Tuesday, May 09, 2006
EL SISTEMA ASSEMBLEARI
Els constants canvis de posició de la Executiva de ERC a l’entorn de la votació en el referèndum de l’ Estatut, han fet aparèixer les contradiccions que té el sistema assembleari pel qual es regeix aquest partit, tot i que es va voler modificar en el darrer Congrés sense èxit.
Pràcticament tots els partits han estat assemblearis en algun moment de la seva història i tots han acabat abandonant un sistema que conté una bona dosi de perversitat en si mateix. Veiem-ne el perquè.
Alguns poden pensar que res millor que una assemblea perquè els militants i simpatitzants d’un partit puguin manifestar la seva opinió, i fins i tot decidir les actuacions del partit. En principi el procediment sembla impecable però conté uns problemes evidents que el fan inviable.
En primer lloc tenim un problema de representació. Es a dir, en una assemblea hi assisteix qui vol. I no es fixa un nombre determinat ni un percentatge concret perquè sigui considerada “representativa” del conjunt del partit. Es evident que no és igual que en un debat hi participin mil persones que cent. O que el percentatge sobre el global sigui d’un 70%, que un 50% o un 10%.
Per exemple, segons les informacions aparegudes en els mitjans de comunicació, en la dotzena d’ assemblees realitzades per ERC per discutir sobre la posició en el referèndum es diu que hi varen participar prop de 1.000 persones. Si ERC declara tenir al voltant dels 9.000 militants, resultaria que només un 12% del total varen participar en les assemblees esmentades, en les quals es va decidir un dels temes més essencials per Catalunya dels darrers 30 anys.
En aquest cas, crec que estarem tots d’acord que hi ha un problema de “representativitat”. Un 12% de la militància va decidir per tot el conjunt, puix que la Executiva Nacional va acabar canviant la seva decisió en base aquesta voluntat tant minoritària.
Però, és que a més hi ha altres problemes en el sistema assembleari. Pels qui portem uns quants anys en política hem pogut veure com en una assemblea hi pot haver-hi canvis radicals de posicions amb només 4 o 5 persones a la sala que actuïn de manera coordinada. La majoria de gent constitueix el que en diem “majoria silenciosa”, no vol enfrontar-se a d’altres ni entrar en batalles determinades. Aleshores 3 o 4 poden guanyar posicions simplement per cridar més, ser més contundents o aprofitar arguments demagògics, populistes o sentimentals del moment.
Tots sabem que prendre decisions “en calent” és un error. En els grans temes sempre és convenient dormir-hi un o dos dies. La reflexió i la prudència son bones companyes quan es tracta de discutir i decidir sobre temes importants.
Per això sorprèn , per una banda la rapidesa de ERC en convocar assemblees territorials i per una altra decidir-se per un sistema presencial, en comptes d’ utilitzar altres sistemes que podien donar lloc a una molt més elevada participació, i confidencialitat de la opinió dels militants, com una votació orientativa ,via urnes o correus electrònics o ordinaris. No és igual tenir la opinió d’un 12% que la d’un 50%.
El sistema assembleari té altres problemes com el de la impossibilitat de consultar-ho tot i en tot moment. Això fa inviable una acció de govern. Es a dir, en tot govern s’han de prendre decisions importants cada dia o cada setmana. Es impensable i impossible participar en un govern en que un dels socis hagi d’explicar i determinar la seva posició en funció de les decisions de les seves “bases”que majoritàriament ni coneixen els antecedents ni les conseqüències de les accions que han de prendre.
De fet, en la vida real i quotidiana de les institucions tenim ja exemples de com han de funcionar determinats òrgans de gestió i decisió. Ho podem veure en els ajuntaments. Seria impossible que per cada decisió s’hagués de convocar ple municipal. La normativa estableix quins assumptes han de ser tractats i aprovats per l’ òrgan suprem de l’ajuntament i quins altres ho poden ser per la Junta de Govern Local. Un òrgan àgil, petit i format només per membres de l’equip de govern. I finalment s’estableix tot allò que pot aprovar l’alcalde per ell mateix ,sense necessitat dels altres òrgans.
Aquesta composició i graduat de funcions permet una actuació ràpida i eficaç, tal com necessita una administració diària.
D’aquí que el manteniment del sistema assembleari per part de ERC ,converteix aquest partit en ingovernable. No pot negociar i acordar diàriament coses que poden ser impugnades i variades per unes suposades “bases” que es poden reunir i decidir el contrari del que s’ha pactat.
Un govern no pot funcionar amb aquestes limitacions i traves , en uns moments en que cal prendre decisions ràpides i fiables.
Però, si s’accepta el sistema, caldria acceptar-lo en totes les seves dimensions i conseqüències. Si una executiva pren un acord i “les bases” la tomben, semblaria lògic que la executiva renunciés als càrrecs, una vegada desautoritzada la seva posició. Res d’això s’ha decidit per part de la cúpula del partit.
Com també seria lògic que qui participa en un govern i entra en desacord profund amb els seus socis, imposi la seva voluntat, o en cas contrari surti del govern. Tampoc aquest és el cas. De manera que tota la teoria de ERC se’n va per terra. Política és pedagogia i no es pot estar a processó i repicant. A la gent els agrada la claredat i la valentia en les posicions de cada partit, però sobretot exigeix coherència i conseqüència. I portem ja massa temps en que ERC no mostra ni una cosa ni l’altra i el resultat és clarament negatiu per a tots i sobretot pel país.
Hem estat anys i anys treballant a tot arreu. Hem estat anys batallant per canviar de govern i aconseguir un govern progressista i d’esquerres. Ara que hi hem arribat és injust i desesperant que es tiri per terra tantes esperances i anhels. El nou Estatut és un magnífic text que permetrà una avenç notable en les aspiracions d’autogovern de Catalunya. Espatllar aquesta oportunitat passarà factura als qui s’hi oposaran . En aquest cas el PP i ERC.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament. Article per la revista Celsona.
Els constants canvis de posició de la Executiva de ERC a l’entorn de la votació en el referèndum de l’ Estatut, han fet aparèixer les contradiccions que té el sistema assembleari pel qual es regeix aquest partit, tot i que es va voler modificar en el darrer Congrés sense èxit.
Pràcticament tots els partits han estat assemblearis en algun moment de la seva història i tots han acabat abandonant un sistema que conté una bona dosi de perversitat en si mateix. Veiem-ne el perquè.
Alguns poden pensar que res millor que una assemblea perquè els militants i simpatitzants d’un partit puguin manifestar la seva opinió, i fins i tot decidir les actuacions del partit. En principi el procediment sembla impecable però conté uns problemes evidents que el fan inviable.
En primer lloc tenim un problema de representació. Es a dir, en una assemblea hi assisteix qui vol. I no es fixa un nombre determinat ni un percentatge concret perquè sigui considerada “representativa” del conjunt del partit. Es evident que no és igual que en un debat hi participin mil persones que cent. O que el percentatge sobre el global sigui d’un 70%, que un 50% o un 10%.
Per exemple, segons les informacions aparegudes en els mitjans de comunicació, en la dotzena d’ assemblees realitzades per ERC per discutir sobre la posició en el referèndum es diu que hi varen participar prop de 1.000 persones. Si ERC declara tenir al voltant dels 9.000 militants, resultaria que només un 12% del total varen participar en les assemblees esmentades, en les quals es va decidir un dels temes més essencials per Catalunya dels darrers 30 anys.
En aquest cas, crec que estarem tots d’acord que hi ha un problema de “representativitat”. Un 12% de la militància va decidir per tot el conjunt, puix que la Executiva Nacional va acabar canviant la seva decisió en base aquesta voluntat tant minoritària.
