Joan Roma

ELS REGISTRES CIVILS EN PERILL
Els qui estem en algun ajuntament petit veiem amb preocupació el gran nombre de consultes i còpies que es demanen dels llibres del registre civil. Molta gent no sap que tots els ajuntaments petits i mitjans tenim Jutjat de Pau, i lligat a aquesta institució , hi ha els llibres de naixements, defuncions i casaments, des del 1870 en que es va instaurar la obligatorietat de tenir un llibre per cada estat. Fins aleshores tot anava lligat als llibres eclesiàstics.
Vol dir que els primers llibres tenen més de 130 anys i aquesta edat els fa especialment delicats i sensibles a qualsevol manipulació, canvi de temperatura, ús sovintejat per fer fotocòpies, etc.
I el problema està esdevenint greu perquè el pas del temps deteriora el seu estat, i perquè cada vegada més hi ha gent que té temps per buscar els seus avantpassats i s’ha iniciat la moda de treure la genealogia dels seus cognoms. Amb aquesta moda els ajuntaments perdem multitud d’hores deixant , traient i plegant els llibres del registre civil. I hem d’estar vigilants perquè cap beneit no arranqui alguna fulla i se l’emporti cap a casa, que de tot hi ha a la vinya del Senyor, sobretot si en aquest poble hi ha algun naixement, defunció o casament famós.
A part, doncs, de fer de policies del registre, ens toca cuidar bé d’uns llibres que son part essencial de la nostra història. Per sort, en molt casos durant la guerra civil, es varen salvar de les flames, defensats per gent que veia la seva importància fonamental, de cara el futur. Però salvats de múltiples perills poden caure víctimes de l’èxit de la seva consulta i ús.
I és que tot té un límit, i malgrat son llibres forts, ben relligats, de paper gruixut i consistent, no poden aguantar gaires anys més. El seu ús els fa fràgils i cal demanar urgentment mobilitzar el finançament suficient per poder-los reemplaçar per mitjans digitalitzats. Es a dir, tots els vells llibres, dels darrers 80 o 100 anys haurien de ser passats a mitjans digitals, de manera que podessin ser consultats, i copiats sense haver de manipular els originals. Sinó es fa en els propers 8 o 10 anys, molts quedaran inservibles. No solament pel rebregament de pàgines, o pels danys produïts per les fotocopiadores, sinó també per la suor de dits i mans, durant les consultes o pels canvis sobtats de temperatura en les dependències municipals, no sempre adequades a la necessitat de conservació d’aquests documents.
Estem parlant d’una necessitat urgent per salvar un patrimoni molt més important que molts altres monuments més visibles i aparentment més rellevants. En els registres civils hi tenim tota la història dels nostres avantpassats i si els perdem serà impossible recuperar-ho. I és una urgència que només la veiem els qui cada dia ens toca fer ús d’algun d’aquests llibres. Com alcalde sempre se’m remou la consciència a l’hora de treure llibres amb més de 100 anys d’història i deixar-los a persones que els volen consultar ,un per un, i fer-ne còpies en grans quantitats. Com en tot hi ha persones de gran sensibilitat i d’altres de no tant, i no es poden deixar remenar de qualsevol manera. Es responsabilitat de tots la seva preservació.
Però, arribats aquí, s’ha d’aconseguir una sensibilització general i una mobilització de recursos tècnics, econòmics i de personal per reproduir-los tots i oferir-los només ,via noves tecnologies i que els originals descansin en pau, en un lloc adequat i preservat. Ara hi som a temps i es pot fer durant uns anys i no de cop. Això facilita les coses, però s’ha de començar i quan més aviat comencem ,més aviat acabarem i podrem respirar tranquils, sabedors que hem salvat un patrimoni essencial del nostre país.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

PROMOCIÓ PRÒPIA
En alguns articles d'opinió i ,d'altres periodístics, s'ha criticat el fet de que alguns partits promoguin la elaboració de candidatures i entrin en competició, i sana competència, amb altres , exposant la bona organització que tenen o els avantatges de formar part de la seva força política.
Aquests crítics consideren que la política ha de quedar fora d'aquesta cursa i no accepten les tècniques "comercials" en el sistema de partits. No estic gens d'acord amb aquestes posicions, com tampoc en considerar que la política s'ha de fer en un marc tancat i només destinat als militants o simpatitzants incondicionals.
