Joan Roma

PER FI, ALTA POLÍTICA ! Es interessant veure els acords de cada Consell Executiu del Govern de la Generalitat perquè, per fi, assistim a sessions d’alta política. O si voleu, política en majúscules. Hem estat una dotzena d’anys, ocupats i preocupats per les accions i actuacions d’un procés independentista que ha retardat parlar de les coses necessàries i urgents. Hem perdut un temps valuós, a banda de perdre un gran potencial pel camí. Atrapar el temps i ocasions perdudes, és un dels objectius de l’actual govern i ho veiem en multitud d’àmbits que han estat endormiscats, apagats o simplement oblidats. Ja era hora de prendre nota de les urgències territorials i sectorials, però també d’altres que molts havíem reclamat i sempre se’ns havia dit que no era possible entomar perquè “Madrid no volia o no ho permetia”. El recurs fàcil de culpar altres, de les deficiències pròpies, és una de les constants dels partits independentistes. Ara, en la majoria de casos, s’ha vist que no era així, sinó que simplement ningú ho havia demanat, proposat o pensat. Faig un breu repàs del que crec son les notes distintives del Govern Illa pel que fa posicionar Catalunya al capdavant de les polítiques sectorials d’Espanya. I començo per una vella reivindicació dels alcaldes, durant més de trenta anys. Aconseguir cobrir les places essencials perquè els ajuntaments i amb ells, totes les entitats locals, puguin funcionar amb eficiència i garanties. L’acord Generalitat- Govern central, per participar en les convocatòries de secretaris, interventors i tresorers, és un exemple palmari d’alta política. Però, tenim molts altres exemples com la proposta de consorci per aconseguir posar en marxa el finançament singular de Catalunya, amb la recaptació conjunta d’impostos. Només serà possible si realment, en aquest i altres temes, la col•laboració i participació, és conjunta. I aquesta és la via més ràpida i eficaç, en contra dels qui s’hi oposen, simplement per ànims excloents, de no voler que el Govern central, participi en res. Desconeixen la realitat i la complexitat. Alta política també és estar a tot arreu on es tracten i decideixen temes importants, de manera que ara veiem el president o altres membres del Govern, assistint a tota mena d’actes, comissions i taules de negociació de les quals mai Catalunya hauria d’haver-se absentat. No es pot governar sense participar en els òrgans de govern on s’acorden les grans qüestions. I ja era hora de treure’s complexos, i estereotips de que tothom va en contra nostra, o no ens entenen ni volen comprendre les reivindicacions. Es evident que si no s’expliquen i es fan declaracions en contra de la resta de CCAA, difícilment es pot arribar a acords conjunts. Per tant, que el president vagi arreu del país a explicar-se, és de sentit comú i d’alta eficàcia per treure malentesos i deformacions de propostes que alguns han tingut especial interès en modificar. Tot el dit, i molt més que no cap en aquest espai, suposa aplicar l’alta política a l’acció de governar, però tant important com això, és dedicar-se amb cos i ànima, a problemes pendents de resoldre des de fa anys, començant per les carències en habitatge, però també en infraestructures, equipaments i serveis, o sanitat i ensenyament. Tants anys perduts, precisaven d’un canvi radical de polítiques i polítics. Benvinguda l’alta política !

EL DECLIVI DELS EUA. Pels qui ens agrada la història, sempre mirem i comparem episodis, èpoques i personatges que han marcat el present i futur dels pobles. Poques vegades, per no dir gairebé mai, els imperis cauen per un sol fet puntual, determinant i definitiu a no ser que intervinguin forces de la natura com terratrèmols, volcans, inundacions. L’habitual, és un progressiu deteriorament de les accions i actuacions dels governants, de la societat i les estructures que sostenen el país, l’estat , l’imperi. Si el país ja està tocat per un declivi, aquest, es pot accelerar o frenar , en funció dels lideratges del moment. Doncs bé, si apliquem aquests factors als Estats Units d’Amèrica ( EUA) constatem el progressiu declivi, malgrat les aparences semblin contradir aquesta afirmació. Els formidables esforços duts a terme durant la Primera i Segona Guerra Mundials, van anar donant pas a formules més impositores que no pas col·laboradores amb els països, salvats pels EUA. Es el que tenen els imperis quan es creuen invulnerables i tant potents com per imposar les seves condicions a tots els països del món. Es així, com es van convertint en els gendarmes del món, primer, i després amb els directors dels destins mundials. Aquesta deriva cap a models més autoritaris, sempre comporta imposició de condicions, als altres països que esdevenen subalterns. I, poc a poc, es van exigint més i més condicions, no només a nivell de protecció i defensa contra enemics externs, sinó a nivell industrial, comercial, financer. La Gran Potència, té tics colonialistes, no a la manera antiga, però amb efectes força semblants. Si en aquesta deriva apareix un personatge acostumat a “manar” i a beneficiar-se del càrrec, encara que sigui mentint i falsejant la realitat, el declivi en marxa, accelera i esdevindrà letal, en els propers anys, quan ell ja no hi sigui, però impossible de parar pels qui l’hagin rellevat. Es el moment que estem vivint, a dia d’avui. Sembla impossible que la primera potència mundial, hagi votat un personatge com Donald Trump, però ho ha fet, i per segona vegada per si algú tenia algun dubte. A més, ho ha fet davant accions i actuacions impròpies ja no d’un estadista, sinó fins i tot d’una persona normal i equilibrada. Dona la imatge i actua com el “matón de la classe”. Es creu fort, imbatible i amo del seu país i el seu exèrcit. Un immens potencial militar, capaç de mostrar una força mai vista, però que alhora, ha perdut totes les guerres regionals, en les que s’ha vist ficat o ha entrat, pensant que en quatre dies, tindria el tema resolt. Son les contradiccions, típiques dels imperis. Les derrotes s’amaguen o es fan oblidar. I ara, tots tenim un gran problema, però el primer que el té son els propis EUA, supeditats als capricis, ignoràncies i xul.lèries del seu president. Els primers temps semblen fàcils de resoldre i passar, però quan les decisions es refreden, comencen a aparèixer les noves realitats. Expulsar milions de persones, amb papers o sense, deixaran milions de llocs de treball sense operadors. I els aranzels que van a favor, al cap d’un temps , es giren en contra. I desmantellar serveis essencials, obligarà a compensar-los per altres bandes. I sí, alguns en seran grans beneficiaris, però quan les diferències augmenten i trenquen la transversalitat d’un país, el declivi es fa més i més evident, i facilitaran i impulsaran l’aparició de noves economies, que plantaran cara i exigiran participar en les grans decisions. O més dur encara, obligaran a canvis radicals perquè s’hauran imposat a nivell mundial. Tots els estudiosos ens diuen que mirem cap a Àsia, perquè el poder radicarà allà, en ben poc temps. Agradi o no, som espectadors , protagonistes i víctimes, alhora.

QUIN IMMENS DANY A LA CAUSA ! Es desesperant i alhora indignant els casos , apareguts mediàticament els darrers temps , sobre mals comportaments i delictes contra la llibertat sexual. I son indignants, per qui les ha dut a terme, per com s’han gestionat les queixes i denúncies, i finalment per com s’ha reaccionat, a nivell individual i col•lectiu. Em faig creus de com persones amb càrrecs públics i/o de partit, poden haver actuat com ho han fet, però encara costa més d’imaginar l’estupidesa que suposa pensar que ningú reaccionaria ni actuaria en conseqüència. On viuen ? On vivia aquesta gent? Com pot ser que l’entorn on es produïen aquestes males pràctiques no reaccionés amb contundència, i sobretot celeritat ? He estat mitja vida amb càrrecs institucionals i de partit, i puc assegurar que mai haguéssim tolerat semblants comportaments a cap dels membres del nostre entorn. I no cal fer grans escarafalls ni anuncis cap enfora, el més eficaç i apropiat és que davant determinats comentaris i possibles indicis, es deixi clar que cap aquí, la cosa acabarà molt malament. Ara, portem dies, més ben dit setmanes, en que van apareixent casos, informacions i denúncies que no van quedar resoltes en el moment de produir-se. Fatal. Sigui on sigui que s’haguessin produït, però molt més quan això ha passat en moviments i partits que feien ostentació pública del seu radicalisme en aquest àmbit. Política és pedagogia, i res pitjor que la gent vegi que els discursos , proclames i documents van per una banda i els fets per una altra. Increïble estupidesa i inacceptable comportament que ha de ser durament castigat. Aquí, l’exemplaritat ha de ser interna i externa, no s’hi valen mitges tintes perquè el dany produït ha estat immens i no es pot incrementar el desprestigi vers els polítics, perquè prou desprestigiats estan molts d’ells. Toca passar comptes i no acceptar simples explicacions per a nens petits. En els darrers dies, les excuses donades, no serveixen per a res. Aquells que pontificaven des de tots els púlpits dels mitjans de comunicació han de ser apartats i castigats. I tothom n’ha de prendre lliçó per estar sempre alerta i tallar de soca-rel qualsevol moviment, gesticulació o acostament no volgut. El respecte per davant de tot, i les coses clares. Els vells models sexistes ja no valen i han arribat els nous per a quedar-se. Sense consentiment , no pot haver-hi acció, i qui no ho entengui a la primera, ha de ser ràpidament convençut de que un nou pas, acabarà en denúncia. La vergonya aliena que ens han fet sentir, no es pot tornar a produir mai més.

