Friday, February 24, 2017

 

LA COMPLEXITAT, NO ES POT OBVIAR- art. Regió 7


LA COMPLEXITAT,  NO ES POT OBVIAR.
Em produeix una forta decepció i inquietud, la improvisació i manca d’informació sobre el promès i compromès referèndum d’autodeterminació , pel que fa els preparatius i exigències, cas que realment, es vulgui o es pugui, dur a terme. Ho he dit en aquestes mateixes pàgines, estic convençut que el referèndum no tindrà lloc. Sigui per decisió dels propis promotors, o per impediment del govern central.
Però, res denota tant la improvisació i desgavell, com anunciar un referèndum d’autodeterminació per a finals de setembre o, fins i tot pel juny, i no tenir cap guió ni calendari establert. Sense ànims de voler ser exhaustiu i no cansar al lector, faré un breu resum de la immensa complexitat que té un procés electoral.
En primer lloc, cal disposar d’un cens electoral, legal i fiable. El que fem servir prové de l’Instituto Nacional de Estadística ( INE), depenent de l’Estat. Aquest cens s’envia a tots els ajuntaments per a la seva exposició pública, per informar als ciutadans, de qui té dret a vot, i recollir al·legacions, esmenes, etc. Retornat el cens, es rectifica, i s’aprova, per a continuació enviar les targetes censals a cada ciutadà. S’ha de tenir en compte els votants, dintre del país, i dels de fora ( estranger), uns 200.000 a tot el món. Ara bé, en aquest cas, convé tenir presents els residents a la resta d’Espanya ( unes quantes desenes de milers, més).
Tot seguit, es demana als ajuntaments la disponibilitat de locals, per a la votació, en concret, però també pels actes electorals a realitzar per part dels partits polítics. Igualment es demanen els espais per col·locar la propaganda. Nou intercanvi, d’informació i documentació, entre les administracions competents.
I el mateix es fa, respecte el material electoral de caire general que l’Estat entrega als ajuntaments: cabines de votació, urnes, senyalització, etc. Aquest material és propietat de l’Estat, i cedit als ajuntaments, que en son dipositaris, i prou.
A continuació i quan ja es vol iniciar el compte enrere del procés electoral, s’han de constituir les Juntes Electorals. En primer lloc la Central, conformada per un Jutge, de president,un secretari judicial, i vocals, de partits polítics. Tot seguit, la resta de Juntes Electorals de Zona, tantes com partits judicials té el país, conformades a imatge i semblança de la Central. En aquests casos, la imbricació de l’estament judicial, és essencial, per quan es transforma en la garantia de la netedat electoral, i el compliment de les normes legals.
Segueix el calendari, amb la notificació als ajuntaments, de les normes i calendari electoral, amb el secretari com a representant de la Junta, i un representant de la pròpia administració local, encarregats de la infraestructura material i legal, del procés electoral. Es a la seu municipal on tindrà lloc l’elecció de les meses electorals, fent ús d’un programa informàtic, posat en marxa, en el dia establert, davant tot el Consistori municipal, reunit en Ple.
Finalment, el dia electoral, tot ha de seguir la normativa establerta, respecte el material, personal, i desenvolupament de l’acció de votar, amb el recompte i notificació dels resultats, per via de les Juntes electorals.
Hi ha passos intermitjos, i altres detalls, que per raó d’espai no puc exposar, però de tot plegat en resulta, la necessitat de disposar de 20.000 funcionaris, entre Administració Judicial, Administració Local i Autonòmica, i prop de 75.000 ciutadans, per formar part de les meses electorals, de forma oficial o com a suplents ( 8.181 meses).
Tingut en compte, tot aquest dispositiu de personal – funcionari, i polític, al servei de la legalitat vigent, també els membres de les meses, estan supeditats al compliment de la legalitat vigent i no de la improvisada/ suplantada, com alguns pretenen. Queden encara elements substancials que ningú ha explicat, com si es vol deixar votar als ciutadans de la UE, empadronats a Catalunya, o els d’altres països, en funció dels anys de residència, etc. Per no tenir, ni tant sols tenim pregunta a fer. Com tampoc, percentatge vàlid o suficient de participació, o de resultat....En resum, si es vol seguir el calendari normal i habitual per un procés electoral, estem ja fora de termini,de cara el setembre. Si es volgués fer al juny , és propi d’un autèntic deliri, inimaginable i impossible. A no ser que es vulgui convocar, sabent que no tindrà lloc. Aleshores, no fa falta res més que un simple anunci.  