I és que aquests mateixos crítics entren en una clara contradicció quan alhora consideren la política com una cosa tancada i massa endogàmica. O una cosa o l'altra, però mai tot al mateix temps. Si volem una política oberta i capaç de convèncer als ciutadans ,l'hem de donar a conèixer i cada partit ha d'oferir la seva visió, model i organització. En definitiva, i dit en paraules més entenedores, ha de saber "vendre" el seu model.
No cal ni espantar-se ni escandalitzar-se perquè qui està en política hi està sempre de manera provisional i transitòria. Amb més o menys temps en actiu, però mai en situació inamovible. I la constant i permanent renovació és indispensable i aconsellable quan es fa en temps i formes adequades.
També cal trencar la imatge de polítics profesionals que alguns volen donar a d'altres ,com una mena de crítica o rebuig , i fins i tot insult, en tant que creuen que tot polític "profesional" ja perd tota objectivitat i servei al país. Puc ben assegurar que ben pocs polítics s'hi dediquen com una professió qualsevol, simplement per guanyar-se la vida com farien en qualsevol altre lloc de treball.
Un càrrec polític ha de tenir necessàriament esperit de servei i una bona dosi d' idealisme si vol fer la feina mínimament bé.La feina és massa dura i poc agraïda com per ser pagada monetàriament. I deseguida es veu qui creu en el que fa i qui no. I la gent ho nota immediatament i dificilment un polític sense conviccions podrà aguantar i ser elegit pesl seus ciutadans.
Dic tot això perquè des de fa uns mesos cada partit prepara amb un gran esforç les eleccions municipals del dia 27 de maig. Les eleccions municipals son les de més llarga preparació i elaboració perquè significa mobilitzar milers de persones per tot el país. Cal tenir present que Catalunya té 942 municipis, amb uns vuit mil regidors, en total. I que a les properes eleccions hi aniran més de vint mil candidats. Es una ingent xifra de persones que es presentaran sota unes sigles o altres i una part seran elegits per representar els seus ciutadans durant quatre anys.
Els elegits tindran la gran responsabilitat de fer funcionar el seu poble o ciutat durant aquest mandat i preparar-lo per encarar en les millors posicions possibles el futur immediat. Es lògic demanar respecte per tota aquesta gent i que per molt que es critiqui la política , en general, s'entengui que la política la fan persones normals i corrents que decideixen dedicar uns anys de la seva vida a millorar la de tots. I en aquest àmbit els partits juguen un paper essencial. No s'entendria la democràcia ni el funcionament de les institucions sense un sistema de partits. I en aquest marc és lògic i comprensible que cada partit mostri les seves eines de treball a la gent perquè aquesta decideixi a qui votar, però també amb qui presentar-se per fer el millor paper possible.
I en aquesta competició guanyen els qui tenen millor organització i credibilitat. Ho veurem ben aviat a l'hora de presentar les candidatures i sobretot la nit electoral en que es constata la confiança donada pels ciutadans. I cal demanar respecte i agraïment a tots els que donen el pas de mullar-se pel seu poble o ciutat . I si se'ls vol criticar que es faci des d'una altra pertinença a una altra força política com a contrapunt al que ells hagin proposat fer . Joan Roma Cunill, Conseller Federació pel PSC

ARRIBEN UNA MICA TARD
Es interessant veure l’interés del President de la Diputació de Lleida perquè en una nova ordenació territorial , el Solsonés no se’n vagi cap a la Catalunya Central. Promet millors atencions si es queden que si se’n van. Home, en un país petit com el nostre tothom es coneix i no serà ara amb unes quantes festetes que quedes content amb uns o altres.
La reordenació del país no serà d’avui per demà perquè hi ha coses més urgents per fer, però el dia que es dugui a terme , és evident que cada territori haurà de valorar on pot trobar-se millor.
Pels qui estem a la província veïna, d’entrada cal dir que ens han cuidat molt millor que als solsonins. La Diputació de Barcelona ha dedicat als ajuntaments molts més recursos que no pas la de Lleida. I espero que ningú em surti ara que com que és més gran en pot donar més, perquè també li contestaré que no és igual distribuir recursos en una província amb més de 4 milions de persones que en una altra que no arriba a 1.
