Joan Roma

CAP A LA VIA SOCIALISTA


Som a l’endemà de la gran mobilització de la darrere Diada amb la Via Catalana, després d’haver-ne viscut una altra, amb manifestació, l’any passat, i un gran concert entremig. Tres clares mostres de la voluntat de molts catalans de poder exercir el “dret a decidir” uns, i directament la independència, altres.

Ha arribat el moment de la veritat. Ja ningú vol contemporitzar més, ni buscar noves fórmules per expressar aquesta voluntat de decisió. I ara topem amb la crua realitat. Tard o d’hora, la realitat s’imposa, i en pocs dies hem començat a veure que tot allò que molts simplificaven fins extrems increïbles, es va convertint en temes d’una gran complexitat.

Ni el president Mas ni el president Rajoy tenen les mans lliures com per prendre decisions d’un abast tant important. Un i altre estan atrapats per situacions que depassen la seva capacitat de lideratge i es troben mediatitzats per un entorn que no controlen ni dominen.

Tots dos han impulsat declaracions sense capacitat per gestionar els continguts. Sortir del carreró on es troben és d’una immensa dificultat i complexitat. L’immobilisme de Rajoy topa amb la fugida endavant de Mas, i els entorns d’un i altre no permeten marges de maniobra suficients com per desencallar la situació. I la situació és greu perquè el temps i la falta de sortides ha empitjorat el clima entre els dos governs.

Tothom és conscient de que cal desencallar la situació, però el rigorós compliment de la legalitat, impedeix les vies pensades per CiU i ERC. I situar-se fora de la legalitat, faria perdre la legitimitat del procés i és impensable per part d’un govern democràtic.

Així, doncs, ara toca buscar una sortida viable, raonable, capaç de ser assumida pel poble català i l’espanyol. Ho he dit en anteriors ocasions , el pols contra l’Estat, és una temeritat, i no tenim aliats externs ni a la UE ni en altres indrets. Pensar en una fugida endavant, ignorant les lleis catalanes ( Estatut) i espanyoles ( Constitució) no tindria el suport de ningú, amb pes a nivell internacional. Portaria a un carreró sense sortida.

Quina via queda? Queda la Via Socialista. No és estrany el gran interès de CiU en atreure el PSC a les seves posicions. Volen tenir-lo al costat, signant el Manifest elaborat pel president Rigol, i el volen tenir en els acords per sortir airosos de la situació on s’han ficat CiU i ERC. No son únicament els vint diputats que té el PSC, és la seva relació amb el PSOE que sí ha mogut fitxa. Les mobilitzacions sí han tingut efecte, i sí han aconseguit moure consciències i voluntats. El PSOE ha avançat més en aquest darrer any, que en els anteriors vint, a nivell territorial.

I la Via Socialista, liderada per Pere Navarro, té un objectiu molt clar. Trobar un nou encaix per Catalunya, dintre d’una Espanya federal. No proposa ni l’immobilisme del PP ni l’adéu de CiU – ERC.

El model ja existeix, i és vigent amb bons resultats a Alemanya. L’objectiu és aconseguir un encaix de Catalunya, a Espanya, a semblança de Baviera a la RFA. Per arribar-hi el camí no és fàcil ni immediat, però és una via molt més clara i viable que les que tenim sobre la taula.

I arribats on som, el PSC sempre ha defensat la celebració d’un referèndum, acordat, legal i vinculant. En el debat de política general a celebrar la setmana vinent serà interessant veure el contrast i la viabilitat entre les diferents vies. Si algú considerava que el PSC havia quedat fora de joc, comprovarà com la Via Socialista és la més sòlida de les existents.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà.