Friday, May 26, 2017

 

UN PRIMER PAS - art REgió 7


UN PRIMER PAS.
L’aclaparadora victòria de Pedro Sánchez ha estat el primer pas, d’una llarga trajectòria, que ha de portar el partit socialista, de nou, al govern de l’estat, i de moltes altres institucions. Quedi clar, no per afany de poder, sinó com a via lògica, per transformar el món en que vivim.
Només des del govern, es poden aplicar receptes adequades per millorar les condicions dels més desfavorits, fugint de formules que han enriquit més als rics, i han empobrit les classes mitjanes i les més desfavorides.
El malestar de la majoria de militants socialistes, s’ha manifestat en forma de votació massiva el passat diumenge, com a via per sortir d’una situació que ningú volia. Estem cansats de veure els estralls de les polítiques del PP, i sobretot, la immensa i estesa pràctica corrupta, en multitud d’institucions del país.
Cal endreçar la casa, per emprendre una llarga, difícil i intensa batalla per recuperar la confiança perduda. Els darrers anys han estat un cúmul de despropòsits, pagats amb uns resultats desoladors, i d’aquí una clara indignació, per voler culpar un sol candidat, pels mals resultats, quan la culpa era col·lectiva.
La socialdemocràcia està en crisi arreu del món, i on encara resisteix, és aquí, també  a Portugal i confiem en que s’hi afegirà Alemanya, ben aviat. Som molts els que creiem no haver fet prou bé els deures de govern, en temes que han afectat la credibilitat d’un partit d’esquerres. Creiem s’ha estat poc rigorós amb els poderosos, facilitant operacions com el “Castor”, les autopistes, la crisis bancària, etc, en les quals les pèrdues han anat a càrrec de l’estat, que vol dir de tots els ciutadans, i en canvi, els guanys, a la butxaca dels poderosos.
S’han fet retallades brutals en serveis essencials, i no s’ha gestionat prou bé, l’erari públic. Tot plegat, ha comportat inestabilitat a les famílies, falta de futur a moltes empreses, i dificultats immenses per trobar feina als joves, i als d’edat més avançada. Amb aquests factors a la vista, durant anys, no es pot demanar continuïtat a les polítiques dutes a terme fins ara, i cal un revulsiu important. Per a molts militants socialistes, Susana Díaz, representava la continuïtat, i en canvi Pedro Sánchez la renovació, encara que fos trencant amb una part del passat.
Els referents, de cara el futur, ja no poden ser els històrics com Felipe González, Alfonso Guerra, José Bono, Rodríguez Ibarra... sinó nous líders d’altres països que emprenen vies inexplorades. I perquè no, promovent noves polítiques, innovadores i agosarades, per sortir de l’impasse en que ens trobem. No hi ha formules úniques ni miraculoses, de manera que cal improvisar i sobretot, innovar.

El passat dia 21 es va donar el primer pas, a molts altres que han de seguir. El següent, és garantir un Congrés profitós i sobretot pràctic, com per posar ordre a la casa, i emprendre el llarg camí de la remuntada. Serà llarg i dur, però és evident s’ha iniciat amb bon peu. Pertoca a tots , saber guanyar i saber perdre, i aplegar esforços per un objectiu en el que no sobra ningú. Si algú tenia algun dubte sobre la vitalitat d’un partit de més de cent vint anys de vida, se li va esvair , el diumenge passat. Queda encara molt per veure. 

Thursday, May 25, 2017

 

ULTIMÀTUM, A LA DESESPERADA - art. blogesfera socialista

ULTIMÀTUM , A LA DESESPERADA.
En política no hi ha res pitjor que fer el ridícul, i mostrar arrogància, quan tothom s’adona de la impossibilitat de complir les promeses donades. I de mostres de prepotència, arrogància, aventura, i sobretot improvisació immensa, el govern de la Generalitat n’és un mestre consumat.
Però, tot arriba a la seva fi, i en poques setmanes, es veurà el resultat de tanta inconsciència. Tornarem a passar a la història per un moviment mal portat, mal gestionat, mal plantejat, exemple de com uns polítics mediocres varen voler encapçalar un moviment d’indignats, cap un camí impossible i un objectiu inassolible.
I existien grans possibilitats d’ encaminar el moviment ,cap a reptes interessants i assolibles, si Catalunya hagués tingut el govern adequat. Hi ha bases fonamentades per a la queixa i la indignació ,per culpa d’un govern central , mediocre, i indiferent als desequilibris produïts per polítiques centralistes , per una banda, i insensibles a les diferències territorials. Es cert que estem mal governats, i això ha provocat perjudicis greus a Catalunya, en tant que locomotora de l’economia estatal.
Però, una cosa és la mala governança, i una altra convertir-se en “rebels “ i incomplidors de l’estat de dret. Contra el mal govern, hi ha l’exigència de millorar l’oposició, i ajuntar-se amb altres territoris per provocar canvis en la direcció desitjada. Fer creure que tot és etern i que tenim greuges des de fa 300 anys, magnificant les discrepàncies i no veient les complicitats, és d’una ceguera immensa.
Quan d’aquí 20 o 30 anys, es contempli l’etapa actual, ens farem creus dels passos donats, i el desconeixement total i absolut de la realitat pròpia , europea i mundial. Imaginar una independència a cops de manifestacions, declaracions o improperis, és picar ferro fred, i fer el ridícul més espantós. Tenim un president, vicepresident i conseller d’afers exteriors sense cap mena de contacte ni coneixement de la realitat mundial. O sinó, mestres en el cinisme, perquè és inimaginable que algú cregui que poden dur a terme un referèndum, a la brava, trencant el marc legal, i inventant-se un altre, de cop i volta.
I més greu encara. Imaginar que el país els seguirà, simplement perquè hi ha un sector d’indignats, disposats a trencar tot el que se’ls posi per davant.
I com que ja no saben com més omplir el temps, i com mantenir la fe, dels cada vegada menys nombrosos fidels a la causa, han d’anar inventant termes eufemístics. Ara estem en el ultimàtum dels ultimàtums. Ja han enviat carta a Madrid, esperant resposta, i sinó arriba desfermaran les forces independentistes, fent un referèndum unilateral, per lliure, sense comptar amb res del que es necessita per fer-ne un de mínimament creïble.

Es igual el cens electoral, no importa no disposar de juntes electorals, tant els fa no tenir conveni amb Correus pel vot per correu, no fan falta els vint mil funcionaris habituals, tampoc els preocupa la necessitat de disposar de setanta mil ciutadans per gestionar les vuit mil dues-centes urnes... i sabeu perquè no els preocupa ? doncs perquè saben que en les actuals circumstàncies el referèndum no es pot fer. Aleshores busquen alguna bestiesa per part del govern central, que és capaç de fer-la i així donar l’excusa final per dir que no poden fer el referèndum i han de convocar eleccions al Parlament, posant l’adjectiu d’extraordinàries, plebiscitàries,....i si algú té algun dubte sobre la mediocritat i la insensatesa dels promotors que torni a llegir l’esborrany de la llei de transitorietat. Un autèntic cúmul de insensateses jurídiques, algunes de les quals fan por si en algun moment, aquests arribessin a assolir els seus objectius. 

Tuesday, May 23, 2017

 

