Sunday, March 17, 2024

 

ISRAEL - GAZA, SUPERADES TOTES LES ATROCITATS - art. Nació Digital Solsona

ISRAEL – GAZA: SUPERADES TOTES ATROCITATS. Esgotats ja tots els adjectius disponibles, no podem assistir impassibles a un extermini planificat i executat amb tota mena d’accions i actuacions, fora de les normes més elementals de respecte als éssers humans. Es donen xifres que superen les 30.000 víctimes, de les quals un 80%, dones i nens/nenes. Qui pot contemplar imatges i llegir descripcions de les atrocitats comeses, sense exigir la intervenció de tots els països del món ? Xifres, que tampoc reflecteixen la realitat perquè ni se sap qui ha quedat colgat per milers de tones de runes, ni qui ha patit els excessos dels colons a la zona de Cisjordània. En el marc del gran conflicte, n’apareixen molts d’altres de menors, però igualment insuportables. Com pot durar tant una actuació bèl·lica, amagada sota justificacions de defensa pròpia. Tots ens vam sentir concernits per l’atac terrorista de Hamàs contra persones innocents. Era lògica i justa una reacció contundent per a castigar als culpables, però no, derivar aquesta acció contra una immensa població civil, amuntegada i indefensa, en una franja on malviuen des de fa una eternitat. Els culpables d’aquesta desaforada actuació han de ser perseguits i castigats. No per tenir alts càrrecs de govern poden sortir-ne indemnes. I sabem de reaccions internes en contra d’aquesta represàlia, però s’ha de demanar més valentia i més unió per parar la guerra i portar a terme una reparació que hauria de passar per l’existència de dos Estats, coexistint en pau. Si una reacció ha de venir de l’interior d’Israel, una altra d’essencial ha de venir de la mà dels EUA, principal aliat i sostenidor de l’acció bèl·lica amb tota mena d’armament. Es comencen a veure accions de rebuig a l’interior dels EUA, sigui per ciutadans de procedència musulmana, sigui pel rebuig que produeixen les imatges i els resultats d’aquesta acció. Però tot és massa lent, massa circumstancial quan cada dia hi ha víctimes, per desenes o centenars. Des de l’ONU, el Secretari General està fent un important paper de crítica, i exigència de responsabilitats, alhora que proclama la necessitat de l’alto el foc, per a poder alimentar la població i recuperar un mínim de serveis sanitaris. També, en Josep Borrell, en tant que representant de la UE, exerceix un paper essencial, però s’ha d’anar tant lluny com parar una guerra, absolutament desigual. Aquesta guerra, trenca tots els esquemes i destrossa totes les simpaties i recolzaments obtinguts per Israel al llarg de la història contemporània. Costarà generacions recuperar la pau i la tranquil·litat, perquè l’odi que ara es sembra, serà recollit per les generacions futures. Ningú oblida les atrocitats que ha vist, i encara menys quan les ha patit en carn pròpia. Els capdavanters d’aquesta fúria no s’adonen del càstig que promouen, ni que sigui a molts anys vista. Qui podrà viure en pau, si ha estat protagonista de les majors atrocitats ? Com és que no surten molts més contraris, i fan fora uns extremistes que volen deixar enrere només que destrucció i patiment. Els errors, sempre s’acaben pagant. Ara ja no parlem d’un error sinó d’una campanya planificada i programada, de destrucció total, sense ni tant sols tenir pensat en el dia de demà. Destrucció per destrucció, en comptes de proposar uns canvis històrics que puguin servir per fer viable la convivència futura. Hi ha molts culpables a dintre i a fora, i a tots ells hem d’exigir responsabilitats.

