Monday, November 20, 2017

 

QUE SURTIN I PUGUIN FER CAMPANYA- art. Nació Digital Solsona



QUE SURTIN I PUGUIN FER CAMPANYA.
Crec que som una immensa majoria, els que voldríem fora de la presó als dos Jordis, i als ex membres del Consell Executiu, a l’espera de judici, per poder fer campanya de cara les eleccions del 21 D, puix que gairebé tots, son candidats.
No entenc, la diferència de criteri entre el Tribunal Suprem, i l’Audència Nacional, i això dona una mala imatge de la Justícia, entesa com un òrgan que tracta a tothom per igual. En aquest cas, sembla utilitzar diferents criteris, per casos semblants. I si això és evident pel cas dels Membres de la Mesa del Parlament i els ex Consellers, encara queda més ressaltat, en el cas dels dos Jordis.
Una campanya electoral ha de servir per avaluar programes, fer propostes, contrastar projectes entre les diferents candidatures, i explicar l’acció de govern o criticar-la, en funció de si els partits han estat en un cantó o altre.
En aquesta, si els empresonats no surten, no es podrà fer en unes condicions mínimes d’amplitud i serenitat. I si no tornen els de Bèlgica, tampoc, de manera que la campanya serà la més estranya i atípica de la nostra història. I tenim ja prou elements excepcionals, en el passat recent, com per evitar anar-hi sumant altres excentricitats.
Estem en plena tempesta de declaracions, crítiques, informacions i documentacions sobre els darrers temps del guió independentista, i tothom mereix saber la veritat. No s’hi val a resumir-ho en la repetida i reiterada “ingenuïtat”, i encara menys, en revelacions sense cap fonament, de possibles repercussions “violentes”. La veritat, per endavant. Aquí i sempre, sinó al final tot es malmet i tot es tergiversa, fins extrems impensables, com succeeix a dia d’avui.
Que tots surtin i tots puguin fer campanya. Es la millor manera, per aconseguir un mínim de normalitat, de forma que se’ls pugui preguntar, puguin contestar i aportar proves, si en tenen, i sinó acceptar les crítiques, a les accions dutes a terme. Tots volem saber, i tots volem anar a votar, amb plena convicció. Per fer-ho, la veritat és fonamental.
Les eleccions del 21 D, tenen una excepcionalitat evident, i d’aquí les xifres de participació que donen totes les enquestes. Es pot aconseguir, una participació extraordinària, i això donarà més validesa als resultats. Queda clar, que no podem tornar a la incertesa del passat, congelant la governació del país, per seguir una ruta equivocada, i repetir errors passats. Es hora de recuperar la normalitat perduda, i dedicar-se a prendre decisions de país. D’aquí que aquesta campanya, sí tindrà una gran importància, de cara als resultats. I d’aquí que el millor, és que tots hi puguin participar plenament. Confiem en una decisió ràpida i que en pocs dies, tots estiguin al carrer.



Saturday, November 18, 2017

 

