Joan Roma

LES EMPRESES BUSQUEN BENEFICIS, O NO ? Es curiosa, la forçada sorpresa d’alguns, a la vista de les informacions sobre els escàndols sanitaris, a la Comunitat de Madrid i a la Junta d’Andalusia. Mirem les dades que hem conegut, abans però, informem-nos del perquè de la situació. I la situació prové d’una dinàmica típica i tòpica del PP, i de tots els partits de dreta, de privatitzar serveis públics. Es evident que si estàs en política per fer negoci i no tenir grans ocupacions ni preocupacions, el més pràctic és traspassar serveis a empreses privades, i així aconseguir un doble objectiu: tenir menys maldecaps directes i donar benefici a empreses privades, moltes de les quals han finançat el partit, i col•locat amics i parents, en els seus òrgans de direcció. Què ens pensàvem que faria aquesta gent ? Doncs sí, pel que coneixem de les pràctiques sanitàries a l’Hospital de Torrejón, son calcades a les que es van iniciar molts anys enrere, a l’hospital d’Alzira ( València). Concessió a empreses privades de la gestió pública d’un hospital o de molts hospitals. Així s’ha fet a la Comunitat de Madrid, a l’empresa Rivera i alhora es deriven multitud de pacients cap a les instal•lacions de Quirón – salut. A la resta de CCAA ,governades pel PP, es copia la formula i tots contents. Tots, fins que esclaten els escàndols. En un lloc per filtracions de les directius del CEO de l’hospital, en altres llocs per desgavell en els cribats per detectar càncer ( Andalusia). Sortiran més casos perquè un conjunt de periodistes d’investigació estan fent la seva feina i ben aviat veurem que aquestes pràctiques son generalitzades, a nivell de país. I em pregunto jo, què esperaven que fessin aquestes empreses ? Es evident que si una empresa privada assumeix la gestió de qualsevol servei, per bàsic que sigui, pretén fer negoci. I fer negoci vol dir repartir dividends. I per repartir-ne cal tenir beneficis, i quants més, millor per als socis, en conjunt. Es que creure que aquestes empreses, pel fet d’ocupar-se de la sanitat, esdevenen sucursals de les Germanetes de la Caritat, és viure en un altre món. Aleshores, què falla? Doncs, l’essencial. No es pot posar en mans privades el que ha d’estar en mans públiques. Una cosa i altra son incompatibles. I ho son en la gestió de centres sanitaris com ho son en altres sectors i àmbits. Les empreses han de generar beneficis i per fer-ho han de retallar despeses al màxim, de manera que els sentimentalismes i l’estimació pels pacients, passen a segon o tercer terme. No hi ha pacients, no hi ha usuaris, son simples clients. Així que, aconseguida la concessió, s’han de fer comptes i veure on es pot retallar i rebaixar serveis com per garantir que a finals d’any , els beneficis siguin els previstos. Es a dir, la gestió es compta al revés. Primer mirem beneficis a tenir, i després gastem la resta, en proporcionar serveis limitats. Molt limitats com per no fer variar el compte de resultats. Res de nou a l’horitzó. Res de nou que no fos previsible i esperat. Així que des del PP no es vulgui tornar enganyar a la gent, fent creure que no preveien el que ha passat. I és aquí on des de les esquerres s’ha d’obrir batalla fins les darreres conseqüències. S’ha de ser dur i implacable en saber les males pràctiques, demanar responsabilitats, condemnar els inductors i dirigents, i exigir canvi de sistema. En Sanitat, no es pot jugar, perquè ens hi juguem la salut i la vida. Queda clar, doncs, que aquest ha de ser un dels grans objectius electorals i programàtics.

Port AVENTURA: BATALLES MAI RECONEGUDES. Allargaria el títol amb “batalles mai reconegudes i per les quals mai s’ha demanat perdó”. Ho dic en el moment en que aquest gran parc, compleix 30 anys de vida, amb unes xifres que milloren fins i tot les que se’ns van donar en el moment de la presentació, debat i votació del projecte, en el Parlament de Catalunya. Segons informacions de l’estudi fet sobre els efectes de la seva implantació, la inversió i els beneficis, en el conjunt del país, han suposat 18.000 M, resultat d’haver tingut un global de 109 milions de visitants, i la creació de 10.500 llocs de treball. Dono aquestes xifres i me’n faig ressò, tot recordant les dures batalles tingudes en el territori on es va implantar, i similars batalles en comissió i ple del Parlament, en tant que diputat del grup socialista. La demagògia més barroera, formava part de tots els atacs al projecte, seguits de les conseqüents acusacions d’amiguisme i connivència amb els inversors. No es volia admetre de cap manera que el principi que ens guia a la majoria de polítics, i encara més del món progressista, és la millora de les condicions de vida dels nostres conciutadans. Els que crèiem en el projecte, el vam defensar, perquè hi vèiem sortida a l’ensopiment de l’economia de la província de Tarragona, i més enllà. D’aquell projecte de parc, amb la proposta de centrar-lo en els mesos de primavera i estiu, s’ha passat a tenir-lo obert tot l’any. Ja no depèn de la temporada d’estiu, sinó s’ha fet un lloc tot l’any, ajudant a desestacionalitzar el sector turístic. Ha quedat clar, doncs, que l’aposta feta va ser encertada. Però, arribats aquí, en aquest tema, en veurem d’altres en els quals cap dels furibunds adversaris, fins i tot convertits en enemics, han reconegut els seus errors, ni han demanat perdó. En absolut. Reconèixer errors i demanar disculpes, no forma part del lèxic d’aquests lluitadors, contra tot i contra tots, pel simple fet de que altres vulguin trencar dinàmiques i millorar condicions de vida. Per a ells, el millor és no tocar res, i deixar que les coses vagin pel seu cantó encara que produeixin efectes clarament negatius. I si aquest projecte va portar batalles, aprofito per a recordar les que vam haver d’aguantar i superar, en el cas dels JJOO de Barcelona 92. Tampoc cap dels grans opositors ha reconegut mai l’encert i l’èxit que van suposar. Ja no dic només esportiu sinó com excusa per millorar Barcelona i amb ella molts altres territoris de Catalunya. Qui vagi a La Seu d’Urgell, veurà l’enorme èxit del seu Parc Olímpic, amb activitat permanent al llarg de tot l’any. Ha aportat riquesa i activitat, fins extrems que han superat les expectatives inicials. Acabo, amb nous projectes de país, que també troben adversaris furibunds, sigui per l’ampliació de l’aeroport d’El Prat, sigui pel projecte de Hard Rock, a la província de Tarragona, per a molts compatible amb Port Aventura. Molts dels contraris, se’ls miren i els ataquen des de posicions còmodes de funcionaris o amb llocs de treball ben remunerats, que no necessiten de llocs de treball, com sí els fan falta a milers de joves que no en troben. Privilegiats contra necessitats. Res de nou, com hem comprovat al llarg de la història.

BUITRES AL ACECHO, EN TODAS LAS INSTITUCIONES. No conozco personalmente a Leire Díez, ni al pequeño Nicolás, ni a cientos otros que como ellos han pululado por todas las instituciones del país, a lo largo y ancho de la geografía española, durante años, incluso siglos. Todos los que hemos ostentado cargos públicos, hemos conocido a multitud de personas de las más variadas características, que se nos acercaban para ofrecer sus servicios. Remunerados, por supuesto, incluso con descuentos y ofertas, imposibles de rechazar. Me asombra que muchos se asombren, de la existencia de personajes que acechan como buitres, a todo lo que huele a ganancias fáciles. Que las consigan o no, ya es otra historia, pero puedo relatar centenares de casos entorno a proyectos municipales, autonómicos o estatales. El objetivo y la técnica, es siempre la misma. Vivir del cuento, de la ganancia fácil. Y es que tenemos en España, multitud de holgazanes, aprovechados, caraduras, vagos y maleantes que pueden presentarse en cualquier institución, a ofrecer sus servicios. Si se tiene un poco de información, algunos contactos y suficiente verborrea, se pueden conseguir ganancias increíbles, en poco tiempo. He tenido encuentros , mantenido entrevistas, recibido correos, llamadas telefónicas y visitas inesperadas para ofrecer todo tipo de atractivos proyectos que supondrían creación de puestos de trabajo, impulso turístico, ganancias