Joan Roma

QUAN LA FAUNA NO ES GESTIONA BÉ. Sol passar que quan arriba un Govern amb ganes d’actuar sobre tots els àmbits i sectors, li cauen responsabilitats i peticions que portaven anys, en el bagul dels records. Estem en plena operació contra la PPA (pesta porcina africana), després d’haver-la trobat en uns quants exemplars de porcs senglars, dintre la zona del Parc de Collserola. La resposta ha estat immediata amb mobilització de tots els mitjans disponibles, d’aquí i de fora. Si disposem d’una UME ( Unitat Militar d’Emergències) s’ha de fer servir i mostrar que no només està per apagar incendis o lluitar contra danys climàtics, sinó també disposa de serveis contra epidèmies i altres desastres biològics o químics. Es una unitat multi funcions que alguns van criticar quan el president Zapatero la va crear, i ara és copiada per múltiples països, arreu del món. Tornant al tema, dono algunes dades extretes d’informes que m’arriben, en funció de càrrecs que he ostentat. Es calcula que a nivell d’Espanya, hi havia l’any 1990, una població d’uns 200.000 porcs senglars. Doncs bé, l’any passat (2024) la xifra havia augmentat fins 1,3 milions. Sí, sí, heu llegit bé, un milió tres-cents mil exemplars. Pel que fa Catalunya, el càlcul se situa entre els 200 i els 250.000, sent la província de Girona on hi ha més abundància. De totes maneres, en les zones properes a les grans ciutats, hi ha 15 exemplars per quilòmetre quadrat, quan la UE recomana entre 2 i 4. Aquestes xifres, ja mostren les desproporcions, i també la manca de gestió adequada, des de fa molts anys. Com en tot, el que no s’ha fet en el passat, toca fer-ho en el present. Afegeixo una darrera xifra, procedent de la meva experiència diària, en tant que habitant en una zona rural, responsable d’un ajuntament, durant uns quants decennis. El poble ,com tants altres del voltant, han tingut la caça del porc senglar, com una de les activitats habituals, al llarg de la vida, passant de pares a fills, coneixements, tradicions i usos; a més d’escopetes i gossos ensinistrats. Doncs bé, si anys enrere, en una setmana es podien caçar una dotzena de peces, ara poden arribar a les quaranta o cinquanta. Precisament, un dels grans reptes de totes les societats de caçadors, i amb elles del propi Govern és com donar sortida adequada als milers de tones de carn que suposen aquestes caceres. Aquí encara es consumeix poca carn de caça, de manera que molta va a l’exportació, però pagant a preus irrisoris als caçadors. Hi ha en marxa una campanya del Govern per a fomentar el consum d’aquesta carn. En altres països, és molt habitual trobar restaurants especialitzats on se’n pot menjar tot l’any. I bé, arribats on som, toca emprendre canvis considerables per fer els deures que no s’han fet, en els darrers decennis. I s’han de fer tots alhora, per evitar la repetició de situacions com la que tenim. Una, és facilitar la feina de les societats de caçadors. Totes, es troben amb massa burocràcia i poc reconeixement. Hi ha problemes de relleu, en gairebé totes. Un cert menysteniment i fins i tot criminalització, no els hi ha fet cap bé. Deixo clar que no sóc caçador, però conec i reconec la indispensable feina que fan, a més de gaudir d’una activitat necessària, com podem veure. S’han de fer campanyes, com la d’ara, per donar a conèixer els perills de les sobre poblacions de fauna salvatge, perquè pot produir aquests danys. I ara parlem de porcs senglars, però un altre dia parlarem de conills, cabirols o cérvols. Totes les masses piquen, i la bona gestió suposa regular creixements i sosteniment, com perquè no esdevingui negatiu per a les persones i altres animals, domèstics o no. No s’ha fet en el passat, toca fer-ho en el present.

