Joan Roma

QUAN MADURARAN ? Francament, mai hagués imaginat tenir un president en actiu i un ex president, en situació de polítics, clarament immadurs. No els va bé cap altre adjectiu perquè dia sí, dia també, fan ostentació d’uns comportaments més propis d’infants, i d’infants mal criats, que no pas de persones madures. I si fins ara ja hem passat vergonya aliena, la cosa va de mal en pitjor. Com pot un president dir que va al Senat a “trolejar al PP”? Com pot anar a fer un sermó sobre la llei d’amnistia quan ja s’ha explicat, debatut i votat ? Es que anar al Senat per intentar provocar al PP, és propi d’un president ? Té alguna idea del que la gent considera un “home d’Estat” ? En tot cas, és tot el contrari del que ha fet fins ara. Pel que fa l’expresident Puigdemont, ja només faltava canviar de palau, per acostar-se a Espanya. Torna a donar mostres d’una valentia infinita, negant-se a tornar i decidint fer campanya, des de fora del país. Vaja, ni en els pitjors somnis, algú podia imaginar tants despropòsits junts. Puc entendre la necessitat de marcar terreny i mirar d’enviar missatges potents cap a l’electorat, però no parlem d’això. No sé qui son els responsables de campanya, però jo mai hagués recomanat els passos que fins ara han donat, un i altre. I cometen un greu error, ja no només de falta de serietat, sinó de limitació de l’espai electoral. Es dirigeixen només als seus. A l’àmbit independentista més radical i il·luminat, el qual li pot semblar adequat tot aquest teatre, però la resta no ho accepta ni ho comparteix. Més ben dit, sent vergonya i busca sortir d’aquest envolat, per girar pàgina i iniciar una nova etapa, lluny de futurs imaginaris, totalment fora de la realitat. Pensava que en precampanya i sobretot en campanya, els missatges es moderarien i buscarien, uns i altres, la transversalitat. Es a dir, el vot d’amplis sectors, exposant projectes i millores en tot el que afecta la vida quotidiana. La gent vol viure, vol treballar, vol tenir serveis ràpids i eficients. Si mirem les darreres enquestes veurem la lluita per la independència, en el lloc vintè. Els dinou que el precedeixen son coses tangibles, reals, de cada dia. No van per aquí les coses. La guerra interna, no els permet pensar en el país, i només pensen en clau de partit. Evitar que un passi davant de l’altre. Doncs bé, el meu pronòstic és molt dur, per a tots ells. El que escolto i parlo en el meu entorn més proper i llunyà, va pel camí de girar pàgina i escollir l’únic candidat que parla d’un futur de normalitat i progrés: Salvador Illa. Tot indica que les enquestes son poc generoses amb el sentiment de la gent, perquè encara hi ha un bon nombre de persones que no volen fer públiques les seves preferències, però ho veurem en els resultats. Les meves previsions, van cap un resultat contundent del PSC, com perquè quedi clar que s’encarrega a Salvador Illa, la conformació d’un govern, de progrés. Pel que queda de temps fins el 12 de maig, carreguem-nos de paciència, i deixem que vagin fent criaturades. La nit del 12, hauran de madurar de cop.