Friday, March 15, 2024

 

RADICALMENT HONESTOS - art. Regió 7

RADICALMENT HONESTOS. Uns pocs corruptes, poden produir danys immensos, al partit on estaven i de rebot, a tot el conjunt del país, de l’Estat, i més enllà. Va en la condició humana que algú, habitualment gandul, barrut i poca vergonya, vulgui aprofitar-se del càrrec o de les amistats i contactes, per treure’n profit personal. L’importa un rave el dany que pugui produir, perquè d’entrada es considera tant llest com per imaginar que mai l’atraparan. Poden ser tant rucs i tant beneits com creure’s les seves mentides i imaginacions. Vull deixar clar d’entrada, que els deshonestos son pocs, molt pocs, però son un arma de destrucció massiva. Poden embrutar o fer planar dubtes sobre una immensitat de persones, radicalment honestes, en la vida privada i molt més en la pública. Mirem algunes xifres per a avaluar les proporcions. Tenim a Espanya, al voltant de 85.000 càrrecs públics. Es a dir, persones que ocupen plaça en ajuntaments, com alcaldes o regidors, en consells comarcals ( tots compatibilitzen càrrecs municipals), en diputacions( també provenen d’ajuntaments), parlaments autonòmics, eurodiputats, diputats al Congrés i senadors. En aquesta xifra, també hi son els càrrecs de confiança, proposats per tots i cadascun dels partits. Si observem la xifra global, i la contrastem amb el nombre de persones que s’han deixat portar per pràctiques inadequades o clarament corruptes, veurem que son una ínfima part del total. Cada any, apareixen alguns casos en algun organisme o alguna administració, però, pocs, molt pocs. Evidentment, que l’ideal seria no tenir-ne cap, però, per desgràcia sempre hi ha qui es mou per interessos purament personals i espuris. He portat quaranta anys, en diverses institucions públiques, i puc assegurar que les mesures anticorrupció han anat pujant de to, fins arribar a cotes, difícilment millorables. Tot és objecte de millora, però no es poden paralitzar gestions, sota el criteri que tot ha de ser revisat fins extrems impossibles. Les maquinàries de les administracions han de poder funcionar, i de fet ho fan, amb un gran nombre de supervisions i controls interns, però alhora també externs. Només uns pocs beneits, poden pensar que les seves actuacions no seran vistes ni detectades per ningú. Tot és objecte d’estudi, de supervisió i control, i en el cas de pràctiques inadequades, es posen en marxa els mecanismes de correcció, primer, i si cal, judicials. Precisament si en un lloc les coses estan clares i diàfanes és en el si del partit socialista. A Catalunya i arreu de l’Estat. A cada grau del partit, li correspon un grau de supervisió i control, com per no poder fer ni la més mínima despesa, que no tingui la corresponent justificació oficial. I, a banda dels controls interns, pràcticament cada any o dos anys, hi ha la supervisió i control del Tribunal de Cuentas. Molt rigorós i detallista. Per això quan apareix un cas inesperat, tots volem saber què o qui ha fallat, en la vigilància. I demanem responsabilitats immediates com per amputar el membre ferit, per evitar la gangrena. En tenim un d’ insòlit i de dimensions no prou conegudes que ens ha colpit durament, oimés quan hem d’escoltar retrets i acusacions inventades, per part del partit més corrupte de la nostra història contemporània. Faria bé el PP, i algun altre que vol donar lliçons de mirar a l’interior i treure’n conclusions.

Thursday, March 14, 2024

 

