Joan Roma

COHERÈNCIA I DIGNITAT. La vida d’un partit polític, és la suma de multitud de vides i moments, alguns quotidians, altres històrics. Ahir, dimarts 3 de novembre, vàrem viure un moment històric. La compareixença del Ministre de Transports, Òscar Puente, formarà part del bagatge col•lectiu del partit socialista, i amb ell, de la democràcia ben entesa. Assumir responsabilitats, donar explicacions, proposar millores, i finalment, deixar el càrrec com a mesura de dignitat i coherència amb el projecte, amb tots els afectats i amb el país, en general. No tots som iguals, i en efecte, el partit socialista al llarg de la seva història ha donat múltiples exemples de dignitat, coherència i valentia. Els qui tenim o hem tingut càrrecs institucionals, som més conscients de l’autèntic infern pel que ha passat i passa Òscar Puente. Son els pitjors moments de la seva vida, després d’haver-ne passat altres de similars, tant sols uns mesos abans. Hi ha qui creu que el càrrec aporta duresa i insensibilitat, davant les tragèdies. En absolut, si la persona és humana, responsable i sensible com ha mostrat i demostrat el company Puente. La compareixença va ser llarga, prolífica, detallada en tots els extrems. Dura pel que significava de pèrdues humanes, i dura perquè alguns opositors creuen que la seva missió és destruir la persona, el càrrec, i no buscar informació o trobar solució per a futures ocasions. En matèria de seguretat, mai podem proclamar la impossibilitat de fallades. Poden ser-hi per la part tècnica i per la humana. El risc zero, no existeix. En les seves explicacions hi hagué un munt de dades que demostraven les inversions fetes, les innovacions introduïdes, l’atenció posada en la seguretat en tots els apartats.... i malgrat tot, la tragèdia ha estat enorme, irreparable per a les 69 persones mortes, i per als qui han quedat afectats, amb major o menor grau. Al final de les explicacions, després d’una setmana de malson, exposà amb tranquil•litat i serenitat la decisió presa. I la portava escrita. Cap improvisació, cap aportació poc meditada, per deixar clar el missatge cap al partit, cap al govern, però sobretot cap a la societat, cap al país sencer. Els interessos personals, les ambicions, sempre han de supeditar-se al projecte general, al del país. Es el que ha fet. Per als qui portem anys, molts anys, en el partit, ens quedarà per sempre aquesta compareixença i la podrem exposar , en tot lloc i moment. N’hem tingut altres en el passat, però poques amb aquesta intensitat i exemplaritat. Estic segur que tots ens en sentim profundament orgullosos i serà un incentiu més, per a entrar en campanya amb la vista posada a continuar el camí marcat per ell, i per evitar l’entrada d’uns partits i polítics que en res s’hi assemblen. Toca, doncs, mobilitzar-se i animar tothom a expressar amb el vot, l’aposta per la política seriosa, amb ideals clars, i sempre, sempre al servei de la ciutadania. Especialment la més desvalguda.

ESTUDIAR PER RECTIFICAR. Portem ja uns quants mesos per no dir anys, en que el canvi climàtic ens mostra el seu poder destructor. Ja no és excepcional volums d’aigua mai vistos ni imaginats, acompanyats d’altres fenòmens dels quals havíem sentit a parlar que passaven en terres llunyanes. Doncs, bé, ja els tenim aquí i tot indica que han vingut per quedar-se. Mirant els fenòmens i parlant amb alguns alcaldes queda clara la necessitat d’estudiar el que ha passat per emprendre mesures que evitin bona part dels danys. Fàcil de dir, problemàtic de complir perquè en alguns casos parlem de modificacions gairebé impossibles de dur a terme. I si son possibles, precisen d’ingents quantitats de diner. Ara, parlo més de les infraestructures, equipaments i serveis municipals que no estan preparats per aguantar eficaçment pluges intenses, vents molt forts, inundacions o copioses nevades. De tot hem vist, i de tot veurem en els propers mesos i anys. D’entrada, cal modificar alguns paràmetres que es fan servir a dia d’avui. Vull recordar que des de fa ja un bon nombre d’anys, s’ha prohibit posar equipaments en zones inundables. Els càlculs i estudis que s’obliguen a fer, comporten estudis i avaluacions fins cinc-cents anys enrere. Amb tot, en alguns llocs, caldrà fer noves previsions, vistes les intensitats de pluja caiguda en molt poques hores, i que col·lapsen els sistemes de desguàs. Dit això, hi ha la urgent necessitat de preveure en tots els pressupostos municipals, de les diputacions, de les CCAA, govern central i UE, partides extraordinàries per a actuar en previsió futura. En molts casos parlem de xifres immenses, terminis llargs i dificultats de tot tipus per a dur a terme aquestes obres, instal·lacions o modificacions. Els càlculs de desguàs de moltes xarxes de clavegueram s’han vist desbordades amb el perill de rebentar trams i per descomptat aixecar tapes al mig de carrers amb els perills que això comporta. La doble canalització , d’aigües brutes i aigües netes, s’està ja implantant, però estem molt lluny de tenir pobles i ciutats degudament servits, de manera que s’han d’activar nous projectes i noves obres per a fer-ho possible, el més aviat millor. Però, hi ha altres mesures, no tant complicades però sí delicades de dur a terme si alguns propietaris no son conscients del perill. Em refereixo a l’existència de milers, desenes de milers d’arbres dintre de pobles i ciutats, en jardins particulars que han deixat créixer de manera lliure durant anys, i han arribat a unes alçades i volums molt perillosos en cas de caure. Molts creuen que el gruix del tronc, o la situació, no els posen en perill. La realitat és que un esclafit, o simplement un fort vent acompanyat de pluja intensa, pot suposar el trencament de branques o el col·lapse, cap al carrer. A dia d’avui, tothom hauria de mirar que té al seu entorn que pugui suposar un perill. Des de teulades fins coberts, proteccions tèxtils o d’altres materials, poden suposar un greu problema quan les condicions es compliquen. He vist caure murs, aixecar teulades, trencar arbres centenaris o rebregar persianes, en un munt de llocs que fins aleshores no havia passat mai. Ara, ja ningú és capaç de fer prediccions ni assegurar resistències. Millor prevenir i no jugar amb foc, que vol dir no jugar amb cap element, lligat al canvi climàtic. I queda clar que tot el vist i patit, ha de servir per estudiar la manera de que no torni a passar o almenys no produeixi els danys causats.

RESPONSABILITAT I VALENTIA. Qui hagi tingut càrrecs de responsabilitat sap com de dures poden ser les conseqüències d’un error, un incident o un accident. Aquests dies som molts, molts, els qui pensem en tots els familiars de les víctimes de l’accident d’Urda. Aquesta catàstrofe ens marcarà de per vida, com ens han marcat altres de recents o més llunyans. Portin el nom d’Adamuz, Angrois, metro de València, o altres. La seguretat total no existeix, per molt que es supervisi, controli i s’instal·lin tota mena d’instruments, senyals o mesures. S’avança en molts aspectes, però sempre hi ha un factor o diversos que junts o per separat causen efectes que poden arribar a ser catastròfics, com és aquest cas més recent. Es terrible veure les imatges i terrible és, haver d’afrontar les conseqüències. Primer pensem en les víctimes i tot l’entorn seu: familiars, amics, coneguts, ...però també penso en els responsables tècnics i polítics que han de fer front a investigacions, estudis i reflexions de com ha pogut passar, i al mateix temps, assumir propostes i decisions com perquè no torni a passar. Almenys en similars circumstàncies. I en aquests pensaments, hi entra el Ministre Óscar Puente. No el conec personalment però si n’he seguit tota la seva trajectòria, al front del Ministeri. L’he seguit, com ho he fet amb tots els Ministres del ram, perquè son els de més exposició pública, per les responsabilitats que ostenten i per la seva directa vinculació a la vida quotidiana de la majoria d’espanyols. No en va tenen a les seves mans decisions sobre inversions que poden impulsar o retreure activitat, en múltiples llocs del territori nacional. Pot agradar més o menys el seu estil, les seves maneres i les seves diatribes, però ningú li pot negar l’enorme dedicació a la feina i l’immens coneixement de totes les competències que van amb el càrrec. L’he llegit, l’he escoltat i l’he vist confrontar propostes i crítiques amb tècnics i polítics de tots els nivells, i francament ha demostrat un nivell com a pocs altres he vist. El poso entre els tres millors preparats, de la vintena que hem tingut, des de la recuperació de la democràcia. Aquests dies s’està debatent si hauria de dimitir o ser cessat. Ho debaten els qui més l’han criticat, però admiro la seva resistència i la seva valentia. Per responsabilitat, li toca fer front a les conseqüències de l’accident, donar tota la informació disponible, investigar i estudiar els possibles errors, per a trobar-hi solució. Ningú podrà dir que tant en aquest cas, com en el d’Adamuz no hagi estat al peu del canó des del primer moment. Ningú podrà negar la seva transparència i dedicació. I encara menys la seva sensibilitat i resistència davant un drama com aquest. No seria de cap utilitat la seva renúncia i no estic d’acord en que hagi perdut confiança. Precisament les seves explicacions i compareixences donen seguretat en arribar fins els darrers detalls. Es pot entendre que la oposició demani la seva renúncia, per a tot seguit, demanar la del president, però en moments de crisis toca fer-hi front, en comptes de marxar a casa. La responsabilitat i valentia es demostren entomant els problemes per evitar la seva repetició. I ha de ser dur, molt dur, viure aquesta realitat. Només persones fortes, amb els ideals de servei molt arrelats, son capaços de sortir-se’n. No ho dubti ningú.

EL GREUGE PERMANENT. Passats els anys del procés hi ha qui aspira a veure el PP i VOX en el govern central, confiant en que les seves decisions i polítiques tornin encendre els ànims dels catalans i revifin les aspiracions d’independència. Son els mateixos que busquen greuges permanents, en qualsevol acció o activitat, duta a terme, per algú que pugui representar l’Estat o el Govern central. L’acció d’un policia, d’un funcionari qualsevol, en un lloc qualsevol, fent comentaris inadequats o clarament ofensius vers la llengua catalana, les tradicions o costums nostres, poden justificar emprendre protestes, arreu el país, fent d’un cas individual, una acció col·lectiva. Ja no es busquen grans objectius ni propostes. Simples reaccions, a conductes rebutjables. I sempre, sempre, hi ha qui busca la confrontació d’aquella banda, a l’espera de produir una reacció d’aquesta. Es el joc dels disbarats portats a la vida pública i col·lectiva en que ningú té a guanyar i tots tenim a perdre. Es evident que s’ha d’exigir respecte, en tot lloc i moment, per a tot el que ens representa, sigui la senyera, la llengua, la cultura, costums i tradicions. Ho hem d’exigir per nosaltres, com hem de fer el mateix per a les dels altres. Dit això, si mirem enrere i valorem la vida d’aquests darrers anys, podem constatar uns avenços enormes cap a la normalització. I entenc per normalització, la vida quotidiana, viscuda amb ple respecte per a tot el nostre bagatge, sense deixar-lo entrar en cap confrontació estèril, amb altres. Mai hem de refermar la nostra identitat, en contraposició a una altra. Queda clar que hem de fer tots els esforços possibles per salvaguardar el llegat rebut, i transmetre’l a les generacions futures, de la millor manera. Es lògic protegir i incentivar el coneixement i la pràctica del català, però no per això hem de menystenir o culpar el castellà d’algunes deficiències o pèrdues tingudes. Les llengües no tenen culpa de les vicissituds de la història. En matèria de llengües, segurament per haver viscut set anys a Suïssa, tinc molt arrelada la idea d’aconseguir que tothom domini tres o quatres, començant per la pròpia. Així, doncs, no busquem culpables al descens de l’ús del català, sinó cerquem solucions, mitjançant incentius i facilitats perquè sigui apresa , llegida i parlada. Tenim un llarg camí per recórrer, en alguns aspectes molt diferents, del que ha estat, fins ara. En quan a accions i incomprensions, s’ha de ser ferm, però sense caure en provocacions ni greuges que, sovint, son buscats per provocar reaccions que puguin produir distanciaments i lluites estèrils. Al llarg de la història n’hem tingut a centenars, i ara mateix, veiem com en alguns partits hi ha un enorme desconeixement, junt amb menyspreu, més propi de la ignorància que fins i tot de la mala fe. Escoltar segons quins comentaris sobre ensenyament, promoció i ús de la llengua i cultura catalanes per part del PP i de VOX, produeix preocupació i rebuig, però en comptes de respondre amb similars arguments, el millor és tenir les idees clares i sumar esforços amb partits i col·lectius que miren endavant i no es deixen provocar per aquestes accions i actuacions. Venim de lluny i anem fent camí, sense que el seny, entorpeixi la fermesa. Sincerament crec que el Govern Illa actua sota aquest principi, i els resultats obtinguts son prou substancials com per desitjar continuar-los.

