Joan Roma

AMNÈSIA PERSISTENT DE JUNTS. Cada vegada que surt algun dels portaveus de Junts, practica l’amnèsia més absoluta, a les seves crítiques i afirmacions, contra el Govern Illa, contra ERC o contra el Govern central. Volen donar lliçons a tothom i en tot moment, oblidant els seus anys en el govern de la Generalitat, o la seva gestió en ajuntaments, consells comarcal i diputació de Girona. Ningú ve del no res, i si es té un passat, s’ha d’assumir i acceptar, sense modificacions ni enganys que suposin inventar-se’l. I ara i aquí, el passat de Junts, és molt fosc i poc exemplar en molts aspectes. El principal, fou l’enorme engany en totes les accions i actuacions lligades al procés independentista. Un procés portat amb un cúmul d’errors, enganys i falsedats que passarà a la història com un dels pitjors episodis de la història de Catalunya. Si a tot plegat hi afegim el comportament de bona part dels seus dirigents, podem concloure que l’exemplaritat va brillar per la seva absència. Que tot el Consell Executiu fugís d’estampida abandonant el poble català, a la seva sort. Que el president s’escapés, en el maleter d’un vehicle, i que la major de membres de Junts, volguessin esquivar l’acció de la Justícia, és d’una covardia mai vista. Però que tinguin entre els seus dirigents, una persona imputada primer i condemnada després per corrupció, sense ni tant sols haver-la expulsat del partit, demostra els valors ètics i estètics que presideixen el partit. I que el grup parlamentari en el Congrés de Diputats, mostri un total desinterès per impulsar iniciatives, amb sentit d’Estat, és penós i deixa en mala situació el prestigi d’una part del país. I sí, volen donar lliçons a tothom, però mentrestant aprofiten qualsevol ocasió per a col·locar persones en llocs de representació, criticant al mateix temps, el que duen a terme els organismes i institucions on s’han ficat, en un exercici de cinisme i hipocresia, poques vegades vist en la política catalana. De fet, la seva acció en el Congrés de Diputats, suposa practicar el més pur i dur sucursalisme, per quan deixen les seves accions i actuacions en el Parlament de Catalunya en un segon pla, passant sempre per davant la política, a la capital d’Espanya. Curiosa paradoxa en un partit que parla molt de Catalunya, però en realitat, actua principalment a Madrid. I pel que fa acció i gestió, Junts va demostrar molt poca eficàcia i capacitat de gestió, puix que tots els problemes, tots els dèficits que critica i que estan presents en la política catalana son fruit de la seva inacció durant els anys de govern. O és que no podien actuar sobre els dèficits de Rodalies ? O en les mancances en polítiques d’habitatge ? O en els dèficits en ensenyament i sanitat ? Es que governar, és decidir, és prioritzar i no és creïble cap missatge de Junts, quan ara surt a voler donar lliçons per terra, mar i aire. El passat sempre torna, i quan més es critica als altres, més aquests li poden recordar el que feia o no feia, durant els seus períodes de govern. I tots els tenim presents, perquè alguns han perdut la memòria, però altres la conservem íntegrament, per això podem exposar el cinisme de les seves crítiques. No val l’amnèsia en cap àmbit, però sobretot, en política.