PRIORITATS COMARCA BERGUEDÀ – MANDAT 2024 – 2027. 1.- Garantir atenció mèdica – sanitària a tots els pobles, en similars condicions i horaris, a la prepandèmia. 2.- Facilitar a tots els ajuntaments petits ( menys de 2.500 habitants), servei de secretaría, administració, arquitecte i enginyer. 3.-Redacció d’un pla de millora de camins rurals, en el que figurin tots els pendents de ser condicionats, amb la previsió de tenir-los plenament transitables, abans de finalitzar mandat. El finançament anirà a càrrec de Generalitat i Consell Comarcal. 4.- Exigència, davant el Govern de la Generalitat, de tenir redactat, exposat i aprovat el projecte de DESDOBLAMENT DE LA C-16, EN EL TRAM BERGA – BAGÀ – Túnel del Cadí, abans de finalitzar 2024, per tal d’ adjudicar les obres, al llarg de 2025. 5.- Exigència, davant el Govern de la Generalitat, de tenir adjudicades les obres de millora dels trams de la C- 26: Navés – Avià – Berga ; i Berga- Vilada- Borredà, abans d’acabar mandat. 6.- Promoure un conveni entre Consell Comarcal – Govern de la Generalitat i Ajuntaments, per organitzar i finançar la vigilància dels espais naturals de la comarca. En cap cas, es demanarà als ajuntaments, una aportació que superi el 15% del cost total. 7.- El Consell Comarcal, redactarà i aprovarà un Pla d’Habitatge de lloguer assequible, dirigit a tots els pobles petits ( 2.500 h.), per tal que els ajuntaments disposin de finançament per a la compra de cases velles i deshabitades, i recursos per a la seva rehabilitació. 8.- El Consell Comarcal garantirà a tots els ajuntaments que ho demanin, suficients socorristes titulats, per a cobrir les necessitats, en els mesos d’estiu, 2024 – 2027. 9.- Resoldre, en el termini d’un any, el sistema de recollida de residus en els pobles, no acollits, al sistema del porta a porta. 10.- Necessitem una nova Agència de Desenvolupament del Berguedà que atengui les entitats pròpies de la comarca, i impulsi les més actives, lligades a la indústria, turisme i serveis. 11.- Creació d’un fons destinat a impulsar activitats esportives, culturals i de lleure, per a fomentar la interrelació dels joves de la comarca. 12.- Formalitzar, dintre d’aquest any 2024, que tots els tècnics i treballadors, dels serveis mancomunats, destinats als ajuntaments, siguin assumits pel Consell Comarcal. Berguedà, 12 de febrer de 2024

CONSELLERIA TERRITORI, RESPOSTA INSÒLITA. A la pregunta parlamentària del diputat, Cristòfol Gimeno ( PSC), 314-16960/13 sobre les previsions d’adjudicació i execució de les obres a la C-26, en el tram Berga- Vilada- Borredà, la consellera Ester Capella, dona resposta amb un brevíssim text que transcric: “ Actualment, el projecte per a les millores de la carretera C-26, entre Borredà i Berga està en fase de licitació per la seva redacció”. Vaig haver de llegir tres vegades el text per constatar que deia el que deia. Ho dic perquè el projecte de Condicionament del tram Berga- Vilada- Borredà (límit provincial), fou redactat, exposat, esmenat, aprovat i publicat, dotze anys enrere. Vol dir que ningú ha mirat en els calaixos ni els arxius de la Conselleria i son capaços de tornar a encarregar una nova redacció de projecte. Precisament aquell projecte va suposar el llarg procediment establert per llei, fins el punt d’haver marcat sobre el territori tots els terrenys afectats que des d’aleshores estan disponibles per a quan les obres es duguin a terme. El projecte s’inicia amb l’enllaç de la C-26, amb la C-16, a nivell de Berga, resseguint bona part del traçat actual, més enllà del viaducte de La Baells, i d’aquí continua fins arribar prop del nucli de Vilada, on marca un viaducte per evitar el pas pel nucli urbà. Segueix fins a prop de Borredà on una variant permet evitar l’actual traçat, per a continuar fins el límit provincial ( Les Llosses) – Girona. L’actual carretera se la coneix com la “pubilla de la Diputació” perquè fou la primera de les noves carreteres fetes per la Mancomunitat de Catalunya, sota el lideratge de Prat de la Riba. Ara és la C-26, després d’un intercanvi de trams amb la Generalitat, continuant la vella carretera, cap Alpens fins arribar a Montesquiu, en mans de la Diputació de Barcelona. La petició de condicionament, amb nou traçat, vingué motivada per l’estretor que té, des del viaducte de La Baells fins arribar a Ripoll. Precisament per les dificultats de circulació de grans vehicles es va demanar prohibir el pas, a la vista de que cada dos per tres, algun tràiler acabava encallat en algun punt o altre d’aquest recorregut. L’antiguitat de la via no només té en l’estretor un dels principals problemes, sinó també uns vorals inadequats i perillosos, revolts molt tancats, i ara mateix un ferm en pèssimes condicions degut a la no intervenció en manteniment, a l’espera de la gran obra a executar. Em consta, per part de l’alcalde, del compromís de la Conselleria en dur a terme una millora del ferm, dintre dels propers mesos. En resum, la proximitat de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, produeix presses i respostes poc estudiades i avaluades, tirant la pilota endavant, per a poder girar pàgina a un tema i guanyar temps. Però, hi ha qüestions que han de ser ben informades i documentades abans de donar resposta a un diputat, que sempre ha demostrat tenir els papers al dia. Espero, doncs, que comprovada l’existència del projecte executiu, se’l posi en llista d’espera per a dotar-lo de partida pressupostària i fer-lo realitat, el més aviat possible.