inmediatas, etc., para el pueblo, la comarca o la región. Una simple y pequeña comisión abriría las puertas del paraíso. Si esto pasa a un alcalde, ¿qué no pasará a un presidente autonómico, a un ministro o al presidente del gobierno? Entorno a las administraciones siempre hay quien piensa en cómo “vender su producto”, tanto si es inventado como real. Incluso hay quien quiere hacer negocio, presentándose como comisionista de alguien a quien no conoce. De todo hay en la viña del Señor. De aquí que me parezca increíble como algunos periodistas y medios de comunicación aceptan como verdaderos todo tipo de infundios que no tienen ningún fundamento real. Si quien es el objetivo no toma muchas precauciones puede caer en la trampa y creerse las mentiras de estos buscadores de negocio fácil. Todos los alcaldes recibimos ofertas de mascarillas y otros materiales sanitarios durante la pandemia, que tuvimos que investigar, para estar seguros de no caer en manos de desaprensivos. No fue fácil, porque cuando hay urgencia, hay trámites que se acortan y no hacen saltar las alarmas. De aquí la necesidad de colaborar con otras administraciones para evitar ser engañados. Pero, vuelvo al principio. Dar credibilidad a una persona como Leire Díez, interesa a todo aquel que pretende dañar al gobierno, y con él al partido. ¿Hasta dónde llegó en sus tejemanejes? Esto lo debe investigar y aclarar la Justicia, sin más demoras ni filtraciones interesadas venga de la UCO o de medios de comunicación poco fiables. Todo lo demás hay que ponerlo en cuestión. Y lo mismo con otras informaciones del trio “calavera”, bajo el expediente de Koldo García. Llevamos meses, muchos meses en que suben y bajan los supuestos cobros corruptos, pero todavía no tenemos la lista de patrimonio, cuentas bancarias, y detalles concretos de todo lo que se investiga. ¿Por qué esta lentitud? ¿Por qué no tenemos acciones y actuaciones más concretas? ¿Tiene alguien interés en alargar, por alargar, las investigaciones? A todos los ciudadanos nos interesa aclararlo todo y llegar lo antes posible a juicio para saber las fechorías cometidas y recibir el justo castigo. Termino. Comprendo el interés de PP, VOX y otros, en aceptar todas las invenciones y conexiones con el gobierno y el partido socialista. Es el momento en que todo vale, pero es infantil y desconocedor de la realidad, la existencia de un mundo paralelo a todos los gobiernos, en el que se inventan, se crean y se gestionan multitud de historias, sin ninguna participación real de cargos institucionales ni del partido. Y nada mejor para demostrarlo que esperar que la Justicia justa, haga su trabajo con la celeridad debida. Entonces veremos qué hay de cierto y qué de inventado.

QUAN LA FAUNA NO ES GESTIONA BÉ. Sol passar que quan arriba un Govern amb ganes d’actuar sobre tots els àmbits i sectors, li cauen responsabilitats i peticions que portaven anys, en el bagul dels records. Estem en plena operació contra la PPA (pesta porcina africana), després d’haver-la trobat en uns quants exemplars de porcs senglars, dintre la zona del Parc de Collserola. La resposta ha estat immediata amb mobilització de tots els mitjans disponibles, d’aquí i de fora. Si disposem d’una UME ( Unitat Militar d’Emergències) s’ha de fer servir i mostrar que no només està per apagar incendis o lluitar contra danys climàtics, sinó també disposa de serveis contra epidèmies i altres desastres biològics o químics. Es una unitat multi funcions que alguns van criticar quan el president Zapatero la va crear, i ara és copiada per múltiples països, arreu del món. Tornant al tema, dono algunes dades extretes d’informes que m’arriben, en funció de càrrecs que he ostentat. Es calcula que a nivell d’Espanya, hi havia l’any 1990, una població d’uns 200.000 porcs senglars. Doncs bé, l’any passat (2024) la xifra havia augmentat fins 1,3 milions. Sí, sí, heu llegit bé, un milió tres-cents mil exemplars. Pel que fa Catalunya, el càlcul se situa entre els 200 i els 250.000, sent la província de Girona on hi ha més abundància. De totes maneres, en les zones properes a les grans ciutats, hi ha 15 exemplars per quilòmetre quadrat, quan la UE recomana entre 2 i 4. Aquestes xifres, ja mostren les desproporcions, i també la manca de gestió adequada, des de fa molts anys. Com en tot, el que no s’ha fet en el passat, toca fer-ho en el present. Afegeixo una darrera xifra, procedent de la meva experiència diària, en tant que habitant en una zona rural, responsable d’un ajuntament, durant uns quants decennis. El poble ,com tants altres del voltant, han tingut la caça del porc senglar, com una de les activitats habituals, al llarg de la vida, passant de pares a fills, coneixements, tradicions i usos; a més d’escopetes i gossos ensinistrats. Doncs bé, si anys enrere, en una setmana es podien caçar una dotzena de peces, ara poden arribar a les quaranta o cinquanta. Precisament, un dels grans reptes de totes les societats de caçadors, i amb elles del propi Govern és com donar sortida adequada als milers de tones de carn que suposen aquestes caceres. Aquí encara es consumeix poca carn de caça, de manera que molta va a l’exportació, però pagant a preus irrisoris als caçadors. Hi ha en marxa una campanya del Govern per a fomentar el consum d’aquesta carn. En altres països, és molt habitual trobar restaurants especialitzats on se’n pot menjar tot l’any. I bé, arribats on som, toca emprendre canvis considerables per fer els deures que no s’han fet, en els darrers decennis. I s’han de fer tots alhora, per evitar la repetició de situacions com la que tenim. Una, és facilitar la feina de les societats de caçadors. Totes, es troben amb massa burocràcia i poc reconeixement. Hi ha problemes de relleu, en gairebé totes. Un cert menysteniment i fins i tot criminalització, no els hi ha fet cap bé. Deixo clar que no sóc caçador, però conec i reconec la indispensable feina que fan, a més de gaudir d’una activitat necessària, com podem veure. S’han de fer campanyes, com la d’ara, per donar a conèixer els perills de les sobre poblacions de fauna salvatge, perquè pot produir aquests danys. I ara parlem de porcs senglars, però un altre dia parlarem de conills, cabirols o cérvols. Totes les masses piquen, i la bona gestió suposa regular creixements i sosteniment, com perquè no esdevingui negatiu per a les persones i altres animals, domèstics o no. No s’ha fet en el passat, toca fer-ho en el present.

SOUS PÚBLICS, SOUS PRIVATS. Fa pocs dies, tots els mitjans de comunicació van oferir, el llistat de sous, de totes les alcaldies d’Espanya, en un exercici d’informació pública i transparència. Aprofito per recordar que aquestes dades estan disponibles al llarg de tot l’any, des de fa ja molt de temps. Si algú se’l mira detingudament, veurà unes xifres que com tot a la vida, alguns hi voldran veure sous elevats, i altres, molt per sota dels que rebrien en el sector empresarial. També vull recordar que hi ha uns quants milers que no cobren res. Es a dir, no tenen sou fixat, i només reben algunes indemnitzacions per assistència a comissions, juntes de govern i plens municipals. Espanya, amb 8.132 ajuntaments, dels quals 947 estan a Catalunya, té un munt de pobles petits o molt petits, la majoria dels quals es troben en aquesta situació de no disposar de sou, i tenir només algunes compensacions econòmiques, en funció de reunions concretes. I alguns, ni tant sols això. Es complicat regular sous públics, amb aquestes enormes diferències de grandària i disponibilitat financera, tenint en compte que els sous municipals surten de les arques municipals. A Catalunya, és cert que existeixen unes aportacions de la Generalitat, destinades al pagament de sous de les petites alcaldies , acordades durant el primer dels Tripartits. Tocaria revisar-les. Dit això, espero ningú s’hagi posat les mans al cap, a la vista dels ingressos del seu alcalde, perquè tots els sous, tots, son significativament més baixos dels que tindria si operés en l’àmbit privat. Només cal que comparin els pressupostos que gestionen, el personal que està sota la seva responsabilitat, i la dedicació. Els tres apartats, expliquen el seu sou. Parlo, fent referència a tots els qui en disposen, considerant que hi tenen tot el dret, i que haurien de ser millor tractats, econòmicament parlant. També, vull recordar una situació paradoxal com és que quan un alcalde plega, no té dret al subsidi d’atur. Es una anomalia no corregida, malgrat fa més de trenta anys que l’estem denunciant i reclamant. Però, tornant al principi, alguns es preguntaran, perquè accepten aquesta situació ? Doncs, per vocació, la immensa majoria. Alguns, potser no trobarien encaix adequat en l’àmbit privat, però un bon alcalde, ben format i preparat, és un alt directiu, capaç de gestionar les finances i alhora coordinar personal i serveis molt diversos. Anys enrere, davant la dispersió de sous existents, es van acordar uns trams orientatius de sous, per tal d’evitar aquella disparitat. Ara, entre uns municipis i uns altres, les diferències son mínimes. I reitero que en la majoria de casos, convindria la seva millora, vista l’entrega, dedicació i responsabilitats a que obliga el càrrec. I per descomptat, han de tenir dret al subsidi d’atur. Es injust no haver resolt aquest tema, en els quaranta-sis anys de democràcia municipal que portem.

