Monday, September 28, 2020

 

REACCIONS VENJATIVES, DESPROPORCIONADES ? - art. Nació Digital Solsona

REACCIONS VENJATIVES, DESPROPORCIONADES ? Els partits independentistes, i l’àmbit que anomenem, genèricament, com sobiranista té per costum batejar qualsevol actuació judicial com a “venjança” o desproporció. Així ho ha considerat en tots i cadascun dels expedients judicials oberts, sentenciats o no. El darrer cas, és per la desobediència del president Torra, en matèria de retirar pancartes de la seu de la Generalitat. Per a tots aquests defensors, de la desobediència, no és de rebut condemnar-lo a una pena d’inhabilitació. Ho troben desproporcionat. Es pot estar més o menys d’acord amb aquesta opinió, però és que som un país donat a incomplir per incomplir. I si la llei estableix la prohibició de tenir símbols partidistes en espais públics, s’ha de complir. Sinó agrada, es canvia la llei, si es disposa de suficient representació parlamentària, i sinó, toca complir-la. Aquí, a Suïssa i a Austràlia. He estat representant electoral del meu partit, gairebé durant 40 anys, i a cap representant se’ns acut protestar per resolucions de la Junta Electoral de Zona, respecte a fer retirar cartells, pancartes o altres símbols posats en un col•legi electoral, o en un edifici públic. Tots coneixem el contingut de la llei electoral, i tots som defensors del seu compliment. Faltaria més. Aleshores, com es pot defensar que tot un president de la Generalitat se la pugui saltar, per simple caprici, i jugar el joc dels insensats, de posar i treure pancartes partidistes del principal edifici institucional del país. Es indefensable, i fan bé els tribunals de sancionar les infraccions. Es que l’alternativa suposaria l’imperi del caos. Qualsevol partit o particular podria decidir posar cartells o pancartes a l’entrada de qualsevol local electoral, o d’ajuntaments, consells comarcals, departaments....o anar més lluny, i posar grans anuncis al davant mateix. Les lleis s’han de fer complir, sinó millor derogar – les. I les lleis s’han d’aplicar a tothom per igual, sense excepcions, oimés quan qui les incompleix és un representant públic. Precisament el qui hauria de donar exemple, es converteix en exemple del seu incompliment. Impensable. I ara parlem de pancartes, però és que podem parlar de reglaments, o d’altres lleis de més rellevància , les quals podrien ser interpretades o vulnerades a gust del consumidor. Si estem en un estat de dret, és perquè es fan lleis, amb l’obligació de fer-les complir. Sense lleis, no hi ha democràcia, impera el caos. Així, doncs, és evident que passarem a la història per un president inhabilitat per una futilesa. Culpa d’ell, no de la llei. Es increïble el grau d’insensatesa d’aquest president, però segurament suposa una bona solució la seva inhabilitació perquè posarà fi al pitjor mandat de la història de Catalunya. Es hora de fer foc nou, convocar eleccions i aconseguir una composició diferent del Parlament com per a poder conformar un nou govern operatiu i eficient. No podem continuar sota l’imperi de la mediocritat i les baralles. El canvi és urgent i en profunditat.

Friday, September 25, 2020

 

PERQUÈ EN DIUEN EXILI ? - art. Regió 7

PERQUÈ EN DIUEN EXILI ? Entre els anys 72 i 79, vaig treballar i estudiar a Berna ( Suïssa), on vaig entrar en contacte amb la diàspora espanyola , procedent de la guerra civil i la persecució franquista, a banda dels centenars de milers de ciutadans , a la recerca de millors condicions de treball i vida. Vaig tenir ocasió també , d’assolir un dels càrrecs de direcció dels casals catalans, de manera que el contacte amb altres organitzacions cíviques, culturals i polítiques, fou immediata i intensa. Fruit d’aquests contactes, vaig conèixer a fons i de primera mà, la realitat de l’exili, a Suïssa, sí, però també a França, Alemanya, Gran Bretanya i fins i tot a diversos països de l’Amèrica Llatina. La realitat pura i dura, de la totalitat dels exiliats, fou la d’uns primers anys extraordinàriament durs, a nivell de recerca de treball, habitatge, i implantació a cadascun dels països, amb els lògics canvis de vida , tradicions, cultura i llengua. Les dificultats foren immenses, agreujades per la temença d’infiltrats, procedents de la policia franquista, en tota mena d’organitzacions d’immigrants, fossin religioses, culturals, o festives. Les prevencions eren habituals i constants, per evitar passos en fals que podessin comportar problemes afegits, a l’hora d’oficialitzar els permisos de residència i treball. La precarietat de vida i treball eren habituals, fins aconseguir una certa estabilitat, al cap d’un bon nombre d’anys. Aquest és el guió de gairebé la totalitat dels centenars de milers d’exiliats, de la guerra civil, i la posterior repressió franquista. Molts d’ells i elles, varen morir sense poder retornar a casa, d’altres ho varen aconseguir, després de mitja vida en terres estranyes i sovint, inhòspites. Perquè aquesta llarga introducció ? Doncs, per manifestar el més absolut desacord en considerar els polítics fugitius, com a exiliats. No ho son, ni per raons de fugida, ni per l’estatus que gaudeixen. Els agradi o no, Espanya és una democràcia plena, situada en el dinovè lloc, en el Índex de democràcies, a nivell mundial, en una classificació de 167 països. Perfectible, per descomptat, però per davant de Països com França, Bèlgica, Portugal, Itàlia, Japó, EUA,.... Els polítics fugitius varen cometre suposadament delictes, substanciats i sentenciats, en el cas dels seus companys de viatge, que varen afrontar les seves posicions i actes davant dels tribunals corresponents, sense fugir, ni cometre la covardia d’abandonar als qui havien col•laborat amb ells i elles. Tampoc ho son, a nivell material, puix que tots ells i elles tenen ingressos generosos i permanents, procedents de les institucions en les quals participen o dels partits als quals pertanyen, però tots ells /elles, gaudeixen d’una sanejada posició econòmica, i un confortable habitatge, en algun cas equiparable a un autèntic palauet. Poden témer les repercussions polítiques i judicials dels països on s’han refugiat, però res a veure amb la situació dels qui varen patir exili, de manera que les més grans preocupacions els poden venir dels remordiments per les actuacions dutes a terme, en el marc del procés, i especialment d’una fugida, abandonant els companys de viatge a la seva sort. I lògicament també de l’inevitable rendiment de comptes que hauran de donar, davant els tribunals espanyols, el dia que siguin retornats, una vegada modificades les lleis de la UE per donar compliment al lògic intercanvi de tramitacions judicials. No en diguem exili, quan parlem d’una realitat, totalment diferent. Aquí, el nom fa la cosa.

Thursday, September 24, 2020

 