La realitat és que els municipis de la província de Barcelona han avançat més en infraestructures, equipaments i serveis, en bona part , gràcies a les aportacions d’una Diputació que ha estat capdavantera en tots els nivells. I és que al davant hi ha hagut persones d’àmplia experiència municipal , bregats en un ajuntament i sabent el que els municipis necessiten. Aquí a Lleida s’hi ha posat un regidor de la oposició que no té experiència de govern i que simplement vol fer servir el càrrec de President de la Diputació per veure si algun dia pot guanyar la Alcaldia de Lleida.
I és evident que actuar sota aquests principis ja no produeix els efectes positius indispensables. Es pensa més en clau municipal que no pas provincial . Però és que venir a Solsona i fer un elogi descarat i sobreactuat dels consells comarcals, és una manera de agrair els serveis prestats, en una província, bàsicament dominada per CiU.
Però el Sr. Gavin ha de saber que una de les primeres coses que vol fer el nou tripartit és convertir els consells comarcals en mancomunitats. I , per tant convindrien menys elogis i anar per feina. Accelerar que els consells representin a tots els ajuntaments de la comarca i no als partits. I que vagin per feina, d’una manera conjunta i consensuada.
I el Solsonès pot estar perfectament encaixat i protegit en una nova distribució territorial si va a la Catalunya Central perquè el seu pes polític i econòmic pot ser superior al que ara té a la província de Lleida, i al cal i a la fi tens el que representes. I en aquest cas la comarca pot representar un nombre de municipis i habitants prou importants en el conjunt on tocaria intervenir. De totes maneres queda encara lluny aquesta decisió, i ara el que pertoca és exigir a la Diputació de Lleida el màxim de recursos per la comarca i que demostra amb fets aquesta gran estimació que diu tenir.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC

AQUÍ ESTAN ELS PROBLEMES
En un article de resposta a un d’anterior , la Plataforma El Lluçanès és comarca fa un seguit de preguntes i afirmacions amb un cert malhumor i esperit crític i reivindicatiu. Puc entendre perfectament aquesta reacció però no és matant el missatger com s’han resol mai els problemes. Es a dir, jo explico la realitat com és i com previsiblement serà en els propers anys, i no s’hi val a criticar els polítics , en general, i acusar-los de totes les maldats del món, perquè tant polítics som els que fem d’alcaldes o regidors, com els components de la Plataforma que no deixen de tenir un paper “polític”, en el sentit d’ocupar-se de la “cosa pública” que és el que fan els polítics. Perquè ocupar-se del futur del Lluçanès és “cosa pública” més que evident.
Vagi per endavant que sempre he cregut en la realitat comarcal del Lluçanès,com del Moianès, i no ho dic ara i aquí per quedar bé, sinó que ho he defensat en el Parlament de Catalunya en diverses ocasions al llarg dels darrers 15 anys.
Però la realitat a dia d’avui és que les coses s’han complicat enormement com per reobrir el debat territorial. Suposo que tothom ha escoltat les declaracions del Conseller de Governació, Joan Puigcercós , deixant clar que la regionalització de Catalunya es deixa per més endavant. Es a dir, en aquesta legislatura de 4 anys no es pensen crear les regions o vegueries. No es diu, però s’ha d’entendre que tampoc es tocaran les comarques, que van estretament lligades a les vegueries.
Perquè es frena el procés? Doncs perquè no es donen les condicions adequades per dur-lo a terme amb garanties d’èxit. Qualsevol retoc territorial ha de tenir el consentiment de les tres cinquenes parts del Parlament i això exigeix acord entre PSC,CiU, ERC i ICV. Per tant mentrestant no hi hagi aquesta voluntat i acord no s’obrirà el debat. I en aquests moments tothom està per altres coses més importants i rellevants que no pas el tema territorial.
Cadascú considera important el que creu que ho és i actualment els partits de govern han de desenvolupar l’Estatut, i això vol dir ampliar competències, tenir millors recursos econòmics, per fer millors polítiques socials, educatives i de benestar, les grans prioritats del govern Montilla.
On queda el procés comarcal? Evidentment en un segon pla, perquè se sap que no hi ha acord possible, de moment. I és que el dia que es faci, caldrà parlar de la nova llei electoral, de modificar els consells comarcals i el seu funcionament, de la regionalització del país, de les noves diputacions provincials, d’un nou repartiment territorial dels fons estatals i catalans, etc. etc.
