Tuesday, January 26, 2021

 

IGNORANCIA I DESPRECIO AL EXILIO ESPAÑOL - art. El Obrero digital

IGNORANCIA Y DESPRECIO AL EXILIO ESPAÑOL. No puedo aceptar como “torpeza”, y aún menos como “ignorancia”, la comparación del exilio español, posterior a la guerra civil, con los fugitivos de la justicia, instalados en Bélgica y Suiza. Es más, considero que ante tamaña comparación Pablo Iglesias Turrión debería dimitir de todos sus cargos y funciones. Estamos ante un posicionamiento, del todo inaceptable. Indignante y sobre todo insultante para los centenares de miles de auténticos exiliados. ¿Cómo es posible que un dirigente de un partido, supuestamente de izquierdas pueda defender tamaña comparación? ¿Es que no ha conocido ni hablado, ni siquiera leído, los fundamentos del exilio? ¿A quién se le ocurre comparar a los expulsados, perseguidos y amenazados luchadores por la democracia i las libertades, durante la dictadura franquista, con un grupo de personas que en plena democracia, vulneraron las leyes fundamentales? No fue el único, también Jaume Asens, portavoz parlamentario le siguió en su razonamiento, intentando con ello congraciarse con los partidos independentistas, pensando, quizás sea la mejor estrategia para después poder pactar, si los números salen. Increíble posición, increíble traición a todo el exilio español. Por cuestión de edad, y por haber estado 7 años, en Suiza, entre los años 1972 – 79 , tuve ocasión de conocer y hablar con múltiples exiliados en Suiza, sí, pero también en Alemania, Francia, Inglaterra y allende los mares, en Latinoamérica, en reuniones y conferencias que trataban sobre la guerra y la posguerra. Era común a todos ellos, las grandes calamidades sufridas, durante años, en todos los niveles. Penurias económicas, laborales, de vivienda, de documentos, de miedo y persecución, hasta bastantes años después de la contienda civil. Solo con los años pudieron rehacer parcialmente sus vidas, renunciando la mayoría, a la posibilidad de volver a su país. Nada que ver, con el grupo de fugitivos que abandonaron a sus compañeros, para irse al extranjero y así intentar burlar a la justicia. Fugitivos con grandes ingresos, con viviendas de lujo, defendidos por abogados de grandes bufetes, que intentan justificar sus actuaciones bajo la excusa de representar al pueblo catalán. Soy catalán de nacimiento, y no quiero que nadie como ellos me representen, ni a mí ni a varios millones que luchamos por las libertades y la democracia. Tenemos un Estado democrático, situado en el puesto número 18, del Índice de Calidad Democrática, a nivel mundial. Los fugitivos, junto con los condenados, vulneraron gravemente las leyes democráticas, los días 6 y 7 de septiembre de 2017. Por ello y por decisiones posteriores fueron perseguidos y encarcelados, y finalmente juzgados y condenados. Los que permanecieron aquí, cumplen penas de prisión. En su día, el Gobierno decidirá si concede indulto o no, pero a los que se fugaron les espera la petición de extradición y su vuelta a España para rendir cuentas ante la Justicia. Estas son las razones por las cuales están en el extranjero, que nada tienen que ver con el exilio. En absoluto. Así, pues, Pablo Iglesias debe pedir disculpas, y prometer que nunca más hará comparaciones entre situaciones tan diferentes como éstas. Y, ahora que las ha hecho, por lo menos rendir homenaje a los auténticos exiliados, para que todos conozcan su realidad.

Monday, January 25, 2021

 

