Joan Roma

QUAN ÈREM SUBSAHARIANS. Perdoneu l’ús d’aquesta adscripció geogràfica, però serveix per a exposar la situació en la que ens trobàvem els catalans i amb ells tots els espanyols, 50 o 60 anys enrere quan formàvem part de les onades d’immigrants a la recerca de treball, a nivell d’Europa i /o Llatinoamèrica. Es bo recordar als qui ara s’oposen , denigren i menystenen als qui venen de terres llunyanes a buscar treball, fugint de guerres, persecucions i misèria, que cosa semblant vam fer nosaltres mateixos en la llarga i dura postguerra. En progressives onades, van anar sortint d’Espanya, milers, desenes de milers, centenars de milers, fins arribar als prop de tres milions, d’homes i dones, buscant on trobar feina per viure i enviar diners cap a la pobra Espanya. Per alguns dels països on arribaven ( Alemanya, Suïssa, Àustria, Països Baixos, Bèlgica, ets)la procedència, era equivalent a molts dels que ara qualifiquem com subsaharians. En aquells anys, Espanya era considerat un país depauperat, poc culturitzat, molt poc industrialitzat, a la cua d’un continent que encara no havia decidit unir forces per a constituir la UE. Es feia difícil encaixar en aquelles societats, aprendre el seu idioma, costums i tradicions per aconseguir la desitjada integració. Molt pocs ho aconseguien perquè hi havia un abisme entre uns i altres. Fou així, com aquelles onades arribaven i s’organitzaven en una mena de guetos que perduraven anys, molts anys. Molts d’ells, durant tota una vida. S’ha de conèixer el nostre passat, per a poder jutjar i comprendre el present. Quan alguns partits i molts ciutadans critiquen els immigrants que arriben, haurien de recordar el nostre passat, fins i tot el de molts pares i avis que van fer el mateix. Molts d’ells, no van aprendre mai els idiomes dels països on treballaven i residien, ho puc explicar perquè ho vaig viure i n’he fet el seguiment, durant prop de cinquanta anys. Les dificultats son immenses i només si facilitem les coses, aconseguirem trencar l’aïllament i els guetos que els nostres predecessors van tenir. Aquells temps han passat, però és bo tenir-los en compte per no repetir els mateixos errors. I arribats aquí, mirem al nostre entorn i veurem fins a quin punt els necessitem. No hi ha àmbit ni sector essencial que no estigui necessitat de mà d’obra barata, adaptable i disponible a qualsevol hora i dia de la setmana. També els qui vam emigrar, teníem aquesta disponibilitat i vam ser els qui vam renovar pobles i ciutats, infraestructures, equipaments i serveis, d’un munt de països destrossats i retardats pels efectes de la segona guerra mundial. En resum, la vida és una roda i ara som nosaltres els receptors d’immigració de terres llunyanes. No vulguem reproduir els errors vistos i patits, i anem cap a facilitar l’arribada i integració, per les millors vies possibles.

ESTUPEFACTO, ES POCO. He seguido, con especial interés, el juicio al Fiscal General del Estado, García Ortiz y debo confesar que ha superado todas las expectativas imaginadas. ¿Cómo es posible haber llegado a juicio sin ninguna prueba concluyente? ¿Cómo es posible aceptar una investigación con acciones y actuaciones, nunca vistas ni imaginadas, en un cargo de este nivel? ¿A quién se le ocurre enviar a agentes de la UCO al despacho del Fiscal General, para que buscasen, revolvieran y manipularan todo tipo de materiales, archivos y elementos electrónicos? Impensable, en cualquier otro país de nuestro entorno. Pero, es que de lo visto y escuchado no se desprende ninguna prueba clara, razonable, contundente contra el enjuiciado. He quedado más que estupefacto ante tamaño disparate que nos lleva a preguntarnos hasta dónde algunos pretenden llevar la guerra contra el presidente del gobierno, porque de esto va esta historia. Alguien pretendía cobrarse un trofeo de primer nivel, para, acto seguido pedir otra superior. En fin, terminado el juicio, todo el país estará pendiente de la redacción de una sentencia que puede depararnos todavía alguna sorpresa si continúa el espectáculo de retorcer argumentos, colegir actuaciones e imaginar movimientos imaginarios. En este proceso sale muy mal parada la Justicia, en mayúsculas, también la UCO, y algunos elementos de Fiscalía y Magistratura, capaces de