Friday, November 20, 2026
QUALITAT, DURABILITAT I FIABILITAT - art. L'Endavant
QUALITAT, DURABILITAT I FIABILITAT.
Les obres públiques han de tenir uns nivells de qualitat, durabilitat i fiabilitat, que les faci exemplars , a tots els nivells. Els qui hem estat al capdavant d’una administració sabem que tot el barat pot sortir enormement car, a la llarga. Per tant, res de nyaps ni ximpleries per sortir del pas perquè el temps i l’ús demostren qui ha fet bé les coses i qui no.
Ho dic amb coneixement de causa, després d’haver passat set anys, en un dels països més previsors i planificadors del món: Suïssa. D’allà vaig aprendre a programar i planificar a deu, quinze o vint anys vista, i fer les coses sota els principis que enumero en el frontispici de l’article. I us asseguro que el resultat és clarament satisfactori, per a l’administració i lògicament per als ciutadans.
El contrast el tenim a casa nostra, en multitud d’àmbits i sectors. Agafem el de la mobilitat, per exemple, i comprovarem el grau d’improvisació, per una banda i el d’insuficient qualitat, per l’altra. Si a Suïssa tenen en el ferrocarril una “marca de la casa”, per raó de qualitat, durabilitat i sobretot fiabilitat, de manera que faci fred, o molt fred, o calor, tots els trens i amb ells, els cremalleres, funiculars o ascensors, per centenars arreu del país, surten i arriben amb absoluta puntualitat.
I quan algun necessita revisió i reparació s’avisa tothom , un o dos mesos abans, per evitar maldecaps i si cal treballar dia i nit per aconseguir recuperar-lo en qüestió d’hores, enlloc de dies, es fa. Dic això, com ho puc dir per túnels, trams de camins, carreteres o autopistes. Tot el país, actua sota aquests principis, i des de temps immemorials.
Perquè no ho podem fer aquí ? Alguns diran que portem en la sang la improvisació i les mancances vitals. No, no, s’han de canviar costums i maneres de fer, però no ve en la sang sinó en el cap, en el cervell que actua d’una manera o altra, en funció de les exigències de la gent. Aquí, ha d’haver-hi un canvi de gestió de forma immediata i generalitzada. No es poden consentir maneres de fer poc serioses, poc rigoroses i poc professionals. Qui així actuï ha d’anar al carrer, sense contemplacions.
Per això valoro tot un seguit d’accions i actuacions que veig en el govern Illa. Per primera vegada, en els quaranta- set anys que portem d’autogovern, hi ha caps a les conselleries, conscients del que s’entén per “bona feina”. Es a dir, s’ha acabat d’anar carregant les culpes a Madrid, li toqui o no li toqui, que és el que han fet la major part dels consells executius des del ja llunyà 1980.
I no solament s’ha acabat queixar-se, sinó que s’entomen les obligacions com a pròpies. Ho siguin o no. Sinó ho son, es demana que Madrid delegui en la Generalitat l’adjudicació i execució d’obres per aconseguir major celeritat i qualitat. Anem pel bon camí. El Govern ha d’assumir tots els reptes per resoldre’ls el millor possible. I sí, toca fer-ho sota els principis abans enumerats. Per fi, estem veient obres ben pensades, ben planificades i ben executades. Estan fetes per complir els tres principis. Arribem tard, molt tard, però millor ara que mai.
Thursday, November 19, 2026
DEIXALLES, RESPONSABILITAT DE TOTS - art. Nació Digital Solsona, Diari de Terrassa, Regió 7 digital
DEIXALLES, RESPONSABILITAT DE TOTS.
La normativa de la UE que obliga a reciclar i a pagar el cost real a tots els consumidors, ha provocat canvis notables en el sistema de recollida, primer i de reciclatge, tot seguit. Abans, molt pocs Ajuntaments complien amb el precepte de carregar el cost total del servei, a la taxa d’escombraries. Era força habitual, posar-hi diner propi, per contenir les pujades, per així evitar rebuts massa elevats. Mala praxis que ha donat pas a salts molt forts en els rebuts particulars i molt més, en els comercials i industrials.