NERVIS ALTERATS - art. Nació Digital Solsona

NERVIS ALTERATS. L’entrada en el combat electoral de Salvador Illa, ha alterat els nervis d’ERC i molt especialment de Junts x Cat, que veuen com en poques setmanes el mapa electoral ha tingut canvis significatius, cosa que els posa a la defensiva. Les enquestes fetes deixen clar que allà on hi havia dos en joc, ara n’hi ha tres, i el tercer està avançant cap a primera posició, ajudat per la mala gestió dels dos partits de govern, per una banda, i pel desig de retrobar la normalitat perduda, per l’altra. Sincerament, m’esperava una reacció contundent d’ERC , a l’hora de confeccionar les llistes electorals, imaginant el fitxatge de vuit o deu cares de reconegut prestigi, en àmbits com economia i finances, sanitat, ensenyament, serveis socials, ...preparades per a prendre el relleu als actuals consellers/ es, a la vista de la mala gestió duta a terme. No ha estat així i s’ha optat per una continuïtat absoluta. Un tancament de files que denota la manca de cantera, per una banda, i la falta de contactes amb altres nivells de la societat, com empreses, universitats, entitats socials, culturals, ...per anar-hi a buscar candidats preparats i disposats a elevar el nivell de l’administració. O no en tenen o els hi han donat carabasses. El resultat és la repetició de candidatures d’una més que evident mediocritat. Per la banda de Junts x Cat, la situació encara és més desconcertant. Resulta que per a reforçar la figura de Laura Borràs, l’antic president, el fugitiu Puigdemont, es posa al seu davant, deixant clar que hi és per a millorar resultats, però sense ànims de presentar-se com a candidat a president. Ha deixat ja clar que no pensa tornar. El cas és que ni ell serà presidenciable, ni Laura Borràs ho podrà ser, perquè en qualsevol moment pot ser inhabilitada, per un conjunt de suposats delictes comesos. Ella diu que la persegueixen perquè li tenen mania, però res explica dels detallats presumptes delictes comesos. Més que mania persecutòria hi veig mania en fer justícia. A aquesta estranya situació dels dos primers de la candidatura de Junts x Cat, s’hi suma la perplexitat d’haver fet primàries, i després haver-les ignorat, posant els candidats i candidates a gust dels qui manen. Fins i tot, en contra dels resultats de les primàries. Sorprenent. I ningú ha dimitit. Increïble. Però, el més evident d’una candidatura feta d’aquesta estranya manera, suposa aplegar sota un mateix nom, a persones radicalment diferents, sense un programa comú ni un projecte de conjunt. Es deixa tot per a després de les eleccions. Una mena de compliment de la dita tant popular de “Déu els cria i ells s’ajunten”...i que sigui el que la providència decideixi. No estranyi a ningú la pèrdua de confiança d’amplis sectors de la societat, en dues candidatures tant poc engrescadores, precedides d’una pèssima gestió, i d’un gran nombre d’enganys que ens han portat on som ara. Davant aquesta tessitura, veure una personalitat serena, preparada i amb les idees clares per emprendre una altra via com proposa Salvador Illa, és lògic pensar en que pugui arribar al capdavant, en la propera contesa electoral.

Saturday, January 23, 2021

 

AQUÍ SERIA IMPENSABLE !!! - art. Regió 7

AQUÍ, SERIA IMPENSABLE !!! Catalunya, modèl.lica ??? Catalunya, exemple de respecte i tolerància ??? Catalunya, vacunada contra qualsevol tipus d’actuació “populista” ??? Podria allargar-me unes quantes línies més, formulant altres interrogants. De ben segur que tots els autèntics demòcrates hem sentit vergonya aliena i por, si també por, a que uns milers d’energúmens podessin posar en perill la democràcia de l’estat més poderós del món. Sinó la democràcia, sí, als seus representants, aplegats en el Capitoli, en un dels dies més rellevants de la seva història. Es va evitar el pitjor, però les imatges quedaran per a la història i obligaran a modificar aspectes rellevants del sistema electoral americà si no volen tenir nous qüestionaments de la netedat i transparència en temps futurs. Però, confiem en que prendran nota i sabran sortir-se’n bé. Dit això, parlant o escoltant catalans de diversa procedència, han exclamat que això mai podria passar a casa nostra. Impensable. Aquí, podem discrepar però mai arribar a situacions tant al límit com les vistes en els EUA. Aquesta és una prova més, de la curta memòria, de molts sectors catalans, ubicats a dia d’avui en els diversos partits independentistes. I no, no em vull referir a accions tant greus i ben recents d’encerclament del Parlament de Catalunya, o de tot el Parc de la Ciutadella, fins el punt de ser agredits diputats i diputades, i haver d’arribar alguns alts càrrecs en helicòpter. No. Vull parlar d’actuacions, molt més greus, més llunyanes en el temps, però no per això “oblidades”. Qui no recorda o no vol recordar, el 30 de maig de 1984, quan centenars d’energúmens, seguidors de CDC, amb alguns suposats “serveis d’ordre” amb braçalets identificatius al braç, van entrar violentament en el Parlament de Catalunya, a la caça de socialistes, en el moment àlgid de la crisi de Banca Catalana ? Sota crits de “mateu-los, mateu-los”, buscaven Raimon Obiols, President del Grup Parlamentari i Primer Secretari del PSC, que acompanyat de Romà Planas va haver de sortir, sota una pluja d’objectes contra ells, obligant el xofer a maniobres evasives per evitar trinxessin el cotxe amb ells a dintre. També fou perseguit Lluis Armet, portaveu del Grup, o Anna Balletbó que havia anat a la sessió, així com altres dirigents. I el propi cotxe oficial de l’Alcalde Pasqual Maragall fou atacat. Sí, sí hem tingut pàgines negres en la nostra història contemporània, de la mà de dirigents populistes que no varen dubtar en fer servir el càrrec per esquivar responsabilitats personals. Qui no recorda, el crit de Jordi Pujol contra “ la maniobra indigna “ del govern central, quan qui actuava era la fiscalia. Cap poble, cap nació està vacunada contra el populisme. Sempre s’ha d’estar alerta i sempre s’han de garantir els drets fonamentals i l’imperi de la llei, per evitar aprofitaments polítics, de situacions personals. Catalunya ho ha vist i patit, i ara mateix estem sota maniobres populistes de la mà dels partits independentistes. Es urgent, posar-hi fi, i retornar a l’imperi de la llei.