ERC, UN PARTIT ,SENSE CAPACITAT DE REACCIÓ. La vàlua d’un partit es demostra en temps de crisis, i molt especialment en les distàncies curtes, quan toca prendre decisions, sobre el terreny, deixant clar el coneixement del tema i la credibilitat de la resposta. El pas d’ERC pels governs de la Generalitat, tant en les dues legislatures del Tripartit, com ara en solitari, després de trencar amb Junts, demostra la manca de plantilla pròpia i per tant la necessitat d’anar a buscar reforços externs. No sempre s’encerta en els fitxatges i no deixa de ser una mostra de feblesa, d’un partit que vol donar imatge d’arrelament i presència territorial extensa, quan en realitat és molt reduïda. El problema de no disposar de les persones adients, en llocs clau, suposa afrontar les crisis amb molt mal peu. Si fem un repàs a les mobilitzacions i crisis dels darrers anys, veurem en totes elles, mancances clares a l’hora d’entomar els temes i donar-hi solució. Podem parlar de sanitat, educació, sequera, pagesos, presons, i d’altres sectors. En tots els casos la resposta ha estat dubitativa, poc ferma, poc aclaridora respecte canvis i futur, de manera que ha quedat la imatge d’un partit de govern, amb por a decidir. I ja no només en el cas de les crisis sinó també en el camp de les propostes. No gosa posicionar-se sobre l’ampliació de l’aeroport d’El Prat, tampoc sobre la interconnexió de xarxes d’aigua, ni desencalla grans projectes de producció d’energia eòlica, o solar, ni sobre la culminació de la B-40, etc. Sembla com si la millor opció sigui posposar decisions a l’espera que resolguin els que venen al darrere. Tot el que un partit de govern no ha de fer. Tenim, doncs, un partit de govern més amb vocació d’oposició que no pas de govern. O en tot cas, de participació en un govern de coalició, en el qual les grans decisions corresponguin a un altre partit ,més majoritari. Per entendre’ns, té vocació d’acompanyament que no de lideratge. De fet aquesta és la imatge que dona el president Aragonés, quan exposa projectes que vol fer veure que son essencials de cara el futur immediat. Ho sento, però la credibilitat és clarament deficient. I és que el respecte i “l’autoritas” cadascú se la guanya, en funció del que decideix cada dia. Ara i aquí, ERC té un problema de credibilitat, també de preparació i formació dels principals dirigents, i molt especialment dels que ocupen càrrecs institucionals rellevants. Se’ls nota indecisió, inseguretat i sobretot manca d’efectivitat. Davant un problema, prefereixen esperar o buscar sortides provisionals, no resolutives. Ho sento, però un partit de govern, ha de ser resolutiu. La gent de seguida nota si qui té al davant està convençut o no, si coneix molt bé el tema o no, si és capaç de prendre decisions fortes i agosarades o no. En funció d’aquests paràmetres, es reacciona. Ara i aquí, queda clar que ERC pot ser soci, però no capdavanter.

LA SOLITUD EN EL MÓN RURAL. Quan parlo de solitud en el món rural, em refereixo a la solitud no volguda, no buscada ni desitjada. Es una nova realitat que està produint greus efectes sobre els qui la pateixen, normalment persones grans, moltes a títol individual. En els darrers anys, per informes de tècniques socials, regidors/ es d’afers socials, i àrees d’ajuntaments, consells comarcals i diputacions, dedicades a aquests sectors, es van coneixent les problemàtiques i les seves conseqüències. I és que la vida rural com l’havíem conegut, ha canviat radicalment, en no gaires anys. Molta gent de pagès ha vist desaparèixer “la gran família” que vivia en una mateixa casa. Era habitual trobar-hi tres generacions en estreta i complerta convivència. Això, és cosa del passat, i son moltes les cases de pagès que han quedat buides o mig buides, amb tot el que comporta pels qui encara hi viuen. Si repassem uns quants pobles a nivell de mostra, veurem com hi ha vuit, deu o dotze cases amb una sola persona. Sol ser gran i moltes sense facilitats de mobilitat o, en tot cas molt reduïda per dependre d’algun veí o d’algú del poble, per raó d’amistat o de familiaritat. Aquesta situació de dependència d’altres, suposa una limitació greu de contacte amb altres persones, i d’interactuar de forma habitual. La conseqüència és un progressiu tancament a casa, amb falta d’estímuls per sortir i tenir un mínim d’activitat social. Això, produeix efectes greus sobre la salut física i mental, que si no son tractats degudament, comportaran problemes immediats. I és que en pocs anys hem passat de les grans famílies, a famílies cada vegada més reduïdes. I de tenir una vida social mínima i contínua, a pràcticament anul•lar-la. Abans, tots els diumenges servien per anar a missa, com excusa religiosa, però alhora social, on tothom es trobava, informava i rebia novetats sobre l’entorn. Altres esdeveniments, motivats per batejos, primeres comunions, funerals, festes de la patrona o del poble, parròquia o nucli, permetien trencar l’aïllament i aportar nova vida, a la rutina diària. Si algú estava malalt venia el metge a casa, o la infermera, comadrona, o el veterinari pels problemes dels animals. Tot això, suposava contactes i novetats, que pràcticament s’han perdut, en un parell de decennis. Aquesta reducció dràstica de contacte social, alguns ajuntaments l’han suplert, mitjançant activitats destinades a la gent gran. S’han donat passos molt importants, amb ajuts de la Diputació de Barcelona, i de les associacions de la gent gran. Però no n’hi ha prou, perquè queda gent al marge, sigui per falta de transport, sigui per tancament personal. S’han d’implementar noves formules i destinar molts més recursos tècnics i humans per a trencar l’aïllament i foragitar casos de consum excessiu de medicaments, o caigudes en el alcoholisme. Aconseguir ni que sigui un taller , una trobada , una conversa setmanal, en grup, pot suposar un abans i un després en el trencament de l’aïllament i el retorn a una normalitat indispensable. Que no estiguem parlant de desenes de milers de casos, no vol dir que no tinguem un important repte a resoldre. Em consten estudis, enquestes i propostes de la Diputació de Barcelona per ampliar serveis destinats als pobles petits, i concretament a detectar i facilitar sortides adequades contra la solitud no volguda.

POR SUS OBRAS LOS CONOCERÉIS. Los pactos obligan a acercar posiciones y, en algunos casos, incluso a modificarlas en temas claves. Era previsible, cuando PP y VOX anunciaron sus primeros pactos municipales, y, a continuación los autonómicos. Lo que no era imaginable es lo que sucede realmente, a lo largo y ancho de la geografía española: una clara y total sumisión del PP, a los dictados de VOX, hasta el punto de no saber quién es quién. Prácticamente cada semana, van apareciendo cambios en la legislación autonómica, y en las ordenanzas municipales, que rompen con todo lo anterior, sobre todo si los anteriores gobernantes pertenecían al partido socialista. Pretenden borrar, modificar y reinterpretar el presente, y si hace falta, incluso el pasado, para que quede clara la inmensa distancia entre unos y otros. En los últimos días hemos asistido a la pretensión de sustituir la Ley de la Memoria Histórica, por una supuesta ley de concordia, mediante la cual se pretende equiparar a todas las víctimas de la guerra civil, ocultando todo lo relativo a la larga y cruenta dictadura franquista. Los primeros en dar el paso han sido los gobiernos de Aragón, Castilla – León y Comunidad Valenciana. Vendrán otros, sin ninguna duda. En ayuntamientos y diputaciones, hay otras operaciones en marcha, en una doble dirección: por un lado suprimir ayudas, a todo lo que aparezca como progresista, innovador, vanguardista, favorecedor de la integración o protección a ámbitos y sectores discriminados, muy especialmente a los relacionados con las políticas de igualdad y colectivos LGTBI; y por otro desplazar las ayudas hacia entidades y organizaciones próximas a sus postulados. Lo mismo ocurre en el ámbito de los medios de comunicación, y de todo tipo de entidades y organizaciones de carácter cívico – cultural. Desprotección, supresión de ayudas a unos, para favorecer a otros claramente