Friday, February 15, 2019

 

SENTÈNCIA : DESITJADA I ESPERADA - art. Regió 7



SENTÈNCIA: DESITJADA I ESPERADA.
Aquest dimarts, hem conegut la sentència emesa per la Audiència de Barcelona, la qual ha absolt de tots els càrrecs, els 41 acusats, per uns suposats delictes de “administració deslleial, i apropiació indeguda”, en els temps en que formaven part dels òrgans executius de Catalunya Caixa ( CX).  Justícia, lenta, molt lenta, però justa.
Ningú podrà reparar els danys causats per “les penes del telediari”, pels articles d’opinió de gent poc informada o directament malèvola, per declaracions i manifestacions en multitud de mitjans de comunicació, donant per vàlides les acusacions... i encara menys es poden reparar els danys emocionals, personals i professionals que un procés tant llarg com aquest, ha tingut per part de tots els encausats.
I més, pels de major rang. Escriure aquest article suposa una gran alegria i satisfacció, i alhora una ràbia immensa per haver patit al costat de bons amics com en Cristòfol Gimeno, Alcalde de Castellgalí, o Josep Camprubí, ex alcalde de Manresa, les penes i incerteses d’un procés judicial, com aquest.  També, per pensar que en el seu lloc, podia haver-hi estat jo mateix o qualsevol altre alcalde que hagués estat triat com a representant de les institucions, en el consell de direcció. Un lloc més honorífic que executiu, però que pot comportar, com hem vist, responsabilitats mai imaginades.
I és que al costat d’aquests dos bons amics, hi figurava un altre amic entranyable , especialment destacat i admirat en tots els càrrecs que  ha ostentat al llarg de quaranta anys. En Narcís Serra, ex alcalde de Barcelona, ex Ministre de Defensa i ex Vice president del govern, entre molts altres càrrecs institucionals, al costat dels de partit.  Tots els qui el coneixem, l’admirem per la seriositat i honestedat de la seva trajectòria, i era lògic patir al seu costat, la injustícia que suposaven les acusacions que se li feien.
Precisament, l’interès d’algunes de les acusacions, directes o indirectes, era la foto d’un ex vicepresident d’un govern socialista, en comparació amb una altra foto d’un altre ex vice president del partit popular, per intentar barrejar-ho tot i fer veure que tots son iguals, quan res a veure la figura de Rodrigo Rato, amb la de Narcís Serra, com ha quedat a bastament provat. Però, durant els anys de tramitació , han estat molts els qui han volgut embrutar el seu nom i la seva trajectòria.
Al final, la veritat resplendeix i l’absolució és una merescuda victòria del rigor i la honestedat, com s’ha pogut constatar al llarg del judici, en que s’han provat i comprovat els tràmits previs, a les decisions de modificació de sous dels directius i altres operacions annexes. Res d’anormal, res d’il·legal, res delictiu. Pertocava l’absolució.
Durant anys, he tingut estretes relacions amb la Justícia, sigui de forma directa per haver-me de defensar d’acusacions, sense fonament, de les quals n’he sortit absolt; sigui pel seguiment d’altres causes que afectaven persones del meu entorn. La conclusió és que tenim un sistema judicial lent, força enrevessat, però molt garantista. Al final, les sentències son conseqüència de les proves aportades per uns i altres. El cas que ara tractem, segur ha decebut a moltes persones que volien aconseguir una sentència diferent, ni que fos simplement per veure condemnat a un ex vice president d’un govern socialista. Però, no. El tribunal ha jutjat, ha escoltat uns i altres, ha examinat les proves, i ha emès la sentència que corresponia: absolució. Lamentem els patiments passats, per tots els encausats, els quaranta – un. Era una sentència desitjada i esperada, en el temps i en la confiança de que la veritat triomfaria. Així ha estat. D’això se’n diu “estat de dret”.



 

AJUNTAMENTS DESESTBILITZATS - art, Endavant digital.



