Joan Roma

PLE SUPORT A UNS JJOO D’HIVERN. Quina gran oportunitat perduda, la dels JJOO d’Hivern 2030 ! Tots els entesos en la matèria havien informat de la conjunció de factors perquè Espanya podés organitzar aquesta competició i d’aquí la proposta d’unir esforços presentant una candidatura: Catalunya –Aragó ( inicialment sota el nom de Barcelona- Pirineus 2026, i després 2030) Comprenc perfectament, les queixes i pronunciaments fets per les associacions empresarials dels Pirineus, a les quals s’hi ha afegit la del Consell Comarcal de la Cerdanya, en el sentit de no entendre el fracàs final de la proposta i la renúncia a continuar la batalla. Totalment d’acord amb la queixa i amb la petició de reprendre l’objectiu. Perduts els de 2030, perquè no anar cap els de 2034 ? Si algú fa seguiment dels meus articles, podrà comprovar com en diverses ocasions vaig donar recolzament a la proposta de 2030, i vaig criticar durament les gestions i negociacions fetes que van acabar en fracàs. Cert que el president d’Aragó, Javier Lambán (e.p.d) va posar moltes traves i va convertir la negociació en un pols, per voler imposar condicions excessives, però estic segur que amb altres negociadors, a la part catalana, s’hagués pogut arribar a un acord raonable per les dues parts. El meu recolzament, té raons i fonaments similars als exposats pels representants empresarials i ara, també polítics del Pirineu, però personalment, posava el punt en un tema molt rellevant del projecte: la construcció d’habitatges per acollir els esportistes, de manera similar a com es va fer pels JJOO 92, de Barcelona, si bé descentralitzats, en diversos municipis del Pirineu. Habitatges que després dels JJOO, passarien a mans municipals. Es la gran oportunitat de disposar d’habitatge per a lloguer assequible, en indrets on és absolutament vital. Però, hi afegia, en contra de les afirmacions dels contraris a la celebració dels JJOO que no havia de suposar cap destrossa paisatgística, perquè a diferència d’anteriors JJOO, ara el Comitè Olímpic, permet la descentralització d’algunes dels proves que precisen de grans instal•lacions com son les de salts d’esquí, i altres d’ igualment espectaculars. Les futures seus, poden ser, més ben dit, es proposava que fossin diverses i busquessin instal•lacions ja en funcionament, en el nord d’Itàlia, Àustria, Suïssa... En resum, girada pàgina i constatat aquell fracàs, seria bo reprendre la feina i tornar a fer la proposta, amb altres ànims i altres interlocutors. I no complicar la proposta amb imposicions de consultes que no s’han fet servir, en altres ocasions. Catalunya, disposa d’unes molt bones instal•lacions que es poden complementar amb altres de l’Aragó, si hi volen participar, i sinó tirem endavant, tot sols, anant a cercar en algun altre país, aquelles instal•lacions de major impacte econòmic i paisatgístic. Les normes ho permeten, doncs, fem-les servir.

BIOGRAFIA JOAN ROMA I CUNILL Nascut a Borredà ( Berguedà), l’any 1950. Es llicenciat en Ciències de l’Educació, per la UNED i parla diversos idiomes. Residí 7 anys a Berna, Suïssa, on compaginà treball i estudis, i on publicà 3 llibres d’ensenyament de l’espanyol per a estrangers, per a la xarxa d’acadèmies d’idiomes on treballava (Inlingua) Retornà de Suïssa per encapçalar una candidatura a les municipals de l’abril del 79. Elegit regidor, exercí diversos càrrecs municipals fins l’any 91, en que fou elegit Alcalde, amb majoria absoluta i revalidà el càrrec 7 mandats seguits, fins a la retirada, l’any 2019. A Suïssa, fou co-president de Casa Nostra a la ciutat de Berna, associació de gent de parla catalana i articulista de la revista Plançó. I amb uns quants altres catalans, fundaren `l’ Assemblea de Catalunya, a Suïssa. Ja a Catalunya, formà part de la Comissió de Festes de Borredà, durant prop de 35 anys. S’afilià al Partit dels Socialistes de Catalunya a l’octubre del 79. A principis de 1980, fou elegit Primer Secretari de l’Agrupació Socialista del Berguedà i membre de l’ Executiva de la Federació XI ( Bages, Berguedà i Solsonès). Fou Diputat al Parlament, durant 4 legislatures. En una d’elles, presidí la Comissió d’Agricultura del Parlament. Aquest càrrec, el va compaginar amb el de Primer Secretari de la Fed. XI, i amb el de Conseller Nacional del PSC. Actualment, és membre de les Executives de l’Agrupació del Berguedà i de la Federació XI. Fou membre fundador de l’ADF Sobrepuny, de la qual ostentà el càrrec de vice- president durant 15 anys i de president durant 20. Actualment en forma part com simple voluntari. Participa en diverses organitzacions socials. En una d’elles ( Creu Roja) exerceix, des de fa 10 anys, de professor de castellà per als refugiats, acollits en el Centre Internacional, de Berga, després d’haver exercit de professor de català, durant 16 anys. Es articulista, en nombroses publicacions, en català i castellà. Practica el ioga, i les seves grans afeccions son escriure, llegir, passejar, el cinema i la música. L’any passat, 2025, acabà un nou llibre, destinat als alumnes de castellà, acollits en el Centre Internacional de Protecció als Refugiats, ubicat a la ciutat de Berga. Borredà, gener de 2026.

COM VOLTORS A L’AGUAIT. Els temps han canviat enormement, en situacions i aspectes molt delicats. La dinàmica govern – oposició sempre havia estat presidida per tensions, pressions i contradiccions, d’uns i altres, però hi havia unes línies vermelles que eren respectades. Ara, no. Ni pau ni treva, ni comprensió ni respecte. Destrucció a l’adversari, vist com un enemic, oimés si ostenta el govern. Dic això, després d’assistir ,amb el cor encongit, al greu accident ferroviari d’Adamuz ( Còrdova) i al de Rodalies, a Gelida. Veure les imatges i escoltar les conseqüències, no pot deixar indiferent a ningú. I, és lògic demanar explicacions i exigir mesures adients per a evitar la seva repetició. Ara bé, és ben poc humà, ja no dic polític, llençar-se contra el govern de torn, abans de tenir explicacions i detalls concrets i confirmats, de les causes. No es volen explicacions sinó renúncies, amb l’ànim de poder aconseguir arribar al poder, com sigui. Tampoc es vol fer cap reflexió ni debat sobre responsabilitats passades. Durant anys, molts anys, les infraestructures a nivell d’Espanya i de Catalunya, van estar sotmeses a retallades immenses com per haver de compensar-les a marxes forçades, en l’actualitat. Una actualitat que ha suposat un increment enorme d’usuaris, degut al creixement de la població i a temes lligats a l’habitatge i al treball. Tot plegat, ha motivat haver d’encaixar obres, sense poder interrompre el funcionament del servei, amb el que significa de complexitat i allargament de terminis. Es d’una enorme insensatesa i maldat veure com el PP, i ja no diguem Vox, es llencen contra el govern central, acusant-lo a tort i a dret, sense ni tant sols conèixer les causes, ni reconèixer les responsabilitats que van tenir, a l’hora de reduir inversions en un element tant essencial com és l’aposta pel transport públic. I si a nivell general, hem vist i escoltat expressions i retrets inacceptables, aquí a Catalunya, els principals partits de l’arc parlamentari semblen haver oblidat el seu pas pel Govern. Que ara Junts, cridi a sometent i reclami tota mena de responsabilitats, és paradoxal quan el seu pas pel Govern va estar ple d’ineptituds i desgavell. Tampoc ERC pot presentar-se com model d’eficàcia i diligència perquè ha estat en diversos governs, des del Tripartit, fins els darrers temps, amb Junts o tot sols. Sortir a criticar i enumerar deficiències, quan és el moment de màxima inversió, en decennis, és molt poc seriós. Dona la sensació que tots aquests partits es comporten com “voltors a l’aguait” per veure si així, sense no fer res més que criticar, els facilita el retorn al Govern. No és el que espera la ciutadania. En moments de crisis, de tensió i pressió, el que es demana és coordinació i treball conjunt. Primer investigar, després saber, i finalment, actuar. Es el que estan fent els governs central i el de la Generalitat.