ISRAEL ,JA NO POT JUSTIFICAR RES. La sintonia i simpatia tingudes amb Israel, per raons d’història convulsa i dramàtica, s’ha convertit en ràbia i indignació per accions que mai haguéssim pogut imaginar, per part d’un poble que havia patit les pitjors atrocitats. Volíem creure que havien quedat vacunats contra la injustícia, la crueltat i les morts d’innocents. Ho sento, però ja hem superat fa temps, tot el que podíem imaginar. No hi ha cap argument, cap excusa per a massacrar població civil, sota qualsevol motiu i moment. Tampoc el poble jueu pot donar les culpes al seu primer ministre, perquè en aquests atrocitats hi participen centenars de milers de persones: civils i militars que les preparen i les perpetren. No es pot mirar cap un altre cantó, perquè la culpa, és col•lectiva. I aquest és el gran drama per a tots els que durant anys vam patir, al costat d’ells, per tot el que els havien fet. Ara, no tenim arguments ni justificacions per a admetre que sota l’excusa de perseguir un terrorista, s’hagi de bombardejar tot un hospital, un col•legi o un munt de tendes de campanya. Si algú creu que admetrem proporcionalitats entre el terrorisme d’uns i les accions dels altres, s’equivoca. Fins i tot les guerres tenen un mínim de regles que s’han de respectar i complir, i ara i aquí, Israel les ha incomplert totes. Hi ha ànims de genocidi i ànims expansionistes per anar cap al “Gran Israel”. No en tenen prou amb una terra d’acollida, sinó que la volen ampliar, fent fora als qui durant segles n’han estat els seus habitants. Invocar deus o destins universals, no serveixen per a tapar les atrocitats comeses. Han generat un odi que s’estendrà per tot el món durant decennis, i palestins de dintre i fora, i altres països veïns invocaran la revenja, per a quan el moment els sigui propici. Si algú pensa que les actuals accions portaran seguretat al país, s’equivoca radicalment, perquè és tan el dolor infligit que noves generacions actuaran en conseqüència. I en aquesta bogeria, també els EUA rebran les conseqüències. Tard o d’hora, tots els països ni que es creguin imperis, tenen les seves febleses. Serà en aquell moment quan rebran dura venjança pels danys infligits. No es poden apagar incendis, posant més combustible sobre el terreny. Israel, ha perdut en dos anys, simpaties i complicitats d’arreu del món. Ja no es buscaran productes ni serveis d’aquesta procedència, al contrari, es rebutjaran com a mesura per a fer pagar tanta maldat produïda. I sinó paren aquesta bogeria, ells mateixos cauran en autoritarismes contra els quals havien lluitat. L’enemic el tenen dintre mateix, i sinó el paren, se’ls emportarà cap a destins mai imaginats. La pau no es construeix amb bombes ni amb genocidis. Les justificacions no tenen cap credibilitat. Israel ha entrat en un infern, del que li costarà molt sortir-ne.

EL PP Y LOS IDIOMAS. Debería ser cosa del pasado, no dominar al menos dos o tres idiomas, además del español. Acabo de llegar de una de mis periódicas visitas a Suiza, mi segunda patria, al menos a nivel afectivo, por haber residido como trabajador y estudiante en su capital (Berna) durante siete años. Fue allí donde ejercí de profesor de español, para una red de Academias de idiomas, y donde me contrataron para escribir tres de los libros de texto, para ser utilizados en todo el mundo, durante cerca de veinte años. Nada mejor para los refractarios a la enseñanza de idiomas , ver y comprender las facilidades de los niños para aprender varios idiomas y así conseguir progresar en la vida, vayas donde vayas a trabajar, viajar o pasar tus vacaciones. Las lenguas, dan una libertad y una seguridad imposibles de conseguir, si dependes de algún artilugio para traducir. Y nadie piense en un posible colapso intelectual, por introducir una o dos lenguas más, en el panorama habitual. Para un suizo medio, comprender, hablar y/o dominar tres o cuatro idiomas, es algo normal. Es como funciona el país, desde hace siglos. Tienen cuatro lenguas nacionales: francés, alemán, italiano y reto-romano, de las cuales las tres primeras son oficiales. Solo el reto-romano, no lo es por ser hablado por un escaso, uno por ciento de la población. Así pues, es lógico y normal conocer los tres, y por supuesto dominar el inglés como lengua “oficial – universal”. Tampoco es raro encontrar a alumnos que estudien chino o japonés, a la vista del interés de muchas empresas, por negociar con estos países. Muchos institutos del país, lo tienen en sus asignaturas optativas, junto al ruso. Perdonen este largo prólogo para llegar al motivo del título del artículo, motivado por la noticia de que la presidenta de la Comunidad de Madrid, se fue a Londres a impartir un encendido discurso, a favor del liberalismo radical, en el foro Margaret Thatcher, y lo tuvo que hacer en español, por falta de conocimiento del inglés. Tuve que leer dos veces la noticia para creer lo que exponían diversos medios de comunicación. Increíble, penoso y una falta total de sensibilidad y formación. No sé quién la convenció para semejante reto, pero en cualquier otro país, no se lo habrían aconsejado. De entrada, que un político en ejercicio, más o menos joven, no puede alegar dificultades, falta de tiempo o desinterés, en hablar el