L'ESCALADA DE DESPROPÒSITS - art. Blogesfera

L’ESCALADA DE DESPROPÒSITS. L’anterior legislatura, va ser molt poc pedagògica, des del punt de vist d’exemplaritat en l’ ús de les formes parlamentàries. Malament anem quan s’envien imatges i debats, fora de lloc, a la ciutadania. I no solament per les formes, sinó per continguts, plens d’exageracions, crítiques i falsedats que son fàcils de comprovar. Quedaven lluny les paraules d’Alfonso Guerra, titllant Adolfo Suárez de “tahur del Mississipí”. Desafortunades, en el seu dia, però que han quedat superades per tota mena d’acusacions i imprecacions per part dels principals representants del PP i de VOX. De VOX era esperable però han contaminat el PP fins extrems impensables i jo diria que irreversibles. I aquesta és la gravetat de la situació. Perdut el govern que donaven per fet, s’han llençat pel pedregar, pensant que ja arribarà el dia en que podran tornar a la normalitat. No, no, no és tant senzill. Quan algú es llença muntanya avall, amb neu fresca, es fa una bola que va creixent i creixent fins convertir-se en una allau. Ara el PP, està en plena allau, de la qual no en pot sortir perquè els més il·luminats i extremistes demanen més i més foc. Aleshores, qualsevol dels dirigents considera important fer mèrits, en base a apujar el to, i buscar declaracions més dures i contundents. Es igual si entremig hi ha mentides, falsedats o ignorància absoluta. Ja s’ha dit i si convé, es farà una petita nota per retirar algun improperi. Tema resolt. El problema és que s’han ficat en una roda infernal, en la qual tot es qüestiona i es deslegitima. No solament el paper del govern i el seu president, sinó el paper del Congrés dels diputats, simplement perquè allà no tenen majoria. O el Tribunal constitucional perquè el titllen d’obeir directrius externes...Per al PP ja no hi ha res sagrat, ni tant sols la democràcia que per a ells, ha quedat en entredit quan s’ha arribat a pactes entre partits molts diferents. En comptes d’acceptar i lloar la diversitat, la negociació i el pacte, el que s’ha decidit és despotricar contra tot i contra tots. Ara i aquí, el PP va pel camí de l’autoritarisme, amb usos molt poc democràtics de les institucions que presideixen. Aquesta situació, juntament amb el perillós joc d’uns pocs, però molt ben situats càrrecs judicials, suposa un moment crític en la vida democràtica. Es en moments com aquests en que el cap ha d’estar fred i tranquil com per entomar els reptes amb serenitat, sense fer cas als extrems, decidits a crear situacions cada vegada més conflictives. El seny s’ha d’imposar, i ha de ser imposat a tots aquells que fa temps l’han perdut. Ho veiem en el dia a dia, amb el PP i VOX, però hi ha amplis exemples de la poca serietat i consciència, per part de Junts en molts casos, i d’ERC, en menys ocasions. El país no està per a més tensions i conflictes. S’ha d’exigir el retorn a la normalitat democràtica, i exigir el respecte i l’acatament a la separació de poders que garanteix la democràcia plena de la que gaudim. Que ningú la vulgui torpedinar.

Wednesday, March 13, 2024

 

INVERTIR EN REHABILITAR - art. Diari de Terrassa

INVERTIR EN REHABILITAR. Estem ja en la Catalunya dels 8 milions d’habitants i el creixement no s’atura, cosa que obliga a fer canvis substancials en la planificació d’infraestructures, equipaments i serveis. Per una banda disminueixen els naixements, per l’altra s’incrementen les necessitats d’equipaments i serveis per a les persones grans. I per totes bandes, creix la urgència de disposar d’habitatges, a preus raonables. Ara, en bona part del país, no ho son. Catalunya, és un país petit, i la manca de previsió i planificació ha produït una ocupació del territori, de manera molt desigual que vol dir molt desequilibrada. Un immens cap a l’àrea metropolitana de Barcelona i unes extremitats, cap amunt i cap avall, del litoral. Amb un rerepaís immens, buit d’habitants. Si tenim una immensa àrea metropolitana ocupada, i amb pocs espais disponibles, el lògic seria promoure la mobilitat i el transvasament d’habitants cap a zones despoblades. I no solament d’habitants sinó també d’activitats. En aquest moviment, o facilitem habitatge en bones condicions, o no serà possible. I ho hem de fer, sense necessitat d’ocupar més espai lliure, tenim a l’abast un immens parc d’habitatges buits, a la nostra disposició. Quan dic a la “nostra disposició” vull dir que està inutilitzat i dona la impressió que ningú està realment interessat en donar-li un nou ús. Greu error, incomprensible i inacceptable. A cada poble, a cada ciutat, gran o petita, trobem un bon nombre de cases tancades. Algunes des de fa vint, trenta o quaranta anys. Increïble perquè serien la solució al dèficit que patim. Espero i confio en que la política d’habitatge que torna a estar com una de les prioritats del govern central comporti canvis legislatius que permetin o fins i tot obliguin a modificar aquesta situació i finalment es mogui tot. Vull dir que es mobilitzin centenars de milions, destinats a la compra de cases i edificis vells, i es destinin a la rehabilitació, per posar-los en el mercat de lloguer assequible. Aquesta pluja de milions permetria donar una empenta important a tot el sector de la construcció i àmbits complementaris, durant anys. I en poc temps, perquè amb prou diner, tots els ajuntaments podrien emprendre accions de compra, i tot seguit iniciar les obres de rehabilitació. No parlo només dels 947 municipis de Catalunya, penso en els més de 8.000 de tot Espanya. Ha de ser una autèntica revolució al servei de la protecció i renovació de centenars de milers de cases i edificis com per oferir dos o tres milions d’habitatges. Son les xifres de les que parlen els experts en demografia, a la vista del creixement d’habitants per una banda i de l’expulsió de les grans ciutats. Les grans ciutats poc terreny urbanitzable els queda. Millor transvasar habitants cap a municipis propers i facilitar el treball telemàtic com perquè molts puguin viure i treballar, en municipis allunyats de les grans capitals. Seria una bona manera de recuperar vida i activitat en pobles buidats. Es només qüestió de voluntat política. Si es posen diners i facilitats, tots els ajuntaments poden emprendre aquesta via. El canvi, a nivell de país seria radical i frenaria la degradació patrimonial que ara, gairebé tots els municipis petits i mitjans, pateixen. A més, els resultats es veurien en molts pocs anys.

