Joan Roma

BORREDÀ: SEGON MUR COL.LABORATIU, DE VALENTÍ GUBIANAS. El poble de Borredà ( Berguedà) acaba d’estrenar un segon mural col·laboratiu, de la mà de Valentí Gubianas i Escudé ( Navàs), il·lustrador de llibres i murals. Aquesta segona obra, s’ha dut a terme sobre el mur de tancament del recinte de les piscines municipals. Una extensa superfície de 35 metres de llargada per dos i mig d’alçada. Aquesta obra s’emmarca dintre del programa “Tallers i activitats formatives d’àmbit cultural” de la Diputació de Barcelona. L’autor, va fer unes propostes, especialment pensades per l’àmbit d’unes piscines municipals, i s’ha dut a terme en els darrers dos caps de setmana de novembre. Hi ha participat un bon nombre de persones, de totes les edats. El resultat final, és magnífic, per la temàtica, pels colors, per l’encaix en un indret que sempre havia estat color de formigó. El mural anima a viure i gaudir de l’espai on s’ha pintat. (foto 1) I és que el mateix autor, havia realitzat un primer mural, l’any 2024, a la façana posterior de les escoles municipals, que dona a l’amfiteatre cívic. (foto 2). Aquell bon record, ha motivat repetir experiència, amb un resultat de molt alt nivell, similar al primer. Amb aquest, Borredà compta amb 4 murals que donen vida a espais molt utilitzats per la gent del poble i els nombrosos visitants que venen. Ja s’està pensant en alguna nova obra, de cara l’any vinent. Borredà, desembre 2025. Adjuntem: Mural col·laboratiu . Mur piscines ( 2025). Façana posterior Escoles (2024)

BONA LLETRA, A L’ESPERA DE LA MÚSICA. No tinc cap dubte de que estem en la millor primera part, d’una legislatura del Govern de Catalunya, d’ençà que vam recuperar la democràcia, en el ja llunyà any 1980. N’he fet el seguiment, i hi he participat directament, en tant que diputat al Parlament al llarg de quatre legislatures. Ho puc ben acreditar per diferents motius que exposo breument. Conformar un Govern és cosa complicada perquè es necessita un gran nombre de persones, ben formades i preparades per treballar en equip. Aquí no hi valen els solistes o els perseguidors de lluïment personal, en detriment dels resultats globals. Ni va de tenir una presidència brillant, envoltada de càrrecs inadequats. No, no, un Govern per ser efectiu ha de tenir un bon cap i unes ben equilibrades i fortes extremitats. Es el que ha buscat i trobat Salvador Illa. Haver estat alcalde és un avantatge que altres no han tingut. I és que un alcalde sempre té clar que ha de coordinar i fer participar tot l’equip en els objectius perseguits. Una persona sola, per brillant que sigui, no podrà mai abastir la complexitat i intensitat de l’acció de govern. Quan penso en les brillants trajectòries dels alcaldes socialistes de Barcelona, sempre em surten els alcaldes, però al seu costat hi poso un gran nombre de càrrecs d’una vàlua i dedicació excepcionals. Sense aquests equips, la transformació de la capital no hagués estat possible. Torno a la Generalitat. Els primers deures de buscar i trobar un bon equip es van aconseguir. El treball del “govern a l’ombra” des de l’oposició va ser una bona idea i va permetre posar en marxa moltes propostes que s’havien estudiat i planificat, de cara a aplicar-les, una vegada arribats al Govern. Això va permetre posar lletra a multitud de temes que portaven anys encallats o amagats en un munt de capes que no permetien emergir. No hi ha Departament que no hagi trobat un munt de temes envellits, mal orientats i mal plantejats. Posar ordre i concert, en tots ells, ha estat la primera gran feina. D’aquí n’han sortit qüestions com la manca de funcionaris essencials per a fer funcionar els ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats o consorcis. També s’ha comprovat l’enrevessat món de la burocràcia amb centenars de formularis i documents, que en comptes de simplificar-se i reduir-se s’anaven incrementant, any rere any. Parlem de prop de 1.500 que han de ser simplificats i reduïts al màxim. Problemes de places en FP, durada de la preparació i resultat de les oposicions, ajuts ràpids i determinants per a multitud d’àmbits i sectors, ampliacions de plantilles essencials en seguretat, sanitat, educació, etc. No passa setmana que després de la reunió del Consell Executiu no s’exposin acords que suposen entrar en matèria, en qualsevol de les Conselleries del Govern. Així doncs, la lletra que ens arriba és ben formulada i ben plantejada. Ara toca posar-hi música, que vol dir posar-hi el finançament necessari per a fer-la realitat. Ara toca disposar de pressupost per a poder actuar en tots els àmbits i sectors. Per la lletra llegida, acordada i aprovada, podem veure que es poden resoldre dèficits històrics, mancances evidents i peticions raonables. Es hora de perdre la por a decidir, i arribar a pactes que permetin posar al dia, al país. D’això estem parlant. Massa anys perduts en embats inútils i fraccionaments interns, van fer oblidar les necessitats de la gent. S’ha de recuperar el temps i forces perdudes. D’aquí la importància de poder tenir pressupost per al 2026.

