Joan Roma

LA REVOLUCIÓ DEL RECICLATGE. Els canvis , en alguns àmbits, es mouen amb una rapidesa mai imaginada. Segur que tots els estimats lectors, recordaran les baixes taxes que pagàvem per la recollida d’escombraries i que ara hem vist créixer, any rere any, fins el punt que en alguns casos, es paga tant de recollida i tractament, com d’impost de contribució urbana (IBI), I la pujada, en molts casos, encara no ha tocat sostre. Temps al temps. Perquè passa? Per un exercici clar de responsabilitat personal i col·lectiva, amb nosaltres mateixos i amb el medi ambient. Els anteriors sistemes eren injustos, per una banda i inviables, pensant en el futur. Tard o d’hora havia d’arribar el moment en que el sistema havia de canviar radicalment. I és que ho tenim a tocar. Qui no recorda vint o trenta anys enrere quan cada poble, cada ciutat tenia el seu abocador? Allà, cada dia s’hi abocaven milers o desenes de milers de quilos de deixalles, amb tota mena de productes. Era habitual, ara a l’hivern amb les cendres, veure incendis que costaven d’apagar perquè anaven cremant sota muntanyes de residus, molts dels quals, tòxics. No solament era un perill d’incendi per a l’entorn sinó que la gent respirava elements de tota mena que intoxicaven persones, a quilòmetres, lluny del focus. D’aquells petits i disseminats abocadors, vam passar als abocadors comarcals. Més ben gestionats i una mica millor preparats, però que servien per enterrar tones i més tones, de tota mena de productes, pensant que si no es veuen no perjudiquen. I sí, i tant que perjudiquen, perquè les pluges van introduint aigua, que tard o d’hora surt contaminada, aigües avall. I la vida de qualsevol d’aquests abocadors, per grans que siguin tenien el termini prefixat. Calia, doncs, pensar en canviar de lloc i buscar noves ubicacions per repetir el mateix sistema, fins a l’infinit. No, aquesta no podia ser la solució, perquè mai ho ha estat. Era una via “provisional” que durava infinitament....fins que la Unió Europea, ens ha dit que prou. I ha prohibit posar diner públic, a un servei particular. I dir prou, vol dir que qui contamina paga, i paga el preu del cost real. No del cost camuflat o reduït, mitjançant fórmules , més o menys enginyoses. No, no, s’ha de comptar tot el cost de la recollida, del transport i de la tria, fins a recuperar tots els materials possibles. I només una ínfima part s’ha de procedir a la seva eliminació per sistemes el més ecològics possibles. Es evident que aquest increment de costos ha estat molt elevada i això ha repercutit en els rebuts que paguem, decidint que tothom pagui uns mínims, per ajudar a no fer rebuts màxims que molta gent no pugui pagar. D’aquí que fins i tot les cases de pagès, hagin de pagar, tot i que els seus residus domèstics, siguin mínims. D’aquí uns anys, en tornarem a parlar, i veurem que l’esforç ha valgut la pena. De fet, si mirem enrere, veurem que les antigues maneres, eren inacceptables. Després, també hem vist que les comarcals, tampoc ho eren i ara, finalment constatem que ens hem d’unir en territoris més grans, per a compartir uns serveis cada vegada més tecnificats i industrialitzats. Tocava fer-ho. Ara, ens toca a cada veí, a cada usuari, fer l’esforç de triar, i triar bé. No és tant difícil, només és qüestió d’organitzar-nos i actuar amb una rutina diària, a canvi de saber que participem en una important acció a favor del medi ambient. Val la pena !

HABITATGE: LLUITA CONTRA RELLOTGE. Curiosa paradoxa que ara siguin els partits que van estar en el govern els que reclamin com per art de màgia, solucions al problema de l’habitatge, sigui de compra o de lloguer. Vull recordar que quan els deures no es fan a temps, les solucions es fan molt més difícils. Però, dit això, veig multitud d’actuacions que van per molt bon camí. No hi ha solucions immediates, però arreu del país es noten canvis profunds en les prioritzacions de les institucions, començant pels ajuntaments, continuant per les diputacions, i finalitzant en el Govern de la Generalitat. Bé, aquí i tot, caldria afegir-hi el govern central que també s’ha posat les piles, per actuar de forma directa, o indirecta. Es evident que la principal responsabilitat recau sobre les CCAA, una vegada el govern central ha posat mesures legals i financeres per actuar amb rapidesa i eficàcia. Les que no ho fan no és per manca de mitjans sinó per manca d’interès. Allà ells, però se’ls hi haurà de recordar quan arribin conteses electorals. Pel que fa Catalunya, queda clar que el Govern Illa té clares les prioritats i ha posat en marxa un munt de mesures per fer-les realitat. No hi ha setmana que no aparegui alguna informació sobre accions i actuacions en el camp de l’habitatge, de manera que el compromís d’ assolir la xifra de 50.000 nous habitatges, d’aquí a l’any 2030, el veig factible. Però igualment cert és la carrera que han emprès tots els ajuntaments per ajudar a resoldre el principal problema. Animo tothom a mirar en els mitjans de comunicació el gran nombre d’iniciatives municipals, destinades a resoldre el dèficit d’habitatges. S’han mobilitzat recursos per a rehabilitar pisos, cases i edificis que portaven anys tancats i abandonats. Les Diputacions s’han afegit a la carrera i faciliten finançament als municipis de la seva província perquè puguin comprar i rehabilitar. Es així com multitud de cases velles, moltes situades en nuclis antics, son comprades i arreglades com per ser posades en el mercat. Suposa una doble bona feina de renovar barris i alhora atreure nous habitants. Es evident que a tots ens agradaria més rapidesa, però no és fàcil negociar les compres, moltes d’elles en mans de diversos membres d’una mateixa família que no sempre es posen d’acord en el valor i les condicions. Ja no parlo de si cal tirar endavant expropiacions que poden suposar anys de tràmits. Sempre és aconsellable arribar a acords per facilitar i agilitzar les gestions. Però, si en la major part dels 947 municipis que té Catalunya, es duen a terme aquestes actuacions, vol dir que en ben pocs anys, els habitatges posats a lloguer seran comptats per milers. I aquests milers s’afegiran als que disposi la Generalitat, per així tots plegats facilitar el descens de preus de lloguer i alhora el creixement de municipis amb baixa demografia. Tot va en la bona direcció, cosa que contradiu als més pessimistes o als que directament voldrien fracassessin aquestes iniciatives. La batalla és lenta, però s’està guanyant.

¿RENUNCIARÁN LOS MAGISTRADOS DEL SUPREMO? Si el anterior artículo lo titulé: “Estupefacto es poco”, el de hoy, cuesta encontrar el adjetivo más adecuado porque va de increíble, inimaginable, hasta el más terrible de todos: injusto. Y cuando la Justicia es injusta, hemos llegado a cumbres borrascosas, porque anuncian otros desmanes, impropios de un Estado de derecho, donde impera una democracia plena. Son muchos años de despropósitos y al final los errores se pagan. Los que tenemos ya algunos años a la espalda y hemos conocido, en vivo y en directo, algunos de los grandes nombres que hicieron posible la Transición y el pleno asentamiento de la democracia, ya dijimos que lo que se hizo en materia de Defensa, se debería haber llevado a cabo, en el ámbito de la Justicia. La endogamia en uno de los pilares del Estado, lleva a que algunos crean tener derecho a interpretar las leyes, actuar en contra de lo que consideran inadecuado o no apto para la España actual, y finalmente, actuar en consecuencia. Se ha llegado a un punto en que los demócratas de teoría y obra, tenemos que reclamar poner orden en un ámbito, en el cual unos pocos, consideran poder hacer y deshacer a su antojo. La sentencia condenatoria al Fiscal General, colma el vaso, porque supone no sólo un descrédito de primer orden hacia la Justicia, sino también considerarse intocables y ajenos a tener que rendir cuentas, ante el pueblo español. Aquí y ahora, si alguien tenía alguna duda sobre la necesidad de que sean las Cortes Generales, las que intervengan, en el nombramiento de una parte de los representantes, en las instituciones judiciales, se le ha desvanecido. Es impensable dejar en manos de jueces y fiscales, nombrar a los cargos de la carrera judicial. Dicho esto, vayamos al asunto. Ya tenemos un avance de la sentencia, sin explicaciones ni detalles, sobre los fundamentos jurídicos con los que intentarán justificar su decisión, los cinco magistrados sentenciadores. Todos estaremos enfrascados en su contenido. ¿Y a continuación? No tengo ninguna duda de que el Fiscal General va a recurrirla ante el propio Tribunal, con la seguridad de que la refrendarán. Bien, a partir de aquí, García Ortiz, va a llevar esta sentencia al Tribunal Constitucional (TC) y quizás también al Tribunal de Justicia de la UE (TJUE). Debería hacerlo, porque se estudiará en todas las Facultades de Derecho de España, UE, y más allá, como modelo de justicia- injusta. Hay que animar, a acortar plazos, para no tener que esperar años a conocer el resultado de estos recursos. Empecemos por el primero: el TC. Supongamos que el TC considere nula la sentencia, ¿qué consecuencias tendrá? Para García Ortiz, reparar parte del daño causado, pero nadie le quitará todo lo padecido y el deshonor que han pretendido causarle. Estos son daños irreparables, de por vida. Y a los sentenciadores del TS, ¿qué debemos exigirles? Supongo que estaremos de acuerdo en que deben dejar sus cargos y ser separados de la Justicia, de forma inmediata. Quien así actúa una vez, puede actuar cien. No podemos tener altos representantes de la Justicia, si en una actuación de máximo nivel, no han sido capaces de actuar, en estricto cumplimiento de la ley y no, por intereses ajenos. Aquí nos quedamos, de momento. En mi vida, me han llevado ante tribunales, muchas veces, siendo totalmente inocente. Al final, se hizo justicia, y tuve sentencias favorables. Mi crédito en la Justicia era fuerte, pero en los últimos años, se ha ido desvaneciendo. Con esta sentencia del TS, y otras actuaciones de diversos jueces y magistrados, ha quedado demostrada la necesidad urgente de modificar las actuales leyes y reglamentos que regulan el funcionamiento de jueces y fiscales. Es demasiado importante, no queden en sus manos, porque algunos, no son justos.

JUNTS: A LA RECERCA DEL NORD PERDUT. Qui digui que ho ha vist tot a la vida, s’equivoca. Només falta fer seguiment a la política catalana i espanyola, per a comprovar que sempre pot trobar novetats , posicionaments i decisions extravagants, sorprenents o pitjor encara, d’un ridícul extrem. De tant anunciar que “venia el llop”, al final tenia una certa curiositat per veure quin as a la mànega es treia Junts, per reblar el clau i anar encara més lluny en la seva gesticulació i amenaces. Ara, anava de debò. Res de noves giragonses. No solament farien sortir la portaveu Míriam Nogueras amb cara indignada sinó que la farien parlar en nom “del poble català”. Aquí, trobem el primer obstacle important. Afirmar que “el poble català no acceptarà / permetrà/ tolerarà...”, grinyola pels quatre costats perquè actualment el poble català, entenent per poble català, a tots els que viuen i treballen a Catalunya, es composa de 8,2 milions. La xifra més alta de la nostra història. Doncs bé, a les eleccions catalanes ( 2024), Junts va obtenir 681.470 vots. I a les generals de 2023, el seu resultat fou de 395.429. Tenint en compte que el cens de Catalunya se situa en els 5.754.952, es fa evident que la seva representació és molt minoritària, tant en unes com en altres conteses electorals. No poden parlar en nom del poble català, perquè és infinitament més ampli i variat. Sorprèn, o no?, el darrer posicionament, perquè és repetició d’altres d’anteriors. De fet, suposa entrar en la anti-política. Per dir a tot que no, millor es quedin a casa. En política, hi estem per dir que sí o que no, en funció del que es discuteix. Però, hi ha altres vies, com presentar propostes, alternatives, modificacions, etc. Si no s’hi va a fer res, perquè no renuncien als càrrecs ? Perquè no marxen de Madrid? Perquè no pleguen les persones, nomenades per ells, per estar en organismes, entitats i consells d’empreses estatals ? Produeix una certa sorpresa, veure com un partit, que podria ser rellevant, en la política catalana i espanyola malmet el seu poder en banalitats molt poc serioses. Es volen desmarcar de l’antiga Convergència i no fer cas al president Tarradellas, però ara i aquí, les seves posicions els porten cap a la irrellevància. Ja entenc que molts alcaldes i regidors es plantegin el moment de plegar. Deixar perdre grans ocasions de progrés i millores, és contrari a l’esperit de la política. Una vegada topin amb la realitat, hauran d’iniciar el camí cap a la recerca del nord perdut. Serà dur i complicat perquè hauran de fer la travessia del desert quan seria hora de recollir els fruits sembrats. Estranya situació la que viuen, però resultat de dependre d’una persona que ha perdut el sentit de la realitat.

¿PARA CUÁNDO EL RETORNO DE LOS FUGADOS? Dejémonos de relatos épicos, exilios inventados y custodia de las instituciones históricas. Desde tiempos inmemoriales la huida de un capitán, dejando a su suerte a su tripulación y al pasaje, se le tilda de cobardía. Así, sin otros títulos, la huida de Carles Puigdemont, en el maletero de un coche, para cobijarse en un país con extraños comportamientos judiciales, debe entenderse como alguien que no quería someterse a la acción de la Justicia española. No fue el único, porque de hecho le imitaron todos los miembros del Consell Executiu, en una desbandada que quedará entre los hechos más lamentables y vergonzosos de la historia de Cataluña. Como niños pequeños ante una travesura, huyeron en vez de quedarse y hacer frente a las responsabilidades políticas y judiciales por acciones y actuaciones que rompieron todas las normas de conducta, en un Estado donde imperaba e impera la democracia plena. Dejo para los historiadores la exacta concatenación de hechos para que nadie los modifique, los endulce o los tergiverse como se ha hecho por parte de las entidades y partidos independentistas. Han querido ver épica donde hubo indecisiones, actos fallidos, engaños y falsedades. Ninguno de los causantes de tantos efectos negativos debería estar o volver a la política. No se lo merecen ni nos lo merecemos los catalanes. Si ahora Oriol Junqueras (ERC) quiere repetir de candidato, que lo haga, irá muy bien para dejarle claro, con los resultados en la mano, que la ciudadanía no le quiere ver nunca más al frente de ninguna institución. Y si lo quiere hacer Puigdemont (Junts), adelante, será otra pieza que caiga estrepitosamente ante las urnas. Estos egos llevarán a sus partidos a hundirse electoralmente. Y si alguien como Josep Rull, presidente del Parlament, intenta relevarle le pasará lo mismo. Fue uno más de los componentes de la desbandada. Pero, volviendo al principio. Dejo claro que mi voto fue a favor de la concesión de la amnistía. No por cercanía con los amnistiables sino porque el país la necesitaba. De hecho, ellos no la merecen, pero va con el paquete global. Hay que girar página y para ello hay que perdonar a unos iluminados que siendo adultos se comportaron peor que niños malcriados. Repasar sus actuaciones produce vergüenza ajena, pero el pasado, pasado está y hay que mirar al futuro. En este caso, la ley de amnistía ha sido fundamental. Haber vivido el proceso desde un puesto institucional como el de alcalde de un municipio, y miembro activo del partido socialista, supuso todo tipo de amenazas, presiones y tensiones que obligan a “ni perdonar ni olvidar” pero sí a dar paso a una nueva etapa, en la cual ya nada volverá a ser como antes. Precisamente la victoria de Salvador Illa, ha reforzado el paso a otra etapa y estoy convencido de que durará muchos años, más de los que se imaginan sus adversarios, sobre todo si se presentan dos de los principales causantes de aquellos males. Es por todo ello que interesa el retorno de los más cobardes: Puigdemont, Puig y Comin. Con ellos cerraremos para siempre una triste etapa de nuestras vidas y de la historia de Cataluña. Y que nadie imagine su salida a saludar en algún balcón institucional. Si acaso deberán hacerlo, en algún balcón de su casa, si lo tienen.

