Joan Roma

REGULARITZACIÓ. BONA DECISIÓ. Porto un quart de segle, directament implicat en el món de la immigració, en tant que voluntari de Creu Roja, com a professor de català i castellà. Per les meves classes han passat més de mil cinc-centes persones, de gairebé arreu del món. Ara mateix, les principals nacionalitats son de Mali, Burkina Faso, Senegal, Somàlia, Afganistan, ets, a les quals hi hem afegit un bon nombre d’ Ucraïna, d’ençà l’inici de la guerra, i diversos països llatinoamericans. Es un mosaic ampli i divers per a comprendre la complexa i difícil situació en molts indrets del món. Aquesta situació de guerres, internes i externes, persecucions per motius religiosos, ètnics o simplement per explotar recursos naturals, produeix expulsions constants de multitud de persones que només amb la fugida poden conservar la vida i buscar un lloc on refer-la mínimament, per a poder enviar ajuda als qui s’han hagut de quedar a casa. Arriben, doncs, amb el mínim del mínim, i molts d’ells, amb res. Toca emprendre un llarg camí per a facilitar acollida i proporcionar les atencions mínimes, prèvies a començar a tramitar la seva regularització. Un procés lent, massa lent, carregat de tota mena de dificultats, per a les quals son indispensables les ONG. Siguin les més grans, com Creu Roja i Càrites, siguin moltes altres aplegades en Fundacions, Associacions o Entitats. La feina que fan totes elles, és immensa. Parlem de milers, desenes de milers de voluntaris que dediquen hores o dies de la setmana a ajudar, en un munt de feines, per a les quals seria impossible si s’haguessin de contractar i pagar. Imagineu les necessitats de buscar roba bàsica, acompanyar-los en les gestions essencials, explicar els elements indispensables per iniciar el procés d’arrelament, aprendre idioma , ets. I mentrestant, algú ha de buscar on formar-los i preparar-los per trobar feina, primer, i habitatge, tot seguit. Seran altres voluntaris o persones contractades les que duran a terme aquestes gestions, per a finalment poder fer petició de permís de residència i treball. Arribar en aquest punt, moltes vegades, costa entre dos i tres anys. El mentrestant és llarg i complicat, d’aquí la gran importància de totes aquestes organitzacions públiques i privades. El volum de tramitacions és tan elevat que col•lapsa tot sovint. Falta incrementar les plantilles de policia d’estrangeria, a les principals ciutats de Catalunya i també a Madrid. S’han reduït alguns tràmits i agilitzat alguns terminis, però encara hi ha molt per fer. Costa massa, arribar al final del procediment. Però, les peticions fetes, en els darrers anys, sí han permès modificar un bon nombre de tramitacions. Amb tot, son molts els que estan en el país, treballant en negre, mentrestant busquen sortides legals. Ara, per fi, en tindran. El govern central, mitjançant un pacte amb Podemos, ha engegat un nou procés de regularització que es calcula pot permetre resoldre la situació de prop de mig milió de persones. Sí, sí, l’equivalent a una gran ciutat. Es una bona decisió, una bona sortida, perquè puc donar fe que tots els qui reben la targeta de residència i treball, en troben. Cobreixen multitud de llocs de treball en àmbits i sectors fonamentals. Així, doncs, celebrem aquest acord, perquè legalitza i facilita la integració d’un munt de persones que ja viuen aquí. Es un tema humanitari, sí, però amb clars beneficis econòmics i socials, per al conjunt.

