Tuesday, March 28, 2006
– MENTIDES , NO
No era la meva intenció introduir la polèmica en la fase final de les negociacions, acord i signatura dels pactes sobre l’ ABOCADOR COMARCAL DEL BERGUEDÀ, però les noticies aparegudes aquests darrers dies i la entrevista d’aquest diumenge de la Presidenta del Consell Comarcal, Montserrat Ribera, m’obliguen a exigir un mínim de serietat i sobretot sinceritat. Mentides, no, i menys a aquestes alçades .
I és que és ben fàcil de rebatre totes i cadascuna de les afirmacions de la Presidenta en relació a la problemàtica de l’abocador.
En primer lloc, vull deixar clar que el llarg procés de recerca i instal·lació de l’abocador comarcal del Berguedà fou complex, complicat i motivat per la urgència d’haver de tancar una dotzena d’abocadors incontrolats que teníem a la comarca.
El PSC va donar un exemple clar de lleialtat institucional, col.laborant amb l’ aleshores President del C.C Jaume Farguell per trobar una solució adient. Molts ja no recorden els fums i pudors dels antics abocadors municipals.
Tots plegats fórem mal assessorats per la Generalitat (recordo sota govern de CiU). La Junta de Residus va creure que la via elegida era la adequada i amb acord complert o sense es podia tirar endavant l’abocador.
La realitat i la justícia ens va mostrar que estaven equivocats. I malgrat nombroses variaciones, rectificacions si canvis les sentències anaven caient ,fins la fase final.
I arribem a la darrera etapa. Sota presidència de Montserrat Ribera, en diferents ocasions el PSC havíem demanat la situació real del problema i les vies elegides per resoldre-la. La realitat passava per “contemporitzar” es a dir guanyar temps que volia dir anar passant els anys i veure si tot quedava encallat en algun lloc. Mentrestant es continuava abocant i la vida seguia sota el principi de qui dia passa any empeny.
En diverses sessions del Consell havíem qüestionat les “negociacions” o “contactes” perquè no ens creiem que fos impossible l’acord. Cada vegada es contestava que no hi havia res a fer. Que el propietari només pretenia el tancament i el buidatge i estava tancat a qualsevol acord.
Aquesta mateix opinió la mantenia el Sr. Josep Badia que com alcalde de Berga havia fet algun intent no mantingut ni sostingut de contacte amb el propietari.
La decisió del equip de govern del Consell era la de donar per perdut tot i aguantar el màxim per anar aprofitant la lentitud de la justícia.
I per part de la Presidenta la proposta, alimentada per l’anterior govern de la Generalitat, era de que en cas de tancament ,la solució “fàcil i ràpida” era anar a Manresa. Es considerava que allà estaven interessats en rebre les deixalles del Berguedà i tindríem un preu clarament polític i interessant.
En vàries ocasions el PSC va manifestar a la Presidenta que els municipis de la Mancomunitat del Bages no tenien cap interès ni cap intenció de rebre les deixalles, ni podien aplicar cap taxa especialment baixa. I el propi alcalde de MANRESA així li va manifestar a la presidenta.
En resum a finals de 2003, la presidenta donava per impossible el diàleg i la negociació amb la propietat de l’abocador,manifestant que les peticions eren impossibles d’acceptar. Acceptava com a mal menor i inevitable haver de tancar i anar cap a Manresa i la estratègia dels advocats del Consell era la de dir que no es podia buidar l’abocador pel perill que representaven els gasos de descomposició.
AQUESTA ERA LA REALITAT A FINALS DE 2003 I PRINCIPIS DE 2004. Se’ns havia dit que els contactes i negociacions amb la propietat topaven amb la intransigència i ganes de fer mal. Anaven a la exigència del tancament pur i dur , i també al buidatge.
Es en aquest ambient de final de tot i de impossibilitat de trobar una solució adient per part de l’equip de govern de CiU que el PSC EN UN PLE DEL CONSELL, VA RECLAMAR LA OPORTUNITAT DE INTERVENIR I TROBAR SOLUCIÓ ALLÀ ON HAVIA FRACASSAT CIU.
Els testimonis dels 19 consellers presents poden corroborar aquesta versió. Es va demanar atorgar al Grup Comarcal Socialista el paper de NEGOCIADOR OFICIAL. I es comprometia a donar compte dels acords i propostes finals abans de prendre un acord definitiu.
