Wednesday, December 12, 2018

 

NOTA PREMSA - L'EDAR DE BORREDÀ , ENTRA EN LA RECTA FINAL.


EDAR DE BORREDÀ, A LA RECTA FINAL.
La Comissió de Seguiment de l’EDAR de Borredà, va fer visita a les instal·lacions, el dimecres passat per a comprovar l’estat de les obres, i conèixer les previsions definitives de cara a posar-la en marxa.
Tots els primers dimecres de mes, es reuneix la Comissió per a fer el seguiment de les obres i les incidències que hagin pogut aparèixer d’un mes a l’altre. En aquest cas, es tractava de realitzar la segona visita, “in situ”.
La Comissió va poder comprovar la pràctica finalització de les obres i instal·lacions, de manera que es troba en un 95 % de la seva execució, quedant per resoldre l’escomesa de la llum, ja demanada i prevista, per a primers del mes de gener.
Tant l’interior com l’exterior, mostren una imatge esplèndida, amb l’aplicació de totes les mesures projectades i acordades en la Comissió, de manera que es considera complirà tots els paràmetres establerts, respecte soroll, olors o altres factors.
La previsió és tenir-la totalment acabada a finals del mes de gener, per a procedir a fer les primeres proves, i si tot va com està previst, pot entrar en funcionament a finals del mes de febrer. Això permetrà complir amb la vella aspiració d’enviar aigües netes, cap a la Riera Margansol., i donar compliment a la legislació vigent.
També s’han dut a terme les obres d’accés al recinte i l’encerclat del perímetre, de manera que les instal·lacions, mostren la cara d’acabades, i es troben a punt per entrar en funcionament.
La Comissió ha fet la seva feina, i continuarà fins a final de mandat, per a constatar que l’entrada en funcionament compleix tots els requisits pactats, i no presenta cap modificació respecte del que s’ha anat acordant.
Recordo que la Comissió està formada pels 7 membres del Consistori ( govern i oposició ) i 3 membres de la plataforma ciutadana. S’ha reunit tots els primers dimecres, a les 10 del matí, des de la seva constitució, fa un any i mig, fins a data d’avui.
L’empresa constructora és OMS – SACEDE, que també s’encarregarà del manteniment, en els primers 15 anys, i l’administració actuant és l’ACA, la qual ha assumit tots els tràmits, gestions i supervisions, pertinents, a més del finançament total de l’equipament.
Borredà, 12 de desembre de 2018.
L’Alcalde, Joan Roma i Cunill


Monday, December 10, 2018

 

AMB LA SEGURETAT, NO S'HI JUGA - art. Nació Digital Solsona


AMB LA SEGURETAT, NO S’HI JUGA.
Fa unes setmanes, en aquestes mateixes pàgines de Nació Digital Solsona, vaig manifestar el desconcert, i desencís, del cos dels Mossos d’Esquadra, per tot el que els afectava, a nivell d’imatge i de recursos humans i materials. Poc podia, imaginar, que unes setmanes després, el nou pas del govern, seria d’una gravetat, sense precedents, ni aquí, ni arreu de la UE.
La feina de policia, és complicada a tot arreu, però ara i aquí, té unes connotacions especials perquè tothom els mira, els radiografia i els critica amb una facilitat, mai vista. I a la vista de les imatges, de les accions més criticades, com les de Girona i Terrassa, la seva actuació va ser molt complicada, i molt controvertida, en funció de qui i com l’explica..
Creure que es pot reprimir una manifestació que degenera en violència, amb quatre moviments i sense l’ús del material disponible, és desconèixer la realitat, i posar en perill la pròpia integritat dels Mossos. La prova ,és la quantitat de ferits que varen patir.
Per això, és especialment injusta la crítica, i la petició de canvis o suspensions de comandaments, en uns cossos molt especialitzats, que no permeten improvisar ni qüestionar, si es vol mantenir la qualitat i la professionalitat dels seus components.
Estem en uns moments molt delicats, amb mobilitzacions que ningú sap ben bé, d’on surten, ni quins objectius pretenen, però que obliguen a tenir el cos dels Mossos, permanentment en guàrdia. Hi ha carències de personal i de material, de manera que és urgent procedir a fer noves convocatòries per cobrir places, i mobilitzar més recursos, per renovar material, i modernitzar-lo.
I sobretot, cal tenir les idees clares, i evitar menyspreus i desqualificacions que porten el desànim a tot el cos. No és de rebut que el president de la Generalitat, des de lluny, es permeti qüestionar unes actuacions que ni havia vist en directe, ni retransmeses , en temps real. Demanar canvis immediats, sense més arguments, que les crítiques emeses pels propis manifestants, o persones properes, no és propi d’un governant, i si aquesta actitud continua, els resultats seran nefastos a nivell de cos, i a nivell de la seguretat interna del país.
Esperem el retorn al seny, i a la recomposició dels comandaments, a més de completar plantilles i material. Amb la seguretat no s’hi juga, i encara menys, en els temps que vivim.