EL PP, VENDE CATALUÑA ,A VOX. Y, a precio de saldo. En una negociación totalmente opaca, a ritmo frenético, el último día para presentar candidaturas al Senado, los catalanes nos enteramos de un acuerdo, mediante el cual el PP no presenta candidatura al Senado en Girona ni en Tarragona. Realmente increíble. Que un partido, de Estado, deje dos provincias catalanas sin ningún candidato, no era imaginable. De hecho, no lo ha sido nunca hasta ahora. Siempre, siempre, el PP se había presentado en todas las provincias de España, precisamente para remarcar su papel global de buscar representar a la totalidad de los españoles. Resulta que en dos provincias españolas, los votantes del PP no encontrarán papeleta suya. Si acaso quieren votar a algún candidato, próximo a sus tesis, será a VOX. No sé quién ha imaginado, negociado y pactado semejante bodrio, pero supone una clara bofetada a los votantes del PP. Si con ello creen avanzar en resultados, les auguro incluso un voto de castigo a las listas del Congreso, en estas dos provincias. Todo ello contradice las expectativas que se había marcado el PP de Cataluña. Quieren salir de sus malos resultados para colaborar al éxito que pretenden conseguir en el resto de España. Pero, si en vez de reforzar candidaturas, retiran dos del Senado, qué credibilidad tienen? Voy a recordar los resultados de las últimas elecciones generales (2023). Congreso de diputados: 19 PSC, 7 Sumar, 7 ERC, 7 Junts, 6 PP, 2 VOX. En el Senado: 12 PSC, 3 ERC, 1 Junts. Es evidente que los resultados son pobres, muy pobres y es lógico pretendan incrementarlos para contribuir eficazmente a un cambio, a nivel general. Para ello han elegido al alcalde de Badalona como cabeza de lista por Barcelona. Los resultados darán cuenta de la equivocación. Es una imagen poco entusiasta, demasiado escorada a su ámbito local, sin auténtico peso a nivel nacional de Cataluña. En las otras provincias sus candidatos tampoco son para tirar cohetes. Pero, lo más grave es haber negociado esta decisión directamente en Madrid sin dar voz ni voto a Cataluña, en una muestra más de un sucursalismo de manual. Total y absoluta dependencia de Madrid, en un tema que desarbola el discurso del PP catalán. Es imposible hacer una campaña con un mínimo de autoridad. Ir a cualquier debate va a ser un auténtico vía crucis para todos los candidatos. ¿Cómo explicarán no tener candidatura propia en dos provincias? ¿Cómo pedirán el voto en estas dos provincias si nadie podrá votar PP? Vuelvo a repetir lo dicho en anteriores artículos, en estas mismas páginas: ¿quién está al mando de la campaña electoral? ¿Quién coordina a los candidatos y quién programa los contenidos? Es que cada día salen mensajes contradictorios, rectificaciones y críticas a decisiones del gobierno, sin ninguna base sólida. A día de hoy, nadie puede explicar los 10, 20 o 30 puntos concretos del programa del PP. Supongo que no se exponen porque no se tienen. En definitiva, la precampaña avanza y va mostrando las fortalezas de unos y las debilidades de otros. Hemos pasado de los rumores sobre listas, a tener las candidaturas publicadas. Francamente, las negociaciones del PP han tenido más de entrega y sumisión a VOX que de pulso por el relato y los nombres. Si se pretendía marcar y remarcar la independencia propia, VOX se ha encargado de demostrar otra realidad. Los dos son uno y el uno manda por dos. En Cataluña, más que en ninguna otra parte.