LA GESTICULACIÓ PERMANENT DE JUNTS. Espantats per les enquestes, totes, i en totes direccions, fa temps que Junts ha decidit “anar pel pedregar” i copiar fons i maneres més pròpies de les CUP, per una banda, i similars a les de Vox, per altra. Si en algun moment buscaven una certa centralitat, l’han perduda a bastament i ja ningú sap ben bé cap on van, ni fins on volen arribar. I res pitjor en un partit que és de govern, en centenars d’ajuntaments i desenes de consells comarcals que deixar-se portar per la rauxa més tronada. La gent té memòria, i els mitjans de comunicació, arxius i registres que permeten, en qüestió de segons, recuperar accions i actuacions, de pocs mesos enrere o d’uns quants anys. Veure ara sortir desfermats contra els problemes a Rodalies, i reclamar dimissions a tort i a dret, és molt poc seriós. Més ben dit, molt patètic. Certament, Rodalies ha patit mal tractaments múltiples i reiterats, al llarg de decennis, però és precisament ara, quan s’hi estan invertint quantitats com sempre s’havien reclamat. I no ho dic jo, no, no, ho diu el Comissionat Pere Macias que afirma disposar de tant finançament com fa falta, per atrapar el temps perdut. No solament en matèria d’infraestructura, vies i elements complementaris, sinó de material rodat, amb les properes incorporacions de màquines i vagons de darrera generació. Què feien ells anys enrere ? Queixar-se, criticar i lamentar, però res que fos realment pràctic i eficient. Governar vol dir decidir i exigir que cada administració compleixi amb les seves obligacions i en aquests aspectes, Junts, va ser molt poc eficient i exigent. Als resultats em remeto, fruit de tenir molta mediocritat en els seus principals representants i dedicar-se més a “fer volar coloms” que no pas a resoldre els problemes urgents de la ciutadania. Ara, veuen amb autèntic pànic, com el Govern Illa, fa front a les dificultats amb persones d’alta formació i preparació, alhora que posen una immensa dedicació per resoldre totes les adversitats de tants anys de desídia i desgavell. Criticar és molt fàcil, sobretot per part d’un gran nombre de parlamentaris amb molt poca dedicació a la tasca pública. Creuen que poden justificar la ineptitud sortint en els mitjans de comunicació, amb mitges veritats i moltes falsedats. No volen escoltar les informacions i documentacions que tenen al seu abast, perquè demostren l’eficàcia del nou govern. El temps corre, i les deficiències s’aniran corregint fins aconseguir posar al dia un servei que no hauria d’haver arribat al punt de deteriorament en que estava, però el govern central està complint els compromisos i tota la xarxa està en obres. En obres i amb els encàrrecs fets de nou material que s’anirà incorporant, dintre de poques setmanes, a un ritme prou elevat com tenir-lo tot nou, en tant sols un parell d’anys. Les primeres unitats estan fent proves, per ser incorporades d’aquí unes setmanes. I ningú vulgui posar por a la seguretat perquè aquesta és una qüestió bàsica, essencial i en activitat permanent, com se’ns ha explicat. Junts, està en altres batalles, més de supervivència que no li deixen veure la realitat. Allà ells !!!

LA FIABILIDAD DE UN LÍDER. Decía el presidente Terradellas que un político puede tener carencias, cometer errores y manifestar dudas, pero nunca, nunca, hacer el ridículo. En estos días de catástrofes, duras condiciones climáticas y crisis diversas, no he visto en el líder de la oposición, Núñez Feijóo los mimbres de un auténtico jefe de gobierno. No sabe imponerse a los relatos que le marcan desde la Comunidad de Madrid, por un lado, y desde algunos puestos secundarios, con apetencia de subir de grado. Hay demasiada prisa, demasiada improvisación y una monumental ignorancia sobre temas básicos y elementales del funcionamiento de las empresas y organismos estatales. No se entiende como el principal partido de la oposición, con múltiples asesores en todas las instituciones en las que está presente, no se ha rodeado de técnicos, formados y competentes. Esto pasa cuando en un partido prima la “colocación” de amigos y parientes, en vez de personas altamente cualificadas. No es de recibo que el líder de la oposición lea una retahíla de supuestos errores, carencias, malas prácticas e inacciones ante el peor desastre ferroviario de la historia reciente y el Ministro Puente, le tenga que ir rectificando, punto por punto, hasta llegar a la totalidad de los interrogantes planteados. Esto, en mi casa, en mi país, supone hacer un ridículo inmenso. Pero, es que llueve sobre mojado, nunca mejor dicho. En todas las intervenciones públicas, sea ante los medios de comunicación, sea en la tribuna del Congreso de la Diputados, vemos salir a un Núñez Feijóo con documentos, supuestamente bien preparados y fundamentados, por grandes especialistas, al servicio del grupo parlamentario, y en pocos segundos Pedro Sánchez, le saca los colores con respuestas claras y contundentes que desmienten sus afirmaciones. Si esto se hubiera dado en una o dos ocasiones, se podría apuntar a un mal día, un mal momento. Todos lo tenemos o lo hemos tenido, pero cuando es habitual y reiterado, tiene otra significación: la de la poca o nula fiabilidad. Y esto para alguien que quiera alcanzar la jefatura del gobierno, es letal. Si un factor tiene que tener un líder es el de la fiabilidad, estrechamente ligado al de la credibilidad. Y Núñez Feijóo ha perdido la credibilidad con la que vino de Galicia. Al menos para los que no lo habíamos visto actuar, en vivo y en directo, día sí, día también, nos lo habíamos creído, pero el paso de los meses ha sido terrible. Mucho peor de lo nunca imaginado porque en muchos casos se ha metido en jardines que podía haber evitado, con un poco de prudencia, y un poco de paciencia. Y rodeándose de personal fiable, formado y capacitado. Lo siento, pero a mí me pasa lo que a él, y habrían rodado muchas cabezas, de técnicos, asesores y políticos. Pasar al líder, documentos inexactos o plagados de errores, es el peor de los pecados porque le hacer caer en un ridículo espantoso. Pues bien, visto lo visto, no parece haya escarmentado. Siga así, y en poco tiempo alguien pedirá el relevo. Tiempo al tiempo.

