Friday, April 20, 2018

 

PALS DE CEC - art. Regió 7




PALS DE CEC.
Si algú esperava, canvis substancials, en el nou full de ruta dels partits independentistes, ha pogut comprovar que no n’hi ha. Continuen immersos en l’univers paral·lel, de Carles Puigdemont, i a ell supediten el futur del país. La primera impressió causada pel nou president del Parlament, ha donat pas, a una còpia de l’anterior presidenta, si bé amb algunes, més grans precaucions, per evitar caure en les primeres embestides, polítiques i judicials. De totes maneres, aquest primer tram de trajectòria ,no augura cap especial novetat a l’hora de convertir el Parlament, en el centre de la vida política del país. Es limita a seguir les ordres que rep, o a organitzar algunes “perfomances” per fer veure que la Cambra Catalana, existeix.
Sorprèn però, algunes de les iniciatives que ha dut a terme, sobretot pel que tenen de falta de rigor i coneixement del Reglament i la legalitat vigent. Anar convocant plens, per tot seguit, desconvocar-los, produeix una sensació d’impotència i ridícul, mai vist, en la llarga història de la nostra principal institució. Decidir presentar una querella contra un Magistrat del Suprem, passarà a formar part de les extravagàncies, i anècdotes insòlites, de la política catalana. I creure que l’acceptació a tràmit, d’una petició a un organisme secundari de l’ONU, equival a un pronunciament formal, en contra de les actuacions del govern central i la justícia espanyola, és insòlit , en algú que ha estat alcalde .
Només faltaria que totes les peticions que ens entren a registre en un ajuntament, equivalessin a la seva aprovació o acceptació. Primer, han d’entrar, i tot seguit son estudiades, valorades i resoltes. Per aquest ordre, no a l’inrevés. Haver-ho d’explicar, no deixa de ser penós, en qui hauria de conèixer millor com van els tràmits, en totes les institucions del món. I afegeixo. Qui cregui que el govern central, o els tribunals, modificarien les seves actuacions, per un pronunciament d’un organisme secundari de l’ONU, o fins i tot per la mateixa ONU, és que desconeix la realitat mundial.
Tornant a la situació actual, podem constatar els canvis permanents en els guions de cada partit independentista, pel que fa la previsió de futur. Cap d’ells és capaç d’explicar què pretén realment. Dona la sensació que una part de Junts x Cat, té , com a màxima aspiració fer quedar malament al govern central. Home, no calen gaires esforços per constatar la ineficàcia, i estupidesa, en moltes de les seves actuacions, però creure que deixar-lo malament, a nivell internacional, pot ajudar en res al difunt procés independentista, és pensar amb els peus.
La resta de Junts x Cat, i ERC, van seguint el pas que marca Puigdemont, sense atrevir-se a desmarcar-se’n, per evitar ser acusats de febles o traïdors. Pensen que ja s’estavellarà en algun moment, com per poder actuar, en llibertat. Mentrestant, tots plegats, van construint móns imaginaris, a l’exterior. Abans volien instal·lar un Consell de la República, a Waterloo, ara toca fer-ho a Berlín. Se suposa que aquest Consell, serà l’òrgan superior de comandament de la política catalana, amb un òrgan executor a Catalunya, en forma de Consell Executiu, de segona divisió.
I tots plegats, creuen possible guanyar el pols al govern central i al poder de la Justícia, pensant en que les primeres decisions, els hi donen la raó. No s’imaginen el que vindrà tot seguit. No s’imaginen un capgirament dels plans fets, quan els tribunals tinguin tota la documentació recollida i comencin els judicis corresponents, en el Tribunal Suprem, i la Audiència Nacional. Les fugides endavant, les improvisacions, els reptes mal plantejats, els polses desproporcionats, i les perfomances contínues, han estat pals de cec que tenen els dies comptats.
Mentrestant, el país està sense govern efectiu, i va contemplant uns espectacles plens d’improvisació i mals plantejaments, sense cap altre objectiu que “plantar cara” al que suposen acusacions injustes. Cap dels protagonistes reconeix errors, ni culpes, i creuen poder reeixir amb ajuts externs. Venen un relat únic, amb suport d’una part del país, oblidant-se de tota la resta. Poc lluny aniran, com veurem ben aviat.