MITIFICAR EL PROCÉS. En multitud d’ocasions, al llarg de la història, s’han volgut transformar els errors, les decisions i les actuacions desastroses, en èxits, victòries o derrotes dolces, culpa dels opositors, adversaris o enemics, segons conveniència del moment. Es el que alguns pretenen fer amb el procés. No volen acceptar ,de cap manera, la pura i dura realitat del que es perseguia i de la desastrosa gestió que se’n va fer. Costa de creure el que vam viure, perquè la quantitat i gravetat dels fets, eren inimaginables, des del punt de vista democràtic. Després d’anys de treballs i votacions en el Parlament, en els quals vàrem establir les regles de joc, a nivell de Reglament i vàrem redactar i aprovar un nou Estatut d’Autonomia, no era previsible que uns anys després, una colla d’il•luminats vulneressin els fonaments d’una democràcia que tant ens havia costat assolir. Escoltar justificacions sobre el trencament de l’estat de dret, d’imposar decisions sense les majories preceptives, de no donar veu al nostre òrgan assessor( Consell Consultiu) , de vulnerar el propi Reglament del Parlament, així com l’Estatut d’Autonomia i la Constitució espanyola, suposa tenir un concepte totalment erroni de la democràcia, i anar per les vies de l’autoritarisme, revestit de popularisme elemental. Com sol passar quan les coses acaben malament, s’han de buscar culpes a fora. Mai es fan actes de contrició, ni reflexions sobre els immensos errors comesos, el principal dels quals era donar veu només a una petita part del poble català. Quan s’agafa la part pel tot, el resultat no pot ser altre que el desastre. I per molt que es vulgui vestir de victimisme, pels errors comesos per una altra part, mai pot justificar les culpes pròpies. I certament hi hagueren desviacions i abusos per part del govern central, però els de la part independentista, els varen superar àmpliament, amb greu perill d’un conflicte intern, evitat per la covardia d’uns i la prudència d’altres. Els qui ara volen celebrar una derrota, son ben lliures de fer-ho, però no vulguin implicar-nos-hi als qui ens vàrem mantenir fidels a la legalitat. Per part dels impulsors, hi ha una autèntica batalla per imposar un relat, totalment modificat, inventat i adaptat a la recerca d’una èpica que no existí. Per aquest motiu els qui vàrem patir amenaces, pressions i tota mena d’accions en contra nostra, pel simple fet de defensar la legalitat vigent, estem obligats a evitar construccions inexactes o edulcorades de la realitat. El procés es va fonamentar en enganys, vulneracions de la legalitat i maniobres per imposar uns objectius minoritaris, sobre una població molt superior que es va deixar de banda. Contra aquesta mitificació s’ha de ser clar i rigorós. Res millor que deixar per escrit i ben documentat la realitat dels dotze o quinze anys que ha durat. En el meu cas, sigui pels anys de diputat i d’alcalde – president, he publicat prop de cinc-cents articles, en els quals es trobaran fets concrets i detallats sobre la realitat del procés. Qui el vulgui estudiar, comprovarà les raons per les quals no es pot mitificar el procés. Va ser un greu error, mal conduit, pitjor gestionat i mal acabat.

DINER PÚBLIC PER ATACAR ADVERSARIS. Estic recopilant xifres molt diverses i disperses per poder informar, en un proper article, sobre una autèntica mala praxis política, més pròpia de tàctiques i tècniques caciquils que no pas d’un funcionament democràtic. Em refereixo a les ajudes, subvencions o aportacions de les administracions, al sosteniment dels mitjans de comunicació, públics i /o privats. Des dels inicis de la democràcia recuperada, es va plantejar la necessitat de sostenir els mitjans públics amb finançament públic. Lògic i indispensable per a poder garantir la seva supervivència i alhora garantir la seva objectivitat i imparcialitat. Aquest principi tant lloable, de seguida es va transformar en tensions i pressions per aconseguir fidelitat i tranquil•litat a l’hora de parlar del govern de torn. Es més, poc a poc, ja no solament es demanava suavitat en les crítiques a l’acció de govern, sinó convertir la informació en propaganda. Si algú vol veure i comprovar aquesta trajectòria només ha d’anar a l’hemeroteca de TV3 i Cat radio, en temps de Jordi Pujol. Res es movia sense passar pel sedàs de presidència, al mateix temps que s’engreixaven plantilles amb personal propi del partit. També fou un mestre a l’hora de les ajudes, subvencions i aportacions als mitjans privats per aconseguir submissió i fidelitat. Les xifres provinents dels pressupostos , van anar pujant fins esdevenir escandaloses. Ja en el seu temps foren motiu de grans crítiques i debats en el Parlament i en altres fòrums, però eren sempre la darrera partida a ser retallada. Doncs bé, aquelles vies han persistit i fins i tot s’han incrementat de la mà d’ajuntaments, diputacions, CCAA i Govern central. En alguns casos son finançaments transparents i objectius, però cada vegada més hi ha un elevat grau d’opacitat i descontrol. I, en conjunt parlem de molts milions, molts. Només a tall d’exemple, en un recent debat a l’Assemblea de Madrid, el portaveu de Més Madrid, va xifrar en 160 M( cent seixanta milions), el volum destinat a mitjans de comunicació per part de la presidenta Díaz Ayuso, des de la seva arribada a la presidència de la comunitat. Vaig haver d’escoltar tres vegades la xifra perquè és de dimensions mai imaginades, però és que parlava de 3 M per a Jiménez Losantos, de 2 M per a OK diario, etc. Es que s’ha de parar aquest malbaratament de recursos perquè tenen efectes desastrosos per una democràcia. Es compren voluntats, amb diner públic. Es creen mitjans amb diner públic, encarregats d’atacar els adversaris i inventar tota mena de mentides i falsedats per desprestigiar l’oposició i finalment es dediquen a fer propaganda a canvi dels favors rebuts. Si a la Comunitat de Madrid parlem de 160 M en 7 anys, de quines xifres estarem parlant quan sumem les altres CCAA del PP – VOX, a més de diputacions i ajuntaments ? Això, no pot seguir. Es un escàndol majúscul i una desviació de diner públic que no es pot consentir. Una cosa és ajudar als mitjans de comunicació, per renovar maquinària, digitalitzar-los , millorar-los o facilitar la seva difusió, i una altra és la compra de voluntats. En aquesta via ja no es tracta de tenir periodistes professionals sinó simples difusors de continguts, sense cap garantia de veracitat ni credibilitat. Un perill més per a la democràcia si aquesta gent arribés al Govern Central.

PER QUÈ NO COPIAR ELS FRANCESOS? No, no vull generalitzar, però sí copiar algunes coses que son realment envejables. Per exemple? Doncs, mireu, com berguedà que sóc, tinc accés gratuït al Túnel del Cadí, des del moment en que diversos alcaldes i diputats vam unir forces i ens en vàrem sortir, juntament amb la Cerdanya i l’Alt Urgell. Aquesta gratuïtat em permet anar molt sovint cap a l’altra banda: Cerdanya i Alt Urgell, però lògicament, també cap a França. No vaig molt lluny, però conec bé un bon nombre de municipis. I voltar vol dir mirar, contemplar, gaudir del paisatge, la gastronomia, la llengua, els costums i tot el que suposa. Doncs bé, sembla miraculós que passada la línia de frontera, desapareguin els guixots, grafits, amb totes les seves varietats. Murs nets, trens nets, edificis sense guixades ni vandalitzats. No tot és perfecte, però en aquest àmbit han aconseguit un èxit que ja m’agradaria poder-lo traslladar cap aquí. Però bé, feta aquesta introducció, em volia referir a una magnífica idea, molt ben aplicada en totes les carreteres principals, autopistes incloses, i en carreteres secundàries, fins i tot les menys utilitzades: àrees de pic-nic, arreu del país. Francament, envejo aquesta iniciativa que no som capaços de copiar, i encara menys dur a bon port. Pel que fa autopistes, és una joia saber que si et pares en una, en trobaràs una altra al cap de quinze o vint quilòmetres. Si una és gran i àmplia, pot ser que la següent encara ho sigui més, amb àmplies zones per la canalla, amb jocs , taules i en algunes, fins i tot dutxes per poder recuperar ànims i canviar vestimenta. I si això hauria de ser obligatori en totes les autopistes, no menys grat és trobar àrees en les carreteres de muntanya. No han pas de ser grans i amb serveis inclosos. Simplement, una petita zona d’aparcament i al costat 3 o 4 taules amb bancs per poder parar i menjar. Lògicament, també uns contenidors per deixar cada cosa al seu lloc, i continuar camí. I si es coneix una mica el territori, vas cap a vies realment poc transitades i trobaràs zones d’aparcament on deixar el vehicle i entrar en el bosc. I ja en el bosc, també hi pots trobar altres zones amb alguna barbacoa i unes taules per fer parada i fonda. Es lògic veure i trobar un munt de persones que aprofiten aquests equipaments per sortir de casa i anar a caminar, sigui el dia que sigui, a l’estiu o a l’hivern. Per què no ho copiem ? Ho he demanat moltes vegades i sempre em remeten a intencions futures. De moment, aquí en tenim molt poques i no sempre degudament mantingudes i equipades. Però, no hem de defallir. S’ha d’insistir i perseverar, però si volem que la gent vagi al bosc, ho ha de poder fer en condicions adequades. Deixar el cotxe fora, i entrar sabent què es pot o no es pot fer. I quan es vulgui fer parada i fonda, tenir llocs adequats, ben senyalitzats i ben portats. Un altre dia parlarem d’altres coses a copiar, però de moment aquesta em té meravellat, cada vegada que les faig servir.

LA DESASTROSA CAMPAÑA DEL PP. Lo he comentado en anteriores artículos. No comprendo la falta de coherencia y los continuos saltos de guion del PP, en sus ataques y réplicas al PSOE. Parece como si hubiera diversos asesores, técnicos y políticos, trabajando en salas separadas sin contacto entre todos ellos. Es que, sino no se comprenden los errores, fallos y contradicciones en muchos de sus candidatos, pero muy especialmente por parte de Núñez Feijóo. Y como era esperable, los primeros pasos dados por los gobiernos de coalición PP-VOX, están proporcionando munición de máxima relevancia, a Pedro Sánchez. Ver como se reducen ayudas a colectivos en dificultades, o se cortan subvenciones a medios de comunicación insumisos, e incluso se llega a resucitar la censura, da para poder emprender una campaña con múltiples ejemplos de lo que podría pasar, caso de que PP y VOX llegasen a sumar para formar gobierno. No es que se use la técnica del miedo al lobo, es que el lobo existe y muestra su ferocidad en todos los ayuntamientos y CCAA donde gobierna el PP. No hay que inventar nada ni hacer creer en teorías, es que la realidad supera lo imaginable. Y la realidad es tan cruda que amplios colectivos de votantes tienen que reflexionar mucho sobre su voto y convertirlo en el mejor remedio para evitar los daños posibles. La expectativa sobre el resultado va cambiando a medida que avanza el calendario y se van conociendo más y más casos de malas prácticas, corrupción y otros desmanes protagonizados por cargos electos municipales y autonómicos. Desde hace años, sigo atentamente los casos que afectan al PP, a lo largo y ancho del país, y no pasa semana en que no salga alguno, en algún lugar, más o menos conocido. Y claro, querer acusar al PSOE, de los más terribles casos, contrasta con la realidad pasada, pero también con la presente. Solo falta mirar los titulares de varios medios de comunicación serios para comprobar el grado de descontrol y falta de seriedad por parte del PP. Ante esta situación lo mejor sería callar, pero hay quien considera que la gente no tiene memoria o la tiene tan selectiva que solo lee los titulares propios y rechaza los contrarios. Cierto que esto pasa en determinadas ocasiones, pero no siempre. Y produce auténtica indignación escuchar a Miguel Tellado o Ester Muñoz, acusando a diestro y siniestro sin aceptar ninguna responsabilidad propia. No sé, pero vuelvo al principio. He seguido y he participado en todas las elecciones generales, desde las primeras, y nunca había visto un cambio de tendencia tan fuerte y espectacular como en éstas. Hay ganas de participar y hay ganas de parar lo que viene. Y se hace tan evidente el retroceso en todos los derechos que los resultados pueden ser mucho más abultados de los pronosticados por algunos medios de comunicación serios. No entro en valorar encuestas, hechas por encargo, con órdenes de modificar resultados, para que sean a gusto del consumidor que las paga. Estoy convencido de la remontada, porque la estoy comprobando en mi día a día, en Cataluña, pero con información sobre otros territorios del Estado. Y unas elecciones siempre se ganan por méritos propios, pero también tiene gran relevancia, los errores de los contrarios. Ahora y aquí son inmensos los del PP, arrastrado por VOX. Tiempo al tiempo.

NI AMAGAR LES SIGLES NI ELS CANDIDATS. Porto molts anys, molts, escrivint articles per a diversos mitjans de comunicació. He tingut sempre com a principi bàsic: “les opinions són lliures, les dades són sagrades”. Sempre he procurat informar-me per totes les vies possibles, sobre els temes que vull tractar i no posar mai, negre sobre blanc, coses que no hagi pogut comprovar o detallar. Es per aquest motiu que, a vegades, hi ha articles que han d’esperar dades que he demanat a organismes, institucions o particulars. L’objectiu és que em puguin discutir les opinions, però no, les dades que aporto. Dic això, a la vista de l’article d’opinió publicat, avui dissabte, 24 d’octubre, pel columnista de Regió 7, Xavier Gual, amb el títol “amagar les sigles o el candidat”. No opino sobre el que diu del PSC de Berga i les elucubracions que en fa, perquè les trobo poc ajustades a la realitat. El que m’ha sorprès és el desconeixement o mala informació sobre el que fou Progrés del Berguedà. Ho exposa com una mena de voluntat d’amagar les sigles socialistes, per aconseguir no sé quins objectius....Si un tema es desconeix és ben fàcil informar-se per les múltiples vies que hi ha, a dia d’avui. La creació de Progrés del Berguedà, fou per la via de la confluència de diverses candidatures independents progressistes que s’havien presentat a les primeres eleccions municipals, a l’abril de 1979. Al llarg dels dos o tres primers anys, un bon nombre d’alcaldes, van considerar important, coordinar les seves accions i actuacions, per a confrontar-les amb les candidatures de CiU, i alhora tenir representació pròpia, en el Consell Comarcal de muntanya. Fou així com les alcaldies de Gironella, Bagà, La Pobla de Lillet, Guardiola de Berguedà, Sant Jaume de Frontanyà, Cercs, i altres candidatures amb representació pròpia, en el govern o a l’oposició van donar d’alta en el Ministeri de l’Interior: Progrés del Berguedà, amb NIF propi i amb plena i absoluta independència. Es va elegir una junta de govern, en la qual se’m va proposar pel càrrec de coordinador. Durant anys la feina d’aquest partit fou intensa i extensa, podent parlar de tu a tu amb CiU que ostentava una majoria d’alcaldies, però que tenien clar que els grans temes havien de sortir de l’acord entre les dues forces polítiques. Quan els principals promotors i impulsors van deixar càrrecs, es va acordar la seva dissolució. La vida del PSC, a Berga i comarca, s’havia anat ampliant i reforçant, fins el punt que va poder prendre el relleu en uns casos, i en altres, no. Es així de senzill i planer, sense necessitat d’inventar res ni fer elucubracions sobre el passat o el present de la candidatura de Berga. El cap de llista, Marc Ortega, ho ha ben exposat, i segur ha estat ben entès per la majoria de berguedans i berguedanes.