ELS “INDISPENSABLES” CAÇADORS. Dic per endavant que no sóc caçador, però en tots els pobles petits de muntanya, convivim amb ells, al llarg de tota la vida, i els considerem útils i necessaris per a mantenir l’equilibri ecològic, en el territori. Aquesta constància i naturalitat en la convivènia, prové del coneixement del territori i de tenir idees i xifres clares de quan una espècie animal és útil i de quan és perjudicial per a la pròpia espècie i per a les altres. Els qui ja tenim uns quants anys, recordem la baixa incidència d’accidents de trànsit, per culpa de l’excés de porcs senglars, o l’escassa presència de cabirols i cérvols, en prats i boscos. D’aquella escassedat, en només vint o trenta anys, s’ha passat a constatar una abundància que produeix danys irreparables a finques, sembrats i traspàs de malalties cap a animals domèstics. Encara ara estem sota la crisis de l’epidèmia de la PPA ( pesta porquina africana) que s’ha pogut contenir a l’entorn d’on va aparèixer ( parc de Collserola) però que obliga a estar atents a nivell de tot el país per si traspassa el cercle que s’hi ha establert. Parlem de porcs senglars, l’espècie més estesa per tot el país, amb xifres que van dels 160 als 200,000 exemplars, quan els experts recomanen xifres no superiors als 60 o 70.000. La diferència és abismal, i si no volem prendre mal en tots els aspectes, cal actuar amb la diligència i proporcionalitat requerida. I en aquesta nova etapa, la feina que fan els caçadors s’ha convertit en “indispensable”, per necessària i a més, urgent. D’aquí el canvi en la percepció de molta gent, de veure en ells, ja no persones dedicades a matar per matar, sinó a practicar unes accions en una doble direcció. Per una banda, donen sortida a una afecció que en moltes ocasions, ha passat de pares a fills i filles, i alhora servir de protectors de l’espècie i de les que amb ella conviuen. Un canvi paradoxal que algun dia havia d’arribar. Ja era hora ! I, en aquesta nova etapa, és quan s’han d’emprendre alguns canvis notables com perquè les societats de caçadors, tinguin una vida més fàcil i no es vegin sotmeses a un munt de supervisions i contradiccions que compliquen enormement el seu funcionament quotidià. També, han d’aconseguir donar sortida, a un munt de tones de carn, de bona carn que aquí consumim molt poc. Es qüestió de fer pedagogia i donar facilitats com perquè centenars de restaurants i supermercats, la tinguin disponible. De tot plegat, em consta que el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, està al capdavant de canvis importants a l’hora de planificar, programar i activar actuacions com perquè la fauna salvatge, tingui nivells de sostenibilitat, i no traspassi límits com ha passat en els darrers anys. Fàcil de dir, però complicat de gestionar, perquè parlem de canvis duradors i persistents durant anys. Res d’arrencades de cavall i parada d’ase. Convé bona diagnosi i bona previsió i planificació com perquè quedin lligats bé, tots els elements que intervenen en el problema. Aviat, en tindrem informació que puntualment traslladarem.

EL PADRÓ NO TÉ CAP CULPA. Els nervis per les enquestes que donen a Aliança Catalana, uns bons resultats en ajuntaments, governats per Junts, provoquen reaccions poc meditades, per part dels seus alcaldes. Penso en dos dels més importants: Vic i Sant Cugat. En el primer, l’alcalde demana anar per lliure, en les altes al padró. El segon, proposa que cap persona pugui accedir a un habitatge oficial, si no porta 20 anys empadronat. Malament quan es dispara contra l’objectiu equivocat. I també fatal quan es llencen propostes sense haver-hi dormit dues o tres nits. Posar-se a donar receptes contra algunes males pràctiques. és impropi de polítics serens i seriosos. Que ningú doni les culpes al padró, de problemes i situacions que tenen altres fonaments. Es evident que la gestió del padró ha de ser eficient, i això vol dir complir i fer complir les condicions per les quals una persona es pot donar d’alta. I d’això, els funcionaris en saben molt. No solament els de Vic i Sant Cugat, sinó de tots els ajuntaments en general, perquè si es troben amb alguna novetat, discrepància o irregularitat, tenen les vies oportunes per demanar assistència tècnica i jurídica. Però, si els dubtes persisteixen i provoquen enrenous, res millor que recórrer directament al Govern de la Generalitat. El govern disposa d’un eficient servei d’informació i assessorament com per esvair qualsevol dubte. I si realment algun alcalde considera que s’està vulnerant la llei, li toca fer actuar la Justícia. Tot, menys posar traves i problemes quan el demandant compleix els requisits legals. I a tots ens interessa tenir el padró actualitzat perquè és la manera de saber quants habitants tenim en el municipi, on resideixen, i en quines condicions. Només així es poden fer previsions i actualitzacions dels serveis d’atenció a tothom. I els ajuntaments son la primera administració, la més propera al ciutadà, de manera que si té gent sense empadronar no els pot assistir ni tenir en compte a l’hora de planificar dotacions de personal, d’infraestructures, equipaments i serveis. Cert que hi ha municipis amb ràpids creixements que comporten esforços immensos per posar-se al dia. Parlem dels serveis propis, però també dels que depenen d’altres administracions, especialment de la Generalitat com son els de sanitat, educació, seguretat, etc. O altres de compartits com habitatge, mobilitat, serveis socials, etc. En resum, cada ajuntament ha de gestionar un adequat encaix dels nou vinguts, i no només a un sector d’ells, que és el que dona la sensació, escoltant les explicacions dels dos alcaldes, i amb ells, d’altres que també han volgut imposar condicions. Les condicions, han de ser les previstes per llei, sense interpretacions ni suposicions per interès polític – electoral. El padró descriu la realitat, i sobre aquesta, s’ha d’actuar. Voler-la condicionar o adaptar al gust de cadascú, seria discriminació, pura i dura.