TEMPS DE BOLETS, TEMPS DE CONFLICTES - art. Diari de Terrassa

TEMPS DE BOLETS, TEMPS DE CONFLICTES. Hem començat una nova temporada de bolets, amb els mateixos problemes de sempre. Invasió generalitzada del territori rural, sense prou coneixement dels drets i deures com per fer compatible la recollida de bolets amb el respecte a la propietat privada. Per a molts boletaires ocasionals, el territori és de tots, i si és de tots, és meu, per tant puc fer el que em doni la gana. Alguns exemples: aparcar allà on em vagi millor, tant si és a la cuneta d’un camí, com si és en un camp o en un prat. Per a molts, si hi ha herba, és un bon lloc, perquè el cotxe no s’embruta, i al cap i a la fi, l’herba ja torna a créixer. No s’imaginen que l’herba trepitjada no se la volen menjar les vaques o cavalls que hi pasturen. Si hi ha un vailet ( fil amb corrent, per evitar surti el bestiar ) , es pot trencar o canviar de lloc, per passar millor, sense imaginar que les vaques, vedells i cavalls, es poden escapar cap altres finques, cap a carreteres o lluny enllà, amb costosos efectes per als propietaris a l’hora de tornar-los a casa seva. I les deixalles. A banda de la pèssima imatge de trobar tota mena de llaunes, plàstics, paper d’alumini, i altres restes, cada any, tenim notícia d’algunes morts d’animals per haver ingerit ampolles de plàstic, abandonades en els boscos. En fi, aquesta és una constatació anual de l’estat de les coses, en matèria de temporada de bolets, de manera que a no gaire tardar s’haurà d’implantar un carnet, un permís, una autorització. I no és que un carnet, resolgui tots els problemes abans esmentats, en absolut, però almenys es podrien tenir uns ingressos com per destinar-los a la neteja de boscos i a tenir alguns vigilants que regulessin el comportament i podessin sancionar , en cas d’incompliment. Es una mica trist, pensar en sancions, però a la vista està la manca de civisme, any rere any. I com sempre passa, paguen justos per pecadors perquè molts tenen un comportament exemplar, però ni que sigui només un cinc per cent, els que no compleixin, n’hi ha prou per provocar danys considerables a pagesos, ramaders i propietaris, en general. En altres indrets, la recollida de bolets està regulada, sota diferents formules. En algunes províncies de Castellà – Lleó, per exemple, hi ha carnet o taxa de cinc euros al dia, per anar a buscar bolets. En altres, es pot treure un carnet de temporada, amb preus diversos, en funció dels municipis que s’han agrupat. Altres comunitats també han regulat com Navarra, La Rioja, o Castella – La Manxa. I poc a poc, va creixent el nombre “vedats de bolets”. Fins ara teníem els vedats de caça, on només hi poden anar els que tenen permís. Doncs, bé, ara s’estan creant els vedats de bolets per reservar el territori a qui es tregui el permís corresponent. Alguns propietaris ho estan implantant amb proves pilot i tot indica que aquesta pràctica s’anirà estenent. La regulació es fa inevitable per l’allau de persones que van al bosc. Anys enrere, anaven a buscar bolets, els de cada poble, més per consum propi que no pas per treure’n grans beneficis. Més tard es varen començar a comercialitzar diverses espècies, permetent uns ingressos extres, cada temporada, però aquesta pràctica ha donat pas a un nou concepte d’explotació indiscriminada, amb colles organitzades que van a recollir tot el que troben per vendre directament o per mitjà d’intermediaris. I això ja no és sostenible ni acceptable. Si hi ha comercialització, ha d’haver-hi regulació i control. Es el debat que s’inicia al principi de cada temporada, sense haver trobat encara, la resposta adient. En alguns llocs sí, aquí, encara no.

Wednesday, September 23, 2020

 

ELS SENSE NOM - art. Endavant Digital

ELS SENSE NOM. Manllevo aquest títol d’una pel•lícula, per descriure el que està a punt de passar als seguidors de Puigdemont. Han batallat tant, i han fet tants tripijocs per apropiar-se les sigles de Junts x Cat, que al final, es quedaran sense nom i acabaran condemnats per diversos delictes, davant els tribunals. Vull recordar que fou el PDEcat, el partit que va crear Junts x Cat. El va crear com una marca blanca, per a fer-la servir en cas de necessitat. I així ho va fer, a les darreres eleccions al Parlament, i en multitud de candidatures municipals. Es tracta d’un partit en fase constituent, que pot operar, durant mesos o anys, fins a la seva constitució en partit operatiu o fins donar-lo de baixa. El cas és que els partidaris de Puigdemont volien les sigles per fer-les servir de cara a les properes eleccions al Parlament, i vistes les controvèrsies amb el PDEcat, no se’ls va ocórrer altra sortida que la d’apropiar- se’n per una via clarament inadequada, per no dir, delictiva. Varen decidir canviar la direcció provisional del partit en fase constituent, cosa que només es pot fer si s’activa el partit, mitjançant la convocatòria d’assemblea general o congrés. Es el que varen fer, fent el pont als membres de la direcció provisional, algun dels quals prèviament havia renunciat al càrrec. Una operació com aquesta és del tot impensable sinó compta amb la participació de tots els membres de la direcció, i sinó es compleixen els requisits contemplats en els estatuts del partit. Aprofitar la pandèmia per saltar- se tràmits, no donar-ne publicitat, i vestir-ho amb una reunió telemàtica, constitueix un nyap jurídic i polític que pot acabar molt malament, per a tots els protagonistes, començant pel qui fou designat president , Carles Valls i Arnó, alcalde de Balenyà ( Osona), i continuant per la resta d’implicats, amb càrrecs o sense. Ha fet bé el PDEcat de portar el tema davant els tribunals perquè suposa una apropiació de sigles, per part de la colla de Puigdemont. De fet, el 25 d’aquest mes s’ha de veure la causa davant el tribunal competent, el qual pot decretar una suspensió cautelar de les sigles, fins a tenir sentència ferma, cosa que pot comportar mesos, per no dir anys, segons com vagi l’expedient. I mentrestant ? Doncs, hauran de buscar un altre nom, creant un nou partit, o fent ús d’algun dels que està vigent. No s’escapa a ningú la rellevància del tema, perquè la marca està creada, està en funcionament en multitud d’ajuntaments, i fins i tot en el Parlament de Catalunya, de manera que l’embolic està servit. Resulta increïble, com algú es pot atrevir a tirar endavant una operació com l’endegada perquè suposava creure que el PDEcat, acceptaria resignadament l’apropiació, quedant com uns innocents polítics, als quals els prenen davant els seus nassos, un element creat per ells. I encara més increïble resulta la implicació d’algun alcalde i algun despatx d’advocats, en tot l’operatiu perquè se’n desprenen algunes implicacions de caràcter penal. Ho he dit en anteriors ocasions, i un fet com aquest m’ho reafirma, que la mediocritat s’ha apoderat d’àmplies zones del país, de manera que s’actua amb prepotència o desconeixement , en temes d’extrema importància. Aquí en tenim un bon exemple. Tot fa pensar en que el tribunal competent no tindrà cap mena de dubte sobre la il•legalitat de les actuacions dutes a terme, i resoldrà en conseqüència. Si això passa, tindrem un moviment que haurem d’anomenar com “els sense nom”.

Tuesday, September 22, 2020

 

BORREDÀ - 25 INSCRIPCIONS A L'ESCOLA I CICLE INFANTIL - nota pel blog personal

BORREDÀ – 25 INSCRIPCIONS A L’ESCOLA I CICLE INFANTIL. L’Escola de Borredà ha començat, el nou curs , amb 20 inscripcions a primària i 5 al cicle infantil. Es una bona xifra que allunya el patiment d’anys passats en que el descens era lent, però inexorable. No es pot estar encara tranquil perquè s’ha de poder mantenir una xifra constant i a ser possible incrementar-la uns pocs més, en els propers anys. L’ideal seria poder-la situar per damunt dels 30. L’edifici pot acollir molt bé, força més alumnes, i la qualitat d’una escola rural, i més en aquests temps , és notablement més elevada que d’altres de pobles més grans ,i ciutats. Ara toca encarar aquest nou curs, amb un munt de prevencions i precaucions, com perquè tot vagi de la millor manera possible. Anims, doncs, a professorat, alumnes , pares i mares.

Monday, September 21, 2020

 

PERQUÈ EN DIUEN EXILI ? - art. Nació Digital Solsona

PERQUÈ EN DIUEN EXILI ? Entre els anys 72 i 79, vaig treballar i estudiar a Berna ( Suïssa), on vaig entrar en contacte amb la diàspora espanyola , procedent de la guerra civil i la persecució franquista, a banda dels centenars de milers de ciutadans , a la recerca de millors condicions de treball i vida. Vaig tenir ocasió també , d’assolir un dels càrrecs de direcció dels casals catalans, de manera que el contacte amb altres organitzacions cíviques, culturals i polítiques, fou immediata i intensa. Fruit d’aquests contactes, vaig conèixer a fons i de primera mà, la realitat de l’exili, a Suïssa, sí, però també a França, Alemanya, Gran Bretanya i fins i tot a diversos països de l’Amèrica Llatina. La realitat pura i dura, de la totalitat dels exiliats, fou la d’uns primers anys extraordinàriament durs, a nivell de recerca de treball, habitatge, i implantació a cadascun dels països, amb els lògics canvis de vida , tradicions, cultura i llengua. Les dificultats foren immenses, agreujades per la temença d’infiltrats, procedents de la policia franquista, en tota mena d’organitzacions d’immigrants, fossin religioses, culturals, o festives. Les prevencions eren habituals i constants, per evitar passos en fals que podessin comportar problemes afegits, a l’hora d’oficialitzar els permisos de residència i treball. La precarietat de vida i treball eren habituals, fins aconseguir una certa estabilitat, al cap d’un bon nombre d’anys. Aquest és el guió de gairebé la totalitat dels centenars de milers d’exiliats, de la guerra civil, i la posterior repressió franquista. Molts d’ells i elles, varen morir sense poder retornar a casa, d’altres ho varen aconseguir, després de mitja vida en terres estranyes i sovint, inhòspites. Perquè aquesta llarga introducció ? Doncs, per manifestar el més absolut desacord en considerar els polítics fugitius, com a exiliats. No ho son, ni per raons de fugida, ni per l’estatus que gaudeixen. Els agradi o no, Espanya és una democràcia plena, situada en el dinovè lloc, en el Índex de democràcies, a nivell mundial, en una classificació de 167 països. Perfectible, per descomptat, però per davant de Països com França, Bèlgica, Portugal, Itàlia, Japó, EUA,.... Els polítics fugitius varen cometre suposadament delictes, substanciats i sentenciats, en el cas dels seus companys de viatge, que varen afrontar les seves posicions i actes davant dels tribunals corresponents, sense fugir, ni cometre la covardia d’abandonar als qui havien col•laborat amb ells i elles. Tampoc ho son, a nivell material, puix que tots ells i elles tenen ingressos generosos i permanents, procedents de les institucions en les quals participen o dels partits als quals pertanyen, però tots ells /elles, gaudeixen d’una sanejada posició econòmica, i un confortable habitatge, en algun cas equiparable a un autèntic palauet. Poden témer les repercussions polítiques i judicials dels països on s’han refugiat, però res a veure amb la situació dels qui varen patir exili, de manera que les més grans preocupacions els poden venir dels remordiments per les actuacions dutes a terme, en el marc del procés, i especialment d’una fugida, abandonant els companys de viatge a la seva sort. I lògicament també de l’inevitable rendiment de comptes que hauran de donar, davant els tribunals espanyols, el dia que siguin retornats, una vegada modificades les lleis de la UE per donar compliment al lògic intercanvi de tramitacions judicials. No en diguem exili, quan parlem d’una realitat, totalment diferent. Aquí, el nom fa la cosa.