Thursday, February 23, 2017

 

INFORME SOBRE MAL FUNCIONAMENT MOVISTAR- TELEFONICA - BORREDÀ


INFORME SOBRE MAL SERVEI DE MOVISTAR – TELEFÒNICA ,A BORREDÀ.
Disposar o no, de les noves tecnologies, és fonamental pel desenvolupament d’un negoci, una empresa, o una simple família. Això val per l’àmbit privat, i molt més per l’àmbit públic. D’aquí els esforços dedicats a nivell d’ajuntament, per evitar, les disfuncions tecnològiques existents entre món rural – món urbà.
Ja en els llunyans anys 90, l’ajuntament va plantejar una important batalla per aconseguir quelcom tant senzill i elemental ,com rebre tots els canals de televisió existents en el país. Entenent per país, tant els procedents de Catalunya com els d’Espanya. Vull recordar que en aquells anys, la recepció de canals era totalment irregular, de manera que calia triar entre dos o tres, i poca cosa més.
Un poble, amb l’economia principal, basada en la segona residència i el turisme, no podia quedar al marge d’un element tant essencial com la televisió, i d’aquí la decisió d’implantar el servei de Televisió per Cable. Una molt elevada inversió, i esforç personal i tècnic que va permetre portar tots els canals nacionals i estatals de televisió a tots els usuaris, i ampliar el servei a molts d’altres d’estrangers, fins arribar als 64 actuals.
Resolt aquell primer gran problema, s’inicià la batalla per la disponibilitat de cobertura de mòbil i Internet. Telefònica era la única gran operadora, i va prometre solució amb la instal·lació d’un repetidor al capdamunt de Puigdon ( Alpens), un lloc ideal per cobrir els termes municipals d’Alpens, Les Llosses i Borredà. Telefònica no va estar d’acord en pagar la part que li corresponia per portar la llum a dalt de tot, i els propietaris de les finques properes no estaven disposats a pagar per un servei que no els corresponia.
Així, doncs, la solució de l’empresa fou col·locar un generador de gasoli, per alimentar el repetidor. Un generador que ,lògicament, ha de funcionar les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any, cosa que provoca inevitables avaries , i la indispensable reposició de combustible, de manera periòdica. També provoca temptacions de robatoris, sigui de combustible, sigui del propi generador, a banda d’alguns actes de vandalisme, en un lloc allunyat i desèrtic de gent.
El resultat ha estat inevitable en el sentit de tenir talls de cobertura sovintejats, al llarg de tots aquests anys. Talls que provocaven avisos a la companyia, per part dels alcaldes dels 3 municipis, o per part d’usuaris que ho feien , a nivell particular. En molts casos, els avisos arribaven a serveis tècnics o d’atenció a l’usuari, que no sabien de l’existència d’aquest repetidor. Nomes al cap de reiterats avisos i detall del lloc, aconseguíem fer saber de l’esgotament del combustible, o possible avaria del generador.
Aquesta situació va provocar contactes, gestions i tràmits dels tres ajuntaments afectats, a nivell individual o col·lectiu, amb la companyia Telefònica, si bé amb greus dificultats per fer arribar les queixes i peticions, degut al canvi constant de directius a Catalunya. Personalment vaig fer arribar per correu electrònic, i en contacte directe, les queixes de Borredà pel mal servei, al responsable de relacions institucionals. Vaig aconseguir bones paraules i compromís de millorar les mesures de seguretat de les instal·lacions, col·locant una barrera o cadena al camí de Puigdon i protegir millor generador i dipòsit combustible, però no tenia pressupost per fer la connexió elèctrica.
Les dificultats en la cobertura de mòbil, era un dels problemes, l’altre era Internet. El naixement d’Iberbanda, era la resposta a portar Internet a les zones rurals, segons Telefònica, i el govern de la Generalitat. Vaig assistir a diverses reunions comarcals, però també a Barcelona, en les quals se’ns va explicar que Iberbanda resoldria el problema de cobertura, però si el repetidor fallava, també fallava Internet, de manera que no vàrem aconseguir cap solució amb garanties.
Ara bé, hi havia una part del nucli urbà que podia tenir millor cobertura si la podien obtenir del repetidor de la Figuerassa (Cercs). En aquest indret hi ha múltiples antenes de radio, televisió , mòbil i Internet, de manera que una part del poble de Borredà té bona cobertura perquè “mira” cap a Berga, però la resta, no. Com tampoc en tenen les zones allunyades del nucli urbà, com és tota la Vall de Merlès, on hi ha diverses cases de pagès, i dos càmpings. Tampoc en té al zona de Campalans – Sant Jaume.
La constant pressió per aconseguir millorar el servei, va provocar la instal·lació d’antenes a la zona de La Serra del Toniet ( part més alta de la zona nord, propera a Ca l’Esclau). Aquí diverses operadores s’hi varen instal·lar, però garantien cobertura a una part del nucli urbà, però no a l’altra, de manera que tampoc va ser cap solució definitiva. Finalment, Vodafone, ens va demanar poder posar una torre, prop del dipòsit general d’aigua de Cal Gall, i aquesta operadora és la que dona millor servei, en el territori del nucli urbà. Per aquest motiu, i pel compromís d’alliberar la zona de La Serra del Toniet, l’ajuntament ha decidit obligar a un acord de totes les operadores per concentrar-se en una sola torre. La de Vodafone.