No exagero si dic que la qüestió de les escombraries, deixalles o recollida selectiva, s’ha convertit en un autèntic maldecap per a totes les parts. I això tant passa a les grans ciutats com en els pobles, per petits que siguin. I aquí hi ha qui critica el sistema elegit per l’ajuntament de torn o pel consell comarcal que se n’encarrega. He trobat molt pocs llocs on el servei es doni a plena satisfacció, per uns i altres.
En alguns casos, el canvi de model es va fer sense estudis molt aprofundits de la realitat. Es va pressuposar una dinàmica de col·laboració i participació ciutadana molt per damunt de la que s’ha produït. Perquè ? Doncs, per manca de cultura medi ambiental, i per una indisciplina que ve amb molts persones. Hi ha qui pensa “si pago, ho llenço com em dona la gana”. Altres creuen que “al final tot va al mateix lloc”. I altres, els és igual tot el tema medi ambiental, i la lluita per un món millor.
Si no es tenen en compte tantes adversitats, es creen models, condemnats al fracàs. Prèviament a un canvi de model, ha d’haver-hi un munt de campanyes, ja no només a la ciutat o en el poble, sinó sobretot en els grans mitjans de comunicació. El bombardeig ha de ser constant i permanent durant un mínim de dos o tres anys. I quan es pensi en el nou, ha de ser amb facilitats màximes, fugint de qualsevol complexitat i complicació.
He vist models realment complicats, que no s’avenen amb la vida moderna, en pobles i ciutats. Posar dies concrets, hores concretes, per a cada tipus de contenidor suposa complicar la vida als usuaris i anar per la via del fracàs. Tothom va amb el cap ple de coses, i només falta que li diguin que ha de pensar en dipositar les coses, segons dia i hora, perquè decideixi “passar-ne” i fer el que li doni la gana. D’aquí a veure contenidors plens de qualsevol cosa, hi ha un pas. O pitjor encara, deixar les bosses per terra, a costat dels contenidors o metres enllà.
En pobles petits, encara té menys lògica aquestes restriccions perquè hi ha un munt de persones de segona residència que el diumenge ho treu tot, i si no ho pot posar en el lloc adequat, ho deixa en un altre...També m’ha sorprès l’elecció d’alguns contenidors: per petits i per no ser ignífugs. En molts pobles tenim contenidors petits, quan molt més grans permetrien un sol buidatge a la setmana. I fràgils perquè alguna guspira en les cendres, poden cremar el propi contenidor i els que estiguin a prop.
En resum, toca repensar algunes decisions i models elegits, per aconseguir millores substancials. I dit això, és evident que ens pertoca a tots els usuaris fer-ne un bon ús. No costa tant, posar cada cosa al seu lloc. Es hora de fer-ho realitat.
Wednesday, November 18, 2026
EL PREVISIBLE DESASTRE DE JUNTS - art. Blogesfera
EL PREVISIBLE DESASTRE DE JUNTS
Si algú dubtava del futur de Junts x Catalunya, en aquestes eleccions, crec que va tenint clar el seu destí: un autèntic desastre. Aquí, sí es posen d’acord totes les enquestes des de fa mesos, amb un resultat que els pot deixar, fins i tot, sense Grup Parlamentari. Dels 7 membres que son ara, poden quedar, en 2 o 3. Només alguna enquesta els arriba a donar 4. I si a més, el resultat global, fa que no facin falta per completar majories, el seu paper pot arribar a ser totalment residual.
Podríem acabar veient el tàndem Míriam Nogueras – Josep Ma Cruset, i poca cosa més. Com és possible no fer front al desastre si les advertències venen de molt temps enrere ? Es que s’imaginen que no passarà ? Què els porta a creure en gairebé un miracle per salvar els mobles? No tinc prou contactes a nivell intern per a poder calibrar els debats tinguts, i la negativa a modificar posicionaments, però queda clar que qui governa la nau, ha perdut la carta de navegar, i jo diria que fins i tot la brúixola.