NO HABRÁ MOCIÓN DE CENSURA, EN RIPOLL. Finalmente, Junts, ha boicoteado la moción de censura, de toda la oposición, para desplazar a la alcaldesa, Silvia Orriols, líder de Alianza Catalana (AC), la extrema derecha catalana. Entre todos, le estamos haciendo la mejor campaña que nunca podía haber soñado. En fin, vayamos a los datos. Ripoll, tiene cerca de 11.000 habitantes (2024), capital de la comarca del Ripollés, provincia de Gerona. Los resultados de las municipales de 2023, dio una composición muy fragmentada del nuevo Consistorio, anteriormente gobernado por Junts. Precisamente, su deficiente gestión, entre otros temas, supuso pasar de los 8 concejales, a 3. La ganadora fue Silvia Orriols (AC) con 6 concejales, Junts obtuvo 3, ERC otros 3, PSC 2, CUP 2, y 1 independiente. No fue posible un pacto entre los grupos minoritarios, con el resultado de dar la alcaldía al grupo más votado (AC), con Silvia Orriols, al frente. Muchos se preguntarán porqué tanto afán y revuelo por un simple ayuntamiento pequeño o si se quiere, mediano. La razón es que la alcaldesa, fundó un partido, claramente de extrema derecha, sin miedo a poner la inmigración, especialmente la marroquí, en la diana de sus críticas, así como la inseguridad, la dependencia de los partidos catalanes de otros estatales, o la baja convicción independentista de los que así se proclaman. En resumen, se erige como auténtica y genuina defensora de una Cataluña – catalana, atacando todos los puntos débiles de los partidos independentistas, por un lado y la poca ambición y radicalidad del resto. Ripoll, le ha servido de catapulta para entrar en el Parlamento de Cataluña con dos diputados, ella lo es, y por muy pocos votos, no obtuvo otros dos escaños por la provincia de Barcelona. Así pues, compagina alcaldía y Parlamento, con lo cual tiene dos altavoces a su disposición para mandar mensajes, lemas y proclamas. Con la fragmentación en el Consistorio, no ha podido aprobar presupuestos, y para los de este año, desechó la prórroga de los de 2024, que a su vez eran prorrogados de los de 2023, y activó el mecanismo que prevé la Ley de Bases de Régimen Local, de presentar una cuestión de confianza, de forma que, si no hay una suma suficiente de apoyos a una moción de censura, ella continua al frente del Consistorio, y, además, con los presupuestos presentados, aprobados. En eso estamos. El fracaso del pacto de los minoritarios, ha supuesto un éxito doble: continúa de alcaldesa y además con presupuestos nuevos. Con ellos, puede ya llegar a las elecciones de 2027, con cierta tranquilidad. Después, ya veremos qué deciden los ciudadanos. Constatado este éxito, se ha abierto un fuerte debate y controversia sobre el papel de cada partido, en el fracaso de la operación: moción de censura. Había acuerdo hasta el lunes 17 por la tarde, con programa de gobierno consensuado y con nueva alcaldesa, en la persona de la cabeza de lista de Junts. El acuerdo era entre Junts y ERC, primero, pero los dos partidos exigieron la presencia del PSC, quedando la CUP y el independiente en la oposición, pero con acuerdos externos de gobierno. Cuando todo se encaminaba al relevo de Silvia Orriols, Junts emitió un comunicado alegando imposibilidad de éxito de la fórmula acordada y voluntad de no convertir a Silvia Orriols en una víctima de un pacto enrevesado que no podía acabar bien. Este comunicado, supuso un jarro de agua fría sobre los partidos y una parte de la población que daban por hecho el acuerdo. A partir de aquí, llevamos días de reflexiones y controversias sobre la deriva que Junts está teniendo en su caminar. Si alguien lo ponía en el centro o centro – derecha, ahora su posición es más cercana a la derecha e incluso extrema – derecha. Se está convirtiendo, en parte, en una copia de la dinámica PP- VOX. Son muchos los temas que comparten, muy especialmente los ligados a la inmigración y la seguridad. De aquí, la insistencia de Junts en demandar las competencias integrales en inmigración y la exigencia de ampliar presencia de la policía catalana, los Mossos d’Esquadra (CME) en todos los lugares posibles. Está por ver si la militancia, y sobre todo la ciudadanía, le sigue. Por mis contactos y relaciones con el mundo municipal, he comprobado las grandes reticencias de muchos alcaldes y concejales ante esta deriva derechista. Y éste, es otro de los dilemas de Junts, si se acerca o confraterniza con AC, pensando en la futura composición, para pactos en el Parlamento de Cataluña, le pueden complicar la presentación de candidaturas en las municipales 2027. No se puede estar en misa y repicando.

INCREMENT D’ACCIDENTS DE MOTORISTES. Segons dades de la Direcció General de Trànsit, a Catalunya, l’any passat ( 2024), es produïren 136 morts, en accidents de trànsit, dels quals 47 eren motoristes, 8 vianants i 6 ciclistes; la resta eren conductors de vehicles de quatre rodes, en les seves diverses modalitats. Tot i que aquestes xifres suposen un descens de l’11% en nombre de morts, respecte 2023, s’incrementaren en un altre 11,5% el de ferits greus. Concretament: 803, una xifra molt alta que no deixa de créixer any rere any. Dit això, em quedo per parlar dels motoristes que ja amb l’entrada de l’any 2025, han tingut diversos accidents, alguns d’ells mortals. La DGT, vol emprendre diverses campanyes de conscienciació i alhora de protecció i millores en alguns trams per evitar aquest augment d’accidents greus. Fins i tot, en alguns trams, especialment perillosos, es vol copiar alguna mesura posada en funcionament en països europeus, de marcar amb línia pintada, la millor manera d’agafar una corba. Es evident que tot el que es dugui a terme per minimitzar perills i accidents, és benvinguda, però ha d’haver-hi altres mesures més pedagògiques i més pràctiques per reduir accidents, i son les dirigides a conscienciar una part dels conductors de que no estan preparats per anar per carretera i, molt especialment per carreteres, estretes, amb ferms envellits i perillosos, i corbes impossibles. I ja entenc que els motoristes experts, o els que estan dotats per la conducció i a més han entrenat molt, busquen les “pitjors” carreteres per anar a córrer. Jo visc en una d’aquestes carreteres secundàries, molt apreciades pels motoristes perquè hi troben bons paisatges, traçats antics( més de cent anys) i plenes de corbes que proven la destresa dels conductors. Però, com en tants altres temes i qüestions, una cosa és que agradi, una altra és que siguis capaç de seguir els primers conductors de la colla, a la mateixa velocitat i la mateixa destresa que ells. Això, no sol passar i per molt que les colles pretenguin ser força homogènies, en realitat no ho son, i podem veure com circulen els primers, i com els costa seguir, als darrers. Forçar la màquina, forçar el cos i sobretot el cervell, pot costar la vida. Perquè una petita distracció, un instant de feblesa o simplement el pas de qualsevol animal salvatge que volta per aquestes paratges, pot tenir resultats fatals. Estem a un pas de la primavera, i de fet ja tenim les primeres colles de motoristes, voltant per la comarca i comarques veïnes. Son el preludi de moltes altres que vindran. El preludi també de dificultats pels que conduïm un vehicle de quatre rodes, i hem de conviure amb altres de dues ( motos i ciclistes), amb algun corredor a peu, entre pobles. I, tots plegats, ho fem amb constants visualitzacions i/o topades amb la fauna salvatge que tan abundant és per aquests paratges. No son estranys els accidents, ni la seva gravetat, i remarco que vistos centenars i centenars de conductors, any rere any, una part farien bé en replantejar-se la seva afecció i dedicar-se a altres, menys perilloses. Hi guanyarien ells, hi guanyaríem tots els que vivim i conduïm per aquests indrets.