 

(ERA) LA PLAÇA MÉS BONICA- art. El 9 Nou


(ERA) LA PLAÇA MÉS BONICA.
Just, a l’entrada de la Plaça Major, hi ha un gran anunci, a la vidriera de l’ascensor a l’aparcament soterrani, amb la següent inscripció : “Benvinguts a la plaça més bonica de Catalunya”...l’expectació queda defraudada, tant bon punt s’entra a l’immens espai quadrangular, per culpa dels excessos, lligats al procés independentista que viu el país.
La magnífica, espectacular i inigualable Plaça Major, apareix parcialment tapada, per una immensa pancarta, que espatlla bona part de l’espai interior, i tot seguit, es contemplen multitud de pancartes, banderoles, símbols , molts d’ells vells i atrotinats, al costat d’altres, posats recentment, tapant vertical o horitzontalment ,la major part de les façanes de la il·lustre plaça, fins a convertir-la , en una mena d’exposició a l’aire lliure, de tots els artilugis, lligats al procés sobiranista.
La plaça que tots hem admirat i hem gaudit, ja no existeix. Es una altra cosa. Puc entendre que els particulars es creguin en el dret a posar el que vulguin a casa seva, només faltaria, però el que ja és més incomprensible és que el propi ajuntament, passi al davant, amb accions que son de difícil comprensió pels qui estimem l’art arquitectònic, i apreciem el patrimoni nacional / mundial, que representa una plaça , com la de Vic.
I és que la mateixa casa consistorial, és un model de “tapament” de la seva bellesa, amb tota mena de símbols, fins a dalt de tot, amb una pancarta que sorprèn per la falsedat del seu contingut i la incoherència del que representa. Si s’hi posa que la bandera estatal penja per imposició del govern central, i decisió judicial, l’equip de govern hauria de ser conseqüent i mantenir el pols, i no posar-la. On és la valentia ? Aquesta pancarta fa honor al que tantes vegades es diu dels qui xerren molt, i ben poc actuen. En resum, “quedar bé, amb la vianda al plat”.
L’exemple de la plaça, es fa evident en altres espais de la ciutat, i també en alguns comerços, que consideren adient atreure clientela, mitjançant la col·locació de símbols en aparadors i altres espais del local. Per la meva part, respectant, per descomptat aquesta decisió, he decidit deixar-hi d’anar, a la vista de llaços en algun dels maniquins o de cartells i altra simbologia en determinats punts de la botiga, bar o restaurant. Cadascú és lliure de fer el que creu oportú, i el mateix podem fer els clients o usuaris.
I una cosa és, el que es decideix fer en un espai privat, i un de molt diferent, el que es permet fer, en un espai públic. Alguns consideren que penjar cintes, llaços, pancartes, llençols... o qualsevol altre artefacte, en la via pública, és normal i lògic, sense respectar el desig d’una majoria que volem veure la natura, l’art arquitectònic, o els espais d’un poble o ciutat, tal com son o haurien de ser: lliures d’afegits que no l’embelleixen, sinó tot el contrari. I ja no parlo d’ideologia, ni de pros i contres del procés. Parlo de mantenir els espais públics, lliures d’afegits que l’espatllen clarament.
Tornant a l’exemple de la Plaça Major, ve gent d’arreu del país i del món, a admirar-la i fotografiar-la, atrets per la seva història i per figurar en tots els manuals d’arquitectura, com una de les places més representatives d’una ciutat en pujança com era Vic, segles passats i com ho és ara, malgrat alguns que pretenen convertir-la, en una mena de capdavantera d’accions que res tenen a veure amb l’esperit obert que havia tingut. Sap greu malmetre la visió de tota aquesta gent, que ja no en pot gaudir, i que haurà d’esperar un temps, per tornar-la a contemplar en tot el seu esplendor.