 

EXCÉS D'ADMINISTRACIONS - art. Diari de Terrassa

EXCÉS D’ADMINISTRACIONS.
Dels meus set anys a Suïssa, conservo l’admiració per la senzillesa i proximitat de les administracions, totes elles presidides per l’austeritat i l’eficàcia, de manera que han aconseguit uns resultats envejables, model a seguir per a tots els països, amb tendències federalistes.
Aquí, hem construït un Estat autonomista, amb anhels federalistes, per part del partit socialista, però lluny, encara d’assolir-lo. Fruit d’aquestes mitges tintes, és l’excés d’administracions que patim, i que fan especialment lents i costosos, tots els tràmits privats i públics.
Estar al capdavant d’una administració, com la local, suposa tenir en el cap, quins tràmits i gestions s’han de  fer per cada cas, en concret. La feina no és fàcil, i puc assegurar que a més a més és molt lenta, i enrevessada d’entendre pels no experts. Si a Suïssa tenen tres nivells d’administració, molt clars, molt ben definits i finançats, aquí la realitat és totalment diferent.
En aquests anys de democràcia, hem encaixat noves administracions, sense suprimir-ne cap, d’aquí l’encariment de l’àmbit públic i sobretot l’increment de la seva complexitat. Tenim , en primer lloc, l’administració local, representada pels ajuntaments. En segon lloc, els consells comarcals, immersos en un entremig entre petits parlaments territorials, i mancomunitats de serveis. En un tercer lloc, posem-hi les diputacions, com organismes d’ajuda als municipis i consells comarcals, fonamentals per finançar alguns projectes, en uns moments en que la Generalitat no en té ni cinc.
I així, arribem a un quart nivell, amb la Generalitat, que ha assumit moltes competències quan li ha semblat, però no acaba de funcionar com caldria. Bé, de fet, ara ni així, perquè estem a l’espera de veure si els partits independentistes es posen d’acord o no, però , en temps normals, de  la Generalitat en depenen competències essencials pel funcionament dels ajuntaments i del país, en general, de manera que l’agilitat i eficàcia haurien de ser la seva carta de presentació. He de dir que està molt lluny d’aconseguir-ho. S’ha convertit en una eina farregosa, poc àgil i altament burocratitzada, amb tendència a una certa prepotència, vers la resta d’administracions.
I finalment arribem al govern central, amb competències d’alt nivell, però que afecten poc el dia a dia dels ajuntaments, a no ser dels més grans, quan en el seu territori hi ha infraestructures, equipaments o serveis que en depenen. La resta del territori, l’acció del govern central ,és pràcticament nul.la.
El problema principal d’aquest excés d’administracions, és la complexitat de la feina diària, i la resolució de temes, i és que a la complexitat , s’hi afegeix la precarietat i la transitorietat de les legislacions vigents. Si a Suïssa és habitual i normal, legislar per a terminis de vint o trenta anys, aquí la vida de les lleis és efímera, com en pocs altres llocs del món. Sembla com si cada Conseller/a d’ensenyament, vulgui passar a la història amb grans novetats, i grans canvis. El mateix vol fer, el de Territori, del qual depenen lleis tant vitals com les d’urbanisme, paisatge, vies de comunicacions, etc. O el d’Agricultura, o el de Medi Ambient, i així tots i cadascun dels membres del Consell Executiu.
Cosa semblant, volen fer, per la seva banda els membres del govern central, de manera que als canvis a Catalunya, se’ns hi afegeixen els canvis a nivell estatal....en una roda diabòlica de canvis constants, i substitucions de normatives per altres, de manera que quan una ha estat coneguda i adoptada, ha de ser ja substituïda, o modificada.  Aquesta permanent inestabilitat produeix efectes molt negatius , en els ciutadans en general, que no entenen com poden haver demanat una llicència d’activitat, en el mes de gener, i ja no els serveixen els documents recollits, en el mes de setembre, o per moltes altres gestions i tràmits, en que es fa voltar a la gent, d’un cantó a l’altre, sense motius degudament justificats.

Es en aquest àmbit d’excessos, en que en el proper mandat municipal, autonòmic i estatal, s’ha d’emprendre de forma urgent i consensuada , una simplificació de les administracions per aconseguir agilitat, eficàcia i austeritat. Ara, estem en el cantó oposat a aquest objectiu.

Wednesday, April 18, 2018

 