REPLICAR MOSSOS. Tots els qui hem tingut càrrecs executius, en diverses institucions de Catalunya, quedem bocabadats davant les improvisacions de Junts, pel que fa peticions de noves competències i destins pel Cos dels Mossos d’Esquadra (CME). Dona la sensació que més que governar, Junts ha ocupat càrrecs de govern, que no és ben bé el mateix. Governar, vol dir planificar, programar, decidir i actuar sobre l’àmbit competencial que correspongui. Tot el contrari a improvisar. Ho dic, a la vista de l’entestament perquè el CME assumeixi, de pressa i corrents, competències i serveis en ports i aeroports, i fins i tot en fronteres, oblidant que no hi ha cap tècnica de “replicació de Mossos”, que els multipliqui com hem vist fer-ho en experiments de ciència – ficció. Ara i aquí, tenim els que tenim, i fer noves convocatòries, formar-los, equipar-los i tenir-los preparats per a operar en tots els llocs i tots els nivells, és extraordinàriament complex i lent. En aquests moments, la plantilla es mou a l’entorn dels divuit mil i escaig d’efectius, posant la vista en els vint-i-cinc mil que s’ha acordat amb el Govern central, de cara els propers anys. Fer aquest salt, és qüestió complicada, molt difícil d’aconseguir per diverses causes. En primer lloc, costa trobar candidats. A cada convocatòria, en surten uns milers, però ara parlem de cinc o sis de seguides, i una part d’ells son repetidors, la qual cosa emmascara els números reals. Tot i el creixement en població, no sembla s’hagin despertat les vocacions per esdevenir policia, i això ho constaten tant els ajuntaments, a nivell de policies locals, com el CME o altres cossos estatals, on els procedents de Catalunya son minoria. Qualsevol expert en seguretat, exposa que tenir un agent format, equipat i especialitzat, precisa de cinc anys , com a mínim. Qui cregui que es poden treure d’un lloc i portar-los a un altre, sigui suficient per a resoldre el problema, no sap de què parla. A més, seria una temeritat i un desprestigi total, acceptar competències i serveis sense tenir suficients efectius, degudament formats, especialitzats i equipats. Es increïble haver de donar aquestes explicacions a un partit que ha estat en el govern. I, ningú acceptarà detreure personal de vigilància i protecció en pobles i ciutats, per dedicar-lo a noves funcions. M’agradaria veure què diria Junts si les dotacions policials destinades a un centenar de pobles, on ells estan en el govern, se’ls diu que disposaran de menys efectius perquè el seu partit ha demanar traslladar-los a altres funcions. Segur hi hauria gran controvèrsia i oposició. Doncs bé, en temes de seguretat, demagògia, la mínima. I d’improvisacions i volades de colom, cap ni una. Abans de pensar en noves competències, el que cal és disposar de les eines indispensables per complir amb les obligacions actuals i només quan hagin estat acomplertes es pot pensar en altres destins i altres obligacions. En resum, que Junts, toqui de peus a terra i no vulgui ara aparèixer com el gran impulsor de competències, quan en el passat el seu paper va ser més que discret. Tot necessita el seu temps i disposar de dotacions, degudament formades i equipades. El demès son foc d’encenalls.

CORRUPCIÓ ÉS CORRUPCIÓ. Es increïble els nivells a que hem arribat en el nostre país, a l’hora d’explicar i acceptar les coses, molt especialment quan afecten a personatges clau dels partits independentistes. No en tenen prou en voler fer passar Puigdemont per “exiliat”, o per vendre amb gran èpica, accions i actuacions que foren clarament delictives, falsejades i modificades “a posteriori” per aparentar veracitat o legalitat. Es que s’entesten en inventar persecucions i resolucions judicials com si, actuacions clarament delictives, es podessin justificar per ser independentista qui les ha dut a terme. Era més que previsible que la Sala Segona del Tribunal Suprem, ratifiqués la sentència contra Laura Borrás, per prevaricació, però no només per aquest greu delicte, també per altres afegits com falsedat documental. Estem parlant d’una persona que presidint l’IEC ( Institut d’Estudis Catalans) va adjudicar 335.000 euros, en 18 adjudicacions consecutives a un amic, conegut o company. Es a dir, va trossejar un projecte, en 18 trossos, per a poder-li adjudicar de forma directa, sense que cap altre empresari, podés presentar oferta. I no solament això, després, per a justificar la feina, es van falsejar dades d’altres empreses, com si haguessin participat en els treballs, per tant nous delictes, afegits al primer. I per sembrar dubtes a la gent que desconeix el funcionament de les institucions, ella i una part de Junts, ve a dir que això ho fan moltes administracions. En absolut !!!! Això és un delicte greu en un petit ajuntament, en un consorci, una mancomunitat, una diputació, a la Generalitat o en el Govern Central. Només faltaria que aquesta pràctica formés part de la feina diària de les institucions !!! I, precisament per evitar que algú cometi delictes semblants, hi ha el secretari de la corporació que ha de vetllar pel correcte funcionament, i al seu costat l’interventor, i per damunt de tots ells, l’interventor general. En aquest cas, de l’ IEC que no va detectar aquest procediment. I per damunt de tots plegats, la Sindicatura de Comptes, de la Generalitat de Catalunya, que té la obligació de supervisar les convocatòries, concursos i adjudicacions de tots els organismes, sota dependència del Govern de la Generalitat. Així, doncs, Laura Borrás, va cometre diversos delictes, lligats a un cas clar de corrupció administrativa, que res tenen a veure amb el procés independentista, i que acumulats tots, van suposar una condemna a quatre anys i mig de presó i tretze d’inhabilitació. Dura o no la sentència, és la que pertoca en funció dels delictes comesos. Aquí, no hi ha volta de full ni buscar excuses de que el càstig és degut a la seva rellevància política. Es indignant, que ara, ratificada la sentència, pel Tribunal Suprem, s’acusi a la Justícia d’una mena de persecució, i de desproporció per unes pràctiques que volen vendre com “menors”, gairebé insignificants, sota l’excusa que no es va embutxacar res. Només faltaria !. Els agradi o no, la sentència correspon a la gravetat dels delictes comesos, i si el TSJC va proposar un indult parcial, fou pel reconeixement de que la concatenació de fets delictius obligava a incrementar la pena, i només hi havia uns fets puntuals que recomanaven aquesta mesura. Bé, veurem què diu, quan rebi la resolució del TS, i què farà Laura Borrás i Junts, davant aquesta situació. Ja en tornarem a parlar, però ara que quedi clar que corrupció és corrupció, sense excuses ni subterfugis.