També l’ajuntament està procedint a traslladar les antenes i instal·lacions de la TV per cable, de La Serra cap a la parcel.la municipal de Cal Gall on hi tenim el dipòsit d’aigua, i la antena de Vodafone. Hem acordat instar Movistar - Iberbanda – Telefònica a fer el mateix en els propers mesos. Amb tot, cal dir que Iberbanda està en procés de retirada o suspensió, de les activitats, i Movistar diu que vol passar el servei terrestre al de satèl·lit. Son informacions i canvis que es van fent sobre la marxa, sense notificacions concretes ni detallades.
Arribats en aquest punt, voldria resumir, les gestions i tràmits realitzats en aquests anys, en relació a les interrupcions del servei de telefonia mòbil i d’Internet. En primer lloc, es va intentar tenir un interlocutor fix amb l’empresa Telefònica, perquè a cada trucada apareixia un nou tècnic, un nou directiu, un nou comercial o encarregat de zona que no coneixia prou bé el territori ni les instal·lacions i donava informació no adequada. Comprovada la falta de solució, vàrem recórrer a la Oficina de Defensa del Consumidor de la Diputació de Barcelona, un servei que ve periòdicament a Borredà, en una furgoneta, però Telefònica, és una empresa massa gran com per poder imposar solucions a temes com el nostre.
Vàrem continuar les gestions amb una queixa a la Sindicatura de Greuges, una altra a la Secretaria General de Telecomunicacions de la Generalitat, demanant també la presència del Secretari General en el poble, cosa que va fer, però tampoc va servir per trobar solució. Igualment es va donar compte del mal servei a la Conselleria , de qui depenia Telecomunicacions, i a la Delegació del Govern a la Catalunya Central, entre d’altres. Al mateix temps, es varen endegar diverses campanyes en mitjans de comunicació, informant de les queixes i el mal servei. Darrerament, la visita de la nova Delegada del Govern , va servir per exposar-li de nou el problema, amb el compromís d’ella de parlar amb la Direcció de Telefònica – Catalunya. D’aquesta conversa en va sortir el compromís de portar a Telefònica – Espanya, la proposta d’inversió per connectar el repetidor de Puigdon a la xarxa elèctrica...
Posteriorment a la visita, hem tingut diverses noves incidències de talls de cobertura, reiterats i llargs, per un suposat robatori d’algun tram de fil de coure, del qual no en tenim constància fefaent. Aquest nou tall ha comportat una nova petició d’intervenció davant la Delegada del Govern.
Paral·lelament a tot l’exposat també s’han estudiat accions judicials o davant òrgans de defensa del consumidor, per exigir responsabilitats pel mal servei. Fetes les consultes resulta molt difícil poder actuar, per quan moltes de les incidències, poden ser justificades per l’empresa com conseqüència d’un mal major ( robatoris, vandalisme, avaria, tempesta elèctrica...) de manera que no podríem provar desídia, mala praxis, o deficient manteniment. I un certificat de mal funcionament en un moment determinat, no pot justificar una sanció administrativa, com hem reclamat reiteradament.
Vull també exposar les gestions realitzades per mirar de portar fibra òptica a tot el poble. En aquest tema hem estat en permanent contacte amb l’ajuntament de Vilada per facilitar el pas pel seu nucli urbà, i poder arribar a Borredà ( durant un temps el tram urbà de Vilada va estar encallat per una discrepància entre l’empresa i l’anterior alcalde), però l’empresa ja ha deixat clar que no és rendible l’extensió de la fibra òptica en un poble tant petit, i amb tants pocs usuaris. Es el que passa en centenars de pobles de Catalunya.
Arribats en aquest punt, reitero la voluntat de continuar batallant per aconseguir tenir les noves tecnologies, amb plenitud de condicions com les tenen les grans ciutats, perquè no volem ser ciutadans de segona, i menys de tercera. Volem concentrar les operadores de mòbil i Internet en la torre de Vodafone, a la zona de Cal Gall, per una banda, i exigim la resolució definitiva de les deficiències del repetidor de Puigdon, com a solució pel nucli i per la resta del terme municipal. No veiem cap altra solució per Puigdon que no passi per la seva connexió a la xarxa elèctrica, i és el que el govern de la Generalitat ha d’exigir a l’empresa Telefònica.
Per últim, si realment els avenços tecnològics, fan innecessari el repetidor i les antenes terrestres que en siguem informats, i s’actuï en conseqüència. El que no podem acceptar és contemporitzar, i rebre explicacions i compromisos que no son complerts. Portem anys, de greus deficiències que causen greus problemes de funcionament a empreses i particulars.  Qui ens ha de defensar és qui en té les competències, cosa que fins ara no ha actuat amb la diligència i contundència , esperades. A l’alçada que estem, ja és hora d’acabar amb aquest malson.
Borredà, 23 de febrer de 2017.
L’Alcalde, Joan Roma i Cunill



