Tuesday, October 15, 2019

 

DANYS ECONÒMICS, DANYS AL PRESTIGI I PERDUA DE COMPETITIVITAT - art. Endavant Digital


DANYS ECONÒMICS, DANYS AL PRESTIGI, PÈRDUA DE COMPETITIVITAT.

Embrancats com estem, en la resposta a la sentència del TS, hi ha informacions que passen desapercebudes, i tanmateix mostren els greus danys produïts, per tot el procés independentista.
El divendres passat, dia 11 d’octubre, el Col·legi de Registradors d’Espanya, va donar a conèixer les xifres del trasllat de seus d’empreses, arran els fets de finals d’octubre del 2017. Les xifres son realment dures i contundents, perquè desmunten els arguments dels qui afirmaven, la poca transcendència que tenien. Veiem-les.
Un total de 5.454 empreses, van traslladar la seu de Catalunya, cap altres indrets d’Espanya. Aquesta, és una xifra d’una gravetat evident, si , a més, tenim en compte que 2.359 es varen instal·lar a Madrid  - capital, reforçant la potència econòmica de la principal ciutat, competidora de Barcelona, produint un major desequilibri del que ja existia entre les dues capitals.
Es cert ,que en aquest temps, també n’han  arribat a Catalunya. Concretament, des de la mateixa data ( finals de 2017) se n’han instal·lat  1.374 , però sumades i restades, el resultat és clarament negatiu per Catalunya, amb 4.080. Si les xifres ja son prou eloqüents, caldria entrar en la qualitat de moltes de les que van marxar, com Banc Sabadell, La Caixa, etc, i alguna que podíem acollir com la Agència del Medicament, ubicada a Gran Bretanya i que amb el Brèxit buscava nou emplaçament. Era impensable s’instal·lés aquí, quan hi havia moltes ciutats, disposades a acollir-la amb els braços oberts.
En aquests casos les pèrdues son molt més greus per quan, no només hi ha danys econòmics, sinó estratègics. Catalunya ha perdut posicions a nivell intern d’Espanya, i a nivell del conjunt de regions europees. El dany, és immens, per quan serà molt difícil recuperar els llocs perduts. I és que la pèrdua continua, derivada de la inseguretat en que vivim.
Es lògic, el dubte de moltes empreses internacionals, a fixar la seva seu a Catalunya, veient les imatges d’aquests dies, o de les que han pogut veure en els darrers anys, amb tot un govern decidit a no governar, ni prendre decisions en temes tant rellevants com política urbanística, viària, financera, etc. Un govern, totalment inactiu, és el pitjor reclam per empreses que volen seguretat i fiabilitat.

Així, doncs, cal superar la crisis i la deriva d’aquests darrers anys, si volem recuperar una part del temps i danys ocasionats. Que ningú els vulgui minimitzar perquè les xifres son evidents i l’impacte sobre el territori i la seva gent, també. 

Monday, October 14, 2019

 

ACABA DE DONAR-SE A CONÈIXER LA SENTÈNCIA - NOTA BLOG PERSONAL.


ACABA DE DONAR-SE A CONÈIXER LA SENTÈNCIA.

Avui, dilluns, dia 14, a les 10 del matí acabo de rebre còpia de la sentència, així com diversos escrits més de valoració i detalls, del contingut.
Penso continuar amb la mateixa agenda de tots els dilluns, amb el treball de voluntari de Creu Roja, i posteriorment, amb un parell de reunions de treball, agendades fa uns dies. Acabada aquesta feina, penso dedicar el temps que calgui per llegir-me la sentència, així com tots els escrits rebuts, per fer-me una idea clara i concisa del contingut.
Tinc intenció de parlar en un parell o tres d’escrits, de la meva opinió sobre la situació actual de Catalunya i Espanya, i no tant sobre el contingut, que deixo pels experts. No vull fer com molts altres, que sense tenir els coneixements i preparació necessàries, s’atreveixen a valorar aspectes jurídics, que només estan a l’abast dels experts en el tema. A cadascú, la seva funció.
Com opinador, simplement, el primer que s’escau a dir, és que la Justícia ha parlat, i s’ha d’acatar la seva resolució. Sinó agrada, els ara, sentenciats tenen oportunitat de presentar recurs, a les instàncies espanyoles, i si així ho decideixen podran anar a les instàncies europees.
Estem en un moment delicat, i s’han de respectar totes les idees i opinions, evitant entrar en accions i actuacions que no respectin l’estat de dret. Prou dany, s’ha causat a la convivència i a l’estat de dret, com perquè ningú més, actuï fora de la legalitat vigent.
I com sempre, primer llegir, després valorar, i per últim, opinar.
Salutacions cordials.
Joan Roma