idioma político por excelencia. Es que no se puede ir por Europa sin dominar el inglés, por muy español que se sea. Y si además de expresarse en español, se domina el francés y el inglés, mucho mejor. Y si se ha tenido interés en aprender el alemán, todavía dará mejor imagen, como persona viajada, leída y comprometida con la realidad de la UE y del mundo mundial. Es que no puedo comprender ni la falta de capacidad lingüística por parte de Núñez Feijoo que debe ir de pareja con un intérprete, a todas partes, ni la de Díaz Ayuso, con iguales incapacidades. Tanto el uno como la otra han tenido años, muchos años, para dedicar unas horas a la semana a aprender, como mínimo el inglés, y teniendo el español como lengua materna e incluso el gallego, aprender el francés es cosa de niños, por lo fácil y rápido. En fin, personalmente, tuve claro que además del catalán y castellano, era lógico en aquellos años de juventud, aprender el francés y a continuación el inglés. Y junto con éste, el ruso como idioma de futuro. Y ya en Suiza, lógico estudiar el alemán e italiano. Para un político, debería ser obligatorio dominar dos o tres idiomas, aparte del materno. No solo por lo práctico de poder hablar de tú a tú, con todo el mundo, sino también para dar ejemplo a las nuevas generaciones. Poder leer, escuchar, hablar con otros en su idioma materno, es de una importancia capital. Y francamente si no se han hecho los deberes cuando tocaba, siempre se puede corregir la trayectoria y tomar clases particulares. Con buenos profesores y buenos métodos, en pocos meses se puede llegar al objetivo. Y si no hay voluntad, por lo menos no entorpecer los esfuerzos y anhelos de aquellos territorios que tienen dos lenguas propias, que hay que proteger y animar a que sean habladas, leídas y escritas por todos sus habitantes. Dicho esto, recomendaría a los dirigentes populares no salir al extranjero si no pueden dirigirse a sus oyentes en su lengua, sobre todo si se trata del inglés. Es que el ridículo es fenomenal y ya estamos cansados de pasar vergüenza ajena. Ánimos, pues, vayan a clase. Todavía están a tiempo de corregir sus deficiencias.

NOUS SERVEIS PER EXCÉS DE FAUNA. Des de fa anys, i de manera progressiva, comprovem l’increment exponencial de presència de fauna en tot el territori català i molt especialment en aquell menys poblat, on té més i millor mitjans per desplaçar-se. Això, motiva constants incidents i accidents en les carreteres, que poden ser mortals, quan els accidentats van en vehicles de dues rodes. Els que vivim en pobles rurals, hem patit amb més o menys freqüència, diversos incidents que es poden repetir unes quantes vegades en el mateix any. Si molts anys enrere, trobar un porc senglar a la carretera, era poc freqüent, ara s’ha convertit en normal i habitual. I ja no un, sinó la família sencera. Però, és que la diversitat de fauna també s’ha fet més present, degut a la manca de depredadors especialitzats, en cada espècie. Ara, els únics depredadors efectius, son els caçadors i molts no donen l’abast. També ells pateixen manca d’efectius, i han hagut de modificar àmbits per poder aplegar colles més grans i cobrir més territori. En qualsevol cas, aquest increment de presència i d’accidents, produeix uns efectes secundaris complicats de gestionar i resoldre. M’explico. Què fer quan un conductor ha topat amb algun exemplar de fauna ? Es igual que sigui un porc senglar, un cabirol, un cérvol , un isard o una guilla... Si l’exemplar ha mort, se’l pot apartar de la via, i donar avís al 112 de l’existència d’un cadàver en el punt concret. Que algú el vagi a recollir o no, no és especialment rellevant perquè en poques hores serà aliment per altres espècies. El problema es converteix en conflicte quan l’animal ha estat ferit i precisa d’ajuda per ser recuperat o en cas d’impossibilitat, sigui degudament sacrificat. Anys enrere els casos eren pocs, però això ha canviat radicalment, de manera que cada dia hi ha incidents en qualsevol punt del país, i a mesura que el bon temps avança, els casos es multipliquen per l’increment de trànsit en totes les carreteres, especialment les situades en el món rural. Trucar el 112, és el que correspon, però no sempre es disposen de patrulles de guardes rurals a prop com per poder actuar amb una certa celeritat. Què fer si el conductor ha avisat i veu que ningú arriba en un determinat espai de temps ? Aquí ,és on volia arribar. Crec que s’han d’estudiar vies per actuar, més àmplies que les disponibles, a dia d’avui. Quines poden ser ? Em surten propostes com convenis amb els veterinaris, per una banda, i amb les protectores d’animals per altra. Els efectius dels guardes rurals son limitats, molt limitats com per dedicar-los a aquestes tasques, i en canvi la combinació de dues o tres vies, facilitaria poder arribar amb celeritat i eficàcia al lloc on l’avís s’ha donat. I és que tal com van les coses, cada vegada hi ha més incidents amb fauna salvatge. Alguna solució s’ha de trobar per no deixar en el voral de qualsevol carretera, un animal ferit. Molts dels que vivim en aquests indrets del país, ens hem trobat amb situacions semblants, i no és fàcil resoldre la qüestió. Toca doncs, pensar i posar els mitjans per a una solució adient.

