Joan Roma

AJUDES TRANSPORT D’AIGUA. Fa pocs dies es va fer pública una llista de municipis que havien demanat ajuda per a pagar el transport d’aigua, en cisternes , durant el període que va de l’1 de gener de 2025, al 28 de febrer de 2026. En total, l’ACA, ha concedit 635.000 euros, a 48 ajuntaments. D’aquests, 19 a la província de Tarragona, 11 a la de Lleida, 10 a la de Girona i finalment 7 a la de Barcelona. Es evident que quan un ajuntament necessita ajuda se li ha de concedir, però a les alçades que estem, també tothom ha de tenir clar que les captacions, xarxes i instal·lacions complementàries han de ser planificades i preparades per als temps presents, pensant molt en els que venen. Ho dic perquè encara hi ha un gran nombre d’ajuntaments que disposen de captacions precàries, acompanyades de xarxes envellides i no prou preparades per a les necessitats d’avui dia. No solament a nivell de volums, sinó molt especialment de qualitat. Han quedat enrere els temps en que es podia improvisar. Ja no. Totes les entitats que subministren aigua de boca, han de tenir papers, instal·lacions i manteniment, posats al dia. Hi ha continues inspeccions com per impedir subministraments inadequats, i el consum, malgrat les campanyes d’estalvi continua augmentant, de manera que les petites empreses, públiques o privades, s’han de plantejar el seu immediat futur. Tinc clar que només l’agrupació de pobles, pot fer front a les necessitats en quantitat i qualitat de l’aigua de consum humà. La supervivència individual de les petites entitats o empreses de subministrament no tenen sentit, quan les exigències pugen, cada any que passa. També a nivell de captacions es fa molt difícil disposar de suficient quantitat quan el règim de pluges i sequeres s’alternen, sense possibilitat de compaginar-les. En aquests casos, només l’intercanvi de volums entre conques, pot fer possible un subministrament regular. A més, cal tenir en compte les fluctuacions de necessitats en municipis que poden tenir uns pocs habitants a l’hivern i multiplicar població a l’estiu, o l’inrevés segons siguin els seus àmbits i sectors d’activitat. Aquestes fluctuacions només poden ser gestionades si es disposa de prou elements com per compensar uns consums amb altres, entre municipis, més o menys propers. I és evident que només entitats o empreses d’un determinat volum es poden fer càrrec d’aquests subministraments, si creixen en dimensió i ingressos. Considero la via de les mancomunitats i els consorcis, la millor, per agrupar municipis amb les seves xarxes de subministrament. Han de poder disposar de suficients captacions com per donar servei al conjunt, intercanviant fluxos, segons necessitats. No és cap invent ni cap novetat perquè és el que s’ha anat fent amb multitud d’altres serveis. Qui no recorda tenir un abocador d’escombraries a cada poble ? O altres serveis que s’han anat agrupant en mancomunitats, consorcis o consells comarcals. Doncs bé, a la vista d’aquests ajuts al transport d’aigua en cisternes, han de poder-se resoldre per la via de disposar d’instal·lacions i xarxes suficients. Poden quedar algunes, en cas d’avaries greus o emergències, però no com alternatives habituals. Cal recordar que hi ha qui no ha fet els deures en matèria de captació i subministrament.