Així, doncs, res té a veure amb el seguit de preguntes que fa la Plataforma de si el Lluçanès es pot governar o no, de si tenen dret a decidir determinades qüestions o no,etc. No es tracta d’això. Tots sabem que sí que han de tenir-hi dret, però el moment oportú per reivindicar-ho i fer-ho possible hauria estat vint anys enrere, i que fer-ho ara és molt més complicat i difícil. I sinó al temps. No hi ha res més segur per provar les veritats que esperar i veure.
D’aquí que en el meu anterior article proposés el funcionament d’una potent Mancomunitat de municipis del Lluçanès com a via prèvia per esdevenir comarca, el dia que els condicions es donin. Ara bé, si la Plataforma creu que això és rebaixar aspiracions o no seguir el recte camí traçat, els hi respecto la decisió i simplement els recomano paciència infinita.
Tal com estant les coses a nivell nacional de Catalunya i a nivell estatal, és impensable obrir el debat territorial i començar a estudiar i valorar si la Alta Segarra ha d’esdevenir comarca, si Terrassa ha de tenir la seva, si Sabadell ,també, si el Maresme és subdivideix, a l’igual que algun dels Penedesos, etc.etc, fins arribar a una dotzena de realitats dels darrers anys.
Sovint la realitat no és com la voldríem o la desitjaríem, però és com és. I a dia d’avui aquesta realitat complica una altra de molts més forta i evident com la del Lluçanès, però no es pot obviar la dificultat del govern per engegar un procés que no pot començar i acabar en una sola comarca més. D’aquí la meva opinió de que ,com a mínim, el procés no s’obrirà en els propers 4 anys. Però bé, estaré atent a les novetats que pugui aconseguir la Plataforma en una acció que és tant política com la que fem els polítics en altres llocs. No menysvalorem la activitat pública d’uns i altres que al cap i a la fi va destinada a uns sols i mateixos col·lectius: la gent del territori.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

Sr. Sanz,
en primer lloc demano disculpes per l’enorme retard en contestar el seu comentari a l’article publicat a Regió 7, en motiu de la despedida de Jona Montsech, com alcalde . Article que vaig posar al meu blog habitual ,lloc on vostè em va fer el comentari. Per raons de canvi d’ubicació del blog i canvi en el Parlament fins ahir no vaig poder repassar tot el material del blog, i aleshores vaig poder llegir el seu escrit.
Demanada la disculpa, li agraeixo lògicament el comentari i sempre els contesto.
D’entrada del seu escrit se’n desprén que considera que parlo d’un poble que no conec gaire bé, o que critico sense base fonamentada o sense una estimació especial. Res d’ació, li puc assegurar. No vull donar lliçons a ningú, però quan parlo d’un tema és que el conec bé i puc aportar sempre proves del que dic.
I Sant Vicenç me’l conec bé, molt bé perquè durant 25 anys hi he anat dotzenes i dotzenes de vegades i he intervingut, com a partit i com a diputat, en la major part de les obres realitzades o programades. M’he passat doncs, centenars d’hores treballant-hi, directa o indirectament.
Quan parlo d’un poble mal planificat, parlo d’un poble que va créixer anàrquicament. I no es pot dir que en els any s 80 tots els pobles ho feien ,perquè no és cert. Molts, fins i tot en ple franquisme, varen créixer amb un mínim de coherència i planificació.
Per tant, anant per punts com en el seu comentari. Res a dir, sobre el punt 1, que tractava de la construcció del pont. Un únic pont per un gran poble ja és una anomalia difícil de trobar en cap altre lloc.
Punt 2.- la planificació en molts llocs com a mínim preveia espais per infraestructures, equipaments, etc. Cosa que a Sant Vicenç no es va donar. O es va donar en menor ocasió que en altres llocs, fins i tot de pobles propers.
3.- quan parlava de la caserna de la guàrdia civil, em referia a la vella caserna que realment era d’un aspecte deixat i abandonat similar a molts carrers i places del poble o espais lliures que no estaven urbanitzats ni pavimentats.
Precisament una de les gestions en que vaig participar directament va ser en conseguir la construcció de la nova caserna.