QUAN CALLAR, ÉS LA MILLOR OPCIÓ. Els nivells polítics han anat baixant fins arribar a cotes realment alarmants. Cada dia en som testimonis, sobretot a Madrid: Congrés i Senat, i per descomptat a l’Assemblea de la Comunitat de Madrid. Però, com totes les plagues i epidèmies s’estén amb rapidesa cap a la resta de l’Estat, fins arribar a racons que havien estat preservats, com son els Ajuntaments. Avui, però parlant de plagues i epidèmies, he de fer referència a l’aparició de porcs senglars, afectats per la PPA ( pesta porcina africana) un autèntic malson per a tots els pagesos, molt especialment els dedicats a l’engreix de porcí, una de les grans indústries del país. Doncs bé, ningú no podrà dir que la reacció del govern no hagi estat immediata ,amb un desplegament mai vist d’efectius propis i externs, com son els efectius especialitzats de la UME ( Unitat Militar d’Emergències). Encerclament total del territori afectat: parc de Collserola, batudes de gran intensitat, i investigació de tots els animals per comprovar si estan infectats o no. Queda clar, doncs, que en un Govern, cada peça és indispensable perquè està degudament formada i preparada per entomar situacions d’urgència i emergència com és aquesta. Tothom ho ha vist i ho ha seguit, minut a minut, amb aparicions constants del Conseller Ordeig, així com d’altres tècnics i especialistes en la matèria. S’han mantingut reunions, amb alcaldes, amb grups parlamentaris, amb entitats i empreses del sector. En resum; s’ha fet el que cal fer, en situacions complicades i delicades com aquesta. A què ve, doncs, que Junts , ERC i el PP, reclamessin la tornada del president Illa de Mèxic, on ha anat per reforçar la presència de Catalunya, a la Fira Internacional del Llibre ? Es molt infantil i molt poc seriós, per part de partits amb representació parlamentària, que considerin que un president no pot marxar o hagi de tornar, perquè hi ha una crisi puntual, en un àmbit determinat. Es que creuen que només el president pot fer front a un problema puntual ? Quina fe i confiança tenen en els Consellers ? Es que creuen que tot pot ser un desastre com a la Dana de València? Quan grups a l’oposició només tenen en el cap, la recerca d’algun comentari o petició extravagant per a poder sortir en els mitjans de comunicació, ho tenen molt malament. No tenir arguments concrets, no aportar confiança en les institucions, suposa demostrar incapacitat per exercir les funcions d’oposició. Bé, fins i tot aniria més lluny, dient que no tenen capacitat per actuar en política. Ras i curt. Tots els polítics hem de ser capaços d’exigir responsabilitats, a qui pertoca, en aquest cas al Conseller del ram, i tot seguit fer-ne seguiment i si cal demanar informació i documentació. Però, un Govern, és un equip i cada membre ha d’exercir les funcions que té encomanades. Si només poden actuar sota presència del president, no hi ha equip. Ells volen un milhomes i la política és una altra cosa. Així s’entén, encara més, perquè estan a l’oposició i la perspectiva que s’hi quedin, per a molts anys més.

SOLEDAT NO VOLGUDA, EN EL MÓN RURAL. Els canvis de vida i activitat, també han arribat al món rural, i han transformat la relació tradicional i històrica que s’hi produïa. Ara i aquí, tenim en la soledat no volguda, un dels problemes de difícil atenció i solució. Les extenses famílies d’abans, han donat pas a les reduïdes d’ara, de manera que quan marxen a la recerca de treball uns, i per desaparició física, uns altres, resta una petita, molt petita representació de la família, que queda solitària, a més o menys distància, de qualsevol nucli urbà per petit que sigui. A més, les tradicions familiars, eclesiàstiques i locals, s’han anat reduint fins uns mínims, propers a la desaparició. Recordem algunes d’aquelles tradicions: era habitual convertir un funeral, en una trobada de la família extensa, i al seu costat tot el veïnat, proper o llunyà. Aquest funeral, donava peu a futures celebracions, en motiu dels aniversaris de la desaparició del difunt. Això, ja només queda en unes poques famílies, de ben pocs pobles. Els diumenges i festes de guardar, donaven peu a trobades abans i després de missa, com per intercanviar informació, estat de relacions, però també moment per fer negocis, d’intercanvi de productes o de terres i altres propietats. Prèviament, era el moment d’aprofitar el moment per confessar-se i posar-se al dia, a nivell intern. Cada parròquia tenia la seva festa anual, amb detalls i concentracions que oferien magnífics moments de trobades entre veïns. I les festes no es limitaven al sant o patró/ patrona, sinó a dues o fins i tot tres, segons els territoris. I al costat de les parroquials, hi havia la central, de la parròquia principal, amb altres motius per trobar-se i intercanviar opinions i informació. Tant en unes com en altres, no hi havia pressa. No es tractava només de complir amb els deures religiosos sinó amb els familiars, d’amistat o de negoci. Tot anava en el mateix paquet. Un dia o dos a la setmana tocava anar “al poble” per comprar algun producte especial o bàsic. També per anar al metge, o a l’ajuntament, si calia fer alguna gestió o tràmit i s’aprofitava per anar a “fer el got” al bar del poble i així deixar-se veure per saber què havia passat entre una visita i altra. Qualsevol altre esdeveniment important, fos un bateig, una comunió i encara més un casament, suposava mudar-se i anar ben d’hora per saber com estaven els veïns, més o menys llunyans. Es evident que quan totes aquestes coses han quedat reduïdes al mínim, per no dir que han desaparegut, la vida “a pagès” ha patit una davallada profunda, amb persones aïllades, moltes d’elles sense facilitats de mobilitat. Què fer, en aquestes circumstàncies ? Es el que estem estudiant i mirant de resoldre, en reunions i xerrades, entre nosaltres, primer i amb ells/elles, a continuació. Hi ha un cert nombre d’iniciatives interessants que precisen de l’acció conjunta de voluntariat, amb ajuntaments, consells comarcals, diputacions i govern de la Generalitat. Les solucions son diverses i complexes, però estan donant uns primers fruits que caldrà ampliar en el proper futur. Ara, només he pretès cridar l’atenció ,en que aquest no és un problema només de ciutat, sinó que també afecta el món rural, massa sovint desconegut.

ESPERANDO A GODOT ( PUIGDEMONT) Cada paso que da Junts, cada anuncio, plan o reorganización de su estructura, para adaptarse a la situación presente o futura, a la espera del retorno de Puigdemont, me lleva a imágenes y situaciones propias de la gran obra de Samuel Beckett: Esperando a Godot ( tragicomedia en dos actos), dentro del “teatro del absurdo”. Junts, no quiere ser, ni parecerse a lo que fue Convergencia, y sin embargo éste es el destino que quisieran muchos de sus alcaldes y concejales, que no entienden las batallas estériles que solo conducen a la melancolía, con grandes dosis de inutilidad y ridículo. Durante años, criticaron y acusaron al PSC de ser un partido sucursalista, al servicio del PSOE en Cataluña y ahora son ellos los que han sucursalizado su vida, dando total protagonismo a sus siete diputados en Madrid, de manera que han desaparecido de la vida cotidiana en el Parlamento de Cataluña. Cualquiera que siga la política catalana comprobará como en el Parlament, los protagonistas son los socialistas, junto con ERC y Comunes. Es el tripartito que permitió la investidura de Salvador Illa, a la presidencia de la Generalitat. El resto de partidos se limitan a criticar y exponer deficiencias, sin aportar soluciones ni compromisos de votaciones favorables a proyectos para resolverlas. Y en esta crítica, el principal partido es Junts, olvidando su presencia en el gobierno del cual salieron, por estrategias de salón que nadie comprendió, y supusieron un duro castigo en las elecciones al Parlament, donde solo disponen de 35 diputados, sobre los 135 que lo componen. Podrían ser un elemento esencial si aceptaran entrar en debates y propuestas de gobierno, pero no. Se han situado en la crítica permanente, contra todo y todos, hasta el punto de votar en contra de propuestas que perjudican los intereses de sus alcaldes que ahora y aquí son el principal puntal de su poder territorial. Recuerdo para los no expertos en Cataluña, que Junts ostenta alcaldía, en 334 municipios de los 947 que tiene el país. Y un total de 2.683 concejales. En conjunto, una fuerza territorial importante, a la que podemos añadir una parte de los consejos comarcales, y el gobierno en la diputación de Gerona. Este colectivo, muestra cada vez más su descontento con la deriva contraria a todo de su partido, sin rentabilizar su presencia en Madrid ni en el Parlament. Para un alcalde, es incomprensible no conseguir réditos de una fuerza de primer orden, vista la composición del Congreso de los Diputados, sí, pero también del Parlament, donde podría sumar sus votos a los del PSC y superar de largo los 68 escaños, de la mayoría absoluta. Recuerdo que el PSC dispone de 42. Pues bien, van pasando los días, las semanas y los meses, y la estrategia no cambia. Peor aún, se enquista en una posición infantil, en la que priman los gestos, discursos con insultos incluidos, por parte de la portavoz, Miriam Nogueras que considera un mérito, hacerse impopular ante toda España, como vía para demostrar la determinación de su jefe. Y, todo, depende de un Puigdemont, huido y refugiado en Bélgica, a la espera de poder regresar a España, sin haber pasado por un tribunal, como sí hicieron el resto de sus compañeros de Consejo Ejecutivo. Triste estrategia que bien pocos en Cataluña van a premiar, caso de que se atreva a presentarse de candidato a las próximas elecciones. Pero, esperar por esperar, y depender de alguien que ha perdido el contacto directo con la ciudadanía, lleva a la parálisis en la que vive Junts. Creen que el retorno de Puigdemont va a resolver sus dudas, contradicciones y parálisis, a solo año y medio de las elecciones municipales. Y a dos, de las nuevas generales. Demasiados retos para una persona que nunca ha tenido especiales dotes para la estrategia y el gobierno. Nadie crea que en sus ocho años de ausencia, haya adquirido unas dotes que nunca ha tenido. Pronto lo comprobarán y sus resultados los veremos, en vivo y en directo. Esperando a Godot (Puigdemont), sirve para ilustrar la situación.

UNA PETICIÓ FETA REALITAT. Porto anys, molts anys, predicant en el desert, però al final, ha valgut la pena. Després de molt insistir, juntament amb altres, el Govern Illa, ha estat receptiu i ha aprovat una primera aportació de 20 milions d’euros per a rehabilitar pisos, cases, edificis, situats en els pobles petits, en els de menys de 2.000 habitants. Aquest acord, pot no semblar important, però ho és, i molt. No solament per obrir la porta a noves aportacions que estic segur vindran en els propers anys, sinó perquè permet que també els pobles petits puguin entrar en el món de la rehabilitació, recuperació de cases velles i abandonades, i lògicament en el salvament de patrimoni arquitectònic, a punt de desaparèixer, per desídia i abandonament. Si anem per qualsevol poble, petit o molt petit, veurem cases tancades, algunes de les quals des de fa anys. Molts anys. Hi ha un munt de propietats a Catalunya, de propietaris mig desconeguts o en plets entre ells, per herències mal repartides o mal rebudes. Molts d’aquests plets poden durar vides senceres, i mentrestant les propietats es van deteriorant, fins a posar en perill l’edifici i edificis propers. Aquesta imatge de cases velles i abandonades és molt perjudicial per a tothom, però molt especialment, pels ajuntaments més actius, que no troben la manera de canviar la imatge col•lectiva. Doncs bé, això s’ha acabat. No de cop ni en quatre dies, però s’ha obert la via per trobar diner i procedir a fer el que s’hauria hagut de fer molts anys enrere. Millor ara, que mai. De fet, la Diputació de Barcelona ja va obrir la porta a concedir ajuts per comprar pisos i/o cases, i a continuació noves aportacions per rehabilitar-les. La feina feta, deixa clar l’interès i els bons resultats. Ara, doncs, s’hi afegeix la Generalitat com per poder concedir ajuts, per a 400 actuacions, en els més petits del país. Estic segur que la demanda esgotarà la disponibilitat dels fons, i que impulsarà a fer una nova convocatòria, en similars condicions. I veurem finalment, bastides i grues en aquests indrets, com a símbol que el país ha pres consciència de la contradicció de necessitar habitatge, i tenir-ne desenes de milers, sense poder-los fer servir perquè estan en situació desastrosa. També veurem com nuclis antics, vells i atrotinats, comencen a canviar de fesomia i atreuen nous habitants, no solament cap aquests habitatges municipals, sinó també cap a d’altres de particulars que s’animaran també a fer-ho. Alguns pensaran que és una gota en un vas d’aigua. No, no. En el conjunt de Catalunya estem parlant d’un bon nombre de milers d’ habitatges que incrementaran el patrimoni municipal per una banda, permetran atreure persones, mitjançant lloguer assequible, i canviaran l’estètica i la dinàmica d’aquests pobles. Es un guany per a tots, després de molts anys de demanar-ho sense èxit. Ja era hora !

LA REVOLUCIÓ DEL RECICLATGE. Els canvis , en alguns àmbits, es mouen amb una rapidesa mai imaginada. Segur que tots els estimats lectors, recordaran les baixes taxes que pagàvem per la recollida d’escombraries i que ara hem vist créixer, any rere any, fins el punt que en alguns casos, es paga tant de recollida i tractament, com d’impost de contribució urbana (IBI), I la pujada, en molts casos, encara no ha tocat sostre. Temps al temps. Perquè passa? Per un exercici clar de responsabilitat personal i col·lectiva, amb nosaltres mateixos i amb el medi ambient. Els anteriors sistemes eren injustos, per una banda i inviables, pensant en el futur. Tard o d’hora havia d’arribar el moment en que el sistema havia de canviar radicalment. I és que ho tenim a tocar. Qui no recorda vint o trenta anys enrere quan cada poble, cada ciutat tenia el seu abocador? Allà, cada dia s’hi abocaven milers o desenes de milers de quilos de deixalles, amb tota mena de productes. Era habitual, ara a l’hivern amb les cendres, veure incendis que costaven d’apagar perquè anaven cremant sota muntanyes de residus, molts dels quals, tòxics. No solament era un perill d’incendi per a l’entorn sinó que la gent respirava elements de tota mena que intoxicaven persones, a quilòmetres, lluny del focus. D’aquells petits i disseminats abocadors, vam passar als abocadors comarcals. Més ben gestionats i una mica millor preparats, però que servien per enterrar tones i més tones, de tota mena de productes, pensant que si no es veuen no perjudiquen. I sí, i tant que perjudiquen, perquè les pluges van introduint aigua, que tard o d’hora surt contaminada, aigües avall. I la vida de qualsevol d’aquests abocadors, per grans que siguin tenien el termini prefixat. Calia, doncs, pensar en canviar de lloc i buscar noves ubicacions per repetir el mateix sistema, fins a l’infinit. No, aquesta no podia ser la solució, perquè mai ho ha estat. Era una via “provisional” que durava infinitament....fins que la Unió Europea, ens ha dit que prou. I ha prohibit posar diner públic, a un servei particular. I dir prou, vol dir que qui contamina paga, i paga el preu del cost real. No del cost camuflat o reduït, mitjançant fórmules , més o menys enginyoses. No, no, s’ha de comptar tot el cost de la recollida, del transport i de la tria, fins a recuperar tots els materials possibles. I només una ínfima part s’ha de procedir a la seva eliminació per sistemes el més ecològics possibles. Es evident que aquest increment de costos ha estat molt elevada i això ha repercutit en els rebuts que paguem, decidint que tothom pagui uns mínims, per ajudar a no fer rebuts màxims que molta gent no pugui pagar. D’aquí que fins i tot les cases de pagès, hagin de pagar, tot i que els seus residus domèstics, siguin mínims. D’aquí uns anys, en tornarem a parlar, i veurem que l’esforç ha valgut la pena. De fet, si mirem enrere, veurem que les antigues maneres, eren inacceptables. Després, també hem vist que les comarcals, tampoc ho eren i ara, finalment constatem que ens hem d’unir en territoris més grans, per a compartir uns serveis cada vegada més tecnificats i industrialitzats. Tocava fer-ho. Ara, ens toca a cada veí, a cada usuari, fer l’esforç de triar, i triar bé. No és tant difícil, només és qüestió d’organitzar-nos i actuar amb una rutina diària, a canvi de saber que participem en una important acció a favor del medi ambient. Val la pena !

HABITATGE: LLUITA CONTRA RELLOTGE. Curiosa paradoxa que ara siguin els partits que van estar en el govern els que reclamin com per art de màgia, solucions al problema de l’habitatge, sigui de compra o de lloguer. Vull recordar que quan els deures no es fan a temps, les solucions es fan molt més difícils. Però, dit això, veig multitud d’actuacions que van per molt bon camí. No hi ha solucions immediates, però arreu del país es noten canvis profunds en les prioritzacions de les institucions, començant pels ajuntaments, continuant per les diputacions, i finalitzant en el Govern de la Generalitat. Bé, aquí i tot, caldria afegir-hi el govern central que també s’ha posat les piles, per actuar de forma directa, o indirecta. Es evident que la principal responsabilitat recau sobre les CCAA, una vegada el govern central ha posat mesures legals i financeres per actuar amb rapidesa i eficàcia. Les que no ho fan no és per manca de mitjans sinó per manca d’interès. Allà ells, però se’ls hi haurà de recordar quan arribin conteses electorals. Pel que fa Catalunya, queda clar que el Govern Illa té clares les prioritats i ha posat en marxa un munt de mesures per fer-les realitat. No hi ha setmana que no aparegui alguna informació sobre accions i actuacions en el camp de l’habitatge, de manera que el compromís d’ assolir la xifra de 50.000 nous habitatges, d’aquí a l’any 2030, el veig factible. Però igualment cert és la carrera que han emprès tots els ajuntaments per ajudar a resoldre el principal problema. Animo tothom a mirar en els mitjans de comunicació el gran nombre d’iniciatives municipals, destinades a resoldre el dèficit d’habitatges. S’han mobilitzat recursos per a rehabilitar pisos, cases i edificis que portaven anys tancats i abandonats. Les Diputacions s’han afegit a la carrera i faciliten finançament als municipis de la seva província perquè puguin comprar i rehabilitar. Es així com multitud de cases velles, moltes situades en nuclis antics, son comprades i arreglades com per ser posades en el mercat. Suposa una doble bona feina de renovar barris i alhora atreure nous habitants. Es evident que a tots ens agradaria més rapidesa, però no és fàcil negociar les compres, moltes d’elles en mans de diversos membres d’una mateixa família que no sempre es posen d’acord en el valor i les condicions. Ja no parlo de si cal tirar endavant expropiacions que poden suposar anys de tràmits. Sempre és aconsellable arribar a acords per facilitar i agilitzar les gestions. Però, si en la major part dels 947 municipis que té Catalunya, es duen a terme aquestes actuacions, vol dir que en ben pocs anys, els habitatges posats a lloguer seran comptats per milers. I aquests milers s’afegiran als que disposi la Generalitat, per així tots plegats facilitar el descens de preus de lloguer i alhora el creixement de municipis amb baixa demografia. Tot va en la bona direcció, cosa que contradiu als més pessimistes o als que directament voldrien fracassessin aquestes iniciatives. La batalla és lenta, però s’està guanyant.