Wednesday, January 20, 2021

 

PERSISTIR EN L'ERROR - art. Diari de Terrassa

PERSISTIR EN L’ERROR. Son ja multitud els ajuntaments i consells comarcals que reclamen substituir els confinaments municipals, per comarcals. Ja en vaig fer referència en el primer dels confinaments i ho he reiterat en les altres ocasions. No sé si és perquè conec molt bé una desena de comarques de muntanya i tres centenars de municipis, per afirmar que es pot mantenir la seguretat sanitària, tot permetent desplaçaments a petites capitals, on la gent hi troba les coses de primera necessitat. No parlo d’anar al cinema ni a passejar, parlo de tenir el més essencial, a l’abast, com passa en qualsevol poble gran o ciutat. No volem ser ciutadans de segona, ni en temps de pandèmia. Mirem algunes xifres per tenir clar de què parlem. Catalunya té 947 municipis dels quals 337 tenen menys de 500 habitants. Els anomenem micropobles aquí, i en la España vaciada, els han arribat a anomenar “pobles moribunds”. I en tenim 256 altres de petits, però no tant petits, entre els 501 i els 2.000 habitants. En el primer grup, molts serveis essencials no existeixen, per manca de rendibilitat o per desídia de l’administració corresponent. Parlo de manca de caixers automàtics, farmàcies, botigues especialitzades, etc. En els segons hi ha més serveis, però en manquen alguns d’importants, de manera que el confinament indiscriminat per municipi, suposa no tenir accés a tot el que es necessita, sense afany de luxes o capricis. Com tenim les comarques ? De 42, en tenim un bon nombre amb molts pocs habitants. Tant pocs com els que pot haver-hi en un barri petit, de qualsevol ciutat mitjana o gran. Mirem-ne algunes. Alta Ribagorça, 3.825 habitants. Pallars Sobirà, 6.930. Priorat, 9.160. Vall d’Aran, 10.175. Terra Alta, 11.430. Pallars Jussà, 13.227. Solsonès, 13.513. Moianès, 13.919. Cerdanya, 18.525, Ripollès, 25.253 o Berguedà, 39.980, repartits en 31 municipis. Aquesta enorme dispersió de municipis petits, fa que la capital de comarca, exerceixi el paper de “donadora de serveis”, de manera que gairebé tothom té vehicle propi per a desplaçaments que en una ciutat es farien a peu, i a costat de casa. Es produeix, a més, el fenomen del bucle, mitjançant el qual es marxa dels petits pobles perquè no hi ha prou serveis, i com menys serveis hi ha, més gent marxa. Sinó trenquem aquesta dinàmica perversa el país s’anirà despoblant fins extrems mai imaginats. Estem en aquest camí per manca de planificació en profunditat per aconseguir el reequilibri territorial perdut. Bé, en tornarem a parlar, perquè s’ha obert una llum esperançadora amb el nomenament de Paco Boya ( fins aleshores Síndic d’Aran) com a Secretari d’Estat per al Reequilibri demogràfic i la reactivació del món rural. Es un dels millors experts que tenim, i ara disposarà d’importants fons econòmics, procedents de la UE. Però, tornant al tema que ens ocupa. Si un governant sap que confinar la gent d’un petit poble, els condemna a no poder accedir a cap servei essencial, semblaria lògic buscar sortides adients, garantint sempre el principi de la seguretat sanitària. Doncs, aquí no. Tots confinats, tot paralitzat i qui no pugui cobrir necessitats bàsiques que marxi cap un lloc on les trobi. Fantàstic. El seny l’hem deixat a casa dormint. Els que som, vivim i volem continuar vivint en el món rural exigim mesures intel•ligents i discriminatòries, a favor del conjunt. Substituir confinaments municipals per comarcals, en els territoris més despoblats de Catalunya, és de lògica total. Com que no ens hem sortit, confiem en unes poques setmanes disposar d’un nou govern que sí conegui el país. I sobretot atengui les necessitats de tots els ciutadans.