INGENUITAT O ENGANY ? - art. Regió 7



INGENUÏTAT, O ENGANY ?
Fa uns dies, l’ex conseller Santi Vila, va admetre una certa ingenuïtat ,en l’anterior govern de la Generalitat, a l’hora de planificar, i prometre, l’assoliment de la República Catalana. Home, a aquestes alçades, reduir tot el vist i dut a terme, en els darrers cinc anys, a la ingenuïtat, és increïble. Es més, si això fos així, encara seria pitjor, que admetre directa i planerament, la programació d’un gran engany.
Perquè, que polítics, suposadament amb un mínim de preparació i coneixement de la política interna i externa, de la realitat catalana, espanyola, europea i mundial, donessin per fet, la possibilitat d’assolir la independència de Catalunya,de forma unilateral, trencant amb la legalitat catalana, primer, i espanyola, després, afirmant que la UE ens acolliria amb els braços oberts, que altres països del món mundial, farien el mateix, que no tindríem cap problema per finançar els primers anys del nou estat, ni trobaríem cap problema per posar en marxa les estructures d’estat, etc, etc, fins un centenar més de compromisos expressats en veu alta, per radio, televisió i premsa escrita, resulta més que sorprenent.
No hi ha hagut ingenuïtat, sinó, un gran engany. Un gran engany, ben planificat, ben elaborat i programat, des de les més altes instàncies del govern de la Generalitat, amb la inestimable ajuda d’entitats alienes que han assumit rols que no els hi pertocaven, a nivell de governabilitat de país. S’ha creat una doble estructura de poder institucional, i civil, fins arribar a extrems en que decidia més el civil, que no pas l’institucional. Aquesta realitat, sumada a la disponibilitat de potents mitjans de comunicació públics ( tots) i alguns de privats, generosament subvencionats, han injectat en la societat unes idees i unes propostes irreals, donant-los-hi semblança de possibles i fàcils d’assolir.
A tot plegat, s’hi ha sumat, un element essencial, com és l’existència d’un govern central en mans del PP que lluny de dissoldre aquests missatges, els ha anat incrementant, amb les seves insensates actuacions. I heus aquí com la suma de factors, produeix un producte “aparentment factible”: la independència, com a única via per ser “lliures” i crear un estat idíl·lic. Era lògic, caure en l’engany, sinó no tens altres vies de contrast amb la realitat.
Es per això que des del partit socialista s’ha criticat tant i s’ha batallat, sense defalliment, la deriva independentista, conscients de la impossibilitat d’assolir l’objectiu. Creure que amb dos milions d’independentistes, n’hi havia prou, en un país de set milions i mig d’habitants, ja era viure en una altra dimensió. Però, no conèixer la realitat de la UE, ni de la resta del món, és imperdonable. O pensar que algú se’ns acostaria, després de vulnerar el Reglament del Parlament, l’Estatut d’Autonomia, i la Constitució, era somiar , despert. I vendre que el món econòmic i financer, abraçaria amb entusiasme una DUI, és que supera tot l’imaginable, com hem pogut veure.
Sincerament desitjo, que quan surti publicat aquest article, tots els actors d’aquest gran engany, estiguin en llibertat, a l’espera de judici. En primer lloc, perquè si uns no han entrat en presó, considero que els altres , tampoc hi haurien de ser, però és que tinc unes immenses ganes de que facin campanya electoral i ens diguin mirant-nos als ulls que varen enganyar a tothom. I espero i desitjo sobretot, que Oriol Junqueras expliqui les estructures d’estat que havia preparat, la planificació de les finances per fer front al primer pagament dels sal.laris i pensions dels catalans, de com pensava actuar per recuperar les més de dues mil empreses perdudes, de quines vies tenia pensades per eixugar un deute de setanta-cinc mil milions d’euros, amb un augment diari de tres milions en interessos, etc, etc. Es hora de passar comptes. Es hora d’exigir explicacions.

Hem estat molts els qui portem anys, rebatent les simplificacions de les entitats independentistes, i del propi govern. No fa cap il.lusió dir, “teníem raó” perquè s’ha fet un immens dany al país. Dany econòmic – financer, traduït en un retrocés enorme, a nivell laboral, però un dany encara més greu i no quantificable econòmicament, perquè és a nivell social. El trencament de milers de famílies, amics i companys, enfrontats i confrontats a una elecció que no era viable. Una part del dany el podem reparar el 21 D, la resta, tardarem anys a reparar-lo.

Friday, November 17, 2017

 

