Joan Roma

CATALUÑA: PRIMER AÑO DEL PRESIDENTE ILLA. La llegada de Salvador Illa a la presidencia de la Generalitat catalana, ha supuesto un auténtico hito histórico, después de años, muchos años de enfrentamientos internos y externos, con derivaciones hacia objetivos que podían haber puesto en peligro, la convivencia de la sociedad catalana. Otro día, expondré mis razones y opiniones sobre lo qué pasó y las repartidas culpas entre el gobierno catalán y el español. Hoy quiero exponer, en un breve resumen, lo que ha supuesto tener a un presidente con las ideas claras, la gestión por objetivo i el diálogo como instrumento. Haber sido alcalde (La Roca del Vallés) y Ministro, entre otros cargos, imprime carácter en todos sus actos y objetivos. De lo más destacado, es la conformación de un equipo de gobierno de primer nivel, primera división. Hay muchos ex alcaldes, altos cargos municipales o de diputaciones, y ex parlamentarios. En seguida se ve y se nota la veteranía en la acción de gobierno y la proximidad con la ciudadanía. Precisamente esta procedencia ha permitido entrar en espacios hasta ahora olvidados o dados por imposibles, como es cambiar la burocracia y las gestiones y tramitaciones para resolver cualquier tema. Están en marcha, cambios relevantes en 170 de las gestiones y tramitaciones, de los ciudadanos con la Generalitat. Prácticamente todos los trámites tendrán disminución notable de documentación y al mismo tiempo agilidad en las resoluciones, para conseguir tiempos inusualmente rápidos. Se actúa en una doble dirección a la vez. Disminución del papeleo y ampliación de plantilla en aquellos trámites más sensibles: dependencia, ayudas sociales, becas, ayudas a la movilidad, etc. Para los ayuntamientos el cambio ha sido espectacular. El Plan de ayudas a inversiones (PUOSC) ha pasado de 250 M, a 500 M. Exactamente el doble, con lo cual, todos los ayuntamientos, pero especialmente los más pequeños, han recibido más del doble de lo que habían recibido en el anterior. Y, a estas subvenciones a fondo perdido, se han añadido otras muy relevantes para paliar los efectos de la sequía y escasez de agua, de manera que el ACA (Agencia Catalana del Agua) ha repartido 129 M, a los ayuntamientos y pronto saldrá otra convocatoria con más ayudas para el ciclo del agua y el saneamiento. Y para dentro de un mes, habrá la primera convocatoria, en el nuevo programa de Mejora de Barrios, con una partida de 1.000 M que se complementará con otra de 500 M de los propios ayuntamientos beneficiados. Esta fuerte inversión permitirá poner al día múltiples zonas degradadas de pueblos y ciudades para modernizar, equipar o rehabilitar las partes más deterioradas, a semejanza de lo hecho por los presidentes Maragall y Montilla. Con todo, el gran objetivo es y será el de construir 50.000 viviendas, para destinar a alquiler asequible, de aquí a 2030. Algunos lo veían como imposible pero se están dando pasos muy innovadores como para conseguir el objetivo. Uno muy importante es que todos los ayuntamientos, incluso los más pequeños se han puesto las pilas y están promocionando vivienda pública, comprando casas viejas y abandonadas para rehabilitarlas y ponerlas en el mercado. Y la Generalitat está comprando promociones enteras de fondos de inversión que han decidido cambiar de coordenadas, a la vista de las dificultades para especular. Y en paralelo se produce la negociación con el gobierno central para el traspaso de Cercanías y la cogobernanza del aeropuerto de Barcelona. Sin olvidar el compromiso de convertir el aeropuerto en uno de los principales, a nivel de la UE, para ello toca ampliarlo, cosa en la que se está trabajando a todo ritmo para llegar al consenso indispensable. Por último, pero quizás lo más importante, es conseguir un nuevo modelo de financiación que permita unos ingresos, más conformes a la realidad. Cataluña ha superado los 8,2 millones y todo indica que llegará a los 10, en pocos años. Hay que trabajar en la propuesta de una financiación justa y equilibrada de forma semejante a cómo funciona en la Alemania federal, en la que los territorios aportan y reciben conforme a un modelo que premia la recaudación y penaliza la mala gestión. En eso estamos. En resumen, el primer año ha sido espectacularmente provechoso y a pesar de no disponer de presupuesto actualizado, algunos créditos han permitido cubrir estos objetivos. Ahora, se está trabajando para llegar a acuerdos que permitan tener el presupuesto para 2026. Dicho esto, se puede poner un notable alto, al primer año. Sin ninguna duda, porque es más que visible y comprobable el grado de normalización de la vida interna y externa. Supongo que nadie lo pondrá en duda porque es fácilmente comprobable para todo el mundo, a no ser que el PP,

BALANÇ, NOTABLE, DEL PRIMER ANY. Superat amb escreix el primer any de Govern, toca fer balanç de la gestió duta a terme. D’entrada, tot i la pròrroga de pressupostos, l’acció quotidiana no dona símptomes de precarietat ni carències notables en temes tan essencials com sanitat, educació, serveis socials, o funcionament de la maquinària administrativa. Resoldre, mitjançant crèdits puntuals, les necessitats no és la via ideal, però és resolutiva. Com a primer tema, em quedo amb la conformació d’un equip de govern, molt sòlid, ben conjuntat i amb àmplia experiència en el món institucional. Ha estat un encert anar a buscar en ajuntaments, diputacions i administració general, les persones que han d’encapçalar conselleries, organismes i entitats principals de la Generalitat. El pas d’un Consell executiu a un altre, no ha tingut cap parada ni cap incidència destacable. Al contrari de forma immediata la maquinària ha continuat la marxa, amb noves energies i nous objectius, clarament superiors als anteriors. Per a mi, és l’aspecte més destacable, pel que té disposar d’ un equip de primera divisió, a la recerca de l’objectiu de transformar, millorar i agilitzar l’acció de govern.D’aquí la redacció d’un ambiciós Programa de Govern, que suposa el guió de tot el conjunt per aconseguir resultats ambiciosos. Es deixen poques coses a l’atzar i encara menys a la improvisació. I és que coneguda la diagnosi del país i la seva administració, no calien més estudis, sinó posar negre sobre blanc els objectius concrets de cada àrea de Govern, per al final, obtenir els resultats buscats. I els resultats s’han deixat clars: recuperar el temps perdut i portar el país cap a cotes de progrés i competitivitat de primer nivell. No s’ha deixat res a l’atzar perquè tot està entrelligat. Si, ara i aquí, el principal problema per a joves i ciutadania en general és el de l’habitatge, aquesta ha de ser la primera de les prioritats. D’aquí el compromís de creació de 50.000 habitatges públics. Si el país necessita atreure activitat en tots els seus àmbits i sectors, peces claus com un aeroport amb vols transatlàntics s’ha de fer realitat. I per descomptat el transport públic ha de ser modern i eficient. D’aquí el traspàs de Rodalies i la conformació d’un nou ens gestor, en el qual la Generalitat hi tingui un paper fonamental. Però, si Salvador Illa havia estat alcalde, era lògic fer propostes clares i agosarades de cara el món municipal. El tema de l’habitatge és impensable sense una estreta col•laboració i participació de les dues administracions. I si els ajuntaments han patit greus carències, lògic aprovar un PUOSC amb el doble de potència que l’anterior. De 250 M, s’ha passat als 500 M. I si hi ha barris i espais degradats en pobles grans i ciutats, lògic recuperar la Llei de Barris dels presidents Maragall i Montilla, posant 1.000 M, que es complementaran amb altres 500 dels propis ajuntaments, per tal d’aconseguir posar al dia i millorar les condicions de centenars de milers de catalans. I perquè el país sigui eficient toca retallar burocràcia, i agilitzar tràmits. Està en fase ja molt avançada canvis profunds en 170 tràmits de la Generalitat. No en quedarà cap, que no hagi tingut fortes retallades de papers i passos a donar, com per aconseguir terminis molt més curts, amb resolucions a les peticions presentades. Per raons d’espai, no puc ampliar detalls però que un Govern compleixi amb totes les seves obligacions institucionals, dintre i fora del país, ara i aquí, és una aposta revolucionària per a recuperar el respecte i prestigi perduts. Hem girat pàgina a accions i actuacions que mai haguessin hagut de tenir lloc. Es per tot plegat que dono un notable alt, a aquest primer any del Govern Illa.

CAMPAMENTS D’ESTIU I CANVI CLIMÀTIC. Com alcalde d’un dels municipis més buscats per anar de campaments d’estiu, per nombroses Agrupacions d’Escoltes, Grups d’Esplai o fundacions juvenils, vaig procurar sempre supervisar i mantenir contacte amb tots els grups, per tal de garantir la seva seguretat i benestar. Considero molt positiu el contacte del jovent amb la natura i que siguin conscients dels atractius de la muntanya i alhora dels seus perills. Els grups més ben organitzats, tenien clares les condicions climàtiques i la necessitat de disposar sempre d’un pla B o C, en funció de com variaven. El problema el teníem amb els grups poc preparats i formats, que creien poder improvisar en qualsevol moment i lloc. Això, produïa maldecaps que sovint havíem de resoldre des de l’ajuntament, per evitar perills imminents. Ara, ja sense el càrrec institucional, mantinc l’interès per veure quins canvis fan les colles per adaptar-se al canvi climàtic. Qui no se l’agafi seriosament acabarà molt malament i quan parlem de grups que son responsables de nens i joves, no se’ls pot permetre la improvisació com a norma fonamental. Les coses poden acabar molt malament i això no ens ho podem permetre. Hem passat l’estiu i uns quants milers de nens i joves, han tornat a venir. Alguns campaments han aportat novetats, cada vegada més habituals, com és la d’instal•lar una gran carpa que serveix tant per menjador com per determinades activitats de tot tipus. Es una bona decisió. Amb tot, fins i tot a la muntanya, hem viscut alguns dies de temperatures mai vistes, la qual cosa complica l’ús de la gran carpa, a determinades hores. També, hem patit algunes grans tempestes, amb gran quantitat d’aigua, però sovint acompanyada de calamarsa, cosa que ha fet malbé algunes tendes de campanya i alguna de les carpes. En resum que si el temps es torna boig, s’han d’emprendre mesures adequades com perquè no produeixi danys personals, alhora que es minimitzen els danys materials. També, cal ja fer previsions de tenir refugi segur en la mateixa finca o finca propera, on hi ha instal•lat el campament. Un petit ajuntament com el nostre, però ho podem dir de tots els petits ajuntaments de Catalunya ( en tenim 600 ) no disposen d’equipaments suficients com per aplegar dos o tres campaments alhora. Algunes de les fortes tempestes caigudes, obliga a traslladar tots els acampats, a instal•lacions municipals si la casa de pagès on està ubicat no disposa d’un magatzem, paller o edifici semblant. I un ajuntament en pot acollir unes desenes, sigui a l’escola, al centre cívic, o local polivalent, però cap disposa d’un edifici de grans dimensions com podria ser un pavelló poliesportiu. Aleshores, el problema esdevé un maldecap per a totes les parts, perquè hi ha tempestes que poden durar hores, i no permeten retornar al campament. I si ha parat, pot ser que tot estigui anegat d’aigua i calgui esperar un o dos dies per tenir-lo operatiu. Què vull dir amb això ? Doncs que també en aquest àmbit toca fer els deures i pensar en que tota autorització d’acampada ha de comportar un lloc de refugi proper. I reforçar el material d’acampada, tan a nivell de tendes com de carpes comunitàries. I posar-les amb les degudes mesures de seguretat com per evacuar l’aigua i evitar enlairaments per vent. Res de nou, que no s’hagi fet, anteriorment. Poc a poc, ens hem d’adaptar a les condicions medi ambientals, i ara toca, donar dos cops de volta més, per garantir la seguretat i el benestar de tots els participants en campaments. El canvi climàtic també repercuteix en aquesta activitat.

IMPOSSIBLE AL.LEGAR DESCONEIXEMENT. Les guerres, sempre porten fortes campanyes de desinformació i propaganda, per amagar víctimes, justificar atacs, i fer oblidar actes execrables. La d’Israel contra els palestins de Gaza no és una excepció. Al contrari, és d’una fredor i intensitat, poques vegades vista, no en va té l’aval dels EUA. Precisament aquest recolzament , en tot i per tot, dona ales al Govern Netanyahu per anar tan lluny com cregui convenient. Ja ningú pot negar el terme, genocidi, pel que està passant a Gaza. Amb 64.455 víctimes mortals confirmades, la major part nens, dones i personal civil, el drama dels palestins supera tot el que havíem vist des de la Segona Guerra Mundial. I, precisament els horrors del nazisme, alguns volien negar que fossin coneguts per la major part de la població civil alemanya. Ho justificaven pel fet de que la major part dels camps de concentració i extermini estaven fora del territori alemany... Però, no. Aquesta excusa va ser tombada i es va demostrar que els fets eren coneguts, sinó per tothom, sí per la major part de la població. Tornant a Israel, ningú pot al·legar desconeixement, en ple segle XXI, amb un munt de mitjans de comunicació, xarxes i vies d’observació i transmissió a nivell global. Tampoc ho seria en un petit país, en el qual l’exèrcit té membres en totes les famílies i tots combaten, a pocs quilòmetres de casa. Ningú es pot desentendre ni mirar cap un altre costat perquè cada dia, hi ha víctimes, moltes de les quals, atrapades en el moment d’anar a buscar aliments i begudes per sobreviure. La maldat en els objectius és clara, perquè denota la voluntat d’exterminar el poble palestí, en el territori de Gaza i de Cisjordània. No hi ha dubtes ni víctimes indirectes. Tota la població és objecte de la destrucció , material i física, per anar cap a l’objectiu de crear El Gran Israel. Alguns eren teòrics, ara ho posen en pràctica, amb una minuciositat extrema, fent ús de les armes més avançades i de les estratègies més perverses. Qui pot defensar aquesta barbàrie ? Ningú, amb un mínim de sensibilitat i estima pels éssers humans. Israel, que tan proclamava el dret a viure i tenir una pàtria segura, ha esdevingut botxí implacable de persones indefenses. El mal infligit és immens, però el dany que ells mateixos patiran serà molt llarg i extens en el temps i les conseqüències. La memòria perdura durant decennis, fins i tot segles. Tots els horrors comesos han estat gravats i documentats. No hi ha tecnologia ni vies per esborrar tot el que ha succeït. I si ara demanem acabar amb el drama, a continuació exigirem que tots els autors de crims, paguin pel que han fet. Ja hi ha mecanismes en marxa per perseguir qui vulgui sortir del país, per presentar denúncies davant els tribunals del país on es vulgui establir o visitar, ni que sigui per unes hores o uns dies. Però, la pressió s’incrementarà, i ampliarà, perquè ningú que hagi tingut un càrrec mínim i hagi participat en aquest genocidi, quedi sense condemna. Tots estem obligats a exigir acabar amb aquest genocidi i fer possible que el poble palestí pugui viure en pau, a casa seva.

JAUME GIRÓ ( JUNTS ), DEIXA TOTS ELS CÀRRECS. Quan va plegar David Saldoni, ja vaig pronosticar que hi hauria altres notables dirigents de Junts que farien el mateix. No és que tingui informació privilegiada de les interioritats de Junts, però sí d’alguns alcaldes i diputats, cosa que permet fer un seguiment de les discrepàncies i disfuncions internes, fruit de l’anòmala composició de la cúpula directiva. Es comprèn perfectament la incomoditat i la discrepància de Jaume Giró respecte les accions i actuacions de Junts, tan a nivell de Catalunya, com molt especialment d’Espanya. Per un home d’acció i gestió, desaprofitar les nombroses ocasions d’arribar a acords i pactes, aquí i allà, ha de resultar incomprensible i inacceptable. De fet, son els motius pels quals ha deixat tots els càrrecs que ostentava. I que ningú tregui importància a les renúncies perquè era un dels més rellevants caps pensants del grup parlamentari i de l’Executiva, de Junts. Recordem només, alguns dels càrrecs que ha tingut com el de Director General de la Fundació Bancària “La Caixa”, entre molts altres anteriors i posteriors, i el de Conseller d’Economia i Finances ( maig 2021 – octubre 2022). Es un dels que es va atrevir a mostrar la seva disconformitat amb el trencament amb ERC i la sortida del Govern. També vull recordar la decisió de presentar-se, a una mena de primàries, per a decidir qui anava a Madrid, en ocasió de les darreres eleccions generals, en les quals es postulava com alternativa a Míriam Nogueras. Defensava la idea del pragmatisme, fent servir la força parlamentària per aconseguir grans acords i pactes, beneficiosos per a Catalunya. La cúpula de Junts, es va espantar davant aquest pols, i el van pressionar perquè renunciés, amb arguments que ha comprovat han estat un desastre per a la imatge del partit, pels pocs avenços en multitud de matèries, i per plantejar batalles que tenien el partit com centre d’interès, en comptes del país i la seva gent. Ningú podrà no donar-li la raó perquè Míriam Nogueras s’ha convertit en una pèssima portaveu i pitjor negociadora, de propostes, lleis i inversions , destinades a Catalunya. Considero, doncs, lògic que hagi decidit tirar la tovallola a l’inici del nou curs polític. Per un home d’acció i gestió, veure que el partit continua pensant més en clau interna que no pas externa, l’obliga a plegar i pensar en altres objectius. De ben segur els trobarà perquè tothom li reconeix una sòlida preparació i formació com per tirar endavant projectes de primer nivell. Però, això ens porta a pensar en el futur que li espera a Junts. Ja he dit i repetit que tenir de president un home instal·lat a l’estranger, suposa una anomalia no solament política sinó de gestió diària. Podria afegir-hi la mediocritat del personatge. Tot plegat comporta veure com el segon partit del país, es va enrocant en una estratègia que l’anirà ofegant. Conec alcaldes i regidors que tenen clara la retirada o buscar formules com independents, si al final decideixen continuar. No veure aquesta realitat és una de les conseqüències de tenir a la cúpula del partit, a persones que han perdut el fil del dia a dia. Allà ells, però el seu futur és força previsible.

LOS “MENA”, CUESTIÓN DE ESTADO. Increíble comportamiento el del PP, de VOX, ya nadie espera nada positivo, pero de un partido que aspira a gobernar España, no imaginaba tuviera reacciones y decisiones propias de un grupo extra parlamentario. Gobernar es decidir. Gobernar es hacer pedagogía y no quitarse las responsabilidades de encima para cargarlas, una y otra vez, al papá Estado. ¿Para qué quieren gobernar si al final todo lo imputan al Gobierno central? Mejor se dediquen a la contemplación o a cultivar campos de girasoles. Y mejor la demagogia la dejen en casa. Irrita especialmente tratar a niños inmigrantes como si fueran trastos a colocar en cualquier sitio. Hay que ser malas personas y peores políticos, para poner todo tipo de obstáculos a la acogida de los MENA (Menores No Acompañados) llegados y acogidos en las Islas Canarias, en unas condiciones que nadie de nosotros querría para sus hijos. Estar en política supone siempre poner dedicación, por supuesto, pero al mismo tiempo, corazón y alma. Sin sentimientos, nadie puede ejercer de político. Y cuando se dan explicaciones, que sean veraces. Lo digo indignado, en tanto que voluntario de Cruz Roja, desde hace 25 años, con dedicación intensa a la inmigración, en un Centro de Refugiados, en Cataluña. El PP, ha dicho y repetido que uno de los motivos para estar en contra del reparto decidido por el gobierno central, ha sido que les imponen unas cuotas muy altas, por culpa de un trato de favor a Cataluña y al País Vasco. No dan cifras, ni circunstancias. Dejan caer esta información como si fuera cierta, y no aportan ningún documento probatorio. Claro que no lo aportarán porque son afirmaciones totalmente falsas. Vamos a ver, en los últimos 5 años, Cataluña ha acogido 9.479 MENA. Repito: nueve mil cuatrocientos setenta y nueve, menores no acompañados. De estos, en el período 2023 – noviembre 2024, ha acogido a 4.802. Voy a dar procedencias para que todo quede meridianamente claro: 1.908 de Marruecos, 1.181 de Gambia, 513 de Argelia, 128 de Guinea, 60 de Mali. El resto, son de diversas otras procedencias. El reparto de los actuales 4.400 MENA, acogidos en Canarias, 94 % niños, 6% niñas, se ha hecho en base a criterios objetivos con el resultado de: Comunidad de Madrid 806, Andalucía 796, Comunidad Valenciana 477, Baleares 58, País Vasco 87, Cataluña 27. En este reparto, hay solo 27 para Cataluña porque en repartos anteriores ha acogido hasta 9.479, de los cuales 4.802, el año pasado. Si hablamos del País Vasco sucede cosa similar, con una acogida de 721. Tampoco es cierto que el reparto se haga sin financiación y que el peso económico recaiga sobre las CCAA, porque en un primer momento el gobierno central ha puesto 100 millones a disposición, con próximas ampliaciones, previstas y acordadas. No hay pues, ni tratos discriminatorios ni imposiciones a unos, y excepciones a otros. Es más, en el caso de Cataluña, se ha dejado claro que siempre estará dispuesta a colaborar y participar en acciones de Estado, especialmente cuando se trate de actuaciones humanitarias. Hay que ser malas personas y demagogos profesionales para poner trabas a un reparto justo de jóvenes, y además lanzar acusaciones de falta de solidaridad a territorios que han acogido muchos más que todos los que protestan, juntos. Para futuras ocasiones, por lo menos que no nos tomen a todos por tontos, porque rebatir mentiras es lo más fácil del mundo, cuando hay información y documentación disponible. Si no en casa de los acusadores, si en la de los acusados, que gobiernan con el corazón, el alma, y un profundo sentido de servicio al pueblo y con él, al Estado.

MALEÏTS PAPERS, MALEÏTS TRÀMITS. Aquests renecs, de ben segur els hem fet tots, milers de vegades i per tota mena de gestions. Poc a poc, hem anat sumant formularis, còpies, declaracions i manifestacions, per qualsevol tema a qualsevol lloc. Si a tot plegat hi sumem poca expertesa digital i poc domini de l’ idioma burocràtic, les barreres es converteixen en murs infranquejables. Els ajuntaments han fet esforços per simplificar tràmits, però n’hi ha que estan relacionats amb altres administracions i cada nivell afegeix, dos o tres graons més, fins convertir el que era un graó, en una escala, de manera que els terminis s’allarguen de manera proporcional al feix de papers que toca presentar. Siguin papers físics o digitals, pel cas és igual. Bé, doncs, una de les grans alegries que he tingut, ha estat la informació donada pel Govern de la Generalitat, en el sentit de tenir molt avançat el procés pel qual més de 170 tràmits i serveis, en qüestió d’un any, s’hauran reduït de forma notable. Res de retocs; canvis en profunditat per eliminar papers, simplificar gestions i retallar terminis de resolució. Aquesta és una de les conseqüències positives de tenir en el Govern, molts consellers i alts càrrecs, procedents d’ajuntaments i diputacions. Doncs bé, dels 170 tràmits a facilitar i retallar, per motius d’espai, em quedo amb 5 o 6 que trobo especialment destacables. El primer per a mi és aconseguir que el Reconeixement de la situació de dependència i de prestació del servei, estigui dintre de les 10 prioritats. I és que és d’escàndol que a dia d’avui el procés de resolució duri 326 dies de mitjana. A 31/12/24 hi havia 52,696 peticions de valoració pendents i, 55.827 expedients pendents d’elaboració del càlcul de capacitats econòmiques. Aquest, és un dels processos que tindrà prioritat a l’hora de reduir paperassa, i terminis de resolució. S’ha reforçat el personal amb 18 persones. Una altra prioritat a destacar és la de simplificació i acceleració de l’aprovació de Pensió no contributiva (PNC) per invalidesa o jubilació. I no menys important és la de Reconeixement de família monoparental i nombrosa, que té milers d’expedients a l’espera de ser resolts i que ara també trobaran una molt major simplicitat i celeritat. Una altra que suposa greus impediments per a poder treballar de forma oficial i legal, és la de Homologació i convalidació d’estudis estrangers, no universitaris. Aquí, hi ha un coll d’ampolla que trobarà sortida, gràcies a la simplificació, per una banda i l’increment de personal, per altra. N’hi ha d’altres que també tenen llargs, molt llargs períodes de resolució, com és el cas de la Renda garantida de ciutadania, amb una mitjana de 207 dies d’espera que es vol reduir sensiblement. Finalment, entre les de més prioritat, figura la que té un termini més llarg de resolució i pagament, el MOVES III ( vehicles elèctrics i punts de recàrrega) i ajuts a renovables en autoconsum i emmagatzematge, s’han contractat 82 professionals per a reforçar l’equip actual, i aconseguir reduir a menys de la meitat els terminis. Una autèntica revolució administrativa, tenint en compte que tan sols en els 10 tràmits considerats prioritaris, es reben 657.000 sol•licituds a l’any. Aposta clara per a l’eficiència per deixar enrere la incompetència. Ja era hora ! A veure si podem deixar els renecs per altres causes i aconseguim la gestió i tramitació administrativa, pròpia d’un país eficient.

RESPECTE: PARLEM DE NENS, NO DE MERCADERIES. Porto prop de 25 anys com voluntari de Creu Roja, atenent immigrants amb casuístiques molt diverses: refugiats polítics, econòmics, per religió, per guerres regionals, per causes de gènere, o simplement a la recerca d’una vida millor. La història mundial està plena de migracions per totes aquestes causes, i ens pertoca, en tan que persones, col•laborar i participar en pal•liar les causes per les quals han hagut de fugir. Ara i aquí, parlem molt de la guerra de Rússia contra Ucraïna, o del mai imaginat genocidi d’Israel contra el poble palestí, però és que hi ha moltes altres guerres, menys conegudes, dites regionals o per múltiples causes, a Sudan, Mali, Burkina Faso, o l’autèntica persecució a les dones, pel simple fet de ser dones, a Afganistan. Per raons d’espai, no puc allargar la llista de calamitats i tragèdies que expulsen de les seves llars a milions de persones. L’ONU calcula en 42,7 milions, els refugiats, en el món actual, als quals hauríem d’afegir els desplaçats i els demandants d’asil. Però, en aquest article, em vull centrar en la polèmica i batalla política que ha emprès el PP i VOX, contra el repartiment dels MENA ( Menors No Acompanyats), arribats i acollits, en condicions molt complicades, a les Illes Canàries. Actualment, son 4.400, motiu pel qual el Govern, ha acordat repartir-los per totes les CCAA. Es indignant veure les crítiques, les accions i actuacions, de totes les CCAA governades pel PP, contra aquesta decisió, fins el punt de recórrer als Tribunals o amenaçar d’incomplir la llei. No s’atreviran perquè el resultat seria contundent, a nivell polític i judicial. El Govern central ha deixat clar que les lleis son per complir-les i si cal, actuarà imposant-les. Dit això, també Junts ha pretès treure’n profit polític de la polèmica, barrejant xifres i situacions que res tenen a veure, unes amb les altres. Siguem clars i transparents, a les Illes Canàries hi ha 4.400 nens (94%) i nenes (6%), menors d’edat. Després de mesos d’intents d’arribar a un acord, el Govern ha dictat un Decret pel qual acorda que la Comunitat de Madrid, n’aculli 806. Andalusia, 796. Comunitat Valenciana, 477. Balears, 58. País Basc, 87. Catalunya, 27. Hi ha alguns pocs més que van a la resta de CCAA. S’ha criticat molt la baixíssima xifra de Catalunya i el País Basc, donant a entendre que el Govern Central feia excepcions i no els obligava a col•laborar i participar en aquest repartiment. Això s’ha fet, no per discriminació, imposició o tracte de favor, no, no, en un tema tan sensible i tan humanitari, tots els territoris han de ser-hi. I és que en els darrers cinc anys, Catalunya ha acollit 9.479 MENA. D’aquests , en va acollir 4.802, entre 2023 i novembre de 2024. Dono la procedència d’aquesta acollida: 1.908 del Marroc, 1.181 de Gàmbia, 513 d’Argèlia, 128 de Guinea, 60 de Mali. La resta, de diferents altres països. Aquest, és el motiu pel qual en aquest repartiment, Catalunya només apareix amb 27 noves acollides i el País Basc, 87. Vull recordar que el País Basc, en té acollits 761. En resum, Catalunya, ara i sempre ha estat al capdavant dels moviments de solidaritat i cooperació amb tots els països del món i continuarà acollint noves onades de refugiats, actuant amb el cor i l’ànima, a diferència d’altres partits que semblen no tenir-ne i només pensen en conflictes i batalles polítiques, de la pitjor espècie.