Tuesday, January 19, 2021

 

GRANDES COMPAÑÍAS, GRANDES DEFICIENCIAS - art. El Obrero digital

GRANDES COMPAÑÍAS, GRANDES DEFICIENCIAS. Una vez más, por si alguien tenía alguna duda, muchos pueblos pequeños, y también algunos barrios de ciudades han padecido cortes de suministro eléctrico durante unas horas o unos días. Una nueva demostración del “pasotismo” de las grandes compañías respecto a sus clientes. Sus justificaciones se podrían repetir hasta la saciedad por lo poco explícitas y poco transparentes. El resumen: no podemos competir contra las grandes catástrofes. Ya está, todo resuelto. Cuando no es la nieve, es el frío, sino el viento, o las fuertes lluvias, o los calores del verano. El resultado, nula fiabilidad de la cualidad eléctrica. ¿Los motivos? Si se habla con algún técnico subcontratado, para reparar líneas y restablecer el servicio, explica las bajas inversiones en mantenimiento y renovación de líneas y equipamientos. Todo parece indicar la intención de vender los activos a alguna otra empresa, y mientras tanto ahorrar lo máximo en mantenimiento. Resultado, el que hemos visto y comprobado a lo largo y ancho del país. Y no pasa nada. Todas las administraciones se quejan, pero no actúan. Al menos no actúan con la contundencia requerida como para cambiar de política de forma inmediata. Los clientes hemos pasado a ser considerados súbditos a los que se puede maltratar sin piedad. Los recibos se deben pagar, aunque sea a cambio de un pésimo y caro mal servicio. Esta es la realidad. Y similares deficiencias encontramos en diversas empresas de telecomunicaciones, cuando se ofrece un servicio “universal” y resulta que en este “universo” no figura una parte de la geografía española. Para tener garantizado el servicio de móvil, en una zona determinada, primero hay que preguntar a los residentes cuál es el que tiene servicio más amplio. Y contratar éste, de lo contrario puedes tener un móvil como objeto de lujo porque no lo podrás utilizar. Y para quejas y reclamaciones la ruta es increíblemente compleja por no decir imposible. No existen ya teléfonos de atención, para evitar tener que dar explicaciones concretas. Te ponen un correo electrónico con ninguna seguridad de que alguien con mando lo atienda, y puedes esperar horas y días sin tener respuesta. O peor todavía, si al final llegas a tener algún teléfono de atención puedes hablar con no se sabe quién, situado donde no se sabe dónde, que mira desde donde llamas por alguna pantalla, situada a miles de quilómetros de la avería. Aún recuerdo un día haciendo una reclamación por fallos en la línea fija telefónica, en que al otro lado del teléfono, con voz nítidamente latinoamericana, me preguntaban si el nombre de mi municipio correspondía a algún barrio, o algún núcleo de alguna ciudad, porque no tenía ni idea de desde donde llamaba. En fin, tenemos unas grandes empresas, con grandes facturaciones y elevados precios, dando servicios de tercera. Es un tema eterno que el gobierno central debe afrontar para exigir que son ellos los que están a nuestro servicio y no al revés. Ahora los clientes somos tratados como súbditos a los que se puede cobrar sin ningún compromiso real de calidad y seguridad. El mundo al revés.

Monday, January 18, 2021

 