ESTRANY PARTIT, ERC - art. Blogesfera socialista

ESTRANY PARTIT, ERC.
Es ben cert que cada partit té una idiosincràsia pròpia, en funció de com va néixer, i quins varen ser els seus principis fundacionals. ERC, és un partit estrany, curiós, clarament diferent de la resta de partits de l’arc parlamentari, català i espanyol. He seguit la seva trajectòria, primer en paper, després de forma directa, per haver compartit escons en el Parlament de Catalunya, i ara de nou, en paper i altres mitjans tecnològics.
En resum, és un partit que es mou entre la tradició més antiga, una certa anarquia, i com un partit, en permanent adolescència, sense arribar mai ,a l’autèntica maduresa. Dona la sensació d’un cert germà petit, que necessita un de més gran per recordar-li , tot sovint, que determinades coses no es poden fer, o no s’han de fer. A més, és un partit que practica el “canibalisme polític”, entès com aquell que es va menjant els seus dirigents, cada cert temps, i els envia a “galeres”, traduït, com que han de marxar per no tornar, mai més.
Durant les quatre legislatures que vaig formar part de l’hemicicle del Parlament, em va tocar , seure molt a prop del grup parlamentari d’ERC. Fos al costat, al darrere o ben a prop, i aquesta proximitat em va portar a compartir, converses, unes vegades, altres a escoltar converses entre ells, retrets, discussions, propostes, baralles....fins el punt de desitjar anar a parar ben lluny, per no haver d’aguantar aquestes situacions. Moltes d’elles, ben poc grates a la vista i a la oïda.
Escric aquest pròleg, en uns moments en que ERC torna a fer de les seves. A alguns els hi ha estranyat, la decisió de trencar peres amb el PDECAT i amb altres entitats, per anar sols a les eleccions del 21 D. Què es pensaven ? Aquesta ha estat una constant en el partit. Fan el que volen, quan volen i amb qui volen i no tenen cap mania a l’hora de dir el contrari del que han promès hores o dies, abans. Sempre han tingut un cert aire de superioritat en matèria patriòtica, i a l’hora de donar lliçons de democràcia als altres. O de gestió, és igual. Per a ells, el que fan , ben fet està, i punto. A qui no li agrada que es rasqui.
Recordo els anys en el Parlament, i recordo els anys de Tripartit amb els presidents Maragall i Montilla. Sempre, sempre, ERC provocava conflictes, per qualsevol tema, en qualsevol moment, fins convertir l’acció de govern, en un autèntic suplici. Egos pujats de to, propostes agosarades, per no dir fora de lloc, falta de coordinació, manca de solidaritat entre departaments, contradiccions internes de partit, i externes amb els altres partits...eren constants en l’acció política d’aquells anys.
Ara, creuen tenir el vent a favor, i no han tingut cap dubte a l’hora de desmarcar-se dels seus socis i anar per lliure. Prometran el que els sembli i diran el que vulguin, però al final faran el que els doni la gana. Sempre ha estat així, i no veig cap intenció de canviar la seva manera de ser i actuar. De fet, els dirigents d’ara, em donen menys confiança de la que ens havien donat Josep Lluis Carod Rovira, Joan Puigcercós, Joan Ridao, i molts anys abans, Joan Hortalà, Heribert Barrera etc. Deixo ja de banda tota l’etapa d’Angel Colom, perquè ell sol ja necessitaria un espai immens, per descriure-la.
No sé què passarà ni quins resultats hi haurà el 21 D, però queda clara la impossibilitat d’elaborar un projecte a l’entorn d’ERC. Es impensable convertir-lo en el pal de paller, al voltant del qual es conformi alguna acció de govern. Impossible. I si algú té algun dubte, que escolti els darrers comentaris d’ex consellers, ex diputats, i actuals dirigents per entendre com d’insensats han estat al llarg de tot el procés independentista. Que ara diguin que no havien preparat res, que no havien previst res ni havien contemplat cap dels escenaris actuals, és com per recompensar-los amb un pas a l’oposició, per a molts anys. En aquest lloc no podran perjudicar el país com ho han fet, en aquests anys. Es hora de retrobar el bon govern, i abandonar la inconsciència.



,

Thursday, November 16, 2017

 