AJUNTAMENTS, DESESTABILITZATS.
Porto els 40 anys de democràcia municipal, en un petit ajuntament de la comarca del Berguedà ( Borredà), 12 com a Regidor de govern i 28 com Alcalde. Puc, doncs, valorar i avaluar com ha estat aquesta llarga etapa de democràcia.
Els primers anys, varen ser de posar ordre a una administració, pràcticament inservible, envellida i molt poc coneguda pels ciutadans. Tot estava per fer, i l’entusiasme suplia totes les dificultats. El mateix passava a la Diputació de Barcelona, situada en el Palau de la Generalitat fins deixar lloc al Govern de la Generalitat, i marxar a la nova seu de Rambla Catalunya.
La primera etapa de 10 a 12 anys, serví per a bastir uns nous ajuntaments, amb la prioritat de posar al dia totes les infraestructures, equipaments i serveis. Una feina ingent, per la qual varem comptar amb importants recursos de la renascuda Diputació i de la primera etapa de la Generalitat.
Una segona etapa, d’altres 10 o 12 anys, foren de plenitud, en el sentit de disposar d’importants recursos de totes les administracions, també de la central, i entrats ja a la UE, també d’aquesta institució.
La tercera etapa, ja en els primers anys del 2.000, serviren per implantar nous projectes, innovadors i més agosarats, fins arribar a l’etapa de greu crisis econòmica que obligà a frenar alguns ímpetus, i esperar millors temps. I els bons temps, ho hagueren estat sinó fos per l’arribada del procés independentista que trasbalsà totes les previsions fetes, i intentà utilitzar els ajuntaments com a eina de mobilització i desestabilització.
El dany produït pel procés en el món municipal ha estat ingent, brutal, perquè ha convertit molts plens, en mini parlaments, dedicats a batalles estèrils, per presentar, debatre i votar mocions que no tenien cap altre destí que fer veure que servien per animar, i reforçar el procés.
Com hem pogut veure, no ha servit de res, tants milers de plens , milers de mocions, dotzenes de mobilitzacions, concentracions, acompanyaments als tribunals, signatures reals o fingides de Decrets, anades i vingudes a Bèlgica, ....
Puc assegurar que com més processista ha estat un ajuntament, menys efectiu ha estat en la seva gestió. Han distret esforços i ocupació, cap a objectius, no municipals. Ara, a la vista del fracàs del procés, intenten repetir la jugada i convertir els ajuntaments en noves tropes de xoc, al servei d’un objectiu impossible. Hem perdut uns anys preciosos, per culpa del procés, i hem vist com la Generalitat suspenia i eliminava tots els recursos que venien cap als ajuntaments. Doblement perjudicats, toca fugir d’aquests plantejaments i anar cap a candidatures que tinguin com a gran divisa: el poble, la ciutat, en primer lloc. I no repetir, o no entrar, en cap organisme, en cap associació que tingui per objectiu desestabilitzar i no sumar esforços. Les pèrdues ja han estat tant immenses que cometríem un greu error, continuar pel mateix camí.
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà ( Berguedà )


Thursday, February 14, 2019

 