Tuesday, March 12, 2024

 

LAS FUNCIONES DE UN ASESOR - art. El Obrero digital

LAS FUNCIONES DE UN ASESOR. En todas partes, puede salir una manzana podrida, va en la condición humana, pero que se quiera extender la podredumbre sobre la totalidad de un colectivo, ni es justo ni es razonable. Si echamos cuentas, veremos que en España hay unos 85.000 cargos públicos, con mayor o menor dedicación: ayuntamientos, diputaciones, consorcios, mancomunidades, gobiernos y parlamentos autonómicos, Congreso, Senado y Gobierno nacional. Pues bien, en determinados niveles, se necesitan asesores para reforzar, apoyar y ayudar a los cargos públicos en sus funciones. Nadie es experto en todo, ni llega a todas partes. Lógico tenga ayuda para llevar a buen puerto sus competencias. Personalmente, ejercí el cargo de asesor del Grupo Socialista en la Diputación de Barcelona durante uno de sus mandatos. Expongo brevemente cuáles eran mis funciones y mis condiciones de trabajo. Mi horario laboral era variable, dependiendo de las necesidades de los cargos a los cuales asesoraba: alcaldes y concejales socialistas, en gobierno o en oposición, en dos de las comarcas de la provincia de Barcelona. Unos 40 grupos, en total. Mis viajes suponían entre 4.000 y 4.500 kms al mes, los gastos iban incluidos en el salario. La disponibilidad era de 7 días a la semana, en función de multitud de situaciones. Muchas reuniones y visitas a pueblos, eran en sábados o domingos, cuando los alcaldes i/o concejales estaban libres. La mayoría, compaginaban trabajo privado con el público. Otras visitas se hacían cualquier día de la semana, a petición de los cargos públicos. Se hablaba de propuestas urbanísticas, económicas, ordenanzas, tasas, subvenciones, y un largo etcétera. La mayoría de pueblos eran de pequeña dimensión con lo cual no disponían de técnicos propios y debían pedir información a entidades superiores. Las reuniones presenciales ocupaban un lugar preferente, pero a continuación venía el contacto telefónico y el telemático. Eran habituales los contactos semanales con los alcaldes, y mensuales con los concejales, en la oposición. Había intercambio de información y documentación sobre todo lo referente a su municipio, su comarca, o su provincia, sin dejar de lado, todo lo referente a la política regional. Dentro de las funciones, entraba ayudar en la redacción de propuestas, documentos, mociones y alegaciones a trámites en curso. También asesorar temas jurídico – legales, y en el caso de cargos de gobierno, aconsejar y buscar documentación que les pudiera servir para redactar o modificar ordenanzas o implementar nuevas infraestructuras, equipamientos y servicios. La interrelación entre unos y otros era constante y muy variada. También a nivel de prensa y transparencia. En resumen, el trabajo era intenso y extenso, tanto territorialmente como a nivel de temas a tratar. El objetivo era tener a los equipos de gobierno y de oposición, lo mejor informados posible, lo mejor documentados como para ejercer sus cargos, con seguridad y determinación. Para ello, los horarios debían ser flexibles y variados, a instancias de los cargos públicos, superando, ampliamente los horarios formales. En fin, un trabajo interesante, cuya recompensa consiste en mejorar constantemente el papel de los cargos asesorados, y al mismo tiempo evitar cometer errores que pudieran entorpecer sus funciones. Nada más y nada menos. Para acceder al cargo, tener un buen currículum en materia municipal como para poder ejercerlo en plenitud técnica y política. Este es el noble quehacer de un asesor normal y corriente. Si en algún momento y lugar alguien pretende usarlo para otras historias, entra dentro de la picaresca, mala práctica y malas formas. Nada que ver con la política seria y formal.