CAÇADORS ECOLOGISTES- art. Diari de Terrassa


CAÇADORS ,ECOLOGISTES.
Pot sorprendre el títol d’aquest article, i considerar-lo un oxímoron, però ben aviat es veurà que no. Que té, la seva raó de ser.
El món rural s’està despoblant a un ritme inquietant, i on abans hi havia prats, horts i camps llaurats i conreats, ara hi ha boscos. A primera vista, pot semblar positiu, però la desertització humana del territori, comporta problemes greus.
Sense pagesos i ramaders, el territori no està vigilat, ni protegit, i d’aquí que grans àrees boscoses, siguin objecte de grans incendis, sense barreres naturals per parar-los. Ara mateix, s’està duent a terme una bona iniciativa, com és la de poder tallar massa boscosa, on abans hi havia hagut prats i camps, per recuperar pastures, i evitar masses continues forestals. Una bona manera de tenir barreres, contra incendis.
Però, avui, vull parlar d’un problema ,poc conegut per la gent de ciutat, com és la importància dels caçadors, en tant que substituts ,de depredadors naturals, inexistents. Abans, la presència d’activitat pagesa i ramadera, servia per impedir la proliferació excessiva d’algunes espècies animals. Amb la desertització humana del territori, algunes espècies s’han multiplicat, fins esdevenir un autèntic problema greu, pel desequilibri que comporta.
La caça i els caçadors, no tenen bona premsa, perquè s’han vist imatges d’altres indrets, i altres realitats, que han fet pensar que es dediquen a eliminar espècies animals, en vies d’extinció. Es parla molt poc, de la tasca reequilibradora que exerceixen, sense la qual, els problemes esdevindrien, encara més greus. I estem davant una paradoxa. Actualment els qui estan en vies d’extinció, son els caçadors.
Abans, a cada poble, hi havia una colla de caçadors. Ara, l’envelliment i la manca de relleu, obliga a diverses colles a agrupar-se, per a poder anar de caça. I si la davallada continua, en uns deu o quinze anys, hauran desaparegut, la meitat de colles de Catalunya. Pot semblar banal, però és una qüestió a tenir present, de cara el futur immediat.
Es parla molt de l’increment de la població de porcs senglars, perquè arriben, fins i tot ,a les grans ciutats, però, en canvi es coneix poc, la proliferació de ramats de cérvols, cabirols, o isards. Son espècies, menys conegudes,  més apreciades, i no semblen suposar cap problema, per a ningú. Com en tot, tot depèn del nombre. A falta de depredadors naturals, l’expansió d’aquestes espècies ha estat enorme. Els cabirols es varen reintroduir, procedents de França, just fa una vintena d’anys. Ara ,son milers. També els cérvols han vist incrementada la seva població de forma espectacular, de manera que son visibles, a qualsevol hora del dia o la nit, en multitud d’indrets. Els isards no son tant nombrosos, però també s’han multiplicat.
Aquesta realitat, provoca la lògica competència, amb la ramaderia domèstica, vaques, cabres, ovelles, tenint en compte que  un cérvol, pot menjar tant com un vedell, però a més pot portar malalties, transmissores cap a bestiar sanejat, i escampar determinades epidèmies. A banda, dels perills ,per a la circulació rodada que suposa aquest nombre, quan volten per tot el territori, a la recerca de menjar.

En resum. Ara que estem en plena època de caça, he volgut aportar una mica d’informació sobre la importància de mantenir la caça ,com una activitat indispensable, per tal de garantir un equilibri, entre les espècies que viuen en els nostres boscos.  El paper dels caçadors té un component ecologista que molts els hi negaven, anys enrere, però coneguda més d’a prop la realitat, és comprova la bona feina que fan.

 