MIRANT ENRERE- art. Blogesfera socialista

MIRANT ENRERE.
No sóc independentista per dues raons principals. La primera, perquè considero que en un món global, dominat per les grans potències: Estats Units d’Amèrica ( EUA), Xina i Rússia, hem de fer tot el possible per convertir la Unió Europea, en una potència, no solament econòmica, que ja ho és, sinó política i militar, per deixar de dependre dels EUA. Per tant, tot el que no vagi en aquesta direcció suposa un greu error, de cara el futur immediat.
Actualment la UE és una confederació d’estats, i ha d’esdevenir una federació, si volem anar en la bona direcció. Hem d’aconseguir esborrar fronteres , físiques i mentals, fent possible l’elecció directe d’un president europeu, que presideixi un govern autèntic, amb un parlament realment europeu. Si esborrem els estats tradicionals, les regions /països / nacions, com Catalunya tindran el seu espai, sense la dependència directa d’un govern central poc amic, o si voleu , clarament antipàtic i poc eficaç, per passar a dependre més directament d’un govern central , d’àmbit europeu.
La segona raó per la qual no sóc independentista, és pel coneixement de la realitat espanyola, i del que significa un Estat, en tots els seus termes, cosa que semblen haver obviat, desconegut o ignorat els partits independentistes. El primer que cal , abans d’emprendre un repte, un pols o un desafiament , és saber amb qui l’has de tenir, i si aquest és immensament més fort, has de procurar actuar amb intel·ligència i prudència. Res de tot això ha passat pel cap dels protagonistes del procés independentista, fins el punt d’emprendre accions i actuacions destinades totalment al fracàs.
El procés, ha estat la crònica d’un fracàs anunciat. Mai ha existit la imatge d’un xoc de trens, sinó la d’un camió contra un sis-cents. Ignorar el poder d’un Estat, és impensable en qualsevol polític , mig preparat. I no parlo de l’exèrcit que té, sinó de les armes més pròpies dels temps actuals: el poder judicial , obligat a fer complir l’estat de dret. Es ell el que té el poder sobre les forces de seguretat, per investigar, trobar els delictes i portar-los davant de la Justíticia, perquè aquesta els castigui.
I si voleu, una tercera raó, son les meves arrels democràtiques, en un ampli sentit. Mai trencaré els juraments fets, a l’accedir al càrrec d’alcalde, com abans ho vaig fer a l’accedir al càrrec de diputat al Parlament, o en altres càrrecs que ostento o he ostentat. Malament anem si els qui hem de donar exemple, ens passem al bàndol dels trencadors de la legalitat. Mai en democràcia es pot vulnerar l’estat de dret. No hi ha cap excusa ni justificació per fer-ho, i es lògic que qui ho hagi fet, siguin regidors, alcaldes, diputats, consellers o presidents de la Generalitat, en paguin les conseqüències.
Hi ha, però una quarta raó, resum de totes les anteriors com és que mai es pot imposar a un poble, les raons d’una part minoritària del mateix poble. Per molt que els independentistes vulguin parlar en nom del poble català, la realitat és que una majoria no ha votat els partits independentistes. I amb aquesta situació, mai se’n sortiran. Hem votat, i repetit votacions, de tota mena, com perquè quedi clar quins son els percentatges, en una banda i l’altra, i mai es podria parlar en nom del poble català sinó es té , com a mínim, entre un seixanta i un setanta per cent dels vots emesos. I tot i així, caldria respectar la minoria, com per no imposar-li condicions inacceptables.
En el procés, hi ha hagut ignorància de la realitat, mala fe, moltes mentides i suposicions que han motivat accions totalment imprudents, agosarades i fins i tot delictives. Trencar el Reglament del Parlament, vulnerar l’Estatut d’Autonomia i la Constitució, no son temes menors, mai permeses en cap país democràtic. Aquí es varen dur a terme, amb grans paraules, arrogant-se la representació de tot el poble català, quan ni tant sol es disposava dels dos terços de la representació parlamentària, per iniciar tràmits de modificació.

Estem on estem, per culpa d’uns dirigents, il·luminats, uns; ignorants, altres, i imprudents, tots plegats, disposats a emprendre un pols, pensant en que res de greu podria passar. No es queixin dels resultats obtinguts, i no he sentit cap disculpa ni cap justificació per haver deixat pel camí un poble dividit, unes institucions trencades, un país mig paralitzat i un futur tant incert com que tardarem més d’una generació, a refer-lo mínimament. I si algú creu que ampliant els desafiaments, i movent fitxes en el tauler europeu i mundial, aconseguiran el que no han obtingut, fins ara, continuen vivint en un univers paral·lel que res té a veure amb la realitat. I el pes de la Justícia, encara que doni moltes voltes i faci molts revolts, serà implacable. Mirem enrere, i constatem els errors. Es la única manera per mirar endavant, per a no repetir-los.