14 d’octubre de 2019 – 10.15 hores

Sunday, October 13, 2019

 

SORT QUE SOM MEDITERRANIS - art. Nació Digital Solsona


SORT QUE SOM MEDITERRANIS.
Pels qui tenim caràcter germànic, de naixement o d’adopció, com és el meu cas, per haver viscut, treballat i estudiat set anys, a Berna ( Suïssa), ens revolten els costums i hàbits de treball i vida, dels “mediterranis”. Amb tot, avui voldria exposar, que en alguns moments, aquestes característiques poden ser un bon element, per estroncar determinats projectes, com és el cas del procés independentista. M’explico.
Aquí, a casa nostra, son habituals els retards, amb manca d’explicacions plausibles; son molt nostres també les mentides, pietoses o no;  la improvisació; l’acceptació de càrrecs encara que no  s’hi estigui preparat;  el parlar molt i fer molt poc;  els “egos” pujats de to ; les ganes de “figurar”; les indiscrecions per donar-se importància ; la ganduleria o la llei del mínim esforç ; l’astúcia infantil, de creure’s més i millor que els altres... i un llarg reguitzell d’altres factors que contrasten totalment, amb el caràcter germànic.
Per un germànic, la mentida, és un factor crucial per donar o treure la confiança en una persona o en un col·lectiu “per sempre”. Aquí, practiquem molt la moral catòlica, mitjançant la qual un pecat venial o mortal, es pot perdonar amb la confessió, o amb un simple acte de contrició, fet en la intimitat. Allà, no. El protestantisme, és molt rigorós vers determinats comportaments i faltes, de manera que considera que qui menteix, una vegada, pot mentir sempre, i per tant, no pot ocupar un lloc de responsabilitat, públic o privat.
Allà la discreció, la puntualitat, la confidencialitat, el valor de l’autoritat, de l’ordre, del compliment de les lleis, son elements essencials, per la convivència i el respecte a l’estat de dret. Aquí, hem pogut veure com tots aquests valors, han saltat pels aires, i encara ara ningú ha demanat perdó ni s’ha excusat pels errors comesos, ni ha acceptat el rotund fracàs al que han arribat.
No és costum fer-ho, no fos que algú els castigués. Solució: la culpa és dels altres, sobretot de Madrid, dels jutges, de la policia, dels mitjans de comunicació, dels partits, ...., però mai d’ells mateixos. Però, és que el procés ha estat ple de nyaps immensos , increïbles, impropis de persones que ocupaven llocs de responsabilitat. Es impossible donar compte de tots ells, però només recordar que algú, com Josep Ma. Jové, Secretari General d’Economia ( el segon del Departament, per entendre’ns) tingués en la famosa agenda Moleskine, la relació de totes les reunions fetes, els assistents, els acords, les propostes, les previsions  i fins i tot una mena de guia de futur, i la tingués en un lloc fàcil de trobar, és per llogar-hi cadira.
I no diguem d’un Conseller d’Exteriors, com Raül Romeva, que havent estat eurodiputat , venia com a possible que algun Estat europeu podés donar suport al moviment independentista. Com podia afirmar una cosa, totalment impossible ?. Es que ni Mònaco, ni Andorra ni Sant Marino, podien donar aquest pas. I ja no diguem països , fora de la UE.
O els passos donats, des d’Economia, per anar a demanar 16.000 milions d’euros a Xina, quan en aquell moment Catalunya tenia 70.000 milions de deute, i era impensable que el govern xinès es fiqués en una operació de desestabilització d’un país de la UE.
Son tantes les barbaritats fetes, que només en el cas de la “operació urnes” es pot dir que varen tenir èxit.  Crec més per la incapacitat dels comandaments de la policia que per mèrits propis, però el cert és que se’n varen sortir.
Dit això, la resta d’actes i activitats, han estat presidides per la improvisació permanent. Es certa la àmplia mobilització de persones per les Diades o pel 9 N i el 1-O, en bona part mogudes per un sentiment anti-PP, i en contra de mostres de menysteniment del govern central, que en això ha ajudat molt a la causa independentista.
Arribats on estem, el caràcter mediterrani, amb totes les facetes que li corresponen, han estat presents en tots els moments del procés, fins a convertir-lo en un galimaties que ni ells mateixos s’aclareixen com podem veure, a dia d’avui. Sort n’hem tingut, perquè el procés portat, d’una altra manera, hagués produït uns resultats molt més complicats de resoldre.



Friday, October 11, 2019

 

DÉJÀ VU- art. Regió 7



DÉJÀ VU.
La present situació política del procés, em retorna als meus anys de diputat, participant i col·laborant amb els sindicats, en els molts conflictes laborals que tingueren lloc, a les comarques de la Catalunya Central, durant els anys 80 i 90.
En alguns casos, les peticions sindicals eren tant exageradament elevades, que no hi havia cap possibilitat de resoldre el conflicte amb èxit. Fos per la presència d’alguns elements poc preparats, o massa disposats al conflicte pel conflicte, les reivindicacions s’anaven complicant, en comptes de resoldre’s.
Les crides a la responsabilitat i a la prudència, en alguns casos, donaven fruit, però en altres, no servien per a res. Tenir uns quants líders encegats, en defensar posicions impossibles, portava el conflicte, al fracàs segur. I així, passava, malgrat les advertències i avisos donats.
Doncs, bé. Considero que el procés ha seguit, aquells vells guions, en els quals prevalia el simplisme, l’extremisme, el desconeixement de la situació de la part contrària, i el desig de trencar límits, passés el que passés.
El problema venia, quan , comprovada la inutilitat de la via seguida, comprovat el fracàs de les exigències, calia fer avaluació de danys. I entre els danys, hi  havia les hores perdudes, l’obertura d’expedients sancionadors, l’expulsió d’alguns treballadors, i altres perjudicis, més o menys importants, per al conjunt dels treballadors.
Aleshores, començava, una nova etapa, consistent en la reparació de danys, sense cap reivindicació del que havia portat al conflicte. Es demanava posar el comptador a 0, proposant suspensió d’expedients, recontractació dels acomiadats, i recuperació, mitjançant hores extres, dels emoluments perduts, per les aturades i vagues.
En alguns casos, el conflicte quedava resolt, tornant al principi, esborrant totes les conseqüències i mantenint les mateixes condicions, que tenien els treballadors, abans d’iniciar els moviments reivindicatius.
En altres casos, el conflicte deixava perjudicis greus, sense haver obtingut cap avenç. Al contrari. S’havia mostrat que les mesures de força, havien estat mal pensades i mal organitzades, i les condicions finals, eren pitjors que les que es volien tirar per terra. Els retrets, i les diferències, internes, deixaven llargues ferides, que podien durar anys, entre els qui buscaven vies de diàleg, negociació i pacte, i els que volien obtenir canvis radicals, fent ús de mitjans radicals.
Sincerament, crec que ens trobem en aquesta situació. Som molts, jo diria  quatre milions que volem canvis, en la relació Catalunya – Espanya, mitjançant el diàleg, la negociació i el pacte, que permeti avançar en la via federal, aconseguint un millor sistema de finançament ( aplicant el principi d’ordinalitat), el qual estableix que si Catalunya és la quarta en aportacions, sigui la quarta en rebre inversions. A més de preservar de forma  més clara i radical, la nostra cultura, llengua i ensenyament.
A l’altra banda, hi tenim els representants de dos milions, que volen fer un salt en el buit, i anar per la via unilateral, proposant vies impossibles, que ni aquest govern, ni cap que vingui, acceptarà. De moment, a la vista de les actuacions dutes a terme, han recollit un estrepitós fracàs que els porta a reclamar posar el comptador a 0, resolent i suspenent totes les accions derivades de les il·legalitats comeses. La gran diferència, en els conflictes dels quals parlava, és que hi havia un amo, un director o gerent que podia prendre una decisió concreta. En el cas del procés, l’estat de dret, deixa en mans dels tribunals, la resolució i penalització dels actes duts a terme. Ni el propi govern, pot convertir-se en “amo”, com per prendre cap decisió en concret. Així son les coses, en un estat democràtic, així les hem d’acceptar i acatar els qui en formem part.