DISCREPÀNCIES O ÀNSIES DE PROTAGONISME ? Tots els qui hem tingut o encara tenim càrrecs interns de partit, o institucionals, tenim clar que per no perjudicar el normal funcionament dels òrgans on actuem, les discrepàncies han de ser exposades i resoltes a nivell intern, mai extern. Aquest principi de lleialtat i confidencialitat és essencial si realment es vol treballar de manera eficient i diligent. Porto prop de cinquanta anys d’activitat en el partit socialista i vaig ostentar diversos càrrecs institucionals, durant quaranta anys. Es evident que en totes les propostes i decisions pot haver-hi diferents punts de vista, només faltaria. Però, per això es fan les reunions, sessions, plenaris, ets, per exposar les diferències, crítiques i discrepàncies. Ara bé, al final, els acords, s’han d’acceptar i complir, agradin o no. Dic això a la vista d’una nova tanda de declaracions, controvèrsies, discrepàncies i desencontres de García Page, el president de la Junta de Castella – La Manxa, en relació a la proposta de nou sistema de finançament autonòmic. En alguns moments em recorden els sermons que tot sovint ens feia Jordi Pujol, en els debats del Parlament on volia erigir-se en un referent moral, ètic i estètic de tot el que passava a Catalunya, a Espanya i en el món mundial. Al final, tanta arrogància, cansa. Voler representar les essències del socialisme no es correspon amb les necessitats d’innovar i renovar els discursos i sobretot les accions diàries. El món, està canviant a una velocitat immensa i no serà amb receptes del passat que alguns dels nous problemes trobin solució. Si miro enrere i penso en com estava el meu poble quan vam entrar a governar-lo allà l’any 1979 i com el tenim ara, puc assegurar que en aquests 46 anys, les receptes aplicades han estat múltiples i variades. Malament haguéssim anat si no haguéssim innovat i modificat plantejaments que podien semblar adequats al principi, però impossibles de mantenir amb el pas dels anys. Doncs bé, el sistema de finançament està més que caducat i si algú tenia un millor sistema que l’hagués posat sobre la taula. No hi ha res més frustrant i indignant que escoltar crítiques, però no tenir cap alternativa. Si García Page, no veu bé la proposta presentada, ha tingut una desena d’anys per buscar-ne una altra i fer-la pública. En política, no estem per dir no a tot, sinó per negociar i si cal presentar alternatives. Ara parlo de finançament, però és que no passa setmana que no entri a criticar qualsevol altre tema amb criteris envellits, sobrepassats per la realitat. Es una mena de “castellano viejo” que va repetint “per aquí no, i per allà, tampoc”. Doncs bé, que digui per on vol anar, i sobretot ho expressi allà on pertoca: en els òrgans interns del partit. Es que sinó el que sembla és simplement donar sortida als afanys de protagonisme, sense donar-se compte, de l’ús i abús que fan els mitjans de comunicació, afins al PP i Vox, de tenir-lo com company de viatge. En fi, cadascú amb les seves idees i prioritats, però francament la utilitat d’un polític es mesura en la seva capacitat de negociació i presentació de propostes i alternatives. Francament fa anys que no les veig de la mà de García Page.

FEIJÓO, ¿ A POR TODAS? Nunca habíamos visto con tanta asiduidad, a Núñez Feijóo, en Cataluña. ¿A qué viene este repentino interés por nuestra tierra? Muy sencillo, intentar sumar algún diputado a la escuálida representación del PP en el Congreso de Diputados y en el Senado. Cataluña, dispone de 48 escaños en el Congreso. Según los resultados de 2023, el PSC se llevó 19 puestos, Sumar, ERC y Junts , 7 cada uno, el PP solo 6, y finalmente Vox, 2. Queda clara la posición del PP, en quinta posición, o en la penúltima, que lo hace un poco más doloroso. ¿Puede progresar? Poder, puede, pero que lo haga es muy difícil porque los errores cometidos han sido de campeonato y ahora mismo, tampoco puede presentar ninguna propuesta interesante, después de ir contra todo y contra todos, por tierra, mar y aire. El PP critica al PSOE por las supuestas cesiones hechas al independentismo, pero es que ahora mismo, pretender borrar todas las amenazas contra Puigdemont, contra Junts, contra el catalán, contra el modelo educativo, contra el despliegue de los Mossos o contra todos los acuerdos Gobierno central – Generalitat, es imposible. Con esta carta de presentación es muy complicado pedir el voto para un partido que no conoce ni actúa en consonancia con los deseos y aspiraciones de la mayoría de los catalanes. Y con ello no pretendo que caigan en brazos de los independentistas, en absoluto, pero simplemente muestren respeto para la lengua y cultura propias, y ayuden a lograr pactos para mejorar la vida de los catalanes, en su conjunto. Voten a quien voten, piensen lo que piensen. Si no cambian de manera substancial, no conseguirán avanzar. Son muchos años de desencuentros y políticas decididas, en Madrid e impuestas a los dirigentes en Cataluña. Para el PP, su partido en Cataluña es una simple sucursal, a la que imponen lo que debe decir y defender. No es extraña su irrelevante presencia en el mundo municipal con la excepción de Badalona y Castelldefels, pero debo recordar que Cataluña tiene 947 municipios, y el PP solo gobierna en una docena. Ahora mismo, tiene más opciones de avanzar territorialmente Vox, que el PP. Pero es que el interés repentino e instrumental es tan evidente que no cuela. Es decir, no se ve ningún planteamiento serio de implantación territorial, como para resistir y ampliar en los próximos años. Pensar en traslados de candidatos de ciudad a pueblos del interior, puede parecer viable y factible, pero es artificial, no produce raíces ni crea opciones para el futuro. Las constantes y permanentes improvisaciones del pasado, producen los frutos presentes. El partido no aparece como opción para recabar apoyos ni prestar ayuda ante proyectos de país. Su partidismo y sectarismo les deja en un rincón del Parlament y en unos pocos espacios, a nivel territorial – municipal. Salir de estos reductos, precisa de acciones y actuaciones de futuro, con candidatos sólidos, dispuestos a jugar la “carta catalana”, y no la “carta española” para mayor gloria de Núñez Feijóo. En fin, de momento podrá ir y venir, pero a la hora de recoger frutos, verá que las cosas deben hacerse de otra manera, con mucha más dedicación y convicción. Tiempo al tiem

TRUMP PERD RECOLZAMENT INTERN. Es fa difícil fer un seguiment intern i extern de les decisions d’un president hiperactiu, contradictori, caòtic , egòlatra i dictatorial, en el fons i les formes, malgrat presideixi un país democràtic. Precisament, tants excessos i tantes vulneracions de les lleis pròpies i per descomptat de les internacionals, comença a passar-li factura. Estem ja en un any decisiu per al seu futur proper. En el mes de novembre tindran lloc les eleccions de meitat de mandat. Unes eleccions molt importants perquè d’elles en depèn millorar posicions o pel contrari perdre poder, de manera que tot el que ara digui i faci tindrà la mirada posada en aquesta data. Principis del mes de novembre. Per les enquestes dels darrers dies, sabem que l’opció Trump perd posicions, en bona part del jovent que va ser un dels sectors importants, en els seus resultats. També s’afebleix el vot llatí, un altre dels sectors vitals, i finalment dintre del món MAGA, hi ha controvèrsies vàries, arran la publicació censurada, dels documents d’Epstein, per una banda, i les actuacions a Veneçuela i Gaza, per l’altra. En resum, que la promesa de resultats esplèndids i immediats, no es nota a peu de carrer. L’abaratiment de la cistella de la compra no s’ha fet realitat, i els canvis van molt més lents dels anunciats. Es més, tantes accelerades i frenades, no permeten estabilitzar l’economia i el que millora per un costat, empitjora per l’altre. ¿Resultat? Doncs, desconcert i desordre, factors molt perjudicials per a qualsevol economia. I les perspectives de canvi immediat, no semblen properes perquè està en una deriva d’hiperactivitat que no permet asserenar la política interior. Sempre té dos o tres objectius externs, als quals ha de dedicar temps i esforços, alhora que pretén atacar posicions del Partit Demòcrata. I és clar, tot alhora, ni un milhomes pot estar a tot arreu, de manera que ha de deixar en altres mans algunes de les iniciatives, que es poden complicar fins extrems molt perillosos com hem vist a Minneapolis, on uns agents contra la immigració, varen assassinar a una ciutadana. Lluny d’acceptar errors i demanar disculpes, vol convertir la víctima, en perillosa activista, però en el món de les noves tecnologies, costa d’amagar la realitat. I la realitat ha estat vista i escoltada per milions de ciutadans que no accepten una versió falsejada, manipulada i exposada, sense cap vergonya. Per molt fanàtics que siguin alguns seguidors, altres han de començar a preguntar-se cap on va el país. I, poc a poc, les preguntes no tenen resposta, o la tenen en contra del que se’ls havia exposat i venut. D’aquí el canvi de posicions i el desengany per uns resultats que esperaven molt diferents, al cap d’un any de mandat. Si al desengany s’hi afegeix la recuperació del Partit Demòcrata, es podria donar el cas d’aconseguir uns resultats potents, al novembre, i així ,estar en condicions de parar els peus a Trump. Difícil, però ara per ara, aquesta és la gran oportunitat. Veurem si la saben aprofitar. Seria molt important a nivell intern, però encara més a nivell extern.

