Joan Roma

PROTEGIM GROENLÀNDIA. Poc podíem imaginar que un país aliat, podés suposar una amenaça per a la integritat d’una part de la UE, com és Groenlàndia, la Kalaallit Nunaat, amb llengua nativa. Un territori immens de 2.166.086 km2, amb una petita població de 56.831 h.( 2025), amb autogovern des del 21 de juny de 2009, formant part del Regne de Dinamarca ( UE). La tranquil·litat que donava disposar d’un aliat / protector com els EUA, ha donat pas a un autèntic malson , en el qual tot és possible, una vegada Donald Trump ha considerat que pot fer i desfer, segons caprici, interessos personals o públics, i ús indiscriminat de la força, si fa falta. Es la pitjor mostra de prepotència, portada al darrer extrem. Res de simulacions ni respecte per les lleis internacionals i les integritats territorials. Si interessa un país, uns materials o una situació estratègica, s’agafa, i ja està. Considera el seu país tant potent, tant ben armat que no tem reaccions de similar alçada. Així, doncs, endavant i anem de pressa que ja només em queden tres anys de mandat. Vist el que ha succeït amb Veneçuela, similar acció es pot produir a Cuba, Colòmbia, i perquè no a Groenlàndia. Ja no és un somni, sinó pot esdevenir realitat. Què fer davant un repte d’aquesta magnitud ? Tot, menys quedar-se quiet. No es pot permetre, ja no la invasió, usurpació o ocupació d’aquest territori, és que no se li pot permetre continuar pensant que pot dur a terme aquesta amenaça. O som aliats, o no ho som. Si ho som, el respecte , és obligat. I si no ho som, ens hem de preparar per evitar una actuació com aquesta. I s’ha de fer sense manies, i sense més retards. Si convé, un consorci d’Estats de la UE, ha de posar-se d’acord per no solament donar recolzament total a Dinamarca – Groenlàndia, sinó fins i tot implantar bases militars conjuntes, per deixar clar que és territori de la UE i com a tal ha de ser protegit. Aquest desplegament no s’ha de fer pensant en un enfrontament armat, només faltaria, però sí en que està sota la protecció civil i militar de la UE. Que qualsevol atac, qualsevol intent d’apoderar-se’n, afectaria la totalitat de la UE. Cert que perdut el nord, Trump podria comparar la potència militar pròpia i la dels altres, però no és el mateix enfrontar-se a un país llatinoamericà que fer-ho al conjunt de la UE. En un cas com aquest, el Congrés i Senat dels EUA hauria d’exigir suspendre qualsevol acció i portar la reivindicació on correspon. Trump, ha de fer atenció a les eleccions de meitat de mandat, que es van acostant i que potser faran canviar el vot de milions de persones que veuen en la seva persona, no al president somiat, sinó a un egòlatra descontrolat. Si la riquesa dels EUA ha de venir de la mà d’invasions i trencaments de l’ordre mundial, no pot acabar bé. I la millor manera de frenar tanta bogeria, és retirant-li la confiança donada. En qualsevol cas, nosaltres els europeus hem d’aprendre la lliçó viscuda i actuar en conseqüència. En aquest apartat, considero digne d’elogi el magnífic paper del nostre president, Pedro Sánchez, en totes les qüestions en que s’han vulnerat els drets internacionals. Aquesta és la via que s’ha de seguir i implementar amb les mesures adequades.

TRUMP, UN FARAÓ , FORA DE LLOC. Si no fos pel perill que representa pel seu propi país i per a tot el món, diríem que Donald Trump és un personatge de fira, comèdia o vodevil. Les seves compareixences públiques tenen una mica de tot. Supera tot l’imaginable perquè, a més, no té el sentit del ridícul desenvolupat, de manera que ens toca patir-lo tres anys més, a no ser que algun fet excepcional trunqui la seva carrera. Res és impossible, perquè n’ha fet de tots colors, i pot aparèixer alguna informació “delicada” en qualsevol moment. Veurem. De moment, porta el primer any exhaurit. I si tot l’exposat és cert, a vegades me l’imagino volent copiar el poder i les maneres que tenien els antics faraons d’Egipte. Ho sento, però em surt la meva afecció a la història i no puc evitar comparar llocs i situacions. Es creu la reencarnació del gran Ramsès II, un dels més poderosos i recordats faraons que va regnar durant 66 anys, allà pels anys 1279 a 1213 aC. Era obligat mostrar la grandesa, mitjançant la construcció de grans temples i monuments arreu del país. I era temut per pobles veïns i llunyans, perquè la seva ira i poder s’estenia per immensos indrets del món habitat. Tant gran fou la seva influència que la podem veure, encara avui dia, en multitud d’indrets del territori egipci. Doncs bé, una caricatura d’ell, la tenim en la persona de Donald Trump, el qual vol imprimir el seu nom, en tots els llocs imaginables del país. I com és lògic, el seu nom sempre ha d’estar sobre fons daurats. L’or de la riquesa, del poder, a imatge i semblança, dels qui han buscat l’eternitat. I de manera similar a com es feia a l’antic Egipte, es borra el nom, la figura, les obres dels seus predecessors. No pot haver-hi ningú, més gran que ell. Tots els qui l’han precedit han estat mediocres, venuts a la feblesa i a la insignificança. No han volgut traspassar les fronteres de la immortalitat, sinó física, almenys, mental. Trump vol fer desaparèixer el passat per imposar un present i futur amb el seu segell. I com tots els poderosos, fora de lloc i de mesura, és extraordinàriament perillós. Es com un faraó, que juga amb armes poderoses per anorrear els enemics. Entenent per enemics tots els qui no accepten esdevenir súbdits seus. Es una caricatura de faraó, però en molts aspectes, actua com ho feia la majoria d’ells. Segurament, no tindrà la grandesa de Ramsés II, però està copiant moltes de les seva accions i actuacions. I exigeix obediència cega, presència arreu i esborrar l’existència dels seus predecessors. Si algú havia imaginat una distòpia com aquesta, no ens l’hauríem cregut, fins que l’hem vista, en cos i ànima. Pobre Amèrica, i pobres de nosaltres, si no som capaços de plantar-li cara. El poder, genera poder i es converteix en opressió si no troba qui s’hi oposi. Es hora de fer-ho, especialment per part de la UE, però no només nosaltres.

ELS TRETS ESSENCIALS DEL PROGRÉS. S’equivoquen els qui creuen que cada conquesta aconseguida, queda per sempre. Si mirem enrere, veurem els enormes avenços aconseguits, en pocs decennis. Si els comparem amb altres països ens adonarem de la rapidesa dels passos donats a nivell d’ampliació de les llibertats, sí, però al mateix temps, de garantia dels serveis bàsics. Convindria a tothom viatjar per veure i comparar els serveis que tenim aquí a Espanya, respecte dels mateixos serveis en altres indrets del món. Ens adonaríem de l’elevat nivell aconseguit i de les millores, encara pendents, que podem assolir si fem confiança al principal partit que n’ha estat protagonista. Viatgem i veurem la qualitat i universalitat de la sanitat, aquí, quan en la majoria d’altres països és privada, amb costosos plans particulars per a poder ser atès. Mirem també la qualitat i universalitat de l’ensenyament, ja no solament en primària sinó en el cicle infantil, molt important de cara a preparar els infants per a les etapes posteriors. I mirem també el nivell dels serveis socials, per a tots els sectors, àmbits i edats, amb especial atenció a les persones grans. On en molts indrets, la gent té dificultats per ser atesa, aquí disposem d’un ampli servei d’atenció conformat per múltiples infraestructures, equipaments i serveis, pensats i adaptats a les diferents necessitats. I sí, ara mateix una de les grans dificultats per garantir un servei bàsic, està en fase de recomposició, després de massa anys desemparat. Parlo de l’accés a un habitatge digne i en condicions, a l’abast de les classes més populars. Massa anys de batalles per altres objectius, en els que vam perdre temps i esforços. Ara toca anar molt més de pressa per atrapar el temps perdut i avançar-nos a les noves onades de peticionaris. Es en aquests temes essencials on es disputa la qualitat de vida dels ciutadans. Les dretes consideren que tot plegat està a l’abast dels qui s’han sabut espavilar. Els que no s’ho poden pagar és per mandra, falta d’interès o per haver-se dedicat a d’altres coses i no haver tret profit. No tenen ni compassió ni comprensió per les multituds de persones que han trobat greus dificultats, per origen, per entrebancs a la vida, malalties, contrarietats... només els partits progressistes tenen clares les prioritats i les ajudes als més desvalguts. També son els progressistes els qui tenen clar que els nous serveis s’arranquen amb dificultats, i que mai es poden considerar definitius, ni eterns. Tot el que s’ha guanyat, és susceptible de ser perdut. Si no tenim això clar, no veurem els perills que venen per la dreta i l’extrema dreta. Es necessari exposar i fer entendre a les noves generacions, que res és permanent i que toca lluitar per conservar-lo i millorar-lo. Alguns no ho volen reconèixer, però si mirem enrere, hem avançat de manera ferma i a grans passos, però hi ha perills immensos a l’horitzó. Venen noves eleccions i nous moments per a confrontar idees i programes. Siguem valents i ambiciosos com per explicar el què s’ha fet, el què es podria perdre i cap on volem anar. Que la gent tingui clares les opcions que tenen a l’abast, amb el seu vot.

TREMENDISTA BALANCE DE FIN DE AÑO, DEL PP. Agotados todos los calificativos y adjetivos, utilizados por el líder del PP, Núñez Feijóo, era esperable terminar el año con la “traca final”: España se hunde, de la mano de un terrible presidente, que ha llevado el país a sus cotas más bajas, en todos los ámbitos y sectores. Solo faltaba anunciar el segundo diluvio universal o el fin del mundo… a la espera de la llegada de un triunfante PP, gracias a la labor incansable de su presidente nacional. Como “profeta”, le auguro un recorrido muy corto, y como estudioso y conocedor de la realidad del país, ha hecho novillos en los últimos años. No sé a quién tiene en su consejo asesor, pero deben ser becarios, aprendiendo el oficio porque en cincuenta años de actividad política, no he visto nunca, tanta improvisación ni tanto ridículo a la hora de exponer el balance de todo un año, a nivel nacional. No se entiende cómo se puede llegar a caricaturizar la figura y obra del presidente del gobierno cuando ha situado España, en la cumbre de países a nivel económico, modelo para la mayoría de países de la UE, y a nivel mundial. Todos los políticos sabemos, desde el ciclo infantil, que exagerar, ridiculizar, mentir y falsear la realidad, destroza la credibilidad propia. No hay peor mensaje que aquel en que todo se modifica y nada es lo que parece. Al cabo de pocos minutos, muy pocos, la gente desconecta y se va a otro espacio, ni que sea para escuchar villancicos o la previsión meteorológica. Hay que ser auténticos fanáticos, para seguir un discurso leído, mal leído, y mal expuesto para los que lo miran. porque no hay ni un atisbo de entusiasmo ni credibilidad, en quien lo pronuncia. Pero, es que tampoco escucha o no tiene quién se lo diga, que tan importante es el contenido como el continente. Y el momento elegido para darlo a conocer. Se puede entender el interés en ser el último en hacer balance y hacerlo después del presidente del gobierno, pero elegir el día en que hemos conocido los mensajes, o el mensaje único, entre el presidente Mazón y Núñez Feijóo, el funesto día de la Dana, es para enmarcar en todas las facultades de Ciencias de la Información, de España y el mundo entero. Si pensábamos haberlo sabido y escuchado todo, en relación a la tragedia de la Dana, ahora hemos comprobado una nueva y extraordinaria mentira, ya no de Mazón que ha acumulado tantas que no caben en un libro, sino por parte del líder el PP. Todos habíamos escuchado que había estado “puntualmente” informado de los efectos de la Dana, el mismo día de la tragedia. Pues bien, ahora resulta que solo hubo una conversación, de noche, cuando ya todo era un desastre con la pérdida de centenares de vidas. Una mentira como ésta, ya no por parte de Mazón, sino de Feijóo, en cualquier país serio, conllevaría su renuncia al cargo. Si no aparecen nuevos mensajes, nuevas pruebas de hasta qué punto todo fue un desastre, en la gestión de la catástrofe, contradecir ahora, por exigencias del magnífico trabajo de la jueza de la Dana, que solo hubo un contacto a final del día, supone colocar el adjetivo de mentiroso a Feijóo. No es la primera vez, porque lleva ya muchas en su mochila, pero que sea en relación a la Dana, no puede quedar sin respuesta, al más alto nivel. Un candidato a presidente del gobierno que sea mentiroso habitual, no puede continuar en su puesto. Si mintió en una tragedia como la vivida, lo puede hacer en cualquier otro momento y lugar. Así que pronunciar un discurso desangelado y catastrófico sobre el balance anual del PP, cuando se ha conocido una mentira como la descrita, pierde la poca fiabilidad que algunos podían otorgarle. Francamente, no tiene ninguna opción de devenir presidente con un currículum como el que acumula.

RECUPERAT ,EL PLA DE BARRIS. Tard o d’hora calia recuperar El Pla de barris, creat pel Govern Maragall, per atorgar ajuts a Ajuntaments, amb destinació a posar al dia, barris degradats, envellits o necessitats de reformes importants. El temps passa volant, i Catalunya té un munt d’infraestructures, equipaments i serveis que han superat, de llarg, els terminis de funcionament. Personalment, fa poques setmanes que el meu alcalde em va comunicar la redacció d’un projecte de renovació de diversos trams de xarxa de subministrament d’aigua potable, amb sorpresa meva perquè va ser una de les primeres inversions fetes a l’arribar a l’alcaldia. Davant la meva sorpresa, per dir-li que les havíem fet noves, em va demanar “quants anys feia” i aleshores em vaig donar compte que han passat ja prop de 30 anys, de manera que toca iniciar els tràmits de projecte, petició d’ajudes, per a tot seguit, fer les obres d’aquí dos o tres anys. Doncs bé, tenim tot el país amb necessitats de renovació i adaptacions de les obres, endegades, en els primers anys de democràcia municipal. Vull recordar que les primeres eleccions municipals foren a l’abril de 1979. Han passat ja prop de 47 anys. Totes aquelles actuacions. dutes a terme fa 25 o 30 anys, ja han de ser revisades, renovades o simplement adaptades a les noves normes. Si, a més, en alguns casos no es van fer quan tocava, queden encara vestigis que son impropis dels temps que corren, així que després de la bona acollida i bona feina feta pels Govern Maragall i Montilla, ara tocava recuperar aquella iniciativa i posar-la de nou en dansa. Es el que ha fet el Govern Illa, aprovant el primer nou pla, per un import total de 412 M, dels quals el Govern n’aporta 232,71, i la resta van a càrrec dels Ajuntaments beneficiats. Aquest Pla 2025, ha contemplat 20 municipis, corresponents a les diferents delegacions territorials de Catalunya: Olot, Sta. Coloma de Gramenet, Tortosa, Amposta, Figueres, Vic, Barcelona, Sta. Perpetua de la Moguda, La Seu d’Urgell, Mataró, Sant Joan Despí, Calafell, Reus, Manresa, Tarragona, Solsona, Girona, Lleida, La Pobla de Segur, Torrelameu. En aquesta primera convocatòria s’hi havien presentat 83 municipis. Han quedat, doncs, 63 pendents de rebre ajut, tot i haver-hi treballat molt. Em consta, la decepció i la crítica al repartiment, perquè costa d’acceptar quedar fora quan la necessitat hi és. Hi ha bons, molt bons projectes que no han pogut entrar perquè l’aportació del Govern, tot i ser alta, hauria de ser-ho molt més, per a poder-hi encabir més peticions. I aquí és on volia arribar. El Pla de Barris, és una inversió potent i ambiciosa, de 1.000 M en cinc anys. Doncs bé, a la vista de les peticions presentades, caldrà ampliar la previsió inicial i potser arribar-la a doblar si realment es volen donar sortida a les grans necessitats observades. Des del primer Pla, a l’actual, han passat 20 anys, i en aquest temps, Catalunya ha passat de 6,3 milions d’habitants a més de 8 milions. Moltes costures s’han trencat, i molts d’aquells barris, han crescut sense els equipaments i serveis indispensables. Toca, doncs, fer-hi front, i res millor que aquests projectes “globals” per renovar barris sencers. D’aquí la importància de poder disposar de pressupost 2026, perquè permetria injectar més diner al Pla per cinc anys, de manera que tots els projectes sòlids, tinguin l’ajut necessari. Es el que esperen els ajuntaments i tots els ciutadans afectats.

BADALONA, COM MAL EXEMPLE. A tots els alcaldes ens ha tocat dur a terme accions i actuacions, obligats per llei, que ens ha costat pair. La llei no sempre té ànima i cor, però quan no queda altre remei, es poden buscar mesures per reduir els efectes, sobretot quan es tracta d’afectacions a persones vulnerables. Haver de contemplar desnonaments, declarar en ruïna algun edifici habitat, o desplaçar persones per raons d’obres, ets, es pot fer amb el cor fred i l’ànima absent, o buscant sortides ni que siguin provisionals, a l’espera d’altres de més definitives. Badalona, és el pitjor exemple que podem posar, quan escoltem dies abans, proclames per desallotjar un antic institut, refugi de centenars de persones. Un petit poble sencer, ficat en un edifici vell, abandonat a la seva sort, des de feia anys, en condicions realment inadequades per allotjar persones. No entro en si tocava, per raons de seguretat, parlo de l’edifici, procedir al seu enderroc. Tampoc, del compliment de la legalitat urbanística. Encara que tot justifiqués l’ordre d’enderroc, un alcalde amb un mínim de sensibilitat i respecte per les persones, vinguin d’on vinguin, tocava actuar d’una manera radicalment diferent. Mostrar satisfacció per foragitar tots els habitants, reduir-los tots a delinqüents, traficants i perillosos per al barri i la ciutat, és d’una misèria infinita. Només una mala persona pot actuar amb aquests fonaments i criteris. Aparèixer com el salvador de la llei i ordre, amb ànims de ser “el més dur de tots els alcaldes” i exemple a seguir, produeix vergonya aliena i convé, guardar declaracions i imatges, com exemple d’indignitat i populisme de la pitjor espècie. I encara més greu, animar a veïns propers o llunyans a convertir-se en flagell dels abandonats a la seva sort perquè ni tant sols podessin rebre ajuda d’entitats religioses i/o privades, mobilitzades davant aquesta actuació. Al costat d’una actuació tant inhumana, per sort apareixen les bones persones, les que tenen cor i ànima, i s’apiaden de tanta injustícia, aportant aliments i abric, per passar les pitjors nits i dies de l’any. I orgull de veure com el nostre Govern es mobilitza, al costat de diverses ONG’s per buscar refugi i protecció, als més desvalguts, entre els desvalguts. Espero i desitjo que aquesta exhibició de força de l’alcalde Garcia Albiol, contra els més febles del seu municipi, tingui l’efecte contrari al que buscava. Ell pensava en vots, en l´ús i abús de l’autoritat, per vendre populisme de la pitjor espècie, però ha tingut pocs seguidors. Hem estat molts més els qui l’hem posat com exemple del que no ha de ser un alcalde. Els alcaldes, hem de tenir cor i ànima, sobretot vers els més febles. Hem de complir i fer complir les lleis, però mitigant els seus efectes quan afecten persones en dificultats. I sempre hi ha sortides diverses, dintre i fora del municipi, com per ajudar a pal·liar efectes no desitjats. En ple hivern, enderrocar el refugi de centenars de persones desvalgudes, i alhora voler-les convertir en indesitjables, no té nom. Ho sento, un bon alcalde, no ha d’actuar mai com s’ha fet a Badalona.

DEIXAR EL PARTIT EN BONES MANS. Quan es guanyen unes eleccions, s’ha de fer molta atenció al trasllat de persones del partit cap al govern, per evitar que aquest quedi desmantellat o en mans poc adequades. Sigui per incapacitat, sigui per poca honestedat. Els errors es paguen, i si es tracta del partit socialista encara més. Molts poden pensar que parlo del govern central, però aquest principi val per a qualsevol nivell, sigui municipal, autonòmic o general. Es lògic que molts vulguin ocupar càrrecs i demostrar amb fets, el que han predicat de paraula durant mesos o anys, però algú ha de quedar al timó i es sacrifiqui, pel bé del partit i els seus votants. Entenc la duresa d’haver de triar, però toca fer-ho si no volem caure en situacions com les que hem viscut a nivell del PSOE, aquests darrers anys. El mal que uns pocs han infligit al partit, és immens i costarà reparar-lo. Ja no parlo només dels grans noms, amb càrrec orgànic que estan en els tribunals, també em refereixo a d’altres que vulneren l’ADN feminista que portem en el frontispici dels nostres ideals. Al capdavant de totes les executives ha d’haver-hi persones amb autoritat, amb molt rigor com per poder supervisar, controlar i, si s’escau, resoldre situacions no acceptables. Tots sabem que no existeix la corrupció zero, però si tothom està atent, pot evitar conductes inadequades i actuar, abans no sigui massa tard. En quan a conductes masclistes, toca ser radical, des del principi fins el final. Res de bromes ni conductes, suposadament lleugeres. No. Ara, ni això, perquè poden donar peu a anar més lluny i a minimitzar situacions que no son tolerables. I ja està. Es un canvi de xip, per a tots aquells que encara no han entès de què va el partit socialista. S’ha de ser honest, en tot i tot moment, i respectuós, en tot lloc i moment. Torno al principi. El mal causat per uns pocs, ha de servir per prendre mesures molt radicals i tenir clar que al timó de la nau, ha d’haver-hi una persona de primer nivell. Puc entendre el que va passar en els anys convulsos de les primàries, de la moció de censura i l’accés al govern central. Moltes turbulències i molta feina, amb controvèrsies i batalles territorials que al final reduïen el personal format i preparat disponible, i al final, es deixen les regnes del partit, en les persones més interessades en estar-hi i no, en les més adequades. D’aquí, tots sabem de l’estructura piramidal, en la qual els de dalt manen als de baix, i si en molts llocs hi ha càrrecs de similars condicions, el resultat és un desastre. Doncs bé, queda clara la necessitat de prendre’n nota, i evitar repeticions de coses mai imaginades. El càstig que estem patint, dona compte dels errors comesos. Que tothom faci els deures i mai més es repeteixin, en matèria d’honestedat, sí, però també de masclisme, per descomptat.