EL PROCÉS INDEPENDENTISTA, FICCIÓ O REALITAT ? - art. Nació Digital Solsona


EL PROCÉS INDEPENDENTISTA , FICCIÓ O REALITAT ?
Cada pas del procés independentista, sembla ,ha de ser el definitiu, però no, en queden molts més que encara ningú pot dir ni explicar, perquè no figuren en cap guió. Sobre la marxa s’improvisa el que alguns consideren convenient, de manera que el resultat és caòtic, incomprensible , més propi de la ficció, que de la realitat.
La realitat és que no hi ha cap garantia ni seguretat de dur a terme el referèndum. Més ben dit, no  hi ha cap possibilitat de que es dugui a terme, perquè, a diferència del 9 N en que l’Estat va mirar cap un altre costat, en un pacte confidencial que alguns neguen, però que realment va existir, aquesta vegada l’embat és tant fort que el govern central no es pot permetre un desafiament com aquest.
Aleshores, en què pensen Puigdemont i Junqueras quan reiteren que el referèndum tindrà lloc? Jo crec que repeteixen com un mantra, el que voldrien succeís, tot i ser conscients de que no es farà realitat. Creuen que repetint i reiterant el compromís, aquest es produirà, sense parar atenció a que no han fet els deures per poder-hi confiar.
Es parla molt de les urnes, però gens de temes molt més essencials per poder dur a terme el referèndum. Més important que les urnes és disposar del cens electoral, dels d’aquí i del cens electoral dels residents a l’estranger. Ni un ni l’altre és té. Com tampoc un conveni amb Correus per poder facilitar el vot per correu. Tampoc s’ha constituït cap Junta electoral, ni la central, ni les de zona. I la disponibilitat de locals electorals va lligada a l’autorització per part de directors que en tant que funcionaris, haurien de vulnerar la legalitat, i convertir-se en prevaricadors...i no oblidem els 20.000 funcionaris locals, autonòmics i centrals, necessaris, i els 74.000 ciutadans per cobrir les meses electorals, en tant que presidents o vocals, titulars o suplents...
De la conferència d’ahir a Madrid en surten titulars com que democràcia és posar urnes, sense més detalls. Es igual que compleixin la legalitat vigent o una d’inventada. Volen fer veure que son més demòcrates , per posar urnes, que qui no en posa per temes d’ordre legal. No sé si es creuen les seves pròpies mentides, però ben aviat veurem en que queden aquestes grans paraules, quan el dia de la veritat arribi.
Recomano la lectura de la anomenada Llei de Transitorietat que ha sortit publicada en el diari El País. Es una autèntica aberració jurídica – legal, amb propostes totalment contràries al funcionament democràtic de les institucions d'un país. Si és així com volen crear una República catalana, millor fer tot el possible perquè no es faci realitat. Aquests falsos demòcrates, volen amagar les ànsies de poder amb paraules com llibertat i independència, que res tenen a veure amb el que proposen, en els seus documents i actes.

Ens acostem a l’hora de la veritat, i cap dels elements bàsics per dur a terme un procés electoral, s’ha produït. Si algú creu que un referèndum queda convocat i organitzat amb un simple Decret, no ha entès res sobre procediments electorals democràtics. Els proposants viuen una ficció i nosaltres vivim una realitat. Ben aviat veurem qui té raó. 

Monday, May 22, 2017

 

SABER GUANYAR, SABER PERDRE- art. Nació Digital Solsona


SABER GUANYAR, SABER PERDRE.
En tota contesa electoral, és molt important veure les primeres reaccions dels guanyadors i dels  perdedors, per comprovar si el resultat compleix les expectatives posades.
Pels qui hem defensat la candidatura de Pedro Sánchez, la victòria d’ahir, compleix de llarg, les esperances dipositades en ell. Ens temíem una victòria ajustada, cosa que hagués donat peu a interpretacions diverses, i sobretot a plantejar el segon repte ( el 39 Congrés del PSOE) amb inquietuds afegides.
La distància entre ell i Susana Díaz, deixa clares les preferències dels militants i deixa clar que el Congrés ha de respectar la decisió votada. Per tant, des d’avui mateix, toca començar a preparar els grans reptes de futur, a discutir i aprovar el mes vinent a Madrid.
El perquè d’una votació tant massiva, i tant clara, s’explica per l’afany de participar en un tema tant rellevant com qui volem al capdavant del partit , en els propers anys, sabent que encarna una visió molt diferent d’Espanya, però també de les polítiques progressistes, respecte Susana Díaz.
Estem cansats de les mitges tintes, i de no ser prou contundents amb determinades polítiques, massa contemporitzadores amb els poderosos. Tinc clar que quan es governa no es pot anar tant lluny com voldríem, perquè la realitat imposa determinades condicions, però d’aquí a no ser prou exigent, hi ha un llarg camí.
Per entendre’ns. Si agafem el cas “Castor” i veiem com els diners perduts, els hem de pagar entre tots, en comptes d’anar a càrrec dels inversors, ens demanem quin tipus de política estem fent. El mateix podem dir d’inversions en autopistes, amb clàusules que garanteixen guanys segurs. Sinó s’hi arriba, els paga l’Estat, que som tots nosaltres...o en la crisis bancària, al final qui l’acaba pagant, tornem a ser nosaltres....
O estem en un sistema capitalista i liberal, o estem en una economia controlada per l’Estat, però això de guanyar sempre, tant si surt bé, com malament, ens ha fet un mal terrible. Cosa similar ha passat amb determinades formes de prendre decisions i amb alguns pecats de prepotència, impensable en els temps que corren.
Si a tot plegat hi afegim, una clara dicotomia entre la continuïtat i la ruptura, amb seny, de Pedro Sánchez, ha guanyat aquesta opció. Es cert que entrem en una etapa de grans incògnites, però val la pena. La continuïtat no és ni era viable, en la situació actual del país. Pertoca, doncs, promoure canvis substancials, en tots els ordres i això ho pot fer Pedro Sánchez, però no Susana Díaz. El resultat és claríssim.