 

CAPITALS CULTURALS - art. El 9 Nou



CAPITALS CULTURALS.
Sóc, un de tants consumidors de cultura, que busca per la comarca pròpia del Berguedà o les veïnes d’Osona i Ripollès, motius per visitar-les i “consumir” productes culturals diversos, començant per monuments i museus, i continuant per tota mena d’espectacles ,d’un cert nivell artístic , multi disciplinar.
Es curiosa l’afecció de molts governants per tenir museus , a casa, i tanmateix no aconseguir promocionar-los prou, com per oferir xifres proporcionals, a la seva importància. M’explico. Segons les xifres obtingudes, el Museu Episcopal de Vic, tingué 34.090 visitants en el 2016 i 19.247, en el 2017. El perquè d’aquesta gran diferència, rau, en la interessant exposició d’art romànic que va oferir l’any 2016, la qual cosa demostra que una bona exposició, atrau un bon nombre de visitants , extres. Que algú en prengui nota per repetir-la, amb altres experiències semblants.
I és que el Museu, pel seu contingut, se situa en una primera divisió, i tanmateix hauria de tenir un nombre de visitants, sensiblement major. De fet, no gaire lluny en visitants, es troba el Monestir de Santa Maria de Lluçà, el qual té un doble atractiu per ser visitat. En primer lloc, el monument en si mateix, i en segon lloc, un guia esplèndid , capaç de posar el mateix entusiasme en explicar els detalls, a un grup de tres persones, que a un de trenta.
Si anem a Ripoll, el Museu tingué 18.000 visitants en el 2016, i 16.000 en el 2017, tampoc podem estar-ne plenament satisfets, perquè el nombre hauria de ser sensiblement superior, en base al contingut que protegeix.
I si ens allunyem una mica, i marxem a Solsona, el Museu Episcopal en tingué 7.055 en el 2016 i 7.116, en el 2017. Es cert, que tot i el seu interès, no té la varietat i riquesa del de Vic.
Exposades aquestes xifres, el que queda clar, és que es fan gran batalles per tenir museus, però es fa poc per promocionar-los i ampliar-los, en els seus continguts. La majoria son estàtics, en el sentit de mantenir i preservar el llegat, sense ànims d’incrementar-lo i diversificar-lo, cosa que motiva una ”congelació” de visitants.
Per entendre’ns. Dona la impressió que les capitals comarcals, o les grans ciutats, en general, volen tenir algun museu perquè “vesteix” o la fa important, però no li dedica l’atenció deguda com per fer-lo permanentment interessant. No tenen present que les inversions en cultura, son inversions molt productives i reporten grans beneficis, si es fan bé.
Convertir una capital, en capital cultural permanent, suposa rebre gent d’arreu del país propi i de l’estranger, que busca un motiu per viatjar i ho fa amb ànims de tranquil.litat, aprofitant per donar una volta per la ciutat, buscar un lloc per menjar, un lloc per fer un gelat o un cafè, o comprar algun article que veu, tot passejant. I si els museus organitzen exposicions temporals, atreuen noves onades de visitants, que repetiran en un futur proper.
En el meu cas, tinc per costum una visita cada dos o tres anys, als principals museus, i una visita més sovintejada a les catedrals de Vic, Solsona o al Monestir de Ripoll, Lluçà o algun altre. Es evident que si en els monuments s’hi troben bons guies, les visites tenen un caire molt més atractiu i aquesta és una de les virtuts, en la majoria de museus més visitats del país. Aprofito per dir que en el cas de les catedrals i monestirs, una millora en la il.luminació s’agrairia, per a poder captar millor aspectes rellevants dels seus interiors.
Acabo, assenyalant, el que he dit al principi. Les inversions en cultura, suposen un enorme benefici per qui les emprèn, de manera que pertoca a les capitals, no solament mantenir-les, sinó incrementar-les notablement, de cara el futur immediat. Qui es queda quiet, perd oportunitats, front a d’altres que continuen caminant.



Monday, April 16, 2018

 