SI VIS PACEM, PARA BELLUM. Tenim al llarg de la història, un munt d’exemples per estudiar, reflexionar i/ o imitar. Sota el principi de “ si vols la pau, prepara’t per a la guerra”, o “poble armat, poble respectat”, queda clar que només es pot fer front a les potències, si tu mateix tens elements per a ser respectat. No n’hi ha prou amb una àmplia demografia, o una potent economia, tot plegat ha d’anar acompanyat d’una força militar que faci creïble el teu poder. I si sempre això ha estat així, ara, encara més. Si mirem la demografia de cadascuna de les potencies, veurem que Rússia té 143,8 milions d’habitants, els EUA , 340 milions, UE, 449 milions i Xina, 1.411. Ben aviat, però haurem de mirar cap a Àsia i constatar noves potències emergents que en pocs anys, poden esdevenir rivals directes de les d’aquest moment. Però, tot i ser importants els habitants, ho és molt més la capacitat industrial, financera, tecnològica, ets, de cada nació o comunitat de nacions. De moment, però, ara i aquí, queda clara la supremacia dels EUA en tots els principals apartats que suposen ser una potència o fins i tot una superpotència. Ho son, des de fa molts anys, tot i que Xina avança a un ritme trepidant. Què és la UE ? Potència demogràfica, sí, i econòmica, també, però encara lluny de ser-ho a nivell militar perquè hem estat sota el paraigües protector dels EUA. Sense aquest paraigües, toca fer els deures, deixats de fer durant tots aquests anys. I Espanya, on està ? Lluny, a nivell militar, però amb avenços importants en els darrers anys. Si ens fixem en les dades oficials de referència que aporta el Índex Global Firepower, que estudia 145 països, Espanya estava en el lloc 28, l’any 2019, en el 19, l’any 2022, i en el 17, aquest 2025. Estem situats entre Israel i Aràbia Saudita, tenint al capdavant de la llista, en el número 1, els EUA, en el 2,Rússia; en el 3, Xina i en el 4, la Índia. El pressupost oficial de Defensa és de 16.000 M en el 2024, si bé, afegides partides d’altres ministeris que complementen les de Defensa, s’arriba als 22.609,9 M. Tot i el volum, estem lluny del que recomana l’OTAN ( 3% del PIB). Aquí, estem entre un 1,24, i un 1,34, segons les fonts que es consultin( 2023). El compromís de Pedro Sánchez, era arribar al 2%, en el 2030. Doncs bé, les previsions fetes i els compromisos assumits, han saltat pels aires amb l’entrada de Donald Trump, a la Casa Blanca. Un president que vol governar com si gestionés una empresa privada, creu que tots els països han d’assumir la seva defensa, sense confiar en que els EUA, els continuï protegint com fins ara. Hem entrat en una nova era en la qual no hi ha excuses per deixar la Defensa en segon pla, com fins ara, sinó posar-la com una prioritat essencial. I puix que estem en la UE, lògicament l’esforç ha de ser conjunt i clarament imbricat uns als altres com per iniciar les bases per un exèrcit europeu. A vegades, la història fa salts no previstos, accelerant processos que podien durar decennis i que son duts a terme, en uns pocs anys. Sóc dels convençuts que la crisis oberta per Trump, produirà efectes beneficiosos en l’enfortiment de la UE, i un d’essencial és un potent exèrcit conjunt, com eina dissuasiva contra qui faci falta.

