Joan Roma

NI COL.LABORACIÓ NI COOPERACIÓ: SUPEDITACIÓ. Tinc molt clar que la millor escola per a polítics, son els ajuntaments. Entrar en política com regidor, després esdevenir alcalde i compaginar els càrrecs amb altres en algun consell comarcal o en una diputació, dona un aprenentatge i unes experiències que serviran per a càrrecs de major rellevància. De seguida es nota qui ha estat regidor o alcalde, quan vas a negociar temes amb directors generals, secretaris o consellers. Això a l’àmbit català, però el mateix passa a nivell de govern central. I no és només coneixement i experiència sinó respecte mutu, i treball de col•laboració i cooperació, no supeditació ni subordinació. Faig aquesta introducció per deixar clara la immensa distància que separa el govern de la Generalitat, en mans d’ERC, del que va ser normal i habitual en temps del Tripartit, amb els presidents Maragall i Montilla, amb executius on hi havia diversos consellers que abans havien estat alcaldes: Siurana, Valls, Tura, Nadal, etc. La relació era entre iguals, sense supeditacions ni subordinacions. Tots teníem clar el nostre paper, i no calia imposar decisions perquè l’afany de resoldre problemes era mutu. Les diferències amb els darrers governs, son abismals. No cal anar gaire lluny per exposar alguns exemples que em permetran visualitzar la crítica. Tenim sequera, amb greus afectacions a tots els sectors, fruit del canvi climàtic, per descomptat, però també conseqüència de no haver fet els deures quan tocava. No és just que el Govern, comenci la casa per la teulada i imposi restriccions a tots els ajuntaments, amb un reguitzell d’exigències i sancions si no es compleixen. Mal inici, mal final. Ara mateix, després de diversos canvis de normes, passa la responsabilitat als ajuntaments de decidir quines piscines es poden acollir a un sistema de “refugis climàtics” i quines no. Tema resolt. A poques setmanes de l’inici de l’estiu, imposar als ajuntaments la regulació de milers de piscines privades, és inacceptable. Vull recordar que dels 947 ajuntaments, 700 no tenen ni policia municipal ni cos de vigilants. Com creuen que poden fer front a una qüestió com aquesta ? Però, encara no estava eixuta la tinta que el Govern ordenava disposar d’un pla de lluita contra els incendis forestals, com mesos enrere havia ordenat la d’un pla contra la sequera. Totes aquestes ordres i obligacions no van acompanyades d’ajudes tècniques ni de personal, imaginant que tots els ajuntaments van sobrats de personal i mitjans tècnics. Una mostra clara que qui ens governa, més ben dit que qui ens ha governat no coneix prou bé el país i les seves institucions. Tampoc ha estat al capdavant d’un ajuntament, de manera que els considera subordinats a la seva acció. Així , hem anat de malament. No estranyi a ningú el desig de disposar d’un president que hagi estat alcalde, i tingui en la seva manera de fer i actuar, el sentit de la col•laboració i cooperació, per a sumar esforços, distribuir càrregues i facilitar solucions. Aquesta, és la feina que espera fer Salvador Illa al capdavant del Govern, si el proper dia 12 aconsegueix suficient representació. Tinc clar que el país hi sortirà guanyant.