Wednesday, February 22, 2017

 

S'AGAFA ABANS UN MENTIDER QUE UN COIX - art. nació digital solsona

S’AGAFA ABANS UN MENTIDER QUE UN COIX.
En els meus set anys de vida a Suïssa, vaig aprendre la importància de no mentir. Si us fixeu en els països germànics, nòrdics i anglosaxons, la mentida és fortament castigada, tant a nivell social com polític. Es més, ens pot sorprendre a nosaltres, mediterranis, l’extraordinària duresa de les penes per falsedat , fins el punt, que en molts casos superen la de delictes molt més greus.
Ho hem vist en dimissions d’alts càrrecs de govern, en tots aquests països, pel simple fet d’haver copiat o falsejat algun títol acadèmic, una tesis doctoral, o modificat la biografia i currículum acadèmic. Qui menteix una vegada, pot mentir-ne mil, per tant és una persona que no mereix confiança, i per tant no pot ocupar càrrecs de responsabilitat, ni a nivell d’empreses, ni a nivells acadèmics, i encara menys a nivell públic.
Aquesta visió i aquesta convivència amb la cultura i normes d’un país tant seriós com Suïssa em va portar a seguir aquest principi al llarg de tota la vida, privada i pública. He de dir que és una bona manera de dormir bé, i no tenir mai la pressió d’haver de tapar una mentida, amb una altra, o de tenir por a la veritat. Aquesta cultura per la transparència i la veritat en tot moment, prové dels fonaments religiosos imperants en aquests països, des de la reforma que va portar al protestantisme.  La doctrina dels principals líders , Luter, Calvino o Zwingly va afermar el valor de la veritat, sempre i en tot lloc, i a penalitzar fortament la mentida.
Ens pot xocar a nosaltres, però quantes vegades no hem vist, en els EUA, caure polítics o personatges en els més alts nivells, per haver mentit. Doncs bé, he donat tota aquesta volta per arribar a la conclusió que aquí, a casa nostra, la mentida està a l’ordre del dia. Forma part de la nostra cultura, de la nostra idiosincràsia i ni és penalitzada ni és rebutjada. Al contrari, un mentider pot , fins i tot triomfar, sense cap càstig ni ser enviat a galeres, i desaparèixer de la vida pública. De la privada, que faci el que vulgui.
Dic això, davant el darrer immens ridícul que estem vivint, amb la negativa del president Puigdemont a reconèixer una reunió amb el president Rajoy. Sincerament, quan va sortir Miquel Iceta, afirmant el contacte, vaig estar segur de la realitat. Conec en Miquel des de fa molts anys, i puc dir que és una de les persones millor informades del país, i si ell diu que té informació, és que la té de bona font.

Es lògic el contacte, és lògica la reunió, però és un desastre voler-la amagar. Més ben dit, és lògica la confidencialitat, però no té perdó la mentida. Un cop més, a la credibilitat del president, i de l’independentisme amb negatives contundents, respecte  la falta de contactes. Però és que de mentida en mentida, no es construeix res. En pocs dies hem escoltat altres mentides de la boca d’un jutge i senador, Santi Vidal. O desmentits , sense cap convicció ni garantia de certesa en boca del Vice president Junqueras, o antigues mentides respecte les balances fiscals, inversions pendents o compromisos adoptats. El país està prou crispat com perquè s’acabi de perdre la poca confiança existent en els governants d’aquí i d’allà. 

Tuesday, February 21, 2017

 

LA REVOLTA DE LES BASES - art. Nació Digital Solsona


LA REVOLTA DE LES BASES.
Alguns històrics dirigents socialistes han cregut que podien actuar com era habitual anys enrere, partint d’un concepte propi del segle passat, en que qui tenia el càrrec, tenia el poder, i podia ordenar el camí a seguir, convençut que ningú el qüestionaria. No han entès els profunds canvis en tota la societat espanyola, i per tant, també catalana.
S’han trencat estereotips, s’han trencat barreres, i s’han modificat els camins per arribar al poder. El propi principi de poder, està en qüestió, perquè se n’ha fet un mal ús, i després, o en mig d’una profunda crisis, imatges que abans eren acceptades, ara provoquen rebuig profund. Alguns dirigents encara no se n’han donat compte, però les properes Primàries del PSOE demostraran la certesa d’aquest canvi substancial ,en el que ha estat habitual, en el partit.
Les desastroses imatges i moviments per defenestrar Pedro Sánchez, com Secretari General del PSOE, estan en la retina de les bases del partit. No s’han perdonat, perquè no es varen entendre ni compartir, i la gent vol ser protagonista i no simples espectadors, o súbdits dels dirigents territorials, anomenats “barons” per a més escarni, ni esperar que una “sultana” decideixi si ho té bé o malament, per donar el pas, cap a la Secretaria General.
S’han comès errors impensables, per increïbles, en un partit socialista. Fer plegar a la meitat de l’executiva federal, per poder així convocar Comitè Federal, i poder fer fora el Secretari General, va ser una estratègia, no solament equivocada, va ser indigne. I això no es perdona. Com tampoc es perdona que una Comissió Gestora, perduri durant mesos i mesos, fent feines que no li pertoquen i aprofitant els càrrecs per anar a favor d’una determinada alternativa, en detriment d’altres. 
Tants errors i tanta ignorància en la representació de les bases del partit, ens han portat a veure en la figura de Pedro Sánchez, el redemptor d’unes maneres de fer que es vol passin a la història. Segurament els promotors de la seva defenestració el donaven ja per amortitzat, i heus aquí que retorna amb més força que mai. Amb tanta força i ràbia que pot comportar problemes de reubicació i readaptació sinó hi ha seny i prudència per totes les parts implicades. La venjança mai és bona ni recomanable, en l’exercici de la política, i encara menys dintre del propi partit. Però hi ha ferides, hi ha rancúnia, hi ha ganes de capgirar la situació actual, dintre del partit, i molt especialment dintre del Grup Parlamentari en el Congrés dels Diputats.
De moment tenim dos candidats a Primàries, Patxi López i Pedro Sánchez. L’avantatge de Patxi López és ser diputat i per tant membre del Grup Parlamentari, cosa que facilita poder encapçalar l’oposició al govern Rajoy. Ni Pedro Sánchez, ni Susana Díaz, ho son, aspecte important a destacar. De totes maneres, no sabem encara si la presidenta andalusa donarà el pas o no. Crec que, a la vista, de la revolta de les bases pot optar per esperar a millors temps perquè quan una revolta comença es sol emportar qui s’hi vol enfrontar. I ella apareix com una de les principals autores de les accions contra Pedro Sánchez.