moverse por “intuiciones” o “deducciones” que pensábamos eran propias de otros ámbitos. Con toda la distancia que supone este proceso, respecto a mis problemas con la justicia, no dejo de pensar en el mal uso que algunos hacen, para conseguir objetivos concretos. En el caso del Fiscal General, era, de entrada conseguir su renuncia. Con ella, el primer éxito se hubiera conseguido. Celebro no lo haya hecho, porque suponía un nefasto antecedente, para futuras maniobras similares. En mi caso concreto, también fui llevado una docena de veces ante los tribunales, por denuncias de Convergencia, unas veces, otras por un enfermo mental, manipulado debidamente por personas interesadas en conseguir, en los tribunales, lo que no conseguían en las urnas. Y no siempre es fácil demostrar la inocencia cuando se acusa de temas con total falta de documentación. A veces, las denuncias pueden ser sorprendentes, por imaginativas y surrealistas. Me permito exponer a los amables lectores, como mi primera comparecencia ante la justicia fue, por una acusación de haber producido daños, en el vehículo del denunciante, aprovechando que estaba aparcado en la plaza del pueblo. Para ello, aportaba una foto de la entrada del ayuntamiento, con un fondo totalmente oscuro, donde supuestamente salía yo con un punzón, dispuesto a cometer semejante acción delictiva. Como él había supuesto que haría tal cosa, se había colocado en posición adecuada para obtener la foto en cuestión. ¿Realidad o ficción? Pura y dura realidad, de una persona que a lo largo de unos diez años presentó unas quinientas (500) quejas y/o denuncias contra mi persona, en tanto que alcalde o contra el ayuntamiento, en general. Pues bien, al primer juicio, le siguieron otros diez, todos con resultado de absolución, pero si se hubiera seguido el principio de quien sea imputado, renuncie a su cargo, el denunciante, individual, o los que estaban detrás del partido político, habrían conseguido sus objetivos: sacarme de la alcaldía. Romper la decisión del pueblo que me dio su confianza, a lo largo de siete mandatos consecutivos. Perdonen esta exposición personal, pero me aproxima a la persona del Fiscal General por lo que debe haber pasado, durante tantos meses, y lo que le queda todavía, hasta tener la resolución final. Me siento conmovido por la seriedad de la persona y de la extrema fidelidad a su cargo. Encuentro indignante las acusaciones y las formas en que ha sido investigado, así como los graves errores ( o no lo eran???) de entrar en su despacho y manipular datos, de extrema confidencialidad. Increíble lo que hemos visto y oído. Espero no tener que repetir determinados adjetivos, cuando tengamos sentencia. No puedo imaginar otra que no sea la de absolución completa. A partir de aquí, espero se produzcan renuncias en el ámbito de la instrucción y la investigación. De ellos, hablaremos en el momento oportuno.

ROSALIA: TRENCADORA DE MOTLLES. Qui ens havia de dir que una catalana de 33 anys, filla de Sant Esteve Sesrovires, se situés al capdamunt del món musical, en una carrera difícil, molt treballada i esforçada que finalment ha obtingut l’èxit merescut. A dia d’avui, se situa com el personatge català, més conegut arreu del món. Increïble. I ens serveix per exposar les virtuts de trencar motlles, i no tenir barreres ni fronteres, a l’hora d’exposar les seves idees i qualitats musicals. No té manies ni segueix directrius en cap matèria, però ara vull exposar la lingüística. Es capaç de fer servir 14 idiomes d’arreu del món i anar a Montserrat per cantar amb l’Escolania, sigui en català sigui en castellà. I com no podia fallar, han sortit alguns talibans de la llengua, esgarrifats que l’Escolania podés fer ús del castellà, i no parar atenció en que ho han fet en llatí múltiples vegades i lògicament també en anglès i en alguns altres idiomes quan van pel món i interpreten composicions, lligades al país on es troben. D’això se’n diu, estar oberts al món mundial. El nostre futur és poliglota, i qui es vulgui limitar a quedar-se a casa, que ho faci , però no ho vulgui imposar a la resta. Fins i tot l’ús de diversos idiomes acaba de ser reconegut com un mètode molt eficaç per tenir i mantenir la vivesa cerebral , en contra de l’envelliment mental. Però, tornant