LA CIUTAT QUE VE. Fa pocs dies , he tornat d’una nova visita a la ciutat de Berna ( Suïssa ), 145.000 h.( 2024), on vaig viure durant 7 anys. Des d’aleshores, em considero mig suís, i clar defensor, de bona part de l’estil de vida i treball d’aquest país, modèlic en molts aspectes i digne de ser “copiat” a nivell d’austeritat, eficiència i gestió. M’agrada també, veure els canvis que la ciutat emprèn i modifica a cada visita que faig, cada dos o tres anys. En la darrere, vaig comprovar l’inici de la desaparició de cotxes particulars, de gairebé tota la ciutat. En aquesta, la desaparició és total. Grans aparcaments, dintre i fora del centre, permeten a tots els visitants deixar el vehicle, i voltar per la ciutat a peu, o fent ús d’una de les millors xarxes de transport d’Europa. Tot en vehicles elèctrics: busos i tramvies, amb una freqüència i confortabilitat extraordinàries. I, tot anima a oblidar el cotxe privat per fer ús del transport públic. D’entrada, els aparcaments ofereixen uns preus molt barats, si els comparem amb qualsevol altra despesa. En total 40 francs suïssos / per tot un dia, amb algun descompte, si son diversos els dies que fas ús del servei. I, tots els hotels, ofereixen una tarja, de tres o quatre dies, amb la qual es pot viatjar amb tot el transport públic de la capital. En resum, no cal voltar amb el cotxe, perquè ho pots fer amb transport públic i si has d’anar cap a altres indrets, res millor que la xarxa ferroviària que arriba fins els darrers racons del país. Pel que fa algunes innovacions, una que val la pena ressaltar és la dels lavabos públics, amb dispositius que permeten fer-ne ús, sense haver de tocar res. Tot s’encén, es posa en funcionament, mitjançant sistemes automàtics. Construïts íntegrament en acer inoxidable, al final del servei, hi ha un altre automatisme que neteja tot l’interior, de manera que queda net i polit, a punt per a rebre el següent usuari. A nivell d’immigració, la població ha anat augmentant, a mesura que el país necessitava més i més mà d’obra per a tots aquells sectors que mouen el país, i evidentment el del turisme és un dels més rellevants. Aquí, trobem totes les procedències del món, en hotels, bars, restaurants, supermercats, botigues de tota mena, excepte quan es tracta d’atendre clients d’alt nivell adquisitiu. Aleshores, ara sí, hi trobem suïssos molt ben formats i preparats per a les feines que els toca servir, sigui en restaurants, sigui en hotels amb moltes estrelles. I, aquesta composició i distribució de feines, en funció de qualitat i preu, la notem en la formació, per descomptat però també en el domini de llengües. Es poden escoltar totes les llengües del món, i alhora comprovar les dificultats per fer servir el “suís alemany” o l’alemany acadèmic. En moltes ocasions, passar-te al francès o l’anglès ajuda a resoldre alguns dubtes. I, evidentment en treballs de serveis fonamentals, la majoria son treballadors, procedents de la immigració. Amb una població de poc més de nou milions, en té 2,5 milions d’estrangers, això suposa un 28,73%. Amb tots els reptes per davant, aquests dies, s’iniciava el nou període de formació i pràctiques dels soldats suïssos. Un país neutral, en el qual pràcticament tothom es converteix en soldat, durant unes setmanes, al llarg d’uns anys. Per tot arreu es poden veure els uniformes, i es poden sentir les pràctiques militars, de la seva força aèria. Curiós país, que també ara es pregunta com mantenir la neutralitat en un món cada vegada més complicat. I en el qual pots ser convidat a alguna festa que s’organitza, aprofitant el silenci que garanteixen els refugis atòmics de que disposen tots els edificis del país. Sorprenent país, del qual molt podem aprendre, i que anuncia molts dels canvis que després ens arriben a les nostres ciutats.