Thursday, October 10, 2019

 

S'ACOSTEN ELS PASTORETS - art. Diari de Terrassa


S’ACOSTEN ELS PASTORETS.
Estem ja en el mes d’octubre. Es hora de que els grups de teatre, associacions culturals, AMPA’s , grups d’esplai, i altres entitats, conegudes per les seves representacions de Pastorets, iniciïn els assajos. El desembre està a prop, i amb ell, les sessions d’aquestes populars representacions teatrals, algunes d’elles ,amb prop de cent anys a les espatlles.
Serà el moment, en que el president Torra, pugui posar a la seva agenda algunes visites al territori, a falta d’altres visites “més rellevants”. No és per menystenir Els Pastorets, però el president no troba qui el convidi a actes més importants.
Fa un any, en aquestes mateixes pàgines del Diari de Terrassa, vaig fer pública una confidencialitat del departament de presidència de la Generalitat, per la qual buscaven desesperadament omplir l’agenda del President, amb visites a tot el territori. La crida feta a alcaldes i consells comarcals, no va donar el fruit esperat, i d’aquí que li vagin programant actes, poc usuals, en l’agenda d’un president.
I és que els alcaldes, tenen prou feina, com per perdre el temps en una visita que no té cap utilitat pràctica. Rebre un president sense capacitat decisòria, és perdre el temps. I tothom s’escapoleix amb múltiples excuses com per no trobar cap dia ni hora per una visita d’aquestes característiques.
Així, doncs, hem vist el president en : representacions de Pastorets, batejos de Gegants, Fires i firetes en pobles i poblets entranyables, concursos de gossos d’atura, exposicions de plantes i flors, jornades castelleres, festes majors, recitals de poesia, concerts diversos, etc. La qüestió és sortir de Palau, i fer veure que es mou, pel territori, encara que no prengui cap decisió rellevant.
Per la Diada, es va voler fer una “perfomance” consistent, en posar 131 llums, en 131 punts de les muntanyes de Montserrat, en un suposat homenatge als 131 presidents que ha tingut la Generalitat. La pluja va fer canviar de dia, i finalment es va fer el passat dilluns dia 30 a la nit. El president Torra, i amb ell un grapat d’independentistes agrupats a l’ANC i Omnium, sostenen la mentida històrica des 131 presidents quan de fet, n’hem tingut 10.
La Diputació del General, no tenia res a veure amb l’actual Generalitat, i no es pot, de cap manera, considerar-la un precedent, perquè era un simple òrgan per recaptar impostos per a la Corona, i sempre era coordinada per un eclesiàstic, de manera que el primer ,Berenguer de Cruïlles ( 1359-1362) era Bisbe de Girona, i el darrer Josep de Vilamala (1713-1714) Monjo-sacristà del Monestir de St. Esteve. Així, doncs, el passat dia 30 es varen posar 121 llums, en homenatge a 121 homes d’església, que cap historiador seriós, els considera antics presidents de la Generalitat.
Però, tot forma part d’aquesta barreja de grandesa històrica, a la recerca de projecció internacional, d’un president, aquest sí, a qui el càrrec li va molt i molt gran. Tant gran, que tothom considera que el que busca és la seva inhabilitació per a poder marxar, amb una certa imatge de “resistent”.  No li deixen convocar eleccions, perquè el seu partit està en hores baixes i li podria suposar un resultat desastrós. I tampoc s’atreveix a presentar la dimissió, per falta de raons concretes, de manera que busca que siguin els “dolents” el qui el facin plegar. Els dolents son els jutges. D’aquí el treure i posar pancartes, desobeir la Junta Electoral Central, i altres actuacions d’una valentia inqüestionable. Tot sigui, per aconseguir una sentència d’inhabilitació i poder dir que no marxa, sinó que el fan fora. Dintre d’unes mesos, veurà acomplert el seu desig. Abans, però, encara podrà assistir a unes quantes representacions de Pastorets.