S’ha de tenir molt poc arrel popular com per votar dia sí, dia també, amb el PP i VOX. Es que un dia pot passar, però és que portem els tres anys d’aquesta legislatura en que les coincidències han estat constants, fins el punt de ser decisius per decantar amb els seus vots, iniciatives de gran impacte social. Qui ho ha decidit ? Sota quins paràmetres i arguments? Algú creia que aquesta conjunció d’interessos afavoria el partit? I a Catalunya?
En fi, podríem buscar moltes més preguntes i fer suposicions però la realitat és que el Grup s’ha situat exactament en l’espai de la dreta, i en alguns moments, en l’extrema dreta del país. Ja no d’Espanya sinó de Catalunya. Impensable anys enrere, habitual a dia d’avui. I si algú volia justificar-ho amb recolzament a la classe mitjana, als petits propietaris, a la Catalunya benestant, queda clar que no se n’ ha sortit i que pràcticament ningú aprova ni justifica aquest comportament.
Els qui l’expliquen, per raons de plantar cara a Aliança Catalana, tampoc en veuen els fruits. I ara mateix queda clar que un imaginari triomf del PP i VOX, suposaria un retrocés clar pel català. Ja han dit que res de poder parlar-lo a les Corts Generals, i a nivell educatiu, res d’afavorir un, en detriment de l’altre. Aleshores, de què ha servit ajuntar-se amb aquests dos, per tombar grans propostes de la part progressista del Congrés de Diputats ?
Algú, algun dia ens explicarà els debats interns, i qui realment prenia les decisions i en base a què o a qui ? Algun dia sabrem les fonts de finançament del partit i les influències externes per determinar el seu rumb i votacions, però si com diuen les enquestes, perden més de la meitat de la seva representació, esperem que aquest tàndem, rendeixi comptes i renunciï als càrrecs. Els hem vist uns fons i unes formes que difícilment encaixen amb el que és habitual a Catalunya. Ni allà, per part de la majoria de parlamentaris, d’arrel catalana. Queden pocs dies, per tenir resultats. Que cadascú assumeixi les responsabilitats.
Tuesday, November 17, 2026
PP Y VOX, LA RACIÓN DIARIA DE DÓBERMAN - art. El Obrero digital
PP Y VOX, LA RACIÓN DIARIA DE DÓBERMAN.
Somos muchos los que nos acordamos del impacto que tuvo la aparición de un dóberman en la campaña electoral, para las generales de 1996, por parte del PSOE. Era una imagen clara, nítida, realista de lo que suponía la derecha de entonces, caso de llegar al poder. Desde entonces ha llovido mucho, pero si entonces había motivos para utilizar esta imagen, ahora lo es mucho más.
No hace falta repetir la imagen porque cada día, desde hace tres años, vemos correr por pueblos y ciudades centenares de dóbermans, que anuncian retrocesos claros y contundentes en materia de libertades, de ayudas a los más desfavorecidos, y de ansias enormes de ocupar el poder, para usarlo a su pleno antojo. Son auténticos fanáticos capaces de acusar a los otros de sus propios desmanes,
Parece increíble que se atrevan a acusar a otros, y muy especialmente al PSOE de todo tipo de corrupciones, cuando ellos han sido la muestra más contundente de la corrupción sistémica, constante y permanente. Si alguien lo pone en duda, solo tiene que hacer un repaso a todo lo acontecido en los últimos cuarenta años, sí, sí, puede ir hasta el inicio de la etapa democrática para ir coleccionando centenares de casos, en todos los escalones de la política.
Encontrará múltiples, infinitos ejemplos, en centenares de ayuntamientos, en decenas de diputaciones, y en la casi totalidad de CCAA, y por descontado, en el nivel más alto del Estado, en el propio Gobierno Central, de la mano de los presidentes que ha tenido el PP. Entonces, ¿por qué atreverse a ir de casto y puro? Por la simple convicción de que el pasado, pasado está, y los españoles tienen la memoria muy, muy corta. Tan corta que suponen olvidados temas que en estos mismos instantes son juzgados, y pronto sentenciados.
Su hipocresía y cinismo les lleva incluso a girar página al escándalo del aticazo de Ayuso, o a los desmanes de varios alcaldes que aparecen en los medios de comunicación, por graves acusaciones de prevaricación, unos, o acoso sexual, otros. Se imaginan que sus palabras sirven para borrar lo hecho, y poner el contador a cero. Santa inocencia o vaya caradura, cuando en segundos, cualquier español puede recuperar la memoria, si es que no lo tiene en mente.
Pero si todo lo dicho es grave, mucho más lo es, lo que se va formulando a lo largo de la legislatura que ahora toca a su fin, y en los días de precampaña. No han sido deslices ni declaraciones no previstas, los anuncios o amenazas en temas de sensibilidad extrema, sea hablando de recortes en pensiones, o en temas de igualdad, educación, sanidad, y por supuesto de respeto a las libertades conquistadas.
Todo lo ganado está en peligro, nadie lo dude. De aquí, la enorme movilización que estamos viendo, ya no solo en las grandes ciudades sino en los pueblos más pequeños. Puedo dar fe de ello puesto que vivo en uno, de menos, de 500 habitantes y me muevo en comarcas con multitud de ellos. Estoy convencido de una inmensa movilización como no hemos visto desde hace quince o veinte años.
Llevo desde los inicios de la democracia, participando en la organización de campañas electorales de todo tipo. Es un magnífico lugar para constatar el ánimo de la gente y ver cómo afecta la campaña, en el conjunto. Pues bien, me creo los pronósticos del CIS. Completamente, porque estoy seguro de una muy alta participación que puede superar incluso el 75%, y hay unas ganas inmensas, en mantener el PP y VOX, en la oposición.
No hay que recuperar las imágenes del dóberman recorriendo España. Las nuevas tecnologías nos permiten ver y recordar todo lo dicho y prometido por los dos partidos, pero sobretodo tenemos a la vista, lo que hacen en ayuntamientos y CCAA donde gobiernan. Es la mejor prueba del nueve de que con ellos llegaría el retroceso. Así pues, el resto de la campaña ha de servir para avisar de lo que viene, y al mismo tiempo resistir para no perder todo lo ganado. La victoria está al alcance de la mano. Pronto lo veremos.
Monday, November 16, 2026
RUFIÁN, SHOWMAN DE LA POLÍTICA - art. Blogesfera
RUFIÁN, SHOWMAN DE LA POLÍTICA.
Gabriel Rufián ha tingut temps d’aprendre a moure’n en els grans escenaris de la política, de la mà de Joan Tardà, el seu mestre i avalador. Haver actuat d’escolanet durant uns anys, li ha permès pujar graons fins esdevenir un autèntic showman de la política. Més a Madrid que no pas aquí a Catalunya on no agrada tant muntar shows, gesticulacions i modulacions de veu, exagerades.
Cada país, cada regió, fins i tot cada ciutat, té característiques pròpies que si no es saben utilitzar bé, poden girar-se en contra. Es per això que les actuacions de Rufián a Catalunya son força més discretes que les de Madrid. Sigui en directe, sigui via mitjans de comunicació. Si una cosa se li ha de reconèixer és un clar domini de l’escena pública. A més, no dubta participar a qualsevol lloc i moment, con tal es respecti el seu protagonisme.
El llarg aprenentatge, durant el seu període d’actor secundari, li va permetre enginyar aparicions, muntatges i intervencions que el convertien en centre d’atenció, ni que fos per uns segons o uns pocs minuts. Tanta exposició corria el perill de fer-se pesat i girar-se-li en contra però en un Congrés de Diputats, amb moltes mediocritats i pocs protagonistes, va aconseguir fer-se un lloc.
I la jubilació de Joan Tardà, li va proporcionar el paper de protagonista principal del grup d’ERC, i amb les lliçons apreses i les pràctiques fetes, es va poder llençar a l’atac, per terra, mar i aire, contra gairebé tot i tothom. El paper d’oposició dona ales per pontificar en tots els temes i tots els moments. A més, pertany a ERC, però d’una manera molt especial i sense lligams massa estrets amb la part institucional que governa en molts ajuntaments o ho feia, a la Generalitat. Prefereix no reconèixer la mediocritat de gestió i govern, al capdavant de molts ajuntaments i durant uns anys, a la Generalitat.