UTILIZAR EL SENADO COMO OPOSICIÓN AL GOBIERNO. Queda clara la falta de “visión de Estado”, por parte del PP, a la vista de cómo actúa en el Senado. Su mayoría absoluta es utilizada de forma totalmente sectaria y partidista, sin ninguna consideración a lo que debería ser el respeto institucional y constitucional. Si alguien tenía alguna duda, puede revisar algunas de las sesiones del año pasado y sino tiene en la comparecencia del Ministro Oscar Puente, del pasado jueves día 29, la mejor prueba de lo que afirmo. Fue una sesión- modelo de partidismo y sectarismo, junto con otro aspecto, todavía más preocupante, como el desconocimiento de la legalidad vigente, por parte del presidente Pedro Rollán. Escuchar su intervención e interpretación del reglamento, supuso un bochornoso espectáculo, seguido de otra intervención de la portavoz del PP, Alicia García. Nada que ver con intervenciones medidas y basadas en la legalidad, al contrario, interpretaciones e invenciones, para sonrojo de juristas y políticos de largo recorrido. Expuestos y desmontados estos elementos por parte del portavoz del PSOE, primero y del Ministro, después, se llevó a cabo la sesión informativa con todo tipo de explicaciones y detalles. La intervención sirvió para recordarnos que en la grave catástrofe de Angrois (24 de julio de 20213) no compareció ni el presidente, ni la ministra del ramo. Quedan claras las diferencias de cuando gobierna el PP y cuando lo hace el PSOE. El resto de la sesión fue como se esperaba. Nada nuevo en el horizonte a la vista de que en estos tiempos, antes de saber causas y detalles concretos, se prefiere culpar al gobierno al completo, empezando por el presidente. Y para esto creen, ha de servir el Senado. No sé hasta dónde pretenden llegar, pero está visto que no hay límites ni fronteras, en una competición entre el PP y VOX, que de tanto exagerados y destructivos, caen en el más estruendoso de los ridículos. De todas formas, en algún momento, cuando haya otras correlaciones de fuerzas en el Congreso y en el Senado, se tendrá que replantear el papel de esta Cámara, supuestamente territorial. Habría que resolver el papel exacto que le dio la Constitución, pero no se ha llevado a cabo. Se debería copiar el sistema alemán o el suizo, para dedicarlo a discutir, debatir y acordar temas de coordinación y cooperación territoriales. Y hay material para darle trabajo. El mismo sistema de financiación, o las propuestas de modificación de leyes y normativas estatales para adaptarlas a cada territorio, da para mucho. Además de ser cámara de segunda lectura. Con estas dos prioridades, queda clara la justificación de su existencia. Y los retoques legales deberían dejar claras las competencias como para que un presidente, poco formado y preparado para el cargo, no caiga en el ridículo de amenazar al presidente del gobierno, por no asistir a una sesión en que el gobierno estaba presente, en la persona del Ministro de Transportes. Sería de agradecer no ver repeticiones de amenazas a la jefatura del gobierno desde una presidencia del Senado que demuestra no estar formado ni capacitado para esta función.

CANVI DE PARADIGMA. Portem massa anys, amb unes maneres d’entomar els reptes, molt propis d’un país mediterrani. Va sent hora de canviar de paradigma i mirar cap altres latituds, penso en el centre i nord de la UE. Per raons d’estudis i professionals, la meva llarga estada a Suïssa, em va permetre captar l’essència d’una política i gestió seriosa, planificadora i duradora. Es el que vaig implantar a l’ajuntament, durant els quaranta anys de vida municipal, en estreta col•laboració amb l’arquitecte municipal i altres tècnics contractats. Tota obra d’infraestructura, havia de ser llargament planificada, programada i dissenyada per donar les funcions requerides, però sempre amb especial prioritat a la qualitat dels materials, a la seguretat i fortalesa, pensada per durar molts i molts anys. Cert que hi havia qui considerava exagerades algunes obres, però molts anys després, cap mur ha caigut, cap barana s’ha trencat, cap carrer o plaça s’ha enfonsat. Mai es pot dir que tot està perfecte, però actuar sense presses, amb projectes molt ben estudiats i plantejats, aplicant un principi bàsic com el de” millor poc, però ben fet”, que no molt i de qualsevol manera, el resultat acaba sent el desitjat. Perdoneu aquesta llarga introducció, però a la vista dels primers catorze mesos del Govern Illa, i de les circumstàncies que s’ha trobat, en tota mena d’infraestructures, queda clar que les coses s’han de fer a l’estil, del centre i nord de la UE, i deixar enrere la via mediterrània. Oimés quan el canvi climàtic ha arribat per quedar-se i complicar enormement totes les obres que no compleixin els nous paràmetres. Per sort, tenim un govern farcit d’antics alcaldes/alcaldesses i altres càrrecs municipals que tenen clares les necessitats d’anar cap a grans planificacions i programacions, fugint de les improvisacions que han estat normals i habituals, en governs anteriors. Ara, en el Govern es parla de projectes a vuit, deu, quinze anys. I no, que també, per motius pressupostaris, sinó per la necessitat de fer previsions a mig i llarg termini. No és de rebut veure grans inversions en carreteres, vies de tren, depuradores, edificis, equipaments esportius, ets, i comprovar perills propers que poden motivar grans problemes en qualsevol moment. Com no es van fer franges perimetrals adequades, a totes les vies de trànsit ? Com poden posar en perill vehicles i/o trens, caigudes d’arbres o de rocs ? Per què no es va tallar la vegetació perillosa ? Per què no es van posar malles protectores a marges i talussos? Podria allargar les preguntes, però queda clar que hi ha una altra manera de governar i gestionar l’acció de govern. I aquest és el canvi de paradigma del que s’entén per bon govern. Planificar, programar i dissenyar les necessitats de futur, posant tots els mitjans humans, tècnics i econòmics, com perquè siguin els adequats i segurs. En resum, deixar la política dels nyaps, per assumir la de l’eficiència.

NOVES MOBILITZACIONS PAGESES. Per a moltes persones, no arrelades al món rural, poden trobar estrany tanta mobilització, tanta fermesa i contundència, en les actuacions d’una part del món pagès, contra els acords amb el Mercosur. Un acord signat el passat dia 17 de gener, entre la UE i els països de Brasil, Argentina, Paraguai i Uruguai, constituint una immensa zona comercial amb 720 milions de consumidors. Tot gran canvi, produeix incerteses sobre el futur, però no s’entendrien aquestes mobilitzacions sense tenir present que el dia 27 de febrer, tindran lloc unes noves eleccions agràries, en el conjunt de Catalunya. Es a dir, estem a les portes de saber quina força real té cadascuna de les organitzacions sindicals, com per canviar els resultats obtinguts en les darreres de 2021. En aquelles eleccions del mes de març de 2021, es van donar els següents resultats: Cens: 20.609. Aquesta xifra dona compte de la progressiva disminució del sector de la pagesia en el nostre país. Van votar: 7.332 , amb 82, en blanc. Unió de Pagesos, obtingué 4.061 vots, o sigui el 55,39%. JARC-Joves Agricultors, 2.178 i un 29,71%. ASAJA- Associació Agrària, 821, i un 11,20%. Finalment, UPA- Unió de petits agricultors, 190 i un 2,59%. Doncs bé, ara toca tornar a mesurar forces, i existeix una dura rivalitat per veure qui representa millor el sector pagès – ramader, que en pocs anys, ha tingut canvis molt rellevants, en tots els ordres i territoris. En aquests darrers temps, ha aparegut Revolta pagesa, com una agrupació independent de pagesos / ramaders que acusen la resta de forces sindicals, de no prou representatives ni prou fermes, en la defensa dels interessos individuals i globals. Res de nou a l’horitzó quan hi ha conteses electorals per entremig. I no deixa de ser curiosa la manera de protestar i manifestar-se, fent ús de mesures molt poc cíviques i trencadores amb el respecte als bens de tots, i a evitar molèsties innecessàries, a persones que no tenen res a veure amb el conflicte. Veure pagesos cremant neumàtics i bales de palla, sobre l’asfalt de carreteres principals, o tallar arbres per fer barreres i trencar algunes proteccions, no és la millor via per aconseguir atreure simpaties, però encara menys, sortir amb grans tractors, remolcs, i altra maquinària d’alta gama, i alhora proclamar pobresa o dificultats per arribar a final de mes. Els qui coneixem una mica el món pagès, sabem de tractors de més de dos-cents mil euros, remolcs superiors als cent mil, o cubes de purins que arriben als noranta mil. Si algú supervisés millor les imatges veuria més adient treure els vells tractors i maquinària per anar a protestar i evitar imatges de preparar grans fideuades, barbacoes i graellades, en mig d’una certa festa, que no ho és per a tots els qui queden atrapats, en multitud de carreteres del país. Fer saber la preocupació i les incògnites pel que suposarà el Mercosur pels nostres pagesos i ramaders, és lògic i positiu, però voler imposar relats a cops de talls i col•lapses a carreteres, és la pitjor de les vies. I posar en dubte la col•laboració, participació i interès en minimitzar efectes per part del Conseller d’Agricultura i del propi president de la Generalitat, és més de cara a la galeria que no pas pura realitat. Les batalles electorals en el món sindical o polític tenen similars característiques. No es vulgui ara fer servir l’excusa del Mercosur per aconseguir rèdits electorals. I castigar els ciutadans, en general, és una mala idea que comporta antipaties, en comptes de comprensió i empatia.