POLÍTICA DES DE DALT D’UNA BRANCA. Que ningú dubti que en la política catalana, encara no ho hem vist tot. I ningú podrà negar mai que en matèria d’enginy y invents podem reclamar el primer lloc, a nivell mundial. No en va podem presentar avals tan insòlits com haver declarat la república durant vuit segons. O, després d’haver dut a terme dues consultes, que segons els promotors, eren definitives, ara es demana una tercera. O veure, perdó, tenir constància que un president fuig cap a Bèlgica en el maleter d’un cotxe, i tanmateix reclama se’l consideri agosarat i valent, en la defensa de la institució presidencial catalana... Poso punts suspensius perquè la llista d’elements singulars, insòlits o mai vistos, son infinits i no els hem acabat, no, no. Ara mateix, aquest ex president fugitiu de la Justícia, ha marxat del Palau a Waterloo per ocupar una altra casa, de similar rellevància, a quatre passes de Catalunya. Es troba de fet a casa, no en va repeteix constantment que està a Catalunya, bé a la Catalunya nord, sense trepitjar la Catalunya sud, no sigui topés sense voler amb algun policia nacional despistat, o encara pitjor amb un Guàrdia civil, de frontera. I què ens diu aquest personatge ? Doncs que la independència és “legal i vigent” perquè el Parlament no se n’ha desdit. Així, tal com ho transcric. Aquest element de la nostra història col·lectiva, encara no s’ha donat compte que tot el que es va fer, els dies 6 i 7 de setembre de 2017, va ser anul·lat pel Tribunal Constitucional. No s’ha aclarit si aquestes manifestacions les va fer després de prendre un cafè una mica carregat, en algun dels poble on s’ha refugiat, o des de dalt d’una branca, tot contemplant de lluny, la Catalunya sud. El cert però, és que les ha dit, i deu estar convençut que una vegada retornat a la casa que va deixar ( la de Girona), podrà reclamar, un cop retirat de la vida política activa, que la resta de polítics en actiu, posin en marxa el dispositiu perquè quedi clar que estem i vivim en un país republicà. Ja no som súbdits de ningú sinó totalment lliures per fer el que ens doni la gana. I si ell està retirat, deu ser perquè a les eleccions del 12 maig, la gent no el va recompensar amb la victòria. Bé, ja em perdonareu aquest escrit, amb un bon nombre de mots desenfadats però és que costa assumir dia sí, dia també que tenim un personatge, envoltat d’altres personatges que no son d’aquest món. Vull dir que en cap altre país, a no ser que mirem cap a l’Argentina, podríem trobar. Ni en els pitjors somnis podíem imaginar tanta inconsciència i frivolitat en qui va ostentar la presidència del país, i com el poden seguir un bon nombre de persones, suposadament llegides i viatjades que compren el relat, o fan veure que el compren com tal puguin estar al costat per veure si els cau algun regal, en forma de càrrecs de partit o institucionals. Impossible defensar postulats com els que exposen, increïble imatge de presentacions i mítings en que s’arrepleguen fanàtics que no tenen els peus a terra. Viuen una realitat paral·lela, més pròpia d’una altra dimensió que de la nostra.

HABITATGES BUITS, A MILERS. Trobo a faltar en fòrums, debats i propostes, sobre la problemàtica de l’habitatge, parlar més en detall i profunditat de com posar en el mercat centenars de milers d’habitatges buits, molts dels quals des de fa anys. Mirem algunes xifres i veurem perquè ho dic. Segons l’INE ( Institut Nacional d’Estadística), a Espanya hi ha 3,4 milions d’habitatges buits, la qual cosa suposa un 13,7%, sobre el total. D’aquests 1,9 milions es troben en ciutats de menys de 50.000 habitants. En aquesta xifra hi ha compresos els ubicats en pobles de totes les grandàries. Del conjunt d’habitatges buits, un 82% es troben en bon estat. Es a dir, podrien ser ocupats de forma immediata. Un 12%, el seu estat és deficient. Un 3% estan en mal estat, i un 1% es troben en estat ruïnós. Pel que fa Catalunya, d’un total de 3.915.127 habitatges, en tenim 418.612 de buits. Les seves condicions tenen els percentatges similars als exposat pel conjunt d’Espanya. A la vista d’aquestes xifres, semblaria que una acció prioritària de tots els governs hauria de ser facilitar la posada en el mercat del màxim d’habitatges buits, abans d’impulsar grans actuacions destinades a la construcció d’habitatge nou. En el cas dels buits, ja estan fets, i no té cap lògica iniciar noves construccions si anem deixant al darrere, milers i milers que no seran