LA COMPLEXA COMPOSICIÓ DE JUNTS. Els qui escrivim, per a publicar en diversos mitjans de comunicació, ens toca fer pedagogia respecte la situació a Catalunya, i molt especialment de tot el que afecta els partits independentistes, molt donats a explicar coses “nostres”, des del seu punt de vista, que sovint no té res a veure amb la realitat. Un dels grans mals del procés, va ser enviar cap enfora, imatges de Catalunya que van fer molt de mal pel que tenien d’agressivitat, mala educació i elevats graus de prepotència i menyspreu vers la resta de territoris d’Espanya. Semblava que aquí tot eren excel·lències i allà tot, mediocritats. Doncs bé, fa molts anys que exposo les meves opinions, mitjançant articles, alguns dels quals salten les fronteres catalanes i van a parar arreu d’Espanya. També, he de dir que publico tots els articles en el meu blog personal, i m’emporto sorpreses tot sovint, de veure centenars i fins i tot milers de lectures, fetes per persones ubicades en els quatre racons del món. M’imagino son fetes per milers de catalans que viuen i treballen a països tant llunyans com Canadà , Austràlia, EUA, Indonèsia , Llatinoamèrica, Xina, Japó, etc. Dit això, em permeto exposar algunes conclusions a les complexes, contradictòries i enrevessades posicions i decisions de Junts x Catalunya. No es poden entendre sinó coneixem la composició interna de Junts, que poc té a veure amb l’antiga Convergència, encara que en el seu interior hi tingui un component important. Però, precisament perquè es volen desmarcar d’aquesta marca, actuen més improvisadament en moltes ocasions. S’ha de comprendre que tenir de president, algú que va fugir del país, sent president i que abandonà els seus companys de consell executiu, no deixa de ser paradoxal perquè en un país normalitzat aquest sol fet, li hauria d’haver impedit exercir la política, per sempre més. Per això, han de vendre relats inventats, per amagar la història real. A tot plegat, s’uneix que porta més de set anys a fora, i ha perdut el fil ,amb la realitat del dia a dia. Amb ell, hi ha dos altres fugitius: Toni Comin i Lluís Puig, amb historials també complexos, com per complicar la presa de decisions, pel fet d’haver-los de tenir dintre de les estructures, en funcions que no son clares ni afinades. Ara, son més una nosa que un servei. Sobretot Comin que fins i tot ha estat acusat d’un presumpte cas d’assetjament sexual, a banda de conflictes amb els comptes del Consell de la República, del qual era vicepresident. Hi ha també la personalitat de Laura Borràs, presidenta de la Fundació que tampoc pot exercir per una sentència per corrupció que ella vol vendre com “política” i que va insistint en que la Llei d’Amnistia li hauria de ser aplicada. Ningú del partit s’atreveix a dir-li que seria una vergonya fer-ho i que el més adequat hagués estat, deixar la política. Al costat d’aquests personatges n’hi ha d’altres que exigeixen protagonisme, pels serveis prestats. Aquest és el cas de Josep Rius que havia estat cap de gabinet de Carles Puigdemont, en els seus temps de president, i que havia tingut contactes amb una part de l’estat major del procés, i amb altres personatges, més o menys obscurs. I, també en el món dels serveis prestats, està la Míriam Nogueras que exigeix mantenir-se com a portaveu en el Congrés. Tothom és conscient de la seva mediocritat, amb una imatge que poc s’adiu amb la d’un partit centrat. Causa crispació interna i externa, de manera que Junts no té amics, i es va fent enemics, dintre i fora de l’hemicicle. I semblant funció exerceix en el Parlament de Catalunya, Albert Batet que intenta copiar les formes de la Nogueras, amb similar fortuna. Son imatges, molt pobres a nivell institucional que deixen en mal lloc un partit que hauria d’aspirar, un dia, a governar el país. De moment, amb aquests personatges els resultats electorals seran més aviat pobres. I, a nivell de partit, s’ha volgut mantenir a Jordi Turull, que és la mostra clara de la més pura mediocritat. A més, forma part de tota la colla que va portar el procés cap el fracàs, i del que no en van treure cap lliçó profitosa. Son cares que la gent ja dona per amortitzades i no poden aparèixer en els mitjans de comunicació com els representants d’un partit que pretén ser de govern. Per acabar, tenim de segona autoritat del país, a Josep Rull, president del Parlament de Catalunya, un dels components del consell executiu que va portar el procés cap a la derrota total. Ni Puigdemont ni ell poden mai aspirar a presidir cap llista electoral perquè el resultat pot ser espectacularment desastrós. Qui va portar el país pel pedregar no pot aspirar a tornar-lo a presidir i encara menys a repetir experiències totalment negatives. Si a tot plegat hi afegim uns centenars d’alcaldes i regidors desorientats, desconcertats i mal coordinats, que veuen com el seu partit s’ocupa de tot, menys d’ells i no tenen explicacions als posicionaments i encara menys a les votacions, es pot comprendre que tot l’entramat del partit, es mou amb una gran inestabilitat. En qualsevol moment, pot caure i quedar desmuntat en diferents peces. No tenen gaire temps per ordenar el pati, perquè s’ha iniciat el compte enrere, en la preparació de les eleccions municipals 2027. Qui digui que Junts té clar on està i cap on vol anar, desconeix de dalt a baix, la seva realitat. I és que per reblar el clau, ningú s’esperava un fenomen com el de Silvia Orriols, Alcaldessa de Ripoll i diputada al Parlament, per Aliança Catalana. Ara, està pendent de si li presenten una moció de censura o no, però continuï o no d’Alcaldessa, té camp per córrer com demostren els seus seguidors amb carpes i meses de campanya, de cara les municipals 2027. Farà forat en un bon nombre de municipis, de la Catalunya rural, però amb ramificacions cap a ciutats, on ha trobat ja simpatitzants que li garanteixen candidatura. Els postulats que defensa, i la feina que hi posa, marcarà molt el futur de Junts. I Junts comet el greu error de batallar en el mateix camp que ella, però sense la seva extrema radicalitat. Fer per fer, els més radicals, preferiran l’original que una còpia. Ben aviat veurem resultats d’aquesta competició.

DUDAS DESPEJADAS- CONSELL DE LA REPÚBLICA. En el anterior articulo me remetía al resultado de las elecciones internas del Consell de la República, para despejar algunas dudas. Este artefacto independentista fue creado para promocionar y fortalecer el movimiento, vía acciones y actuaciones en el exterior. El primer presidente fue el propio Puigdemont, y si nos atenemos a los resultados obtenidos son más que pobres: nulos. Por el camino, nuevos engaños y objetivos nebulosos. Pero, la renuncia de Puigdemont, después de ser elegido presidente de Junts, obligaba a elegir nueva presidencia y a continuación consejo directivo. Pues bien, el proceso electoral se celebró, vía telemática, entre los días 9 y 13 con unos resultados sorprendentes: participó un 9,06 % de los supuestos miembros que supone un censo de: 89.474. En estos resultados hay una doble lectura: que el censo sea totalmente irreal y que al final votaran los que realmente son miembros activos: 8.108. La segunda lectura, es la constatación del enorme fracaso del proyecto que partía del objetivo de conseguir un millón de miembros. Oficialmente dispone de estos 89.474 que, si para una votación tan relevante como es la elección de nuevo presidente, solo votan 8.108 es que la cifra real, es ésta. En fin, el resultado para los cuatro candidatos presentados fue: Jordi Domingo: 5.340 votos. Montserrat Duran: 1.836. Toni Comín: 745, y finalmente para Antoni Walker: 161. De estos resultados se desprende otra lección y es el duro castigo para el anterior vicepresidente, mano derecha de Puigdemont en este Consell, y en otros organismos: Toni Comín. Eurodiputado electo que todavía no ha culminado su proceso de entrada en el Parlamento Europeo por no haber jurado la Constitución española, requisito que se exige a todos los diputados electos, como paso previo a ejercer el cargo. Ha presentado recurso ante la justicia europea, y está a la espera de resolución. Así pues, tenemos de nuevo presidente del Consell, al abogado Jordi Domingo. Se desconoce exactamente qué quiere hacer con esta entidad, especialmente en unos tiempos en que el independentismo está bajo mínimos según la última encuesta del CEO catalán. Los partidarios se sitúan por debajo del 40% y todavía es más baja la estimación para volver a tiempos pasados. Con el anterior vicepresidente, Toni Comín, había una clara coincidencia de objetivos y propuestas con el presidente de la ANC, de Lluís Llach, la otra entidad independentista. También en crisis interna y externa. No está claro el camino que van a seguir las dos entidades, pero en lo único que coinciden es en criticar la deriva autonomista que siguen los partidos: tanto Junts como ERC. De hecho, llevamos meses sin escuchar apelaciones a la independencia por parte de ninguno de los dos partidos. Se dedican a competir, uno contra otro, en Madrid y aparecer como el más riguroso ante el gobierno central. Es difícil hacer predicciones, pero ni ellos mismos tienen claro hacia dónde ir porque la guía independentista no existe y solo hay invocaciones muy difusas que pocas personas hacen suyas. La hora de la verdad llegará con las elecciones municipales de 2027, si antes no hay otras avanzadas. Aquí, es donde se juegan la presencia en el territorio y sus alcaldes y concejales dan claras muestras de cansancio y desencanto por no haber conseguido nada importante que les permitiera cumplir con éxito su mandato. Imaginar otros mandatos en similares condiciones no anima a nadie. Este es el gran reto que tienen por delante.

LLUITA PERMANENT CONTRA L’ERUGA DEL PI. El canvi climàtic, també afavoreix algunes plagues, especialment perjudicials per algunes espècies vegetals, com és el pi. En moltescomarques de Catalunya, s’ha d’estar sempre vigilant per a comprovar si el cicle d’aquesta eruga, troba bones condicions per a multiplicar-se, i si és així, actuar oportunament. El cicle d’aquest insecte és molt curiós, i tenim alguns grans experts en la matèria, dintre del cos dels guardes rurals. Son ells, els que ens expliquen les fases per les quals passen, i les curiositats de la seva vida i supervivència. Precisament aquestes curiositats, les fan molt resistents i molt persistents, en àmplies zones del país. Fa pocs dies, a petició d’alguns alcaldes de la comarca del Berguedà, vaig fer arribar a la Conselleria d’Agricultura, informació sobre l’aparició d’àmplies zones, atacades per aquesta eruga, la visió de la qual es manifesta per unes bosses que pengen de les branques dels pins, que els serveixen per entrar i sortir, a la recerca de menjar. La Conselleria va informar de les previsions fetes, per aquest i propers anys, precisament pel seguiment que fan dels seus cicles vitals, i em van comunicar les campanyes dutes a terme l’any passat en algunes de les comarques més afectades. El més pràctic i més ecològic és afavorir els atacs naturals dels depredadors: ocells insectívors, o ús de feromones sexuals, o destrucció de les bosses. Quan l’extensió ha proliferat, el més eficaç i eficient és la fumigació amb ús d’agents insecticides biològics. Es fa mitjançant avionetes o helicòpters, en vols rasants sobre les superfícies forestals afectades. L’any passat ( 2024 ) es va aplicar a les comarques del Solsonès ( 4.649 ha.), Berguedà ( 2.350 ), Cerdanya ( 1.221) o Ripollès ( 450). En el total de Catalunya, foren 17.550 hectàrees, cosa que segur permetrà recuperar la salut de la major part d’arbres afectats. I, enguany, caldrà fer-ne una de nova, en altres zones forestals, per contenir l’expansió, i així durant anys i més anys. Aquesta, és una lluita constant i permanent que depèn en bona part de la climatologia pel que té d’element afavoridor dels cicles reproductius d’aquest insecte, conegut com Thaumetopoea pityocampa. Es un clar devorador de pins, fins el punt que pot arribar a posar diverses bosses en un mateix individu i anar-lo assecant fins apropar-lo a la mort. Cas de no intervenir, arribarien a deixar totalment secs centenars, milers o desenes de milers de pins. D’aquí la importància d’ajudar la natura a fer la seva feina: posar caixes – niu, per atreure els seus enemics naturals: diverses espècies d’ocells que se n’alimenten. Aquesta, és una via que molts pobles impulsen, mitjançant campanyes de fabricació i col•locació de caixes, i lògicament l’ús d’altres vies, com la de col•locació de bosses per atrapar les erugues quan baixen dels arbres per enterrar-se al terra, l’espera de fer un canvi de cicle i convertir-se en papallones. Tot ha de ser posat en pràctica per a preservar els nostres boscos, en aquelles zones, on precisament el pi és la principal espècie vegetal. En això estem en aquests dies en que un dels cicles es manifesta públicament, degut en bona part a la millora del temps. Esperem obtenir bons resultats.

INCIVISME VS SERVEIS PÚBLICS. Fa uns dies, una concentració a Manresa, demanant una residència pública, va sumar-hi la reclamació d’uns WC públics. Son peticions, plenament comprensibles i lògiques, a les quals em sumo, però topen amb la crua realitat, d’un incivisme desfermat contra multitud d’elements públics, i molts de privats. Permeteu-me avui , parlar dels públics. Si repassem una mica el nostre territori, veurem com han acabat instal·lacions públiques que van durar uns pocs dies, ja no dic mesos ni anys. Uns pocs dies. Aquí podem posar-hi, des d’uns serveis al Passeig de la Indústria de Berga, als de Puigcerdà, o dels que tenen les estacions de busos de Berga, Manresa, Vic, i pràcticament tots els de les estacions de trens, siguin de RENFE, siguin dels FCG. I sinó, mirem el passat i present de l’ascensor de Puigcerdà, o les destrosses en mobiliari urbà de qualsevol poble i ciutat en que, quan no els cremen, els destrossen i quan no, els aboquen al carrer. Semblant present i futur, espera a molts bancs, papereres, o fonts ornamentals. I si voltem una mica per parcs i zones esportives, veurem com de difícil es resistir i garantir la supervivència de tots els elements que en formen part. I si mirem bona part dels trens que circulen, els veurem pintats fins el sostre, en una mena d’atac sistemàtic, a tot el que és públic. Bé, podria seguir amb moltes altres mostres d’incivisme que clarament cau en el vandalisme extrem i que té costos immensos per les arques públiques que, al cap i a la fi, son de tots nosaltres. Cada any, es compten per desenes de milions les reparacions, substitucions o millores dels espais destrossats. Què vull dir amb tot això ? Doncs, que tenim un greu problema, perquè lluny de reduir-se, més aviat s’incrementa. El que és de tots, no és de ningú, per aquests destralers. No tenen altre objectiu que fer mal, per afany, de fer mal, o simplement per distreure’s en dies d’avorriment. Per això, no son viables moltes de les peticions ciutadanes, perquè estan condemnades al fracàs. En els meus anys d’ajuntament, sempre tenia present la resistència dels materials i buscar la millor manera de fer les infraestructures, equipaments i serveis, com per minimitzar danys i garantir supervivència. I d’unes experiències, se n’aprenia per a futures intervencions, per mirar d’evitar noves febleses, en una mena de roda de mai acabar. I francament, el diner destinat a reparar vandalismes, és el que més greu sap, perquè amb aquest diner, es podrien fer multitud d’altres coses. Però, torno al principi. O aconseguim apujar el respecte pels bens públics o hem de renunciar a peticions que son raonables i comprensibles, però estan condemnades al fracàs. En aquest objectiu hem d’estar-hi tots. En primer lloc, mitjançant l’educació pública i privada, també amb campanyes de conscienciació i en convertir-nos tots, en guardians, com per retreure o intervenir en cas de males pràctiques. Mentrestant no apugem els valors i perseguim, per castigar degudament els vàndals, no podrem gaudir de serveis que a tots ens agradaria tenir, a la nostra disposició. Aquest, és un repte de molt llarg recorregut i intensitat, però del tot indispensable. No hem de renunciar a millores, per culpa d’uns pocs insensats.

EL PODER INTEGRADOR DE L’ESPORT. Per qüestions derivades de la feina de professor- voluntari de Creu Roja, des de fa un parell d’anys, vaig de tant en tant, a veure partits de futbol de les categories més infantils, 7, 8, 9 anys. Es increïble, el grau de diversitat dels jugadors i per descomptat dels afeccionats i familiars que els acompanyen o els van a veure. Equips, amb 5, 6 o 7 nacionalitats, son habituals i normals, en poblacions mitjanes i ciutats. Allà, es pot comprovar el poder de l’esport, com a via d’integració, pels més petits, però lògicament per part dels pares, familiars i amics, perquè tots comparteixen, primer els entrenaments i després, els partits i altres activitats, lligades a l’esport que practiquen. Ara parlo del futbol, sense cap mena de dubte el gran esport multitudinari, però cosa semblant ni que sigui a nivells més modestos, també es pot veure en altres esports. S’ha de procurar, doncs, impulsar i mantenir aquestes activitats, intentant que la qüestió econòmica no deixi fora, una part dels infants i joves que voldrien participar-hi. Això, vol dir ajuts des de les federacions i ajuts des d’ajuntaments, Generalitat i Govern central. Son diners molt ben invertits, perquè fan una feina que no podrien fer altres modalitats d’integració. I és que la col·laboració i participació comencen des del primer dia que un nen/nena entra en el club. Primer, els entrenaments. Els jugadors es coneixen entre ells i donen a conèixer els seus familiars i amics. I tots ells, coneixen a la resta de familiars i amics dels altres jugadors de manera que al cap de quatre dies, es troben compartint experiències, models de vida, i ajuda mútua per a portar els nens a entrenar o jugar, i després a prendre un refresc per a celebrar la jornada. D’aquí, neixen amistats que perduraran per sempre. Entre els joves, però també entre els adults, i és així com a cada partit es pot veure una multitud de procedències i vivències que queden reflectides abans, durant i després del partit. Ara, parlo del futbol però he vist altres entrenaments en espais poliesportius i lògicament passa exactament el mateix. Sigui al bàsquet, handbol, patinatge, etc. Això, em porta a fer una crida a incrementar els ajuts institucionals, per a tots els esports, molt especialment en aquelles poblacions i comarques amb major diversitat, per tal de facilitar la integració. I si la facilitem, segur podrem també aprofitar-la per altres objectius com és la transculturalitat i les millores lingüístiques tan en castellà com català. En resum, tot son avantatges , sense inconvenients. Poques vegades, ho podem veure en la nostra vida quotidiana. Es així com cal potenciar totes les federacions esportives, per animar-les a gestionar aquest enorme potencial i aconseguir que arribin fins el darrer racó del país. I si en aquests racons falta personal, promoure l’agrupació de pobles per a conformar equips. No poden haver-hi fronteres ni límits territorials com ja no n’hi ha a nivell cultural i racial. La diversitat i pluriculturalitat ha vingut per quedar-se, fem-la normal i habitual.

