Joan Roma

QUI NO VOL MILLORAR ?

Estem en un debat força absurd en aquestes alçades del tram final per la aprovació definitiva del nou Estatut. El PP no té cap mena de problema a l’hora de defensar el seu no ,simplement perquè estratègicament no li interessa una aposta per millorar i ampliar l’autogovern de Catalunya. La seva lluita és contra el govern central i molt especialment contra Rodríguez Zapatero. Ara li serveix l’ Estatut català com en un altre moment li servirà qualsevol altra cosa.
Situació diferent la de ERC, tot i que al final els vots negatius es barrejaran i ningú podrà saber quins son d’uns i quins son dels altres. El valor serà el mateix. Però els arguments que ara donen son sorprenents pel que tenen de contradicció interna i externa amb els seus propis criteris recents.
De fet tot governant persegueix millorar les condicions dels seus ciutadans .Aquest és un principi bàsic que presideix les accions i actuacions polítiques ,generació rere generació, sempre aspirant a que cada etapa suposi una millora respecte l’anterior. Si , a més , es pot fer algun salt millor que millor. I ara que es pot fer un autèntic salt en la capacitat d’autogovern, alguns s’entesten a dir que queda curt , que ara no toca. Que esperem a no sabem quina nova ocasió.
Per posar un exemple pràctic. Seria com si un treballador que ara cobra 1.500 euros ,es proposés aconseguir una millora sensible en el seu sou i per això demana un augment fins arribar als 2.000. Se li diu que 2.000, no, però que s’està disposat a millorar-li fins els 1.800.
Davant aquesta alternativa no semblaria pas el més lògic dir que no, quedar-se amb els 1.500 i esperar noves oportunitats fins aconseguir el propòsit buscat. Passin anys i panys, alguns busquen el greuge permanent i la negativa fàcil.
Altres consideren que en el marc actual, ple de perills i dificultats enormes, aconseguir un important augment en la capacitat d’autogovern, deixant clars els drets i deures, garantint les nostres especificitats en quan a llengua i cultura, i obtenint un sistema de finançament molt més ampli i just, és motiu més que suficient per un entusiasta, sí al nou Estatut.
I no com a fórmula de resignació o impotència per aconseguir més, sinó convençuts de que en el marc constitucional actual hem obtingut el màxim possible. I serà ben difícil en el futur trobar unes condicions millors que les presents per fer-ho viable.
Nosaltres estaríem d’acord en acceptar l’augment negociat. Si en l’exemple anterior uns prefereixen quedar-se amb els mil cinc-cents , uns altres entenem que els mil vuit-cents son un excel·lent pas per arribar algun dia als dos mil.
Estem a la recta final, i voler dividir el país en intransigents o febles ,està ja massa vist i aquí ens coneixem tots i tothom ha vist la trajectòria d’uns i altres. El que compten son els resultats i la coherència. El nou text, ha estat resultat ,com havia de ser i sempre ha estat,del pacte entre les institucions catalanes i les espanyoles. La modernització, actualització i ampliació de competències és evident i no es pot negar sinó es vol caure en el partidisme més sectari. Si se’ns proposa un text que millora les expectatives nostres, ens haurem de demanar qui no vol millorar-les ? Serà la primera vegada en la història contemporània que alguns van en contra de les aspiracions bàsiques de la gent.

Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC . Article per Regio7.