EL VALOR D'UN JURAMENT - art. Diari de Terrassa

EL VALOR D’UN JURAMENT.
Tots els qui ostentem o hem tingut algun càrrec institucional, hem hagut de jurar / prometre , fidelitat a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquest jurament / promesa, és més que un simple tràmit. Es un compromís de complir i fer complir, els preceptes constitucionals i de rebot, estatutaris. No hi ha volta de full, ni possibilitat de dir que no sabíem o no enteníem el que juràvem. Tots, ja som prou grandets com per saber les responsabilitats que comporta un càrrec públic.
Doncs bé, aquí, sembla com si tot un conjunt d’alcaldes, però també consellers i el mateix president de la Generalitat,  es puguin saltar els preceptes constitucionals, si en un moment donat, creuen que no son prou flexibles amb les seves creences o no els donen la raó en el camí que volen emprendre.
De fet, tot el procés independentista comença i continua, per la manca de fidelitat al jurament prestat. Si tothom fos profundament democràtic, no imaginaria un trencament del jurament, perquè qui el trenca una vegada, el pot trencar, cent altres vegades. 
I seria lògic l’incompliment si fóssim en un estat autoritari, dictatorial, però mai en un estat de dret. En un estat democràtic, com és Espanya, malgrat alguns el vulguin qüestionar, menysprear o equiparar a països d’altres latituds, no es pot trencar el jurament fet.  Segons el Democracy Index, que elabora la secció exterior de The Economist, Espanya se situa en el dinovè lloc ( 19 ), entre els 165 països representats en les Nacions Unides. Un lloc de privilegi, com es pot comprovar per la nota de 8,08 sobre 10.
A dia d’avui, ens trobem davant la tessitura de veure qüestionats els principis d’autoritat i de dret, perquè els ciutadans copien el que veuen dels seus governants. Es evident que si un alcalde es salta la llei, perquè no ho hauria de fer un ciutadà qualsevol ? I si ho fa un conseller o el president , encara amb més raó, ho pot fer ell /ella.
Aleshores, que ningú trobi estrany, okupar vivendes, organitzar mobilitzacions, sense previ avís, irrompre en actes oficials, tallar carreteres o vies de tren, saltar –se prohibicions, o considerar que l’espai públic és seu, i si és seu, en pot fer el que vulgui....
Política és pedagogia, i l’exemplaritat ha d’anar per davant en tot lloc i moment. Res de tot això, hem vist, ni veiem a dia d’avui, per part de molts alcaldes, i de tot el consell executiu de la Generalitat. Al contrari. Es justifiquen accions inapropiades, o fins i tot vandàliques, per raons del procés. Poc a poc, han anat creixent i augmentant els desafiaments, fins arribar a extrems impossibles de controlar.
Estem en un moment delicat, i pertoca recuperar vells hàbits i tradicions, com els de complir i fer complir la llei, ens agradi o no. Sinó ens agrada, fem el possible per canviar-la, però mai , vulnerar-la. Aquí s’han vulnerat moltes de les lleis vigents, i per això hi ha multitud de càrrecs públics, en els tribunals. Considerar que la llei de símbols, no s’ha de complir, que les lleis estatals son només vigents, si ens van bé, o que la Constitució i l’Estatut, son vells instruments que ja no serveixen, és trencar el jurament fet.
Qui el trenqui o l’hagi trencat no s’estranyi de l’actuació de la Justícia. En un estat democràtic, existeix la separació de poders, i quan la il·legalitat entra per una porta, la democràcia surt per l’altra, fins que els tribunals tornin a posar les coses en el seu lloc.  I malgrat les carències i retards que pugui tenir, la Justícia, actua. I ho fa aplicant les lleis que s’han aprovat, sota el paraigües de la Constitució. I quan la jurem, no és un simple tràmit, és una obligació fins el darrer dia en el càrrec. Alguns ho varen oblidar.




Tuesday, February 12, 2019

 

SANITAT, A LA BAIXA - art. El Setamanari Berguedà


SANITAT, A LA BAIXA.
Sense cap mena de dubte, la Salut, és la principal preocupació de la gent, i només ens en donem compte, quan falla. I ara, la Salut o si voleu la Sanitat, s’està deteriorant de manera visible i ràpida.
Fins ara , molta gent no havia valorat prou bé, el gran sistema sanitari que teníem, en bona part, gràcies a la universalització del servei que es va fer en temps del president Felipe González, de la mà del Ministre Ernest Lluch.
D’aleshores ençà, les inversions en nous hospitals, ambulatoris, CAP’s, i consultoris mèdics, públics, ha estat intensa i extensa, fins aconseguir tenir un sistema de Salut, entre els millors del món. Es més, son molts els països que han vingut fins aquí per estudiar-lo i copiar-lo.
Però, ara està malalt. Més ben dit, està en greu perill de subsistència, amb un deteriorament, a tots els nivells i en tots els àmbits.
La degradació del sistema, va venir de la mà de les fortes retallades del Govern Mas, a Catalunya i del govern Rajoy, a la resta d’Espanya. Aquí, Artur Mas va voler passar al davant de tots , amb retallades del 30 %, en els pressupostos del Departament de Salut o Sanitat.
I que ningú s’equivoqui, sota l’excusa d’estalviar, hi havia la pressió de mútues i sistemes sanitaris privats, que s’han fet multimilionaris, amb aquestes retallades.. Segur que tots els lectors coneixeu, o vosaltres mateixos heu acabat anant a la privada, davant les llargues llistes d’espera de la pública.
Han deteriorat el sistema públic, creant un caos sanitari que comporta situacions realment indignants. Conec en el poble i a la comarca, gent que van d’un cantó a un altre, per visites que no tenen cap coordinació, unes amb les altres. Els fan anar a Manresa, a Barcelona, o a Terrassa per proves que es podrien fer aquí, a Berga.
Hi ha retards de mesos, per fer-se un TAC, o una Ressonància magnètica. No hi ha pediatres, o la meitat dels que es necessiten. El mateix passa amb uròlegs, cardiòlegs, o altres especialistes....Hem passat de primera divisió, a segona, i estem a punt de baixar a tercera, i sembla no siguem prou conscients de que ens hi juguem la vida. O si voleu la qualitat de vida que fins ara teníem.