Sunday, March 10, 2024

 

LLUÍS LLACH: A LA RECERCA DEL PROTAGONISME PERDUT - art. Nació Digital Solsona

LLUÍS LLACH: A LA RECERCA DEL PROTAGONISME PERDUT. Ningú li podrà discutir l’alta qualitat de les seves cançons i composicions, així com la novetat que va suposar la seva aparició en el món musical, i el llegat que ha deixat, després de tota una vida dedicada a la cançó, en les seves més variades formes. Quedaran per sempre un gran nombre de composicions, d’una elevada qualitat, profunditat i representativitat. Hem tingut, amb ell, un dels més alts protagonistes musicals, comparable a Raimon i Joan M. Serrat, en arrelament i projecció de la cultura i música catalanes. Quedi dit, l’enorme mèrit d’haver posat la cançó catalana, en un dels nivells més elevats de la seva història. Però, aquesta introducció, és per donar pas, a un altre aspecte de la seva vida, que contrasta amb la de l’artista. Es lògic, ser patriota i revolucionari, en moments de confusió i exaltació dels valors propis, i de lluita contra qui els vol menystenir o anonearrar, però precisament per la rellevància de la persona i el que significa, s’ha de ser especialment curós a preservar i respectar els drets i les idees dels altres. Aquí, és on va fallar la persona. A diferència dels anteriors cantautors citats ( Raimon i J.M. Serrat) ell es va implicar de ple, en el procés independentista, amb un protagonisme i unes actuacions que l’han marcat per sempre més. Per a alguns, els podrà semblar lògic i positiu, per a molts d’altres, ho vam considerar un greu error. O més que error, un despropòsit. Quan algú com ell, llegit, viatjat, instruït, coneixedor de la realitat catalana, espanyola, europea i mundial, no pot al·legar haver estat enganyat pels principals impulsors del procés, perquè no és creïble. Es a dir, quan ell es llençà a “fer bolos” per tot Catalunya, predicant els bons fonaments del procés, i la segura obtenció de la independència, no pot dir després que ha estat enganyat i que ell predicava de bona fe, i que han estat els altres els que l’han traït. No, no, això no s’ho creu ningú. Ell, era conscient que res estava preparat, ni hi havia cap possibilitat d’èxit, ni existia suficient recolzament ni consens a l’interior de Catalunya com per emprendre un embat que havia d’acabar en un rotund fracàs, com així va ser. Per què es va llençar a recórrer pobles i ciutats, sol o acompanyat per altres il·luminats, proclamant les bondats d’un procés que d’entrada deixava fora, a dues terceres parts dels habitants del país? Com podia un intel·lectual, prometre el que només eren que invencions i falsedats ? Què el va dur a buscar protagonisme polític, traint el seu passat de lluita contra les mentides i falsedats ? Per què falsejar la realitat ? Per què enganyar al poble català ? Per què acceptar un càrrec de diputat, com a premi a tanta disbauxa ? I ara, vist que ningú compleix les expectatives que ell ha posat al moviment independentista, surt del Consell per a la República, com a càstig a les negociacions de Puigdemont amb el PSOE, i proclama voler tenir un nou protagonisme dintre de l’ANC. Es que vol tornar al Parlament, de la mà de Clara Ponsatí ? A la vida, és tant important saber entrar, com saber-ne sortir. Una llarga i meritosa vida artística, ha donat pas a un afany de notorietat, invocant accions que la immensa majoria del poble català no volem ni acceptem. Si no ho tenia clar, aviat ho comprovarà.