COMÍN, VOL VENIR CAMINANT. El procés, va ser protagonitzat per un munt de persones i personatges de la més gran varietat, molts dels quals no havien tingut cap rellevància en la vida privada ni civil. Si de cas, aprofitant moments i amistats, es van saber situar en llocs estratègics, des d’on volien marcar els camins a seguir. La figura d’Antoni Comín, forma part d’aquest ampli col·lectiu, si bé la seva cursa cap a la notorietat, va començar uns anys abans. Ser fill del gran i respectat Alfonso Comín, li va permetre entrar i situar-se en alguns cercles de moviments socials i polítics, des dels quals saltar a la política. Fou així com entrà en el moviment “Ciutadans pel Canvi”, plataforma de recolzament i impuls a la candidatura de Pasqual Maragall, a la presidència de la Generalitat. Aquella plataforma es va marcar unes dures incompatibilitats: només un mandat. L’objectiu, era facilitar el canvi a Catalunya. Una vegada aconseguit, tornarien a les seves activitats habituals. Però, ell esdevingut parlamentari, va considerar adient la seva continuïtat, de manera que va buscar una drecera, un revolt o si voleu un subterfugi, per seguir en el Parlament.La via escollida va ser afiliar-se al PSC, per així poder ser de nou candidat, fora ja de CpC. He de dir que la seva entrega, activitat i aportació no justificaven la seva continuïtat, en unes noves eleccions al Parlament. Entesa la situació, va saltar cap a ERC, i ja en aquest partit, fins i tot modificà els seus principis i assumí el càrrec de Conseller de Salut, temps més tard. I és que en el nou partit es va sumar a l’ independentisme amb el fervor dels nous adeptes, i vistes com anaven les coses, millor acostar-se i posar-se a l’empara de Puigdemont. D’aquí al salt cap a Junts, hi havia un petit tram, que va saber passar, fins el punt d’anar de candidat a les Eleccions Europees de 2019, amb Carles Puigdemont. Va repetir el 2024, amb un resultat, radicalment diferent, ja amb el nom de Junts. Va perdre 575.160 vots. Es va quedar amb 443.275, però a més, no ha pogut prendre possessió del càrrec, puix no havia anat a la Junta Electoral Central, a jurar l’acatament a la Constitució. Ha tingut altres càrrecs a l’ANC, també en el Consell de la República, etc, però sempre amb algunes actuacions més que discutibles. I fugitiu a Bèlgica amb Puigdemont i Puig, ara amb la Llei d’Amnistia ja plenament vigent, es disposa a tornar. I ho vol fer en olor de multituds, tot caminant. No ha aclarit si des de Bèlgica o uns centenars de metres per l’antiga frontera amb França. Em temo molt que serà aquesta segona petita passejada, punt i final d’una trajectòria que no deixa de ser una mostra de com singulars personatges, van intervenir en un procés independentista que no va acabar pitjor, per obra i gràcia de la covardia, per una banda i de la immensa prudència, per l’altra. La història va deixant clar el relat d’uns i altres. Per evitar lectures esbiaixades, he redactat no menys de cinc-cents articles, en aquests darrers quinze anys, en tant que diputat al parlament i alcalde- president. He considerat que és una bona via per evitar malentesos i mitificacions indegudes. NOTA FINAL: Segurament haureu llegit que Comín, abans de venir a peu, ha anat aquest dijous a Madrid, a presentar-se davant la Junta Electoral Central, per recollir l’acta de Diputat al Parlament Europeu. El que alguns mitjans de comunicació no expliquen és que per recollir-la, ha hagut de jurar acatament a la Constitució espanyola. Un acte que havia assegurat no faria...