TAN DIFÍCIL ERA ? Pels poc coneixedors de les administracions públiques, els sorprendrà saber que un ajuntament pot funcionar sense alcalde, però no, sense secretari – interventor. Un Ple municipal, es pot celebrar sense l’alcalde, però no sense el secretari que aixequi acta i vetlli pel compliment de la legislació vigent. Es a dir, les figures de secretari, interventor i tresorer son essencials perquè els ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats, consorcis i diputacions, puguin funcionar. En les administracions grans, les figures estan separades, però no en les petites o mitjanes, i per això parlem de secretari – interventor. Quan vam entrar en els primers ajuntaments democràtics, a l’abril de 1979, ens vam trobar que la majoria d’ajuntaments no tenien secretari – interventor propi. Era habitual tenir-ne un entre quatre, cinc o sis pobles. Cert també que hi havia molt poca feina, i es limitaven a tramitar i gestionar un mínim de burocràcia, en consonància amb la molt baixa dinàmica política d’aquells temps. Molt aviat, ens vam adonar que si volíem emprendre el vol i tirar endavant multitud de projectes d’infraestructures, equipaments i serveis, havíem de tenir un equip administratiu, proporcional a la feina, i sense un secretari – interventor, a plena dedicació, això no era possible. De seguida vam veure les dificultats per trobar professionals, del cos nacional. Es a dir, funcionaris que haguessin superat les oposicions als cossos: secretaris, interventors, tresorers. Els pocs existents, eren reclamats per multitud d’ajuntaments, alhora. Què fer? Doncs, compartir càrrecs, agrupar secretaries, o demanar al govern central i després a la Generalitat, l’habilitació de funcionaris municipals, per exercir els càrrecs de manera interina o accidental. Molts d’ells porten anys, en aquesta situació, per impossibilitat de ser substituïts, per altres dels cossos nacionals. Davant d’aquesta situació, alguns alcaldes ens vam mobilitzar per reclamar més concursos o buscar solucions per altres vies. Vam fer reunions, vam parlar amb les associacions i federacions de municipis, vam portar el tema al Parlament de Catalunya, també vam enviar informes al Congrés de diputats i al Senat. Inútil. Sempre hi havia barreres, problemes o acabava una legislatura i havíem de començar de nou. Durant tots aquests anys, Catalunya ha tingut un dèficit de més de sis-centes places de secretaris i altres tantes d’interventors i tresorers. Una autèntica vergonya, i un fre al bon funcionament d’aquestes administracions i organismes. A dia d’avui, gener de 2025, Catalunya té un dèficit de 1.569 places de funcionaris d’habilitació nacional: secretaris, interventors i tresorers. Però, és que en els propers quatre o cinc anys, es jubilaran un gruix enorme d’aquests càrrecs, en xifres que superen uns quants milers. Dels 947 ajuntaments que té Catalunya, només 573 tenen coberts els càrrecs. Vol dir que prop de l’altra meitat, estan pendents de cobrir places. Impossible funcionar bé, amb aquestes carències. Davant aquesta greu situació i encara pitjor perspectiva, hem tornat a posar sobre la taula el tema, al nou Govern de la Generalitat. I finalment, ara sí, han entomat la qüestió i hem avançat més en quatre mesos, que en els anteriors quaranta anys. El primer pas, s’ha donat en una reunió entre el Ministre per a la Transformació Digital i de la Funció Pública, Óscar López i el Conseller de la Presidència, Albert Dalmau, els quals han acordat descentralitzar la gestió de la pròxima convocatòria pública, de 1.000 places, de les quals 218 seran gestionades per la Generalitat. Lògicament, complint amb les mateixes condicions, arreu del país. Altres CCAA podran demanar igual tracte. Amb aquest acord, s’inicia una nova etapa, en la qual la Generalitat aposta per assumir el traspàs de les funcions d’aprovació i assignació d’ofertes públiques de les places de funcionaris amb habilitació nacional, de selecció, de formació , nomenament i assignació de primera destinació , així com la declaració de les situacions administratives d’aquest personal. Arribats aquí, ens hem de demanar “tan difícil era ?”. Francament, queda clar que era més fàcil criticar que no pas entomar el problema. Fins ara, tot s’arreglava amb “la culpa és de Madrid”, per fi ara, la responsabilitat es compartida i serà possible exercir una competència que resoldrà un dels temes més vitals per als ajuntaments i amb ells, la resta d’ens locals. Ja era hora, s’ha iniciat un nou cicle, per a revertir unes carències que necessitaran el seu temps per a ser resoltes, però han trobat el camí reclamat.

EL CONSEJO DE LA REPÚBLICA, EN CRISIS. Uno de los artefactos creados por los partidos independentistas para continuar la batalla y exportarla al extranjero, fue el “Consell de la República”, presidido por el propio Carles Puigdemont, ya huido a Bélgica e instalado, en el palacete de Waterloo. Como buen “cuento de la lechera”, la propuesta nació con el objetivo de conseguir sumar un millón de personas al proyecto, quienes, aportarían una pequeña cuota de 10 euros anuales, con lo cual ingresarían 10.000.000, suficientes para hacer ruido dentro y fuera de Cataluña. Pero, siempre hay un pero, y más cuando a la gente se la ha engañado en múltiples ocasiones. Cada vez son menos, los incautos en caer en la trampa de afiliarse a proyectos estrambóticos con líderes fracasados, en todo lo que han tocado. Es así, como las expectativas se van reduciendo y si en un año se quería llegar al millón de adeptos, al final se quedaron en menos de doscientos mil que son muchos, pero, muchos menos de los previstos. El objetivo, es culminar la independencia que solo duró 8 segundos, el 27 de octubre de 2017. Pero, si por el camino ya han quedado cientos de miles de personas, los primeros pasos y los siguientes, demostraron todo tipo de chapuzas, contradicciones y controversias internas y externas, de forma que las filas de afiliados han ido disminuyendo progresivamente, hasta el punto de que nadie se atreve a dar cifras concretas, a día de hoy. Ocurre con el Consell, lo mismo que con la ANC (Asamblea Nacional de Cataluña) muy influyente, en el pasado, pero muy poco en el presente, a pesar de estar presidida por el cantautor Lluís Llach. Actualmente, ninguna de las dos entidades supera las veinte o treinta mil personas, y están claramente a la baja. Pero, volviendo al Consell, la renuncia de Puigdemont a la presidencia, por incompatibilidad con la presidencia de Junts, dejó la entidad en manos de Toni Comín, uno de los fugitivos que quedan en Bélgica, junto con Lluís Puig. Este, es el trío que permanece fuera de España, a la espera se les aplique la Ley de amnistía. Pues bien, Toni Comín está en medio de una tormenta política, mediática y financiera por dudas sobre su gestión, criticada por muchos, pero especialmente por el resultado de una auditoría interna. A todo ello, se le añade una denuncia por presunto acoso sexual, a un asesor del Parlamento Europeo. Y todo ello, en plena campaña, para elegir nuevo presidente y nueva dirección del Consell. Y para más complicaciones, resulta que en una de las candidaturas contrarias, se ha sumado Lluís Puig, el ex consejero de cultura, del Gobierno Puigdemont. Vamos que estamos entretenidos, en ver como vuelan cuchillos, entre unos y otros, para controlar un artilugio que molesta más que sirve a los intereses de los partidos independentistas. Ni ERC ni Junts, ya no lo consideran válido ni adecuado, en este nuevo período de la historia. Dentro de pocos días, sabremos el resultado de las votaciones y de ellas extraeremos dos informaciones interesantes. Una, cuántos son realmente, si es que se dan las cifras reales y no las falsean como hicieron, tanto en la consulta del 9 – N, como en la del 1-O. Si son las reales sabremos de cuántos estamos hablando, muy importante para comprobar la desafección de la inmensa mayoría del pueblo catalán. Y una segunda información será quién estará al mando, porque si sale la oposición, será motivo de muchos quebraderos de cabeza para todos, pero muy especialmente para Junts, y Puigdemont.

