Joan Roma

LA DESASTROSA GESTIÓN DE LOS DESASTRES. Cuando alguien se embarca en responsabilidades políticas, tiene que tener muy clara, cuál es su preparación y formación, antes de aceptar un cargo. No hay concejalías “marías” para las cuales con poca dedicación y formación se pueden salvar los muebles. Puede haber alguna en algún pueblo pequeño, pero cada vez se requieren más conocimientos y esfuerzos para gestionar bien un ámbito concreto. Lo digo como miembro de un equipo de gobierno durante 40 años en un ayuntamiento, 28 de los cuales en tanto que alcalde –presidente. Pero, igual se puede decir para diputados de diputaciones, consejeros de gobiernos autonómicos y por supuesto, ministros del gobierno central. Formar equipos sólidos y eficientes, es el primer gran reto de todo presidente, sea el que sea, el nivel de la administración. Dicho esto, desde hace años me pongo las manos en la cabeza, cada vez que escucho o leo las acciones y actuaciones de los responsables de ámbitos muy delicados, en los gobiernos de CCAA en manos del PP. Podría decir lo mismo de ministros, bajo los mandatos de J M Aznar o de M. Rajoy, pero sigamos. En pocos años, hemos asistido a una desastrosa gestión de los desastres por parte del PP, en la Comunidad de Madrid: caso de las residencias en tiempos del COVID. Todavía esperamos aclaraciones y asunción de responsabilidades, a todos los niveles, empezando por la cúpula. Luego, han venido otros desastres, como los incendios, demostrando unas carencias increíbles en materia de efectivos, maquinaria, formación y equipamiento. Pero, nadie esperaba una crisis tan grave como la relacionada con los cribados de radiografías, para detectar posibles afectaciones por cáncer. Todo lo que atañe a esta situación supera lo imaginable, no solo por los fallos, sino también por cómo lo ha asumido el gobierno de Moreno Bonilla. Y dejo para el final de esta lista, todo lo relacionado con la Dana de Valencia. Aquí, se superan todos los límites, todos los fallos, todas las incomprensibles actuaciones de los supuestos responsables que demostraron su más completa ineptitud. Volvamos al principio. Todo esto y muchas cosas que en este momento están pasando en muchos ámbitos gobernados por el PP, suceden por una simple cuestión de premiar, colocar o imponer personas, no formadas ni preparadas, para los cargos que les adjudicaron. Es una demostración de inconsciencia e ineptitud, imaginando que nunca pasará nada importante como para que se vean las carencias de todo tipo. Aceptar responsabilidades en materia de sanidad, servicios sociales, seguridad, educación, urbanismo, etc., supone tener aptitudes y formación para gestionar todo lo que venga, por difícil y complicado que sea. Y tener claro que, si se está al frente, significa tener la máxima responsabilidad que no es delegable, a otros. Que hay que tener técnicos de confianza a los que recurrir para estar debidamente informado, pero no serán los técnicos los que decidan sino el responsable de los operativos. En resumen, la corta pero muy contundente lista de despropósitos, en la gestión de grandes crisis, demuestra falta de visión de Estado por parte del PP, y poca conciencia de que a cada puesto corresponde colocar no, a quien gustaría, sino a quien está formado y preparado. Lo visto hasta ahora, ha sido un desastre y va calando en la sociedad española que, en caso de desastres, mejor no tener al PP en el gobierno. Estoy seguro que este principio actuará en Extremadura, a la hora de decidir, a quién votan. Tiempo al tiempo.

JUGAR AMB LA LLENGUA I LA CIUTADANIA. En aquesta mena de cursa de Junts, per sobresortir, en la suposada defensa de la llengua, es produeixen errors monumentals, com en el cas de Vic, en que exigeixen per a la provisió d’una plaça d’operari i manteniment de cementiri, que els concursants disposin d’un nivell B2, de català. Decisió tombada per un Jutjat del contenciós. Aquest nivell, els sembla molt bàsic i normal per a qualsevol feina, puix que ja el van posar com exigència per obtenir papers, per part dels immigrants, amb cinc anys de residència, en el país. Pels qui no estiguin al cas dels nivells de coneixement i domini d’un idioma, els recordo que el nivell més bàsic i elemental, és el A1, seguit de l’A2. Ja pugem en el parlar, llegir i escriure quan passem al B1, i arribem a un bon nivell, amb el B2. A partir d’aquí, el C1 i C2, son els màxims nivells, en la pràctica i domini d’un idioma. Doncs bé, a la vista d’escrits d’alcaldes i regidors de Junts, però també d’alguns altres partits, abans de ser modificats i/o corregits, per secretaris i funcionaris municipals, puc assegurar que molts dels que ara els volen exigir als altres, serien incapaços de passar un examen oral i escrit d’aquest nivell. Es a dir, l’examen típic d’una Escola Oficial d’Idiomes, o d’una universitat, amb els seus apartats de coneixements gramaticals, lectura, conversació, dictat i redacció de textos. Considero un greu error, típic de qui vol fer punts, davant el propi partit i davant presents o futurs adversaris polítics, fixar un nivell B2, per un simple operari de manteniment. Si volem facilitar i integrar les noves onades de treballadors, no serà posant barreres, com els hi facilitarem integració laboral, però també cultural i lingüística. I si aquest fou un error, no menys error, fou la petició del, cada vegada més qüestionat, líder del PP, Núñez Feijóo, a l’hora de reclamar major duresa, en les proves d’accés a la ciutadania espanyola. Com en el cas de Junts, sense un bon coneixement de la realitat, es volen apujar exigències, sense saber a quin nivell estan. I puc assegurar que el nivell és alt, tant, com que molts espanyols de naixement, tindrien dificultats per passar-los. Recomano parlar amb alguns que hagin superat l’examen i podrà constatar els mesos que van dedicar a estudiar i aprendre apartats de la nostra història, costums, tradicions, idioma, com per poder obtenir la ciutadania espanyola. Una altra via, és entrar a la web de l’Institut Cervantes i veure continguts de la prova CCSE ( continguts constitucionals i socioculturals) com per demostrar coneixement del nostre país. En resum, hi ha qui vol posar problemes i barreres als nou vinguts, i altres volem facilitar-los el camí per esdevenir ciutadans de ple dret, per la via de la integració laboral, social i cultural – lingüística.

“La central hidroelèctrica reversible de la Baells serà un motor de progrés per al Berguedà” El PSC aposta per un projecte que generarà energia renovable, crearà 500 llocs de feina directes i reactivarà l'economia comarcal amb una inversió de 400 milions d’euros Berga, 31 d’octubre de 2025. El projecte de construcció d'una central hidroelèctrica reversible a l'embassament de la Baells és una oportunitat estratègica per al Berguedà. Així ho afirma l'executiva i el Consell Polític del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) a la comarca, que n'ha analitzat detalladament la documentació de la tramitació ambiental, actualment en exposició pública. Fonts del partit han assenyalat que "la central hidroelèctrica reversible de la Baells serà un motor de progrés per al Berguedà". Els socialistes defensen que és un projecte positiu, transformador i una oportunitat única per reindustrialitzar la comarca i crear llocs de treball. L’empresa pública d’Àustria Verbund i E-Storagy de Capital Energy impulsen la construcció d'una central hidroelèctrica reversible a la Baells amb una potència de 512 MW i una capacitat d'emmagatzematge de 4,3 GWh que serà la primera a les conques internes de Catalunya. La central utilitzarà l'aigua del pantà de la Baells, que es conduirà a una bassa superior de nova construcció al pla de Clarà (La Nou) per generar electricitat verda aprofitant el desnivell entre els dos embassaments. El PSC del Berguedà destaca que el projecte respecta l'entorn i no comportarà malbaratament d’aigua perquè la central funcionarà amb un circuit tancat, les instal•lacions seran soterrades i integrades en el paisatge. A més, es tracta d’un model tecnològic que pot ser un referent per a futures infraestructures energètiques reversibles a Catalunya. Aquesta iniciativa comportarà una inversió global de 400 milions d'euros amb clars beneficis per a la comarca. Pel que fa a l'ocupació, les empreses promotores preveuen la creació de 500 llocs de treball directes i 1.200 llocs d’indirectes durant els treballs de construcció, als quals caldrà sumar els 30 llocs de treball permanents un cop la central estigui en servei. La fase de construcció generarà 12 milions d’euros per als ajuntaments de la Nou, Cercs i Vilada a través de l'Impost de Construccions, Instal•lacions i Obres (ICIO). A més, un cop la central estigui en funcionament, aquests consistoris rebran 600.000 euros anuals en impostos durant la seva vida útil. Addicionalment, les empreses promotores destinaran 400.000 euros anuals a dotar un fons per impulsar propostes de desenvolupament per al Berguedà. La central reversible de la Baells no només generarà energia renovable i contribuirà a lluitar contra el canvi climàtic, sinó que reforçarà el teixit industrial del Berguedà. Es preveu que impulsi la construcció d’una nova subestació elèctrica al polígon d'Olvan tal com reclamen diferents agents de la comarca. D’aquesta manera augmentaria la capacitat elèctrica disponible per a la indústria berguedana i optimitzarà el subministrament de tota la comarca. La nova subestació serviria també per evacuar l’energia verda produïda a la central de la Baells. Al mateix temps, aquest projecte pot ajudar a fer realitat el desmuntatge de l’antiga central tèrmica de Cercs que va tancar l’any 2011, però les seves instal•lacions no s'han desmantellat. Per tot plegat, el PSC del Berguedà considera que la construcció d’una central hidroelèctrica reversible a la Baells és una oportunitat històrica que arriba en un moment crucial per reactivar l’economia i assegurar un futur més pròsper i sostenible per a tota la comarca.

JUNTS I LA CANÇÓ DE L’ENFADÓS. Entenc la preocupació de la majoria d’alcaldes i regidors de Junts, a la vista de com actua el seu partit, en tots els espais no hi té presència. No tenen en compte les conseqüències ni les repercussions de les seves accions ni actuacions. El resultat, a nivell pràctic, és incomprensible i deplorable, sobretot de cara els seus interessos locals i territorials. Actuen més com els antics cupaires, ara que els actuals representants de les CUP, han entès que determinades maneres de fer i actuar no porten cap a res de bo. Finalment consideren que és millor entrar en negociacions i pactes que no pas mantenir-se en el “no a tot” perquè al final queden arraconats i van perdent representació, a cada nova contesa electoral. Doncs bé, Junts, ara fa de CUP a Madrid, de la mà, millor dit de la veu de la seva portaveu, Míriam Nogueras que s’ha convertit en una mena de mosquit contra tot el que proposa, presenta o posa a votació el Govern. S’ha de dir que hi posa ganes i gestos en les seves intervencions per deixar clar que Junts vol ser antipàtic, sempre i en tot lloc. Ningú cregui que hi son per agradar sinó per molestar, criticar, i sobretot amenaçar amb totes les plagues imaginables si no els fan cas. Però és clar, portem ja dos anys i mig de legislatura i escoltar cada vegada el mateix rotllo acaba convertint-se com qui “sent ploure” o pitjor encara, en la “cançó de l’enfadós”. S’ha d’entendre la seva situació i els nervis davant un present i futur molt complicats. Però, és que la seva actitud i sobretot la seva estratègia és la pitjor possible perquè no aporta guanys ni resultats pràctics, a curt i mitjà termini. Si recordessin velles actuacions de qui no volen ni sentir a parlar: l’antiga CiU, veurien com ara mateix, a cada ple, podrien haver negociat i acordat múltiples ajudes, subvencions, projectes i inversions en temes i sectors concrets que els convertirien en un autèntic lobby de primer nivell. Però no, consideren que és millor no obtenir res a canvi que no siguin coses que el govern central no està en condicions de resoldre. Qui cregui, que ara i aquí, pot imposar al poder judicial, el retorn sense problemes de Puigdemont, és somiar truites. Ells havien assegurat que els canvis introduïts en la llei d’amnistia garantien la seva total i immediata aplicabilitat. Doncs no. Sempre hi ha lletra petita i interpretacions que s’escapen als redactors de la llei, sobretot quan els qui les han d’aplicar estan disposats a anar més enllà dels límits del que és raonable. I així estem. I en la qüestió del català a la UE, passa per camins encara més complicats. Ho he dit en anteriors ocasions que aquest objectiu, sempre m’ha semblat poc pràctic. El català no farà un salt endavant perquè es pugui utilitzar en casos molt determinats, a nivell de la UE. El salt passa per fer els deures a nivell intern, però vaja que ens podem passar mesos i anys, lluitant per aquest objectiu. I mentrestant, ells estan en aquestes i altres batalles, que els situen fora de tota negociació parlamentària. Aquí, tenen en Albert Batet, un portaveu similar a la de Madrid, en quan a intervencions estrafolàries. No entenc aquesta persistència de relat, però el seu manteniment els garanteix uns pèssims resultats municipals i uns de catastròfics, en les del Parlament. Si així ho volen, així ho tindran. Temps al temps.

LA INSISTENT I PERSISTENT INVASIÓ DE CARAVANES. Hi ha modes que semblen passatgeres, però que van arrelant amb intencions de quedar-se sinó per sempre, almenys per a molt de temps. Aquesta és la de les autocaravanes i campers que han envaït no només pobles i ciutats, sinó el món rural, en general. HI ha una dita ben catalana “totes les masses piquen”, i és ben veritat que tenir unes quantes visites i estades, a la setmana, poden suposar alguns ingressos per a pobles rurals, però quan aquestes visites i estades es perllonguen i sobretot es massifiquen, es converteixen en un problema. I el problema ja el tenim perquè en molts pocs anys, el nombre ha crescut de manera exponencial. Cert que els pobles van rebre unes ajudes per habilitar alguna zona del nucli urbà, però sempre pensant en uns pocs visitants. El problema comença a ser important quan els espais esdevenen insuficients o quan alguns practicants, no segueixen les normes establertes. I més problemàtica és la relació del sector amb el món pagès – ramader. Hi ha molta consciència urbana, però poca de rural, i això comporta incidents i conflictes cada vegada més habituals. HI ha qui somia en establir-se al costat d’un prat, considerant que la zona de pastura és la seva gespa natural, de la qual se’n pot servir com si estès a casa seva. Si hi sumem que molts caravanistes porten el seu gos o gossos, que alliberen en aquest espai, tenim ja tots els elements perquè una petita il·legalitat es converteixi en un enfrontament i derivi en conflicte greu. Al costat d’aquesta situació en constatem altres lligades a la mobilitat. Molts conductors no estan acostumats a circular per carreteres secundàries o terciàries del nostre país, i cada encreuament es converteix en un perill, per a ells mateixos, però lògicament pels conductors que porten el vehicle en direcció contrària. I puc assegurar que molts dies de la setmana patim quan veiem monstres amb rodes, circulant per segons quines carreteres. I per reblar el clau, hi ha els que busquen racons apartats, idíl·lics per a ells, per passar-hi un parell o tres de dies. Moltes vegades, sense més informació que la seva intuïció, es fiquen per camins rurals i fins i tot pistes forestals, amb greus dificultats per trobar un lloc on estacionar, i més difícil encara, girar per retornar a carretera. Es així com es poden trobar amb pagesos i ramaders conduint tractors i remolcs, cada vegada de més volum, fins el punt de que es fa impossible la mobilitat d’uns i altres. Hi ha qui aparca a la vora del camí, calculant que l’espai que deixa és suficient per passar un altre vehicle, sense tenir idea de l’espai que necessita la maquinària agrícola – ramadera. Resum, conflicte i mals rotllos que empitjoren la vida i treball en el món rural. En resum, toca actuar a nivell informatiu i normatiu per tal que la invasió d’autocaravanes i campers no acabi malament. Els espais on anar i parar, han d’estar molt ben detallats i evitar l’aventura. El món rural no està per aguantar més aventures, perquè en té gairebé tot l’any. Els espais agrícoles – ramaders han de ser protegits i respectats per propis i estranys, i ningú pot creure que estan al servei de tots els qui els vingui en gust. Les finques han de tenir la mateixa consideració que els pisos de les ciutats. Cadascú a casa seva i Déu a casa de tots.

BORREDÀ, EL GRAN REPTE DE RECICLAR BÉ. A partir d’aquest dissabte dia 1 de novembre, Borredà, juntament amb els altres pobles de la comarca que no tenen el porta a porta, com a sistema de recollida de deixalles, estrenarà el nou sistema de recollida de selectiva, mitjançant contenidors per a cada tipus de material. Quan anys enrere, se’m va proposar entrar en el sistema de porta a porta, vaig dir que no, perquè l’estructura del nucli urbà, molt especialment el Casc Antic, feia molt complicat el pas de vehicles de recollida. De fet, haurien d’haver vingut vehicles especials, i tot es complicava també pel fet de tenir una àmplia població de segons residents. Es així com vam quedar per entrar en un nou sistema que ha tardat més de l’inicialment previst, però que ja és una realitat. L’ajuntament, ha aconseguit que de les dues illes ecològiques proposades, es passi a les 3 actuals. Es un bon acord perquè ens permet tenir-ne una, molt a prop de casa. Ara toca triar bé i seguir les instruccions que ens han donat. Estic segur que si en algun moment s’ha de fer alguna modificació, es farà arribar a qui correspon aplicar-les que és a qui vam delegar aquest servei: el Consell Comarcal del Berguedà. Començar amb bon peu és molt important. Hem tingut temps d’informar-nos i sempre queda el recurs de demanar, si tenim dubtes. L’essencial és que la setmana vinent tots fem el que ens han demanat de fer. Les antigues maneres de treure les coses fora de casa, han donat pas a fer-ho d’una manera més ordenada, perquè no podíem continuar abocant tot i de tot, en un abocador. Amb uns simples preparatius i una mica de paciència, aconseguirem convertir en rutina la separació dels materials per portar-los al contenidor corresponent. Així, col·laborarem a tenir un poble sensibilitzat, en la millora del medi ambient. Ànims. Sempre hem estat en bones posicions a nivell de conscienciació i participació. Ara, toca fer-ho en aquest àmbit del reciclatge. Salutacions cordials. Joan Roma i Cunill

1-O, NI MODÈLI-LIC NI CONCLOENT. Cadascú és ben lliure de creure’s mentides i falsedats, el que no pot és pretendre que els altres facin el mateix. Durant anys, l’ANC, Òmnium, i els partits independentistes van crear un ambient i un estatus imaginari a Catalunya. Falsejant dades, enquestes i realitat, volien establir una realitat paral•lela en la qual “el poble català, volia /exigia la independència com a via per “alliberar-se” del jou espanyol. La fi, justificava els mitjans. Es com es ven, l’1-O, pretenent fer-lo veure com un model de mobilització i participació. Els qui ho defensen, no volen entrar en matèria. Es a dir, son justificables tota mena d’il•legalitats i irregularitats per aconseguir un objectiu determinat ? En una dictadura, diria que en molts casos, sí, però mai en una democràcia plena com era i és la nostra. Recordem alguns punts per a demostrar-ho. Va ser lícit, vulnerar el Reglament del Parlament, llargament redactat, discutit , finalment consensuat i votat pels qui érem els màxims representants del poble de Catalunya? El vam votar els 135 diputats. En aquell Reglament establíem la necessitat dels dos terços (90 ) diputats per modificar-lo. Doncs bé, 72 eixelebrats diputats, van decidir vulnerar-lo i aprovar la convocatòria d’un referèndum. Amb aquell acord es vulnerava no solament el Reglament, també l’Estatut d’Autonomia, i amb ell, la Constitució Espanyola. Tampoc es va acceptar que el nostre Tribunal Constitucional, anomenat Consell de Garanties Estatutàries es pronunciés, abans de votar. No es va respectar la legalitat espanyola, però tampoc la catalana. El que predicaven “ de llei a llei”, ni es va produir ni era possible, com va dictaminar posteriorment aquest Consell. Però bé, deixem el gran nombre d’il•legalitats comeses i anem a les xifres. Sense cap fiabilitat, per manca d’òrgans oficials, es va establir en 5.313.564 el nombre de persones amb dret a vot. El nombre de votants, va ser de 2.288.217. Un simple 43,03%, molt lluny de superar la majoria absoluta. Altres xifres van ser de 44.913 vots en blanc i 19.719 nuls. El sí obtingué, 2.262.424 vots. El no, 176.565, de manera que si fem comptes, només un 37,8% del cens electoral va votar positivament. La resta, amb xifres molts superiors, 3.051.110 va quedar fora d’aquesta participació. Si algú creu que amb aquestes xifres es va aconseguir un resultat concloent, s’equivoca de dalt a baix. La prova son els resultats electorals, posteriors a aquella consulta. No s’hagués hagut d’arribar mai a aquest pols, mostra de la incompetència del Govern Rajoy, i d’un inepte ministre d’Interior, que va fer intervenir les forces de seguretat, contra 255, dels 2.315 col•legis electorals. Una gravíssima estupidesa que va ser motiu d’indignació pels defensors, però també detractors de la consulta. També fou un error el discurs del Rei, del dia 3-O. Se’l podia haver estalviat. Dit això, ningú vulgui posar com a modèlic el procés i encara menys les vies fetes servir. En democràcia, la llei impera, i ningú se la pot saltar. I molt menys diputats i càrrecs institucionals que hem jurat complir i fer complir la legalitat vigent. I si mirem les xifres ofertes, de les quals discrepo perquè no s’han pogut contrastar ni verificar, i per això s’han amagat i / o destruït, veurem que hi hagué poc més d’un terç a favor i prop de dos terços van quedar fora. Qui digui que hi ha base suficient, no està al dia dels fonaments de la democràcia.

LA REALIDAD CATALANA. Si alguien dudaba de las bondades de la Ley de amnistía le recomiendo venga unos días a Cataluña y comprobará la absoluta normalidad, en el funcionamiento de todas las instituciones y con ellas, la sociedad civil, empresarial, sindical. Se necesitaba la ley, pero con ella, un nuevo Ejecutivo que tuviera claro mirar hacia delante y pasar página a los duros e incomprensibles años del proceso independentista. Parece lejos, pero quedan todavía algunos rescoldos que algunos pretenden reavivar. No parece lo consigan porque el grado de engaño fue tan enorme que la gente quiere olvidar. Ahora, toca hacer frente a un gran número de prioridades que se dejaron de lado en los últimos quince años, y a éstas hay que añadir otras, motivadas por un crecimiento constante de población que nos ha hecho pasar de los 6 millones de los años 2000, a los 8,2 de 2025, con la vista puesta, en los 10 para 2030/35. Un reto enorme en todos los ámbitos y sectores. Lo más destacable de la nueva normalidad es la capacidad del Ejecutivo para actuar en todos los territorios y todos los sectores. La rueda de prensa posterior a la reunión del Consejo de Gobierno, se convierte en una larga lista de acuerdos que afectan tanto a temas agrícolas – ganaderos, como a sanidad, educación o territorio. Es difícil hacer un seguimiento porque la actividad se ve y sobre todo se nota, en todos los ámbitos territoriales. Hay un antes y un después respecto al ritmo de los distintos gobiernos en los años que van del final del Tripartito (con Maragall y Montilla) hasta la entrada de Illa, en la presidencia. Se ha pasado de un ritmo mediano, a uno de frenético, pero ordenado, para demostrar las inmensas capacidades de gestión que tiene una autonomía si realmente dispone de un equipo adecuado, preparado y formado y de un plan de actuación muy bien planificado. Es así como en poco más de un año, múltiples proyectos que avanzaban muy lentamente, se han activado y resuelto en pocos meses. Se ha llegado a acuerdos con otros niveles de administración para resolver pleitos i conflictos que paralizaban actuaciones en todo tipo de sectores y, sobre todo se han puesto en marcha promociones nuevas para cubrir necesidades presentes y futuras en ámbitos tan esenciales como los de seguridad y prevención y extinción de incendios. Solo en estos dos últimos ámbitos, se están promoviendo nuevas convocatorias para dotar al Cuerpo de Mossos d’Esquadra (CME) de 25.000 agentes, para 2030. Ahora no llegan a los 19.000. También ampliar plantillas del Cuerpo de Bomberos para llegar a los 4.000. Ahora tiene 2.500. Y además también complementar mejor el número de bomberos voluntarios, hasta llegar a los 1.700. Ahora hay 1.300. Pero si una prioridad está en el foco, es la de promoción de vivienda pública para destinar a alquiler asequible. En este ámbito se han puesto en marcha multitud de iniciativas, a nivel de gobierno y en colaboración con los ayuntamientos. Se pueden ver en todas las comarcas y en la mayoría de municipios actuaciones de nuevas viviendas, junto a otras destinadas a la compra y rehabilitación de viviendas viejas. En cuanto a la movilidad, ésta es la principal causa de malestar por la lentitud de las obras en toda la red de Cercanías. Se llevan años, muchos años de retraso y ahora hay obras en todos los tramos como para desesperar a los usuarios. Cierto que se han implementado con buses, todas las rutas, pero hasta dentro de año y medio no se podrán normalizar los trayectos. Nadie puede alegar falta de dedicación y financiación, pero queda claro que los deberes no se hicieron cuando tocaban. A todo lo dicho, hay que añadir una profunda remodelación de la estructura de la Generalitat con cerca de 250.000 funcionarios. Hasta ahora, los sucesivos gobiernos iban improvisando, poniendo capa sobre capa, nuevas promociones de funcionarios sin readaptar el conjunto. Todo el entramado era poco efectivo, de manera que se está procediendo a su renovación y adecuación con cambios radicales en muchos trámites, de forma que todas las gestiones se acorten a menos de la mitad, y muchos, a una rapidez nunca vista, en ninguna de las administraciones. En resumen, el cambio está en marcha y ahora lo que faltaría es poder disponer de un presupuesto adecuado para 2026. Se está en ello, pero con grandes dificultades debido a las dudas de los posibles socios: ERC y los Comunes. Sus reticencias son de orden interno y externo y nadie es capaz, a día de hoy de aventurar si serán capaces de anteponer las necesidades del país a las estrategias de partido. Pronto lo veremos.