ocupats. Si busquem eficiència i rapidesa, res millor que legislar adequadament com perquè tothom qui tingui cases o pisos buits, els posin en el mercat. Sempre, mitjançant incentius de tota mena com perquè el resultat afavoreixi totes les parts. No sóc partidari d’imposar mesures coercitives, perquè les raons per tenir-los buits son molt diversos i complexos. Ara bé, davant l’extraordinària pressió dels lloguers, ajuntaments- Generalitat – Govern central, han d’acordar unes mesures que facilitin la reducció de pisos buits a la mínima expressió. Repeteixo les xifres, 3,4 milions, a nivell d’Espanya, 418.000 a nivell de Catalunya. I no son xifres d’un sol any, es van repetint, any rere any. Això demostra poca eficàcia a l’hora d’incentivar els propietaris a posar-los a lloguer. Donades aquestes dades, constatem l’existència d’un 12%, en estat deficient, un 3% en mal estat, i finalment un 1% en estat ruïnós. Deixem aquests darrers, i fixem-nos en els altres dos àmbits que en total sumen un 15%. Aquest hauria de ser un altre dels àmbits d’actuació, sigui facilitant crèdits a baix interès amb algun percentatge, a fons perdut, com per incentivar els propietaris a arreglar i posar el dia aquest parc d’habitatges. I una segona mesura de la qual ja n’he parlat en anteriors ocasions, és fomentar l’acció dels ajuntaments per esdevenir promotors d’habitatge de lloguer a preus assequibles. A cada poble, gran o petit, hi ha desenes de cases buides i en mal estat, si tots els ajuntaments podessin obtenir ajuts suficients per a la compra, i posterior adequació de les cases i pisos, facilitarien disposar de milers de pisos, de lloguer assequible, a nivell de Catalunya. Aquestes mesures tindrien la virtut de revitalitzar pobles, aconseguir atreure nous habitants i alhora facilitar la sortida de ciutats, sense habitatge de lloguer assequible. Amb resultats raonablement ràpids, a diferència de les grans promocions d’habitatge que precisen tres o quatre anys per fer-se realitat. I tampoc parlem de grans partides, l’important és iniciar-les i mantenir-les durant anys, fins reduir les existències d’habitatges buits, a la mínima expressió.

NO SABEN, NO CONTESTAN Para los no expertos en política catalana, les puede parecer raro que ante tanta insistencia en celebrar un nuevo referéndum, no exista ningún documento amplio y detallado sobre la post consulta. Es decir, si alguien pide una cosa concreta, debería explicar a los ciudadanos para qué la quiere. No basta con decir queremos celebrar un referéndum, para ganarlo y marchar de España. Vale, muy bien, pero los dos que organizaron, de forma unilateral, los partidos independentistas no sirvieron para nada. ¿Va a servir un tercero para algo positivo? Evidentemente que no, porque decir sí o no, a una decisión tan transcendental como la que proponen, debería estar sujeta a lo que prescribe la Constitución, y atención, también el Estatuto de Autonomía de Cataluña. Ya en un anterior artículo dejé claras las opiniones de dos eminentes juristas, uno a sueldo de la Generalitat, Joan Ridao, ex Secretario General de ERC, y otro, eminente Catedrático de Derecho Constitucional, Xavier Arbós, el cual dejaba claro que si algún día, alguien convocase un referéndum sobre el futuro de Cataluña, éste sería solo consultivo, y dirigido a todo el censo electoral español, no solo al catalán. Y el resultado no podría variar la situación actual, si previamente no se modificara el artículo 2 de la Constitución que establece la indivisibilidad de España. Llegados hasta aquí, los independentistas continúan insistiendo en que debe haber un referéndum, pero siguen sin saber ni contestar a preguntas clave que se hacen muchos catalanes, independentistas o no. ¿O es que no importa saber el destino provisional y final de la cuestión? Es decir, ¿adónde iría a parar una Cataluña independiente? Porque si alguien sale de un sitio, y quiere volver a entrar, debe pedir permiso, ¿o no?, y para hacerlo las normas de la UE, requieren la unanimidad de sus miembros. Así pues salir, ellos no lo ven cómo un problema, ahora bien, no explican cómo podrían ser miembros de la UE, si se requiere que nadie vote en contra. Algún iluminado lo soluciona, diciendo que para ellos, se modificarían los estatutos de la UE, y tema resuelto. Tampoco nadie ha estudiado ni ha puesto negro sobre blanco cómo resolver la enorme deuda de Cataluña con España, ni cómo crear un Banco central y disponer de moneda