I a la vista de la presentació de la candidatura a Secretari General, costarà molt enfrontar-s’hi amb garanties d’èxit. El discurs que fa servir és molt proper a les bases, i no té por de parlar de plurinacionalitat, de modificar la Constitució, suprimir la reforma laboral del PP, crear un mínim de garantia salarial, aprofundir en la igualtat, millorar pensions....en definitiva, consolidar el projecte socialdemòcrata, com l’autèntic projecte d’esquerres que volem, i el país necessita. També suprimir privilegis, evitar portes giratòries que tant de mal han fet a la imatge socialista, i parar el peus als més poderosos , per així poder atendre els més febles. Estem en plena revolta de les bases socialistes, i sinó en son conscients els actuals dirigents del PSOE és que no han entès res de res. Hi ha indignació i rancúnia per la vergonya viscuda i pels anys perduts, serà molt difícil parar el vendaval que s’apropa. El que hem de procurar és una pluja de neteja, però no de confrontació o destrucció. 

Monday, February 20, 2017

 

CAOS TERRITORIAL - art. El 9 Nou -


CAOS TERRITORIAL.
Aquesta setmana ,el Parlament de Catalunya, ha aprovat la creació d’una vuitena vegueria / regió , amb els dos Penedesos, Garraf i una part de l’Anoia. Culmina així, una constant i  progressiva pressió d’alcaldes, diputats, empresaris, societat civil... d’aquests territoris que consideraven un greuge ,veure vegueries, en altres indrets, i no a casa seva. Es una bona mostra de com s’ha anat construint el nostre país, i de com hem aconseguit assolir un autèntic “caos territorial”. Un caos que fins i tot aconsegueix deixar un tros de la comarca de l’Anoia, en terra de ningú ( Alta Segarra) que ben aviat demanarà convertir-se en comarca pròpia. Temps al temps.
I parlant de noves comarques, el Lluçanès està a l’espera d’esdevenir la número 43 del país, una vegada vist com se n’ha ensortit el Moianès. Amb tot, aquí el PSC ha dit prou. El Grup Parlamentari Socialista ha presentat una esmena a la totalitat de la llei ,per considerar que no es pot conformar una nova comarca quan cinc dels seus municipis hi varen votar en contra. No es pot admetre la solució d’entrar a la comarca i l’endemà demanar sortir-ne. En fi, ben aviat veurem com acaba el debat en el Parlament.
Però, tornant al principi. Un petit país com el nostre ,no té cap lògica la organització territorial a la que hem arribat. Bé, de fet, encara no l’hem acabada perquè està en permanent construcció des dels llunyans anys 80 en que es va iniciar. De les 38 comarques històriques de la República, es va passar a les 41, ara ja estem a la 42 , i el Lluçanès seria la 43. N’hi ha ja tres o quatres en perspectiva...i ningú pot aventurar fins on arribarem.
A nivell de regions o vegueries, es varen tenir llargues i ardents discussions en el Parlament, sobre si cinc, sis o set. Bé, passem a la vuitena i tampoc ens quedarem aquí. Tot indica que la porta està oberta a noves divisions, en funció de qui apreti. Bona manera de governar ¡¡¡
Davant aquest panorama, un país seriós amb un govern eficient, s’hauria de plantejar si té cap lògica una organització com aquesta. Més ben dit, si es pot permetre un desgavell tant gran com per garantir un bon govern. Permeteu-me, com alcalde, recordar els nivells administratius i polítics que tenim: ajuntaments, consells comarcals, vegueries, diputacions, províncies, i finalment govern autonòmic. Deixo fora, altres organismes territorials com poden ser els consorcis, mancomunitats o àrees metropolitanes. No cal embolicar més la troca.
Estem a l’any 2017, amb un desplegament notable, si bé encara insuficient, de les noves tecnologies, però la majoria de tràmits i gestions que abans precisaven presència personal, ara poden ser resoltes, via informàtica. Els alcaldes quedem marejats quan per segons què depenem de Vic, per segons què de Manresa, i per moltes altres coses, de Barcelona. Es més, sempre que podem, “passem “ d’uns i altres, i anem directament on hi ha el poder real: Barcelona.
Però, tants nivells administratius, comporten despeses enormes, a banda de dispersió d’esforços i complicació resolutiva. Si algú creu que la digitalització de l’administració ha disminuït la feina burocràtica, va ben equivocat. Al contrari, la feina municipal s’ha incrementat i la complexitat ha esdevingut insostenible. Estem molt lluny de la organització modèlica dels països germànics i nòrdics, en els quals l’administració més propera és la que actua, i les altres son per competències molt específiques i de més alt nivell. Aquí tot es barreja, i es complica. Tothom vol tenir oficines de serveis comarcals, regionals, nacionals o estatals. Ningú pensa en que la bona gestió consisteix en gastar poc en personal, i molt en inversió i serveis directes. L’actual model d’administració de la Generalitat és del segle passat, però no de finals de segles sinó de meitats. I la creació de nous nivells administratius encara la fa més incompetent. I ja no diguem la de l’Estat. Aquesta se situa en un model de cent anys enrere, amb Ministeris desfasats o simplement esgotats.
Un bon governant és aquell capaç d’adaptar l’administració que presideix a les necessitats dels ciutadans. Ho fou Prat de la Riba, amb la Mancomunitat, però no ho han estat els presidents de la Generalitat recuperada, i la dinàmic, lluny d’aturar-se va en augment. No hi ha un govern fort, rigorós i eficient. No es dona valor a la gestió, perquè tots volen passar a la història per grans obres o grans embolats, en comptes d’aspirar a una cosa tant vital i important com és que el país funcioni. A serveis de qualitat, planificació a quinze o vint anys vista, reducció de la burocràcia, estalvi en tràmits i gestions inútils, austeritat general i global. Aquestes haurien de ser les grans aspiracions dels nostres polítics i dirigents. Com podem constatar, res d’això podem veure ni aquí, ni allà. Entenent per allà, al Madrid polític.
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà ( Berguedà)