Friday, September 18, 2020

 

NI 3.722 , NI 300, NI 100 - art. REgió 7

NI 3.722 NI 300 NI 100. En dues de les seves edicions ( 24 de juliol i 16 d’agost), aquest diari, ha desplegat grans titulars arran declaracions de membres del govern de la Generalitat, pertanyents a ERC, amb el vicepresident al capdavant, relacionades amb presumptes immatriculacions indegudes de béns, per part de l’església catòlica. Vaig sortir al pas de les informacions donades, amb un article “ni 3.722 ni 300”, per a rebatre les dades aportades i considerar que ERC s’havia deixat entabanar per un propietari disconforme amb una de les immatriculacions fetes. Els meus arguments provenien d’un profund coneixement de les actuacions dutes a terme, en el Bisbat de Vic, i en part del Bisbat de Solsona, en base als antics càrrecs d’alcalde i diputat. I concloïa que ni un cinc per cent podria ser “indegut”, per error, sempre possible, en temes de propietat. Avui vaig més lluny i considero que els possibles errors, no arribaran al centenar. En el primer titular s’informava de l’existència de 3.722 immatriculacions indegudes, fetes entre els anys 1946 i el 2015 en base a una llei que facilitava les immatriculacions, amb una simple signatura del senyor bisbe. En el segon, s’informava que de les 3.722 del total, 951 corresponien a les comarques de la Catalunya Central. En resum, la Generalitat, o una part del govern, considerava que totes les immatriculacions, havien estat “indegudes”. Sorprenent. I més encara, anunciava la creació d’una Oficina de Mediació per a resoldre tots els possibles conflictes, entre els propietaris presumptament agreujats i l’església. Increïble. Perquè dic increïble ? Perquè de la llista donada, en surt la idea de qüestionar totes les immatriculacions fetes, en base a qüestionar el dret de la propietat. Si així ho féssim en tots els casos, ens podríem trobar en que totes les propietats existents, serien “indegudes” si retrocedim cinc-cents o mil anys enrere. Però, tornem al tema i mirem detingudament les xifres. La Generalitat diu que de les 3.722 immatriculacions, 1.855 corresponen a llocs de culte. Altres 1.518 a terrenys, i 349 a edificis civils. He estudiat la totalitat i quedareu sorpresos d’algunes de les conclusions. Es declaren com a immatriculacions indegudes, les Catedrals de : Barcelona, Tarragona, Solsona, Girona, Terrassa. Sinó son de l’església, a qui pertanyen ? Continuem. A la llista d’immatriculacions indegudes també figuren les Basíliques de: La Mercè de Barcelona, la de Santa Maria del Mar, i la de Santa Maria del Pi, totes elles a Barcelona. Igualment indegudes serien les immatriculacions dels Palaus Episcopals de : Barcelona, La Seu d’Urgell, Solsona, i la de l’Arquebisbat de Tarragona. El mateix passaria amb el Seminari – Conciliar Pontifici de Tarragona, i l’Arxiu Diocesà de Tarragona, a l’igual que el Santuari de La Gleva, i els Monestirs de Sant Llorenç de Morunys, i el de Sant Pere de Camprodon . Podem continuar amb centenars d’antigues esglésies, ermites, capelles, rectories i cases parroquials, antics cementiris, i finalment amb terrenys rústics i uns pocs d’urbans. Animo a qui es consideri agreujat a mirar tota la llista, i comprovar si hi ha algun bé, que hagi estat indegudament immatriculat. I no per una simple signatura del senyor bisbe, sinó aportant un bon nombre de documents històrics, que justificaven la immatriculació. Diria més, a la vista de la llista, n’hi falten. Almenys pel que conec de les comarques de la Catalunya Central on m’he mogut durant més de quaranta anys, considero que falten algunes immatriculacions. I és que tal com vaig dir en el meu article anterior, el procés és lent i feixuc, precisament per la necessitat de tenir la deguda informació i documentació. Acabo. Si abans considerava que ERC s’havia deixat entabanar, ara considero un despropòsit tot el relacionat amb aquesta qüestió i no entenc com una part d’un govern s’ha ficat en aquest jardí.