LA GRAN ESPIFIADA DE RUFIAN. Hi havia una enorme expectació a Catalunya, però molt més en el conjunt d’Espanya, per veure quin seria el paper de Gabriel Rufián, de cara a les eleccions generals del 29 N. Durant anys, el seu paper ha estat d’un autèntic ídol d’audiències, en els programes que participava i a nivell de les Xarxes que difonien trams de les seves intervencions, arreu del país, amb desenes de milers de visualitzacions. De fet, aquesta difusió i aquesta entronització de la seva figura, tenia dues cares. La de facilitar i impulsar qualsevol projecte que volgués dur a terme, i la de dificultar segons quines maniobres, en funció de si potenciaven o perjudicaven, uns o altres. Tanta exposició mediàtica comporta perills evidents, però ell gaudia d’aquesta fama i aquesta idolatració, augmentant el seu ego, fins extrems poc prudents. Cadascuna de les seves intervencions suposava una actuació estel•lar, pròpia d’un actor de primer nivell, sabedor que totes les mirades estaven posades en ell, i ell no podia defraudar. Això, requereix molta preparació, encara que en alguns moments pugui semblar improvisat. No, no, cap de les intervencions era improvisada sinó llargament pensada, preparada i executada. I es feien directament en castellà, sense fer ús pràcticament del català, per evitar distorsions o espais en blanc o deformats. Un actor, ha de compaginar paraula, veu, gesticulació, mirades, pauses i tons. S’ha de reconèixer que domina l’escena i plana per damunt del Congrés dels Diputats com un esperit contradictori, com un predicador o un messies davant apòstols, seguidors o deixebles, estiguin a l’hemicicle o seguint la intervenció per ràdio, televisió o XXSS. Tenia clar el seu moment estel•lar i en treia el màxim rendiment. Durant anys, els mitjans de comunicació progressistes el treien com model de claredat, valentia i confrontació contra les forces del mal, encarnades en el PP i VOX. Deia les veritats del barquer, fent ús i abús de tots els atacs i improperis que es poden fer servir en un àmbit públic. I ho feia en les grans ocasions del Congrés, però , per descomptat també en les menys grans però prou importants i rellevants en comissió, sobretot en les d’investigació. Han estat tantes les seves intervencions i tantes les seves lliçons que tothom esperava d’ell: valentia i decisió. Es a dir, deixar les paraules per passar als fets. Tots els interessats en la política, esperàvem la reacció del seu partit, ERC i els moviments que seria capaç de fer per ajuntar forces i partits, i així, tots plegats plantar cara al gran perill d’una autèntica involució democràtica, de la mà del PP i VOX. El final ha estat pitjor de l’imaginat. Estàvem segurs que ERC no permetria ni facilitaria un acord global, però la valentia i decisió son per quan fan falta, fins i tot passant per damunt del partit. Però no, l’espifiada ha estat de campionat perquè si no podia ajuntar forces, era millor quedar reclòs a casa, i no pactar amb Podemos, complicant encara més, un acord a nivell estatal. No solament no hi ha hagut valentia sinó traïció. Predicar i exaltar la suma de forces, per a tot seguit, només anar amb una de minoritària, sorprèn i fa caure la imatge creada. Res serà igual, a nivell estatal, i si les trifulgues i batalles internes dintre del Grup Parlamentari eren habituals, encara ho seran més, amb els candidats que ha imposat el partit, mentrestant ell es dedicava a fer volar coloms. Tot una lliçó de com un ego massa gran, modifica una carrera política.

EL BOICOT DEL PP, A LA VIVIENDA. Resulta paradójico que el PP critique o quiera, ahora, resolver la crisis de la vivienda, cuando durante años ha hecho todo lo posible para que no tuvieran éxito las iniciativas, propuestas y leyes promovidas por el gobierno central. Vuelvo a recordar la distribución de competencias, en ayuntamientos y CCAA, de forma que si estas dos administraciones deciden no actuar, cualquier ley estatal estará condenada al fracaso. O al menos a no dar los resultados previstos. Me permito exponer ni que sea brevemente, la otra cara de la moneda: Cataluña. Aquí no solo se aprovechan todas las ayudas estatales y de la UE, sino se