Wednesday, October 09, 2019

 

UNA DEMOCRÀCIA PLENA, NO TÉ NI PRESOS POLÍTICS NI EXILIATS - art. Endavant Digital


UNA DEMOCRÀCIA PLENA, NO TÉ NI PRESOS POLÍTICS NI EXILIATS.
La ignorància és agosarada, i el fanatisme produeix efectes, mai imaginats, fins i tot en persones, presumptament cultes. He escoltat, de boca de catedràtics, professors, mestres, advocats, enginyers,...afirmacions que mai, a la vida, hagués imaginat, pel que tenen de desconeixement total de la realitat nacional i internacional, en una demostració que el fanatisme, tapa, la intel·ligència...i la cultura, que no son, ben bé,  el mateix.
Tota aquesta gent, i amb ells, la majoria d’independentistes, no volen acceptar la realitat catalana, tal com és . Hi ha una majoria que no estem per la independència. Sigui perquè no la veiem factible, sigui perquè la considerem negativa perquè ens faria fora de la UE i del paraigües protector de la OTAN, sigui perquè ja estem bé com estem ( amb imperfeccions que volem corregir), sigui perquè aniríem al revés del món, en el sentit que ara toca sumar, en comptes de restar.
En fi, podríem allargar els motius, amb una dotzena més de consideracions, però és que hi ha uns lligams familiars, emocionals, sentimentals, econòmics, culturals, històrics....de tots, amb tots, que fa que Espanya som tots i totes. Simplificar la imatge d’Espanya, amb el Madrid polític del PP, C’s, Podemos o del PSOE, és reduir Espanya a un petitíssim nucli de persones i situacions. Espanya és molt més gran, molt més oberta i molt més plural del que els independentistes, més radicals, volen o pretenen vendre.
I és evident que tota realitat política té deficiències, males pràctiques, i relacions tenses o mal portades, ara mateix, o a nivell històric, però convertir aquestes deficiències en una raó fonamental o en l’essència de tot un país, és radicalment fals.
Espanya, va fer una Transició modèlica, encara que ara molts la vulguin devaluar o menystenir. Es molt propi, de gent que no l’ha viscuda, i només n’ha llegit o vist una part, del conjunt. Davant una situació molt complexa, és va aconseguir, traslladar una dictadura, cap una democràcia plena. No al principi, però poc a poc, va anar construint tots els elements que l’han portada a ser la democràcia plena, situada en el dinovè lloc del món, on només n’hi ha 20. La resta de països, alguns d’ells tant emblemàtics com França ( està en el lloc 29), EUA , en el 25, el Japó en el 22, Portugal, en el 27, Itàlia en el 33, Bèlgica en el 31.....
Si The Economist, i amb ell, altres agència mundials que supervisen i controlen l’Index de Qualitat Democràtica, ens ha posat en aquest lloc, és perquè els factors que determinen una democràcia plena, es compleixen. Aquí no es paga per pujar o baixar. Son agències incorruptibles, verificables i transparents.
Si això, és així. En una democràcia plena, no hi ha presos polítics ni exiliats. Seria un oxímoron, perquè tampoc ningú ha vist aigua seca. Tenim deficiències, evident. Cal millorar molts aspectes de la vida política, evident, i judicial, per descomptat, però només cal veure els noms caiguts, jutjats i condemnats per la Justícia, per a comprovar que “qui la fa, la paga”, encara que sigui de manera lenta i algunes vegades, discutible. Com tota obra humana.

