Joan Roma

LA GESTICULACIÓ PERMANENT DE JUNTS. Espantats per les enquestes, totes, i en totes direccions, fa temps que Junts ha decidit “anar pel pedregar” i copiar fons i maneres més pròpies de les CUP, per una banda, i similars a les de Vox, per altra. Si en algun moment buscaven una certa centralitat, l’han perduda a bastament i ja ningú sap ben bé cap on van, ni fins on volen arribar. I res pitjor en un partit que és de govern, en centenars d’ajuntaments i desenes de consells comarcals que deixar-se portar per la rauxa més tronada. La gent té memòria, i els mitjans de comunicació, arxius i registres que permeten, en qüestió de segons, recuperar accions i actuacions, de pocs mesos enrere o d’uns quants anys. Veure ara sortir desfermats contra els problemes a Rodalies, i reclamar dimissions a tort i a dret, és molt poc seriós. Més ben dit, molt patètic. Certament, Rodalies ha patit mal tractaments múltiples i reiterats, al llarg de decennis, però és precisament ara, quan s’hi estan invertint quantitats com sempre s’havien reclamat. I no ho dic jo, no, no, ho diu el Comissionat Pere Macias que afirma disposar de tant finançament com fa falta, per atrapar el temps perdut. No solament en matèria d’infraestructura, vies i elements complementaris, sinó de material rodat, amb les properes incorporacions de màquines i vagons de darrera generació. Què feien ells anys enrere ? Queixar-se, criticar i lamentar, però res que fos realment pràctic i eficient. Governar vol dir decidir i exigir que cada administració compleixi amb les seves obligacions i en aquests aspectes, Junts, va ser molt poc eficient i exigent. Als resultats em remeto, fruit de tenir molta mediocritat en els seus principals representants i dedicar-se més a “fer volar coloms” que no pas a resoldre els problemes urgents de la ciutadania. Ara, veuen amb autèntic pànic, com el Govern Illa, fa front a les dificultats amb persones d’alta formació i preparació, alhora que posen una immensa dedicació per resoldre totes les adversitats de tants anys de desídia i desgavell. Criticar és molt fàcil, sobretot per part d’un gran nombre de parlamentaris amb molt poca dedicació a la tasca pública. Creuen que poden justificar la ineptitud sortint en els mitjans de comunicació, amb mitges veritats i moltes falsedats. No volen escoltar les informacions i documentacions que tenen al seu abast, perquè demostren l’eficàcia del nou govern. El temps corre, i les deficiències s’aniran corregint fins aconseguir posar al dia un servei que no hauria d’haver arribat al punt de deteriorament en que estava, però el govern central està complint els compromisos i tota la xarxa està en obres. En obres i amb els encàrrecs fets de nou material que s’anirà incorporant, dintre de poques setmanes, a un ritme prou elevat com tenir-lo tot nou, en tant sols un parell d’anys. Les primeres unitats estan fent proves, per ser incorporades d’aquí unes setmanes. I ningú vulgui posar por a la seguretat perquè aquesta és una qüestió bàsica, essencial i en activitat permanent, com se’ns ha explicat. Junts, està en altres batalles, més de supervivència que no li deixen veure la realitat. Allà ells !!!