añaden otras de grandes dimensiones como para corregir la falta de inversión en los últimos veinte años. En su toma de posesión del cargo de presidente, Salvador Illa, prometió 50.000 nuevas viviendas de aquí a 2030, con una primera dotación de 4.400 millones, pero el compromiso no se ha quedado aquí sino que ha impulsado la activación de todos los ayuntamientos catalanes, para resolver en pocos años esta carencia. Y aquí radica el éxito de la “operación vivienda”. Desde el pueblo más pequeño, Sant Jaume de Frontanyà (23 habitantes) hasta la capital, Barcelona, cerca de 850 ayuntamientos (Cataluña tiene 947) están tramitando, gestionando, cediendo solares o construyéndolos, ellos mismos. La Generalitat ha pedido ceder solares para construir pisos destinados a alquiler asequible, pero es que cada ayuntamiento está haciendo sus deberes. Me explico. Muchos ayuntamientos, tenían el piso del secretario, el del médico, los de los maestros, un antiguo cuartel de la Guardia Civil, viviendas para técnicos forestales, veterinarios, etc… que con los años habían cerrado y se estaban degradando sin que nadie se preocupase por su futuro. Pues bien, en todos los pueblos se ha activado la rehabilitación de estas viviendas, para ofrecerlas en alquiler asequible. Pero no solo eso, se ha activado la compra de casas viejas y abandonadas, para comprarlas con ayudas públicas, rehabilitarlas y ponerlas en el mercado del alquiler asequible. ¿De dónde obtienen la financiación? Tanto de fondos propios, como de las Diputaciones, especialmente de la de Barcelona, la más potente y activa, como de la Generalitat. En algunos casos, la subvención cubre la totalidad de la compra del inmueble y al año siguiente se pueden obtener nuevas ayudas para la rehabilitación. También hay disponibles “créditos de caja” a diez años, a interés 0 (cero). También la Generalitat concede ayudas para la compra y rehabilitación, a ayuntamientos, pero también a particulares, sea con la Ley de Barrios, sea con otras normas similares. Y ahora mismo, se ha activado el Plan de Ayudas a pequeños municipios, con 400 millones, lo cual permitirá a pequeños pueblos obtener ayudas de medio millón, los de menos de 500 habitantes, hasta los dos millones los que superen los 2.000. Alguien dirá que 650 ayuntamientos, pequeños y medianos, por muy activos en creación de vivienda que sean, no resolverán el déficit general. En efecto, no lo conseguirán pero han activado no solo la administración local, sino también a miles de propietarios que se han puesto las pilas. Hay decenas de miles de familias que tienen viviendas cerradas y abandonas a la espera de mejores tiempos o de resolver problemas internos. Ahora, los pueden resolver vendiendo el inmueble a su ayuntamiento o a la Generalitat. A todo ello hay que sumar otras iniciativas interesantes y pragmáticas. Tenemos en Cataluña cerca de 32.000 locales comerciales vacíos. Esto pasa en toda España, fruto del cambio en la vida de las personas y las ciudades. ¿Por qué no reconvertir estos locales, en viviendas? ¿Por qué no llenar de vida barrios, con vida en las plantas bajas de muchos edificios? O ¿por qué no activar mecanismos, en grandes ciudades, para facilitar que despachos profesionales bajen de plantas principales o primeras, y liberen sus despachos para convertirse en viviendas? Y ¿por qué hay que construir, como siempre se ha hecho, y no aprovechar las nuevas tecnologías para “fabricar” pisos? Pues sí, también hay una explosión de proyectos de edificios prefabricados que permiten en pocos meses, disponer de viviendas, en vez de esperar años. En resumen, las acciones y actuaciones del PP, han sido de claro boicot a la promoción de vivienda pública. Y, ahora con las elecciones convocadas y todo el movimiento creado en torno a la vivienda, quiere salir explicando milongas que nadie se cree, simplemente porque todos tenemos ojos y oídos. Con la vivienda, sí se puede, si se quiere. En Cataluña, luchamos contra reloj pero cada día se ven resultados, visibles y palpables. Pues bien, es lo que no se ha hecho en ayuntamientos ni en CCAA gobernadas por el PP. Que todo el mundo tome nota antes de ir a votar.

L’OBJECTIU DE SÁNCHEZ ÉS GUANYAR. Veig en algunes tertúlies televisives , en altres de ràdio, i en articles d’opinió, com alguns comentaristes es deixen emportar per alguns resultats d’enquestes, fetes en moments molt determinats que contrasten amb les del CIS, i amb altres fetes més pausadament, amb menys intervencions “a la cuina” com per repartir escons, en funció de qui finança el mitjà de comunicació concret. Estic elaborant un proper article amb dades concretes de les enormes xifres que reparteixen les institucions governades pel PP, a mitjans de comunicació, per tal de marcar línia editorial i fidelitat absoluta a les seves tesis. Tenim una llarga llista de mitjans que no tenen llibertat ni credibilitat professional perquè han convertit la seva feina en simple i pura propaganda. I no parlo només dels privats, és que hi ha un bon nombre de “públics” que s’han plegat a les exigències dels seus governs fins extrems autènticament penosos. Si deixem de banda aquests mitjans i aquestes enquestes, queda clar que l’objectiu de Sánchez no és simplement “aguantar o resistir” sinó guanyar. Els qui el coneixen personalment de fa temps, destaquen d’ell , la resistència i alhora el creixement davant les adversitats. Es evident que té al davant un enorme repte, després d’haver patit nombrosos atacs a la seva persona i a tot el seu entorn. No trobarem cap altre cas tant flagrant d’ús i abús de totes les tàctiques i tècniques, per a fer caure a una persona. I no ho han aconseguit. Al contrari, el van colpejar durament, en el moment d’encausar la seva dona, després de fer-ho amb el germà, però de rebot el van fer molt més dur i decidit per encarar aquest repte amb tota la força que acumula. I puc assegurar que en té molta, si algú ha seguit la seva trajectòria. En pocs dies veurem accions i reaccions que trencaran dinàmiques habituals en eleccions normals. I és que aquestes eleccions son molt més que unes eleccions. Es tracta de demostrar fins a quin punt el valor del vot, pot canviar tendències, enquestes, més o menys manipulades, i propostes de futur. De la seva banda té una llarga llista de decisions valentes, clarament favorables a la gent més desvalguda. S’ha atrevit a plantar cara a les polítiques de Donald Trump, a les de Netanyahu i per descomptat ha estat al costat d’Ucraïna, per resistir davant Rússia. A fora, s’ha convertit en un referent, a nivell mundial. I a dintre, el repàs de la feina feta, mostra de què va el progressisme més atrevit, front a una dreta i extrema dreta que va exposant el que voldria fer si arriba a governar. Molt del que poden fer, ho veiem en ajuntaments i CCAA que governen de manera conjunta, però en aquests primers dies de precampanya ja deixen caure propostes que suposarien retrocessos importants en molts dels drets aconseguits. I amb ells queda clar que qui no pugui seguir s’haurà de quedar pel camí. Per sort, encara tenim alguns mitjans honestos i creïbles de manera que la comparació entre les polítiques d’uns, i les dels altres, son clares. Amb Sánchez s’avança amb Feijóo i Abascal es retrocedeix. Toca decidir i triar.

A LA FELICITAT, PER UN TREBALL. Treballar de professor voluntari de llengua, en un Centre de Refugiats (CPI- Berga) té les seves compensacions. En primer lloc, veure interès i progrés en tots i cadascun dels alumnes, sigui quina sigui la seva procedència, i el seu grau de cultura. N’he tingut un bon nombre d’analfabets i tanmateix l’aprofitament de les classes ha estat immens. Passar del coneixement zero de llengua, a poder iniciar petites preguntes i respostes, al cap de tres o quatre mesos, els dona ànims per saber que van per bon camí. I poder mantenir petites converses, al cap de set o vuit mesos, els prepara per formar-se i sortir al mercat de treball. I aquí podem constatar l’enorme buit de candidats, a múltiples feines que ningú d’aquí vol fer. Quan em pregunten a mi, i als responsables de formació i treball, els donem una llista d’opcions que sabem necessiten mà d’obra: soldadors, manobres, treballadors de magatzems, neteges de tota mena ( domèstiques / industrials), ajudants de centres de dia i residències gent gran, ajudants de cuina, etc. Precisament en els darrers dies, una desena d’immigrants que havien seguit els cursos a l’escola Joviat de Manresa i a la d’hostaleria de Vic, han anat trobant feina, en diversos restaurants de la comarca del Berguedà i comarques veïnes. El fet de tenir aquests diplomes ha estat decisiu a l’hora de ser contractats. I fa goig de veure aquests ja ex alumnes, contents i feliços, treballant a la cuina d’aquests restaurants. Anar-los a veure suposa una injecció d’alegria i de convenciment de la bona feina feta, per part d’ells mateixos i per part dels qui treballem en el Centre. Cada un d’ells té la seva història personal. Història, en la majoria de casos, molt dura a casa seva i molt llarga i difícil fins arribar aquí. Hi ha solters, sí, però també de casats i amb fills que han deixat amb la dona o amb els seus pares. Han passat mesos, molts mesos, fins que han pogut complir el somni: un contracte de treball que vol dir un sou mensual, del qual n’extrauran tot el suc possible per enviar la resta a casa seva. Allà, el rebran com aigua de maig, i en faran meravelles. Cada euro d’aquí es multiplicarà per set o vuit allà i permetrà sobreviure amb grans millores, la vida quotidiana. El resultat és esplèndid per a ells, però també pels qui els contracten. Extraordinari compliment d’horari, de treball i disponibilitat. La formació rebuda i l’afany d’aprendre, els fa ser molt apreciats, de manera que el benefici és mutu. I sí, aquí es compleix la dita del “treball dona felicitat”. Amb contracte, poden ja trobar sinó un pis, sí, una habitació i iniciar una nova etapa de la seva vida , radicalment diferent a la que havien tingut fins aquest moment. Es la culminació del seu objectiu i també del nostre, dels qui hem col·laborat a fer-lo possible. Aquest, és el nostre premi.

QUAN ELS CANDIDATS TENEN EL PARTIT EN CONTRA. Es molt difícil guanyar unes eleccions quan et presentes per un partit que va en direcció contrària a la teva. En pobles petits o molt petits, el partit pot ser secundari. Compta més la persona que no pas la marca, però això no passa en el cas de pobles grans i encara menys en ciutats. Ara tindrem les eleccions generals i els que temien barrejar-les amb les municipals poden estar tranquils. Es més, hi haurà prou de temps entre unes i altres com per assimilar els resultats d’unes i fer que sigui un reforç o una penalització per les altres. De totes maneres en portem ja moltes al damunt i s’ha comprovat que els automatismes no funcionen o son menors del que es pensava. Dic això, a la vista d’un munt d’articles, notes de premsa, mocions en plens municipals, visites a obres o barris, per part dels alcaldes i/o dels qui ho volen ser, si els resultats de maig els hi van bé. Em miro aquestes accions i actuacions amb la fredor i llunyania que dona haver estat candidat en deu ocasions i haver-ne guanyat set, per majoria absoluta. Mai vaig voler vendre propostes que no estès segur de poder-les complir. Tampoc em vaig dedicar a criticar els adversaris o l’herència rebuda perquè va amb el càrrec assumir la situació tal com està, i tirar endavant sense mil excuses. La gent no vol excuses, vol saber la veritat del moment i sobretot tenir clar què i com es volen fer les coses. Res més ni res menys. I sobretot veure que qui vol situar-se al davant, està format i convençut de la feina a fer. Es per aquesta situació d’observador tranquil i foguejat que miro com es mouen els candidats de Junts, a les capitals de comarca del nostre entorn: Berga, Manresa, Solsona, La Seu, Igualada, Ripoll o Vic. Sincerament els auguro moltes dificultats per aconseguir bons resultats. Massa presses, massa gesticulacions i promeses, en un ambient poc propici per a les seves sigles. En aquest cas, considero que les imatges procedents del Congrés de Diputats i el Parlament de Catalunya, els van clarament a la contra. I és que repeteixo, la influència del partit, en els resultats en pobles petits i molt petits, és poc rellevant, però sí ho és en els més grans, i especialment en les capitals de comarca que exerceixen un paper més destacat, entre candidatura i partit. Considero que en totes aquestes capitals, els candidats de Junts tindran moltes dificultats per “amagar” el partit i evitar els faci mal. Si a tot plegat s’hi afegeix una excessiva gesticulació i un afany per tirar per terra tot el que han fet els altres, es situen més a prop de les CUP que no pas d’un partit centrat i central com havia estat Convergència. Aquesta llunyania que hem vist especialment en el Congrés i el Parlament, aportarà mals resultats als qui portin el nom de Junts i no hagin fet esforços per allunyar-se’n. Ho veurem primer, amb els resultats de les generals, preludi del que es pot repetir a les municipals. Temps al temps.