Friday, December 07, 2018

 

L'ENCERT DEL 78 - art Regió 7


L’ENCERT DEL 78.
Els qui portem quaranta anys, en algun càrrec, estem ja de tornada de crítiques , consells i recomanacions ,de com hauríem d’haver fet determinades coses, vint, trenta o quaranta anys enrere. De fet, estem en plena època de revisió de fets passats, valorats i criticats, amb ulls del present. Això, no s’hi val. Vaja, no té cap seriositat, dir ara, proposar ara, el que s’hauria d’haver fet, sense posar-se en el moment, en que les coses es varen fer.
Son ara molts, els que sense haver patit la dictadura, ni haver lluitat per la democràcia, gosen criticar autèntics lluitadors, que varen sacrificar una part dels seus ideals, per tal d’aconseguir un pacte, suficientment bo, com per tancar una etapa nefasta, i obrir-ne una altra, plena d’oportunitats i llibertat.
La Transició fou exemplar, vista amb perspectiva, i amb coneixement de causa. Ben pocs podien / podíem somiar en un canvi de règim, en profunditat i amb una rapidesa, ben poc vista en altres latituds i altres moments de la història. I la Constitució conté tots aquells elements pels quals diverses generacions havien lluitat, patit i sacrificat vides i hisendes. La memòria sol ser curta, i després de quaranta anys de pau i llibertat, és fàcil criticar els pactes i els acords, per a consensuar un document valent i progressista, en bona part del seu contingut.
Estem, en plena celebració dels quaranta anys. Almenys, pels qui hem fet tot el recorregut, en partits, ajuntaments, parlament, i altres institucions, podem dir que el resultat ha estat clarament positiu. Tenim un país, un estat , situat en el dinovè lloc del món, en qualitat democràtica, i mai havíem tingut una etapa tant llarga, de democràcia consolidada. Es evident que la Constitució no és intocable, i la prova és que els propis redactors, varen buscar, en altres latituds les vies per reformar-la.
I les vies hi són, i en algun moment , es faran servir quan hi hagi prou consens per fer-ho. Es necessiten dos terços dels parlamentaris, xifra gran, per a emprendre un retoc a la gran Carta Magna. Seria bo poder tirar endavant alguns retocs per posar-la al dia, però l’actitud dels partits de dreta, representats per PP i C’s, ho fan del tot inviable, de manera que haurem de continuar amb les regles vigents, a l’espera que en el futur, la representació parlamentària sigui una altra.
Però, no per això, es pot recórrer a simplificacions, ni encara menys a desqualificacions, de la vigència del seu contingut. De fet, si mirem les lleis redactades i aprovades en aquesta llarga etapa, podem veure que hi tenen cabuda, des de les més progressistes, a les més conservadores, en funció de qui està al capdavant del govern de l’estat. Ara mateix, el govern socialista, té en marxa un bon nombre de modificacions de lleis importants, per treure les parts més conservadores, i fer-les molt més obertes i properes als ciutadans. Vol dir, que la interpretació de la Constitució és prou àmplia i oberta, com per encabir aquestes noves perspectives.
Estem en temps de turbulències, i qüestionament dels poders públics, però el compliment de la legalitat és vital per garantir la convivència. A Catalunya, s’han donat passos, per trencar-la, i alguns es creien en el dret de fer-ho, sota el criteri que una minoria, podia imposar les seves idees, a una majoria. Si un element clau conté la Constitució és la igualtat de drets i deures entre tots els ciutadans, i la protecció a l’imperi de la llei. Ser constitucionalista, és sinònim de ser demòcrata, perquè suposa respectar les idees de tots, sense vulnerar, en cap moment la legalitat vigent. Hem arribat als quaranta anys de vigència, continua sent un instrument útil, i quan es tinguin les majories preceptives, serà un bon moment per posar-la al dia, però sense dreceres ni trencaments de consensos, com alguns han volgut fer.