No ens podem conformar ni resignar a veure aquest deteriorament com si fos inevitable. Paguem impostos, com pagàvem , anys enrere, doncs, hem de tenir un servei com teníem anys enrere. I que no s’excusin amb batalles per banderes o processos, perquè la gran prioritat, ara i sempre, és tenir uns serveis bàsics de qualitat, començant pel de Salut. Si hi ha mobilitzacions, afegim-nos-hi. Ens hi va la vida.

Monday, February 11, 2019

 

SERVEIS ESSENCIALS, EN PERILL - art. El 9 Nou


SERVEIS ESSENCIALS, EN PERILL.

Molts de nosaltres havíem cregut que les conquestes adquirides, després d’anys de reivindicacions i lluites, havien arribat per quedar-se i res les posaria en perill. Santa Innocència. Totes les conquestes, fins i tot les de l’estat de benestar, poden ser objecte d’atacs, reduccions i supressions, en funció de qui estigui al capdavant del govern, o dels governs.
Ressonàncies magnètiques , a un any vista. Visites al cardiòleg, a mig any. Manca de pediatres en moltes àrees sanitàries. Escassetat de neuròlegs, a nivell general. Fins i tot, manca greu d’anestesistes que obliguen a suspendre operacions imminents, i un llarg etcètera, motivat per la fugida cap a terres més generoses, de milers de metges de família i especialistes, han portat la sanitat catalana a segona divisió. I sinó fem atenció, podem acabar, a tercera.
Cosa semblant ha passat a Ensenyament, amb supressió de multitud de places a primària i secundària, amb increment d’alumnes per aula, i deixant per anys a venir la construcció de noves escoles i instituts.
Si entrem en la immensa i problemàtica àrea de Serveis Socials, el panorama és molt més greu per quan estem tractant amb persones de necessitats múltiples i molt diverses. L’envelliment general de la població, juntament amb un progressiu empobriment de les llars, produeixen situacions molt complicades de resoldre, a nivell particular, i encara més a nivell públic quan , sovint, han de ser els ajuntaments, els solucionadors de les mancances.
Cosa semblant passa, en un altre àmbit estratègic del país, com és la manca d’efectius en el Cos dels Mossos d’Esquadra, o dels Bombers. Van passant els anys, les plantilles es van envellint, igual que el material, i les convocatòries es van posposant a l’espera de millors temps. Mentrestant el govern de la Generalitat, ocupat en altres coses, no té temps ni disponibilitat per encarar el principal problema, com és el de recuperar l’estat del benestar, compensant les enormes retallades iniciades pel president Artur Mas. Retallades que en alguns casos varen suposar disminucions d’un 30 % en les partides pressupostàries.
L’excusa fàcil sempre ha estat el mal finançament de Catalunya. Es cert que hi ha hagut un insuficient finançament, com també l’han tingut els ajuntaments, i tanmateix hem aconseguit prioritzar els temes, i preservar els serveis municipals, compensant en molts casos, serveis de la Generalitat per considerar-los vitals pels nostres ciutadans.
Un deficient finançament, obliga encara més a gestionar bé, i evitar despeses inútils. I d’aquestes ,el govern de la Generalitat n’ha tingut i en té, a centenars. El resultat de tants anys de mala gestió ha aconseguit portar el deute de la Generalitat a una cota mai imaginada, com son 78.500 milions d’euros. Un 60 % del deute està en mans del govern central, i la resta en entitats financeres, generant tot plegat més de 3 milions cada dia, en interessos.
Arribats en aquest punt, és evident que la situació financera, ha de ser la principal preocupació i ocupació del govern català, aparcant o deixant de banda, somnis de grandesa o batalles perdudes, per anar al gra, i aconseguir redreçar la situació. Una primera mesura seria apostar per aprovar els pressupostos generals de l’estat, per aconseguir uns ingressos extres, que permetrien millorar infraestructures, equipaments i serveis. I tot seguit, aprovar uns pressupostos propis, amb pactes amb partits de casa, que busquen recuperar l’estat del benestar, en comptes de fugides endavant que no porten enlloc més que al fracàs i la frustració.