I fixeu-vos que poso l’apartat català, aquí al final , perquè primer calia resoldre els reptes abans descrits, i una vegada assolits, tindrem un Secretari General, molt millor coneixedor de la realitat catalana, per proximitat personal ( té família aquí) i per obertura de ment, i no lligams amb el passat, factors indispensables per poder comprendre i actuar millor. Bé, doncs, el primer pas s’ha donat, ara cal continuar donant nous passos en la bona direcció. 

Friday, May 19, 2017

 

EL PSOE, EN UNA CRUÍLLA - art. Regió 7


EL PSOE, EN UNA CRUÏLLA.
Demà, diumenge dia 21 de maig, els socialistes exercirem, de nou , el dret a vot per a elegir qui volem de Secretari/a General. Tot i els defectes de les Primàries, el sistema ha vingut per quedar-se uns quants anys. I de defectes, en té perquè , conegut el guanyador o guanyadora, cal preparar el Congrés que l’ha de ratificar i que ha d’aprovar els documents essencials, pels propers anys, a més de la comissió executiva i altres òrgans de govern i control. Es a dir, si abans començàvem per baix, fins arribar a dalt, ara anem de dalt a baix. No és fàcil assumir canvis tant profunds, en tant poc de temps, però així ho varem decidir i així ho hem de gestionar.
La importància d’aquestes primàries queda palesa, en tots els mitjans de comunicació, i a les xarxes socials, des de fa mesos, i per descomptat a nivell intern de partit. Feia anys no  hi havia una contesa electoral tant intensa com la que estem vivint, i d’aquí, el desig de que tot acabi bé. Entenent per bé, que expressada la militància, s’acceptin plenament i serenament els resultats.
No estem massa acostumats encara a saber perdre, ni a saber guanyar. En tenim proves en tots els partits, i tots els moments, de manera que el que m’ocupa i preocupa és l’endemà de la votació. Fins ara, amb més o menys, diplomàcia, els resultats han estat ben gestionats i el partit ha reprès l’activitat, de la mà dels guanyadors, integrant amb major o menor fortuna, els contrincants. Sincerament desitjo passi el mateix, en aquesta ocasió.
De totes maneres, aquestes Primàries contenen elements complicats, i d’aquí que suposin una autèntica cruïlla pel PSOE. Un partit amb cent vint-i-vuit anys de vida, que n’ha vist de tots colors i que , una vegada més, sabrà superar els reptes de present i futur, però els dos candidats més avalats, suposen camins força diferents.
En les anteriors Primàries, em vaig decantar per Pedro Sánchez, i també ara l’he avalat, per creure que dona esperança , no solament als militants i simpatitzants, sinó a bona part de la societat espanyola que confia en un canvi generacional, d’estil, formes i maneres de governar. Estem cansats de veure, setmana sí, setmana també, escàndols del passat llunyà o del més recent, i hi ha ganes de girar pàgina i confiar en una nova generació, no esquitxada per cap actuació irregular. Ja  no dic, directament corrupció, fins i tot es volen maneres diferents i vies diferents de governar.
Reconec va cometre alguns errors greus, en la gestió del resultat de les eleccions generals, i de les posteriors, però confio hagi après dels errors i pugui emprendre una nova etapa, sense l’abric i les pressions de personatges del passat, que han deixat de ser referents pel futur.

Alguns li critiquen canvis de posicions i de programa, però no és el meu cas, precisament per entendre que uns moments tant especials com els actuals, cal ser prou flexible com per modificar posicions i saber adaptar-se a les circumstàncies canviants de cada moment. Els socialistes hem estat protagonistes de molts dels principals canvis del nostre país. En podem estar orgullosos, però no es viu del passat, sinó dels objectius i reptes del futur, i veig un millor futur, pel partit, però també pel país en la seva figura que no pas en les dels altres dos candidats. En ben poc de temps, sabrem a qui li encarreguem el lideratge.