QUAN ÈREM SUBSAHARIANS. Perdoneu l’ús d’aquesta adscripció geogràfica, però serveix per a exposar la situació en la que ens trobàvem els catalans i amb ells tots els espanyols, 50 o 60 anys enrere quan formàvem part de les onades d’immigrants a la recerca de treball, a nivell d’Europa i /o Llatinoamèrica. Es bo recordar als qui ara s’oposen , denigren i menystenen als qui venen de terres llunyanes a buscar treball, fugint de guerres, persecucions i misèria, que cosa semblant vam fer nosaltres mateixos en la llarga i dura postguerra. En progressives onades, van anar sortint d’Espanya, milers, desenes de milers, centenars de milers, fins arribar als prop de tres milions, d’homes i dones, buscant on trobar feina per viure i enviar diners cap a la pobra Espanya. Per alguns dels països on arribaven ( Alemanya, Suïssa, Àustria, Països Baixos, Bèlgica, ets)la procedència, era equivalent a molts dels que ara qualifiquem com subsaharians. En aquells anys, Espanya era considerat un país depauperat, poc culturitzat, molt poc industrialitzat, a la cua d’un continent que encara no havia decidit unir forces per a constituir la UE. Es feia difícil encaixar en aquelles societats, aprendre el seu idioma, costums i tradicions per aconseguir la desitjada integració. Molt pocs ho aconseguien perquè hi havia un abisme entre uns i altres. Fou així, com aquelles onades arribaven i s’organitzaven en una mena de guetos que perduraven anys, molts anys. Molts d’ells, durant tota una vida. S’ha de conèixer el nostre passat, per a poder jutjar i comprendre el present. Quan alguns partits i molts ciutadans critiquen els immigrants que arriben, haurien de recordar el nostre passat, fins i tot el de molts pares i avis que van fer el mateix. Molts d’ells, no van aprendre mai els idiomes dels països on treballaven i residien, ho puc explicar perquè ho vaig viure i n’he fet el seguiment, durant prop de cinquanta anys. Les dificultats son immenses i només si facilitem les coses, aconseguirem trencar l’aïllament i els guetos que els nostres predecessors van tenir. Aquells temps han passat, però és bo tenir-los en compte per no repetir els mateixos errors. I arribats aquí, mirem al nostre entorn i veurem fins a quin punt els necessitem. No hi ha àmbit ni sector essencial que no estigui necessitat de mà d’obra barata, adaptable i disponible a qualsevol hora i dia de la setmana. També els qui vam emigrar, teníem aquesta disponibilitat i vam ser els qui vam renovar pobles i ciutats, infraestructures, equipaments i serveis, d’un munt de països destrossats i retardats pels efectes de la segona guerra mundial. En resum, la vida és una roda i ara som nosaltres els receptors d’immigració de terres llunyanes. No vulguem reproduir els errors vistos i patits, i anem cap a facilitar l’arribada i integració, per les millors vies possibles.

ESTUPEFACTO, ES POCO. He seguido, con especial interés, el juicio al Fiscal General del Estado, García Ortiz y debo confesar que ha superado todas las expectativas imaginadas. ¿Cómo es posible haber llegado a juicio sin ninguna prueba concluyente? ¿Cómo es posible aceptar una investigación con acciones y actuaciones, nunca vistas ni imaginadas, en un cargo de este nivel? ¿A quién se le ocurre enviar a agentes de la UCO al despacho del Fiscal General, para que buscasen, revolvieran y manipularan todo tipo de materiales, archivos y elementos electrónicos? Impensable, en cualquier otro país de nuestro entorno. Pero, es que de lo visto y escuchado no se desprende ninguna prueba clara, razonable, contundente contra el enjuiciado. He quedado más que estupefacto ante tamaño disparate que nos lleva a preguntarnos hasta dónde algunos pretenden llevar la guerra contra el presidente del gobierno, porque de esto va esta historia. Alguien pretendía cobrarse un trofeo de primer nivel, para, acto seguido pedir otra superior. En fin, terminado el juicio, todo el país estará pendiente de la redacción de una sentencia que puede depararnos todavía alguna sorpresa si continúa el espectáculo de retorcer argumentos, colegir actuaciones e imaginar movimientos imaginarios. En este proceso sale muy mal parada la Justicia, en mayúsculas, también la UCO, y algunos elementos de Fiscalía y Magistratura, capaces de moverse por “intuiciones” o “deducciones” que pensábamos eran propias de otros ámbitos. Con toda la distancia que supone este proceso, respecto a mis problemas con la justicia, no dejo de pensar en el mal uso que algunos hacen, para conseguir objetivos concretos. En el caso del Fiscal General, era, de entrada conseguir su renuncia. Con ella, el primer éxito se hubiera conseguido. Celebro no lo haya hecho, porque suponía un nefasto antecedente, para futuras maniobras similares. En mi caso concreto, también fui llevado una docena de veces ante los tribunales, por denuncias de Convergencia, unas veces, otras por un enfermo mental, manipulado debidamente por personas interesadas en conseguir, en los tribunales, lo que no conseguían en las urnas. Y no siempre es fácil demostrar la