Continuar amb l’atonia actual, és portar tots els serveis essencials a una vida vegetativa, de simple supervivència, sense millores ni increments, cosa que empitjora dia a dia, pel lògic envelliment dels professionals i dels materials. Ho veiem a Sanitat amb els retards, i la impossibilitat d’atendre la gent com caldria. Ho veiem en Ensenyament, amb el deteriorament de serveis. I tant mossos com bombers ja han exposat la manca d’efectius i materials adients, per fer bé la seva feina....teníem un país de primera, que ha baixat a segona, amb perill de passar a tercera. Res està guanyat per sempre. Cal batallar per recuperar-ho.

 

SÍMPTOMES D'ESGOTAMENT - art. Nació Digital Solsona


SÍMPTOMES D’ESGOTAMENT.
Portem sis anys de mobilitzacions, concentracions, crides, reunions, plens extraordinaris, debats de mocions, penjades de pancartes, cartells, llaços, anades i tornades als tribunals, col·locació  d’estelades, moments històrics, actes especials....en un anar i venir, realment esgotador, per a totes les parts. Pels qui hi participen, i pels qui no hi participen , però ho segueixen pels diversos mitjans de comunicació.
Es fa difícil triar un mitjà de comunicació per estar realment informat, perquè la objectivitat i honestedat informativa, son escasses, en els temps que corren. Personalment, mai havia mirat tants documentals ni escoltat tanta música, com en aquests darrers anys.
Tant moviment, tant tacticisme, d’uns i altres, produeixen els primers símptomes clars d’esgotament. Això no vol dir que en un moment donat, encara no puguem veure, noves manifestacions o actes multitudinaris, però els impulsors han de prendre nota d’algunes coses que han passat aquest cap de setmana.
Per part dels partits de dreta, la mobilització a Madrid, no ha anat , ni de lluny com ells volien i esperaven. Fer una crida, a la defensa de l’Espanya eterna, inamovible, sacro – santa...mou molta gent, però no tanta com creien. Ajuntar PP, C’s i Vox, era sinònim de fer venir gent de tot el país, per omplir la Plaça Colón i uns quants carrers més, a tot el seu entorn. Doncs, no. El càlcul de 45.000 assistents, fins i tot és generós perquè la gent podia caminar amb una certa amplitud.
Com sol passar, ells n’hi posen dos-cents mil, però encara no s’ha inventat, el sistema de posar dos o tres pisos de persones en un mateix indret. La realitat és la que és i no la que alguns voldrien. A més, aquesta mobilització ha obert els ulls, a gent tranquil·la que no vol ser manipulada ni feta servir per a batalles manipuladores de la realitat.
Aquí, a Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis ( ACM) havia preparat una gran concentració d’alcaldes, al Saló de Cent, de l’Ajuntament de Barcelona. Es volia fer una demostració de força i representativitat de tot el món municipal, intentant tenir-hi alcaldes / alcaldesses de tots els partits. En alguns casos, s’hi feia falta es trucava 3, 4 o 5 vegades per intentar convèncer els reticents, sobretot els de determinats partits.
Al final, la nota de premsa parla “d’uns 400 alcaldes /alcaldesses”, que hi varen anar per a llegir un manifest, en demanda d’un “judici just”. Si algú mira la foto de l’acte, o parla amb algun dels assistents, aquests “quatre-cents”, es veuen sensiblement reduïts per la realitat. I si tenim en compte que a Catalunya hi ha 947 ajuntaments, es dedueix que allà hi varen anar molts menys de la meitat.
Podem buscar també altres exemples d’actes, concentracions, i mobilitzacions que han “punxat”, aquí i allà, la qual cosa mostra un cansament i esgotament de crides i apel·lacions poc rigoroses, per no dir, clarament exagerades i partidistes. Si una cosa ara ens convé a tots plegats, és el seny i la prudència, i deixar fer als qui tenen la missió de jutjar, per una banda, i de governar , per l’altra. Tenir tant de temps el país i la seva gent tensionada i pressionada, no és bo per a ningú.