Thursday, May 18, 2017

 

CAOS EN EL PARLAMENT -art. Bogesfera socialista


CAOS EN EL PARLAMENT.
Tanquem una de les setmanes més caòtiques del Parlament de Catalunya, i en portem moltes, a l’esquena. De fet, en els meus 16 anys de diputat, el Parlament mai havia acumulat més de dues o tres escenes peculiars, votacions estranyes, o desgavells generalitzats, en tants pocs dies.
Ara, en una setmana, podem acumular-ne una dotzena, de manera que la Cambra Catalana va passant de “parlament de la senyoreta Pepis”, a una mena “d’exèrcit de Panxo Villa”, tant pel vestuari, com per les improvisacions, canvis d’ordre del dia, moviments interns i externs....i votacions finals.
La més esperpèntica d’aquesta setmana ha estat la introducció, per via d’urgència, d’un parell de propostes de resolució, sobre el Cas Palau, en el sentit de reclamar al govern de la Generalitat, l’exigència de responsabilitats a Convergència, si com sembla es va lucrar amb 6,6 milions d’euros.
Doncs, bé, després de fer-se públic que el Govern havia acordat per unanimitat no presentar aquesta reclamació, ERC va dir que ells no ho havien acordat....???? Carai, no deixa de ser estrany, curiós, i mai vist que un acord de govern pugui ser blanc o negre, segons qui l’expliqui.  Però, és que portat el tema a votació en el Parlament, Junts x Sí, es trenca en 3 trossos. ERC, vota a favor, els del PDECAT, s’abstenen, i 2 hi voten en contra. Un d’ells el nostre ex diputat, en el Congrés , Germà Bel, amb un ego que supera l’alçada del Canigó, i que ho va explicar dient que estava en contra d’uns i altres, en la interpretació de la cosa. Sort que anava de cap de llista per Tarragona, de Junts x Sí. Tot coherència com es pot veure.
I per sinó en tinguéssim prou, el PDCAT vota amb el PP, a Madrid en la convalidació del Decret sobre l’estiba dels ports, i tothom ho lliga a que el PP no es presentés a la reunió del Patronat del Palau de la Música i votés a favor de reclamar els diners, suposadament cobrats per CDC.
Com es pot veure, si ajuntem els fets del Parlament de Catalunya, Congrés de Diputats, i els dels Tribunals, arribem a la conclusió d’un desgavell general i generalitzat a tot el país i en tots els àmbits. Impossible tenir temps per governar i pensar en els problemes de la gent. No hi ha temps, ni ganes de fer-ho. Els protagonistes estan distrets en altres batalles, i no es pot fer cap previsió respecte de quan la cosa es normalitzarà.
Mentrestant, i a pocs dies vista, hi ha la famosa xerrada del President Puigdemont a Madrid, amb l’ultimàtum al govern central. O s’acorda el referèndum, o el convocarà unilateralment. A partir d’aquí, gairebé tothom s’ha fet a la idea de quina serà la seqüència dels fets. Anunci de la convocatòria, fins i tot convocatòria... i cap a casa, a convocar eleccions al Parlament de Catalunya, i esperar nous resultats.
Que ningú s’estranyi que amb un guió com aquest, la situació del Parlament sigui de caos total.



Wednesday, May 17, 2017

 