Thursday, December 06, 2018

 

SOBRA O FALTA FUSTA ? -art. Diari de Terrassa


SOBRA O FALTA FUSTA ?
Segons Estrabó ( s. I AC), un esquirol podia travessar la península Ibèrica, d’arbre en arbre, sense tocar a terra, en cap moment, de tants boscos com hi havia. Sigui o no certa, aquesta descripció, la realitat és que a dia d’avui, tenim la major part de serradores del país, mancades de fusta.
Es que hi ha hagut una desertització sobtada ? Es que els arbres no creixen prou, com per poder-los aprofitar ? Es que les pluges no permeten entrar en els boscos per treure la fusta, degut al mal estat dels camins i pistes forestals ? Es que hi ha massa burocràcia per obtenir els permisos de tala ? Es que el sector ha quedat obsolet ?
Hi ha poc espai per respondre a tantes preguntes, però la realitat és que un sector important del país, travessa una greu crisis, malgrat tenir comandes i no poder-les servir. I aquest ,és un sector estratègic, pel país, sí, però molt especialment per a tots els pobles del món rural, que en viuen de manera molt rellevant.
D’entrada cal dir, que la massa forestal de Catalunya ha crescut, en contra del que molts poden pensar, fins el punt que ocupa pràcticament el 60% de la seva superfície. Això és degut a l’abandonament de milers de cases de pagès, que es dedicaven al conreu o a pastures, i les antigues terres han estat ocupades per boscos. Alguns pensaran que això és molt positiu, però tenir milers i milers d’hectàrees de bosc, fa que si abans els esquirols podien saltar d’un arbre a l’altre, ara ho pot fer el foc.
Hi ha hagut una bona decisió per evitar part dels mals, com és el donar permís per talar boscos, a fi de recuperar antics horts i prats. Això permet esponjar els boscos i trencar la seva continuïtat, frenant els grans incendis.
Ara bé, el gran problema del sector forestal, com el d’altres sectors del país, és la falta de planificació a curt, mig i llarg termini. En alguns moments, s’ha posat la política forestal, en mans de Medi Ambient, en altres de Política Territorial i en general, al Departament d’Agricultura, que és on crec està millor. Però, quan es parla de boscos, s’ha de parlar de planificacions a vint i trenta anys vista. Res d’improvisacions, res de canvis sobtats, ni invents de despatx. Mirem els països veïns i copiem-ne el funcionament.
Ara i aquí, falta fusta. Totes les serradores del país, estan mancades de fusta del país, i importar-ne té un elevat cost, i suposa una contradicció , quan aquí, en tenim. Perquè aquesta situació ? Els motius son diversos, però el primer, és la falta de política forestal a llarg termini, amb previsions segures i fiables, com perquè els inversors puguin destinar-hi diner. Tota inseguretat, produeix retraïment financer. Un segon tema, és la burocratització de la nostra administració. Tràmits llargs, complicats, contradictoris, i discrepàncies entre uns departaments i altres. Territori i Sostenibilitat, per una banda, Agricultura per altra, poden allargar els processos mesos i mesos, sense justificació.
Un tercer factor és l’envelliment de la maquinària , per falta d’ajuts a la modernització. Arrossegar troncs amb vells tractors, suposa lentitud, inseguretat, i precarietat. Es reclamen fons importants, per renovar material, com per duplicar o triplicar la producció, i alimentar les serradores durant tot l’any. I sí, les pluges poden complicar l’extracció de material durant un temps, però una bona planificació de camins i pistes forestals, ajudaria a garantir el seu accés, gairebé sempre. De l’èxit o fracàs d’aquestes mesures en depenen milers de llocs de treball a tot el país, i a fer rendible els boscos, o convertir-los en un problema. I si esdevenen un problema, el problema el tenim tots, perquè un bosc mal cuidat, o no prou aprofitat, és una bomba de rellotgeria quan es produeix un incendi.
Per això, tant ens interessa mantenir degudament les explotacions forestals, a tots els que vivim en el món rural. I per això, demanem al govern que es dediqui a les coses terrenals, perquè d’això en viuen milers de famílies, al llarg i ampla del país.