 

DESPOBLAMENT I ESCOLES - art. El Setmanari del Berguedà



DESPOBLAMENT, I ESCOLES.
Amb les xifres de població tancades a 31 de desembre,podem comprovar un descens de la demografia ,en la major part dels municipis de Catalunya. El mateix podem veure a nivell de tot Espanya, on prop de 5.000 municipis( dels 8.000 existents) perden població, i una part se situen al límit de la supervivència.
Tornant aquí, a la comarca del Berguedà, els 31 municipis que la conformen, van perdre habitants l’any passat i aquesta tendència va en augment , des de fa cinc anys. El mateix passa en prop de 500 ,dels 947 existents a Catalunya. Es a dir, tenim un immens territori rural en declivi, i un greu problema de desequilibri territorial, amb un cap immens a Barcelona i la seva àrea metropolitana i uns forts braços a tota la franja costanera, però a partir d’aquí, la resta del cos mostra una flaquesa immensa.
El reequilibri territorial hauria de ser una de les grans prioritats del govern de la Generalitat, però tots n’han parlat molt, en els darrers 30 anys, però en ben poques ocasions s’han fet plans, autènticament destinats, a resoldre la problemàtica. Ho podem veure amb les deficiències en matèria de comunicacions, noves tecnologies, serveis, equipaments, etc. Difícilment, hi haurà un canvi de tendència, si els qui vivim en el món rural no podem disposar d’eines de categoria similar, a les que tenen les ciutats.
I la pèrdua constant d’habitants, comporta la possible pèrdua d’elements essencials per la ruralitat, com son les escoles. Ja hem perdut les oficines bancàries, en la majoria de casos, o línies de transport, en altres, però la pèrdua de l’escola, significa la pèrdua d’un element essencial de la vida rural. Un poble es defineix per un ajuntament, una església, una escola, i la seva gent.
Es lògic, doncs, batallar per no perdre cap d’aquests elements essencials. N’hi ha d’altres: CAP, Farmàcia, Botigues, ...però, tornem als considerats indispensables. Tornem a l’escola. N’hi ha prop de cent , en perill, a tot el país. I ben aviat, n’hi haurà més, si la tendència continua. Estem, doncs, davant un tema d’existència i supervivència. Convé tenir-ho present i posar-hi remei. Algunes coses s’han fet, algunes s’estan discutint,com per creure que hi ha voluntat de fer-hi front.
Després d’anys de demanar-ho, s’ha acordat poder crear aules de Cicle infantil, dintre del mateix recinte escolar. Van a càrrec dels ajuntaments, cosa injusta, però millor això que res. Si els pobles i les escoles poden atreure nens i nenes de 1 a 3 anys, hi ha més facilitat perquè aquests escolars continuïn a l’escola.
Hi ha un altre debat important, com és el de poder mantenir els alumnes, fins els 14 anys, a les escoles de primària. Ara marxen amb 12 anys cap als instituts, i tant a nivell pedagògic, com vivencial, no ha donat els resultats esperats. Seria interessant retornar als temps en que continuaven, en el poble, fins els 14. Això donaria llarga vida a un munt d’escoles, i facilitaria una major convivència juvenil i familiar, en el mateix poble.