MASSA INCIDENTS, PREVISIBLES. En uns temps amb un clar canvi climàtic, passen massa incidents, alguns convertits en greus accidents, per culpa de no fer atenció a la supervisió i manteniment dels espais privats, però també dels públics. No podem admetre com “causes imprevistes” que el vent, la pluja, la neu, faci caure arbres immensos, amb els corresponents danys materials que poden esdevenir personals, si la sort no juga a favor. Parlo ara dels arbres, perquè no passa setmana que no tinguem noticies diverses , en qualsevol punt de la geografia catalana. Es que ningú es fixa en les alçades i la salut dels arbres que estan en jardins privats, i en els públics? Cadascú és responsable del que té en el seu jardí, i cada ajuntament ha de supervisar tot el que té plantat a la via pública. Sé, per experiència, que toca ser vigilant constant. Toca esporgar en el moment oportú i toca vigilar si els arbres estan malalts o no, com per actuar en conseqüència. No fer-ho, pot produir danys irreparables. I si els arbres poden esdevenir un perill evident, hi ha moltes altres “coses” en el món privat i en el públic que han de ser supervisades, i si cal ,canviades o modificades. Penso en la col·locació de contenidors, en determinats punts dels nuclis urbans, on es produeixen fortes corrents d’aire quan bufa el vent, de manera que no és estrany siguin desplaçats i puguin provocar incidents o accidents. També convé, tot sovint, repassar espais d’estacionament per veure si el pas dels temps ha variat les condicions. A vegades, no es pensa en canvis de circulació o en noves activitats a la zona que han modificat el que era abans un espai tranquil i amb poc moviment. Toca fer canvis, a mesura que les necessitats hi obliguen. El repàs i bon manteniment de la senyalització vertical i horitzontal, és una altra de les feines constants d’un ajuntament, de manera que tothom vegi de forma clara i previsora què pot o no fer, en cada punt de la via pública. Qualsevol dubte pot provocar reaccions i decisions que acabin en accident. I tot el mobiliari urbà ha de ser objecte de vigilància i reparació quan s’ha deteriorat pels pas del temps o ha caigut en mans de vàndals que l’han malmès. Es un dels aspectes més dolorosos de la gestió pública. Cada any, hi ha milers d’atacs a la cosa pública, per part de persones incíviques que a banda de produir danys immensos, a nivell econòmic, poden produir altres danys personals, a persones que en volen fer ús. A tot plegat, cal sumar-hi vigilància i actuacions preventives, en zones d’escorrenties d’aigües pluvials, evitant taps i colls d’ampolla que salten perillosament, en cas de pluges intenses. Ho veiem tot sovint, pels mitjans de comunicació, i queda molt per fer. Tots sabem que quan es tanca el pas d’aigua, tard o d’hora, saltarà, per dalt o pels costats, però ho farà , i la força serà proporcional, al tap que hagi trobat. En resum, tant particulars com públics, han de preveure què tenen a casa seva, o a la casa de tots, que pugui produir danys, en casos de climatologia adversa, cada vegada més freqüent. I actuar de manera previsora per evitar danys “evitables”. Fàcil de dir, però difícil de fer complir, com podem constatar massa sovint.