Wednesday, December 05, 2018

 

PROCÉS, ERROR RERE ERROR. ARA, VAGA DE FAM- artl Blogesfera socialista


PROCÉS : ERROR, RERE ERROR.  ARA ,VAGA DE FAM.
Pel que sembla, hi ha prop de 500 libres, llibrets, fulletons i altres materials, relacionats amb el procés independentista, descrivint-lo des de tots els angles, pensaments i idees. Tant material, encara no dona com per fer-ne un de resum, per entendre com i perquè s’han dut a terme moltes accions que no es comprenen, des de cap punt de vista. Només , la improvisació, les batalles internes, les fugides endavant, o el desconcert, poden justificar-ne algunes ,que no poden acabar bé, de cap manera.
I ara mateix, tenim una decisió que només pot acabar, Malament o Molt malament. La vaga de fam, iniciada per Jordi Sánchez i Jordi Turull, a la qual s’hi ha afegit Quim Forn i Josep Rull.
Creure que una vaga de fam, pot influir o modificar alguna decisió judicial, és viure fora de la realitat. D’entrada, no pot modificar-ne cap de política, relacionada amb els presos polítics, perquè el seu destí, està en mans de la Justícia, i per tant, per molta vaga de fam que facin, el govern central, no pot prendre cap decisió sobre el seu futur.
Pel que fa el poder judicial, en un estat de dret, en un país, situat en el dinovè lloc mundial en qualitat democràtica, no pot ni vol, que una vaga de fam, pertorbi el normal funcionament de la justícia. Per tant, qui hagi cregut que aquesta acció pot modificar la via judicial, està en un greu error. Un error ,que cap jurista pot avalar ,perquè sap que no pot tenir cap efecte concret.
Aleshores, perquè s’ha pres una decisió, tant greu com aquesta ? No ho sabem. Algun dia , algú explicarà els motius concrets, i les previsions fetes, o ens trobarem en una nova improvisació, sense calcular els danys possibles....no seria la primera vegada, com hem pogut veure, al llarg dels darrers anys.
I és que la vaga de fam, només pot acabar MALAMENT O MOLT MALAMENT. Malament perquè si com diuen és indefinida, vol dir que no l’aturaran, mentrestant no aconsegueixin el propòsit que el Tribunal Constitucional doni curs a les seves demandes, per portar la causa al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Això és impensable, abans no s’hagi produït el judici i la sentència.
Molt malament, perquè si l’aturen, sense aconseguir el propòsit, queden fatal davant tots els seus seguidors, i pitjor, si posen en perill la seva vida. I una vaga de fam, pot semblar un acte senzill i de fàcil recuperació, però està ple d’imprevistos i perills com per acabar de forma fatal. No ha estat una bona decisió, ni és comprensible, a la vista que tampoc tots, s’han posat d’acord per dur-la a terme.
Son massa decisions desencertades, i no concertades, entre tots els protagonistes, com perquè la gent entengui aquest procés. I s’afegeixen al fet que uns estiguin a presó, altres fugits a l’estranger, i altres esperant a casa a ser jutjats. Ara, a més, tenim aquesta via de suposada pressió, a uns tribunals, que en cap cas, modificaran la seva ruta. A què ve, doncs, aquesta acció ? Millor aturar-la ara, que no esperar un desenllaç dolent, o molt dolent.