LES CRISIS: EN BONES O MALES MANS. Si algú tenia algun dubte, sobre els efectes de la formació i preparació dels qui estan al capdavant d’òrgans i organismes de crisis que mirin i estudiïn, com s’han gestionat les grans crisis que hem vist i patit, en els darrers anys. Sense cap mena de dubte, la gran crisi mundial, motivada per la COVID, suposà un abans i un després en què fer i com actuar, per evitar mals majors. No tenir elements bàsics de protecció ni indústries pròpies, pot suposar deixar el país, depenent d’altres. Em consta s’han fet els deures, i almenys, en cas de repetició, la reacció podrà ser radicalment millor. Els capdavanters, en els diferents nivells, van actuar amb rapidesa i eficàcia, fent ús de tots els elements a les seves mans. I aquí, tant hi poso els alcaldes que estàvem al front dels ajuntaments, com els governs regionals o el govern central. Excepció feta d’alguns aprofitats que van voler fer negoci, la immensa majoria, es va entregar en cos i ànima a resoldre les necessitats. Globalment, el resultat fou raonablement positiu. En contraposició a la crisi anterior, tenim la nefasta gestió de la Dana de València, en la qual hem vist i comprovat tota mena d’improvisacions, mentides, falsedats i incapacitat manifesta per exercir les competències pròpies d’una Comunitat Autònoma. El millor que haguessin pogut fer, és declarar-se en fallida i demanar l’activació dels serveis d’emergència estatals. No fou el cas, i quedarà per a la història, tot el que no s’ha de fer davant una catàstrofe com aquella. Tenir 229 víctimes per no haver sabut ni volgut activar les competències pròpies, ha de servir per no repetir ni allà ni enlloc més , fets semblants. I si a València vàrem veure incapacitat manifesta, situacions semblants es varen repetir en els diversos incendis de l’any passat a Galicia, Castella – Lleó, Extremadura i Andalusia. CCAA, governades pel PP que està lluny d’haver fet els deures, en matèria de disponibilitat de personal tècnic, bombers, maquinària i xarxes de camins i telecomunicacions. La UME ( Unitat Militar d’Emergències) fou la gran protagonista. I sí, també a Catalunya hem tingut crisis per temporals i pluges, impossibles d’evitar, però que s’han gestionat, raonablement bé, avisant, primer i actuant, tot seguit per normalitzar situacions. I en el cas de les crisis per epidèmies, tant a nivell de conselleria com de presidència, s’ha actuat amb rapidesa i transparència a l’hora d’exposar els fets, i aplicar les mesures oportunes, immediates i de futur. Queda molt per fer, després d’anys d’inactivitat, com es demostra en carència de plans de seguretat, de prevenció i emergència que ara toca fer, d’immediat. En qualsevol cas, el que queda clar és que les crisis en bones mans, eviten danys immensos, personals i materials. Comparem maneres de ser i actuar, i veurem com de diferent és, tenir governs de dretes o de progrés.

UN ALCALDE INICIA UNA “NOVA ERA”. Parlo dels EUA. Si de la mà del president Trump només ens arriben que males noticies, des del passat dia 1 de gener, tenim a Nova York un nou alcalde que trenca motlles i aspira a convertir-se en un referent a nivell de país, i perquè no , a nivell mundial. La presa de possessió del càrrec, va ser tot una declaració de principis, per l’espai elegit, una antiga estació de Metro, per l’edat 34 anys, per jurar el càrrec sobre El Corà, i per tenir com padrins de l’acte el Senador Bernie Sanders, de l’ala més esquerrana del Partit Demòcrata i la Congressista Alexandria Ocasio- Cortez, jove promesa del mateix partit. Escoltar el discurs sencer, suposà un model de claredat, ambició i exposició d’objectius com feia anys no escoltàvem. Va donar una esplèndida lliçó de portar els deures fets, i de voler demostrar, de forma immediata, com des d’una alcaldia es poden emprendre canvis substancials i radicals que serveixin per millorar la vida dels seus ciutadans. En uns EUA dominats per les formes i decisions de Donald Trump, sorprèn gratament l’aparició d’aquest fenomen que si se’n surt, obligarà al Partit Republicà i directament al president, fer canvis en els seus objectius. Parlem d’una de les principals ciutats, ja no dels EUA, sinó de tot el món i qualsevol decisió que s’hi prengui serà estudiada i copiada, per molts altres alcaldes, i perquè no, governadors d’alguns dels Estats. I és que si un problema té el país, és la falta de resposta del Partit Demòcrata a totes les barrabassades de Trump. La derrota obtinguda, va deixar el PD noquejat, incapaç de reaccionar i sense un lideratge que permetés plantar cara. Just un any després de la presa de possessió de Trump, el partit encara no ha trobat qui encapçali la recuperació, cosa urgent per a poder aspirar a tenir bons resultats en les eleccions de mig mandat. Per això, molts veuen en la figura de Zohran Mamdami, un contrapès a la omnipotent presència de Trump, a tots els nivells. Cert que parlem d’un alcalde, front un president, però a falta d’altres elements, totes les novetats que introdueixi el nou alcalde i tinguin èxit, seran venudes pel PD com míssils contra les decisions del president. I vist com reacciona Trump a qualsevol impertinència d’algun adversari, pot entronitzar Mamdami com un dels seus principals oponents. A l’espera d’aquest previsible xoc, serà molt interessant veure les primeres mesures dels seus primers cent dies. El nou alcalde s’ha envoltat de persones joves, ben formades i preparades com per presentar propostes autènticament d’esquerres, en una ciutat que ha funcionat com un vaixell a la seva sort. Ara, hi ha propostes de congelació d’increments de lloguer, de gratuïtat en la mobilitat de serveis públics, d’ajudes a la natalitat, foment dels serveis educatius, ...una autèntica “nova era”. Qui considerava esgotat el model social demòcrata, pot comprovar que és ben viu i pot recuperar el temps i espais perduts. Bon moment, quan precisament hi ha un munt de veus que volen imposar les polítiques dels més poderosos. Els propers temps seran apassionants per fer-ne puntual seguiment. En continuarem informant.