DESCARAT, IGNORANT I PERILLÓS. Pels qui som afeccionats a la història, la figura de Donald Trump no ens resulta tan estrafolària ni cridanera, com ho pot ser per a molta gent, perquè hem llegit vides i obres de grans faraons, reis, emperadors i sàtrapes, que han viscut i actuat de manera molt similar. El que sorprèn és la ubicació temporal, en ple segle XXI, i la territorial: els EUA, suposat model d’estat democràtic amb tota mena de contrapesos, per evitar derivacions autoritàries. Doncs bé, el model ha quedat sobrepassat i mig desmuntat, en poc més d’un any de segon mandat. Qui ho havia de dir ? Bé, ja en el primer mandat vam veure comportaments i decisions que podien ser preludi del que passa ara, però ningú va pensar en reforçar mecanismes per fer-los més resistents i impermeables a actuacions inadequades. El resultat el veiem cada dia que passa, i pot arribar a extrems mai imaginats. Veure les actuacions de la policia anti-immigració, posa els pèls de punta, perquè actuen amb total impunitat. Armats, ben pagats i equipats, ni tant sols mostren les cares com per preservar la identitat. Ni en règims autoritaris havíem vist comportaments i actuacions com les que son norma , cada dia, en multitud de pobles i ciutats dels EUA, especialment en aquells governats per càrrecs del partit demòcrata. Una confrontació més. Però, on mostra la pitjor cara és en la barreja de negocis privats, amb ús i abús del poder presidencial. Es la imatge més descarada i descarnada d’un emperador que té l’exèrcit a les seves ordres. La força bruta, excepcional, li permet comportar-se com el més fort i per tant el més temut. Tot desig, tota voluntat, tota ambició ha de ser atesa, de forma immediata i sense discussió. Envoltat de servils càrrecs, els utilitza com vol i quan vol, a la vista que ningú s’atreveix a plantar cara. Aquest poder immens, pot esdevenir fatal si de forma immediata no s’organitza un front de resistència, primer, i de reacció, a continuació. Sabut i conegut l’immens poder militar, s’han de buscar altres vies per parar els cops. La més immediata i temuda és l’econòmica. Sumats tots els oponents, constitueixen un poder immens, clarament superior al que ell representa. Només així serà possible contenir les seves aspiracions i decisions. Les persones com ell només entenen les mesures de força, que siguin netament superiors com per fer-li repensar el que té en el cap. I és que al matonisme, hi suma una enorme ignorància que mostra quan parla del món mundial. Pot barrejar, confondre i col·locar països i presidents en llocs i moments equivocats. Ningú del seu entorn immediat té prou autoritat per fer-li veure els errors, les confusions, les normes, les vies legals existents. Ni les coneix ni té intenció d’estudiar-les. Es el més gran, el més espavilat, el més poderós i té pressa. Aviat complirà els vuitanta anys, i no vol perdre temps en futileses que no li permetin arribar als objectius volguts. Toca, doncs, actuar en conseqüència, que vol dir agrupar forces i deixar-se d’històries passades perquè el present el tenim aquí, en fons i formes molt complicades. Si algú creia que la força militar no era indispensable, té la prova que sí ho és. I si algú no considerava urgent la potenciació de la UE, té la constatació que sí ho és. Els grans moments, produeixen grans decisions. Ara, toca posar-les en marxa, sense més dilacions. Ens hi va el present i sobretot el futur.

FINANCIACIÓN PARA ¿MODELO MADRID? Vimos ya, en la campaña electoral de Extremadura, lo que estamos viendo en la de Aragón y previsiblemente, se repetirá en la de Castilla – León: mucha crítica al nuevo sistema de financiación, con acusaciones de grandes beneficios para Cataluña, en detrimento del resto de CCAA. Lo que ningún candidato del PP se atreve, es a presentar un sistema alternativo, ni a poner cifras de lo que “su modelo” aportaría a cada Comunidad Autónoma. ¡Qué fácil es criticar, qué difícil, presentar alternativas. Y si el principal partido de la oposición es incapaz de proponer, mejor se calle y se acoja al nuevo sistema. Es lo que ha hecho hasta ahora, sin tantos aspavientos ni críticas. Que las hubo, y si alguien tiene alguna duda que eche mano de los archivos. Pero, lo verdaderamente preocupante, es comprobar una constante, que ha venido para quedarse, en casa del PP: privatizar la sanidad, y con ella, todo lo que supone quebraderos de cabeza, para los gestores públicos. Es decir, privilegiar a empresas privadas para que hagan negocio, con los principales servicios públicos, para ellos quedarse simplemente como gestores del resto. No hay que ser ninguna lumbrera para llegar a conclusiones lógicas. Las empresas privadas están para hacer negocio, así que primarán los beneficios, a los servicios. Lo hemos visto en Madrid, y lo estamos viendo en Andalucía, Extremadura y ahora también en Aragón. Y el servicio más buscado, es el de la Sanidad, pero a continuación vienen los Servicios Sociales, Educación y Territorio. Para el PP, al final, el hecho de gobernar consiste en esperar lleguen los fondos estatales, para repartirlos entre las empresas, y aparecer como capitostes de una región, con altos sueldos y muy bajas responsabilidades, puesto se han traspasado a los privados. Esto no es política, esto es reparto de privilegios, sin importar calidad de las prestaciones. No es éste, el modelo de Cataluña. Al contrario, el gobierno catalán, está ampliando las prestaciones públicas para conseguir la excelencia desde la propia y directa gestión de las infraestructuras, equipamientos y servicios. La gran prioridad es la movilidad, en todo el país, empezando por Cercanías (Rodalies) pero integrando todos los municipios y comarcas en un sistema integral, prestado por trenes, autobuses y vehículos a la demanda, en zonas rurales. La gran diferencia con las CCAA del PP, es anteponer lo público, a lo privado, en todos los ámbitos y sectores. Hablaba antes de la movilidad, pero al mismo tiempo que la Sanidad, la Educación, los Servicios Sociales, y con todos ellos, el de la vivienda, con el objetivo inmediato de 50.000 pisos, para alquiler asequible, y a continuación más de 200.000, en la próxima década. El objetivo, pues, del nuevo sistema de financiación, es totalmente diferente al del PP, puesto que se busca disponer de suficientes ingresos para poder construir un país, dotado de buenas prestaciones en servicios públicos, acordes con las necesidades de una población en crecimiento constante. Y no, a engordar las cuentas de resultados de empresas privadas, de amigos y parientes, como está promoviendo el PP, en asociación con Vox, aunque parezcan ir por vías paralelas. Mucha pelea verbal, pero total entendimiento práctico. Nadie engaña a nadie.

PLE SUPORT A UNS JJOO D’HIVERN. Quina gran oportunitat perduda, la dels JJOO d’Hivern 2030 ! Tots els entesos en la matèria havien informat de la conjunció de factors perquè Espanya podés organitzar aquesta competició i d’aquí la proposta d’unir esforços presentant una candidatura: Catalunya –Aragó ( inicialment sota el nom de Barcelona- Pirineus 2026, i després 2030) Comprenc perfectament, les queixes i pronunciaments fets per les associacions empresarials dels Pirineus, a les quals s’hi ha afegit la del Consell Comarcal de la Cerdanya, en el sentit de no entendre el fracàs final de la proposta i la renúncia a continuar la batalla. Totalment d’acord amb la queixa i amb la petició de reprendre l’objectiu. Perduts els de 2030, perquè no anar cap els de 2034 ? Si algú fa seguiment dels meus articles, podrà comprovar com en diverses ocasions vaig donar recolzament a la proposta de 2030, i vaig criticar durament les