LA FIABILIDAD DE UN LÍDER. Decía el presidente Terradellas que un político puede tener carencias, cometer errores y manifestar dudas, pero nunca, nunca, hacer el ridículo. En estos días de catástrofes, duras condiciones climáticas y crisis diversas, no he visto en el líder de la oposición, Núñez Feijóo los mimbres de un auténtico jefe de gobierno. No sabe imponerse a los relatos que le marcan desde la Comunidad de Madrid, por un lado, y desde algunos puestos secundarios, con apetencia de subir de grado. Hay demasiada prisa, demasiada improvisación y una monumental ignorancia sobre temas básicos y elementales del funcionamiento de las empresas y organismos estatales. No se entiende como el principal partido de la oposición, con múltiples asesores en todas las instituciones en las que está presente, no se ha rodeado de técnicos, formados y competentes. Esto pasa cuando en un partido prima la “colocación” de amigos y parientes, en vez de personas altamente cualificadas. No es de recibo que el líder de la oposición lea una retahíla de supuestos errores, carencias, malas prácticas e inacciones ante el peor desastre ferroviario de la historia reciente y el Ministro Puente, le tenga que ir rectificando, punto por punto, hasta llegar a la totalidad de los interrogantes planteados. Esto, en mi casa, en mi país, supone hacer un ridículo inmenso. Pero, es que llueve sobre mojado, nunca mejor dicho. En todas las intervenciones públicas, sea ante los medios de comunicación, sea en la tribuna del Congreso de la Diputados, vemos salir a un Núñez Feijóo con documentos, supuestamente bien preparados y fundamentados, por grandes especialistas, al servicio del grupo parlamentario, y en pocos segundos Pedro Sánchez, le saca los colores con respuestas claras y contundentes que desmienten sus afirmaciones. Si esto se hubiera dado en una o dos ocasiones, se podría apuntar a un mal día, un mal momento. Todos lo tenemos o lo hemos tenido, pero cuando es habitual y reiterado, tiene otra significación: la de la poca o nula fiabilidad. Y esto para alguien que quiera alcanzar la jefatura del gobierno, es letal. Si un factor tiene que tener un líder es el de la fiabilidad, estrechamente ligado al de la credibilidad. Y Núñez Feijóo ha perdido la credibilidad con la que vino de Galicia. Al menos para los que no lo habíamos visto actuar, en vivo y en directo, día sí, día también, nos lo habíamos creído, pero el paso de los meses ha sido terrible. Mucho peor de lo nunca imaginado porque en muchos casos se ha metido en jardines que podía haber evitado, con un poco de prudencia, y un poco de paciencia. Y rodeándose de personal fiable, formado y capacitado. Lo siento, pero a mí me pasa lo que a él, y habrían rodado muchas cabezas, de técnicos, asesores y políticos. Pasar al líder, documentos inexactos o plagados de errores, es el peor de los pecados porque le hacer caer en un ridículo espantoso. Pues bien, visto lo visto, no parece haya escarmentado. Siga así, y en poco tiempo alguien pedirá el relevo. Tiempo al tiempo.

ELS “INDISPENSABLES” CAÇADORS. Dic per endavant que no sóc caçador, però en tots els pobles petits de muntanya, convivim amb ells, al llarg de tota la vida, i els considerem útils i necessaris per a mantenir l’equilibri ecològic, en el territori. Aquesta constància i naturalitat en la convivènia, prové del coneixement del territori i de tenir idees i xifres clares de quan una espècie animal és útil i de quan és perjudicial per a la pròpia espècie i per a les altres. Els qui ja tenim uns quants anys, recordem la baixa incidència d’accidents de trànsit, per culpa de l’excés de porcs senglars, o l’escassa presència de cabirols i cérvols, en prats i boscos. D’aquella escassedat, en només vint o trenta anys, s’ha passat a constatar una abundància que produeix danys irreparables a finques, sembrats i traspàs de malalties cap a animals domèstics. Encara ara estem sota la crisis de l’epidèmia de la PPA ( pesta porquina africana) que s’ha pogut contenir a l’entorn d’on va aparèixer ( parc de Collserola) però que obliga a estar atents a nivell de tot el país per si traspassa el cercle que s’hi ha establert. Parlem de porcs senglars, l’espècie més estesa per tot el país, amb xifres que van dels 160 als 200,000 exemplars, quan els experts recomanen xifres no superiors als 60 o 70.000. La diferència és abismal, i si no volem prendre mal en tots els aspectes, cal actuar amb la diligència i proporcionalitat requerida. I en aquesta nova etapa, la feina que fan els caçadors s’ha convertit en “indispensable”, per necessària i a més, urgent. D’aquí el canvi en la percepció de molta gent, de veure en ells, ja no persones dedicades a matar per matar, sinó a practicar unes accions en una doble direcció. Per una banda, donen sortida a una afecció que en moltes ocasions, ha passat de pares a fills i filles, i alhora servir de protectors de l’espècie i de les que amb ella conviuen. Un canvi paradoxal que algun dia havia d’arribar. Ja era hora ! I, en aquesta nova etapa, és quan s’han d’emprendre alguns canvis notables com perquè les societats de caçadors, tinguin una vida més fàcil i no es vegin sotmeses a un munt de supervisions i contradiccions que compliquen enormement el seu funcionament quotidià. També, han d’aconseguir donar sortida, a un munt de tones de carn, de bona carn que aquí consumim molt poc. Es qüestió de fer pedagogia i donar facilitats com perquè centenars de restaurants i supermercats, la tinguin disponible. De tot plegat, em consta que el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, està al capdavant de canvis importants a l’hora de planificar, programar i activar actuacions com perquè la fauna salvatge, tingui nivells de sostenibilitat, i no traspassi límits com ha passat en els darrers anys. Fàcil de dir, però complicat de gestionar, perquè parlem de canvis duradors i persistents durant anys. Res d’arrencades de cavall i parada d’ase. Convé bona diagnosi i bona previsió i planificació com perquè quedin lligats bé, tots els elements que intervenen en el problema. Aviat, en tindrem informació que puntualment traslladarem.