 

SOLUCIÓ ALS CAMINS PÚBLICS - art. La Rella del Lluçanès

SOLUCIÓ ALS CAMINS PÚBLICS. Aquest estiu hem vist com unes quantes pluges torrencials poden provocar danys immensos en qualsevol terme municipal. De fet, aquest és un dels pitjors maldecaps per a tots els ajuntaments de pagès, o del món rural, si volem ser més precisos. El manteniment dels camins públics és una d’aquelles competències poc clares. Per una banda, si son públics, algú els ha de mantenir, i aquest algú, sempre acaba sent l’ajuntament i no el consell comarcal, ni la Diputació , la Generalitat o el govern central. Els ajuntaments, mal finançats, no es poden fer càrrec d’aquest manteniment perquè en alguns casos parlem de dotzenes de quilòmetres. Fa anys, molts anys que es reivindiquen solucions. En diverses reunions, personalment havia defensat, que cada ajuntament rural, obtingués un ajut anual per manteniment de camins públics, a raó de 500 euros / quilòmetre . Qui havia d’aportar els diners? : el govern central i la Generalitat, a parts iguals. No ens en varem sortir, tanmateix aquest any hi ha hagut un canvi significatiu. Per una banda, la Diputació de Barcelona, ha fet aportacions importants a tots els ajuntaments de la província, i per altra, la Generalitat, via Consells Comarcals, també ha fet aportacions rellevants, segurament promogudes per la proximitat d’eleccions al Parlament. Sigui com sigui, el model d’aquest any, hauria de ser vàlid per anys futurs. Estaria bé que la Diputació mantingués aquests ajuts directes, en funció dels habitants i l’extensió del terme municipal, i la Generalitat, ho fes, via Consells Comarcals, com per poder aplicar un programa de millores, concentrant inversions en els de més rellevància municipal i comarcal. Això, sí, que cada ajuntament tingui estudiats i aprovats, els camins públics com per evitar discussions i malentesos entre els que son públics i els que son privats. Els privats han d’anar a compte dels seus propietaris. El que em temo és que els ajuts d’aquest any siguin excepcionals, per la presència de la pandèmia, per una banda, i la proximitat electoral, per l’altra. Es el que s’ha d’evitar. Alcaldes i Consells Comarcals haurien d’unir esforços per a garantir la continuïtat d’aquesta doble injecció de diner. Sinó, és impossible tenir camins transitables, i sinó ho son, difícilment la gent es queda en el territori. Es un dels serveis bàsics elementals, en el món rural. Joan Roma i Cunill

This page is powered by Blogger. Isn't yours?