CRÒNICA D'UNA MOCIÓ - art. El 9 NOu


CRÒNICA D’UNA MOCIÓ.
El passat dimecres, dia 8 de novembre, vaig poder assistir, tal com havia promès , al Ple de la Moció de Censura contra l’Alcalde de Sant Hipòlit de Voltregà, Xavier Vilamala. He de dir ,que vaig passar per estones de vergonya aliena, al costat d’altres, d’un immens orgull. M’explico.
Política és pedagogia, i en el Ple de Censura, en vàrem tenir proves abundants. El primer que cal , en política o en qualsevol altre àmbit, és explicar els motius de cada moviment, de cada decisió, sobretot de cara els nombrosos ciutadans que estàvem a la Sala de Plens , a fora, o que el seguien pels mitjans de comunicació. Francament, ben poques explicacions per part dels dos grups signants de la Moció de Censura, i sorpresa pels constants elogis a la feina de l’alcalde i el seu equip de govern.
Sorprenen els elogis a la feina ben feta, i  alhora, presentar una moció de censura, per fer-lo fora. L’única raó: no ser independentista. Es a dir, aquesta gent vol un país, uniforme, de pensament únic, sense dret a la discrepància ni a la diferència...fa por pensar, en si algun dia arribessin a aconseguir aquest objectiu. Ens recorden altres temps, altres llocs, altres moments de la història col·lectiva.
Però, el desenvolupament del Ple va deparar moments paradoxals, com la intervenció del qui es presentava com alcalde, fonamentant la moció de censura ,en fets externs al poble, lligats a la intervenció de les forces de seguretat en el 1-O, fets condemnats des del primer moment pel PSC, o per altres fets , derivats de l’aplicació de l’art. 155. Silenci total, respecte projectes, accions i actuacions de Sant Hipòlit. Al contrari, el poc que va parlar del poble, va ser per dir que l’Alcalde Vilamala havia estat un bon Alcalde ¡¡¡¡ Francament, sorprenent.
Ara bé, qui va superar l’imaginable fou la representant del PDEcat, amb un escrit llegit ,que barrejava atacs, acusacions i altres improperis al PSC, titllant de feixista, mals catalans, i altres adjectius a un partit que després del PSUC, fou el qui més va lluitar per recuperar les llibertats, i garantir la supervivència de la llengua i cultura catalana. La ignorància, és agosarada , i no saber qui fou Marta Mata, Joan Reventós, Pep Jai, Ma. Aurèlia Campmany, Pasqual Maragall, Josep Verde, Oriol Martorell... i milers d’homes i dones, molts d’ells empresonats, o a l’exili per defensar el nostre país, clama al cel. Però ,no es pot demanar entendre que és el feixisme, a qui ni la conegut ni ha lluitat contra ell.
Per sort, l’altra cara de la moneda fou la magnífica intervenció de l’alcalde censurat, en Xavier Vilamala, amb un discurs molt ben elaborat, en part llegit, en part improvisat, en el qual exposava l’acció de govern , duta a terme, i finalment una defensa de la democràcia, en majúscules. El que significa respectar les idees dels altres, per a poder treballar junts, en una acció conjunta ,com és governar un poble. Una sòlida defensa dels ideals socialistes, aplicats a l’acció diària d’un poble, on la teoria deixa pas a la pràctica quotidiana. Sorprenent fou també que hagués de rectificar a l’alcalde – candidat, per haver-se descuidat un dels alcaldes que ha tingut Sant Hipòlit, en la persona de Josep Tió ( IPMO).
En fi, per reblar el clau, en el torn d’intervencions dels grups municipals, la de Maribel Jiménez, fou esplèndida a l’hora de defensar la feina feta, la solidaritat amb els companys de grup, i l’orgull d’haver estat regidora, tenint com a prioritat el poble i no , elements ni pressions de fora. Aquesta fou la part d’orgull, en un Ple, que deixa mal gust de boca pel que significa d’ús del partidisme i sectarisme més tronat, avantposant els interessos de partit, per davant dels de poble. Foragitant a la gent, no per feina mal feta, sinó per les seves idees. Així no es construeix un país i menys un estat. Sincerament confio en que els resultats del 21 D, donaran pas a una nova etapa en la nostra història col·lectiva, en la qual imperi el seny i no les males pràctiques com les vistes, el dia 8 a Sant Hipòlit.



Wednesday, November 15, 2017

 