EL PADRÓ NO TÉ CAP CULPA. Els nervis per les enquestes que donen a Aliança Catalana, uns bons resultats en ajuntaments, governats per Junts, provoquen reaccions poc meditades, per part dels seus alcaldes. Penso en dos dels més importants: Vic i Sant Cugat. En el primer, l’alcalde demana anar per lliure, en les altes al padró. El segon, proposa que cap persona pugui accedir a un habitatge oficial, si no porta 20 anys empadronat. Malament quan es dispara contra l’objectiu equivocat. I també fatal quan es llencen propostes sense haver-hi dormit dues o tres nits. Posar-se a donar receptes contra algunes males pràctiques. és impropi de polítics serens i seriosos. Que ningú doni les culpes al padró, de problemes i situacions que tenen altres fonaments. Es evident que la gestió del padró ha de ser eficient, i això vol dir complir i fer complir les condicions per les quals una persona es pot donar d’alta. I d’això, els funcionaris en saben molt. No solament els de Vic i Sant Cugat, sinó de tots els ajuntaments en general, perquè si es troben amb alguna novetat, discrepància o irregularitat, tenen les vies oportunes per demanar assistència tècnica i jurídica. Però, si els dubtes persisteixen i provoquen enrenous, res millor que recórrer directament al Govern de la Generalitat. El govern disposa d’un eficient servei d’informació i assessorament com per esvair qualsevol dubte. I si realment algun alcalde considera que s’està vulnerant la llei, li toca fer actuar la Justícia. Tot, menys posar traves i problemes quan el demandant compleix els requisits legals. I a tots ens interessa tenir el padró actualitzat perquè és la manera de saber quants habitants tenim en el municipi, on resideixen, i en quines condicions. Només així es poden fer previsions i actualitzacions dels serveis d’atenció a tothom. I els ajuntaments son la primera administració, la més propera al ciutadà, de manera que si té gent sense empadronar no els pot assistir ni tenir en compte a l’hora de planificar dotacions de personal, d’infraestructures, equipaments i serveis. Cert que hi ha municipis amb ràpids creixements que comporten esforços immensos per posar-se al dia. Parlem dels serveis propis, però també dels que depenen d’altres administracions, especialment de la Generalitat com son els de sanitat, educació, seguretat, etc. O altres de compartits com habitatge, mobilitat, serveis socials, etc. En resum, cada ajuntament ha de gestionar un adequat encaix dels nou vinguts, i no només a un sector d’ells, que és el que dona la sensació, escoltant les explicacions dels dos alcaldes, i amb ells, d’altres que també han volgut imposar condicions. Les condicions, han de ser les previstes per llei, sense interpretacions ni suposicions per interès polític – electoral. El padró descriu la realitat, i sobre aquesta, s’ha d’actuar. Voler-la condicionar o adaptar al gust de cadascú, seria discriminació, pura i dura.