Friday, February 08, 2019

 

NO ÉS PER LES URNES - art. Regió 7



NO ÉS PER LES URNES.

El món independentista, o almenys una part d’ell, intenta reduir el conflicte judicial, a una qüestió de “posar urnes” el dia 1-O. Venen a dir, que com és que un estat, dit democràtic, pot emprendre accions judicials contra un govern que simplement va voler ampliar els drets democràtics, posant urnes, per consultar a la seva gent ?. Increïble.
Es evident que ,arribats a aquestes alçades del conflicte, pràcticament ningú escolta ningú, i poques coses es poden afegir a tot el que s’ha dit, s’ha transcrit o s’ha vist i escoltat ,en tota mena de mitjans de comunicació, com per fer canviar la opinió dels qui ja la tenen formada , conformada i decidida com  inamovible.
Però, tanmateix cal recordar algunes evidències, contrastades, i fàcilment comprovables. En diré algunes. 
Si el conflicte provingués del fet de posar urnes, no hagués arribat, on és ara. En absolut, i una prova la tenim en la consulta feta el 9 N, en que no va portar ningú a la presó, tot i ser igualment il·legal.
El problema del procés independentista, en el moment actual, és que alguns no varen considerar prou representativa aquella consulta, i varen voler dur a terme un referèndum, sabent que per dur-lo a terme, havien de vulnerar el reglament del Parlament, la Constitució i l’Estatut. Primer gran problema i primer greu error. Però, tot i això, si en el Parlament només s’haguessin vulnerat aquests tres grans fonaments de la democràcia, la il·legalitat hagués estat gran, però no, de les dimensions actuals.
L’agreujament, va venir l’endemà del dia 6 de setembre de 2017, amb l’aprovació de les Lleis de Transitorietat, en les quals quedava clara la suspensió de la Constitució espanyola i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, substituïts per unes Lleis de clares connotacions populistes i molt poc democràtiques, fins el punt de posar el poder judicial a les ordres de l’ executiu. Es a dir, es trencava el principi de separació de poders.
Però, afegit a tot plegat, és varen anar incomplint tots els preceptes legals que marquen el funcionament d’un estat de dret, fent cas omís a les advertències, recomanacions, i finalment resolucions de Tribunal Constitucional, per una banda, o per part dels Lletrats del Parlament, i la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya.
Es a dir, el govern de la Generalitat, es va situar fora de l’ordre constitucional i estatutari, en ple coneixement de causa, i menyspreant els òrgans de control i supervisió de la legalitat, tant a nivell català, com espanyol.
I sí, es va dur a terme el referèndum promès, de l’1-O, en el qual es varen produir fets lamentables , rebutjables, i mostra d’una estupidesa política immensa, que va donar motius i raons a l’independentisme com per fer desviar l’atenció cap a la violència, en comptes de reflexionar sobre la legalitat. I sí, hi hagueren observadors internacionals, que varen veure tot el que passava, però ara ningú vol recordar que aquests mateixos observadors varen dictaminar que “el referèndum no complia els estàndards internacionals”, en aquesta matèria. Com també varen criticar i considerar totalment inadequats els tràmits parlamentaris en l’aprovació d’unes Lleis de Transitorietat en lectura única, sense accés a dictàmens, ni pronunciament de la Comissió Jurídica Assessora....entre d’altres irregularitats.
Ara es tornen a reclamar observadors internacionals pel judici, tot i poder-lo seguir, en viu i en directe....una nova excusa per intentar desacreditar el que allà es veurà i s’escoltarà. Alguns, consideren que del 1-O, en sortí un mandat clar i definitiu , malgrat uns números que revelen la fragilitat del resultat. Si el cens era de 5.313.564, i varen votar 2.286.217, dels quals 2.044.038 dient sí, es pot veure que és molt menys d’un cinquanta per cent dels censats. En paràmetres internacionals de democràcia, ningú gosaria donar validesa a un resultat com aquest, però repeteixo, el problema no ve de posar urnes. El conflicte ve per tots els antecedents, moviments i actuacions fetes, per a vulnerar de forma conscient i fefaent l’estat de dret, plasmat en els preceptes continguts en la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que tots els càrrecs institucionals, jurem defensar i complir, en el moment d’accedir al càrrec.