ACOMODATS, EN L'ACCIÓ - REACCIÓ - art. Nació Digital Solsona


ACOMODATS EN L’ACCIÓ – REACCIÓ .
Estem instal·lats, en una nova etapa, fora del procés. Comprovada i acceptada la impossibilitat de la via unilateral, ara toca, mantenir el tipus, i buscar noves formules, per improvisar un nou relat, ple de resistencialisme i èpica de saló.
Ningú vol acceptar la derrota del procés, ni buscar una certa normalitat, per por a ser acusat de traïdor. Així, doncs, toca continuar marcant el pas que imposa Puigdemont, des de la llunyania física i política, fins no se sap quan.
Mentrestant, uns i altres, actuen sota el principi d’acció – reacció. Uns mouen una peça, els altres, una altra, i tots plegats creuen que van en la bona direcció. Entenent per bona direcció aquella que els ha de portar a la victòria. Tampoc ningú sap ben bé, què vol dir la victòria, en la situació en la que estem.
Bé, per la banda de Madrid, la victòria sembla ha de venir de la mà dels tribunals, després que s’hagi conformat un govern, i s’hagi retornat a una certa normalitat. Per la banda d’aquí, el que importa és buscar fer el més mal possible a la reputació d’Espanya, procurant fer-la aparèixer com un Estat, poc o gens democràtic. I ja està. Tots contents ? Arregla alguna cosa que uns i altres es dediquin a aquests objectius ? Portarà algun resultat positiu, la victòria o derrota d’aquestes accions ?
Ho he dit en anteriors ocasions, en aquestes mateixes pàgines, que el poder d’un Estat és enorme, i una situació com la que tenim, li pot fer algunes ferides, però ben aviat curaran. Altra cosa son les ferides que la inestabilitat i la inconsciència provoquen en el funcionament de Catalunya. La tàctica de fer mal per fer mal, no portarà mai cap solució ni avantatge a Catalunya. Al contrari, el mal a uns, comporta mal, als altres, i qui més feble és, més mal , patirà. Així, és i així ha estat , al llarg de tota la història, i qui no ho vulgui veure, millor es dediqui a la vida contemplativa, ingressant en algun dels pocs monestirs que queden.
Em produeix una enorme perplexitat, la satisfacció de molts independentistes, per no dir tots, per la decisió d’Alemanya, Bèlgica i Gran Bretanya, respecte els fugats de la justícia espanyola. Veurem què fa Suïssa, però és igual. La majoria, creu que el tractament donat pels seus tribunals, desautoritza els d’aquí, i per tant, consideren guanyada una de les causes principals. Ja no es batalla tant, per la independència, com per la resistència. Resistir és guanyar, i qui dia passa, any empeny, esperant acumular altres pronunciaments i altres posicionaments, creient en la internacionalització del conflicte i en la seva resolució efectiva.
A falta d’acció positiva, es va cap a accions justificatives de fer alguna cosa, per trencar la imatge de paràlisis total. En aquest marc, hi figura la decisió de presentar una querella, per part de la Mesa del Parlament, contra el Magistrat Llarena. Una iniciativa condemnada al fracàs total, però , de  moment es dona la impressió de plantar cara. I d’acció, en acció, arribarem al fracàs final. Ben  aviat ho veurem.
L’immens error de fugir de la justícia, passarà , ben aviat la prova de foc, tant bon punt comenci el judici. El Magistrat Llarena, per una banda i la Jutgessa Lamela, per altra, tenen a punt els elements redactats per acusar els protagonistes del procés. Qui estigui aquí, tindrà la seva sentència, i qui falti, la tindrà igualment, incrementada pel factor de la fugida. I qui cregui que la UE, pot donar cobertura a l’empara de fugitius, ben aviat veurà com canvia d’opinió. Els èxits momentanis, provisionals de la defensa, es convertiran en fracassos estrepitosos, en pocs dies o setmanes. Temps al temps. A cap Estat, li interessa desacreditar-ne un altre, en matèries tant sensibles com el desafiament i vulneració de l’estat de dret. En poc temps ho veurem. L’acció – reacció , sempre té una vida determinada, i ja no dona per més.



Friday, April 13, 2018

 