Monday, December 03, 2018

 

LLIÇONS ANDALUSES - art. Nació Digital Solsona

LLIÇONS ANDALUSES.
Com sol passar, seran molts ara, els qui es dediquin a pronosticar el que ha passat, a Andalusia. Ja sabem, com de fàcil és analitzar “ a toro pasado”, el que ha succeït. Però, el que ha succeït, sí ens ha de servir per a repassar unes quantes lliçons de política local, regional i general.
En primer lloc, no agrada, i sol ser contraproduent, convocar eleccions quan no toquen. La gent hi veu un cert ventatgisme per part del govern, i aquestes actituds es castiguen. I fa bé la gent, a castigar-les. Sóc dels partidaris de complir, sempre i en tot lloc, els compromisos assumits, i no buscar excuses per fer dreceres, o voler justificar decisions que ningú creu.
El govern de Susanna Díaz, podia haver continuat uns mesos més, malgrat el trencament del pacte, per part de C’s. Hi ha multitud de vies per prendre decisions i mantenir la normalitat, sense necessitat de convocar eleccions. No es va voler fer, pensant en el moment oportú per agafar els adversaris a contra peu, confiant en alguna enquesta, més o menys , ben feta, i oblidant que les enquestes, a dia d’avui, tenen un grau de fiabilitat molt, molt baix.
Però, si avançar eleccions va ser un error, molt més ho fou, la manera com es varen prendre les decisions i es varen fer públiques. La prepotència es castiga, penalitza qui en fa ostentació, i la presidenta, ha anat de sobrada, pensant en que els votants de sempre, es tenen, sempre. I la política és cada vegada més líquida, i més afectada per la realitat quotidiana, lluny de les fidelitats “eternes” del passat. El vot s’ha de guanyar, dia a dia, sense donar-lo per segur, en cap moment, ni en cap lloc.
A més, l’avançament de les eleccions, ha donat peu a que els partits d’oposició, es llencessin a competir per guanyar terreny i preparar-se per les eleccions realment importants, com son les generals. Això, obligava a un sobre esforç als opositors, i a contrarestar aquest ímpetu a un PSOE que ha viscut enfrontaments interns considerables, per culpa d’un dirigisme, antiquat i fora de lògica, amb divisions de sectors partidaris del passat, amb altres, encarats a preparar el futur, de la mà de la renovació que suposa Pedro Sánchez.
Les divisions internes, sempre passen factura, de forma contundent, sigui desanimant els votants de sempre, sigui desmobilitzant els més actius, amb el resultat de gent que es queda a casa, o gent que arriba a votar en blanc, com a forma de protesta.
També s’ha donat, un espai ideal, a l’extrema dreta, representada per VOX. Si algú creia que dividint la dreta, reforçant l’extrema dreta, era intel·ligent, ben aviat veurà tot el contrari perquè el tripartit pot ser un fet, , a poques hores o pocs dies. I si preocupant son els dos partits de dreta :PP i C’s, molt més preocupant és tenir un partit, absolutament embogit com és VOX.
Comesos , un bon nombre d’errors, queda clar que els errors es paguen i si toca al PSOE passar a la oposició, doncs s’hi passa. Es la lògica de la democràcia, i serà l’adequada medicina per a regenerar el partit, canviar usos i costums, i recuperar la confiança de la gent, que ha quedat pel camí. I tocarà buscar nous lideratges, nous objectius i buscar i demostrar les contradiccions de la dreta, perquè uns resultats semblants no es donin a les municipals ni europees del 26 de maig. Toca picar pedra, i reparar els danys causats, per massa anys de conformisme i escassa renovació i innovació. I paral.lelament demostrar, des del govern central, que una altra manera de governar és possible i viable, com ho està fent. Aquesta és la millor formula per a reanimar els ànims i preparar els propers embats electorals.