SÒL RÚSTEG, SÒL SAGRAT - art. Diari de Terrassa

SÒL RÚSTEG, SÒL SAGRAT.
En el nostre país, Catalunya, passem d’un extrem a l’altre, en qüestió d’urbanisme i protecció al medi natural. En els prop de 40 anys de democràcia municipal, hem assistit a tants canvis en matèria urbanística que, a dia d’avui, els tècnics municipals, han de ser més experts en els canvis de legalitat que no pas en arquitectura.
Ha estat habitual, per part de la Generalitat, considerar els ajuntaments  com institucions menors d’edat, als quals convenia protegir, vigilar, i sobretot controlar, tot el que volien fer en terreny rústec. Entenent per terreny rústec, tot aquell que no és urbà, i per tant no edificable.
Quan el govern de la Generalitat es queixa de la intromissió del Madrid polític, en els afers autonòmics, els alcaldes d’ajuntaments rurals, fem un somriure , pensant en les constants i greus intromissions en les competències municipals. I és que, hem passat dels vells temps en que es deixava fer, als nous temps, en que el control és tant detallista i absolut que ens perdem en tramitacions i gestions, fins extrems inacceptables. Uns exemples serviran, per descriure les queixes.
Si un pagès vol arreglar la seva casa, no sap en quin embolic està a punt de ficar-se. La casa pot ser seva, però qui decideix el que hi pot fer i com ho pot fer, ja no és ni el seu alcalde o ajuntament, sinó uns senyors de Barcelona que han decidit, què li deixaran fer. Quan dic uns senyors de Barcelona, em refereixo al Departament de Territori i Paisatge, abans dit Departament de Política Territorial, o noms similars. En aquest Departament, hi ha la Direcció General d’Urbanisme, encarregada de vetllar per l’aplicació de les lleis d’urbanisme, o també la Direcció General de Paisatge.
El pagès, veurà com fer teulada nova, o ampliar alguna dependència, aixecar una mica el sostre, convertir les golfes en un habitatge, etc, comporta una allau de projectes, tràmits, i despeses, com per fer-li canviar d’idea i esperar millors temps. He d’afegir que se’ns han tret als ajuntaments ,tota competència en sòl rústec i tot ha d’anar a la Comissió d’urbanisme respectiva. Els tràmits poden durar mesos, i en alguns casos, anys. I al final, li poden anar retallant tot el que volia fer, fins al punt d’exigir-li unes condicions tècniques, tant rigoroses que no li val la pena fer obres, a no ser que la casa li perilli de caure-li al damunt.
Obres tant necessàries i indispensables com portar aigua o llum, en cable soterrat, li suposa haver de presentar un projecte i tramitar-lo com un pla especial. Mesos de tramitació i costos enormes, abans del primer cop de pic, a terra. Si vol millorar la pallissa, o algun magatzem , li tocarà fer el mateix que per la casa principal.
En fi, perquè explico això ? Doncs, perquè en aquest país, es legisla, a partir de la visió i els desitjos de la gent de ciutat, pensant molt poc, en els que viuen i han de viure del món rural. Es vol tenir un rerepaís com una mena de jardí o paisatge pels urbanites, i els que hi viuen s’han d’adaptar a aquesta regulació. I que ningú pensi en que els rurals, no volem un país bonic i ordenat. En absolut, som els primers a cuidar-lo i mantenir-lo, però sense exageracions ni regulacions, tant i tant restrictives ,que impedeixin viure-hi.
De fet, ja patim una doble discriminació, en quan a serveis bàsics elementals, amb pèssima cobertura de radio i televisió, per una banda, i encara més greu en matèria de noves tecnologies. Tenir determinades cobertures, suposa pagar instal·lacions caríssimes per poder garantir un determinat servei de telefonia mòbil o Internet, si a més per a qualsevol canvi, millora o modificació que es vol fer a la finca, s’ha de demanar permís i esperar vegin bé els canvis, al cap de molts mesos de tramitació, suposa considerar els habitants del món rural, ciutadans de segona categoria. Així estem, i d’això ens queixem. Quan algú parli d’ampliar l’auto govern, que pensi, en tot el país i no només, en les ciutats. Pensem en 600 municipis que perden població i no se’ls atén com la seva situació requereix.



Tuesday, November 14, 2017

 

ON VAS PDECAT ? - art. Nació Digital Solsona


ON VAS, PEDeCAT ?
Fa dies, havia somiat en un possible canvi d’estratègia del PEDeCAT, confiant en l’escarment que ha sofert en els darrers 5 anys, com per comprendre que continuar la deriva independentista, el porta a la inanició. A la desaparició, com força política rellevant, després de tants anys, de protagonisme en la política catalana, i en bona part , de l’espanyola.
Fins i tot, havia somiat, en possibles pactes post electorals, amb el PSC, fent realitat la sociovergència. A la vista de les darreres decisions, no hi ha somnis possibles, i van directes a l’abisme. Temps al temps.
Costa d’imaginar, com l’antiga CiU, ha estat capaç, en només 5 anys de passar dels 62 diputats, en el Parlament, a 50 i d’aquests, a uns 30 que tenia dintre de la coalició Junts x Sí. Realment passaran a la història, com un dels partits que més mal s’ha fet a si mateix, sense necessitat dels altres. Sempre havia desitjat guanyar-los en eleccions, i resulta que van, i es derroten ells mateixos, amb decisions d’una increïble estupidesa.
Perquè la situació és kafkiana. Abracen la causa independentista, perden vots i representació, però continuen insistint, fins arribar al punt de que es troben davant unes eleccions convocades pel govern central, en aplicació de l’art. 155, sense candidat i sense preparació per elaborar una llista com cal. Decapitats, i rebutjats, pels seus antics socis d’ERC, no els queda cap altre remei que peregrinar a Brussel·les, per aconseguir que un ex president, fugit de la justícia, encapçali una llista en la que no pot aparèixer el nom del partit, ni portar-hi els seus màxims dirigents. Francament, increïble.
Sota l’estela d’un cap de llista il·luminat, es volen presentar amb un altre nom comercial, Junts x Catalunya. I per mirar d’enganyar a propis i estranys, cal amagar la gent de partit, de manera que ni Marta Pascal, ni pel que sembla David Bonvehí, poden anar-hi, per no fer mal d’ulls, i poder atreure noms de la societat civil. Com si aquests dos dirigents, no formessin part de la societat civil.
I com que entren en combat contra ERC que els ha traït, han de buscar persones de renom, encara que mai haguessin pensat entrar en política. Es igual, també ho varen fer amb Carme Forcadell, i el resultat ha estat haver tingut la pitjor presidència del Parlament de Catalunya, al llarg de tota la seva història.
Tremolo de pensar, en una nova composició del Parlament, similar a la darrera legislatura. Es un desastre ficar en una mateixa llista, gent procedent d’entitats, àmbits i sectors, totalment diferents, creient que ja es posaran d’acord sobre els temes a tractar, i seran capaços de preparar-se , en pocs dies, per assumir funcions parlamentàries, amb un mínim de serietat i rigor. Impensable, per impossible.
Aquesta barreja no pot sortir bé de cap manera,  simplement serveix per presentar una llista de qualsevol manera, per no quedar a la cuneta, i aparèixer com il·lusos. També hi ha l’apartat econòmic, que pesa molt, en aquesta decisió, però és impossible fer funcionar un grup parlamentari, creat d’aquesta forma.