NUEVA COMISIÓN DE INVESTIGACIÓN EN EL PARLAMENT, SOBRE ESPIONAJE E INFILTRACIONES POLICIALES. Nadie podrá alegar aburrimiento ni falta de novedades en la política catalana, si hacemos caso a las propuestas de los partidos independentistas. Hace un par de semanas los grupos parlamentarios de Junts, ERC, Comuns y CUP, entraron en el registro del Parlament, una propuesta de creación de una nueva Comisión de investigación, para esclarecer casos de supuesto espionaje del Estado, a movimientos y entidades independentistas, y sobre infiltraciones policiales en estos movimientos políticos y sociales. Sumados todos los diputados que tienen, no llegan a los 68, de la mayoría absoluta de la Cámara Catalana, pero se acogen a otra cláusula del reglamento, según la cual, si tres grupos parlamentarios piden la constitución de una comisión, se aprueba la petición. Pues bien, en pocos días se deberá constituir y se darán los nombres de sus componentes, algunos de los cuales ya han avanzado que piensan pedir las comparecencias de Mariano Rajoy, el ministro Grande – Marlaska, Soraya Sáenz de Santamaría, y un largo etcétera que próximamente darán a conocer. Ya avanzo, para los no duchos en cuestiones parlamentarias de cámaras regionales, que por muchas comparecencias que se pidan, los llamados a declarar, no tienen obligación de hacerlo. Así, pues, estamos ante otro brindis al sol, muy propio de los partidos independentistas en su lucha contra la pérfida España que les ha perseguido por tierra, mar y aire, haciendo uso de todo tipo de triquiñuelas para obtener información y poderles llevar ante los tribunales. Los cuales, a su vez, están al servicio de la causa en su larga, persistente y permanente persecución de unos partidos que solo luchan por “nuestra libertad”. Se supone la de todos los catalanes. En fin, me permito tocar este tema porque contiene ingredientes propios de novelas de intriga, drama, comedia y vodevil. De entrada, según los peticionarios de la comisión de investigación, habría que cuestionar, y no solo eso, sino modificar todos los protocolos que han regido las formas de espionaje en los últimos siglos. Sí, sí, han leído bien, cuestionan todo lo visto y escrito por todos los grandes del espionaje, por considerar inaceptables sus métodos, sus triquiñuelas y su total falta de ética. ¿Por qué lo digo? Porque en este espionaje de elementos del CNI, Policía Nacional y Guardia Civil, ha habido transgresiones increíbles, inaceptables, imposibles de concebir y aceptar. Y, ustedes se preguntarán, qué ha pasado para llegar a semejantes conclusiones. Pues bien, algunos de los infiltrados e infiltradas congeniaron con el “enemigo” hasta el punto de tener relaciones carnales, sin saber que eran objeto de “uso indebido” del cargo y de los objetivos perseguidos. Se supone que ninguno de los acusadores ha ido al cine para ver la magnífica película “Infiltrada”, de Aranzazu Berradre Marín, pseudónimo de la agente de la Policía Nacional que se infiltró en ETA y consiguió desmantelar el comando Donosti, entre otros logros. Hasta aquí se podía llegar, claman los independentistas. ¿Dónde se ha visto que agentes de los cuerpos de seguridad del Estado, lleguen a tamañas argucias, para obtener información? ¡Se van a enterar! Llamaremos a todos los capitostes para que den explicaciones y de sus confesiones extraeremos denuncias para llevar ante los tribunales, y como no nos fiamos de los españoles (tribunales) pues iremos a los europeos. Nadie piense que estoy fabulando, o preparando alguna novela de ciencia ficción. No, no, la comisión se va a constituir, y harán largas listas de responsables máximos de los gobiernos centrales, y de los responsables de CNI, Policía Nacional y Guardia Civil, para desenmascarar a los agentes que perpetraron tamaños abusos, al tener relaciones con los investigados sin decirles que eran agentes infiltrados. Según ellos, el espionaje debe tener unos códigos muy claros y transparentes, donde no quepa el engaño ni las transgresiones de amistad y sexualidad. Consideran muy graves estas confraternizaciones entre adversarios, por el hecho de que una parte, era desconocedora de las aviesas intenciones de la pareja elegida. Así estamos de ocupados, en Cataluña, en un Parlament que, a falta de más dedicación y rigor por parte de la oposición, hay que buscar distracciones para consumo interno. Y nadie piense en cuestionar estas iniciativas porque son defendidas a capa y espada en todos los medios de comunicación que se atreven a hablar de ellas. Cierto que son pocos, y si no tuvieran, todavía el eco de TV3, pasarían sin pena ni gloria. De todas formas, no deja de ser duro tener que escribir crónicas como ésta, porque ni los impulsores imaginan que el mismo Cuerpo de Mossos d’Esquadra (CME) seguro tiene infiltrados, en múltiples movimientos de todo tipo, además de otros en los bajos fondos. No entender, no saber cómo deben actuar las fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado, para prevenir y protegernos de todo tipo de peligros, parece increíble, pero así es. Una muestra más de que no están preparados para gobernar, ni asumir puestos de responsabilidad en instituciones regionales ni nacionales. De momento, visto lo visto, están muy lejos de recuperar el Gobierno de Cataluña.