El Grup Comarcal Socialista va encomanar la feina al diputat Joan Roma. I al cap de 15 dies del Ple del Consell tingué la primera reunió amb el Advocat Climent Fernández.
La primera gran sorpresa fou que NINGÚ S’HAVIA SENTAT A NEGOCIAR AMB ELL, I ELS CONTACTES AMB EL PROPIETARI HAVIEN ESTAT ESPORÀDICS I SENSE CAP FONAMENTACIÓ LEGAL NI CONTINUÏTAT.
A la primera reunió el negociador, Joan Roma, va comprovar la voluntat negociadora de l’altra part sempre i quan tot estès presidit per la serietat i les ganes d’arribar a acords sense imposicions ni amenaces.
Entre la primera i segona reunió es va presentar una primera proposta de acord ,contingut en un document de 8 punts. De fet amb algunes modificacions aquest primer document ha servit de base a la resta de la negociació.
Posteriorment es varen enviar un parell de correus, amb canvis proposats per una i altra part. Es varen fer algunes trucades telefòniques. A la tercera reunió, em va demanar assistir-hi la Presidenta Montserrat Ribera amb Ramon Llobet. He de dir que foren més un entrebanc que una ajuda, de manera que les converses continuaren en dues reunions més i algun altre correu i fax.
Arribats ja a un punt mol avançat de possible acord, vaig fer algunes consultes a la Generalitat i de comú acord consideràrem indispensable tenir un expert. Aquí entrà en acció l’advocat Joan Perdigó, expert en temes mediambientals i que jo ja coneixia perquè l’havia fet treballar en el tema de la Planta embotelladora de Gósol.
El març de 2005 , la major part de la proposta estava pactada i considerada raonable per totes les parts. La Generalitat acceptava fer-se càrrec de la compra i la posterior tramitació i renovació de llicència.
Des d’aleshores ençà he tingut 3 altres actuacions per desencallar alguna part del procés que ha anat més lent del previst, en part per la falta de dedicació de l’equip de govern del Consell, el qual allargava algunes consultes i decisions de manera absolutament imprevisible.
Però, al final l’ACORD. Un bon acord perquè sempre havia posat com a condició per poder-hi arribar que fos possible la reobertura i un mínim de 10 anys de funcionament per poder absorbir i assumir el sobrecost del pacte. Es a dir, en 10 anys és fàcil repercutir sobre els rebuts de tota la comarca, el cost dels errors comesos.
He de dir que el representant del propietari entenia i acceptava aquesta necessitat de facilitar una repercussió moderada sobre els rebuts i això s’ha aconseguit.
Per últim, tots els càrrecs polítics dels Consells Comarcals dels darrers 15 anys som co-responsables d’aquells errors i ara d’aquesta solució. Varem ser mal aconsellats per una Junta de Residus prepotent i mal informada. Hem de demanar disculpes als ciutadans pels nostres errors i pels costos que això representa. Lamento no haver aconseguit que fos la Diputació de Barcelona la que ens assessorés i portés la tramitació de l’abocador. Ho vaig demanar i es va refusar, però dels resultats ens som tots responsables.
Per acabar en política és exigible LA VERITAT I LA HONESTEDAT. Aquests dies hem tingut la prova d’una presidenta que ha faltat greument a aquests dos principis. Era ben fàcil reconèixer la realitat. Es la que coneixen tots els que han participat directa o indirectament en el procés. I no hauria de costar res acceptar la realitat.
Puc afirmar clarament que si el Grup Comarcal Socialista no hagués fet la proposta de poder negociar, en el Ple del Consell Comarcal celebrat a principis de 2004, aquest acord no s’hagués produït.
La presidenta i amb ella l’equip de govern de CiU havien donat per tancat el tema i buscaven altres solucions fora de la comarca.
El PSC ha estat congruent amb la seva condició de partit de govern en una part de municipis de la comarca i de demostrar que des de la oposició també es poden solucionar temes tant complicats i mal portats com el de l’abocador. I puc afirmar que la posició de la presidenta en aquest afer ha estat realment ben poc eficaç, però ara a més mentint davant la realitat.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC.