4.- un poble pot tenir dues línies de tren i estar mal comunicat. Aquest es el cas de Sant Vicenç, sobretot en un país que s’ha apostat més pel vehicle que no pas pel tren. I el pas de les dues línies precisament trinxava el poble perquè eren fronteres infranquejables. Vostè sap dels perills de molta gent travessant carrils sense senyalitzacions, o haver de donar grans voltes per poder anar d’una banda a l’altra del poble.
El poble estava mal comunicat perquè tenia un sol pont, insuficient i estret. Suposo que recorda el perill de passar a peu quan havien de creuar-se dos vehicles. També vaig participar a aixemplar-lo. I sobretot vaig portar al Parlament vàries vegades, fins l’exit final la petició d’un nou pont de connexió entre la C-16 i el poble.
També vostè sap els problemes del pas de camions per dintre del poble, o els problemes del carrer /carretera de El Pont deVilumara, o de la mala imatge dels antics dipòsits de Renfe, les barreres, de les dues línies de tren, etc ,fins i tot de la mala imatge durant molt de temps de les estacions,etc.
Per tant ,malgrat els trens, Sant Vicenç tenia un greu problema de comunicació i de planificació viària.
5.-Casa consistorial. Vostè suposa que vaig confondre la casa consistorial quan vaig exposar que no havia caigut per miracle. Lamento dir-li que no era cap lapsus ni estava pensant en Sant Fruitós o Sallent, perquè en la casa consistorial de Sant Vicenç hi he passat moltíssimes hores i li puc dir que a, part d’insuficient i mal distribuida i repartida i mancada d’espai per a tot, de manera que caldria una cas amb 3 vegades més d’espai tenia llocs clarament perillosos, que varen haver d’arreglar-se urgentmetn per evitar danys al personal. Per exemple l’espai on hi havia l’arxiu, bigues en males condicions, envans en perill de caure, sobrepesos en sostres que amenaçaven caure, etc.
Sinò com s’explica la petició de subvencions urgents a Governació de la Generalitat per arreglar la casa i la construcció de la sala de plens al darrera i altres dependencies que no complien les més mínimes normes de seguretat. En fi, si coneix algun funcionari li pot demanar com estava la casa consistorial, 15 o vint anys enrere.
Estic d’acord amb vostè que la millor solució seria traslladar-la a l’Ateneu, tot i que no serà el mateix a nivell, com a mínim de la Plaça Major, que també hauria de tenir una inversió per posar-la al dia.
Per últim respecte a conéixer Sant Vicenç o veure’l amb ulleres no partidistes, li puc dir que si he treballat per Sant Vicenç durant 25 anys és perquè quan més difícil es un lloc més interessant és treballar-hi i més l’estimes.
Si he criticat la situació no és per menysprear el poble, al contrari era per explicar la gravissima situació en que estava i les ocasions perdudes per arreglar-lo, sobretot els primers 10 o 12 anys de democràcia en que hi havia molt diner. Però és que durant anys cada cosa que es tocava es veia que estava en mal estat i calia fer-ho de nou i no hi havia hagut una feina de planificació.
Li podria dir una enorme quantitat de infraestructures i equipaments que estaven fets un desastre: clavagueram, xarxa d’aigua, edifici de El Niu, espais urbans sense urbanitzar, carrers sense asfaltar, ponts per on no hi podien passar peatons i vehicles alhora (ponts de tren) o barreres infranquejables,etc.
Es una simple descripció de com era i els problemes que tenia l’ajuntament amb molts pocs recursos. I un ajuntament sempre ha d’anar davant dels problemes no darrera. I si un poble creix tot ha de crèixer al mateix temps.
Per tant ,aixì era Sant Vicenç, agradi o no, i és cert que ha fet un canvi radical i li queda encara molt per fer. Recordo els vells temps de construcció de l’IES o de la residència, o de planificació de pisos protegits,fins i tot la negociació amb AUTEMA pel pas de l-autopista, com recordo vells companys que havien treballat i que varen morir fa molts anys , es diguessin Marcelino Romo o Isidre Costa,etc.
