darrer dia de la present legislatura ens varem permetre una d’ aquelles aprovacions que dona gust de presentar en públic.
Es tracta de la Llei de prestacions econòmiques de assistència social. Un nom llarg que molta gent no sabrà que amaga al darrere. I el que hi ha és realment important.
En aquests moments la economia va bé, hi ha feina, es fan grans inversions i tot sembla funcionar meravellosament bé. Però com sempre les apariències enganyen. Ara i sempre. I en el nostre país hi ha pobresa. Més de la que sembla i més de la que es veu.
Es calculen en més de un milió les persones que viuen en el límit de la pobresa. Es a dir que realment tenen dificultats per arribar a finals de mes, gastant el mínim indispensable per sobreviure.
I d’aquest milió n’ hi ha prop de 250.000 que realment es troben en situació límit. Es a dir que viuen per sota del que la dignitat humana pot permetre. Estem parlant de persones que tenen uns ingressos al voltant dels 300 euros al mes. En aquest gran col·lectiu hi trobem 60.000 persones que reben pensions no contributives, 112.000 persones que tenen pensions de viduïtat, 3.000 que reben una Lismi, 81.000 que reben una SOVI i unes 1.500 que reben fons d’ assistència social.
Com es pot veure un gran nombre de persones escampades per tot arreu, que coneixem sobretot els ajuntaments, els serveis d’ assistència social i aquelles organitzacions dedicades a la qüestió. I per descomptat els tristos protagonistes i el seu entorn immediat.
I rebre 300 euros no és el mateix a Prats, o Lluçà per posar uns exemples que a Barcelona o Girona. A les grans ciutats encara és més miserable sobreviure amb aquests escassos recursos.
Moltes botigueres ens podrien explicar els casos que veuen dia rere dia de persones que sobreviuen a base de patates dia sí i dia també, i que a vegades demanen uns ossos o unes restes de peix o carn, amb l’excusa de tenir algun gos o gat, i que realment fan servir per donar un mínim de gust al plat diari, repetit fins l’infinit.
Un país no és just ni solidari sinó pensa amb els més desvalguts. Els que no poden seguir el camí dels benestants o que la vida els ha realment maltractat. Havia d’arribar un govern d’ esquerres per pensar i decidir com sortir d’ aquesta situació.
I feliçment s’ha trobat. No tant depressa i àmpliament com voldríem, però com a mínim amb una proposta ràpida i raonablement satisfactòria.
S’ha estudiat i considerat que una persona a dia d’avui, l’ any 2006, ha de tenir un mínim de 7.137,20 euros a l’any per viure. O el que és el mateix: 509,80 euros al mes. A aquesta xifra se li diu INDICADOR DE RENDA DE SUFICIÈNCIA DE CATALUNYA: l’ IRSC. I tota aquella gent que no arribi a aquesta xifra ha de poder tenir dret a un complement que li pagarà la Generalitat. El que vol dir que pagarem entre tots plegats.
Passar dels ingressos actuals als de l’ IRSC no es pot fer de cop perquè la economia de la Generalitat no ho aguantaria, però sí en quatre anys. De manera que pel 2010 tothom ha de tenir aquesta renda mínima de subsistència que vol dir viure en dignitat. I des d’ ara cada any s’ anirà incrementant el complement fins cobrir el 100% de la renda, tenint en compte que també cada any s’incrementarà amb l’ IPC per evitar perdre poder adquisitiu.
Ha costat arribar aquí, però aquesta era una de les prioritats i compromisos del actual Govern i demostra que no tot ha estat Estatut i baralles o discussions sinó que s’ha fet feina i que aquesta és de primer odre.
Es un orgull haver estat en la sessió que ha aprovat aquesta proposta, perquè la política ha de resoldre problemes concrets i quan més punyents i urgents millor. I aquesta era una vella necessitat i reivindicació que calia solucionar el més aviat possible. Molt gent que rebrà el complement és gent gran. De res serveix prometre coses per d’aquí 5 ,6 o 10 anys. Cal fer coses immediates i aquesta ho és.
El resultat es veurà de forma immediata i el món serà una mica més just en la part que ens toca: el nostre país.
Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament pel PSC. Article per La Rella
# posted by joanroma @ 3:04 AM 
