Joan Roma

SINÓ FOS... Tothom coneix el conte de la lletera i el seu final. No sembla que la majoria dels nostres governants el coneguin prou bé, perquè estan instal•lats permanentment en aquest conte. També tots estem cansats de dir que les coses , a nivell personal o general, anirien bé “sinó fos...”, i aquí apareixen un gran nombre d’impediments, causes, problemes, que no permeten que les coses vagin bé. Doncs, així estem a Catalunya. Davant les greus dificultats econòmiques de la Generalitat, el govern treu el conte de la lletera. En aquest cas, la lletera, es transforma en “pacte fiscal” similar al concert econòmic basc o navarrès. Es la cura per a tots els mals, passats, presents i sobretot, futurs. Sota aquesta fórmula, la crisis no existiria i Catalunya funcionaria com un rellotge suís. Res pitjor en política que inventar-se els enemics o enganyar-se jugant al solitari. Com a poble, sempre se’ns havia respectat per la nostra serietat, laboriositat, capacitat d’estalvi, rigorositat i por a fer el ridícul. L’ordre d’aquestes qualitats és secundari. Però, des de fa anys, mostrem una altra cara, molt diferent de la històrica. Es la cara de la queixa, el greuge, el desconcert intern, la culpa en els altres , la falta de reflexió i de crítica interna. Es resumeix, en el “nosaltres ja ho faríem bé, sinó fos ...”. O tot ho tindríem resolt “sinó fos...” I ja està. Ens posem davant l’era de casa i esperem que un dia ens aprovin el famós “pacte fiscal” solució a tots els mals. Amb aquest pacte, Catalunya rebrà milers de milions més, i anirem més bé que mai. I hom es pregunta , i mentrestant què ? Els nostres pares, avis i avantpassats, en general, sempre ens havien recomanat no “estirar més el braç que la màniga”, a comptar amb el que tenim i no en el que podríem tenir. Somiar, tocant o no de peus a terra, no incrementa els ingressos. I les administracions viuen dels ingressos que generen, supervisen, controlen o creen. Alguna cosa devem haver fet malament a Catalunya, per culpa nostra, i no solament per culpa dels altres. Si ens hem autogovernat durant trenta anys, sense pacte fiscal, perquè no es demanava abans? Perquè fem servir tantes xifres contradictòries respecte les balances fiscals? Exigim claredat a Madrid, però també tinguem-la aquí, a Catalunya. No és de rebut disposar de diferents paràmetres i càlculs per establir la corresponsabilitat fiscal. Que s’expliquin clarament els mètodes per tenir les xifres reals de cada any i es negociïn les fórmules per equilibrar les aportacions i inversions, pròpies i estatals. El garbuix de xifres i la poca transparència del govern Mas, no fan més que portar confusió i malentesa entre territoris i administracions. I la serietat, comença per casa. Si es fan pressupostos, és per complir-los. Si es fan pactes, és per complir-los. Si es fan lleis , és per complir-les. Doncs, bé, com alcalde puc afirmar que la serietat del govern de la Generalitat està molt lluny de ser norma de la casa. Els alcaldes que no hem confiat mai en el conte de la lletera, ni hem seguit el principi de “sinó fos...” no donem culpes als altres. Reivindiquem un nou marc de relacions institucionals, econòmiques i funcionals, però mentrestant continuem governant, sense haver arruïnat les nostres administracions locals. Joan Roma i Cunill, President del Consell de Federació XI del PSC