No era la meva intenció introduir la polèmica en la fase final de les negociacions, acord i signatura dels pactes sobre l’ ABOCADOR COMARCAL DEL BERGUEDÀ, però les noticies aparegudes aquests darrers dies i la entrevista d’aquest diumenge de la Presidenta del Consell Comarcal, Montserrat Ribera, m’obliguen a exigir un mínim de serietat i sobretot sinceritat. Mentides, no, i menys a aquestes alçades .
I és que és ben fàcil de rebatre totes i cadascuna de les afirmacions de la Presidenta en relació a la problemàtica de l’abocador.
En primer lloc, vull deixar clar que el llarg procés de recerca i instal·lació de l’abocador comarcal del Berguedà fou complex, complicat i motivat per la urgència d’haver de tancar una dotzena d’abocadors incontrolats que teníem a la comarca.
El PSC va donar un exemple clar de lleialtat institucional, col.laborant amb l’ aleshores President del C.C Jaume Farguell per trobar una solució adient. Molts ja no recorden els fums i pudors dels antics abocadors municipals.
Tots plegats fórem mal assessorats per la Generalitat (recordo sota govern de CiU). La Junta de Residus va creure que la via elegida era la adequada i amb acord complert o sense es podia tirar endavant l’abocador.
La realitat i la justícia ens va mostrar que estaven equivocats. I malgrat nombroses variaciones, rectificacions si canvis les sentències anaven caient ,fins la fase final.
I arribem a la darrera etapa. Sota presidència de Montserrat Ribera, en diferents ocasions el PSC havíem demanat la situació real del problema i les vies elegides per resoldre-la. La realitat passava per “contemporitzar” es a dir guanyar temps que volia dir anar passant els anys i veure si tot quedava encallat en algun lloc. Mentrestant es continuava abocant i la vida seguia sota el principi de qui dia passa any empeny.
En diverses sessions del Consell havíem qüestionat les “negociacions” o “contactes” perquè no ens creiem que fos impossible l’acord. Cada vegada es contestava que no hi havia res a fer. Que el propietari només pretenia el tancament i el buidatge i estava tancat a qualsevol acord.
Aquesta mateix opinió la mantenia el Sr. Josep Badia que com alcalde de Berga havia fet algun intent no mantingut ni sostingut de contacte amb el propietari.
La decisió del equip de govern del Consell era la de donar per perdut tot i aguantar el màxim per anar aprofitant la lentitud de la justícia.
I per part de la Presidenta la proposta, alimentada per l’anterior govern de la Generalitat, era de que en cas de tancament ,la solució “fàcil i ràpida” era anar a Manresa. Es considerava que allà estaven interessats en rebre les deixalles del Berguedà i tindríem un preu clarament polític i interessant.
En vàries ocasions el PSC va manifestar a la Presidenta que els municipis de la Mancomunitat del Bages no tenien cap interès ni cap intenció de rebre les deixalles, ni podien aplicar cap taxa especialment baixa. I el propi alcalde de MANRESA així li va manifestar a la presidenta.
En resum a finals de 2003, la presidenta donava per impossible el diàleg i la negociació amb la propietat de l’abocador,manifestant que les peticions eren impossibles d’acceptar. Acceptava com a mal menor i inevitable haver de tancar i anar cap a Manresa i la estratègia dels advocats del Consell era la de dir que no es podia buidar l’abocador pel perill que representaven els gasos de descomposició.
AQUESTA ERA LA REALITAT A FINALS DE 2003 I PRINCIPIS DE 2004. Se’ns havia dit que els contactes i negociacions amb la propietat topaven amb la intransigència i ganes de fer mal. Anaven a la exigència del tancament pur i dur , i també al buidatge.
Es en aquest ambient de final de tot i de impossibilitat de trobar una solució adient per part de l’equip de govern de CiU que el PSC EN UN PLE DEL CONSELL, VA RECLAMAR LA OPORTUNITAT DE INTERVENIR I TROBAR SOLUCIÓ ALLÀ ON HAVIA FRACASSAT CIU.
Els testimonis dels 19 consellers presents poden corroborar aquesta versió. Es va demanar atorgar al Grup Comarcal Socialista el paper de NEGOCIADOR OFICIAL. I es comprometia a donar compte dels acords i propostes finals abans de prendre un acord definitiu.