PROPER PAS, LA REQUISICIÓ D'URNES - art. Nació Digital Solsona

PROPER PAS : REQUISICIÓ D’URNES.
En aquest llarg, complicat i insuportable serial en que s’ha convertit el procés sobiranista, m’atreveixo a pronosticar un proper pas del govern central: la requisició de les urnes que ha encarregat la Generalitat. 
A aquestes alçades ,suposo que ja tothom coneix la convocatòria de concurs per subministrar urnes de metacrilat, i altres de cartró, per part del govern de la Generalitat, per un import total de 200.000 euros. Suposo que també tothom coneix la preparació d’una querella contra la Consellera de Governació, per aquesta convocatòria, sota l’acusació de prevaricació, i malversació de diner públic.
Doncs bé, m’atreveixo a predir els passos del govern central, en el sentit d’esperar a que les urnes estiguin adjudicades, i fins i tot , fabricades i a punt de carregar pel seu transport a algun magatzem, abans de ser entregades a no sabem qui, per fer-ne ús, en el referèndum d’autodeterminació, previst pel diumenge dia 1 d’octubre. Carregades ja en el transport corresponent, arribarà una ordre judicial per la qual seran requisades i tancades amb clau i forrellat, a l’espera de la resolució judicial corresponent.
Temps al temps, però molt em temo un final com aquest per les urnes , en plena batalla per veure qui va més enllà i qui talla més, cap aquí. De fet, sinó fos pel seriós tema en el que estem ficats, faria riure tenir urnes de sobres en tots els pobles, i batallar ara, per repartir-ne unes quantes més. Tindrem urnes suficients ,pels propers vint o trenta anys.
Similar destí poden tenir les paperetes i sobres de votació, a punt de ser adjudicats per un import superior als 800.000 euros. En aquest cas, s’ha demanat pressupostos, però no s’ha fet l’encàrrec , a l’espera de veure què passa amb el referèndum. Les urnes poden servir sempre, però no així les paperetes, de manera que es vol esperar fins el darrer moment per tirar-les endavant .
Com podeu veure, estem en ple joc dels disbarats, per veure qui va més lluny. No s’hi val a tirar la tovallola , abans d’hora, de manera que s’han d’anar donant passos, fins quedar totalment enredats en la troca de fils que s’han anat desplegant. Arribats al punt més àlgid, previ a la suspensió, es podrà dir que s’ha fet tot el possible, però no es pot anar més enllà. I, aleshores, serà el moment de dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions, que alguns diran plebiscitàries, i altres, normals com fins ara.
I aquell serà el moment d’esperar i veure si els ciutadans modifiquen la composició del Parlament i aposten per facilitar un govern de partits, predisposats a canviar de cicle, i buscar un acord de nou encaix de Catalunya, dintre d’Espanya. A l’espera d’aquell moment, hem de seguir les constants improvisacions dels guionistes del procés, i els moviments a la contra, del govern central. Atents, als propers passos.



 

RAIMON, EL CANTANT I EL CIUTADÀ - art. Nació Digital Solsona

RAIMON, EL CANTANT I EL CIUTADÀ.
Arribat als 76 anys, en Raimon, ha decidit oferir els darrers dotze recitals, en plena forma, en el Palau de la Música. Es el comiat d’una part molt rellevant, de la nostra història col·lectiva, perquè ell ha estat durant més de 50 anys un referent, com a músic, compositor, cantant, però també, com a ciutadà.
El vaig conèixer personalment fa 50 anys, quan una colla de sisè de batxillerat del Col·legi La Salle, Manlleu, el varem anar a contractar a Barcelona per fer un recital i mirar de tenir algun benefici pel viatge de fi de curs. L’acord suposava entregar el 60% dels ingressos per entrades i la resta, anava per a nosaltres. Com que érem menors d’edat, qui va signar, fou el Germà Xavier, autèntic valent, en aquells anys que corrien perquè ens va tocar agafar les partitures de les cançons que volia interpretar, per anar-les a segellar a la Policia, i així evitar problemes amb la censura.
Vaig seguir el recital entre bambolines, pendents de la policia , per si es produïa algun imprevist o no. Al final va acabar tot bé, i l’experiència va valer la pena. Però quins records aporten aquells primers anys de recitals ¡¡¡ I quin immens canvi, en només mig segle ¡¡¡
Però, el que avui vull remarcar, és el profund respecte que hem de tenir per persones com ell que s’han mantingut fidels a les seves idees, als seus objectius, i als seus reptes. Altres haguessin caigut en la temptació d’esdevenir més comercials, més propers al poder, més influents en determinats àmbits...a canvi de prebendes, i afalacs. Ell no. Ha viscut i sobreviscut amb la dignitat de sempre, amb austeritat, i dient les coses pel seu nom, agradessin o no.
Pels qui l’hem seguit des dels seus inicis, tenim la satisfacció del mèrit reconegut, finalment a casa seva. Durant anys i anys, va ser una mena d’apàtrida del País Valencià, però aquesta situació s’ha acabat i li han retut ,els merescuts reconeixements i honors per tota una trajectòria de resistència cultural i social.

No és habitual aquesta continuïtat i persistència en els ideals i lluites de sempre, ni en els durs anys de la dictadura, ni ara en que sembla estar tot en qüestió. Doncs bé, queda palesa l’existència de persones amb capacitat per ser coherents, senzills i tanmateix, brillants, com en Raimon. Val la pena continuar-lo escoltant, en cançons que no tenen caducitat. Per molts anys.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?