Però, tornant als protagonistes del procés. Tots / totes varen tenir assessorament públic i privat, explicant amb pèls i senyals, el que podien o no podien fer, i tanmateix, varen tirar endavant. No poden al·legar desconeixement, o bona fe, perquè varen ser informats, avisats, advertits...i no en varen fer cas. No hi ha doncs, ni presos polítics ni exiliats. Hi ha presos i fugitius de la Justícia. Ni més ni menys. 

 

INICIAT EL TERCER CURS DE RUS - art. blog personal.


INICIAT EL TERCER CURS DE RUS – UNIVERSITAT DE MANRESA .
Ahir, dimarts dia 8 d’octubre, vàrem iniciar el tercer curs de rus, amb una grata sorpresa, per la  incorporació de dos nous alumnes, la Clàudia i el Jordi. Ara , som 6, cosa força excepcional, perquè en idiomes com aquest, poc a poc ,alguns alumnes van desertant. Em va passar la primera vegada que em vaig matricular de rus a Barcelona, a meitats dels anys 70, fins a quedar jo sol, durant prop de 2 anys.
Ara, a la universitat de Manresa, varen fer un esforç especial, permetent la constitució d’un curs de rus, amb 5 alumnes. Al cap de 4 mesos, vam quedar 4, i així vam acabar el primer curs, i vam estar tot el segon. Ahir, doncs, finalment 2 nous alumnes, que havien estudiat en altres universitats, es varen ajuntar a nosaltres. Molt millor. Això permet ampliar converses i exercicis, i dona temps a pensar millor algunes respostes. També permet diversificar els temes a tractar.
I aquest curs, toca entrar en les noves tecnologies, posant un programa de rus en el meu mòbil, i en el meu ordinador, per tal de deixar enrere les preguntes i respostes en castellà, i fer ser el rus, en tot moment. Sigui en els intercanvis de peticions a la professora, sigui a l’hora de fer els exercicis, corresponents. Jo que sóc de lletres, ja he demanat ajuda, per a fer possible aquesta introducció d’un programa rus en mòbil i ordinador, per a començar, amb bon peu, la nova etapa.
I ara ja, fins el mes de juny, classes cada setmana, amb els exercicis que toqui fer, i aprofitant els mitjans audiovisuals per a escoltar i mirar programes, pel·lícules, o converses que puguin servir per a practicar l’idioma. La meva intenció és continuar els cursos, fins al domini de l’idioma. Va molt bé tenir unes obligacions setmanals d’assistència a classe, fer exercicis, estudiar i refrescar la memòria. A més, si tot va bé, m’agradaria anar una setmana a Sant Petersburg, el proper estiu. Seria una bona manera de practicar l’idioma, al mateix temps que visitar una de les ciutats més impressionants del món.
També, ahir, la professora ens va notificar que a Instagram circula el vídeo que vàrem gravar dos dels alumnes del curs, en Jordi i Jo mateix, a finals del curs passat. Era la presentació d’alumnes dels diferents idiomes que es poden estudiar a la Universitat, per animar a tothom a inscriure’s a la FUB. Tinc curiositat per veure’l. Espero trobar algun amic / amiga, que me l’enviï i us el pugui fer arribar.

Acabo. Animo tothom a estudiar idiomes, en qualsevol moment de la vida. En el meu cas, vaig començar amb el castellà ( el català, el vaig estudiar jo sol. Eren altres temps), vaig continuar amb el francès, i amb 18 anys em vaig plantejar què fer de cara el futur. Una de les opcions, em va portar a estudiar anglès i rus, com a grans idiomes de futur. I ja a Berna ( Suïssa) em vaig ficar amb l’alemany i el italià. Tots els idiomes apresos els he anat parlant i practicant, excepte el rus que el tenia molt rovellat, i em sabia greu, deixar-lo perdre. D’aquí l’interès en trobar una Universitat, a prop, per a recuperar-lo, cosa que estic fent. Animo a tothom a entrar en aquest món perquè cada nou idioma obre noves portes a la cultura, als viatges, i al mon en general.                   Joan Roma i Cunill