contrarios. Justo estamos en el primer año de mandato, y los cambios han sido profundos y repercutirán en el inmediato futuro, poniendo en peligro multitud de entidades, fundaciones y organizaciones, de la sociedad civil. También ocurre en el ámbito educativo, estrechamente ligado al de la lengua, en aquellos territorios bilingües: Baleares, Comunidad Valenciana. De todo ello se deduce una situación muy simple: las reglas democráticas, el PP y VOX las acatan cuando no hay más remedio, pero ni las aceptan ni las comparten cuando están en el gobierno. Su concepción de la democracia es muy poco democrática. Se puede resumir en una expresión como “acepto y hago cumplir todo lo que me va bien, y favorece a los míos, y cambio todo lo que me molesta o entorpece mis objetivos”. No otra cosa significa la no renovación del CGPJ. En ningún otro país democrático se da o se ha dado una situación como la de incumplir un precepto constitucional, tan claro y diáfano como éste. Tener hilo directo con altos cargos de la Judicatura, para entorpecer, alargar o simplemente impedir la acción del poder legislativo es uno de los peores actos que puede llevar a cabo un partido, supuestamente democrático. Escuchar de boca de los principales responsables del PP, la justificación para no cumplir con la Constitución, sería hilarante si no fuera tan grave. Pero, no acaba aquí la batalla, como ya hemos visto en el uso del Senado no como cámara territorial o de segunda lectura, sino como ariete contra el Congreso. Increíble mal uso de una institución de primer orden, en la cual actúan como si fuera suyo. Ni siquiera disimulan. No hace falta, para ellos tener mayoría es tener las manos libres para actuar según les convenga. No tienen perspectiva histórica ni vergüenza pública. El mensaje que se envía a la sociedad civil es terrible porque muestra la supeditación de las instituciones a los intereses del partido. Y aquí sí coinciden totalmente, PP y VOX. Tan poco responsables y demócratas algún día pagarán por ello. Los votantes pueden ser benévolos con ciertos comportamientos, pero no pueden avalar actitudes y decisiones claramente anticonstitucionales. Veremos los próximos resultados electorales si reciben premio o castigo a su inaceptable quehacer político.

FER TRUITA SENSE TRENCAR OUS. ERC, després de mesos d’estudis, debats , reflexions i consultes a grans experts en matèria constitucional, ha descobert de la mà de l’ex Secretari General d’ERC, i ara director de l’Institut d’Estudis d’Autogovern, Joan Ridao, que es pot celebrar un referèndum, en el marc de la Constitució. Gran descoberta, ja dita i repetida, en una desena d’ocasions ,en el passat. Què té de nou la proposta ? En principi res, si bé amaga unes quantes informacions de vital rellevància. Ho sento, però en matèria constitucional, em fio molt més del Catedràtic Xavier Arbós que no pas de Joan Ridao. I és que els arguments donats per aquest expert, deixen meridianament clara la situació. Recorda l’expert que si es pretén convocar un referèndum, a l’empara de l’article 92 de la Constitució, els cridats a votar serien tots els espanyols, no només els catalans. Primer tema rellevant. El referèndum seria consultiu no decisiu ni imperatiu. Segon tema rellevant. Però, n’hi ha un altre de definitiu: l’article 2 de la Constitució ,deixa clar que Espanya és un estat indivisible. Es a dir, no dona cap potestat a ningú per a la segregació ni independència, de manera que si es volgués fer un referèndum sobre la independència, primer s’hauria de modificar l’article 2. I modificar l’article 2, activaria tots els mecanismes establerts en la Constitució. Vol dir, pronunciament del Congrés amb els dos terços preceptius, igual condició pel Senat, etc. De fet, cosa que també amaga l’informe del Director de l’IEA, el TC ja es va pronunciar sobre la qüestió en el cas Ibarretxe. En aquell moment, va resoldre que si algú vol emprendre el camí cap a la independència, primer ha de modificar la condició d’indivisibilitat que estableix la Constitució. Evident. Si algú vol fer una truita, i la condició és no poder trencar ous, veureu que la condició és de vital rellevància, com per no poder cuinar una truita. Doncs bé, sortint d’aquest símil quotidià, si anem a un tema tant vital com la modificació de la Carta Magna, veureu que l’exposició del professor Arbós, és impecable. Per a més lleugeresa, ERC proposa la celebració d’un referèndum, sense ni tant sols exigir quotes de participació ni de resultats. Es igual. Que voti qui vulgui i si la gent es queda a casa, pitjor per a ells. La proposta tiraria endavant encara que fos amb un 20 o 30% dels votants. Això ja és , fins i tot , sortir dels paràmetres mínims per actuar dintre d’una democràcia. Arreu del món es fixen unes condicions mínimes com perquè una consulta pugui ser considerada seria o un frau. Per últim, no deixa de ser curiós que ara ERC, proposi una iniciativa que precisa d’una petició a les Corts Generals, una delegació de competències a la Generalitat, i en algun moment la signatura del Rei. En fi, les campanyes electorals obliguen a treure noticies, fins i tot per tapar-ne d’altres, però haurien de tenir una base molt millor fonamentada que la que han fet servir per aquest tema del referèndum.