DISCREPÀNCIES O ÀNSIES DE PROTAGONISME ? Tots els qui hem tingut o encara tenim càrrecs interns de partit, o institucionals, tenim clar que per no perjudicar el normal funcionament dels òrgans on actuem, les discrepàncies han de ser exposades i resoltes a nivell intern, mai extern. Aquest principi de lleialtat i confidencialitat és essencial si realment es vol treballar de manera eficient i diligent. Porto prop de cinquanta anys d’activitat en el partit socialista i vaig ostentar diversos càrrecs institucionals, durant quaranta anys. Es evident que en totes les propostes i decisions pot haver-hi diferents punts de vista, només faltaria. Però, per això es fan les reunions, sessions, plenaris, ets, per exposar les diferències, crítiques i discrepàncies. Ara bé, al final, els acords, s’han d’acceptar i complir, agradin o no. Dic això a la vista d’una nova tanda de declaracions, controvèrsies, discrepàncies i desencontres de García Page, el president de la Junta de Castella – La Manxa, en relació a la proposta de nou sistema de finançament autonòmic. En alguns moments em recorden els sermons que tot sovint ens feia Jordi Pujol, en els debats del Parlament on volia erigir-se en un referent moral, ètic i estètic de tot el que passava a Catalunya, a Espanya i en el món mundial. Al final, tanta arrogància, cansa. Voler representar les essències del socialisme no es correspon amb les necessitats d’innovar i renovar els discursos i sobretot les accions diàries. El món, està canviant a una velocitat immensa i no serà amb receptes del passat que alguns dels nous problemes trobin solució. Si miro enrere i penso en com estava el meu poble quan vam entrar a governar-lo allà l’any 1979 i com el tenim ara, puc assegurar que en aquests 46 anys, les receptes aplicades han estat múltiples i variades. Malament haguéssim anat si no haguéssim innovat i modificat plantejaments que podien semblar adequats al principi, però impossibles de mantenir amb el pas dels anys. Doncs bé, el sistema de finançament està més que caducat i si algú tenia un millor sistema que l’hagués posat sobre la taula. No hi ha res més frustrant i indignant que escoltar crítiques, però no tenir cap alternativa. Si García Page, no veu bé la proposta presentada, ha tingut una desena d’anys per buscar-ne una altra i fer-la pública. En política, no estem per dir no a tot, sinó per negociar i si cal presentar alternatives. Ara parlo de finançament, però és que no passa setmana que no entri a criticar qualsevol altre tema amb criteris envellits, sobrepassats per la realitat. Es una mena de “castellano viejo” que va repetint “per aquí no, i per allà, tampoc”. Doncs bé, que digui per on vol anar, i sobretot ho expressi allà on pertoca: en els òrgans interns del partit. Es que sinó el que sembla és simplement donar sortida als afanys de protagonisme, sense donar-se compte, de l’ús i abús que fan els mitjans de comunicació, afins al PP i Vox, de tenir-lo com company de viatge. En fi, cadascú amb les seves idees i prioritats, però francament la utilitat d’un polític es mesura en la seva capacitat de negociació i presentació de propostes i alternatives. Francament fa anys que no les veig de la mà de García Page.

FEIJÓO, ¿ A POR TODAS? Nunca habíamos visto con tanta asiduidad, a Núñez Feijóo, en Cataluña. ¿A qué viene este repentino interés por nuestra tierra? Muy sencillo, intentar sumar algún diputado a la escuálida representación del PP en el Congreso de Diputados y en el Senado. Cataluña, dispone de 48 escaños en el Congreso. Según los resultados de 2023, el PSC se llevó 19 puestos, Sumar, ERC y Junts , 7 cada uno, el PP solo 6, y finalmente Vox, 2. Queda clara la posición del PP, en quinta posición, o en la penúltima, que lo hace un poco más doloroso. ¿Puede progresar? Poder, puede, pero que lo haga es muy difícil porque los errores cometidos han sido de campeonato y ahora mismo, tampoco puede presentar ninguna propuesta interesante, después de ir contra todo y contra todos, por tierra, mar y aire. El PP critica al PSOE por las supuestas cesiones hechas al independentismo, pero es que ahora mismo, pretender borrar todas las amenazas contra Puigdemont, contra Junts, contra el catalán, contra el modelo educativo, contra el despliegue de los Mossos o contra todos los acuerdos Gobierno central – Generalitat, es imposible. Con esta carta de presentación es muy complicado pedir el voto para un partido que no conoce ni actúa en consonancia con los deseos y aspiraciones de la mayoría de los catalanes. Y con ello no pretendo que caigan en brazos de los independentistas, en absoluto, pero simplemente muestren respeto para la lengua y cultura propias, y ayuden a lograr pactos para mejorar la vida de los catalanes, en su conjunto. Voten