GAZA, EL GENOCIDI AMAGAT. No podem permetre que sota excuses i subterfugis d’alto el foc, es vagin perpetrant tota mena d’actes infames contra la vida de les persones, moltes d’elles dones i infants, indefensos. No podem callar quan en els darrers mesos hi ha hagut més de 400 morts, ni explicables ni justificables, sota cap concepte. Ni eren amenaça ni estaven en llocs prohibits. No, no, simples persones a la recerca de menjar i beure o trobades al mig d’intervencions dels militars israelians. No hi ha cap mena de supervisió ni control dels delictes que cometen els colons, a la recerca de noves terres i territoris, que poden matar, sota l’excusa d’haver-se sentit amenaçats per pobres pagesos o refugiats, ja no a l’interior de la franja de Gaza, sinó en altres punts de la frontera, on Israel va ampliant presència, amb la intenció d’apropiar-se de més i més territoris. Ja no hi ha ni recerca d’excuses. Actua amb la prepotència de qui se sap intocable i superior als qui malviuen al seu costat. Els volen fer fora, i per això necessiten fer-los la vida impossible per veure si al final entenen que no podran sobreviure i que han de marxar cap on sigui, els és igual, el que no volen és que continuïn on son. Terrible destí el del poble palestí i amb ell, els seus veïns del Líban que veuen com el país més poderós del món proporciona tota mena d’armes a Israel i li permet actuar sense fronteres ni límits. El que persegueixen és la creació del Gran Israel, i per això han d’eliminar a tots els qui no el fan possible. Es increïble com uns ciutadans que van passar per uns dels moments més tràgics de la humanitat, siguin capaços d’actuar de manera semblant contra els ciutadans d’un altre país. Mai se’ls podrà perdonar perquè no son uns pocs que duen a terme aquest genocidi. Al davant hi ha no solament els dirigents del país, hi ha centenars de milers de soldats i colons, que actuen per iniciativa pròpia o sota comandaments que ni discuteixen ni desobeeixen tot i donar ordres contràries a la humanitat. No tenen perdó perquè s’han convertit en criminals i com a criminals han de ser perseguits i jutjats. Per això, totes les seves accions, han d’estar recollides i documentades perquè de manera immediata siguin portats davant les instàncies de la Justícia universal. A tots ens correspon col·laborar i actuar contra totes les accions i actuacions d’Israel. No podem quedar impassibles perquè es creuen amb el dret, de foragitar per la força a tot un poble i si no se’n va, se’l destrueix. El genocidi continua. El volen amagar, però precisament per això, l’hem de fer més visible que mai.

PP: DESORIENTACIÓN E IMPROVISACIÓN. Lo he dicho y repetido en varios artículos: el PP no está formado ni preparado para asumir las funciones del gobierno central. De hecho, tampoco lo está para gobernar las autonomías, ni muchos de los ayuntamientos. A las pruebas me remito. El desastre de la Dana, cada vez es mayor, cuantos más detalles conocemos no solo del ex presidente Mazón y todo su ejecutivo, también del presidente del partido, más preocupado por el relato que no por la suerte de los afectados. Tampoco han sido ejemplo en tiempos de la pandemia (especialmente en la Comunidad de Madrid), todavía menos en la lucha contra los incendios del año pasado, y un auténtico desastre en materia sanitaria, en Madrid, Andalucía, etc. En resumen, cuando al mismo partido le suceden tantos desastres organizativos, demuestra su incapacidad para gobernar. Y para rematar lo que digo, su reacción ante el ataque de Trump a Venezuela. Ni el mismo día ni los siguientes, fueron capaces de presentar una posición clara y unitaria para dejar claro en qué punto estaban. Como de costumbre la presidenta madrileña saltaba de alegría y demostraba la nula comprensión de la gravedad de lo sucedido, mientras Núñez Feijóo iba de un lado para otro, sin llegar a ninguna concreción. Francamente, si ante tamaña vulneración de las más elementales normas del derecho internacional, el presidente del principal partido de la oposición no sabe qué decir ni cómo posicionarse, tenemos un grave problema. Mejor dicho, el PP tiene un grave problema porque aparece como incapaz de conocer y evaluar la situación política mundial. Tampoco hemos visto ninguna reacción clara y contundente ante las amenazas de Trump respecto Groenlandia. Si un partido español no sale en defensa de la integridad territorial de la UE, mejor se dedique a otros quehaceres, lejos de la política. Es más, creo que estas graves carencias, demostradas en solo tres o cuatro días, harán un daño terrible al PP, en las próximas elecciones, sea en Aragón, en CyL, o en Andalucía. Ver al PP, dudoso, e incapaz de ponerse al frente de una reacción, valiente contra los objetivos de Trump, presupone que si un día llegase al poder, sería capaz de someterse a todos los deseos y caprichos de un auténtico ególatra, convertido en autócrata, para beneficio propio y de su entorno. Si había un momento de sumar fuerzas con el gobierno, precisamente ha sido con el ataque a Venezuela. Han desaprovechado otra oportunidad, y no solo esto, sino que se sitúan en contra de enviar fuerzas de paz a Ucrania, o a condenar firmemente la continuidad del genocidio de Israel en Gaza. ¿Cómo es posible que un partido como el PP, no tenga opinión ni posición sobre los grandes temas del momento? Queda clara su desorientación e improvisación. No están preparados ni formados para hacer frente a los graves asuntos en política internacional, pero tampoco en la nacional. Así pues, el paseo electoral que preveían se les va a atragantar y muy probablemente verán castigada su incapacidad, con unos resultados muy diferentes a los esperados. Tiempo al tiempo.

PROTEGIM GROENLÀNDIA. Poc podíem imaginar que un país aliat, podés suposar una amenaça per a la integritat d’una part de la UE, com és Groenlàndia, la Kalaallit Nunaat, amb llengua nativa. Un territori immens de 2.166.086 km2, amb una petita població de 56.831 h.( 2025), amb autogovern des del 21 de juny de 2009, formant part del Regne de Dinamarca ( UE). La tranquil·litat que donava disposar d’un aliat / protector com els EUA, ha donat pas a un autèntic malson , en el qual tot és possible, una vegada Donald Trump ha considerat que pot fer i desfer, segons caprici, interessos personals o públics, i ús indiscriminat de la força, si fa falta. Es la pitjor mostra de prepotència, portada al darrer extrem. Res de simulacions ni respecte per les lleis internacionals i les integritats territorials. Si interessa un país, uns materials o una situació estratègica, s’agafa, i ja està. Considera el seu país tant potent, tant ben armat que no tem reaccions de similar alçada. Així, doncs, endavant i anem de pressa que ja només em queden tres anys de mandat. Vist el que ha succeït amb Veneçuela, similar acció es pot produir a Cuba, Colòmbia, i perquè no a Groenlàndia. Ja no és un somni, sinó pot esdevenir realitat. Què fer davant un repte d’aquesta magnitud ? Tot, menys quedar-se quiet. No es pot permetre, ja no la invasió, usurpació o ocupació d’aquest territori, és que no se li pot permetre continuar pensant que pot dur a terme aquesta amenaça. O som aliats, o no ho som. Si ho som, el respecte , és obligat. I si no ho som, ens hem de preparar per evitar una actuació com aquesta. I s’ha de fer sense manies, i sense més retards. Si convé, un consorci d’Estats de la UE, ha de posar-se d’acord per no solament donar recolzament total a Dinamarca – Groenlàndia, sinó fins i tot implantar bases militars conjuntes, per deixar clar que és territori de la UE i com a tal ha de ser protegit. Aquest desplegament no s’ha de fer pensant en un enfrontament armat, només faltaria, però sí en que està sota la protecció civil i militar de la UE. Que qualsevol atac, qualsevol intent d’apoderar-se’n, afectaria la totalitat de la UE. Cert que perdut el nord, Trump podria comparar la potència militar pròpia i la dels altres, però no és el mateix enfrontar-se a un país llatinoamericà que fer-ho al conjunt de la UE. En un cas com aquest, el Congrés i Senat dels EUA hauria d’exigir suspendre qualsevol acció i portar la reivindicació on correspon. Trump, ha de fer atenció a les eleccions de meitat de mandat, que es van acostant i que potser faran canviar el vot de milions de persones que veuen en la seva persona, no al president somiat, sinó a un egòlatra descontrolat. Si la riquesa dels EUA ha de venir de la mà d’invasions i trencaments de l’ordre mundial, no pot acabar bé. I la millor manera de frenar tanta bogeria, és retirant-li la confiança donada. En qualsevol cas, nosaltres els europeus hem d’aprendre la lliçó viscuda i actuar en conseqüència. En aquest apartat, considero digne d’elogi el magnífic paper del nostre president, Pedro Sánchez, en totes les qüestions en que s’han vulnerat els drets internacionals. Aquesta és la via que s’ha de seguir i implementar amb les mesures adequades.