NANCY PILOSI , UNA DONA VALENTA - art. Nació Digital Solsona

NANCY PELOSI, UNA DONA VALENTA. Si tots hem passat vergonya aliena i fins i tot por, al llarg de tot el mandat de Donald Trump, també hem vist com en el país més poderós del món, hi havia persones valentes , capaces d’enfrontar-se a un president tant insòlit i menyspreable. Sense cap mena de dubte la figura més destacada en posar fre, denunciar irregularitats i exigir fermesa democràtica, ha estat Nancy Pelosi, la Presidenta de la Cambra de Representants dels EUA. El càrrec més important, després del president i el vicepresident. No és estrany aquest protagonisme i aquesta valentia en una dona que ha trencat motlles en tots els càrrecs que ha ostentat, des del llunyà 1987, en que fou elegida Congressista. Des d’aleshores ençà ha anat repetint victòria rere victòria, en representació del Partit Demòcrata, fins esdevenir la primera dona que presideix la Cambra de Representants, i ja no una, sinó dues vegades. Per raons del càrrec, pel prestigi guanyat, i per demòcrata, el posicionament de Nancy Pelosi en múltiples casos, ha estat determinant, a l’hora d’exposar els abusos del president Trump, i la necessitat de parar-li els peus, en diversos moments claus de la presidència. Però, ara mateix s’ha convertit en la més fèrria defensora de promoure un segon impeachment contra el president, a la vista de la gravíssima actuació dels seus seguidors, envaint el Capitoli , posant en perill tots els seus representants. Per molt poderosa que sigui la seva imatge, no ha de ser gens fàcil, passar al capdavant d’una actuació històrica com aquesta. Només quan es tenen fèrries idees democràtiques, i s’és conscient del càrrec que s’ostenta, es pot tirar endavant una actuació tant excepcional . Però, per raons democràtiques i històriques, cal fer-ho. El prestigi dels EUA ha quedat molt malmès per les imatges que han corregut per tot el món, i que mai ningú hauria imaginat. I encara menys, amb el suport del president sortint. I la tragèdia podia haver estat immensa, en un país armat fins a les dents, si els invasors del Capitoli haguessin anat molt més armats. Increïble situació i immensa improvisació, en les mesures de seguretat, en el país que es vanta de disposar dels més avançats enginys tecnològics de supervisió i vigilància d’accions il•legals. En moments tant greus i tant desesperants per a tots els demòcrates dels EUA i d’arreu del món, ens sentim reconfortats quan lluny de l’acovardiment, apareixen veus potents i valentes, que es planten i exigeixen responsabilitats, als instigadors, al més alt nivell. Nancy Pelosi ho ha tornat a fer, i conseqüent amb els seus ideals, ha impulsat la petició d’impeachment, per aconseguir que un personatge tant nefast com Donald Trump, quedi apartat de la política activa per a sempre més. Es un honor i un goig tenir una persona valenta com ella, al capdavant de la principal institució del país.

Saturday, January 16, 2021

 

AJUTS O ALMOINES ? - art. Regió 7

AJUTS O ALMOINES ? Tots som conscients de les grans dificultats per a gestionar el temps de pandèmia que ens ha tocat viure, però això no justifica les constants improvisacions, i encara menys, les inacceptables condicions de determinades decisions. No entraré en temes tècnics, més propis d’experts, sinó en el d’ajuts als sectors més afectats per les decisions del govern central, o de l’autonòmic. Cada nivell ha d’assumir les seves competències i les seves responsabilitats. I en aquest cas la cogovernança ha de ser real i efectiva. Si una administració pren una decisió, ha de ser conscient de les afectacions que produeix sobre el teixit social i productiu. I en conseqüència ha de posar els mitjans per fer-la efectiva. En el cas que tractem, parlem d’una crisis sanitària, que obliga a tancaments generals, molt perjudicials, a nivell econòmic. Doncs bé, pertoca a tota la societat, compensar pèrdues per evitar greuges i tancaments. Els governs representen a tota la societat, a ells pertoca mobilitzar recursos per a compensar econòmicament els sectors afectats. I ho han de fer amb ajuts clars, concrets i en proporció a les pèrdues. No amb almoines. No he vist mesures similars a alguns països del nostre entorn, en els quals han agafat les declaracions d’activitat de l’any passat o dels darrers dos anys, per a compensar els tancaments, amb un 75% del facturat . Aquesta és la via més adequada i compromesa per evitar greuges comparatius entre sectors, i alhora evitar ensorraments definitius, al llarg i ample del territori. No és just ni comprensible, les constants alteracions de les decisions, fins el punt que ningú pot fer cap mena de previsió. Sí, és certa la variabilitat de les previsions, però si es prenen decisions, econòmicament perjudicials per determinats àmbits, aquests han de ser compensats en proporció. No amb almoines. El cost serà elevat, segur, i l’haurem de pagar entre tots, tard o d’hora, evident, però almenys evitarem la desesperació de moltíssima gent que veuen com una part del país manté l’activitat, mentrestant, una altra se li prohibeix. Es injust. Governar, és decidir, però també és pedagogia, i no he vist prou decisions i determinacions que facin entendre al conjunt de la societat que el sacrifici es reparteix entre tots, i afecta a tots. També als situats en els llocs de màxima responsabilitat. Ara i aquí, ningú pot parlar de baixar impostos ni retallar determinades partides, sinó com desplacem despeses no imprescindibles per ajudar als sectors més afectats per les decisions polítiques. Hem de fer possible, la seguretat sanitària, amb el manteniment dels sectors productius, fins a superar la crisis. Això no es resol amb almoines sinó amb ajuts en proporció als sacrificis exigits.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?