COM EN ELS VELLS TEMPS- art. Regió 7


COM EN ELS VELLS TEMPS.
Moltes de les coses que passen aquests dies, em recorden velles estratègies, d’alguns antics sindicalistes radicals, dedicats a les grans lluites per aconseguir grans avenços, que sabien impossibles, però que posaven com objectius ambiciosos, per no donar la sensació de “tous” i poc agosarats. Es llençaven a la batalla, amb ardor guerrer, amb la única estratègia i pensament que els treballadors i el poble, els seguirien .
Quan arribaven esgotats i derrotats, proposaven reemprendre la lluita per a recuperar els bens perduts. Exigir readmetre els acomiadats, recuperar les hores perdudes, mantenir els sous i condicions, i perdonar els expedients oberts. En aquesta segona fase de la lluita, hi posaven especial èmfasis per a demostrar que la victòria era possible. Havien de vendre com a èxit, el que havia estat un complert fracàs. Moltes vegades, el resultat final, suposava pitjors condicions que les que havien portat a emprendre el camí de la revolta.
Què vull dir amb això ? Que abans d’iniciar cap batalla, s’ha de saber molt bé amb quines forces es compten, quins son els reptes i objectius, i quins seran els obstacles a salvar. L’èpica i l’astúcia, estan molt bé, però només quan s’ha equilibrat molt bé el camí a seguir, tenint molt present la realitat de la situació.
A dia d’avui, em dona la sensació que una part de l’independentisme ha creat un “univers paral·lel “. Soc gran afeccionat a la història i a la ciència ficció, i em dona la sensació que alguns volen copiar alguns passatges dels relats de ciència – ficció, pensant fer-los realitat. I no segueixen guions dels grans mestres: Asimov, Bradbury... no. Més aviat, segueixen guions d’escriptors menors , amb constants salts en el guió, o contradiccions impròpies d’un de primer nivell . M’explico.
Hi ha una part dels diputats independentistes, que toquen de peus a terra, i consideren la situació actual com impròpia d’un país seriós. Creuen arribada l’hora de no fer més disbarats, i procedir a l’elecció d’un president/a, factible i efectiu, que formi govern i comenci a reparar els danys causats. Tenen clar que no és hora de més reptes, ni més batalles estèrils, perquè el país necessita ser governat.
Però, altres, menys arrelats a la realitat, i més disposats a mostrar èpica de manual, sense prendre cap risc personal, proposen crear aquest “univers paral·lel” a l’entorn de l’ex president, creient que el pols a la Justícia i a l’Estat, representat pel PP, es pot guanyar, i aportarà grans beneficis a Catalunya, i a tots els catalans, puix que creuen poder parlar en nom de tots nosaltres.
Consideren cada pas, un pas endavant, sense parar a pensar en els efectes secundaris i danys col·laterals que causen al conjunt del país, Catalunya, i també a l’Estat. El dany, és al conjunt, però en res avança el procés independentista. No hi ha hagut cap avenç, ni cap possibilitat de dur a terme, la independència com alguns havien proclamat. De fet, podem veure com cap dels grans predicadors i profetes del procés, està en actiu. Tots han desaparegut, sense donar explicacions ni justificar els errors comesos.
Torno al principi. Sincerament crec estar en alguns dels episodis de batalles sindicals, viscudes vint o trenta anys enrere, en les quals, es tornava al principi, havent deixat pel camí grans esforços, grans pèrdues i grans sacrificis, sense haver aconseguit l’objectiu perseguit. Ara i aquí, convindria no repetir aquelles velles experiències, ni voler crear “universos paral·lels”, en altres països, creient que des d’allà es pot entendre i governar el nostre país. Prou complicades estan les coses aquí, com perquè es vulguin portar des de milers de quilòmetres de distància. I qui cregui que unes determinades decisions judicials, modifiquen el conjunt, que esperin uns mesos més, per constatar els estralls produïts. Estem molt lluny del final.


Thursday, April 12, 2018

 

EFECTES DEL 155 - art. Diari de Terrassa

EFECTES DEL 155
El passat 1 de febrer, a primera hora del matí, varem rebre 11 transferències al compte de l’ajuntament, procedents de la Generalitat de Catalunya. Suposaven la liquidació de tots els deutes pendents, alguns, corresponents a dos anys enrere. Per primera vegada, en més de trenta anys, no tenim cap deute pendent de cobrar de la Generalitat. Un autèntic miracle, una revolució, atribuïble a un dels efectes del 155.
Pel que vaig poder comprovar, parlant amb una vintena d’alcaldes, el mateix els havia passat a tots ells, de manera que sense fer escarafalls, ni pronunciaments públics, es fregaven les mans per haver pogut cobrar imports , realment rellevants, que la Generalitat no liquidava, sota les més diverses excuses. De fet, mig any enrere, la Generalitat devia prop de mil milions, al conjunt d’ajuntaments catalans. Deutes que, en uns quatre mesos, han estat degudament liquidats, seguint les ordres del Ministeri d’Hisenda.
No seré jo qui elogiï l’aplicació del 155, però a la vista dels seus efectes, dona la impressió que els guanyadors de les eleccions al Parlament del 21 D, no tinguin cap pressa per liquidar-lo. Van proposant candidats que saben no podran ser elegits presidents, i mentrestant, va fent via el 155. Per què, aquesta tàctica ? Em direu mal pensat, però a molts d’ells, ja els hi va bé que sigui l’Estat el qui faci determinada “feina bruta”. M’explico.
L’enorme deute acumulat per la Generalitat, que supera els setanta-cinc mil milions, fa impossible un govern inversor. Es a dir, qui entri a governar, li tocarà” fer dissabte”, i procurar estalviar en tots els àmbits i sectors, per no acumular més deute i començar a reduir els interessos a pagar. Per això, calen decisions molt impopulars, i sobretot molt suïcides a nivell intern dels partits governants, no en va, durant anys i anys, molts dels organismes i serveis de la Generalitat, han servit per acollir militants, simpatitzants , amics i parents, fins engreixar les nòmines de manera insostenible.
Que sigui ara el govern central, el qui les aprimi, a molts, ja els hi està bé. Amb el 155, més de dos-cents cinquanta alts càrrecs, han estat destituïts, i la majoria d’ells, no servien per a gaire res pràctic. S’han eliminat Delegats Territorials, assessors departamentals, consultors, experts, estudiosos, etc... a més de liquidar, àmbits sencers com el Diplocat, dedicat a la tasca propagandística , a nivell mundial, alhora que acollia personatges curiosos, o permetia premis a la fidelitat, com la de nomenar “ambaixadora” a Dinamarca i països nòrdics , a la germana de Pep Guardiola, o col·locava a l’ambaixada d’Alemanya, a Marie Kapretz, ex regidora d’ERC a Cercs...
En fi, serien llargs d’explicar els efectes del 155, i si tingués temps, ho faria dedicant-li un llibre. De totes maneres, ara que apareixen tants llibres, explicant detalls del procés, animo a algun periodista, a dedicar part del seu temps, a parlar amb alcaldes, regidors, entitats, empresaris, etc...per saber exactament els efectes del 155, i sobretot esbrinar si una de les motivacions de la falta de pressa dels partits independentistes, per tornar a governar, és degut a donar més temps per fer neteja al 155. Sinó, no s’entén.