a quien voten, piensen lo que piensen. Si no cambian de manera substancial, no conseguirán avanzar. Son muchos años de desencuentros y políticas decididas, en Madrid e impuestas a los dirigentes en Cataluña. Para el PP, su partido en Cataluña es una simple sucursal, a la que imponen lo que debe decir y defender. No es extraña su irrelevante presencia en el mundo municipal con la excepción de Badalona y Castelldefels, pero debo recordar que Cataluña tiene 947 municipios, y el PP solo gobierna en una docena. Ahora mismo, tiene más opciones de avanzar territorialmente Vox, que el PP. Pero es que el interés repentino e instrumental es tan evidente que no cuela. Es decir, no se ve ningún planteamiento serio de implantación territorial, como para resistir y ampliar en los próximos años. Pensar en traslados de candidatos de ciudad a pueblos del interior, puede parecer viable y factible, pero es artificial, no produce raíces ni crea opciones para el futuro. Las constantes y permanentes improvisaciones del pasado, producen los frutos presentes. El partido no aparece como opción para recabar apoyos ni prestar ayuda ante proyectos de país. Su partidismo y sectarismo les deja en un rincón del Parlament y en unos pocos espacios, a nivel territorial – municipal. Salir de estos reductos, precisa de acciones y actuaciones de futuro, con candidatos sólidos, dispuestos a jugar la “carta catalana”, y no la “carta española” para mayor gloria de Núñez Feijóo. En fin, de momento podrá ir y venir, pero a la hora de recoger frutos, verá que las cosas deben hacerse de otra manera, con mucha más dedicación y convicción. Tiempo al tiem

TRUMP PERD RECOLZAMENT INTERN. Es fa difícil fer un seguiment intern i extern de les decisions d’un president hiperactiu, contradictori, caòtic , egòlatra i dictatorial, en el fons i les formes, malgrat presideixi un país democràtic. Precisament, tants excessos i tantes vulneracions de les lleis pròpies i per descomptat de les internacionals, comença a passar-li factura. Estem ja en un any decisiu per al seu futur proper. En el mes de novembre tindran lloc les eleccions de meitat de mandat. Unes eleccions molt importants perquè d’elles en depèn millorar posicions o pel contrari perdre poder, de manera que tot el que ara digui i faci tindrà la mirada posada en aquesta data. Principis del mes de novembre. Per les enquestes dels darrers dies, sabem que l’opció Trump perd posicions, en bona part del jovent que va ser un dels sectors importants, en els seus resultats. També s’afebleix el vot llatí, un altre dels sectors vitals, i finalment dintre del món MAGA, hi ha controvèrsies vàries, arran la publicació censurada, dels documents d’Epstein, per una banda, i les actuacions a Veneçuela i Gaza, per l’altra. En resum, que la promesa de resultats esplèndids i immediats, no es nota a peu de carrer. L’abaratiment de la cistella de la compra no s’ha fet realitat, i els canvis van molt més lents dels anunciats. Es més, tantes accelerades i frenades, no permeten estabilitzar l’economia i el que millora per un costat, empitjora per l’altre. ¿Resultat? Doncs, desconcert i desordre, factors molt perjudicials per a qualsevol economia. I les perspectives de canvi immediat, no semblen properes perquè està en una deriva d’hiperactivitat que no permet asserenar la política interior. Sempre té dos o tres objectius externs, als quals ha de dedicar temps i esforços, alhora que pretén atacar posicions del Partit Demòcrata. I és clar, tot alhora, ni un milhomes pot estar a tot arreu, de manera que ha de deixar en altres mans algunes de les iniciatives, que es poden complicar fins extrems molt perillosos com hem vist a Minneapolis, on uns agents contra la immigració, varen assassinar a una ciutadana. Lluny d’acceptar errors i demanar disculpes, vol convertir la víctima, en perillosa activista, però en el món de les noves tecnologies, costa d’amagar la realitat. I la realitat ha estat vista i escoltada per milions de ciutadans que no accepten una versió falsejada, manipulada i exposada, sense cap vergonya. Per molt fanàtics que siguin alguns seguidors, altres han de començar a preguntar-se cap on va el país. I, poc a poc, les preguntes no tenen resposta, o la tenen en contra del que se’ls havia exposat i venut. D’aquí el canvi de posicions i el desengany per uns resultats que esperaven molt diferents, al cap d’un any de mandat. Si al desengany s’hi afegeix la recuperació del Partit Demòcrata, es podria donar el cas d’aconseguir uns resultats potents, al novembre, i així ,estar en condicions de parar els peus a Trump. Difícil, però ara per ara, aquesta és la gran oportunitat. Veurem si la saben aprofitar. Seria molt important a nivell intern, però encara més a nivell extern.