Els qui seguim d’a prop la política catalana, hem tingut sempre una baixa valoració del pas d’ERC, per ajuntaments i Generalitat. Es un partit amb pocs lideratges i amb constants problemes d’inestabilitat política, interna i externa. Ell, no assumeix mai aquestes crítiques ni en vol parlar, perquè se situa a un altre nivell. Va per lliure en molts dels seus plantejaments i costa de posar-lo en el marc de l’ERC tradicional, històrica. Es un vers lliure, que ha fet més fortuna a Madrid que no pas a Catalunya.
Perquè ? Doncs, per la teatralitat de les seves intervencions i per una valentia i forma descarada de dir les coses. No té cap mania ni fre per atacar de forma crua i radical propostes de la dreta i extrema dreta, i si convé se situa en un dels escenaris més brutals contra el que representa el PP i VOX. Vol que el considerin el mestre que diu les “veritats del barquer”. Molt del que fa i diu és molt impostat, però sí crec que és sincer en els atacs a la dreta i extrema dreta. I això, perquè ho crec? Doncs perquè ha vist la crua realitat del que representen. Això, aquí a Catalunya no es veu ni es viu com a Madrid. Ell, allà pot captar i veure, l’odi, la set de venjança en molts dels ulls dels diputats d’aquests partits i sap que la seva entrada en el govern, si s’arriba a produir, comportarà retallades molt dures a les llibertats. També en molts altres àmbits. Es en aquest aspecte que la seva veu és sincera i advertidora.
En resum, un polític massa estrident per a molts gustos, però que li permet estar a primera línia, amb el suport de molts mitjans de comunicació. No el veig en cap càrrec de govern, però sí en el d’instigador de moviments i actuacions, contra la gent que vulgui imposar retrocessos en les conquestes guanyades. Un polític contradictori, però qui no ho és ?
Friday, November 13, 2026
SISTEMA ELECTORAL, FIABLE I RÀPID - art. Regió 7
SISTEMA ELECTORAL, FIABLE I RÀPID.
Massa sovint tenim tendència a menystenir molts dels avenços i actuacions dutes a terme, en una mena de fruïció pel negativisme. En tenim molts exemples, però en posaré uns pocs, per exposar el que vull dir.
La Transició, amb tots els problemes i errors, va ser un model de pragmatisme i bona feina que ens ha permès arribar fins aquí. La Constitució, amb prop de cinquanta anys de vida, és una altra mostra d’equilibri i saviesa, amb suficients elements com per interpretar-la àmpliament. Les Lleis de Bases de Règim Local, també han estat prou eficients com per permetre un bon funcionament d’ajuntaments i diputacions. En tenim d’altres, però, ara i aquí em vull aturar un instant, a valorar el nostre sistema electoral general.
Vistes i escoltades un bon nombre de beneiteries per part del PP i VOX, qüestionant el nostre sistema electoral, plasmat en la LOREG de 1985, he de dir que amb aquest sistema hem dut a terme prop de 50 conteses electorals, de tota mena: municipals, generals, europees, autonòmiques. En cap d’elles, en cap, hi ha hagut mai cap queixa, cap qüestionament de resultats, cap incidència que no es podés resoldre degudament. Cap.
Aleshores, perquè posar en dubte un sistema exemplar? La por a perdre les eleccions del 29N fa que es busquin excuses per si la nit electoral els va malament i poden imputar alguna mala praxis als guanyadors. Es una reacció de manual. L’hem vista amb els resultats del Brasil i la vam veure en els EUA de Donald Trump. També en altres països on la dreta i extrema dreta, sempre estan a punt per desprestigiar els resultats que els van malament.
Ara i aquí, el nostre sistema és modèlic. En fiabilitat i rapidesa. Cert que donem molta feina a tota l’estructura judicial que es fa càrrec de vetllar pel bon funcionament, però se’ls compensa amb dotacions econòmiques generoses. A més, la verticalitat del control i escrutini fa impossible qualsevol tipus de trampa, manipulació o modificació de resultats. Tothom pot supervisar i controlar el funcionament de la votació i l’escrutini és públic. Impossible de manipular.
També el vot per correu ha tingut modificacions com per arribar a dia d’avui amb plena virtualitat. Es fiable i segur. Aleshores, perquè voler introduir dubtes? Doncs, pel que he dit abans. Por a que els resultats no siguin els previstos.