NO HO TORNARAN A FER. En el garbuix de les negociacions, pressions, i tensions entre els partits independentistes i les entitats subordinades, es veu la batalla pel relat. Sempre ,han tingut més en compte les aparences, la imatge, que el propi fons del tema. Molts embats, moltes declaracions solemnes, molta xerrameca, però al final, el gran fracàs. Doncs bé, ara, amb unes noves eleccions a tocar, es veuen obligats a incrementar els grans anuncis i mantenir-se ferms en els objectius. Toca explicar que la llei d’amnistia era una reparació “obligada” per l’Estat, per tots els danys i penalitats sofertes. No hi havia motius de persecució de delictes perquè simplement havien volgut ampliar les llibertats donant noves veus als partidaris de la independència. Així, doncs, reconegut l’error, i reparat el dany, poden tornar enrere i agafar embranzida per “tornar-ho a fer”. Bé, tothom és ben lliure de somiar, fer trampes al solitari, llençar brindis al sol i fins i tot intentar tornar “portar a l’hort” un bon nombre de catalans i catalanes. Dit això, puc assegurar que “no ho tornaran a fer”. No hi ha cap possibilitat de tornar a trencar les lleis fonamentals i repetir la jugada. Pels qui no hagin entès ben bé de què va la jugada de l’amnistia, és una mesura de perdó, única i irrepetible, almenys per un període de molts, molts anys. I segurament per temes que serien molt diferents als viscuts i patits. Les lleis vigents, a dia d’avui, castigarien amb duresa qualsevol intent de vulnerar les lleis fonamentals, sigui en el Parlament de Catalunya, sigui en qualsevol dels ajuntaments, consells comarcals o diputacions. S’ha acabat jugar amb foc i pretendre sortir-ne indemne. Es més, a diferència de 2017 en que la feblesa del govern Rajoy no sabia ben bé com actuar, ara ,qui estigui al capdavant del govern central, sigui socialista sigui d’un altre partit o coalicions de partits, no esperarà ni un dia en activar l’article 155, per garantir el funcionament de la democràcia, en totes les institucions de Catalunya, i per descomptat, de qualsevol altre indret d’Espanya. Això, va de democràcia i suposo que els partits independentistes han comprovat aquests dies i aquestes setmanes que a Madrid no es juga amb segons quines coses. Han trobat comprensió i ganes de resoldre la problemàtica per part del PSOE i altres partits, al voltant del pacte de govern, però no s’equivoquin, un partit de govern, ha de garantir els drets i deures de tots i cadascun dels ciutadans del país. I no es tolerarà una nova vulneració d’aquests drets, contra els qui es mantenen fidels als preceptes constitucionals. En el 2017, una suma de factors, va fer creure que els partidaris de la independència que sumaven com a màxim un terç de la població de Catalunya, podien imposar-la sobre els dos terços que no la volíem, per negativa i impossible. El retard del govern Rajoy en deixar clares les coses va retardar la solució, però això no tornarà a passar. La reacció serà immediata, amb efectes ràpids i contundents contra qui hagi vulnerat els preceptes democràtics. Suposo que a les alçades en les que estem, tothom ho té clar, encara que alguns llencin proclames que ni ells mateixos es creuen. No ho tornaran a fer !