GÓSOL ,AMB MIRADA PAUSADA. El passat mes de juny, vaig publicar un article a R7, en el qual exposava les gestions fetes, per l’equip de govern de l’ajuntament de Gósol ( independents, recolzats pel PSC) durant els mandats de 1995 – 2003. Parlo d’intentar resoldre la disfuncionalitat territorial que suposa estar a la província de Lleida, i tanmateix formar part de la comarca del Berguedà ( Barcelona ). Per a alguns pot semblar poc important resoldre aquesta situació, però és cert que produeix un gran nombre d’enrenous i perjudicis. Ara bé, dit això, ningú es pensi que la solució és fàcil i ràpida. Ni una cosa ni altra. Es de llarg recorregut i alta complexitat, ho vam comprovar en aquells anys, en els quals m’hi vaig implicar en tant que Diputat al Parlament de Catalunya. Fetes les oportunes consultes, tràmits i gestions, vam comprovar les dificultats per arribar a l’objectiu desitjat, i ho vam deixar córrer. Molts anys, més tard, en aquest 2025, l’equip de govern d’ERC, amb l’alcalde Rafael López al capdavant, ha considerat que ho pot aconseguir i així ho ha manifestat als gosolans, i amb ells als mitjans de comunicació que li han demanat. El primer pas, ha consistit en convocar una Consulta, demanant si es vol pertànyer a la província de Barcelona, en comptes de la de Lleida. Els resultats, fruit d’aquesta consulta del passat dia 7 de desembre, han estat els següents: d’un cens de 198 persones amb dret a vot ( des dels 16 anys, en endavant), han votat 100 ( un 50,5%). D’aquests votants: 88 , han votat a favor i 12, en contra L’alcalde, va considerar un gran èxit aquest resultat, i va prometre l’inici dels tràmits per a donar-li compliment. Fins aquí els resultats, i tot un munt de pronunciaments i articles en els mitjans de comunicació donant per fet, el canvi de província, com si fos d’una gran simplicitat i rapidesa. Torno a remarcar que ni una cosa ni altra. D’entrada, animo a fer una altra lectura dels resultats, perquè segur que aquesta altra lectura, estarà present en els tràmits i gestions a venir. Si d’un cens de 198 votants, només en voten 100 (50,5%), vol dir que no s’ha estat capaç de mobilitzar una gran majoria d’habitants. Davant una consulta “històrica”, l’esforç per aconseguir una participació “històrica”, hauria d’haver estat el gran objectiu de l’equip de govern. Ells la consideren suficient. En tot cas, no es pot dir hagi estat massiva. Seguim. Si han participat 100, i 88 han votat a favor, vol dir que aquests representen el 44,44% del cens total. I que si sumem els 98 que no han participat, als 12 vots negatius, resulta que un 55,55%, no han considerat important la consulta o hi han votat en contra. Es a dir, hi ha un nombre superior de no participants i amb vot negatiu, respecte dels vots favorables. No veig com a satisfactori el resultat, perquè davant un tema rellevant com aquest, la participació hauria d’haver estat molt més alta, i els favorables haurien d’haver superat àmpliament la majoria absoluta. No s’ha aconseguit ni una cosa ni altra. Els resultats amb mirada pausada son aquests. Qui vulgui llegir-los d’una manera, pot llegir-los d’una altra, i no és el mateix anar a buscar acords, amb uns resultats que amb uns altres. A partir d’aquí, vull recordar que de disfuncionalitats territorials n’hi ha una vintena a Catalunya i un centenar en el conjunt d’Espanya. Els primers tràmits els auguro fàcils, però tanmateix llargs, perquè a cada pas s’ha d’obrir terminis per presentació de recursos. Si n’hi ha algun, tot s’allarga, però serà en el moment d’arribar a la taula del Consell de Ministres, on el tema comporta temps i gestions per aconseguir que el projecte de Llei Orgànica, arribi a les Corts Generals, amb suficient coneixement i contactes com per aconseguir sigui votada per una majoria absoluta dels seus membres. Es un repte de primer ordre que pot semblar fàcil d’explicar però és enormement difícil d’aconseguir. D’aquí un any, en tornarem a parlar.

FER FRONT A COLÒNIES DE GATS I COLOMS? Quan els depredadors naturals desapareixen o no son suficients per a controlar el creixement de determinades espècies, es produeix un problema difícil de solucionar. Problema que s’afegeix a un increment de les sensibilitats vers la manera de controlar les colònies amb dificultats afegides quan hi ha persones que lluny de col•laborar en la reducció, ho fan en direcció contrària. Ara i aquí, aquest és un dels problemes de la majoria de pobles i ciutats. I remarco el terme: pobles, fins i tot els més petits, perquè ha vingut per quedar-se. A dia d’avui, els ajuntaments han de fer front a una problemàtica, mai imaginada que costa molts esforços i diners per a portar-ne un control amb un mínim d’èxit. I és que com en tot, uns pocs animals no fan cap mal, però quan es concentren per dotzenes o centenars, esdevenen un problema d’higiene i seguretat pública. Les decidides i cruentes solucions d’abans, ni s’admeten ni son factibles. Toca buscar-ne d’altres que alhora siguin decidides, factibles i econòmicament sostenibles. Difícil suma de factors que , de moment, no troba solucions ideals. Ara, parlo de gats i coloms, però en altres indrets, podria afegir-hi la cotorra argentina, o algunes altres aus que han trobat llocs adients per a reproduir-se i trobar aliments per fer-hi estada, ja no provisional, sinó permanent, amb els problemes que comporta. Toca, doncs, posar partida en tots els pressupostos anuals, destinats a rebaixar poblacions, i alhora trobar empreses dedicades a aquestes feines. Fàcil de dir, difícil de trobar. En el cas dels gats, es demana la col•laboració de protectores d’animals, la majoria de les quals no tenen suficient personal ni mitjans tècnics i materials com per anar, de poble en poble, a posar gàbies per a poder capturar gats, emportar-se’ls per esterilitzar-los i buscar qui els adopti. Com que el ritme és frenètic el que al final proposen, és retornar-los al poble fins que per edat desapareguin o algun depredador se’n faci càrrec. Tothom pot imaginar que el mateix que passa amb els gats, passa amb els coloms, en un cercle de mai acabar. Aquestes dues espècies son increïblement fèrtils com per multiplicar la seva presència, en ben pocs anys, de manera que cal començar d’immediat quan es detecta la constitució d’una colònia, i no parar fins que la seva xifra sigui raonable. El terme raonable la posen els tècnics, però sempre està en discussió. I, a més d’actuar, les protectores o empreses expertes, s’ha de fer una llarga i difícil campanya de conscienciació, per evitar que algunes persones deixin de donar-los aliment. I puc assegurar que la situació esdevé molt complicada, quan algunes creuen tenir-hi dret i alhora els suposa una distracció o justificació per raons de vida i ocupació de temps lliure. Explicar els danys que produeixen els gats, en altres espècies, o les pudors i brutícia que deixen els coloms, no son arguments prou convincents, de manera que al final toca sancionar aquestes conductes. I aquí arriba una altra controvèrsia. Hi ha qui ho entén i hi ha qui s’hi oposa, perquè mai n’ha sortit perjudicat. Com en tot, és fàcil criticar de lluny i sense coneixement de causa, en comptes d’estudiar els danys que causin. Així estem, en ciutats, però també en pobles, fins i tot en els més petits.