El Grup Comarcal Socialista va encomanar la feina al diputat Joan Roma. I al cap de 15 dies del Ple del Consell tingué la primera reunió amb el Advocat Climent Fernández.
La primera gran sorpresa fou que NINGÚ S’HAVIA SENTAT A NEGOCIAR AMB ELL, I ELS CONTACTES AMB EL PROPIETARI HAVIEN ESTAT ESPORÀDICS I SENSE CAP FONAMENTACIÓ LEGAL NI CONTINUÏTAT.
A la primera reunió el negociador, Joan Roma, va comprovar la voluntat negociadora de l’altra part sempre i quan tot estès presidit per la serietat i les ganes d’arribar a acords sense imposicions ni amenaces.
Entre la primera i segona reunió es va presentar una primera proposta de acord ,contingut en un document de 8 punts. De fet amb algunes modificacions aquest primer document ha servit de base a la resta de la negociació.
Posteriorment es varen enviar un parell de correus, amb canvis proposats per una i altra part. Es varen fer algunes trucades telefòniques. A la tercera reunió, em va demanar assistir-hi la Presidenta Montserrat Ribera amb Ramon Llobet. He de dir que foren més un entrebanc que una ajuda, de manera que les converses continuaren en dues reunions més i algun altre correu i fax.
Arribats ja a un punt mol avançat de possible acord, vaig fer algunes consultes a la Generalitat i de comú acord consideràrem indispensable tenir un expert. Aquí entrà en acció l’advocat Joan Perdigó, expert en temes mediambientals i que jo ja coneixia perquè l’havia fet treballar en el tema de la Planta embotelladora de Gósol.
El març de 2005 , la major part de la proposta estava pactada i considerada raonable per totes les parts. La Generalitat acceptava fer-se càrrec de la compra i la posterior tramitació i renovació de llicència.
Des d’aleshores ençà he tingut 3 altres actuacions per desencallar alguna part del procés que ha anat més lent del previst, en part per la falta de dedicació de l’equip de govern del Consell, el qual allargava algunes consultes i decisions de manera absolutament imprevisible.
Però, al final l’ACORD. Un bon acord perquè sempre havia posat com a condició per poder-hi arribar que fos possible la reobertura i un mínim de 10 anys de funcionament per poder absorbir i assumir el sobrecost del pacte. Es a dir, en 10 anys és fàcil repercutir sobre els rebuts de tota la comarca, el cost dels errors comesos.
He de dir que el representant del propietari entenia i acceptava aquesta necessitat de facilitar una repercussió moderada sobre els rebuts i això s’ha aconseguit.
Per últim, tots els càrrecs polítics dels Consells Comarcals dels darrers 15 anys som co-responsables d’aquells errors i ara d’aquesta solució. Varem ser mal aconsellats per una Junta de Residus prepotent i mal informada. Hem de demanar disculpes als ciutadans pels nostres errors i pels costos que això representa. Lamento no haver aconseguit que fos la Diputació de Barcelona la que ens assessorés i portés la tramitació de l’abocador. Ho vaig demanar i es va refusar, però dels resultats ens som tots responsables.
Per acabar en política és exigible LA VERITAT I LA HONESTEDAT. Aquests dies hem tingut la prova d’una presidenta que ha faltat greument a aquests dos principis. Era ben fàcil reconèixer la realitat. Es la que coneixen tots els que han participat directa o indirectament en el procés. I no hauria de costar res acceptar la realitat.
Puc afirmar clarament que si el Grup Comarcal Socialista no hagués fet la proposta de poder negociar, en el Ple del Consell Comarcal celebrat a principis de 2004, aquest acord no s’hagués produït.
La presidenta i amb ella l’equip de govern de CiU havien donat per tancat el tema i buscaven altres solucions fora de la comarca.
El PSC ha estat congruent amb la seva condició de partit de govern en una part de municipis de la comarca i de demostrar que des de la oposició també es poden solucionar temes tant complicats i mal portats com el de l’abocador. I puc afirmar que la posició de la presidenta en aquest afer ha estat realment ben poc eficaç, però ara a més mentint davant la realitat.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC.
# posted by joanroma @ 1:35 AM 