Thursday, February 07, 2019

 

PARÀLISIS DEL GOVERN - art. Diari de Terrassa


PARÀLISI DEL GOVERN.
No, no pretenc fer una llarga disquisició sobre les conseqüències generals de la paràlisis del Govern de la Generalitat, sinó, simplement explicar ,les greus repercussions que té sobre la feina diària de qualsevol ajuntament, i molt especialment, dels més petits.
En aquest moment, fruit ja de sis anys d’inestabilitat política i deixadesa de les funcions de governar, s’han anat acumulant dotzenes d’expedients , de tota mena, a les dependències municipals. Expedients que afecten llicències urbanístiques, en sòl rústec, modificacions de normes urbanístiques, alteracions i modificacions llicències d’activitats, actuacions en lleres de rius i rieres, accions en camins i pistes forestals, projectes de portades d’aigua, ....
Si pensem en que la alteració de la normalitat ha afectat els 947 municipis de Catalunya i a cadascun hi ha unes quantes dotzenes d’expedients, deduirem que en el conjunt del país, els expedients es compten per milers. Efectivament, hi ha milers d’expedients voltant pels despatxos, o simplement esperant que algú els mogui de lloc.
Ara bé, es fa difícil per no dir impossible que els promotors entenguin que un expedient entrat, no tingui resposta al cap de tres, cinc, deu o dotze mesos, la qual cosa obliga a anar a la recerca de l’expedient perdut, o encallat. Aquesta feina la pot fer un funcionari, o un polític. En un poble petit, pertoca fer-ho a un polític per evitar paralitzar la feina administrativa, degut al poc personal  de que disposem.
El pelegrinatge de gestions, sol ser fatigós, llarg i normalment poc fructífer. Excuses, dilacions, manca de resolucions, contradiccions entre tècnics del mateix o diferent departament, poden allargar les resolucions fins extrems difícils d’imaginar. En temps passats, l’enrevessada maquinària burocràtica de la Generalitat, existia, però solia haver-hi un directiu, un alt càrrec a qui recórrer per resoldre la qüestió. Ara, molt pocs, assumeixen aquesta funció, de manera que l’expedient, continua a l’espera de ser resolt.
Quines repercussions patim ? Doncs, moltes i molt diverses. En primer lloc, el poble, la ciutat, perd oportunitats en els temes, pendents de resoldre, siguin relacionades amb ampliació d’un càmping, una casa rural, una casa de pagès, una granja o una portada d’aigua o llum, a un lloc determinat. En segon lloc, no es duen a terme obres i instal·lacions que donarien feina a professionals del ram. I en tercer lloc, hi ha milers de llocs de treballs , pendents de creació, perquè les noves activitats no es posen en marxa.
Hi ha altres repercussions, lligades a l’arrelament de gent al territori, increment de la riquesa agrícola – ramadera, turística o de serveis, etc. El problema és dependre de tot i per tot, d’un govern que no controles, i al qual no li pots demanar responsabilitats, perquè en fuig, escudat en el conflicte del procés sobiranista, a l’espera de convertir-se en república....
I el desànim es va allargant, a falta de termini concret. Si anem pel sisè any, perquè no arribar al 7è, 8è o novè ? S’han congelat multitud de projectes, confiant en que l’any vinent, les coses canviaran i tornaran a la normalitat. Però, arribem a l’any següent, i les coses continuen igual o pitjor, aleshores, quina és l’esperança o el determini ?
El 26 de maig, tindran lloc les onzenes eleccions municipals, i qui es presenti, ha de tenir molt clar que l’ajuntament ha d’estar per cobrir les necessitats dels ciutadans i fugir de tota acció de caràcter partidista. Res de voler-lo fer servir com perllongació de la batalla pel procés perquè d’aquí se n’han derivat ,bona part dels mals que hem patit aquests darrers anys. I si de forma genèrica i general, s’exigeix al govern de la Generalitat que es dediqui a complir les seves funcions, s’aconseguirà desencallar la situació de paràlisis en que viu ara. Aquesta és la via de sortida. Es impensable, un nou mandat, sota les condicions en que hem estat, en els darrers sis anys. Les conseqüències han estat molt negatives.