JUBILACIÓ ACTIVA. Si mirem enrere, la majoria dels qui estem jubilats, no hauríem arribat a les edats que tenim, 30, 40 o 50 anys enrere. Només hem de recordar les edats en les que vam perdre els nostres pares i avis, per donar-nos compte de l’allargament de les nostres vides, fins el punt de que l’esperança de vida per aquest 2025, és de 84 anys. Una de les més altes del món. Els estudis ens diuen que l’esperança per a les dones se situa en els 86,3 anys, i la dels homes en 81,1. Doncs bé, no solament estem parlant d’aquest allargament sinó que es preveu ampliar-lo, en els propers anys. Em permeto recordar que tenim més de 3.000 persones que han superat els 100 anys. Una edat que fins fa quatre dies es considerava impossible. Ara, segur que algun o altre dels estimats lectors, coneix algun home o dona, que els ha superat, ni que sigui per poc. Vaig al tema. Si la jubilació ens arriba, en un moment encara dolç per a fer activitats, tinguem clar que quantes més en fem, millor per al cervell i el físic, en general. Bé, com sempre, amb seny. No cal trencar barreres i voler fer el que no s’ha fet durant la vida activa laboral, però mantenir activitat, és essencial en tots els aspectes. I aquí és on volia anar. Si estem en condicions, és bo apuntar-se a unes quantes activitats que ens permetin sortir de casa, i socialitzar que vol dir parlar, jugar, ajudar, col•laborar o participar en el que sigui, allà on sigui. I si de col•laborar i participar parlem, res millor que aportar el nostre gra de sorra a qüestions socials, culturals, de lleure o d’oci. Personalment, no m’agrada dir que sóc jubilat, sinó pensionista, per deixar clar que continuo actiu en diversos àmbits i sectors. Mai he imaginat una vida contemplativa, passiva, inactiva. En absolut. Hi ha un munt de coses per fer i de gent per ajudar, de manera que dedicar unes hores i dies, a causes socials, és una via per retornar a la societat, el que aquesta m’ha donat. Fa prop de 25 anys, vaig decidir treure unes poques hores a la setmana, per dedicar-me a activitats socials, en tant que voluntari de Creu Roja. La primera feina que em van donar, vist el meu currículum, fou donar classes de català a immigrants, procedents d’arreu del món que vivien a Berga i comarca. Per aquelles classes, van passar unes 850 o 900 persones Ara fa deu anys, Creu Roja va obrir el Centre Internacional de Protecció a Refugiats, a Berga i vaig canviar el català pel castellà, perquè molts es queden a Catalunya, però altres poden anar arreu d’Espanya. En aquests deu anys, dec haver ensenyat el castellà a unes 450 o 500 persones. I aniré fent, mentrestant el cos i el cervell aguantin. Produeix una gran satisfacció constatar que dedicar tres matins a la setmana, permet ajudar de forma essencial, a trobar feina i emprendre una nova vida, aquí. A banda d’aquesta feina, fa molts anys publico cinc articles a la setmana, en diversos mitjans de comunicació i alhora assessoro alcaldes i regidors de la Catalunya central, aprofitant els meus quaranta anys a la sala de màquines d’un ajuntament. I sí, després faig activitats més pròpies dels que es diuen jubilats, com anar a caminar, llegir molt, escoltar música o practicar ioga, i anar al cinema. Perdoneu aquesta descripció personal, però és per animar als lectors jubilats / pensionistes, o a prop d’esdevenir-ne que hi ha un munt d’activitats a l’espera de voluntaris. En el meu cas, dono classes, però és que a Creu Roja hi ha una vintena d’activitats de tota mena que necessiten qui les dugui a terme. Però, també hi ha un munt d’altres ONG, entitats locals, clubs, associacions, ets, en les que es pot donar un cop de mà. En resum, donar és rebre i segur que ens allarga la vida i ens la fa més satisfactòria.