En resum, el despoblament, obliga a repensar moltes decisions, preses anys enrere, sense preveure els aspectes negatius que podien generar. Una vegada s’han vist i comprovat, el que pertoca és fer-hi front i revertir-los. D’això en depèn la supervivència de molts pobles del país. 

Friday, February 17, 2017

 

LIDERATGES CRUCIALS - art. Regió 7




LIDERATGES CRUCIALS.
Si algú tenia algun dubte sobre la importància d’una sola persona, en el present i futur d’un país, ho pot comprovar , ara mateix, en l’estat més poderós del món, els Estats Unitats d’Amèrica (EUA). En ben poques setmanes, la imatge que teníem d’un autèntic imperi, del qual els europeus en depenem , en bona part, ha canviat radicalment. Cap on tirarà ? quines repercussions tindrem ? quina durada tindrà ?...ens podem fer dotzenes de preguntes, a les quals només podrem respondre, en el pas del temps.
Queda clar, que si volem plantar cara, o servir de contrapès als seus interessos i decisions, només ho aconseguirem amb uns Estats Units d’Europa, reals, autèntics. Res de formules contemplatives o a l’expectativa. Cal accelerar la delegació de competències cap un govern central, unit i fort.
Però, tornant als lideratges, a l’igual que ara en patim un de conseqüències negatives, en la persona de Donald Trump, en tenim d’altres que han produït canvis, molt significatius, en la bona direcció. Un bon exemple el tenim en la persona del Papa Francesc, el qual ha suposat una alenada d’aire fresc, en un molt petit Estat d’Europa, però capital d’una de les principals religions del món, amb un poder espiritual i terrenal, immensos. El Vaticà, té una immensa influència en tots els esdeveniments mundials, encara que molts creguin que només es dedica a la religió catòlica. En absolut, pels amants de la història, sabem les milers d’intervencions, en tot lloc i moment.
Queda clar, doncs, el desig de curta vida política al primer, i llarga vida, al segon. Però, en pocs mesos, hi ha diverses conteses electorals en alguns dels països més rellevants de la UE, de les quals en dependrà quin lideratge, en surt, i del resultat ,ens en beneficiarem o en sortirem perjudicats, tots nosaltres. A França, hi ha tres lideratges en curs. Confiem en que la líder del Front Nacional, Le Pen, no arribi a la presidència. I qui sembla tenir millors perspectives, l’ex ministre Macron sigui el vencedor. Es un convençut europeista, partidari d’enfortir la UE, cosa poc habitual, en els darrers líders del segon país en importància.
I també Alemanya, ha iniciat la cursa electoral, amb dos lideratges potents. El de l’actual cancellera Angela Merkel, i el del SPD, Martin Schulz. Confio en que guanyi Schulz, en tant que socialista, però també pel gran coneixement que té del nostre país, i del nostre estat, a més per les idees d’enfortiment i federalització més profunda de la UE. En qualsevol cas, a diferència de França, aquí els dos lideratges con de persones series, prudents i sensates. Cosa que tranquil·litza enormement.
I aquí, a casa nostra, tenim els lideratges adequats ?. En absolut. Si tenim les convulsions que tenim, és, en bona part culpa d’uns lideratges inadequats. Repeteixo, que una sola persona pot conduir un país cap endavant o cap enrere. Molts creuen que les decisions provenen d’uns grans equips, i de grans debats i reflexions, i la història passada i present, ens demostra que no. Que molt sovint, una sola persona, decideix camins que porten al progrés o al retrocés. Fa pocs dies, Mariano Rajoy ha estat reelegit. El seu lideratge ja el coneixem, i no ha estat el desitjat. El PSOE inicia la seva cursa interna, és de vital importància , no solament pel propi partit sinó pel país, que s’encerti en un nou lideratge, capaç de ser alternativa real, al PP.

I parlem de persones, no d’aparells, ni estructures. Cal encertar en la persona del capdavant, perquè d’ella en depèn tot l’edifici. Tenir el líder adequat, en el moment oportú, suposa disposar del lideratge crucial, per resoldre la situació del moment.