SOUS PÚBLICS, SOUS PRIVATS. Fa pocs dies, tots els mitjans de comunicació van oferir, el llistat de sous, de totes les alcaldies d’Espanya, en un exercici d’informació pública i transparència. Aprofito per recordar que aquestes dades estan disponibles al llarg de tot l’any, des de fa ja molt de temps. Si algú se’l mira detingudament, veurà unes xifres que com tot a la vida, alguns hi voldran veure sous elevats, i altres, molt per sota dels que rebrien en el sector empresarial. També vull recordar que hi ha uns quants milers que no cobren res. Es a dir, no tenen sou fixat, i només reben algunes indemnitzacions per assistència a comissions, juntes de govern i plens municipals. Espanya, amb 8.132 ajuntaments, dels quals 947 estan a Catalunya, té un munt de pobles petits o molt petits, la majoria dels quals es troben en aquesta situació de no disposar de sou, i tenir només algunes compensacions econòmiques, en funció de reunions concretes. I alguns, ni tant sols això. Es complicat regular sous públics, amb aquestes enormes diferències de grandària i disponibilitat financera, tenint en compte que els sous municipals surten de les arques municipals. A Catalunya, és cert que existeixen unes aportacions de la Generalitat, destinades al pagament de sous de les petites alcaldies , acordades durant el primer dels Tripartits. Tocaria revisar-les. Dit això, espero ningú s’hagi posat les mans al cap, a la vista dels ingressos del seu alcalde, perquè tots els sous, tots, son significativament més baixos dels que tindria si operés en l’àmbit privat. Només cal que comparin els pressupostos que gestionen, el personal que està sota la seva responsabilitat, i la dedicació. Els tres apartats, expliquen el seu sou. Parlo, fent referència a tots els qui en disposen, considerant que hi tenen tot el dret, i que haurien de ser millor tractats, econòmicament parlant. També, vull recordar una situació paradoxal com és que quan un alcalde plega, no té dret al subsidi d’atur. Es una anomalia no corregida, malgrat fa més de trenta anys que l’estem denunciant i reclamant. Però, tornant al principi, alguns es preguntaran, perquè accepten aquesta situació ? Doncs, per vocació, la immensa majoria. Alguns, potser no trobarien encaix adequat en l’àmbit privat, però un bon alcalde, ben format i preparat, és un alt directiu, capaç de gestionar les finances i alhora coordinar personal i serveis molt diversos. Anys enrere, davant la dispersió de sous existents, es van acordar uns trams orientatius de sous, per tal d’evitar aquella disparitat. Ara, entre uns municipis i uns altres, les diferències son mínimes. I reitero que en la majoria de casos, convindria la seva millora, vista l’entrega, dedicació i responsabilitats a que obliga el càrrec. I per descomptat, han de tenir dret al subsidi d’atur. Es injust no haver resolt aquest tema, en els quaranta-sis anys de democràcia municipal que portem.

GÓSOL ,AMB MIRADA PAUSADA. El passat mes de juny, vaig publicar un article a R7, en el qual exposava les gestions fetes, per l’equip de govern de l’ajuntament de Gósol ( independents, recolzats pel PSC) durant els mandats de 1995 – 2003. Parlo d’intentar resoldre la disfuncionalitat territorial que suposa estar a la província de Lleida, i tanmateix formar part de la comarca del Berguedà ( Barcelona ). Per a alguns pot semblar poc important resoldre aquesta situació, però és cert que produeix un gran nombre d’enrenous i perjudicis. Ara bé, dit això, ningú es pensi que la solució és fàcil i ràpida. Ni una cosa ni altra. Es de llarg recorregut i alta complexitat, ho vam comprovar en aquells anys, en els quals m’hi vaig implicar en tant que Diputat al Parlament de Catalunya. Fetes les oportunes consultes, tràmits i gestions, vam comprovar les dificultats per arribar a l’objectiu desitjat, i ho vam deixar córrer. Molts anys, més tard, en aquest 2025, l’equip de govern d’ERC, amb l’alcalde Rafael López al capdavant, ha considerat que ho pot aconseguir i així ho ha manifestat als gosolans, i amb ells als mitjans de comunicació que li han demanat. El primer pas, ha consistit en convocar una Consulta, demanant si es vol pertànyer a la província de Barcelona, en comptes de la de Lleida. Els resultats, fruit d’aquesta consulta del passat dia 7 de desembre, han estat els següents: d’un cens de 198 persones amb dret a vot ( des dels 16 anys, en endavant), han votat 100 ( un 50,5%). D’aquests votants: 88 , han votat a favor i 12, en contra L’alcalde, va considerar un gran èxit aquest resultat, i va prometre l’inici dels tràmits per a donar-li compliment. Fins aquí els resultats, i tot un munt de pronunciaments i articles en els mitjans de comunicació donant per fet, el canvi de província, com si fos d’una gran simplicitat i rapidesa. Torno a remarcar que ni una cosa ni altra. D’entrada, animo a fer una altra lectura dels resultats, perquè segur que aquesta altra lectura, estarà present en els tràmits i gestions a venir. Si d’un cens de 198 votants, només en voten 100 (50,5%), vol dir que no s’ha estat capaç de mobilitzar una gran majoria d’habitants. Davant una consulta “històrica”, l’esforç per aconseguir una participació “històrica”, hauria d’haver estat el gran objectiu de l’equip de govern. Ells la consideren suficient. En tot cas, no es pot dir hagi estat massiva. Seguim. Si han participat 100, i 88 han votat a favor, vol dir que aquests representen el 44,44% del cens total. I que si sumem els 98 que no han participat, als 12 vots negatius, resulta que un 55,55%, no han considerat important la consulta o hi han votat en contra. Es a dir, hi ha un nombre superior de no participants i amb vot negatiu, respecte dels vots favorables. No veig com a satisfactori el resultat, perquè davant un tema rellevant com aquest, la participació hauria d’haver estat molt més alta, i els favorables haurien d’haver superat àmpliament la majoria absoluta. No s’ha aconseguit ni una cosa ni altra. Els resultats amb mirada pausada son aquests. Qui vulgui llegir-los d’una manera, pot llegir-los d’una altra, i no és el mateix anar a buscar acords, amb uns resultats que amb uns altres. A partir d’aquí, vull recordar que de disfuncionalitats territorials n’hi ha una vintena a Catalunya i un centenar en el conjunt d’Espanya. Els primers tràmits els auguro fàcils, però tanmateix llargs, perquè a cada pas s’ha d’obrir terminis per presentació de recursos. Si n’hi ha algun, tot s’allarga, però serà en el moment d’arribar a la taula del Consell de Ministres, on el tema comporta temps i gestions per aconseguir que el projecte de Llei Orgànica, arribi a les Corts Generals, amb suficient coneixement i contactes com per aconseguir sigui votada per una majoria absoluta dels seus membres. Es un repte de primer ordre que pot semblar fàcil d’explicar però és enormement difícil d’aconseguir. D’aquí un any, en tornarem a parlar.

FER FRONT A COLÒNIES DE GATS I COLOMS? Quan els depredadors naturals desapareixen o no son suficients per a controlar el creixement de determinades espècies, es produeix un problema difícil de solucionar. Problema que s’afegeix a un increment de les sensibilitats vers la manera de controlar les colònies amb dificultats afegides quan hi ha persones que lluny de col•laborar en la reducció, ho fan en direcció contrària. Ara i aquí, aquest és un dels problemes de la majoria de pobles i ciutats. I remarco el terme: pobles, fins i tot els més petits, perquè ha vingut per quedar-se. A dia d’avui, els ajuntaments han de fer front a una problemàtica, mai imaginada que costa molts esforços i diners per a portar-ne un control amb un mínim d’èxit. I és que com en tot, uns pocs animals no fan cap mal, però quan es concentren per dotzenes o centenars, esdevenen un problema d’higiene i seguretat pública. Les decidides i cruentes solucions d’abans, ni s’admeten ni son factibles. Toca buscar-ne d’altres que alhora siguin decidides, factibles i econòmicament sostenibles. Difícil suma de factors que , de moment, no troba solucions ideals. Ara, parlo de gats i coloms, però en altres indrets, podria afegir-hi la cotorra argentina, o algunes altres aus que han trobat llocs adients per a reproduir-se i trobar aliments per fer-hi estada, ja