propia. Cómo convivir en un país de ocho millones de habitantes con más de la mitad con estrechos lazos familiares con el resto del Estado. Nada se dice sobre la necesaria creación de un ejército, cuando hay problemas para encontrar suficientes candidatos a Mossos de Escuadra, la policía catalana. En fin, podríamos llenar páginas y más páginas con todo lo que supondría romper relaciones, pero no hay peor ciego que el que no quiere ver. Podemos escuchar entrevistas y todo tipo de conferencias y apariciones públicas, en ninguna se despeja ningún gran tema. Todo es humo, y delirios de grandeza, vendidos a personas abducidas por unos cantos de sirena, que no quiere explicaciones ni detalles, simplemente compran todo lo que se vende, sin ningún espíritu crítico ni conocimiento de la realidad. Ahora mismo hay una gran batalla por el relato entre ERC y Junts que luchan por la segunda posición. Dan por perdida la primera, vistas todas las encuestas en las que aparece el candidato socialista, Salvador Illa como ganador. Dependerá mucho de quien quede segundo para tener perspectivas de conformar gobierno. De aquí la dura pelea entre unos y otros. En las entrevistas y primeros debates, se ve el interés de los independentistas por ocultar la composición real de la Cataluña de 2024, que poco tiene que ver con la Cataluña de ocho o diez años atrás. Si en aquel momento se pronunció un tercio del censo electoral, a favor de la independencia, ahora las cifras van hacia sólo un cuarto. Y es que en 2017, Cataluña tenía siete millones de habitantes y ahora tiene ocho. La cifra de independentistas no ha crecido, al contrario, han perdido una parte de los seguidores. La noche del 12 de mayo veremos en qué han quedado, pero nadie puede hablar en nombre de Cataluña, porque el territorio es muy amplio y diverso. Pretender celebrar un referéndum demuestra no tener un proyecto de futuro, mínimamente serio y ambicioso, y por ello se busca construir castillos en el aire. Es una huida hacia delante sin saber qué hay fuera. Y haber quedado totalmente desfasado y desconectado de la realidad del país. Ante tanta frivolidad e inconsciencia, Salvador Illa representa la voz de la sensatez y el buen gobierno. Todas las encuestas le dan como ganador porque son muchos los que nunca han votado socialista, pero lo harán en esta ocasión para volver al buen gobierno y salir del pozo en que nos han metido los independentistas. Demasiado tiempo hemos perdido, demasiado daño han causado.

CONTRA ELS MONO –TEMES. Si algú mira el seu entorn veurà que tot és molt complex. Hi ha multitud de qüestions entrelligades unes amb les altres, de manera que poques coses depenen d’un sol i únic factor. Dic això a la vista del mono- tema dels partits independentistes, una vegada la Llei d’amnistia va fent el seu curs. Ara, el futur va de referèndum. Una altra vegada, i ja seria la tercera. Perquè tornar a un mono- tema quan el país i la seva gent està confrontada a múltiples problemes i temes que necessiten ser resolts si volem aconseguir millors condicions de vida, de present i futur ? Doncs, a falta de solucions, prefereixen posar un únic tema sobre la taula. Creuen que amb aquesta proposta, tindran el recolzament de milions de catalans, sense tenir present la variada composició d’un país que ja ha arribat als vuit milions d’habitants. Però, puix que estan en un sol mono- tema, haurien de tenir una mica de respecte i ambició com per exposar el perquè del nou referèndum i què comportaria un o altre resultat. Per a ells, el sí a la independència el veuen evident, però no exposen ni un sol detall de les conseqüències que comportaria. No han elaborat ni gosat publicar un llibre amb els passos a seguir l’endemà d’un imaginari referèndum en que guanyés el sí. A què ve aquesta mandra d’explicar ? A què ve no voler mullar-se en cap ni un dels efectes que se’n derivarien ? Molt fàcil, una cosa és demanar un fet puntual, altra cosa és gestionar-lo i fer-lo realitat. No costa res posar fites i objectius imaginaris, el que costa és fer-los realitat. No estranyi a ningú no haver vist cap entrevista a cap dels dirigents independentistes, en la qual es tractessin temes reals, sobre una imaginària independència. Es normal aquesta por a explicar-se perquè a cada explicació apareixerien conflictes sectorials, territorials, socials, econòmics i polítics, que farien saltar pels aires, les decisions a prendre. Poso uns pocs exemples per escenificar el