 

INCREIBLE DISCRIMINACIÓ DE LA DONA - art. Nació Digital Solsona


INCREÏBLE DISCRIMINACIÓ DE LA DONA.
Es ja habitual que setmanes abans de celebrar el Dia Internacional de la Dona Treballadora, el 8 de març, apareguin en els mitjans de comunicació, informes i estudis sobre la situació a dia d’avui, en diferents àmbits de la vida personal o col·lectiva.
Doncs, bé, avui faig referència a un informe de la situació de la dona a Catalunya, a nivell laboral. Estem, com estem, en ple segle XXI, resulta que la dona cobra un 26% menys que un home. Ras i curt, a nivell anual aquest percentatge es tradueix en uns ingressos de 7.000 euros menys, de promig. Una autèntica fortuna si mirem els sous habituals en els temps que corren.
Com és possible que un país modern, amb un govern que vol donar lliçons a tothom, permeti una discriminació tant brutal ? Com es pot permetre la vulneració, ja no de la Constitució, sinó de totes les lleis laborals vigents ? Com no es revolucionen les sindicats, i els partits, per resoldre aquesta vergonya col·lectiva ?
Només les administracions, compleixen la normativa vigent, en matèria d’igualtat. La resta d’entitats se la passen pel folre, i no passa res. En parlem, discutim, però no s’emprenen accions legals per acabar amb aquesta discriminació. I ni tant sols els nous partits, els que volien trencar amb les “castes”del passat, prenen la reivindicació de la igualtat, com una de les seves prioritats. Parlo tant de C’s, com de Podemos.
Però també, critico el meu propi partit, el socialista per no ser més contundent i bel·ligerant en un tema històric i permanent. Ja sé i em consta, la presentació en el Parlament de Catalunya i en el Congrés dels Diputats de diverses iniciatives parlamentàries per obligar les empreses a complir la llei d’igualtat, però no n’hi ha prou. En un tema com aquest caldria tenir un centenar d’inspectors a tot Espanya, dedicats a recórrer les empreses que incompleixin la norma, i penalitzar-les durament. Només amb mesures contundents s’arribarà al compliment.
I és que la discriminació salarial comporta feblesa a la llar. Una dona alliberada econòmicament, té molt més fàcil, l’alliberament personal si el matrimoni va per mal camí. Si una dona té recursos suficients, no té perquè aguantar situacions que poden esdevenir penoses i perilloses. Res pitjor que la dependència, per prendre decisions arriscades.
Aleshores, no cal esperar a celebrar res, per actuar. Cada 8 de març constatem la paràlisis de les mesures que tots esperem, es duguin a terme. No hi ha mai temps, ni recursos, ni personal per actuar dràsticament. Es persegueixen multitud d’altres incompliments o il·legalitats, però no la de la discriminació salarial. Curiós, no ?

Bé, doncs, ens pertoca a tots els qui estem en càrrecs institucionals , de partit, sindicals, etc, d’exigir mesures concretes, immediates i contundents, per acabar amb aquesta discriminació. Ja seria hora que l’any vinent podéssim dir que del 26%, hem passat a un 10%, amb ànims d’arribar al 0% en dos o tres anys. Això sí, seria una bona noticia, i no les que ens han donat aquesta setmana. 

Wednesday, February 15, 2017

 

DIUMENGE DIA 19 DE FEBRER - FESTA DE LA MATANÇA DEL PORC - BORREDÀ

FESTA DE LA MATANÇA DEL PORC – TERCER DIUMENGE DE FEBRER – BORREDÀ ( Berguedà)
Aquest any celebrarem la 43 edició de la Festa de la Matança del Porc. Aquesta festa va començar amb una juguesca entre una colla d’amics, en que un va dir que donaria un porc si els altres posaven pa, vi, etc, i efectivament des de fa 43 anys, l’empresa Catalana de Pinsos, dona un porc, que sol pesar uns 110 quilos, i l’ajuntament hi afegeix 80 quilos de botifarres, el pa, vi, alls, sal, etc, i es menja tot a la Plaça Major.
Abans el porc es matava en públic, a la Plaça Major, però en compliment de la Llei de protecció dels animals, es mata en privat el dia abans i es porta esquarterat a la Plaça. Allà una colla de voluntaris el va trossejant i el va coent en paella, o a la brasa, segons quines parts.
A la Plaça es fan 3 fogueres perquè la gent pugui torrar el pa, i posar-hi sal i oli, una tradició ben pròpia de les zones de muntanya.
A partir de les 10 matí es comença a servir l’esmorzar a tots els presents, un tros de pa, i un tros de carn o botifarra. Hi ha porrons amb vi, i aigua de la font de la Plaça... i fins esgotar tot el producte, cosa que sol passar al cap de dues o tres hores.
La festa és gratuïta, obsequi de l’empresa Catalana de pinsos ( pel que fa el porc) i de l’ajuntament de Borredà. I la organitza una colla de voluntaris des de sempre.
Recordem a qui vulgui venir que poden aparcar els vehicles en el aparcament municipal ( 110 places gratuïtes) i venir a la Plaça a peu ( 5 minuts). També animem a visitar l’exposició d’objectes i materials de la matança, molt antics, en el Centre Cívic de la  Gent Gran.
Aquesta festa es fa des de una vintena d’anys, el tercer diumenge de febrer, per tant el proper diumenge dia 19.

L’Alcalde, Joan Roma i Cunill

This page is powered by Blogger. Isn't yours?