TRUMP, UN FARAÓ , FORA DE LLOC. Si no fos pel perill que representa pel seu propi país i per a tot el món, diríem que Donald Trump és un personatge de fira, comèdia o vodevil. Les seves compareixences públiques tenen una mica de tot. Supera tot l’imaginable perquè, a més, no té el sentit del ridícul desenvolupat, de manera que ens toca patir-lo tres anys més, a no ser que algun fet excepcional trunqui la seva carrera. Res és impossible, perquè n’ha fet de tots colors, i pot aparèixer alguna informació “delicada” en qualsevol moment. Veurem. De moment, porta el primer any exhaurit. I si tot l’exposat és cert, a vegades me l’imagino volent copiar el poder i les maneres que tenien els antics faraons d’Egipte. Ho sento, però em surt la meva afecció a la història i no puc evitar comparar llocs i situacions. Es creu la reencarnació del gran Ramsès II, un dels més poderosos i recordats faraons que va regnar durant 66 anys, allà pels anys 1279 a 1213 aC. Era obligat mostrar la grandesa, mitjançant la construcció de grans temples i monuments arreu del país. I era temut per pobles veïns i llunyans, perquè la seva ira i poder s’estenia per immensos indrets del món habitat. Tant gran fou la seva influència que la podem veure, encara avui dia, en multitud d’indrets del territori egipci. Doncs bé, una caricatura d’ell, la tenim en la persona de Donald Trump, el qual vol imprimir el seu nom, en tots els llocs imaginables del país. I com és lògic, el seu nom sempre ha d’estar sobre fons daurats. L’or de la riquesa, del poder, a imatge i semblança, dels qui han buscat l’eternitat. I de manera similar a com es feia a l’antic Egipte, es borra el nom, la figura, les obres dels seus predecessors. No pot haver-hi ningú, més gran que ell. Tots els qui l’han precedit han estat mediocres, venuts a la feblesa i a la insignificança. No han volgut traspassar les fronteres de la immortalitat, sinó física, almenys, mental. Trump vol fer desaparèixer el passat per imposar un present i futur amb el seu segell. I com tots els poderosos, fora de lloc i de mesura, és extraordinàriament perillós. Es com un faraó, que juga amb armes poderoses per anorrear els enemics. Entenent per enemics tots els qui no accepten esdevenir súbdits seus. Es una caricatura de faraó, però en molts aspectes, actua com ho feia la majoria d’ells. Segurament, no tindrà la grandesa de Ramsés II, però està copiant moltes de les seva accions i actuacions. I exigeix obediència cega, presència arreu i esborrar l’existència dels seus predecessors. Si algú havia imaginat una distòpia com aquesta, no ens l’hauríem cregut, fins que l’hem vista, en cos i ànima. Pobre Amèrica, i pobres de nosaltres, si no som capaços de plantar-li cara. El poder, genera poder i es converteix en opressió si no troba qui s’hi oposi. Es hora de fer-ho, especialment per part de la UE, però no només nosaltres.

ELS TRETS ESSENCIALS DEL PROGRÉS. S’equivoquen els qui creuen que cada conquesta aconseguida, queda per sempre. Si mirem enrere, veurem els enormes avenços aconseguits, en pocs decennis. Si els comparem amb altres països ens adonarem de la rapidesa dels passos donats a nivell d’ampliació de les llibertats, sí, però al mateix temps, de garantia dels serveis bàsics. Convindria a tothom viatjar per veure i comparar els serveis que tenim aquí a Espanya, respecte dels mateixos serveis en altres indrets del món. Ens adonaríem de l’elevat nivell aconseguit i de les millores, encara pendents, que podem assolir si fem confiança al principal partit que n’ha estat protagonista. Viatgem i veurem la qualitat i universalitat de la sanitat, aquí, quan en la majoria d’altres països és privada, amb costosos plans particulars per a poder ser atès. Mirem també la qualitat i universalitat de l’ensenyament, ja no solament en primària sinó en el cicle infantil, molt important de cara a preparar els infants per a les etapes posteriors. I mirem també el nivell dels serveis socials, per a tots els sectors, àmbits i edats, amb especial atenció a les persones grans. On en molts indrets, la gent té dificultats per ser atesa, aquí disposem d’un ampli servei d’atenció conformat per múltiples infraestructures, equipaments i serveis, pensats i adaptats a les diferents necessitats. I sí, ara mateix una de les grans dificultats per garantir un servei bàsic, està en fase de recomposició, després de massa anys desemparat. Parlo de l’accés a un habitatge digne i en condicions, a l’abast de les classes més populars. Massa anys de batalles per altres objectius, en els que vam perdre temps i esforços. Ara toca anar molt més de pressa per atrapar el temps perdut i avançar-nos a les noves onades de peticionaris. Es en aquests temes essencials on es disputa la qualitat de vida dels ciutadans. Les dretes consideren que tot plegat està a l’abast dels qui s’han sabut espavilar. Els que no s’ho poden pagar és per mandra, falta d’interès o per haver-se dedicat a d’altres coses i no haver tret profit. No tenen ni compassió ni comprensió per les multituds de persones que han trobat greus dificultats, per origen, per entrebancs a la vida, malalties, contrarietats... només els partits progressistes tenen clares les prioritats i les ajudes als més desvalguts. També son els progressistes els qui tenen clar que els nous serveis s’arranquen amb dificultats, i que mai es poden considerar definitius, ni eterns. Tot el que s’ha guanyat, és susceptible de ser perdut. Si no tenim això clar, no veurem els perills que venen per la dreta i l’extrema dreta. Es necessari exposar i fer entendre a les noves generacions, que res és permanent i que toca lluitar per conservar-lo i millorar-lo. Alguns no ho volen reconèixer, però si mirem enrere, hem avançat de manera ferma i a grans passos, però hi ha perills immensos a l’horitzó. Venen noves eleccions i nous moments per a confrontar idees i programes. Siguem valents i ambiciosos com per explicar el què s’ha fet, el què es podria perdre i cap on volem anar. Que la gent tingui clares les opcions que tenen a l’abast, amb el seu vot.