De fet, hi ha un altre efecte, poc grat d’explicar als ciutadans , en general, però hi ha uns quants milers de funcionaris, sense especials presses per liquidar-lo, a la vista de que es poden dedicar a la dura feina de resoldre mots creuats, o sudokus, durant les hores de despatx, a l’espera que tornin a tenir govern efectiu. Que aquesta manca de govern , suposi tenir milers de llicències d’activitats, paralitzades, milers de tràmits d’urbanisme, medi ambientals, o d’altres tipus, sense resoldre, no sembla preocupar en absolut als partits guanyadors. Ells estan per altres batalles, molt més èpiques i astutes, contra el govern central i els seus aliats. Algun dia, ja podran pensar en el poble. Ara tenen altres prioritats, i els efectes del 155, poden continuar. No hi ha cap pressa per aturar-los. Vaja, almenys això sembla.

Tuesday, April 10, 2018

 

LES MENTIDES, SEMPRE PASSEN FACTURA - art. Blogesfera socialista



LES MENTIDES, SEMPRE PASSEN FACTURA.
Els qui hem viscut en països germànics, o tenim contacte amb països nòrdics o centre europeus , hem comprovat l’enorme rebuig de la població, envers els mentiders. Es una qüestió de cultura, i si voleu de religió, sota el principi de que, a qui menteix, no se li pot fer confiança, en cap cas ni en cap moment.
Si repassem fets dels darrers anys, podreu recordar dimissions per haver copiat algun examen, haver transcrit alguna part d’una tesis doctoral, sense fer notar l’autor transcrit, haver portat el cotxe en algun accident poc explicat, haver mentit respecte contractes o declaracions de renda, etc. La llista es podria allargar cap a multitud d’exemples que aquí s’haurien considerat pecats venials, i que allà, varen portar a la dimissió de Ministres i caps de govern.
Fruit d’aquesta cultura, des de petits, s’assumeix el principi de que “les mentides, sempre passen factura”, en un moment o altre de la vida, i sovint, quan menys t’ho penses o quan pitjor poden aparèixer. Doncs bé, com podem veure, aquí, en el nostre país, en el petit o en el gran, les mentides tenen molt poc valor, i molt poc càstig.
Es penós, ja no dic indignant, tot el serial a l’entorn del Màster de Cristina Cifuentes. Es de país d’opereta, veure com apareixen informacions, increïbles en un món acadèmic, i en el món de la política. Ja no sé qui hauria de dimitir, perquè la llista es va fent llarga, cada dia que passa.  
Es el que tenen les mentides, per ser desmentides, i és que requereix inventar noves mentides, en una roda de mai acabar. I els dies van passant, i el descrèdit va en augment, amb una sensació de tómbola, en la qual es reparteixen títols, crèdits, i assistències a la carta.
Com es pot viure i treballar, en un entorn tòxic com aquest ? Com algú pot demanar seriositat i rigor, quan la sensació és de caos total, i amiguisme general ? Com pot ser, no comparèixer per deixar el càrrec, i marxar a casa ? I com pot ser que el partit no actuï davant el dany que causa un escàndol com aquest ?
Però, és que el dany s’escampa cap altres causes i altres indrets. Aquesta sensació d’impunitat, prepotència i domini de l’espai públic, amb les seves institucions, arriba a Catalunya, en plena crisis institucional pròpia i incrementa el desprestigi vers el govern central, i tot el que ve d’Espanya, perquè assimilen l’idea de país de pandereta i que allà fan el que volen i com volen, i en canvi aquí s’ha de ser rigorós amb tot i en tot moment.
I el que desanima, és que tot aquest escàndol, ve per voler tenir un miserable Màster, en el currículum. Increïble, però cert. Com és possible fer tants disbarats per poder sumar un títol, a d’altres que es tenen ? Com es pot ser tant estúpid de posar en perill l’honorabilitat, el càrrec i la vida personal, per un carai de diploma ? Com es pot ser tant ruc de pensar que un nyap com aquest passarà inadvertit , de per vida ?