gestions i negociacions fetes que van acabar en fracàs. Cert que el president d’Aragó, Javier Lambán (e.p.d) va posar moltes traves i va convertir la negociació en un pols, per voler imposar condicions excessives, però estic segur que amb altres negociadors, a la part catalana, s’hagués pogut arribar a un acord raonable per les dues parts. El meu recolzament, té raons i fonaments similars als exposats pels representants empresarials i ara, també polítics del Pirineu, però personalment, posava el punt en un tema molt rellevant del projecte: la construcció d’habitatges per acollir els esportistes, de manera similar a com es va fer pels JJOO 92, de Barcelona, si bé descentralitzats, en diversos municipis del Pirineu. Habitatges que després dels JJOO, passarien a mans municipals. Es la gran oportunitat de disposar d’habitatge per a lloguer assequible, en indrets on és absolutament vital. Però, hi afegia, en contra de les afirmacions dels contraris a la celebració dels JJOO que no havia de suposar cap destrossa paisatgística, perquè a diferència d’anteriors JJOO, ara el Comitè Olímpic, permet la descentralització d’algunes dels proves que precisen de grans instal•lacions com son les de salts d’esquí, i altres d’ igualment espectaculars. Les futures seus, poden ser, més ben dit, es proposava que fossin diverses i busquessin instal•lacions ja en funcionament, en el nord d’Itàlia, Àustria, Suïssa... En resum, girada pàgina i constatat aquell fracàs, seria bo reprendre la feina i tornar a fer la proposta, amb altres ànims i altres interlocutors. I no complicar la proposta amb imposicions de consultes que no s’han fet servir, en altres ocasions. Catalunya, disposa d’unes molt bones instal•lacions que es poden complementar amb altres de l’Aragó, si hi volen participar, i sinó tirem endavant, tot sols, anant a cercar en algun altre país, aquelles instal•lacions de major impacte econòmic i paisatgístic. Les normes ho permeten, doncs, fem-les servir.

BIOGRAFIA JOAN ROMA I CUNILL Nascut a Borredà ( Berguedà), l’any 1950. Es llicenciat en Ciències de l’Educació, per la UNED i parla diversos idiomes. Residí 7 anys a Berna, Suïssa, on compaginà treball i estudis, i on publicà 3 llibres d’ensenyament de l’espanyol per a estrangers, per a la xarxa d’acadèmies d’idiomes on treballava (Inlingua) Retornà de Suïssa per encapçalar una candidatura a les municipals de l’abril del 79. Elegit regidor, exercí diversos càrrecs municipals fins l’any 91, en que fou elegit Alcalde, amb majoria absoluta i revalidà el càrrec 7 mandats seguits, fins a la retirada, l’any 2019. A Suïssa, fou co-president de Casa Nostra a la ciutat de Berna, associació de gent de parla catalana i articulista de la revista Plançó. I amb uns quants altres catalans, fundaren `l’ Assemblea de Catalunya, a Suïssa. Ja a Catalunya, formà part de la Comissió de Festes de Borredà, durant prop de 35 anys. S’afilià al Partit dels Socialistes de Catalunya a l’octubre del 79. A principis de 1980, fou elegit Primer Secretari de l’Agrupació Socialista del Berguedà i membre de l’ Executiva de la Federació XI ( Bages, Berguedà i Solsonès). Fou Diputat al Parlament, durant 4 legislatures. En una d’elles, presidí la Comissió d’Agricultura del Parlament. Aquest càrrec, el va compaginar amb el de Primer Secretari de la Fed. XI, i amb el de Conseller Nacional del PSC. Actualment, és membre de les Executives de l’Agrupació del Berguedà i de la Federació XI. Fou membre fundador de l’ADF Sobrepuny, de la qual ostentà el càrrec de vice- president durant 15 anys i de president durant 20. Actualment en forma part com simple voluntari. Participa en diverses organitzacions socials. En una d’elles ( Creu Roja) exerceix, des de fa 10 anys, de professor de castellà per als refugiats, acollits en el Centre Internacional, de Berga, després d’haver exercit de professor de català, durant 16 anys. Es articulista, en nombroses publicacions, en català i castellà. Practica el ioga, i les seves grans afeccions son escriure, llegir, passejar, el cinema i la música. L’any passat, 2025, acabà un nou llibre, destinat als alumnes de castellà, acollits en el Centre Internacional de Protecció als Refugiats, ubicat a la ciutat de Berga. Borredà, gener de 2026.