El resultat el veurem el 21 D a la nit, però ens espera una campanya electoral ben poc habitual, amb un ex president fugit, amb una part del seu ex govern, i una altra part aquí, no sabem si a la presó ,o a casa. Confiem estiguin a casa i puguin fer campanya, perquè en aquesta campanya hem d’exigir àmplies i detallades explicacions de com es va tirar endavant un procés independentista, sense tenir cap possibilitat d’èxit, com es va veient cada dia que passa. El PEDeCat, ha d’assumir bona part de culpa, però igual o més la té ERC, els dirigents de la qual estan callats des de fa molt de temps. Volem escoltar exhaustives explicacions d’Oriol Junqueras, en tant que principal encarregat de preparar el país per assolir la no nata República Catalana. I volem escoltar debats entre ell i Puigdemont per comprovar el grau d’engany, en tot aquest recorregut, iniciat 5 anys enrere de la mà d’Artur Mas. Si algú tenia dubtes sobre el futur del PEDeCAT, podem veure que segueix l’estela dels darrers temps de CDC. Mals pronòstics tenen. Ho comprovarem el 21 D , a la nit.

 

´PROPER CONSELL DE FEDERACIÓ - 24 DE NOVEMBRE



RESERVEU AGENDA – DIVENDRES 24 A LES 7 TARDA – CONSELL FEDERACIÓ.

Benvolguts militants i simpatitzants,

Com President del Consell de Federació, he considerat interessant convidar el Diputat David Pérez , el divendres dia 24 d’aquest mes, a les 7 de la tarda, en el local de la Federació ( Crtra. Cardona, 17 – Manresa).
Perquè David Pérez ? Primer per la seva llarga trajectòria en el partit, amb càrrecs institucionals a l’ajuntament d’Hospitalet ( tinent d’alcalde), i de Diputat al Parlament ( 4 legislatures) i de nou serà candidat a les eleccions del  21 D.
Però, el que pretenc és poder escoltar una veu molt autoritzada de tot el procés independentista, i poder-li demanar infinitat de preguntes que ens hem fet en aquests darrers 5 anys de rauxa.
Ell ha estat membre de la Mesa del Parlament, en representació del PSC. Com sabeu la Mesa del Parlament és l’organ de govern del Parlament. Es el que decideix la convocatòria de les sessions, l’ordre del dia, resoldre les incidències, fer propostes....en definitiva és l’autèntic equip de govern de la Cambra Catalana.
Estic segur que amb ell podrem entendre moltes decisions, moltes incògnites que no coneixem, del perquè els dies 6 i 7 es va dur a terme un autèntic cop d’estat civil, en el Parlament, i del perquè d’altres decisions de la Mesa, en la qual ell estava en clara minoria. La Mesa es composa de 7 membres.
Bé, doncs, el divendres dia 24, a les 7 de la tarda el tindrem a Manresa. Aquesta sessió del Consell de Federació està oberta a militants i simpatitzants del partit.
Oportunament us enviarem la convocatòria oficial, però ara, he volgut anunciar aquesta sessió perquè pugueu reserva dia i hora.
A l’espera de veure’ns el dia 24, rebeu una molt cordial salutació.
Manresa, 13 de novembre de 2017


Joan Roma i Cunill, President del Consell de la Federació XI (Bages, Berguedà, Solsonés)