inocencia cuando se acusa de temas con total falta de documentación. A veces, las denuncias pueden ser sorprendentes, por imaginativas y surrealistas. Me permito exponer a los amables lectores, como mi primera comparecencia ante la justicia fue, por una acusación de haber producido daños, en el vehículo del denunciante, aprovechando que estaba aparcado en la plaza del pueblo. Para ello, aportaba una foto de la entrada del ayuntamiento, con un fondo totalmente oscuro, donde supuestamente salía yo con un punzón, dispuesto a cometer semejante acción delictiva. Como él había supuesto que haría tal cosa, se había colocado en posición adecuada para obtener la foto en cuestión. ¿Realidad o ficción? Pura y dura realidad, de una persona que a lo largo de unos diez años presentó unas quinientas (500) quejas y/o denuncias contra mi persona, en tanto que alcalde o contra el ayuntamiento, en general. Pues bien, al primer juicio, le siguieron otros diez, todos con resultado de absolución, pero si se hubiera seguido el principio de quien sea imputado, renuncie a su cargo, el denunciante, individual, o los que estaban detrás del partido político, habrían conseguido sus objetivos: sacarme de la alcaldía. Romper la decisión del pueblo que me dio su confianza, a lo largo de siete mandatos consecutivos. Perdonen esta exposición personal, pero me aproxima a la persona del Fiscal General por lo que debe haber pasado, durante tantos meses, y lo que le queda todavía, hasta tener la resolución final. Me siento conmovido por la seriedad de la persona y de la extrema fidelidad a su cargo. Encuentro indignante las acusaciones y las formas en que ha sido investigado, así como los graves errores ( o no lo eran???) de entrar en su despacho y manipular datos, de extrema confidencialidad. Increíble lo que hemos visto y oído. Espero no tener que repetir determinados adjetivos, cuando tengamos sentencia. No puedo imaginar otra que no sea la de absolución completa. A partir de aquí, espero se produzcan renuncias en el ámbito de la instrucción y la investigación. De ellos, hablaremos en el momento oportuno.

ROSALIA: TRENCADORA DE MOTLLES. Qui ens havia de dir que una catalana de 33 anys, filla de Sant Esteve Sesrovires, se situés al capdamunt del món musical, en una carrera difícil, molt treballada i esforçada que finalment ha obtingut l’èxit merescut. A dia d’avui, se situa com el personatge català, més conegut arreu del món. Increïble. I ens serveix per exposar les virtuts de trencar motlles, i no tenir barreres ni fronteres, a l’hora d’exposar les seves idees i qualitats musicals. No té manies ni segueix directrius en cap matèria, però ara vull exposar la lingüística. Es capaç de fer servir 14 idiomes d’arreu del món i anar a Montserrat per cantar amb l’Escolania, sigui en català sigui en castellà. I com no podia fallar, han sortit alguns talibans de la llengua, esgarrifats que l’Escolania podés fer ús del castellà, i no parar atenció en que ho han fet en llatí múltiples vegades i lògicament també en anglès i en alguns altres idiomes quan van pel món i interpreten composicions, lligades al país on es troben. D’això se’n diu, estar oberts al món mundial. El nostre futur és poliglota, i qui es vulgui limitar a quedar-se a casa, que ho faci , però no ho vulgui imposar a la resta. Fins i tot l’ús de diversos idiomes acaba de ser reconegut com un mètode molt eficaç per tenir i mantenir la vivesa cerebral , en contra de l’envelliment mental. Però, tornant al principi. Tenir a casa una artista d’aquest nivell és molt útil de cara a internacionalitzar el nostre país. Haver tingut grans personalitats en el passat, serveix com a carta de presentació, però tenir-ne d’altres, a dia d’avui, encara té més utilitat perquè son models a seguir. Tant li fa que siguin escriptors, cineastes, músics, intel·lectuals, o tècnics d’alt nivell en qualsevol matèria. Un país amb un estol de primeres figures, vol dir que és un bon lloc on invertir i/o residir. I ja entenc les enveges d’alguns prohoms del país, alguns dels quals, lligats a la febre del procés. Encara pensen que només es pot ser un bon català si només es fa ús del català. I si només es pensa en com el país pot sortir de l’entramat d’Espanya i amb ella, de la UE, perquè no ho dubti ningú. Una cosa va lligada a l’altra, cosa que sempre es va voler amagar durant els anys del procés. Doncs, queda clar que hi ha altres maneres de ser català, tot i viure i conviure amb Espanya, i amb la resta del món. Rosalia és una mostra clara d’aquesta vida, en plural. No es limita ni amb l’idioma ni amb els llocs on viure i conviure. Volta per tot el món i es fa amb gent de tot el món. Es una esplèndida manera de trencar fronteres de tot tipus. Es un magnífic model per als joves que veuen espais oberts, on altres els volen tancats. I és lògica l’enveja quan en ben pocs anys, ha creat i venut milions de les seves obres, on altres, només les poden comptar per milers o desenes de milers. Benvinguda creació, benvinguda desenvoltura i llibertat de moure’s pel món.