BOLETS TARDANS. Si a aquestes alçades encara hi ha qui dubta del canvi climàtic que vagi prenent nota de totes les coses “mai vistes”, arreu del territori. Realment, s’ha de prendre nota de tots els errors i totes les imprudències comeses durant decennis, perquè ara passen factura. Un altre dia en parlarem a bastament. Ara, toca fer-ho amb els bolets. Els que vivim a pagès, sempre hem tingut una mena de calendari força precís i puntual respecte del que podíem trobar en els nostres boscos. Durant generacions la riquesa i varietat d’espècies, permetia anar a collir bolets (altres en diuen caçar, i altres buscar), per a consum propi o per anar a vendre a pobles més grans o a ciutats. De bolets n’hi ha tot l’any o gairebé, si es coneixen i se sap on creixen. Els temps canvien i amb ells, molts grans boletaires han donat pas a d’altres no tant experts. L’increment de població i la gran propaganda feta, ha canviat la fesomia dels boletaires. D’uns pocs de cada poble, hem passat a centenars o milers procedents de les ciutats. Queden molts pocs racons desconeguts, on poder collir bolets, fora de les mirades forasteres. Encara en queden, però cada any es van reduint, per culpa d’aquesta allau de visitants esporàdics, transformats en boletaires ocasionals que cullen tot el que troben i compliquen la vida a pagesos i ramaders, quan no tenen cura dels “vailets” i tanques de protecció de les finques. Cada any, per aquestes dates, som molts els qui fem un resum de la situació. Avui ho faig notificant que el canvi climàtic, també ha arribat en aquest tema. Les llargues sequeres, seguides i simultànies amb setmanes de grans calors i poques pluges, fan imprevisible la temporada de bolets. Hem passat de poder-la predir, a no saber què ens espera. A cada poble hi ha els tres o quatre experts als quals tothom consulta, però ja ni ells s’atreveixen a fer pronòstics. Tots ells han anat a buscar-ne i algun ha tornat amb 4 o 5, no quilos, sinó exemplars. Cosa mai vista, en molts i molts anys. Habitualment, a meitats de setembre ja estàvem en plena temporada. Aquest any, no, i caldrà esperar uns dies més per a comprovar si les darreres pluges, han fet la seva feina i donen els fruits esperats. De gent ja en va venint perquè s’ha de sortir de la ciutat i si més no es fan excursions que serveixen per respirar aire fresc i voltar per valls i muntanyes. El problema vindrà si el clima continua revoltat i avança l’hivern o el fa tant estrany que no permet les floracions ni els creixements a l’hora. L’economia, a l’entorn dels bolets, ha permès ingressos a moltes famílies durant molts anys. Ha mogut diner i alhora un producte molt apreciat en gastronomia amb tot el que comporta de moviments de clients, cap a zones rurals, que tenen durant dos o tres mesos una activitat essencial. El canvi climàtic posa interrogants en aquest àmbit com en posa en tants altres. Toca, doncs, fer atenció i participar en tot el que el pugui apaivagar. Que ningú el negui perquè el veiem en tots i cadascun dels temes que afecten les nostres vides i activitats.