BERGA: POSTALS “TURÍSTIQUES”. No trobareu cap altra capital de comarca que ofereixi unes postals “turístiques” tan agosarades com les que té Berga, a la façana que dona a la C-16, l’Eix del Llobregat, per on passen milers, desenes de milers de vehicles, al llarg de tot l’any. Si en un altre lloc s’hauria minimitzat l’impacta, aquí no. Es manté, i fins i tot empitjora cada dia que passa. Mirem-ho. Si els que pugen i baixen miren cap a Berga, veuran una urbanització “fallida” a la zona anomenada els 40 pilars, però bé, anem més amunt i passada la Caserna de la Guardia Civil, podran contemplar una part del cementiri, amb un gran nombre de nínxols que francament no crec sigui la manera més alegre de pensar en una ciutat. I com que la desídia i l’abandonament d’idees en pro d’imatges positives no ha estat mai en el programa de govern, només uns pocs xipresos podrien formar una barrera vegetal de millor vista que no pas la que ara tenim. Però, és igual, pocs metres més amunt, podem veure una immensa acumulació de fustes, ferralla, neumàtics, planxes de plàstic, metàl·liques....al llarg d’un centenar de metres, amb una barraca que potser s’ha convertit en habitatge d’ algú que ha decidit viure a peu de carretera. Mai tan ben dit. I com que model atreu model, heus aquí que si puges cap a la benzinera veuràs com un nou poblat de ferralla s’hi ha instal·lat. No serà el darrer. I arribats fins aquí, girem cap a la dreta, on hi trobem una immensa concentració d’estris, utensilis, ferralla, vehicles en desús, barraques, cobertes....que porten anys, molts anys mostrant les seves entranyes a tothom qui passi per aquí per anar cap al Santuari de Queralt, o cap a Sant Llorenç de Morunys. No acaben aquí les postals “turístiques” perquè resseguint l’antiga carretera C-1411, sota la Serra de la Petita, veurem com hi van creixent algunes barraques de rocs, planxes de plàstic o d’uralita, per posar-hi les eines o anar a passar l’estona, durant tots els mesos de l’any. Queda clar que ningú les ha vist ni ningú ha emprès cap actuació per posar ordre i concert, de manera que els propers equips de govern, es trobaran amb una política de fets consumats, molt complicada de resoldre. Algú pot pensar que el pas dels anys facilita acostumar-se a imatges com les descrites, però puc assegurar que difícilment la gent va a llocs on no es cuiden les coses. Poc atractiva es pot trobar una ciutat amb aquestes vistes tan sorprenents, per la deixadesa i pel que suposa d’infracció de tota mena de normes. I flac favor fa, a una comarca considerada turística. La mala imatge d’una, repercuteix en el conjunt i és injust que la majoria de pobles facin enormes esforços per embellir les zones urbanes, a més d’equipar-les degudament i en canvi tinguem una capital desmanegada i despreocupada per la seva imatge. I ara parlo de la imatge principal, la que dona a la façana a peu de carretera, però tenim altres façanes que tampoc son cap joia a retratar. En parlarem un altre dia, perquè de material per a tractar n’hi ha a dotzenes. Així estem, així anem.