Monday, November 13, 2017

 

ENGANYS, AL DESCOBERT - art. Nació Digital Solsona



ENGANYS , AL DESCOBERT.
Si per una cosa ha servit l’aplicació de l’art. 155, és per trobar un bon nombre de documents, en dependències de la Generalitat ( quina poca prudència), explicant detalls sobre la creació de les suposades “estructures d’estat”. També s’han recollit converses telefòniques, entre alguns alts càrrecs d’Economia i Finances, en les quals es comprova la permanent improvisació de tot el procés independentista, des del principal Departament de la Generalitat. El de Vice presidència, en mans d’Oriol Junqueras.
Al final, sabrem qui estava al capdavant del grup de pensadors i impulsors de les accions del procés, perquè en tot moviment popular, sempre hi ha uns pocs dirigents que preparen documents, estratègies i moviments. I pel que hem pogut veure, en aquest grup, hi havia bons estrategues i comunicadors, si bé, han topat amb dirigents i estructures que no estaven, ni de lluny, preparades per avançar al ritme imposat. I encara menys, per assolir un objectiu impossible, en el moment elegit.
Haurem d’esperar uns anys, per tenir coneixement de tot l’entramat d’entitats, personatges, organismes i institucions , que han intervingut en el procés, però d’alguns ja tenim prou informació com per fer-nos una idea del perquè hem arribat fins aquí, i sobretot com hi hem arribat.
Crear un “relat”, és molt important en tot moviment popular, i a fe, que els impulsors del procés ho han sabut fer. Lligar passat i present, mitificar la derrota de 1714, aplicant-li dosis de guerra espanyola, contra la terra catalana, ha estat una constant de tots els nacionalistes, en comptes d’explicar-la en clau de guerra familiar, per simple afany de poder. El mateix han fet amb la guerra civil, fent-la aparèixer, més com una nova guerra territorial, que no pas en una ,contra la democràcia, en general.
I ja més cap aquí, calia rebaixar l’entusiasme i bon resultat dels pactes del 78, plasmats en la Constitució espanyola. Res millor que tornar a parlar del “café para todos”, i del suposat maltractament a Catalunya. Cap auto crítica, cap retret, als anys de pujolisme, ni de col·laboracions i pactes de CiU amb el PSOE i el PP. La Transició, ha passat a ser blasmada, en comptes d’elogiada i respectada.
Arribats aquí, res millor que animar un relat ,ple d’incomprensions, mal tractaments, menyspreu constant, amb un reguitzell de memorial de greuges que tots hem vist i sentit. A partir d’aquí, ja es pot començar a vendre, un futur feliç, ple d’avantatges, i cap inconvenient. Se simplifica tot, i es banalitza qualsevol dificultat, de manera que tot ve de baixada. Tindrem mols més diners, ens governarem millor, continuarem a la UE, no farà falta exèrcit, estarem protegits igualment, cap empresa marxarà....
Ara bé, el maleït temps, fa via i tots els terminis arriben a la seva fi, deixant al descobert les mentides i enganys. No hi ha havia res preparat, a nivell d’estructures d’estat. Els treballs fets, eren teòrics, sobre paper, i el paper ho aguanta tot. En pocs dies més, tindrem tot al descobert, però ja ara, podem assegurar que s’ha enganyat a la gent, fent creure realitats inexistents. A tot gran engany, segueix, la gran frustració. Hi hem entrat de ple, tot i que alguns pretenen allargar la ficció, fent creure que la fugida de Puigdemont i part de l’ex govern a Bèlgica, era cosa planificada. A l’igual que una altra part anés a presó, o que els membres de la Mesa, fessin veure que no havien fet res rellevant, per quan res ha estat aprovat ni publicat... la fe, mou muntanyes, però la realitat sempre s’acaba imposant.
Els enganys, es van posant al descobert, i d’aquí el gran desig de que siguin excarcerats els Jordis, i els membres de l’ex govern. Primer, per qüestions personals, però després perquè volem reclamar les explicacions pertinents. Que donin la cara i expliquin alt i clar, com pensaven complir, promeses que res tenien a veure amb la realitat. El país i la seva gent ha patit, està patint greus danys, individuals i col·lectius com perquè se’ls expliquin les mentides, a les que han estat sotmesos durant anys. Els danys son immensos, com a mínim, que afrontin la realitat que han deixat.



This page is powered by Blogger. Isn't yours?