Joan Roma

LES DIFICULTATS D’UNA CENTRAL DE BIOMASSA

He tingut ocasió de tractar en diferents ocasions el tema de l’ús de la biomassa per generar energia elèctrica. Puc assegurar que encara estem lluny de fer-la mínimament viable.
El principal problema rau en l’elevat cost de la recollida i transport del producte: la biomassa. Es a dir, les restes vegetals que serveixen de combustible.
Estem en un territori muntanyós, rebregat i mal comunicat. Tot plegat origina uns costos enormes de recollida, trituració i transport cap a la planta de generació que sinó és altament subvencionada ,és inviable.
I ha de ser subvencionada en orígen i en tarifa. Per aquest motiu en diferents ocasions s’ha abandonat la idea.
Fa prop d’un vintena d’anys que molts recordaran una iniciativa de neteja de boscos que pretenia, posteriorment portar el producte cap a diverses centrals de biomassa que es volien posar en uns quants indrets del país. Una central precisament estava prevista en el Solsonès i una altra en un extrem del Berguedà o ja en el Ripollès.
Estudiades les necessitats per alimentar aquestes centrals es va veure que eren inassolibles. En primer lloc pel volum de restes vegetals que consumiria la central, després per l’enorme cost de la recollida, trituració en origen i finalment la impossibilitat d’oferir unes tarifes molt subvencionades per quadrar les números.
De tant en tant tornen a sortir propostes com la que ara tenim damunt la taula al Solsonès, però sóc molt escèptic respecte la viabilitat.
Sincerament la única possibilitat de poder quadrar números, i encara amb moltes subvencions al darrere, seria que Tradema es plantegés aquesta planta. Amb el producte final de rebuig de la fusta que utilitzen podria donar lloc a una petita planta de biomassa que per una banda oferís aigua calenta i calefacció a alguns edificis del seu entorn o algun equipament de Solsona i una altra part la convertís en energia per la pròpia fàbrica.
Altres opcions independents ,deslligades d’una gran indústria forestal, no han estat viables en altres llocs estudiats. Les tones diàries que cal recollir, triturar i transportar cap a la planta no compensen la energia que produeixen.
I les subvencions a tarifes tenen uns límits molt concrets. Com també la temporalitat i la qüestionabilitat d’aquestes ajudes per part del sector energètic i forestal que consideren molt més pràctic subvencionar la neteja de boscos i l’ús d’aquests productes cap a la indústria de la fusta que no pas que serveixin per cremar.
I garantir el subministrament permanent d’una planta, per petita que sigui, no la garanteix tota la massa forestal d’un sola comarca com el Solsonès. D’aquí la prudència en que cal prendre iniciatives com la anunciada avui, o altres propostes que estudia Medi Ambient, però que encara no tenen una traducció clara sobre el terreny.
Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament pel PSC.