No estranyi a ningú que molts països vinguin a Espanya per veure com funciona tot plegat. Hi ha països en els quals els resultats definitius no es coneixen fins al cap de dos o tres dies. Altres, fins al cap de moltes hores, com hem pogut comprovar en el cas d’Israel. Un país, suposadament. en els llocs més avançats tecnològicament i en canvi no son capaços de tenir els resultats en unes hores, sinó de moltes hores.
Així, doncs, si mirem enrere podem veure una llarga llista de coses ben trobades, ben formalitzades, dependents d’estructures fiables i segures. En el cas concret del nostre sistema electoral, estem situats entre els quatre o cinc, millors del món. Qui digui el contrari, menteix, i només cal veure la rapidesa dels resultats que mai, mai, han estat impugnats.
Wednesday, November 11, 2026
PROTESTES I DESTROSSES - art. L'Endavant
PROTESTES I DESTROSSES.
Des de fa anys, assistim a una escalada de protestes que acaben amb aldarulls greus i destrosses inacceptables. De fet, mai s’hauria de donar aquesta concatenació de fets, perquè desautoritzen els motius de la protesta, per molt justificada i raonable que sigui.
Cert que en moltes concentracions i mobilitzacions s’hi aplega gent “de fora” que només esperen el moment oportú per a rebentar l’acte. Son provocadors habituals que no tenen altra cosa que fer, o pitjor encara, formen part de col·lectius dedicats a tirar per terra les justes reivindicacions.
Si no volem acabar molt malament, a cada concentració i mobilització, ha d’haver-hi un servei d’ordre i seguretat, molt ben organitzat i coordinat com per foragitar tots aquests provocadors fins que arribin a la conclusió de que no podran actuar. Es que el resultat final, és catastròfic. Es dona més publicitat a les càrregues policials i als danys causats que no pas al motiu de la mobilització.
A França, hem vist imatges terrorífiques, amb aldarulls i destrosses que superen tot l’imaginable fins el punt d’arribar a cremar una joia arquitectònica com l’Ajuntament de Limoges. Però, moltes altres han consistit en robar i destrossar tota mena de locals comercials. Això, no son protestes, això son accions vandàliques, impossibles de justificar.
Tornant a casa nostra, la polarització extrema que estem vivint en els darrers anys, ha facilitat l’aparició de provocadors professionals que degudament protegits i fins i tot finançats es dediquen a “cremar” les mobilitzacions progressistes. Des de la dreta i extrema dreta, animen grups violents a actuar, per a tot seguit poder clamar contra la inseguretat.
Accions i actuacions com aquestes les hem vist al llarg de la història, reproduïdes en multitud de països. Ara i aquí, hi ha pànic en el PP i VOX de tornar a ser derrotats. S’han fet tants esforços, s’han aplegat tantes forces que un nou fracàs suposaria tirar per terra tota la feina feta, i retrocedir un bon nombre d’anys.
Aquesta possibilitat imposa més actuacions, més virulentes, de manera que tenim unes dures setmanes per endavant. Es més, a la vista de que s’ha d’actuar arreu del país, es pot demanar un darrer esforç, fins i tot a alguns membres de les forces de seguretat. Només així podem entendre algunes actuacions policials dutes a terme a Madrid, però també a Ceuta o en altres indrets, amb un ús excessiu de la força, davant manifestacions que no havien fet res per ser tant durament castigades.
Les imatges fan el seu efecte. Transmeten violència i inseguretat. Justament el que diuen voler solucionar el PP i VOX amb els seus remeis immediats. Ho sento, però qui organitzi concentracions i mobilitzacions s’ha de fer càrrec de fer-les amb respecte a l’ordre i la seguretat. A Madrid, Barcelona o Manresa. Es igual. No poden acabar amb elements que embrutin, vandalitzin o destrossin espais públics, edificis o locals comercials.
Es més, ha d’haver-hi investigacions prou intenses i extenses com per identificar els autors, portar-los davant la Justícia i fer pagar els danys causats amb sanció inclosa. No fer-ho és animar a continuar donant ales als rebentadors i vàndals habituals.