Friday, November 30, 2018

 

I LA C-55, PER A QUAN ? - art. Regió 7


I LA C- 55, PER A QUAN ?
L’accident del tren de Rodalies, la setmana passada a Vacarisses, va tornar a posar sobre la taula, els problemes de mobilitat, existents a la Catalunya Central. Portem anys, denunciant la precarietat de recursos, en manteniment i modernització, de les infraestructures i el material mòbil. En aquest cas, del ferroviari, però quan no és aquest, és un altre.
I de fet, li va faltar temps al Conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, per sortir a denunciar les mancances de Rodalies i les exigències, al govern central, d’atrapar el temps perdut i posar-se al dia. Em sembla molt bé, que s’exigeixi , a cada nivell d’administració el compliment dels compromisos, i obligacions, però això val per a totes.
En el cas concret del Conseller Calvet, ha de tenir present, les dotzenes de compromisos incomplerts, en matèria d’eixos viaris, a la Catalunya Central. Ja no parlo de tot el país, sinó de les comarques centrals de Catalunya.  La llista és immensa i va des del desdoblament de l’Eix del Llobregat, en el tram Berga – Bagà, a la millora de carreteres transversals com la C-26, en el tram Solsona- Berga- Ripoll; la millora de la B- 402, de La Pobla de Lillet a Campdevànol; acabar el tram pendent de la C-154, de Gironella a Vic, i moltíssims altres, promeses, fetes, i mai complertes, en temes de menor relleu, però tanmateix, importants per aquest territori.
De totes maneres, el compromís més cridaner, més punyent i urgent, és el del Tram Sud de la C-55. Tots, vàrem lamentar l’accident mortal de Vacarisses, però és que només en aquest any 2018, portem 10 accidents mortals, en aquesta via interurbana. Exigim al govern central, que actuï allà on li pertoqui, però que el conseller assumeixi les responsabilitats que li pertoquen, dintre de les seves competències i obligacions.
En els meus anys de diputat al Parlament, vaig aprendre que quan una via suporta una IMD ( intensitat mitjana diària) de dotze mil vehicles, s’ha de preparar el seu desdoblament, o trobar alternatives per desviar el tràfec cap altres indrets. I quan la IMD supera els vint mil,  els riscos de col·lapse i accidentalitat elevada, arriben a cotes insostenibles. Es aquí on estem, des de fa anys, amb un increment constant, de mobilitat, sense cap solució contundent a la vista. S’han fet tota mena de moviments, obres menors, invents provisionals, senyalització especial... i tanmateix, els problemes continuen, perquè la via ja no pot aguantar més improvisacions.
Tot té un límit, i aquest tram, no té remei, sinó es desdobla, o sinó se li busca una sortida “excepcional” per resoldre la “excepcionalitat” que suposa. No és normal que una gran ciutat com Manresa, tingui les connexions que té. De fet, ciutats menors, han trobat recolzament polític com per rebre inversions notables del govern de la Generalitat. Mirem algunes de la segona o tercera corona, i ho comprovarem. Perquè aquí no ? Doncs, perquè es va fer una concessió per una autopista, i malgrat els anys transcorreguts, no s’ha volgut / pogut resoldre l’anomalia.
No podem esperar a nous accidents, nous col·lapses, nous incidents que fan perdre milers i milers d’hores de treball, quan no es perden vides o surten persones mal parades. Fa bé la Generalitat de reclamar als altres, que facin els deures, però el primer que ha de fer, és donar exemple i complir els compromisos assumits, i resoldre aquells altres pels quals multitud de persones i institucions venen reclamant solució. Que posin el tram sud de la C-55, en el pla d’inversions del proper pressupost, si és que l’arriben a fer, perquè de tant pensar en repúbliques inexistents, anem perdent les competències i finançament de l’autonomia que teníem.


This page is powered by Blogger. Isn't yours?