Friday, March 08, 2024

 

UNES QUANTES XIFRES DEL PRESSUPOST - art. Regió 7

UNES QUANTES XIFRES DEL PRESSUPOST. Tot i ser de Lletres, m’ha tocat ocupar-me dels números d’un ajuntament, durant 40 anys, la qual cosa m’ha fet ser molt pràctic a l’hora de mirar-me els números d’altres administracions. Amb unes poques xifres ja es veu si les coses van bé o no, i francament en el cas de la Generalitat, les coses no van gens bé. Dono unes poques xifres per demostrar-ho. Es cert que s’està a punt d’aprovar el pressupost més alt de la història: 43.673 M. Es una xifra enorme que demostra el poder d’una institució i alhora la descentralització que es va iniciar quaranta- quatre anys enrere. Ara bé, tenir un pressupost molt elevat no vol dir que la gestió hagi estat eficient. No ho dic per ara mateix, sinó al llarg de tot aquest llarg període. Ho veureu amb uns pocs números. A finals d’aquest any, la Generalitat tindrà en nòmina, 290.000 persones, entre funcionaris i personal contractat. Representa un 8% dels treballadors del país. I si es compleixen les previsions, arrodonirem la xifra fins els 300.000, l’any vinent. Es una xifra enorme que demostra les competències en àrees tant bàsiques com Sanitat, Educació, Benestar Social, Seguretat, etc. Tenim un deute de 86.600 M, equivalent al doble del pressupost real, la qual cosa suposa un 29,5% del PIB, i una immensa partida en interessos, de manera que al final de tot, la partida destinada a inversió és de 3.064 M, o sigui un petit 9,7% del pressupost. Aquesta dada, per ella sola exemplifica l’enorme pes de les despeses corrents, en detriment de les inversions. No és una bona mostra de bona gestió i eficiència. S’ha arribat a un acord entre ERC i el PSC, després de diverses reunions en les quals han anat acostant posicions fins arribar al pacte definitiu. Ara falta aconseguir un nou soci per arribar a la majoria absoluta, sigui mitjançant el vot afirmatiu o via abstenció. Confio en que serà aprovat, perquè, tot i no ser el millor pressupost, és una eina indispensable per tirar endavant. Dit això, ha arribat el moment de plantejar grans canvis en l’estructura interna i externa de la Generalitat. El proper govern, ho haurà de fer si vol realment fer un salt en la gestió i eficiència. S’ha anat arrossegant una estructura creada els anys vuitanta, només retocada o remodelada, en les formes, sense tocar el nucli . Sense entrar en el fons, i ja no dona més resultats. L’actual Generalitat és una màquina immensa, semblant a un transatlàntic, feixuc, difícil de gestionar i molt complicat de maniobrar. Em recorda una mica l’antiga Diputació de Barcelona, fins que va entrar el partit socialista i la va convertir en un vaixell insígnia. Cal un nou lideratge general, i un munt d’eficients polítics i gestors que la sacsegin de dalt a baix, fins tenir una administració àgil i eficaç, amb una molt més àmplia capacitat inversora, com per fer front als reptes de futur. I per descomptat, ser model i exemple per a la resta de CCAA d’Espanya, amb prou de pes com per marcar les línies essencials, al propi Govern Central. Aquest ha de ser l’objectiu de cara l’any vinent, en motiu de les eleccions al Parlament.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?