Però, és que a més hi ha altres problemes en el sistema assembleari. Pels qui portem uns quants anys en política hem pogut veure com en una assemblea hi pot haver-hi canvis radicals de posicions amb només 4 o 5 persones a la sala que actuïn de manera coordinada. La majoria de gent constitueix el que en diem “majoria silenciosa”, no vol enfrontar-se a d’altres ni entrar en batalles determinades. Aleshores 3 o 4 poden guanyar posicions simplement per cridar més, ser més contundents o aprofitar arguments demagògics, populistes o sentimentals del moment.
Tots sabem que prendre decisions “en calent” és un error. En els grans temes sempre és convenient dormir-hi un o dos dies. La reflexió i la prudència son bones companyes quan es tracta de discutir i decidir sobre temes importants.
Per això sorprèn , per una banda la rapidesa de ERC en convocar assemblees territorials i per una altra decidir-se per un sistema presencial, en comptes d’ utilitzar altres sistemes que podien donar lloc a una molt més elevada participació, i confidencialitat de la opinió dels militants, com una votació orientativa ,via urnes o correus electrònics o ordinaris. No és igual tenir la opinió d’un 12% que la d’un 50%.
El sistema assembleari té altres problemes com el de la impossibilitat de consultar-ho tot i en tot moment. Això fa inviable una acció de govern. Es a dir, en tot govern s’han de prendre decisions importants cada dia o cada setmana. Es impensable i impossible participar en un govern en que un dels socis hagi d’explicar i determinar la seva posició en funció de les decisions de les seves “bases”que majoritàriament ni coneixen els antecedents ni les conseqüències de les accions que han de prendre.
De fet, en la vida real i quotidiana de les institucions tenim ja exemples de com han de funcionar determinats òrgans de gestió i decisió. Ho podem veure en els ajuntaments. Seria impossible que per cada decisió s’hagués de convocar ple municipal. La normativa estableix quins assumptes han de ser tractats i aprovats per l’ òrgan suprem de l’ajuntament i quins altres ho poden ser per la Junta de Govern Local. Un òrgan àgil, petit i format només per membres de l’equip de govern. I finalment s’estableix tot allò que pot aprovar l’alcalde per ell mateix ,sense necessitat dels altres òrgans.
Aquesta composició i graduat de funcions permet una actuació ràpida i eficaç, tal com necessita una administració diària.
D’aquí que el manteniment del sistema assembleari per part de ERC ,converteix aquest partit en ingovernable. No pot negociar i acordar diàriament coses que poden ser impugnades i variades per unes suposades “bases” que es poden reunir i decidir el contrari del que s’ha pactat.
Un govern no pot funcionar amb aquestes limitacions i traves , en uns moments en que cal prendre decisions ràpides i fiables.
Però, si s’accepta el sistema, caldria acceptar-lo en totes les seves dimensions i conseqüències. Si una executiva pren un acord i “les bases” la tomben, semblaria lògic que la executiva renunciés als càrrecs, una vegada desautoritzada la seva posició. Res d’això s’ha decidit per part de la cúpula del partit.
Com també seria lògic que qui participa en un govern i entra en desacord profund amb els seus socis, imposi la seva voluntat, o en cas contrari surti del govern. Tampoc aquest és el cas. De manera que tota la teoria de ERC se’n va per terra. Política és pedagogia i no es pot estar a processó i repicant. A la gent els agrada la claredat i la valentia en les posicions de cada partit, però sobretot exigeix coherència i conseqüència. I portem ja massa temps en que ERC no mostra ni una cosa ni l’altra i el resultat és clarament negatiu per a tots i sobretot pel país.
Hem estat anys i anys treballant a tot arreu. Hem estat anys batallant per canviar de govern i aconseguir un govern progressista i d’esquerres. Ara que hi hem arribat és injust i desesperant que es tiri per terra tantes esperances i anhels. El nou Estatut és un magnífic text que permetrà una avenç notable en les aspiracions d’autogovern de Catalunya. Espatllar aquesta oportunitat passarà factura als qui s’hi oposaran . En aquest cas el PP i ERC.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament. Article per la revista Celsona.
# posted by joanroma @ 9:28 AM 