ON ERA AQUESTA GENT ? S’ha de reconèixer que quan els deures no es fan quan toca, els resultats poden ser catastròfics. Ho dic pels històrics retards, o per la carència d’accions i actuacions en un munt de temes: essencials – estratègics. Aquí, tant hi fico la manca de construcció d’habitatge públic, destinat a lloguer assequible; com inversions en plantes dessaladores d’aigua de mar per abastiment de les grans àrees urbanes, o el foment de les energies verdes per deixar de dependre de les tradicionals, i per tot el relacionat amb el transport públic, molt especialment pel que fa Rodalies. Podria posar-hi algun altre, però només amb aquests, ja es pot veure que Catalunya, ha perdut molts anys, dedicada a altres coses, i no, en les fonamentals. I no penso només en els llargs anys del procés, en que es va perdre el nord, i ens vam endinsar per terrenys que mai s’haguessin hagut d’agafar. No és que només perdéssim dotze o tretze anys en batalles inútils i en desmantellar el país, i la seva gent, és que vam perdre oportunitats que ja mai més tornaran. Algú recorda la pèrdua de l’Agència del Medicament ? Un organisme de primer nivell de la UE que per culpa del procés, no va venir. Amsterdam va ser el destí final, i puc assegurar que la pèrdua va ser de primer nivell. Però, vam perdre molt més, tant a nivell material com de prestigi, fins el punt de que marxessin milers d’empreses que ara s’intenta que tornin. Tornin o no, el mal causat ha estat immens. Però bé, avui vull parlar de les mobilitzacions, queixes i lamentacions per les incidències de tota mena que afecten Rodalies. De fet, hi podríem posar, gairebé tot el sistema ferroviari perquè si una part va malament, afecta la resta. Es lògica la indignació, el trasbals i la mobilització reclamant solució. Lògic, però em demano, on era aquesta gent, anys enrere ? Es que les incidències i trasbalsos porten anys produint-se ,sense grans mobilitzacions per exigir inversions que no es duien a terme. Ara, em consta que bona part dels problemes, venen de treballs de renovació i modernització, com mai s’havien dut a terme. No ho dic jo, ho diu el Comissionat Pere Macías, que afirma disposar de suficient finançament com per a revertir la situació i , finalment, aconseguir una xarxa adequada, amb el material adient com per donar un servei eficient. Conec el personatge, de molts anys enrere, i d’ara mateix, com per creure’m totes les explicacions, donades en múltiples mitjans de comunicació o per mitjà del web de la Generalitat. I, per això, repeteixo, on era tota aquesta gent que surt ara ? Perquè no va sortir anys enrere, per a reclamar el que ja era evident i ben contrastable, com els constants retards, i les ineficiències de la major part de la xarxa ferroviària de Catalunya ? No es pot ara, pensar que en qüestió de mesos o uns pocs anys, es pot refer el que calia dur a terme, durant vint o trenta anys. Es que aquest és el retard en matèria d’infraestructures, equipaments i serveis, lligats al sistema de transport per ferrocarril. I això, motiva constants incidències que trenquen els nervis dels més tranquils. D’aquí que tots reflexionem sobre com actuem, davant mancances en serveis determinats. Si no es diu res, no es protesta o no es presenten peticions, ningú es queixi, quan les coses no van com haurien d’anar. I molts dels que ara surten, havien sortit pel procés, demanant impossibles, en comptes de parar atenció a les necessitats essencials.