que vull dir. On quedaria o aniria Catalunya, en un imaginari post referèndum, amb resultat afirmatiu ? Vull dir si es quedaria a la UE, o hauria de sortir, amb la impossibilitat de retornar si no aconseguís l’acord per unanimitat de tots els Estats. Seria capaç de conformar un Banc Central, amb una moneda pròpia ? Aquest nou país, disposaria d’exèrcit ? I si n’ha de tenir, de quin volum seria ? On estarien ubicades les bases aèries, navals, terrestres ? Què passaria amb l’enorme deute acumulat ? En fi, se’m acudeixen una vintena més de preguntes, a les quals cap dels dirigents del procés, ni del post procés, ha donat resposta. Es una mostra més, o potser la més concloent de l’ús partidista del referèndum, com mono – tema per a tapar tots els altres. Posen sobre la taula una proposta que saben no pot complir el govern central, i que tampoc volem la immensa majoria dels catalans, perquè és rupturista, i divisòria. I, si en algun moment les coses estan complicades, a nivell intern i extern, és ara mateix. Qui cregui que pot tirar endavant una ruptura, obviant el que passa en el món, és que no té en compte la realitat. I si algú vol actuar fora de la realitat millor es dediqui al món del cinema o de la literatura. En el món de la política la primera cosa a tenir en compte és la pura i dura realitat.

NI DELIRIS NI ENGANYS, NOMÉS BON GOVERN. Si mirem enrere, cal preguntar-nos de què ha servit el procés ? Algú creia poder oblidar l’existència de dos terços dels catalans, per tirar endavant un embat condemnat al fracàs ? Algú s’imaginava poder assolir una independència, dintre de la UE, trencant les normes més elementals de la democràcia? En fi, podríem fer una dotzena més de preguntes que no tenen resposta. Ha quedat clar que tots els implicats en el procés, van actuar amb una enorme inconsciència, desconeixement de la realitat, i dosis immenses de falsedats i enganys. No volen reconèixer ni els enormes danys causats, ni el prestigi i respecte perduts. Però, el temps passat, el balanç de pèrdues, els mals governs tinguts, juntament amb el cansament per tantes accions inútils, fins arribar a cotes de ridícul mai vist, justifiquen el desig de girar pàgina i apostar per una nova etapa, radicalment diferent a la viscuda i patida. Ara i aquí, la gent vol una cosa tant senzilla com és, un bon govern. Es l’aposta personal de Salvador Illa, i del partit socialista. Ja en els anys del procés, el partit va resistir, va predir totes les calamitats que se’ derivarien, i va ser ferm en la defensa de la democràcia. Anys després, ha defensat les mesures per un retorn a la normalitat, sense venjances. Primer amb els indults i ara amb la llei de l’amnistia. Ha estat una aposta valenta i assenyada. Fets els deures de trobar una sortida per a tots els qui van impulsar una acció antidemocràtica, i per a tots els qui es van deixar portar per aquesta bogeria, ara toca, una etapa de seny i bon govern. Hi ha una immensa feina a fer, destinada a atrapar el temps perdut, i a posar l’administració de la Generalitat, en el camí de l’ eficiència. Al mateix temps s’han de refer els ponts trencats, amb el govern central, i amb les CCAA, per a tots plegats aconseguir relacions fluides, sinceres i col•laboradores. Ens hi va el bon govern, nostre i el col•lectiu. Recomano a tothom, llegir el programa electoral amb el que es presenta Salvador Illa. No hi veuran ni somnis impossibles, ni embats inútils, ni castells en el aire. Des de la primera línia fins la darrere, va destinat a marcar unes línies de treball intens, de planificació de grans infraestructures, equipaments i serveis, destinats a millorar les condicions de vida de tots els catalans i catalanes. No hi ha sectors oblidats ni àmbits deixats de banda. Es marquen les grans prioritats, que han estat els grans fracassos dels darrers governs de la Generalitat, des que van agafar el relleu al Tripartit. El país i les enquestes mostren les preocupacions de la gent: lluita contra la sequera, millora del sistema educatiu, del sistema sanitari, de les noves tecnologies, d’atrapar el retard en generació d’energies verdes, posar al dia els serveis destinats a la gent gran, .... La feina a fer és immensa i per això el programa és fruit d’anys de preparació i formulació. Ara s’aporta com el guió del proper govern de la Generalitat si el dia 12 els resultats del PSC, permeten formar govern. Es l’aposta clara per deixar els deliris i enganys i iniciar el bon govern.