no provisional, sinó permanent, amb els problemes que comporta. Toca, doncs, posar partida en tots els pressupostos anuals, destinats a rebaixar poblacions, i alhora trobar empreses dedicades a aquestes feines. Fàcil de dir, difícil de trobar. En el cas dels gats, es demana la col•laboració de protectores d’animals, la majoria de les quals no tenen suficient personal ni mitjans tècnics i materials com per anar, de poble en poble, a posar gàbies per a poder capturar gats, emportar-se’ls per esterilitzar-los i buscar qui els adopti. Com que el ritme és frenètic el que al final proposen, és retornar-los al poble fins que per edat desapareguin o algun depredador se’n faci càrrec. Tothom pot imaginar que el mateix que passa amb els gats, passa amb els coloms, en un cercle de mai acabar. Aquestes dues espècies son increïblement fèrtils com per multiplicar la seva presència, en ben pocs anys, de manera que cal començar d’immediat quan es detecta la constitució d’una colònia, i no parar fins que la seva xifra sigui raonable. El terme raonable la posen els tècnics, però sempre està en discussió. I, a més d’actuar, les protectores o empreses expertes, s’ha de fer una llarga i difícil campanya de conscienciació, per evitar que algunes persones deixin de donar-los aliment. I puc assegurar que la situació esdevé molt complicada, quan algunes creuen tenir-hi dret i alhora els suposa una distracció o justificació per raons de vida i ocupació de temps lliure. Explicar els danys que produeixen els gats, en altres espècies, o les pudors i brutícia que deixen els coloms, no son arguments prou convincents, de manera que al final toca sancionar aquestes conductes. I aquí arriba una altra controvèrsia. Hi ha qui ho entén i hi ha qui s’hi oposa, perquè mai n’ha sortit perjudicat. Com en tot, és fàcil criticar de lluny i sense coneixement de causa, en comptes d’estudiar els danys que causin. Així estem, en ciutats, però també en pobles, fins i tot en els més petits.

JUBILACIÓ ACTIVA. Si mirem enrere, la majoria dels qui estem jubilats, no hauríem arribat a les edats que tenim, 30, 40 o 50 anys enrere. Només hem de recordar les edats en les que vam perdre els nostres pares i avis, per donar-nos compte de l’allargament de les nostres vides, fins el punt de que l’esperança de vida per aquest 2025, és de 84 anys. Una de les més altes del món. Els estudis ens diuen que l’esperança per a les dones se situa en els 86,3 anys, i la dels homes en 81,1. Doncs bé, no solament estem parlant d’aquest allargament sinó que es preveu ampliar-lo, en els propers anys. Em permeto recordar que tenim més de 3.000 persones que han superat els 100 anys. Una edat que fins fa quatre dies es considerava impossible. Ara, segur que algun o altre dels estimats lectors, coneix algun home o dona, que els ha superat, ni que sigui per poc. Vaig al tema. Si la jubilació ens arriba, en un moment encara dolç per a fer activitats, tinguem clar que quantes més en fem, millor per al cervell i el físic, en general. Bé, com sempre, amb seny. No cal trencar barreres i voler fer el que no s’ha fet durant la vida activa laboral, però mantenir activitat, és essencial en tots els aspectes. I aquí és on volia anar. Si estem en condicions, és bo apuntar-se a unes quantes activitats que ens permetin sortir de casa, i socialitzar que vol dir parlar, jugar, ajudar, col•laborar o participar en el que sigui, allà on sigui. I si de col•laborar i participar parlem, res millor que aportar el nostre gra de sorra a qüestions socials, culturals, de lleure o d’oci. Personalment, no m’agrada dir que sóc jubilat, sinó pensionista, per deixar clar que continuo actiu en diversos àmbits i sectors. Mai he imaginat una vida contemplativa, passiva, inactiva. En absolut. Hi ha un munt de coses per fer i de gent per ajudar, de manera que dedicar unes hores i dies, a causes socials, és una via per retornar a la societat, el que aquesta m’ha donat. Fa prop de 25 anys, vaig decidir treure unes poques hores a la setmana, per dedicar-me a activitats socials, en tant que voluntari de Creu Roja. La primera feina que em van