TREMENDISTA BALANCE DE FIN DE AÑO, DEL PP. Agotados todos los calificativos y adjetivos, utilizados por el líder del PP, Núñez Feijóo, era esperable terminar el año con la “traca final”: España se hunde, de la mano de un terrible presidente, que ha llevado el país a sus cotas más bajas, en todos los ámbitos y sectores. Solo faltaba anunciar el segundo diluvio universal o el fin del mundo… a la espera de la llegada de un triunfante PP, gracias a la labor incansable de su presidente nacional. Como “profeta”, le auguro un recorrido muy corto, y como estudioso y conocedor de la realidad del país, ha hecho novillos en los últimos años. No sé a quién tiene en su consejo asesor, pero deben ser becarios, aprendiendo el oficio porque en cincuenta años de actividad política, no he visto nunca, tanta improvisación ni tanto ridículo a la hora de exponer el balance de todo un año, a nivel nacional. No se entiende cómo se puede llegar a caricaturizar la figura y obra del presidente del gobierno cuando ha situado España, en la cumbre de países a nivel económico, modelo para la mayoría de países de la UE, y a nivel mundial. Todos los políticos sabemos, desde el ciclo infantil, que exagerar, ridiculizar, mentir y falsear la realidad, destroza la credibilidad propia. No hay peor mensaje que aquel en que todo se modifica y nada es lo que parece. Al cabo de pocos minutos, muy pocos, la gente desconecta y se va a otro espacio, ni que sea para escuchar villancicos o la previsión meteorológica. Hay que ser auténticos fanáticos, para seguir un discurso leído, mal leído, y mal expuesto para los que lo miran. porque no hay ni un atisbo de entusiasmo ni credibilidad, en quien lo pronuncia. Pero, es que tampoco escucha o no tiene quién se lo diga, que tan importante es el contenido como el continente. Y el momento elegido para darlo a conocer. Se puede entender el interés en ser el último en hacer balance y hacerlo después del presidente del gobierno, pero elegir el día en que hemos conocido los mensajes, o el mensaje único, entre el presidente Mazón y Núñez Feijóo, el funesto día de la Dana, es para enmarcar en todas las facultades de Ciencias de la Información, de España y el mundo entero. Si pensábamos haberlo sabido y escuchado todo, en relación a la tragedia de la Dana, ahora hemos comprobado una nueva y extraordinaria mentira, ya no de Mazón que ha acumulado tantas que no caben en un libro, sino por parte del líder el PP. Todos habíamos escuchado que había estado “puntualmente” informado de los efectos de la Dana, el mismo día de la tragedia. Pues bien, ahora resulta que solo hubo una conversación, de noche, cuando ya todo era un desastre con la pérdida de centenares de vidas. Una mentira como ésta, ya no por parte de Mazón, sino de Feijóo, en cualquier país serio, conllevaría su renuncia al cargo. Si no aparecen nuevos mensajes, nuevas pruebas de hasta qué punto todo fue un desastre, en la gestión de la catástrofe, contradecir ahora, por exigencias del magnífico trabajo de la jueza de la Dana, que solo hubo un contacto a final del día, supone colocar el adjetivo de mentiroso a Feijóo. No es la primera vez, porque lleva ya muchas en su mochila, pero que sea en relación a la Dana, no puede quedar sin respuesta, al más alto nivel. Un candidato a presidente del gobierno que sea mentiroso habitual, no puede continuar en su puesto. Si mintió en una tragedia como la vivida, lo puede hacer en cualquier otro momento y lugar. Así que pronunciar un discurso desangelado y catastrófico sobre el balance anual del PP, cuando se ha conocido una mentira como la descrita, pierde la poca fiabilidad que algunos podían otorgarle. Francamente, no tiene ninguna opción de devenir presidente con un currículum como el que acumula.

RECUPERAT ,EL PLA DE BARRIS. Tard o d’hora calia recuperar El Pla de barris, creat pel Govern Maragall, per atorgar ajuts a Ajuntaments, amb destinació a posar al dia, barris degradats, envellits o necessitats de reformes importants. El temps passa volant, i Catalunya té un munt d’infraestructures, equipaments i serveis que han superat, de llarg, els terminis de funcionament. Personalment, fa poques setmanes que el meu alcalde em va comunicar la redacció d’un projecte de renovació de diversos trams de xarxa de subministrament d’aigua potable, amb sorpresa meva perquè va ser una de les primeres inversions fetes a l’arribar a l’alcaldia. Davant la meva sorpresa, per dir-li que les havíem fet noves, em va demanar “quants anys feia” i aleshores em vaig donar compte que han passat ja prop de 30 anys, de manera que toca iniciar els tràmits de projecte, petició d’ajudes, per a tot seguit, fer les obres d’aquí dos o tres anys. Doncs bé, tenim tot el país amb necessitats de renovació i adaptacions de les obres, endegades, en els primers anys de democràcia municipal. Vull recordar que les primeres eleccions municipals foren a l’abril de 1979. Han passat ja prop de 47 anys. Totes aquelles actuacions. dutes a terme fa 25 o 30 anys, ja han de ser revisades, renovades o simplement adaptades a les noves normes. Si, a més, en alguns casos no es van fer quan tocava, queden encara vestigis que son impropis dels temps que corren, així que després de la bona acollida i bona feina feta pels Govern Maragall i Montilla, ara tocava recuperar aquella iniciativa i posar-la de nou en dansa. Es el que ha fet el Govern Illa, aprovant el primer nou pla, per un import total de 412 M, dels quals el Govern n’aporta 232,71, i la resta van a càrrec dels Ajuntaments beneficiats. Aquest Pla 2025, ha contemplat 20 municipis, corresponents a les diferents delegacions territorials de Catalunya: Olot, Sta. Coloma de Gramenet, Tortosa, Amposta, Figueres, Vic, Barcelona, Sta. Perpetua de la Moguda, La Seu d’Urgell, Mataró, Sant Joan Despí, Calafell, Reus, Manresa, Tarragona, Solsona, Girona, Lleida, La Pobla de Segur, Torrelameu. En aquesta primera convocatòria s’hi havien presentat 83 municipis. Han quedat, doncs, 63 pendents de rebre ajut, tot i haver-hi treballat molt. Em consta, la decepció i la crítica al repartiment, perquè costa d’acceptar quedar fora quan la necessitat hi és. Hi ha bons, molt bons projectes que no han pogut entrar perquè l’aportació del Govern, tot i ser alta, hauria de ser-ho molt més, per a poder-hi encabir més peticions. I aquí és on volia arribar. El Pla de Barris, és una inversió potent i ambiciosa, de 1.000 M en cinc anys. Doncs bé, a la vista de les peticions presentades, caldrà ampliar la previsió inicial i potser arribar-la a doblar si realment es volen donar sortida a les grans necessitats observades. Des del primer Pla, a l’actual, han passat 20 anys, i en aquest temps, Catalunya ha passat de 6,3 milions d’habitants a més de 8 milions. Moltes costures s’han trencat, i molts d’aquells barris, han crescut sense els equipaments i serveis indispensables. Toca, doncs, fer-hi front, i res millor que aquests projectes “globals” per renovar barris sencers. D’aquí la importància de poder disposar de pressupost 2026, perquè permetria injectar més diner al Pla per cinc anys, de manera que tots els projectes sòlids, tinguin l’ajut necessari. Es el que esperen els ajuntaments i tots els ciutadans afectats.