Tuesday, November 17, 2026
PP Y VOX, LA RACIÓN DIARIA DE DÓBERMAN - art. El Obrero digital
PP Y VOX, LA RACIÓN DIARIA DE DÓBERMAN.
Somos muchos los que nos acordamos del impacto que tuvo la aparición de un dóberman en la campaña electoral, para las generales de 1996, por parte del PSOE. Era una imagen clara, nítida, realista de lo que suponía la derecha de entonces, caso de llegar al poder. Desde entonces ha llovido mucho, pero si entonces había motivos para utilizar esta imagen, ahora lo es mucho más.
No hace falta repetir la imagen porque cada día, desde hace tres años, vemos correr por pueblos y ciudades centenares de dóbermans, que anuncian retrocesos claros y contundentes en materia de libertades, de ayudas a los más desfavorecidos, y de ansias enormes de ocupar el poder, para usarlo a su pleno antojo. Son auténticos fanáticos capaces de acusar a los otros de sus propios desmanes,
Parece increíble que se atrevan a acusar a otros, y muy especialmente al PSOE de todo tipo de corrupciones, cuando ellos han sido la muestra más contundente de la corrupción sistémica, constante y permanente. Si alguien lo pone en duda, solo tiene que hacer un repaso a todo lo acontecido en los últimos cuarenta años, sí, sí, puede ir hasta el inicio de la etapa democrática para ir coleccionando centenares de casos, en todos los escalones de la política.
Encontrará múltiples, infinitos ejemplos, en centenares de ayuntamientos, en decenas de diputaciones, y en la casi totalidad de CCAA, y por descontado, en el nivel más alto del Estado, en el propio Gobierno Central, de la mano de los presidentes que ha tenido el PP. Entonces, ¿por qué atreverse a ir de casto y puro? Por la simple convicción de que el pasado, pasado está, y los españoles tienen la memoria muy, muy corta. Tan corta que suponen olvidados temas que en estos mismos instantes son juzgados, y pronto sentenciados.
Su hipocresía y cinismo les lleva incluso a girar página al escándalo del aticazo de Ayuso, o a los desmanes de varios alcaldes que aparecen en los medios de comunicación, por graves acusaciones de prevaricación, unos, o acoso sexual, otros. Se imaginan que sus palabras sirven para borrar lo hecho, y poner el contador a cero. Santa inocencia o vaya caradura, cuando en segundos, cualquier español puede recuperar la memoria, si es que no lo tiene en mente.
Pero si todo lo dicho es grave, mucho más lo es, lo que se va formulando a lo largo de la legislatura que ahora toca a su fin, y en los días de precampaña. No han sido deslices ni declaraciones no previstas, los anuncios o amenazas en temas de sensibilidad extrema, sea hablando de recortes en pensiones, o en temas de igualdad, educación, sanidad, y por supuesto de respeto a las libertades conquistadas.
Todo lo ganado está en peligro, nadie lo dude. De aquí, la enorme movilización que estamos viendo, ya no solo en las grandes ciudades sino en los pueblos más pequeños. Puedo dar fe de ello puesto que vivo en uno, de menos, de 500 habitantes y me muevo en comarcas con multitud de ellos. Estoy convencido de una inmensa movilización como no hemos visto desde hace quince o veinte años.
Llevo desde los inicios de la democracia, participando en la organización de campañas electorales de todo tipo. Es un magnífico lugar para constatar el ánimo de la gente y ver cómo afecta la campaña, en el conjunto. Pues bien, me creo los pronósticos del CIS. Completamente, porque estoy seguro de una muy alta participación que puede superar incluso el 75%, y hay unas ganas inmensas, en mantener el PP y VOX, en la oposición.
No hay que recuperar las imágenes del dóberman recorriendo España. Las nuevas tecnologías nos permiten ver y recordar todo lo dicho y prometido por los dos partidos, pero sobretodo tenemos a la vista, lo que hacen en ayuntamientos y CCAA donde gobiernan. Es la mejor prueba del nueve de que con ellos llegaría el retroceso. Así pues, el resto de la campaña ha de servir para avisar de lo que viene, y al mismo tiempo resistir para no perder todo lo ganado. La victoria está al alcance de la mano. Pronto lo veremos.
Monday, November 16, 2026
RUFIÁN, SHOWMAN DE LA POLÍTICA - art. Blogesfera
RUFIÁN, SHOWMAN DE LA POLÍTICA.
Gabriel Rufián ha tingut temps d’aprendre a moure’n en els grans escenaris de la política, de la mà de Joan Tardà, el seu mestre i avalador. Haver actuat d’escolanet durant uns anys, li ha permès pujar graons fins esdevenir un autèntic showman de la política. Més a Madrid que no pas aquí a Catalunya on no agrada tant muntar shows, gesticulacions i modulacions de veu, exagerades.
Cada país, cada regió, fins i tot cada ciutat, té característiques pròpies que si no es saben utilitzar bé, poden girar-se en contra. Es per això que les actuacions de Rufián a Catalunya son força més discretes que les de Madrid. Sigui en directe, sigui via mitjans de comunicació. Si una cosa se li ha de reconèixer és un clar domini de l’escena pública. A més, no dubta participar a qualsevol lloc i moment, con tal es respecti el seu protagonisme.
El llarg aprenentatge, durant el seu període d’actor secundari, li va permetre enginyar aparicions, muntatges i intervencions que el convertien en centre d’atenció, ni que fos per uns segons o uns pocs minuts. Tanta exposició corria el perill de fer-se pesat i girar-se-li en contra però en un Congrés de Diputats, amb moltes mediocritats i pocs protagonistes, va aconseguir fer-se un lloc.
I la jubilació de Joan Tardà, li va proporcionar el paper de protagonista principal del grup d’ERC, i amb les lliçons apreses i les pràctiques fetes, es va poder llençar a l’atac, per terra, mar i aire, contra gairebé tot i tothom. El paper d’oposició dona ales per pontificar en tots els temes i tots els moments. A més, pertany a ERC, però d’una manera molt especial i sense lligams massa estrets amb la part institucional que governa en molts ajuntaments o ho feia, a la Generalitat. Prefereix no reconèixer la mediocritat de gestió i govern, al capdavant de molts ajuntaments i durant uns anys, a la Generalitat.
Els qui seguim d’a prop la política catalana, hem tingut sempre una baixa valoració del pas d’ERC, per ajuntaments i Generalitat. Es un partit amb pocs lideratges i amb constants problemes d’inestabilitat política, interna i externa. Ell, no assumeix mai aquestes crítiques ni en vol parlar, perquè se situa a un altre nivell. Va per lliure en molts dels seus plantejaments i costa de posar-lo en el marc de l’ERC tradicional, històrica. Es un vers lliure, que ha fet més fortuna a Madrid que no pas a Catalunya.
Perquè ? Doncs, per la teatralitat de les seves intervencions i per una valentia i forma descarada de dir les coses. No té cap mania ni fre per atacar de forma crua i radical propostes de la dreta i extrema dreta, i si convé se situa en un dels escenaris més brutals contra el que representa el PP i VOX. Vol que el considerin el mestre que diu les “veritats del barquer”. Molt del que fa i diu és molt impostat, però sí crec que és sincer en els atacs a la dreta i extrema dreta. I això, perquè ho crec? Doncs perquè ha vist la crua realitat del que representen. Això, aquí a Catalunya no es veu ni es viu com a Madrid. Ell, allà pot captar i veure, l’odi, la set de venjança en molts dels ulls dels diputats d’aquests partits i sap que la seva entrada en el govern, si s’arriba a produir, comportarà retallades molt dures a les llibertats. També en molts altres àmbits. Es en aquest aspecte que la seva veu és sincera i advertidora.
En resum, un polític massa estrident per a molts gustos, però que li permet estar a primera línia, amb el suport de molts mitjans de comunicació. No el veig en cap càrrec de govern, però sí en el d’instigador de moviments i actuacions, contra la gent que vulgui imposar retrocessos en les conquestes guanyades. Un polític contradictori, però qui no ho és ?
Friday, November 13, 2026
SISTEMA ELECTORAL, FIABLE I RÀPID - art. Regió 7
SISTEMA ELECTORAL, FIABLE I RÀPID.
Massa sovint tenim tendència a menystenir molts dels avenços i actuacions dutes a terme, en una mena de fruïció pel negativisme. En tenim molts exemples, però en posaré uns pocs, per exposar el que vull dir.
La Transició, amb tots els problemes i errors, va ser un model de pragmatisme i bona feina que ens ha permès arribar fins aquí. La Constitució, amb prop de cinquanta anys de vida, és una altra mostra d’equilibri i saviesa, amb suficients elements com per interpretar-la àmpliament. Les Lleis de Bases de Règim Local, també han estat prou eficients com per permetre un bon funcionament d’ajuntaments i diputacions. En tenim d’altres, però, ara i aquí em vull aturar un instant, a valorar el nostre sistema electoral general.
Vistes i escoltades un bon nombre de beneiteries per part del PP i VOX, qüestionant el nostre sistema electoral, plasmat en la LOREG de 1985, he de dir que amb aquest sistema hem dut a terme prop de 50 conteses electorals, de tota mena: municipals, generals, europees, autonòmiques. En cap d’elles, en cap, hi ha hagut mai cap queixa, cap qüestionament de resultats, cap incidència que no es podés resoldre degudament. Cap.
Aleshores, perquè posar en dubte un sistema exemplar? La por a perdre les eleccions del 29N fa que es busquin excuses per si la nit electoral els va malament i poden imputar alguna mala praxis als guanyadors. Es una reacció de manual. L’hem vista amb els resultats del Brasil i la vam veure en els EUA de Donald Trump. També en altres països on la dreta i extrema dreta, sempre estan a punt per desprestigiar els resultats que els van malament.
Ara i aquí, el nostre sistema és modèlic. En fiabilitat i rapidesa. Cert que donem molta feina a tota l’estructura judicial que es fa càrrec de vetllar pel bon funcionament, però se’ls compensa amb dotacions econòmiques generoses. A més, la verticalitat del control i escrutini fa impossible qualsevol tipus de trampa, manipulació o modificació de resultats. Tothom pot supervisar i controlar el funcionament de la votació i l’escrutini és públic. Impossible de manipular.
També el vot per correu ha tingut modificacions com per arribar a dia d’avui amb plena virtualitat. Es fiable i segur. Aleshores, perquè voler introduir dubtes? Doncs, pel que he dit abans. Por a que els resultats no siguin els previstos.
No estranyi a ningú que molts països vinguin a Espanya per veure com funciona tot plegat. Hi ha països en els quals els resultats definitius no es coneixen fins al cap de dos o tres dies. Altres, fins al cap de moltes hores, com hem pogut comprovar en el cas d’Israel. Un país, suposadament. en els llocs més avançats tecnològicament i en canvi no son capaços de tenir els resultats en unes hores, sinó de moltes hores.
Així, doncs, si mirem enrere podem veure una llarga llista de coses ben trobades, ben formalitzades, dependents d’estructures fiables i segures. En el cas concret del nostre sistema electoral, estem situats entre els quatre o cinc, millors del món. Qui digui el contrari, menteix, i només cal veure la rapidesa dels resultats que mai, mai, han estat impugnats.
Wednesday, November 11, 2026
PROTESTES I DESTROSSES - art. L'Endavant
PROTESTES I DESTROSSES.
Des de fa anys, assistim a una escalada de protestes que acaben amb aldarulls greus i destrosses inacceptables. De fet, mai s’hauria de donar aquesta concatenació de fets, perquè desautoritzen els motius de la protesta, per molt justificada i raonable que sigui.
Cert que en moltes concentracions i mobilitzacions s’hi aplega gent “de fora” que només esperen el moment oportú per a rebentar l’acte. Son provocadors habituals que no tenen altra cosa que fer, o pitjor encara, formen part de col·lectius dedicats a tirar per terra les justes reivindicacions.
Si no volem acabar molt malament, a cada concentració i mobilització, ha d’haver-hi un servei d’ordre i seguretat, molt ben organitzat i coordinat com per foragitar tots aquests provocadors fins que arribin a la conclusió de que no podran actuar. Es que el resultat final, és catastròfic. Es dona més publicitat a les càrregues policials i als danys causats que no pas al motiu de la mobilització.
A França, hem vist imatges terrorífiques, amb aldarulls i destrosses que superen tot l’imaginable fins el punt d’arribar a cremar una joia arquitectònica com l’Ajuntament de Limoges. Però, moltes altres han consistit en robar i destrossar tota mena de locals comercials. Això, no son protestes, això son accions vandàliques, impossibles de justificar.
Tornant a casa nostra, la polarització extrema que estem vivint en els darrers anys, ha facilitat l’aparició de provocadors professionals que degudament protegits i fins i tot finançats es dediquen a “cremar” les mobilitzacions progressistes. Des de la dreta i extrema dreta, animen grups violents a actuar, per a tot seguit poder clamar contra la inseguretat.
Accions i actuacions com aquestes les hem vist al llarg de la història, reproduïdes en multitud de països. Ara i aquí, hi ha pànic en el PP i VOX de tornar a ser derrotats. S’han fet tants esforços, s’han aplegat tantes forces que un nou fracàs suposaria tirar per terra tota la feina feta, i retrocedir un bon nombre d’anys.
Aquesta possibilitat imposa més actuacions, més virulentes, de manera que tenim unes dures setmanes per endavant. Es més, a la vista de que s’ha d’actuar arreu del país, es pot demanar un darrer esforç, fins i tot a alguns membres de les forces de seguretat. Només així podem entendre algunes actuacions policials dutes a terme a Madrid, però també a Ceuta o en altres indrets, amb un ús excessiu de la força, davant manifestacions que no havien fet res per ser tant durament castigades.
Les imatges fan el seu efecte. Transmeten violència i inseguretat. Justament el que diuen voler solucionar el PP i VOX amb els seus remeis immediats. Ho sento, però qui organitzi concentracions i mobilitzacions s’ha de fer càrrec de fer-les amb respecte a l’ordre i la seguretat. A Madrid, Barcelona o Manresa. Es igual. No poden acabar amb elements que embrutin, vandalitzin o destrossin espais públics, edificis o locals comercials.
Es més, ha d’haver-hi investigacions prou intenses i extenses com per identificar els autors, portar-los davant la Justícia i fer pagar els danys causats amb sanció inclosa. No fer-ho és animar a continuar donant ales als rebentadors i vàndals habituals.
Tuesday, November 10, 2026
PROBLEMÀTIQUES D'UN BOICOT - art. Nació Digital Solsona, Diari de Terrassa, i El Nou 9
PROBLEMÀTIQUES D’UN BOICOT.
No és fàcil ser docent, sigui quin sigui el nivell on s’exerceix la professió. I menys en els temps que corren en que hi ha pressions i tensions per tot arreu amb exigències que situen l’escola, en el centre de totes les responsabilitats.
Gestionar aquesta situació és complicat i és lògic reclamar comprensió i recursos de totes les parts implicades. Fa molts anys, molts que estic en aquest àmbit tot i que en un diferent nivell, en tant que professor voluntari d’idiomes, a Creu Roja. Sóc Llicenciat en Ciències de l’Educació i ja fa anys, vaig exercir de professor, set anys a Berna(Suïssa) on vaig redactar tres llibres d’aprenentatge del castellà per una xarxa internacional d’acadèmies d’idiomes.
Ja retornat aquí, he compaginat treball polític amb treball d’ensenyament. Lògic fer un seguiment de tots els moviments docents, i alhora de les noves lleis i recursos financers procedents de les administracions públiques. S’ha fet molt, però queda encara molt per fer, si bé veig una clara decisió del govern per encarrilar present i futur amb garanties d’èxit. No penso en un canvi radical, però sí substancial, en comparació amb etapes anteriors.
Feta aquesta introducció voldria parlar d’una de les derivades del boicot de molts docents a organitzar i participar en activitats extraescolars que tenen una importància enorme per a tots els infants i joves. Parlo de les sortides escolars, de les colònies, d’ estades a fora, setmana blanca, etc.
Venim d’una llarga i intensa vida activa, en la qual desenes de milers d’alumnes participaven d’un munt d’activitats, al llarg de tot l’any. Per a molts, eren la gran via per conèixer altres indrets, fer noves activitats i descobrir mons desconeguts. Només cal parlar amb uns quants ex alumnes per comprovar fins a quin punt els millorava la vida.
Les mobilitzacions, les accions de protesta, les reivindicacions per millores concretes o generals han comportat en molts casos, un boicot i suspensió d’activitats, a tots els nivells. Aquesta decisió no solament deixa els alumnes desemparats sinó que comporta danys irreparables a moltes entitats, empreses i col•lectius que en vivien.
Vinc d’un poble on de sempre hem tingut centenars d’aquestes activitats, però n’hi ha un munt a les comarques de muntanya, amb cases de colònies preparades i especialitzades en acollir grups escolars. També en trobarem prop del mar o en estacions d’esquí. En conjunt, hi ha milers de persones que viuen amb temor, la continuïtat d’aquest boicot.
El dany és doble perquè afecta els alumnes, però al mateix temps, posa en perill llocs de treball i espais que si es perden no recuperarem. Hi ha cases de colònies que han fet immensos esforços d’ampliació i adaptació que no poden resistir aquesta suspensió. S’ha de fer un esforç de totes les parts per recuperar les activitats. Ens hi juguem un dels factors importants de l’activitat escolar. I cal fer-ho ràpid perquè estan en perill un munt de cases i instal•lacions , i amb elles centenars de professionals que hi treballen.
Si mirem la geografia catalana en trobarem en molts llocs, alguns dels quals suposen peces importants en les activitats de petits pobles. També en aquest punt hem de parlar de vida i progrés, en els micropobles.
LA UME, DENOSTADA POR EL PP, ELOGIADA POR TODOS - art. El Obrero digital
LA UME, DENOSTADA POR EL PP, ELOGIADA POR TODOS.
Hay que tener memoria para recordar debates, ataques y todo tipo de críticas y chanzas cuando, años después, un proyecto demuestra valentía y acierto, a la hora de hacerlo realidad. Animo a todos los lectores, ir a los tiempos previos, a la creación de la Unidad Militar de Emergencias (UME), para ver y escuchar los furibundos ataques del PP contra la propuesta de creación de una fuerza rápida de intervención ante todo tipo de catástrofes, naturales, medio ambientales, epidemias, etc.
La UME, nació el 7 de octubre de 2005(hace 21 años) mediante acuerdo de Consejo de Ministros, a propuesta de su presidente, José Luis Rodríguez Zapatero. La propuesta fue criticada, vilipendiada y ridiculizada hasta extremos increíbles, con argumentos como querer disponer de un pequeño ejército privado, o para substituir a bomberos, enfermeros o forestales. Realmente toda una panoplia de acusaciones que demostró, hasta qué punto el PP tenía y tiene visión de presente y futuro.
La creación de la UME, supuso organizarla con 5 batallones, con base en Madrid, León, Zaragoza, Valencia y Sevilla. Con un destacamento permanente en Canarias. Una buena distribución como para permitir desplazamientos rápidos para llegar, en muy poco tiempo, a cualquier rincón de la geografía española.
En total dispone de unos efectivos de unos 3.500 miembros, sumados cuadros de mando, tropa y marinería, todos ellos al mando de un teniente general. La última composición publicada, habla de 3.063 efectivos del ejército de Tierra, 247 del Aire, 76 de la Armada y 41 de cuerpos comunes. Se haría muy largo, detallar la formación y preparación que tiene y mucho más exponer el material disponible. Todo preparado para actuar en cualquier momento en cualquier lugar. Pues bien, hasta ahora no hemos escuchado pedir perdón al PP, por los duros ataques a su creación, ni especiales elogios a sus actuaciones. Lo haré en su lugar, pero recordando aquellos principios de los que ahora muchos no se quieren acordar. Y esto demuestra cuán difícil es innovar, crear, proponer algo nuevo que rompe rutinas y organizaciones seculares.
Hemos visto la UME, en todos los frentes posibles, incluso algunos inimaginables como en tiempos del COVID en que algunas unidades se dedicaban a desinfectar edificios, residencias, hospitales….a veces con claras reticencias y complicaciones por motivos políticos, como pasó en algunos municipios catalanes gobernados por partidos independentistas. Pero ya nadie se imagina una catástrofe sin la intervención de la UME para actuar de forma rápida y eficiente. La vimos en la Dana de Valencia, en los incendios en varias CCAA, en Canarias, en grandes accidentes, como el reciente de Toledo. Es lógico que otros países vengan a España para estudiar su estructura y funcionamiento, y hacer lo propio.
Hace años, ya recordé sus principios pero ahora que el PP se dedica a criticar al gobierno todos los días por todo lo que pasa en el país, sea de su responsabilidad o no, es bueno recordar como muchos de sus ataques pasan al olvido, y muchos otros demuestran cuán equivocados estaban. Ahora hablamos de la UME, pero otro día hablaremos de otras organizaciones e instituciones que fueron objeto de grandes críticas, por parte del mismo partido. Muestra de su incapacidad para innovar y reconocer las necesidades presentes y futuras de nuestro país.
Sunday, November 08, 2026
LES OPINIONS SON LLIURES, LES DADES SON SAGRADES - art. Blogesfera
LES OPINIONS SON LLIURES, LES DADES SON SAGRADES.
Fa menys d’un mes que vaig escriure un article amb el títol de “NI AMAGAR SIGLES NI CANDIDATS”, motivat per un article de Xavier Gual, publicat a Regió 7. En el seu article feia una exposició totalment errònia del naixement i trajectòria de Progrés del Berguedà. En el meu detallava exactament com va néixer i quins en van ser els seus protagonistes. També repetia, una vegada més, que quan algú escriu, ha de tenir com a prioritat, conèixer bé el tema del qual parla i garantir la fiabilitat de les dades que dona.
Sempre he tingut clar que les “opinions son lliures i discutibles, però les dades son sagrades”. I avui, n’escric un altre per a contradir o si voleu, detallar la realitat d’unes altres dades que el mateix, Xavier Gual va obviar, en el seu article, “El virus de l’Oriol” publicat a Regió 7, el passat 31 d’octubre.
En aquell article, escriu “David Font, exconvergent, exPDeCAT i ara amb un grup propi, vol seguir a Gironella durant quatre anys més. Si torna a ser escollit (ho serà) i acaba el mandat en serà vint-i-un anys. Una marca inèdita, superats els setze de Jaume Farguell a Berga, i només per darrere dels trenta-dos de Joan Tor, a Gisclareny, fins al 2023 quan li va passar la vara a la seva filla”. Fins aquí la sorprenent afirmació.
Perquè dic sorprenent? Doncs perquè esborra l’existència del més veterà de la comarca i de Catalunya: Salvador Juncà, amb 47 anys ininterromputs al capdavant del Consistori de Castellar de N’Hug. Un llarguíssim període com a primer tinent d’alcalde, i després, fins ara, com Alcalde. També oblida el propi alcalde de Castellar de N’Hug en Josep Orriols(e.p.d). Tampoc fa referència a un altre dels més veterans: Lluís Cadena, de Vallcebre. O Ignasi Costa de Guardiola de Berguedà. Tampoc esmenta Lluís Torrentó de Viver i Serrateix ni Josep Costa de Sta. Maria de Merlès. Ni de mi mateix, Joan Roma, 12 anys regidor i 28 anys alcalde de Borredà. O Joan Casanova, de La Pobla de Lillet (e.p.d). Ni Pere Masana (e.p.d) de Castell de l’Areny amb 24 anys a l’alcaldia. Ni Josep Vilar, de Montclar, amb 36 anys d’alcalde...
He fet un breu repàs i no el tanco per evitar deixar-me’n algun més. El que queda clar és que no es poden fer afirmacions categòriques, sense un mínim de coneixement ni dedicar uns minuts o unes hores a donar informació verídica.
Fa molts anys, molts, que escric quatre o cinc articles per setmana, i puc assegurar que si no tinc clares les xifres, les dades, els detalls, no els dono, o els deixo per a quan els pugui obtenir. N’hi ha que ara, es poden trobar fàcilment, fent ús dels mitjans tècnics disponibles, altres els demano via documentació del Parlament, fent ús de ser ex parlamentari, i altres demanant-les a qui correspongui. Tot, menys, modificar la realitat o només donar-ne una part. Es per aquest motiu que he escrit aquest article. Els que no figuraven en un , ara ho fan en el meu. I puc dir que els he conegut a tots, i tots han fet un meritori treball de gestió i dedicació als seus municipis. Es just figurin en els articles on es parli d’ells i de la comarca.
Friday, November 06, 2026
COHERÈNCIA I DIGNITAT - art. L'Endavant
COHERÈNCIA I DIGNITAT.
La vida d’un partit polític, és la suma de multitud de vides i moments, alguns quotidians, altres històrics. Ahir, dimarts 3 de novembre, vàrem viure un moment històric. La compareixença del Ministre de Transports, Òscar Puente, formarà part del bagatge col•lectiu del partit socialista, i amb ell, de la democràcia ben entesa.
Assumir responsabilitats, donar explicacions, proposar millores, i finalment, deixar el càrrec com a mesura de dignitat i coherència amb el projecte, amb tots els afectats i amb el país, en general. No tots som iguals, i en efecte, el partit socialista al llarg de la seva història ha donat múltiples exemples de dignitat, coherència i valentia.
Els qui tenim o hem tingut càrrecs institucionals, som més conscients de l’autèntic infern pel que ha passat i passa Òscar Puente. Son els pitjors moments de la seva vida, després d’haver-ne passat altres de similars, tant sols uns mesos abans. Hi ha qui creu que el càrrec aporta duresa i insensibilitat, davant les tragèdies. En absolut, si la persona és humana, responsable i sensible com ha mostrat i demostrat el company Puente.
La compareixença va ser llarga, prolífica, detallada en tots els extrems. Dura pel que significava de pèrdues humanes, i dura perquè alguns opositors creuen que la seva missió és destruir la persona, el càrrec, i no buscar informació o trobar solució per a futures ocasions. En matèria de seguretat, mai podem proclamar la impossibilitat de fallades. Poden ser-hi per la part tècnica i per la humana. El risc zero, no existeix.
En les seves explicacions hi hagué un munt de dades que demostraven les inversions fetes, les innovacions introduïdes, l’atenció posada en la seguretat en tots els apartats.... i malgrat tot, la tragèdia ha estat enorme, irreparable per a les 69 persones mortes, i per als qui han quedat afectats, amb major o menor grau.
Al final de les explicacions, després d’una setmana de malson, exposà amb tranquil•litat i serenitat la decisió presa. I la portava escrita. Cap improvisació, cap aportació poc meditada, per deixar clar el missatge cap al partit, cap al govern, però sobretot cap a la societat, cap al país sencer. Els interessos personals, les ambicions, sempre han de supeditar-se al projecte general, al del país. Es el que ha fet.
Per als qui portem anys, molts anys, en el partit, ens quedarà per sempre aquesta compareixença i la podrem exposar , en tot lloc i moment. N’hem tingut altres en el passat, però poques amb aquesta intensitat i exemplaritat. Estic segur que tots ens en sentim profundament orgullosos i serà un incentiu més, per a entrar en campanya amb la vista posada a continuar el camí marcat per ell, i per evitar l’entrada d’uns partits i polítics que en res s’hi assemblen.
Toca, doncs, mobilitzar-se i animar tothom a expressar amb el vot, l’aposta per la política seriosa, amb ideals clars, i sempre, sempre al servei de la ciutadania. Especialment la més desvalguda.