Tuesday, October 08, 2019

 

VISITA A LA CATEDRAL - art. El 9 Nou


VISITA A LA CATEDRAL.
Les visites a les catedrals, son obligades, en totes les ciutats,  seus episcopals, com és el cas de Vic. No en va, l’església i la gent, van fer esforços extraordinaris perquè sobresortissin , en relació a qualsevol altre de l’entorn.  Hi ha algunes excepcions, en interès històric i arquitectònic, en ciutats que no son seus , i tanmateix ,tenen conjunts d’un enorme interès artístic. Per no anar gaire lluny, Ripoll, n’és un bon exemple i la Seu de Manresa, també.
Però, com usuari – consumidor habitual de cultura , a Vic, una visita a la catedral la considero obligada, cada dos o tres mesos. El mateix faig, a nivell de Museu, però vaja, tornant a la catedral, estic esperant amb gran interès el resultat de les importants  obres que s’hi estan duent a terme, sobretot per veure com queda el claustre.
Dit això, quan entro a la catedral, en la seva immensitat, trobo a faltar alguns elements que considero necessaris per a la seva admiració i comprensió. Moltes de les catedrals ofereixen un interior força fosc, cosa que no permet gaudir de tots i cadascun dels seus elements més destacats. En el cas, que ens ocupa, de les pintures de Josep Maria Sert.
Hi ha hagut una bona iniciativa, com la de permetre l’entrada, per la porta del mig, en comptes de la lateral. Això permet entrar pel bell mig de la nau central. El grau d’il·luminació és raonable, a l’igual que tenir música de fons, de bona qualitat. Es un encert, el conjunt d’aquests dos elements.
Pel que fa l’ampliació de la il·luminació ,pels qui volen veure millor el conjunt, hi ha l’opció de pagar 2 euros, en un caixer ( ara avariat) però que queda resolt, en la recepció.  Aquest reforç d’il·luminació dona una molt millor imatge de la majestuositat de l’interior, però no permet apreciar, comprendre o entendre, la major part de les pintures de Sert.
I aquí, és on volia arribar. Aprofitant les grans obres que s’estan duent a terme, aniria molt bé disposar d’un parell d’elements estàtics, a l’entrada, a banda i banda que oferissin, pagant o no, el recull de totes les imatges, amb unes explicacions mínimes per fer-les comprensibles. Es a dir, que qui vulgui pagar per ampliar la il·luminació, alhora tingués opció a poder passar , una per una, les grans pintures de Sert.
He de reconèixer que he llegit força sobre els orígens , obres , reformes i remodelacions de la catedral, així com l’encàrrec i treball de Sert, però si hagués d’explicar a visitants de casa o de fora, cadascuna d’elles, no en seria capaç. La llunyania, la foscor, la gama de colors que va fer servir, la grandària de les composicions...fan complicada la seva entesa i la seva composició. Es el que els hi passa a la immensa majoria de visitants, com he pogut comprovar en cadascuna de les visites fetes.
Així, doncs, tenir a l’abast, un “tòtem” descriptiu, amb bones fotos i bones explicacions, siguin escrites o parlades, en diferents idiomes, facilitaria la comprensió i augmentaria el interès de la visita. El mateix caldria fer, en el claustre, una vegada restaurat. I és que tot millora quan entens millor el que estàs visitant.
De fet, les noves tecnologies permeten, facilitats mai imaginades, i potser alguna de les que he parlat, estiguin ja en marxa. No sóc expert en el tema, però quedo meravellat quan amb un simple codi QR, es poden oferir informacions i imatges, o per altres mitjans, es pot aconseguir resoldre l’interès o incomprensió per elements artístics de primer ordre. Sigui com sigui, una ciutat capital, té en els seus monuments un punt d’atracció enorme, que si sap completar i complementar, li suposen beneficis en tots i cadascun dels sectors de la ciutat. La catedral, n’és un bon exemple.



This page is powered by Blogger. Isn't yours?