TENIM O NO TENIM FIBRA ÒPTICA ? Semblaria fàcil respondre a aquesta pregunta, no?. Doncs, no. Porto més d’un any i mig, en aconseguir saber, què va fer l’anterior Govern de la Generalitat, en matèria d’extensió de la fibra òptica a tot el país, i molt especialment a les comarques de muntanya. Suposo que tothom ha vist empreses foradant els vorals de les carreteres per a ubicar-hi unes fundes per a passar-hi diversos cables, com també fent arquetes de registre, cada cinc-cents o mil metres, i al final, cobriment amb formigó de la rasa i col·locació d’una línia blava per indicar que per allà passa la xarxa. Doncs bé, a la vista de les obres i de les informacions que es donaven als mitjans de comunicació, vaig voler parlar amb algú del Govern Aragonès, perquè m’expliqués el ritme de connexió de fibra, als diferents pobles de la comarca del Berguedà. Impossible, aconseguir aclarir els dubtes. Ni per part del Govern ni per part d’empreses gestionadores de connexions perquè cadascuna explicava la cosa, segons ho havia entès, o li havien dit o ho havia sentit. Cada tres o quatre mesos, demanava a alcaldes, regidors i potencials usuaris si ja gaudien d’aquest servei en el seu municipi, i el silenci era la resposta. Silenci i misteri sobre perquè encara no tenien el servei en funcionament i misteri sobre les condicions per fer la connexió perquè hi havia teories per a tots els gustos. Doncs bé, arribat el nou Govern, el primer que vaig fer va ser enviar una petició d’informació al més alt nivell per a poder traslladar aquesta informació a un bon nombre d’ajuntaments, interessats en el tema. Finalment, el passat dia 3 de febrer, es va donar a conèixer la situació actual i les previsions del Govern per a disposar d’aquest servei essencial, en tots i cadascun dels municipis de la Catalunya Central, sí, però també, a nivell de tot el país. A nivell de xifres, les que més impacten, és saber que calen noves inversions per un import de 100 milions d’euros, i sumar 1.400 quilòmetres, al desplegament ja fet. D’aquesta manera, tota l’extensió sumarà un global de 8.000 quilòmetres de cable en el conjunt de Catalunya. Per a concretar una mica més, se’ns ha avançat que vint municipis disposaran d’aquest servei dintre d’aquest any 2025, i poc a poc s’anirà avançant fins aconseguir el 100% de cobertura, dintre de l’actual legislatura. Son paraules d’Albert Dalmau ,Conseller de la Presidència. També segons ell, les inversions previstes, permetran posar un punt de servei en 120 municipis que encara no el tenen. S’agraeix, no solament tenir informació, al més alt nivell, sinó tenir terminis concrets de disponibilitat del servei. Tots els pobles l’esperen amb gran esperança, no solament de millorar les prestacions que ara tenen, sinó perquè permetrà que professionals diversos es puguin plantejar venir a viure a pobles petits, i treballar, en condicions similars, a les d’una ciutat. Si ara tenim clars desavantatges, és en noves tecnologies i canvia radicalment disposar de les prestacions de la fibra òptica o no tenir-ne. Ha costat arribar fins aquí, però la crida feta, a reclamar informació i solució, ha donat els seus fruits.

CANVIS SUBSTANCIALS EN EL PODER JUDICIAL. Poques vegades podem assistir a acords “històrics” en el Consell de Ministres, si ens atenem a la literalitat de la paraula i no la volem utilitzar vanament. En aquest cas, sí se la mereix. Parlo de l’aprovació d’un avantprojecte per a reformar la Llei Orgànica del Poder Judicial de 1985, amb la finalitat de promoure la igualtat d’oportunitats, en el accés a la carrera judicial i la transparència. El Pla, preveu canvis en les oposicions a jutge i fiscal, ampliant el número de places i de beques, afegint un nou examen escrit i establint un centre públic de preparació d’oposicions, amb caràcter descentralitzat. Així, ho ha anunciat el Ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, Fèlix Bolaños, en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, del passat dia 21 de gener. Sense cap mena de dubte estem davant, “la major transformació en dècades de la Justícia”, i suposa un gran impuls per a la modernització d’aquest servei públic. Es proposa regular l’accés a la judicatura, mitjançant el quart torn: el que permet l’entrada a juristes de reconeguda competència, als quals es reserva un 25% de les places convocades. I s’acorda incrementar el nombre de jutges i fiscals per tal de garantir suficients efectius per a facilitar que la justícia sigui àgil i els ciutadans obtinguin resolucions en terminis molts més curts que els actuals. Això, també permetrà millorar l’especialització de jutges si magistrats, concretament, en els àmbits mercantil i de violència domèstica. Ascensos, cada cinc anys. Respecte la millora de la carrera professional, la reforma estableix un sistema d’ascens automàtic per antiguitat, cada cinc anys. I al mateix temps, s’eliminen les incompatibilitats de jutges i fiscals substituts quan no exerceixen aquesta funció. També regula el finançament de les associacions professionals de la Judicatura que no podran disposar de finançament privat, cosa que va en la línia de garantir no solament la imparcialitat, sinó la aparença d’imparcialitat. El lògic i el que pertoca, és que ho facin per les quotes dels seus associats i si és el cas, amb finançament públic. Canvis en el Comitè d’Ètica del CGPJ. Finalment, l’avantprojecte contempla canvis en la composició i elecció dels membres del Comitè d’Ètica del CGPJ, passant de cinc a nou membres: cinc seran jutges o magistrats, elegits per la Carrera, i els altres quatre, seran elegits per les Corts Generals, d’entre catedràtics d’Ètica, Filosofia del Dret o Filosofia Moral. En resum, aquesta proposta, conté els elements essencials per obrir portes i finestres, per tal de modificar l’actual estructura de la Judicatura, com feia dècades no es portava a terme. Suposa facilitar l’entrada a centenars, milers d’estudiants que trobaran llocs on formar-se i preparar oposicions, a banda d’obtenir beques per a la seva formació i preparació. Estem davant un avantprojecte que ha de ser tramitat, a la major brevetat possible i demanar trobi recolzament suficient per aconseguir la seva aprovació, convertit ja, en Llei Orgànica. Es la nova llei que la immensa majoria de ciutadans estem esperant des de fa molts anys.

COMARQUES DE MUNTANYA – TENSIONADES . Molta gent ,només pensa en ciutats, quan sent parlar de manca d’habitatge o de lloguer tensionat. Es a dir, que puja any rere any, sense aturador, fins el punt d’obligar els governs a legislar, per a poder frenar aquesta situació. Bé, no vull parlar avui d’aquests casos de ciutats, sinó del que passa en comarques de muntanya, acollidores de desenes de milers de segons residents, o turistes de temporada que omplen hotels, càmpings, cases de turisme rural, o acollits en altres modalitats, cada vegada més complexes i diversificades. Tots els excessos produeixen problemes i lògicament, també passa en aquest cas. Si abans els visitants de temporada tenien la seva casa, ara, el nombre s’ha incrementat notablement en molts pocs anys, cosa que ha motivat augments desorbitats dels lloguers, per una banda, i del preu dels terrenys i de les cases buides, per altra. El resultat és que la gent que s’ha volgut quedar i no tenia casa ni habitatge propi, no en troba en condicions raonables. No pot competir amb gent de fora, disposada a pagar el doble o el triple del que venia sent normal. Tampoc, en aquestes comarques, s’havia pensat en la construcció de pisos per a lloguer assequible. Normalment. sempre hi havia alguns pisos de lloguer, però això s’ha acabat. Hi ha multitud de pobles, sense ni un sol espai per llogar. Què fer en aquests casos ? Doncs, en primer lloc recordar a les administracions dites superiors: Govern Central i Generalitat, que en els seus plans de construcció d’habitatge públic, han de figurar-hi les comarques de muntanya més tensionades. Les més conegudes son Vall d’Aran i Cerdanya, però es van ampliant cada any que passa, i ara mateix també hi podem posar l’Alt Berguedà, i altres de colindants. Em consta que així es contempla en els plans de les dues administracions. Tant la Ministra com la Consellera, han deixat clar que pensen actuar en aquests territoris. Ara bé, també en aquest àmbit haurien d’actuar els ajuntaments. I em consta que alguns ja ho estan fent com podem veure en diversos mitjans informatius. Almenys, una vintena de municipis, han iniciat tràmits per rehabilitar els antics pisos dels mestres, o del metge, del secretari o de guardes rurals, ets. que es trobaven en desús. Altres, han mirat els seus POUMS ( plans d’urbanisme) per veure on poden actuar per construir pisos de lloguer. Es lògic que els ajuntaments, actuïn ara, ni que sigui un pèl tard, quan veuen que treballadors i jovent del poble no troba pis, i han de marxar cap altres indrets o posar-se a viure en caravanes o amuntegats en els pocs pisos disponibles. Vista l’escassedat i la necessitat, cal anar cap a decisions fermes i llargues en els temps. Tot el relacionat amb urbanisme i construcció és lent, però proposo començar per comprar cases velles i rehabilitar-les. Així, guanyem per dues bandes. I si tant sols, tots els municipis tensionats veiessin que el seu ajuntament destina un 20% anual, de la recaptació en IBI ( impost de bens immobles) segur que en pocs anys, el problema quedaria resolt. Es qüestió de voluntat i decisió. Diner en tenen. Millor destinar-lo a aquesta necessitat que a d’altres menys essencials.