En fi, el PP, amb la immensa majoria dels seus dirigents, mereix passar a la oposició per a poder fer neteja, i retornar net i polit. Com més aviat s’aconsegueixi millor per a tots. Posem-nos-hi tots, i fem-ho possible. No podem aguantar més escàndols.

Monday, April 09, 2018

 

TORNEM-HI. UN NOU INTENT DESTINAT AL FRACÀS - art. Nació Digital Solsona


TORNEM- HI . UN NOU INTENT DESTINAT AL FRACÀS.
Som molts els que coneixem les greus tensions dintre de Junts x cat, entre el sector fidel al PDECAT, i el grup de fidels a Puigdemont, al qual li deuen el càrrec que ostenten. Per cert, un càrrec sense feina, però amb un bon sou. Aquestes tensions i discrepàncies provoquen la insòlita situació actual, de tornar a presentar com a candidat a president a Jordi Sánchez, quan ell, fa poc menys de quinze dies, havia manifestat la voluntat de plegar de la política i retornar a la anterior vida professional.
Ara, sota l’excusa de que la ONU ha acceptat a tràmit el seu recurs, considera justificat, fer-se enrere en els seus propòsits, i acceptar la candidatura a president. Que estigui a la presó i molt a prop de ser inhabilitat per uns quants anys, no importa. La qüestió és mantenir el pols a l’Estat, i demostrar que les coses es poden liar, tant com vulguin, con tal no hagin de formar govern ¡¡¡
I és que , a banda de les tensions dintre de la candidatura de Junts x cat, hi ha les altres tensions amb el grup d’ERC, cansat de veure l’espectacle que entre tots estan donant. Alguns poden creure que plantant cara a l’Estat, justifiquen tots els errors comesos, durant el procés, però la realitat és que no hi ha ningú disposat a tirar endavant un nou pols, amb greu perill d’acabar a la presó. D’aquí, aquests constants canvis de guió, estratègia, i camí a seguir, cap a no se sap on.
Però, per donar la sensació que alguna cosa fan, ara el president del Parlament, convoca nou ple d’investidura per aquest divendres, a les 10 del matí. Ningú sap de cert, si d’aquí a divendres hi haurà desconvocatòria, renúncia del candidat, o qualsevol altre imprevist dels molts que poden ocórrer. Es tanta la improvisació que res es pot donar ni per segur, ni tant sols per probable.
El que alguns volen, és tenir un president a la presó, per a poder dir que estem en un Estat que no respecta els drets dels diputats. Aquesta situació, creuen, seria insuportable per Espanya i per tant , obligaria el govern central a negociar, no sabem ben bé què. Se suposa que la independència, o un referèndum pactat, o una altra relació entre les dues realitats. Ningú explica ben bé què persegueix, sinó és fer quedar malament a l’altre. El que no entenen que , arribats al punt en que ens trobem, no ve d’un pam, en tot el que uns i altres poden fer. I no  hi haurà cap negociació per molt que les coses s’enredin a Alemanya, Bèlgica, Suïssa o Escòcia.
En cap moment el govern central modificarà la seva estratègia, tant inflexible, com la dels partits independentistes i entre sords, no perilla que s’escoltin. El desprestigi va fent camí, i s’ha arribat a un punt en que tothom s’atreveix a dibuixar escenaris totalment insospitats. Què podem esperar de la sessió de divendres ? Doncs, qualsevol cosa, menys la solució a la paràlisis en la que estem immersos. I això sol, ja és el pitjor dels escenaris. Mentrestant tenim un ex president allotjat a Berlin , sense saber quan serà extraditat a Espanya, i tot un país a l’espera dels propers passos dels partits que varen guanyar les eleccions.
Ningú té pressa per normalitzar la situació, i poc a poc, van sorgint preocupants fenòmens de violència. S’ha de ser molt poc prudent per creure que val la pensa continuar jugant al gat i el ratolí, amb subterfugis legals, fugides diverses, o estratègies destinades al fracàs. Tard o d’hora veuran els immensos errors comesos, i les greus conseqüències que tindran per a tots ells, però prefereixen posposar la solució, a l’espera que algú vingui al rescat. Vana esperança, vana il·lusió, perquè els errors i fets hi son, i algú haurà de pagar per ells.



This page is powered by Blogger. Isn't yours?