donar, vist el meu currículum, fou donar classes de català a immigrants, procedents d’arreu del món que vivien a Berga i comarca. Per aquelles classes, van passar unes 850 o 900 persones Ara fa deu anys, Creu Roja va obrir el Centre Internacional de Protecció a Refugiats, a Berga i vaig canviar el català pel castellà, perquè molts es queden a Catalunya, però altres poden anar arreu d’Espanya. En aquests deu anys, dec haver ensenyat el castellà a unes 450 o 500 persones. I aniré fent, mentrestant el cos i el cervell aguantin. Produeix una gran satisfacció constatar que dedicar tres matins a la setmana, permet ajudar de forma essencial, a trobar feina i emprendre una nova vida, aquí. A banda d’aquesta feina, fa molts anys publico cinc articles a la setmana, en diversos mitjans de comunicació i alhora assessoro alcaldes i regidors de la Catalunya central, aprofitant els meus quaranta anys a la sala de màquines d’un ajuntament. I sí, després faig activitats més pròpies dels que es diuen jubilats, com anar a caminar, llegir molt, escoltar música o practicar ioga, i anar al cinema. Perdoneu aquesta descripció personal, però és per animar als lectors jubilats / pensionistes, o a prop d’esdevenir-ne que hi ha un munt d’activitats a l’espera de voluntaris. En el meu cas, dono classes, però és que a Creu Roja hi ha una vintena d’activitats de tota mena que necessiten qui les dugui a terme. Però, també hi ha un munt d’altres ONG, entitats locals, clubs, associacions, ets, en les que es pot donar un cop de mà. En resum, donar és rebre i segur que ens allarga la vida i ens la fa més satisfactòria.

TORNA LA MILI? Aquí no, però hi ha un bon nombre de països europeus que no solament en parlen, sinó que comencen a preparar-la. El dos més grans i rellevants, per nombre d’habitants i potència militar, França i Alemanya, la volen introduir, primer per a voluntaris, i si cal, més endavant per contingents concrets. Situació similar es dona a Polònia. Els més propers a Rússia, fa temps que la tenen implantada: Suècia, Finlàndia, Estònia, Lituània, Letònia i Noruega. Estem, doncs, en un canvi radical de visió de perill, arran la invasió de Rússia a Ucraïna. El que podia semblar “ciència ficció” es va convertir en realitat, i mentrestant tinguem a Putin, al capdavant de la Federació russa, el món occidental i amb ell, el global, estarà en perill. Pels qui tenim una certa edat, la mili formava part de la nostra vida i l’assumíem amb millor o pitjor filosofia. Va ser suprimida el 9 de març de 2001. Ha passat a la història i es lògic que les joves generacions no la tinguin en la memòria, si de cas, només per les explicacions del pare o familiars que exposin anècdotes, a cada reunió familiar. Per alguns, va ser un molt mal tràngol, per causes diverses. Hi hagueren abusos i males pràctiques en alguns indrets, però en molts altres imperava la conllevància i donar compliment a les normes i regles més elementals. En el meu cas, després d’haver estat en diverses escoles, com intern, va ser un passeig militar, mai tant ben dit. Però, em va descobrir una Espanya que no coneixia. Em va sorprendre i molt que molts dels que provenien d’altres regions, tinguessin molt baixos nivells d’educació, símptoma de mancances generalitzades en l’escolarització, fins el punt de que un no menyspreable percentatge, fossin analfabets. He de dir que em vaig quedar a Catalunya i aquest xoc cultural em va marcar per sempre, perquè em va fer veure quines diferències podia haver en un mateix país. També em permeté implicar-me en uns primers passos com voluntari, donant classes d’alfabetització, o llegint i escrivint cartes de soldats que les rebien o les enviaven als seus amics i familiars. I per responsabilitats pròpies de caporal primer, en funcions de sergent, en traslladava algunes desenes ,cap a tallers de formació, on aprenien oficis diversos que després de la mili els va permetre viure en altres condicions. En fi, que cada casa és un món i cada experiència s’explica segons com va anar. En el meu cas, fou clarament instructiva i productiva, en guardo un molt bon record. I considero no seria mala idea pensar en algunes formules de formació i preparació, en àmbits i sectors, segons conveniències dels cridats a files. A França i Alemanya plantegen un servei militar voluntari, amb una duració de prop d’un any, a partir dels 18 anys i amb remuneracions que anirien dels mil als dos mil euros. Si els contingents fossin molt escassos, hi ha plantejaments de fer convocatòries per sorteig. En pocs mesos, tindrem propostes clares i concretes com per a poder discutir, amb més fonament de causa ,que ara mateix. Però reitero l’interès en estudiar el model perquè podria ser una bona experiència per a molts joves que encara no tenen clar cap on encarar la vida, i en aquests espais, no solament s’aprenen tècniques i paràmetres militars, sinó molts altres aspectes que poden servir per a la vida civil. Vull recordar que molts dels que feien la mili van sortir amb carnet de conduir, ja no solament de vehicles familiars sinó de camions. Ara, hi ha multitud de carreres, dintre la carrera militar, lligades a les noves tecnologies que obliguen a especialitzar-se i que només tenen una fina separació de les activitats civils. En fi, de moment no es contempla aquesta possibilitat a Espanya, però si van avançant les propostes a nivell de la UE, i dels països integrats a l’OTAN, potser caldrà variar de criteri. En uns mesos ho veurem.

USO Y ABUSO DE LAS INSTITUCIONES. Cuando hablamos de honestidad en política, no solo nos referimos al apartado de buen uso de los fondos públicos, también lo hacemos respeto a los cargos institucionales, y muy especialmente al papel que deben jugar las instituciones. Cada una tiene un cometido, pensado y plasmado en la Ley de Bases de Régimen Local, en el caso de los ayuntamientos, consejos comarcales y diputaciones; en los estatutos de cada una de las CCAA, y finalmente en la Constitución, en los casos del Congreso y el Senado. Hay que reconocer que la Constitución gozaba de buena salud, hasta la llegada al poder del PP y VOX que han creído poderla interpretar a su gusto, y no solo eso, tergiversarla y usarla contra todos los demás, especialmente si se trata de ir contra el Gobierno y el PSOE, en general. Produce vergüenza ajena, ver como se gobierna y se usa el Senado. Nada que ver con sus principios fundacionales y las normas que lo deben regir, siguiendo el reglamento interno que nunca puede contradecir a la Constitución. Así era, hasta la llegada del PP, y disponer de mayoría absoluta, entendida como la vía para hacer y deshacer a su antojo. Hemos visto las más sectarias decisiones y actuaciones, de su existencia, con el objetivo de castigar al gobierno. Ahora mismo, ver como se quiere llamar a comparecer ante la Comisión de investigación de Koldo García, a Paco Salazar es una muestra clara de convertir el Senado en un arma contra el PSOE. Que un caso claro de vulneración del código ético del PSOE, se quiera dirimir en el Senado, en una Comisión que nada tiene que ver con ello, es un despropósito que muestra hasta dónde puede llegar el PP, en su desesperada actuación contra el PSOE. Les da igual el desprestigio que ello conlleva, y peor aún, el traspaso de la legalidad, simplemente para ver si puede dañar a su adversario, convertido en enemigo. Hasta aquí, ningún partido se había atrevido a llegar. Pues bien, tenemos ya un precedente, al que van a seguir otros, porque la desesperación del PP por no haber conseguido formar gobierno, es de tal calibre que nada les importa el prestigio de las instituciones y preservar la legalidad. Y si el Senado se ha convertido en arma contra el PSOE, lo mismo hace con las CCAA, en las que gobiernan. No hay reparo alguno en utilizar fondos públicos para atacar al gobierno central. Sea para promover recursos, llevarlo ante los tribunales, con motivo aparente o sin ninguno, o para torpedear acuerdos generales. Lo mismo podemos afirmar de las actuaciones municipales, en ayuntamientos o diputaciones. Todo puede servir para actuar contra decisiones del gobierno central, incluso en los casos en que éstas benefician claramente los propios intereses. Da igual. Las