¡QUÉ NIVEL! Mirando atrás, recuerdo con nostalgia, los esfuerzos para ir a buscar a los mejores, más preparados y formados, para conformar las candidaturas a elecciones municipales, pero también a las del Parlament y finalmente al Congreso y Senado. Se pretendía disponer de los “mejores” para conseguir los mejores resultados. Valga la redundancia. Debo decir que los primeros años de la democracia recuperada, fueron intensos y muy gratificantes porque todo estaba por hacer y todo era posible. O casi todo. Improvisábamos, innovábamos y conseguíamos desencallar temas que llevaban años en la lista de espera de las necesidades más elementales. Pues bien, después de años e incluso décadas, llegamos a nuestros días y vemos como aquel afán por conseguir a los mejores, ha dado paso a llevar a muchos organismos, instituciones y administraciones, a personas mediocres o muy mediocres, más interesadas en lucir un cargo, con sus prebendas, que no resolver los grandes temas del momento. No quiero generalizar porque hay honrosas excepciones, en partidos y movimientos que todavía conservan el espíritu de servicio público y de lucha en defensa de los más desfavorecidos. Lo vemos en multitud de ayuntamientos, como también en parlamentos autonómicos y en las Cortes Generales. Pero, el porcentaje de mediocridad ha crecido enormemente, en los últimos años. Y es aquí donde quería llegar para exponer el desánimo de muchísimas personas a la vista de las imágenes, debates y acuerdos en parlamentos regionales, o en las Cortes Generales. Precisamente, estas últimas semanas han sido ricas en despropósitos, contradicciones, alteraciones de compromisos y finalmente de ridículos inmensos. Y en esta lista, el PP ocupa el primer lugar, de forma destacada. Es difícil hacerlo peor, y tantas veces seguidas, en espacio temporal y en lugares tan emblemáticos como el Congreso y el Senado. No comprendo como un partido, con tanta representación, puede tener tan poco acierto en sus posiciones y resoluciones. Francamente, el desembarco de Núñez Feijóo me pareció un acierto, porque nos lo habían vendido como un presidente regional preparado, formado y eficiente. Pues bien, ahora vemos que todo era propaganda, imagen de portada, sin consistencia interna. Sus constantes dudas, sus erráticos movimientos y su falta de liderazgo no se entienden si no es por falta de formación y preparación, para un cargo de primer nivel. Pero, es que además, se ha rodeado de una corte de cargos que yo no querría para concejales de ayuntamiento. Es increíble escucharlos, dando explicaciones sobre posicionamientos del partido ante determinadas leyes, decretos o mociones. Es que en muchos casos no se han leído el texto íntegramente y simplemente repiten lo que algún asesor aficionado les ha preparado. La semana pasada, pudimos ver varias apariciones públicas, en que unos contradecían a otros, en cuestión de minutos. Y, esta falta de preparación afecta a toda la primera línea del partido. No es comprensible como no han relevado a media docena de portavoces sectoriales, ante la falta de capacidad para ejercer sus cargos. En fin, allá ellos pero con estos mimbres es imposible hacer una cesta. Si no se dan cuenta, los ciudadanos se lo recordarán en las próximas elecciones que tengan lugar. Y si en el PP, ésta es la tónica. Tenemos en Junts, otras muestras de liderazgos o representaciones institucionales, muy poco profesionales. Aquí, manda Puigdemont, aunque haya perdido buena parte de sintonía con la realidad. Rodeado de servidores, cree ser un gran estratega, y sus decisiones ya no las comprende nadie. Ha encargado a Miriam Nogueras la representación en el Congreso, y a Albert Batet en el Parlament de Cataluña. Miriam Nogueras se ha creído su papel de “lideresa indiscutible”, capaz de codearse con los Ministros e incluso el Presidente y sus intervenciones crean cátedra, entre los suyos. Nadie más entiende ni capta sus mensajes, llenos de contundencia verbal y gestual, segura de que todos la escuchan por la autoridad que desprende. Desde su púlpito no se da cuenta que, en muchas ocasiones, acaba haciendo el ridículo más espantoso. Sobreactuar, es muy complicado, y solo está en manos de unos pocos, y en muy determinados momentos. Y siempre hay quien quiere copiar a los demás. Este, es el caso del portavoz de Junts en el Parlament. Actúa miméticamente como Miriam Nogueras, creyéndose un gran orador que puede hacer uso de la ironía más fina, que al final se convierte en un galimatías que solo él y los suyos entienden. Habrá que esperar a próximas elecciones para que se den cuenta de los errores cometidos y sobre todo de haber perdido un mínimo de credibilidad como para ser útiles al conjunto de los catalanes y españoles.

BERGA: MOLTS PISOS BUITS, POCS DE LLOGUER. A vegades, un tema es converteix en noticia i en un clam general, quan apareix en alguna gran ciutat, des d’on salta a tot el seu entorn, i finalment, a tot el país. Es el cas de Barcelona, en matèria de lloguers, i amb ella, bona part de l’àrea metropolitana. Saltat el tema a primera plana, van apareixent els efectes de la manca de pisos de lloguer assequible, en el conjunt del país, i cosa similar passa, a nivell estatal. Els efectes de la falta d’activitat constructora per part del govern central, durant molts anys, ha portat a tenir un esquifit 2% d’habitatge públic de lloguer, quan el recomanable i el raonable seria estar als voltants del 20%. Si s’hi vol arribar vol dir que toca posar-se les piles, a tots els nivells: Govern central – Generalitat – Ajuntaments. Amb una forta col·laboració i cooperació dels tres nivells de les administracions serà possible arribar als 50.000 pisos, promesos pel Govern Illa, d’aquí a 2030. I cosa similar pretén dur a terme el Govern central, a nivell de tot Espanya. He tractat aquest tema en diversos articles anteriors i sempre exposo les xifres dels pisos buits, per atreure l’atenció sobre les enormes xifres: 458.000 a nivell de Catalunya, prop de tres milions a nivell d’Espanya. D’acord, doncs, en construir-ne de nous, però pensem en tots aquests buits que estan ja construïts i que amb unes bones rehabilitacions es poden posar en el mercat de lloguer o de venda. I és que sobta veure passar els anys i comprovar la passivitat dels propietaris, per una banda, i de molts ajuntaments per altra, davant aquesta realitat. No ens podem permetre aquesta situació perquè produeix efectes molt negatius. Hi ha un munt de barris degradats, amb centenars de cases i edificis, sense utilitat que es van degradant, fins extrems que arriben a ser perillosos pels veïns i per la seguretat en general. Animo a mirar els mapes que elabora l’INE, per veure com està cada poble i ciutat. Doncs bé, feta aquesta introducció, em fixo en Berga ( 17.000 habitants), la qual amb dades del Institut Nacional d’Estadística de 2021, les darreres vigents, ens diu que té 9.010 habitatges, dels quals 760 estan buits. Es a dir, en un 8,44%, no hi viu ningú. Tot i respectar aquestes dades oficials, alguns experts de la capital i de la comarca, allarguen la xifra fins apropar-se als 1.000, pel fet de que en alguns casos no es contempla com a buit, aquell habitatge que algú hi va un dia al mes, a donar un cop d’ull. Hi ha molta gent de la comarca que té pis a Berga, per a quan siguin grans, però que al final, no el fan servir, perquè continuen vivint en el poble. El resultat d’aquesta situació, és que en els darrers temps, hi ha una greu manca de pisos de lloguer, fins el punt que poden passar setmanes en que no se’n posa cap, a disposició dels demandants. Es el que passa en aquests dies, després de consultar les empreses lligades al sector. La situació és greu perquè hi ha demanda que no es pot cobrir, i alhora centenars de pisos es mantenen buits, sense posar-hi remei. Els governs, de cada nivell, han d’entomar les situacions i buscar-hi solució. Doncs bé, m’agradaria conèixer els plans de l’equip de govern de Berga, per entomar el tema, i proposar-hi solució.