Joan Roma

MEMÒRIES DE DESMEMORIATS
Acaba d’aparèixer el segon volum de les memòries de Jordi Pujol, i fa un parell de dies vaig tenir ocasió d’escoltar una part de l’entrevista que li varen fer, per aquest motiu a TV3. Pel que vaig sentir i he llegit en les crítiques sobre els dos volums, aixì com per veu d’alguns dels protagonistes de la llarga etapa de govern, l’ex- president no fa ostentació de la gran memòria que té.
Més ben dit, la memòria és selectiva en tot un conjunt de fets que ni els esmenta ni els explica tal com varen passar. I en altres moments, li serveixen per passar comptes a uns personatges que li varen plantar cara o li varen retreure moltes de les seves actuacions.
He estat setze anys de diputat al Parlament i he tingut ocasió de veure l’acció de govern i les maneres de governar del president Pujol i de CiU. I no només en el Parlament sinó també des de l’ajuntament, com a Regidor o com Alcalde, i decepcionen alguns passatges de les memòries perquè demostren un partidisme, o sectarisme, molt propi del personatge.
D’entrada, perquè, si una cosa té Jordi Pujol és una excel•lent memòria. Almenys en els anys que el vaig tractar, era sorprenent el coneixement del país, i de la seva gent. En aquest tema, se li ha de reconèixer el mèrit.
En canvi, sempre li ha caigut malament la crítica, i la admissió d’errors. En ben poques ocasions les ha acceptat i només quan els resultats han estat explosius o tant evidents que ja no hi havia cap altre remei que entonar el “mea culpa”. El cas més proper i més contundent fou el recolzament de CiU al Plan Hidrológico Nacional que va fer explotar les terres de l’Ebre, i altres territoris i col•lectius.
Però, sorprèn del personatge que en les memòries no reculli temes prou controvertits , com casos de dimissions de consellers, enfrontaments interns, o actuacions del govern que no varen tenir èxit. O fracassos rotunds, i batalles soterrades per protagonismes força infantils com tota la etapa preparatòria dels Jocs Olímpics de Barcelona, o la desaparició de la Entitat Metropolitana. Batalles per imatge amb l’alcalde de Barcelona, o amb altres personatges, com Narcís Serra, que el veia darrera de moltes maniobres, tot i no ser-hi.
En la nostra literatura tenim ben pocs casos de memòries “fiables”. Es a dir, amb garantia clara d’autenticitat. Les de Jordi Pujol no son una excepció, i em recorden els llargs discursos dels debats sobre política general, en que treia la llista de realitzacions i, per provar l’eficàcia del govern, tant podia sortir una guarderia d’un poble de cinc-cents habitants, com l’institut de química fina, o l’ampliació d’una carretera qualsevol.
Es evident que un mandat de vint-i-tres anys dona per a molt , a nivell de realitzacions, però sempre vaig trobar a faltar el seny ordenador de Prat de la Riba, o un afany per planificar a llarg termini, com ha fet el govern actual, amb la aprovació del Pacte Nacional d’Infraestructures. Un Pla pensat per un llarg període de temps ( fins el 2026) i una inversió de cent mil milions d’euros.
El president Pujol preferia improvisar i actuar en el dia a dia. Això es podia comprendre en els primers anys de govern on tot estava per fer, però no a partir del segon mandat parlamentari. I la construcció del país sota uns altres paràmetres hagués permès un avenç molt més notable que no el tingut. D’aquí un cert desencant per unes memòries que contenen molta desmemòria consentida.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC