Joan Roma

INMIGRACIÓN: CONOCER ANTES DE ACTUAR. No pasa día que no me ponga las manos a la cabeza ante declaraciones, propuestas y acuerdos relacionados con la inmigración. La mayoría provienen de dirigentes del PP y VOX, cada vez más unidos, por unos simplismos que denotan un profundo desconocimiento de la realidad. También algún otro partido se sitúa en planteamientos que de la anécdota pasan a la categoría, sin término medio. En este apartado, podemos poner tanto a Junts, como a su adversario directo, Alianza catalana (AC). Como casi todo en la vida, la realidad, es mucho más rica, variada y compleja. Y hay un principio elemental en política: primero conocer, luego actuar. Con una acción intermedia, de pensar, meditar, reflexionar. Si todos lo hicieran, no estarían proponiendo medidas simples, a problemas complejos. Llevo más de veinticinco años, compartiendo ocupación política, con trabajo de voluntario como profesor de idiomas (catalán, primero, ahora castellano) en un centro de Cruz Roja. Por este centro han pasado muchos centenares de inmigrantes, unos pidiendo asilo político, otros simplemente papeles, para vivir y trabajar aquí. No conozco a ninguno que en este largo período, haya caído en la tentación de convertirse en ocupa, porque todos tienen claro que una falta en su expediente, conllevaría imposibilidad de obtener la tarjeta roja del NIE. Su gran interés es pasar desapercibidos, aprender el idioma o idiomas, formarse y buscar trabajo en lo que sea, hablo en términos legales, sin importar calendarios de turnos ni fiestas. Su gran objetivo es trabajar, para poder enviar dinero a sus familias. No es nada diferente de lo que hicieron unos tres millones de españoles, en la década de los 60, 70 y 80, en muchos países europeos y / o latinoamericanos. Si nosotros lo hicimos, ¿por qué ponemos trabas a los que actúan igual? Pero es que queda claro que los necesitamos. Con solo mirar a nuestro alrededor nos daremos cuenta de una multitud de puestos de trabajo, ocupados por inmigrantes, procedentes de cualquier rincón del mundo. Y cuando digo de “cualquier lugar del mundo” es así de real. Por mis clases van pasando personas, generalmente jóvenes, muy jóvenes que han salido o huido de países como: Mali, Burkina Faso, Senegal, Afganistán, Sudán, Azerbaiyán, Georgia, etc. Todas, sin excepción, tienen por prioridad trabajar y vivir dentro de la más estricta legalidad. Si esto es así, por qué no facilitar su integración con medidas ágiles y fáciles de cumplir. Ahora mismo, conozco un gran número de empresas que necesitan mano de obra. Es necesario formarles, para que entren en el mercado laboral, lo antes posible. Bueno para ellos, bueno para el país. Animo a dirigentes de todos estos partidos que se llenan la boca con todo tipo de calamidades que entren en alguna de las ONG, dedicadas a ayudar a los inmigrantes. De inmediato se darán cuenta de las falsedades que lanzan y de lo que realmente preocupa a todo este colectivo. Repito: un colectivo similar, al de los tres millones de españoles que salieron para buscar mejores condiciones de vida para ellos y sus familiares. La historia se repite con diferentes protagonistas y procedencias. Nada más, pero nada menos.

EL COMPLICAT RELLEU GENERACIONAL. Des de ja fa uns anys podem veure i escoltar queixes i lamentacions per la manca de relleu generacional a la majoria d’entitats, clubs, associacions, comissions, organismes i institucions de tota mena, molt especialment a les de caràcter altruista. Si la manca de candidats era greu, darrerament s’ha aguditzat fins el punt de posar en perill de desaparició un munt d’organitzacions. Es a dir, la diversitat i pluralitat, està en perill i no sembla haver-hi remei. Per dinàmica personal, he estat implicat en un munt de llocs: comissió de festes, entitats juvenils, culturals, socials, ADF, ajuntament, partit polític, etc. Quan miro enrere, recordo les reunions i convocatòries amb àmplies representacions, debats i acords. Ara, aquelles entitats, comissions i organitzacions, es troben mancades de personal i porten una vida i activitat, molt precàries. Es la norma general, a la vista de converses amb gent d’arreu del país. Panorama complicat i sobretot preocupant perquè algú ha de passar al davant del que anomenem societat civil. Sense participació ni voluntarietat hi ha milers d’activitats que no es poden dur a terme. Qualsevol esdeveniment requereix la participació de voluntaris, i si bé alguns es van duent a terme, amb precarietats evidents, altres han decidit posar termini a la seva dedicació. Es lògic. Hi ha qui porta mitja vida al servei de la comunitat i no se’ls pot demanar més dedicació perquè tenen dret també a canvis en la seva vida quotidiana. Què fer ? Molt difícil resposta. Alguns pensàvem que com tot, hi ha moments d’eufòria i altres de desànim i que acabat un, comença l’altre, però no sempre és així. Hi ha entitats que sense un gruix determinat de participants no poden funcionar: colles geganteres, castelleres, comissions de festes, comissions de veïns, clubs, etc. A vegades, la solució passa per un interval de no activitat, que dona pas a un record del passat i ganes de recuperar-lo. Aleshores pot revifar i recuperar l’activitat, però malament quan es deixa perdre. I si preocupant és per tot l’entramat societari, encara ho és més a nivell polític. Es essencial en el món municipal, la participació directe dels veïns i veïnes . Ser candidat a unes eleccions municipals hauria de ser una aspiració de bona part dels ciutadans d’un poble o una ciutat. Es igual el partit. Quants més es presentin, major serà la diversitat i pluralitat. Estem a un any i mig de les properes eleccions municipals. Portem ja 46 anys de democràcia municipal, i toca preparar les noves eleccions amb ànims de renovació i innovació. Per fer-ho, res millor que atreure vot jove. Però per aconseguir vot jove, cal trobar candidats joves. I aquí tots els partits es troben amb similars dificultats, o fins i tot més grans, perquè la política travessa temps turbulents. Massa tensió, massa pressió, i massa joc brut com per atreure noves generacions, però el cert és que son indispensables per a renovar l’activitat. Es des dels ajuntaments, consells comarcals i diputacions des d’on es poden fer canvis molt importants, en tots els ordres de la vida de la gent. Toca agafar el relleu i canviar tot allò que no agradi. Res és fàcil, però si mirem enrere veurem els enormes avenços aconseguits. I tant important es renovar el teixit associatiu com l’entramat municipal. Ara, és un bon moment per donar el pas. El camí per al maig de 2027, ha començat. Sou a temps d’agafar-lo.

CODIS ÈTICS, A CONVENIÈNCIA. Els anomenats partits anti sistema , esquerres radicals o noves esquerres, han volgut mostrar la seva enorme distància respecte els partits històrics, amb codis ètics “radicals”, “trencadors” amb els usos i costums dels “de sempre”. Les seves condicions son valentes, immutables i intocables....fins que interessa modificar-les. Benvinguts a la dura realitat ! Quan veig els textos, recordo el codi ètic de “Ciutadans pel Canvi”, la plataforma sorgida en temps del candidat Pasqual Maragall, per ajudar a la seva arribada a la presidència de la Generalitat. En efecte va ser un moviment útil, eficient i clarament progressista. I va complir un codi ètic molt rigorós. Tant com que permetia, un sol mandat en el càrrec, als seus membres. Cert també que feta la llei, feta la trampa, i heus aquí com un dels seus components, Toni Comin, va decidir plegar de CpC, per passar al PSC, i així poder continuar en el Parlament, sota unes altres sigles. Tot seguit, vist que el partit no el mantindria, se’n va anar cap ERC on va fer carrera, fins el punt d’esdevenir Conseller de Sanitat, i amb aquest càrrec fou un dels fugitius en desbandada cap a l’estranger, per l’aplicació de l’article 155. D’aquí cap al Parlament Europeu, per acabar a Junts. Bé, tornant al tema, tant les CUP com els Comuns, han anat modificant el codi, en funció de les circumstàncies, de manera que a dia d’avui, si una cosa no els encaixa, el modifiquen i aquí pau i allà glòria. No tenen cap mania per convertir-se en partits “tradicionals”, en això i en altres coses. Dic això, a la vista de la proposta d’Els Comuns, de modificar el seu codi ètic per allargar els mandats dels possibles candidats a les eleccions municipals de 2027, i si cal faran el mateix de cara a les del Parlament o les Generals. Cosa similar passa amb les CUP, en que primer parlaven d’un sol mandat, després de dos, i després podia ser de dos amb un càrrec i un tercer amb un altre. Es el que ara discuteixen els Comuns, per si els interessés que Ada Colau pugui tornar a ser candidata per Barcelona. També el règim econòmic es posa en qüestió. L’aterratge a la realitat ja fou prou dur. Si havien acordat disposar d’uns ingressos de 2.200 euros nets al mes, per càrrec institucional, de seguida van protestar algunes afectades per l’acumulació de treball i reunions que obligaven a contractar algun monitor o cangur per tenir cura dels fills. Ara, arriben a la conclusió que aquest règim no és realista. En resum, les grans innovacions i crítiques als altres, han passat a la història i el que veiem és una dura lluita per la continuïtat, al preu que sigui. Ja no hi ha grans discursos per projectes de país, a favor de la gent, especialment els més desfavorits, sinó batalles per mantenir-se ens els càrrecs. Fins i tot, hi veiem batalles més radicals que les internes en els partits tradicionals. Qui ens ho havia de dir !

JUNTS, CAP A L’ESPAI SIDERAL Els qui hem estat uns anys fora del país, hem comprovat el grau d’allunyament del dia a dia, per molt que es llegeixi, s’escolti o es mirin mitjans de comunicació. La realitat es va allunyant , fins esdevenir esquemàtica i irreal. Si a tot plegat hi afegeixes estar envoltat d’aduladors, interessats i talibans, és evident que les decisions que algú pugui prendre no siguin les més adients. I si a més, aquest algú , té un ego pujat de to i la seva formació i preparació no és precisament de primera divisió , tenim tots els ingredients per a gestionar un lideratge amb clares i contundents carències. Es un dels principals problemes de Junts, sinó el més rellevant. A tot plegat s’hi sumen altres realitats que expliquen les decisions dels darrers anys. No tenen alternativa. No tenen cap dirigent amb suficient potencial com per substituir-lo. El principal càrrec institucional és Josep Rull, president del Parlament, per la renúncia d’ERC a assumir aquest càrrec, que no és alternativa ni ho podrà ser mai perquè fou un dels fugitius , en desbandada del Consell Executiu , en el moment de l’aplicació del 155. La cara visible de Junts en el Congrés de Diputats, és Míriam Nogueras , amb unes maneres, formes i oratòria que no deixen indiferent a ningú. Cert, però per a mal. S’imagina que posar mala cara , improvisar arguments només pensats , en clau catalana, sense tenir present que està a Madrid i es dirigeix a tot l’Estat, és totalment negatiu per als objectius que suposadament persegueix. Si volia aconseguir ser antipàtica, ho ha aconseguit, però n’ha tret algun resultat positiu ? Jo diria que no. Vaja, als resultats em remeto. Si mirem cap al portaveu en el Senat, Eduard Pujol, hi trobem una figura similar , amb una prepotència infantil de creure que les coses dites de manera ampul·losa i escoltant-se a si mateix ,ja n’hi ha prou per “imposar” arguments, massa pelegrins pels qui segueixen la política nacional. Els seus parlaments s’escolten som si “sentissin ploure”. Resultats? Mínims, molt mínims. I arribem al Parlament de Catalunya on exerceix de portaveu l’increïble Albert Batet. Li poso aquest adjectiu perquè no en trobo cap de millor per expressar la perplexitat de totes i cadascuna de les seves intervencions en la Cambra catalana. D’entrada el seu ego és, fins i tot més gran que el propi cos. Exposa els temes amb una ampul·lositat , poques vegades vista, i no repara en els arguments ni les propostes que moltes vegades son impròpies d’un diputat. Per la pobresa de fonaments i sobretot per reiteració d’acusacions i simplificacions, mil vegades escoltades que ja ningú pren seriosament. Amb aquest personal , és lògic que Puigdemont pugui fer i desfer al seu gust i gana. No té competidors i suposo que fins no retorni , no en sortiran. O fins que Junts tingui un fracàs monumental, en alguna de les properes conteses electorals. Quan vegin perillar la seva existència, algú haurà de reaccionar. O no. Veurem. I si algú tenia dubtes sobre la situació actual del partit , mirem xifres. De la consulta convocada per demanar si trencar o no amb el Govern , en surt un resultat de 86,98 % a favor i un 13,83% en contra. Al final, hem sabut que son només 3.978 els militants que han participat en la votació, cosa que suposa un 66,29% del cens. Si fossin realment uns 6.400, hauria votat més gent. Vol dir que el cens està inflat, o pitjor encara que una part del partit , n’ha passat. Es a dir, no ha participat, cosa que hauria de preocupar als dirigents. Per últim, només recordar que en els bons temps de Convergència, deien tenir 22.000 militants. Mireu les diferències. Les seves xifres, son similars a les que diuen tenir ERC. Em permeto només remarcar que les xifres del PSC, a nivell de militants a corrent de pagament de quotes , se situa per damunt dels 14.000. Que cadascú jutgi !!! Finalment ,no se sap cap on volen anar. Diuen que han trencat l’acord d’investidura i que no pensen dialogar ni pactar res amb el Govern, però que votaran en funció de si el que es porta a votació és bo pels interessos de Catalunya. Deu meu ! Difícil missió perquè gairebé tot el que es debat i es vota a les Corts Generals, té repercussions, bones o dolentes sobre Catalunya. No sé com s’ho faran però quan plou, ho fa per tots, i quan fa fred, també. Això de destriar el gra de la palla, queda bé a nivell bíblic , però a nivell terrenal, tot ens afecta a tots. Francament crec que han perdut el nord i van cap a l’espai sideral, molt poc conegut per als simples mortals. Seguirem informant.

HORA DE CANVIS ESTRUCTURALS Si algú considerava esporàdics els efectes del canvi climàtic, ha pogut comprovar que han vingut per quedar-se. Fins i tot, amb previsions que puguin empitjorar. I determinades zones del país, tan si parlem de Catalunya com d’Espanya, en general, tenen tots els números per sortir-ne greument perjudicades. No vaig cap altres indrets del món, perquè prou feina tenim aquí com per ocupar-nos d’ells, però és evident que el que val per aquí, val per allà. Això, em porta records de quan amb els tècnics municipals, en col.laboració amb altres aportats per Diputació o Generalitat, planejàvem la xarxa de clavegueram ,de cara a la futura ubicació i construcció de l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals ( EDAR ). Al final, tinguérem clar que el dimensionament de la xarxa, havia de ser pensant en futurs, a mitjà i llarg termini, i alhora aplicant mesures adequades en cas d’emergència. Es a dir, ja no solament calia pensar en el règim habitual de pluges, sinó amb episodis esporàdics en que hi hagués un increment notable, de manera que en alguns punts, l’aigua que podessin absorbir i transportar les xarxes podés sortir cap a algun torrent o riera i així evitar ruptures en punts de la xarxa i fer saltar tapes, en carrers i places, amb el conseqüent perill que això podia suposar. Dic això, a la vista de multitud d’imatges en que precisament això ha passat. La majoria de xarxes de clavegueram no estaven dimensionades per pluges d’intensitats mai vistes que col·lapsen tot el sistema. Aquesta situació provoca inundacions de carrers i places i al final ja sabem que l’aigua sempre s’obre pas, per les vies previstes o per les imprevistes, i la seva força és immensa. També recordo, ja en el Parlament de Catalunya, sessions en les quals es discutien els traçats de carreteres, autopistes, vies de tren, o de camins, en general. De tant en tant, venia algun tècnic especialment sensible a planificacions a llarg termini que avisava sobre traçats poc respectuosos amb torrents i rieres, moltes vegades amb escàs cabal d’aigua però que podien convertir-se en autèntiques forces de destrucció, si terres amunt plovia amb intensitat. Bé, tot allò discutit, en alguns casos, va servir per modificar projectes, i en altres casos, no. Doncs bé, aquests dies veiem que tot el que s’ha agafat a l’aigua, l’aigua ho recupera i no ens estranyin les grans avingudes que veiem en centenars d’indrets de la nostra geografia. No queda altre remei que fer els deures i quan més aviat millor per a tots. S’han de renovar canonades, s’han de treure obstacles, s’hauran de modificar plans d’urbanisme, i repensar moltes de les infraestructures , equipaments i serveis si estan en zones perilloses. Quan més aviat ho fem, més aviat ajudarem a resoldre els efectes negatius que estem veient per tot arreu. En uns minuts o unes hores, es poden destruir multitud d’obres i projectes que seria una temeritat refer. Toca, doncs, ser realistes per una banda i previsors per l’altre. I ser-ho a llarg termini de manera que millor passar-se que quedar-se curt. Si a alguns ens titllaven d’exagerats, ara ens han de donar la raó. Totes les institucions, però també els particulars, han de modificar planificacions, en funció del que estem veient. No fer-ho seria cometre errors que han esdevingut fatals.

LA DESASTROSA GESTIÓN DE LOS DESASTRES. Cuando alguien se embarca en responsabilidades políticas, tiene que tener muy clara, cuál es su preparación y formación, antes de aceptar un cargo. No hay concejalías “marías” para las cuales con poca dedicación y formación se pueden salvar los muebles. Puede haber alguna en algún pueblo pequeño, pero cada vez se requieren más conocimientos y esfuerzos para gestionar bien un ámbito concreto. Lo digo como miembro de un equipo de gobierno durante 40 años en un ayuntamiento, 28 de los cuales en tanto que alcalde –presidente. Pero, igual se puede decir para diputados de diputaciones, consejeros de gobiernos autonómicos y por supuesto, ministros del gobierno central. Formar equipos sólidos y eficientes, es el primer gran reto de todo presidente, sea el que sea, el nivel de la administración. Dicho esto, desde hace años me pongo las manos en la cabeza, cada vez que escucho o leo las acciones y actuaciones de los responsables de ámbitos muy delicados, en los gobiernos de CCAA en manos del PP. Podría decir lo mismo de ministros, bajo los mandatos de J M Aznar o de M. Rajoy, pero sigamos. En pocos años, hemos asistido a una desastrosa gestión de los desastres por parte del PP, en la Comunidad de Madrid: caso de las residencias en tiempos del COVID. Todavía esperamos aclaraciones y asunción de responsabilidades, a todos los niveles, empezando por la cúpula. Luego, han venido otros desastres, como los incendios, demostrando unas carencias increíbles en materia de efectivos, maquinaria, formación y equipamiento. Pero, nadie esperaba una crisis tan grave como la relacionada con los cribados de radiografías, para detectar posibles afectaciones por cáncer. Todo lo que atañe a esta situación supera lo imaginable, no solo por los fallos, sino también por cómo lo ha asumido el gobierno de Moreno Bonilla. Y dejo para el final de esta lista, todo lo relacionado con la Dana de Valencia. Aquí, se superan todos los límites, todos los fallos, todas las incomprensibles actuaciones de los supuestos responsables que demostraron su más completa ineptitud. Volvamos al principio. Todo esto y muchas cosas que en este momento están pasando en muchos ámbitos gobernados por el PP, suceden por una simple cuestión de premiar, colocar o imponer personas, no formadas ni preparadas, para los cargos que les adjudicaron. Es una demostración de inconsciencia e ineptitud, imaginando que nunca pasará nada importante como para que se vean las carencias de todo tipo. Aceptar responsabilidades en materia de sanidad, servicios sociales, seguridad, educación, urbanismo, etc., supone tener aptitudes y formación para gestionar todo lo que venga, por difícil y complicado que sea. Y tener claro que, si se está al frente, significa tener la máxima responsabilidad que no es delegable, a otros. Que hay que tener técnicos de confianza a los que recurrir para estar debidamente informado, pero no serán los técnicos los que decidan sino el responsable de los operativos. En resumen, la corta pero muy contundente lista de despropósitos, en la gestión de grandes crisis, demuestra falta de visión de Estado por parte del PP, y poca conciencia de que a cada puesto corresponde colocar no, a quien gustaría, sino a quien está formado y preparado. Lo visto hasta ahora, ha sido un desastre y va calando en la sociedad española que, en caso de desastres, mejor no tener al PP en el gobierno. Estoy seguro que este principio actuará en Extremadura, a la hora de decidir, a quién votan. Tiempo al tiempo.

JUGAR AMB LA LLENGUA I LA CIUTADANIA. En aquesta mena de cursa de Junts, per sobresortir, en la suposada defensa de la llengua, es produeixen errors monumentals, com en el cas de Vic, en que exigeixen per a la provisió d’una plaça d’operari i manteniment de cementiri, que els concursants disposin d’un nivell B2, de català. Decisió tombada per un Jutjat del contenciós. Aquest nivell, els sembla molt bàsic i normal per a qualsevol feina, puix que ja el van posar com exigència per obtenir papers, per part dels immigrants, amb cinc anys de residència, en el país. Pels qui no estiguin al cas dels nivells de coneixement i domini d’un idioma, els recordo que el nivell més bàsic i elemental, és el A1, seguit de l’A2. Ja pugem en el parlar, llegir i escriure quan passem al B1, i arribem a un bon nivell, amb el B2. A partir d’aquí, el C1 i C2, son els màxims nivells, en la pràctica i domini d’un idioma. Doncs bé, a la vista d’escrits d’alcaldes i regidors de Junts, però també d’alguns altres partits, abans de ser modificats i/o corregits, per secretaris i funcionaris municipals, puc assegurar que molts dels que ara els volen exigir als altres, serien incapaços de passar un examen oral i escrit d’aquest nivell. Es a dir, l’examen típic d’una Escola Oficial d’Idiomes, o d’una universitat, amb els seus apartats de coneixements gramaticals, lectura, conversació, dictat i redacció de textos. Considero un greu error, típic de qui vol fer punts, davant el propi partit i davant presents o futurs adversaris polítics, fixar un nivell B2, per un simple operari de manteniment. Si volem facilitar i integrar les noves onades de treballadors, no serà posant barreres, com els hi facilitarem integració laboral, però també cultural i lingüística. I si aquest fou un error, no menys error, fou la petició del, cada vegada més qüestionat, líder del PP, Núñez Feijóo, a l’hora de reclamar major duresa, en les proves d’accés a la ciutadania espanyola. Com en el cas de Junts, sense un bon coneixement de la realitat, es volen apujar exigències, sense saber a quin nivell estan. I puc assegurar que el nivell és alt, tant, com que molts espanyols de naixement, tindrien dificultats per passar-los. Recomano parlar amb alguns que hagin superat l’examen i podrà constatar els mesos que van dedicar a estudiar i aprendre apartats de la nostra història, costums, tradicions, idioma, com per poder obtenir la ciutadania espanyola. Una altra via, és entrar a la web de l’Institut Cervantes i veure continguts de la prova CCSE ( continguts constitucionals i socioculturals) com per demostrar coneixement del nostre país. En resum, hi ha qui vol posar problemes i barreres als nou vinguts, i altres volem facilitar-los el camí per esdevenir ciutadans de ple dret, per la via de la integració laboral, social i cultural – lingüística.