ATRAPATS TOTS PER LA GESTICULACIÓ. Si la passada legislatura ja vam assistir a constants “cops de teatre” per a justificar el posicionament de cada partit, davant determinades lleis, és en aquesta quan la gesticulació forçada, exagerada o clarament fictícia guanya el relat. Totes les parts en fan un ús extrem, fins arribar a l’avorriment general. I ja no passa només en l’àmbit polític sinó s’ha estès en el judicial. Un poder que hauria de quedar al marge de l’espectacle polític, ha esdevingut peça fonamental, amb unes accions i actuacions que sobrepassen tot l’ imaginable. En el cas del PP i VOX, la motivació no és altra que la gran frustració per no governar, quan tots dos ja havien preparat els nomenaments per l’endemà de les eleccions generals. Era impensable no estar en el govern, i encara més que Pedro Sánchez fos capaç d’ajuntar totes les forces alternatives sota un mateix bloc. La investidura va suposar el tret de sortida de totes les accions i actuacions possibles i gairebé les inimaginàries contra el govern i els seus aliats. I la Llei d’amnistia va ser l’excusa ideal per a justificar-ho tot. I al “pim pam pum” s’hi van apuntar bona part de la judicatura, considerant que se’ls apartava del seu rol essencial: impartir justícia, i condemnar els delictes. Portar una Llei per a perdonar els presumptes delinqüents, abans de ser jutjats, va ser una declaració de guerra que van entomar com el pitjor atac a la independència judicial, en tota la història. I en tant que guerra, tot s’hi val, fins i tot les accions il·legals. La fi justifica els mitjans, i s’han dut a terme actuacions que algun dia seran degudament conegudes, exposades i espero, que castigades. En un estat de dret, mai, repeteixo mai, els jutges es poden convertir en actors polítics que vulguin determinar els camins pels quals ha d’anar el poder legislatiu. Com millor estan, és callats, i com millor actuen, és mitjançant els judicis i les seves sentències. Mai, interferint per aconseguir els seus objectius. I ara i aquí, els seus objectius son frustrar l’activitat legislativa, i impedir arribi a bon port, una llei controvertida, però destinada a resoldre un problema polític. Els agradi o no, havien d’estar atents a la tramitació, aprovació i publicació. Tot seguit, formular les preguntes o recursos que creguin convenients. I finalment, aplicar la Llei, en tots els seus termes. La gesticulació que han dut a terme, el teatre, barrejat amb drama i comèdia, no ha fet res més, que rebaixar la credibilitat i el respecte que tenia la Judicatura. Costarà anys, recuperar-la. En quan al PP, VOX per una banda i els partits independentistes per l’altra, han forçat tant les coses, han exagerat tant i s’han comportat tant desastrosament que tots plegats han quedat retratats com partits poc creïbles, poc seriosos i molt poc fiables a l’hora d’atorgar-los-hi la responsabilitat de governar. Millor deixar-los a l’oposició, a l’espera meditin sobre com s’ha d’estar en política, en comptes d’usar i abusar de l’exageració i les males formes.