órdenes son de atacar por todos los medios, cualquier resolución gubernamental. Es así como se deteriora la convivencia entre instituciones, y lógicamente entre ciudadanos. La crispación crea más crispación y lleva a desconfiar de todas las instituciones, gobernadas por todos los partidos. El PP, no quiere ver el daño general que produce, y lo que costará recuperar el prestigio y respetos perdidos, cuando la actual generación de dirigentes, pase a la historia y sea sustituido por otra. Los que hemos actuado y servido en distintos cargos institucionales, hemos tenido siempre en cuenta la preeminencia del respeto a la legalidad y nunca utilizar el cargo para beneficio propio o del partido. Somos servidores públicos, no servidores de los intereses particulares o partidistas. Todo lo contrario de los cargos del PP, y sus compañeros de viaje, pertenecientes a VOX que creen poder ocupar el poder, para servirse de él. Es lógico pedir a Pedro Sánchez resistir, para hacer frente a unos usos y abusos que no deben ganar nunca. Nos jugamos los principios básicos de la democracia. Ahora, tienen algunos vientos a favor, pero pronto se girarán en contra, y el poder del pueblo devolverá las cosas a su justo sitio. Si en el pasado fuimos capaces de superar duros trances, también lo conseguiremos ahora. El manual de resistencia lo hemos ejercido todos los que hemos ostentado cargos de responsabilidad pública. Y ahí continuamos.

CONVICCIONS I ACTUACIONS FEMINISTES. A vegades, la lentitud i la burocràcia interna, malmet un dels principals emblemes de l’ADN socialista: la ferma, radical i històrica defensa del feminisme. Aquests dies, hem conegut uns retards inacceptables en la defensa d’unes companyes socialistes, agreujades per Paco Salazar. No parlem d’un militant de base, sinó d’un càrrec rellevant. Ara, ja ex càrrec i fins i tot ex militant, però pel cas, en una situació o altra, la reacció de la direcció hauria d’haver estat immediata i contundent. Tampoc s’ha fet com cal, en un altre cas, situat a Torremolinos. Al final, la companya va haver de portar el cas a fiscalia. I és després ,que el partit ha actuat. Son dos casos, coneguts en molts pocs dies de diferència que ens han sacsejat a tots els que portem anys, molts anys, a peu del canó, contra tota mena de discriminacions, faltes de respecte o atacs a les persones. I vist com estan les coses, no podem permetre ni un pas enrere, en els avenços que el partit ha aconseguit. Toca, doncs, ara sí, però amb caràcter permanent, posar mesures molt radicals, contra qui traspassi línies vermelles, en aquest àmbit concret. I toca fer-ho, precisament per demostrar als altres partits, i a la societat en general que el respecte a les persones i amb elles, les dones, no té cabuda, cap de les manifestacions masclistes, siguin a l’interior del partit, siguin a les institucions, al carrer o a casa. Ha costat molts esforços i una eternitat arribar on som, a nivell legislatiu, però de poc serveixen les lleis sinó hi ha un canvi de mentalitat i de comportament a tots els espais i a tots els nivells. A la vista dels dos darrers casos hi ha encara, una enorme distància entre el que prediquem , proposem i legislem, i el que encara passa . Es que ha de quedar clar que si rebutgem i lluitem contra la corrupció, autèntic desastre pel funcionament de la democràcia, amb igual fervor i contundència ho hem de fer a l’hora de rebutjar i lluitar contra el masclisme. I s’ha de fer des de la base, des de qualsevol racó del país, sigui qui sigui que no es comporti com és de rigor. Aquí no valen càrrecs ni excuses de gracietes, bromes o situacions especials. La radicalitat s’ha d’imposar perquè a tothom li quedi clar que hi ha tolerància 0 en aquest tema, com l’hem imposat per altres qüestions, igualment vitals per al projecte socialista. Les dues darreres actuacions conegudes, vull pensar, serviran per activar ressorts més ràpids i eficaços per tallar d’arrel futurs comportaments inadequats. Per fer-ho real i radical, tothom ha de col·laborar i participar, i si cal, intervenir. Radicalitat i immediatesa, son fonamentals.