Monday, February 04, 2019

 

LIDERATGE MUNDIAL, EN UN TEMA CLAU - VENEZUELA - art. Nació Digital Solsona


LIDERATGE MUNDIAL, EN UN TEMA CLAU – VENEZUELA.
Res millor, per tenir una clara idea de la magnitud de la tragèdia, que conèixer casos reals de persones fugides de Venezuela, per motivacions polítiques, o per pobresa extrema. O les dues alhora. En els albergs per a refugiats, cada vegada hi ha més persones d’aquesta nacionalitat, que expliquen autèntiques barbaritats , a nivell de carències, repressió, i manca total de perspectives de present i futur.
El nombre de peticions d’asil, va a un ritme de 56 per dia, i a finals de 2018, hi havia a Espanya, 208.333 refugiats. Una xifra només superada, en anys anteriors per Colòmbia, degut a l’existència de les guerrilles i la inseguretat general, a tot el país.
Els refugiats expliquen la vida real en el país, en els darrers anys, fins el punt d’esdevenir impossible, esperar. Un país ric com aquest, sotmès als capricis, d’un autèntic dictador, impossibiliten imaginar una sortida dialogada i democràtica. D’aquí la necessitat d’emprendre una via molt excepcional, i molt poc vista, en els darrers anys.
Avui, a primera hora del matí, el president del govern espanyol, ha fet efectiu el que havia promès, una setmana enrere. Si no es convocaven eleccions lliures, amb plenes garanties democràtiques, reconeixerien Juan Guaidó com a legal representant del poble veneçolà, amb la petició de que tant aviat com pugui, convoqui eleccions.
Així, s’ha fet públic i així s’hi han sumat, altres grans països com Alemanya, França, Regne Unit, Àustria, Dinamarca i Suècia. Queda encara molta feina per fer, com ha reconegut el Ministre Borrell, però el pas s’ha donat, i tot fa preveure un canvi radical en la situació interna de Venezuela, com per a imaginar una sortida de Nicolàs Maduro, i amb ella, l’inici d’una nova etapa en aquest llunyà i alhora proper país llatinoamericà.
Es molt important aquesta decisió, pel país en si mateix, però igualment, perquè dona peu a imaginar futures actuacions semblants, en casos igual de sagnants. No podem quedar-nos quiets davant injustícies i atropellaments de les llibertats, per part de personatges que creuen poder fer i desfer, a la seva voluntat.
Es evident que el moment és delicat, perquè tenim uns quants lideratges, en les grans potències que no suposen la tranquil·litat i seguretat del passat, en que les forces eren més clares i ostentades per persones d’una gran fiabilitat personal i política. Ara, tot és variable, insegur, objecte de canvis sobtats, que poden fer variar les previsions d’avui mateix. Amb tot, Espanya havia de fer front a les responsabilitats i al que s’espera d’ella. Avui podem estar orgullosos del lideratge de Pedro Sánchez, en aquest tema crucial.
Es en els moments delicats, quan es demostren els lideratges. I tenir un polític amb les idees clares i una voluntat de ferro, permet confiar en que sabrà gestionar les tensions , derivades de la decisió, tal com ho està fent amb altres conflictes que ha trobat, i que ha de mirar de portar a bon port. Avui, tenim una mostra més, de les immenses diferències, entre un govern del PP i un del PSOE, en matèries tant rellevants com la política exterior, en un món especialment revoltat.



This page is powered by Blogger. Isn't yours?