En fi, perdoni la extensio , pero no volia que quedes la idea de no coneixer el poble o de menystenirlo ,ans el contrari l-he defensat a tot arreu i he treballat per millorarlo ,sempre al costat de l-ajuntament i estic orgullos dels resultats obtinguts i evidentmetn que es un magnific poble per viure=hi i a mes s-esta covnertint en un dels mes importants de la comarca, percisametn perque s-han fet be les coses ,sobretot en aquests darrers anys. i el futut sera encara millor.
Cordialment per tot. Joan Roma i Cunill.

SENSE LÍMITS
Els més joves tenen una magnífica ocasió de contemplar el comportament de la dreta més tradicional i comprendre bona part del que ha passat a la història contemporània espanyola.
Mai com ara,des de l’inici de la democràcia, s’havia desbocat tant el PP i mostrat amb la seva imatge més reaccionària i radical. Ja no li calen disfresses ni subterfugis, s’ataca tot i a tothom qui no combregui amb les seves idees. La recuperació del poder justifica qualsevol acció , per bèstia que sigui, i sota la invocació de l’amor a Espanya , a la bandera o a l’himne es poden cometre accions de tota mena.
Estem en una lluita sense límits. No hi ha raons que valguin, ni interessos d’ Estat ni la prudència més elemental, ni un mínim de decència a l’hora de criticar i de fer oposició.
Cada dia veiem com el llistó s’apuja i el que pensàvem que seria impossible de superar, és sobrepassat llargament l’endemà. Els estropicis que s’estan fent a tots els nivells tindran repercusions greus durant molts anys en totes les institucions del país. Es el principi de com més pitjor, millor, sense sospesar les conseqüències pel país , en general, i la democràcia en particular.
Els que tenim alguns anys damunt les espatlles ja havíem vist actuacions de la dreta més pura i dura, però no ens imaginàvem que podèssim tornar-ho a veure, en plena democràcia. Doncs, estàvem equivocats. Aquesta gent poden invocar les paraules més sagrades per justificar qualsevol actuació a quasevol nivell. I això fa por. Sobretot perquè aquesta contaminació arriba a institucions sagrades per la preservació de l’estat de dret.
Just ara mateix veiem la batalla en el Tribunal Constitucional. L’òrgan màxim de garanties individuals i col.lectives. Si en aquest organisme es poden produir i reproduir baralles d’interessos ,similars a les vistes en altres òrgans jurisdiccionals de la Justícia, és que la cosa arriba a extrems insospitadament greus. Perquè el dia que la gent cregui o tingui la opinió de que es poden emetre resolucions “polítiques” en comptes de estrictament legals, aquell dia el país entrarà en una situació de greu incertesa. I estem en el fil d’arribar-hi.
I és que el PP ha estudiat i previst que mantenir tensionat el país i les institucions li afavoreix les previsions electorals. Doncs, s’hi llença sense escrúpols. I no pararà fins que guanyi o fins que surti estrepitosament derrotat i hagi de renovar tot l’equip directiu i jubilar la seva estratègia. Quan es decidirà?
Bé, tenim dues grans ocasions per comprovar-ho. La primera el dia 27 de maig d’aquest any. Dia de les eleccions municipals a tot Espanya i dia d’eleccions autonòmiques en una bona part. Aquell dia, el PP pot sortir guanyador, i encara més decidit a continuar pel camí de la bogeria política , o derrotat i començar-se a preguntar si cal canviar d’estrategia.
La segona gran ocasió seran les properes eleccions generals de l’any vinent. Allà llençaran la resta. I d’aquí fins allà hi ha molt temps per veure i fer coses. L’actual tensió es fa insoportable perquè espatlla moltes bones ocasions per millorar la situació política, però també la econòmica i empresarial. Un país no pot estar en permanent estat de campanya crispada i sense les mínimes regles de comportament democràtic.
Però, així estem, i nomès les eleccions poden modificar la situació. I dintre del PP hi ha grans esverats i alhora grans covards ,incapaços d’aturar aquesta dinàmica. Formar part de candidatures del PP, significa estar d’acord amb la línia política d’un partit que ha trencat les més sagrades línies d’actuació democràtica. Que no vulguin ara amparar-se en que son els de Madrid, o d’altres indrets, els que es comporten així. Perquè en altres llocs, a més tenen un important nombre de corruptes. I és que actuar sense límits porta conseqüències ilimitades. Ho estem veient cada dia.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.