al principi. Tenir a casa una artista d’aquest nivell és molt útil de cara a internacionalitzar el nostre país. Haver tingut grans personalitats en el passat, serveix com a carta de presentació, però tenir-ne d’altres, a dia d’avui, encara té més utilitat perquè son models a seguir. Tant li fa que siguin escriptors, cineastes, músics, intel·lectuals, o tècnics d’alt nivell en qualsevol matèria. Un país amb un estol de primeres figures, vol dir que és un bon lloc on invertir i/o residir. I ja entenc les enveges d’alguns prohoms del país, alguns dels quals, lligats a la febre del procés. Encara pensen que només es pot ser un bon català si només es fa ús del català. I si només es pensa en com el país pot sortir de l’entramat d’Espanya i amb ella, de la UE, perquè no ho dubti ningú. Una cosa va lligada a l’altra, cosa que sempre es va voler amagar durant els anys del procés. Doncs, queda clar que hi ha altres maneres de ser català, tot i viure i conviure amb Espanya, i amb la resta del món. Rosalia és una mostra clara d’aquesta vida, en plural. No es limita ni amb l’idioma ni amb els llocs on viure i conviure. Volta per tot el món i es fa amb gent de tot el món. Es una esplèndida manera de trencar fronteres de tot tipus. Es un magnífic model per als joves que veuen espais oberts, on altres els volen tancats. I és lògica l’enveja quan en ben pocs anys, ha creat i venut milions de les seves obres, on altres, només les poden comptar per milers o desenes de milers. Benvinguda creació, benvinguda desenvoltura i llibertat de moure’s pel món.

TRAÏCIÓ A LA MEMÒRA DEMOCRÀTICA. Sorprèn, perdó, indigna, i molt que a aquestes alçades de la història encara estiguem buscant les restes de persones, víctimes de la guerra civil i posterior persecució de tothom qui hagués col•laborat, participat o simplement ajudat en qualsevol actuació, en defensa de les llibertats individuals o col•lectives. Estem en el 2025, estem a 86 anys de la finalització de la guerra civil, amb ja ben poques persones que tinguin temps per a recuperar els éssers estimats, propers o llunyans. Qui pot ser tan miserable que no faciliti aquesta recerca ? Qui té por de veure els resultats d’una postguerra que molts volien dibuixar-la molt diferent ? A qui poden escandalitzar les xifres reals, ja no teòriques, de la repressió ? Semblaria que ningú de l’actualitat se sentís concernit i tanmateix, hi ha qui sota diverses sigles, defensa l’oblit per no entrar en matèria i haver de reconèixer que les persones i governs franquistes foren permanentment bel•ligerants i sanguinaris contra qui suposava una amenaça per la seva continuïtat. En molts llocs, no entenc la tardança. No puc comprendre com s’ha esperat tant de temps sense actuar de manera directa en treure símbols, recuperar la memòria i destruir mites i històries modificades o directament inventades. Personalment recordo, al cap de poques setmanes de les primeres eleccions municipals democràtiques, en el ja llunyà 1979, vam plantejar treure els símbols i imatges de reconeixement del període franquista, i iniciar una recerca per establir i identificar les baixes en el bàndol republicà. Del bàndol , dit “nacional” n’hi havia 7, però ningú sabia la realitat del bàndol republicà. D’aquella investigació, parlo d’inicis dels 80, sortia una llista llarga però incomplerta per desaparicions i desconeixement de la sort de molts soldats. Això, va portar a retirar la placa i posar-ne una en record de tots els caiguts. Tornant al principi, s’ha d’exigir, i ser molt contundent en impulsar les investigacions, recerques i recuperació de cossos, per a poder tancar definitivament aquest drama. I posar plaques de record en els llocs històrics, agradi o no als seus actuals estadants. Així s’ha decidit tant per a la Comissaria de Via Laietana com a la seu de la Comunitat de Madrid. No s’hi valen excepcions perquè tothom té dret a recordar. I és indignant veure on estan els qui volen entorpir aquesta iniciativa. El dret a recordar, és un dret universal que ningú pot vulnerar, i encara menys suprimir. Prou penós és haver anat tant tard en legislar i posar en pràctica aquest dret. Es tota una vida la que hem passat sense haver fet tots els deures. Queda poc, però prou important, com perquè quedi resolt.

PROP D’ 1,5 MILIONS D’ANIMALS DE COMPANYIA. Segons dades donades pel Col•legi de Veterinaris de Catalunya, estem a punt d’arribar a 1,5 milions d’animals de companyia, dels quals un 85% son gossos, un 13% gats, i el restant 2%, tota mena d’altres animals que van des de fures a tortugues, passant per serps, aus, etc. Dono les dades dels Col•legis de Veterinaris perquè son les més reals, vist l’incompliment generalitzat de la inscripció dels animals de companyia ( gossos, gats i fures) que estableix la Llei de protecció dels animals, aprovada pel Parlament de Catalunya. Segons aquesta llei, tots els propietaris haurien de donar d’alta, en el registre municipal corresponent, les seves mascotes, alhora que els hi posen un xip per a poder saber qui son els propietaris, en cas de pèrdua. Si tenim en compte aquest incompliment de la llei i alhora pensem en que no tots han estat atesos per algun veterinari, arribarem a la conclusió de que la xifra queda curta, respecte la realitat, si bé s’hi acosta molt. D’aquesta, també es desprèn un augment significatiu, proper a un 30%, en els darrers 5 anys. Sigui com sigui, estem davant un fenomen que ha vingut per quedar-se. I com tot el que està a les nostres cases, toca estudiar-lo, legislar-lo i tenir-lo en compte de cara la convivència col•lectiva i les derivades que se’n desprenen. No cal dir que un dels grans maldecaps per a tots els ajuntaments, és garantir que els propietaris de gossos, prenguin les mesures oportunes per mantenir l’espai públic, net i polit. Puc assegurar que aquesta és una de les principals queixes i peticions de la ciutadania, davant una autèntica invasió de carrers, places, zones verdes... Aquest increment de presència fa del tot indispensable facilitar espais d’esbarjo, a tots els pobles, per petits que siguin, i per descomptat a totes les ciutats, i a tots els barris. Ja no n’hi ha prou amb un o dos, parlem d’una xarxa nombrosa, com per tenir-ne un, a pocs centenars de metres de casa. I insistir i persistir en la necessitat de pràctiques cíviques que ja no només inclouen recollir les caques sinó també evitar que els pi-pis no perjudiquin façanes i mobiliari urbà. Si aquesta és una de les grans prioritats i reptes immediats; pel que fa els gats , suposa evitar escapades que puguin derivar en creació de colònies que esdevenen letals per a moltes altres espècies, arran de terra o en espais no molt elevats. Està més que comprovat la disminució d’espècies d’aus, quan les colònies de gats van creixent i necessiten aliment per sobreviure. En quan a la resta de mascotes, tancades a casa, tothom ha de tenir clar les progressives legislacions que limiten la seva tinença, pensant en el benestar dels animals, en primer lloc, però també les complicacions que es deriven pel que fa a higiene, sorolls i complicacions de convivència, a nivell comunitari. Al final, tot es resumeix en que tenir mascotes, suposa assumir uns deures d’obligat compliment que es tenen i es mantenen, fins al final de les seves vides, i això no sempre es té en compte, de manera que apareixen problemes i conflictes que s’han de tenir presents, abans de prendre la decisió d’esdevenir propietari. I ser propietari no vol dir fer-ne el que es vulgui, sinó el que sigui millor per al propi animal i el seu context de vida.

INMIGRACIÓN: CONOCER ANTES DE ACTUAR. No pasa día que no me ponga las manos a la cabeza ante declaraciones, propuestas y acuerdos relacionados con la inmigración. La mayoría provienen de dirigentes del PP y VOX, cada vez más unidos, por unos simplismos que denotan un profundo desconocimiento de la realidad. También algún otro partido se sitúa en planteamientos que de la anécdota pasan a la categoría, sin término medio. En este apartado, podemos poner tanto a Junts, como a su adversario directo, Alianza catalana (AC). Como casi todo en la vida, la realidad, es mucho más rica, variada y compleja. Y hay un principio elemental en política: primero conocer, luego actuar. Con una acción intermedia, de pensar, meditar, reflexionar. Si todos lo hicieran, no estarían proponiendo medidas simples, a problemas complejos. Llevo más de veinticinco años, compartiendo ocupación política, con trabajo de voluntario como profesor de idiomas (catalán, primero, ahora castellano) en un centro de Cruz Roja. Por este centro han pasado muchos centenares de inmigrantes, unos pidiendo asilo político, otros simplemente papeles, para vivir y trabajar aquí. No conozco a ninguno que en este largo período, haya caído en la tentación de convertirse en ocupa, porque todos tienen claro que una falta en su expediente, conllevaría imposibilidad de obtener la tarjeta roja del NIE. Su gran interés es pasar desapercibidos, aprender el idioma o idiomas, formarse y buscar trabajo en lo que sea, hablo en términos legales, sin importar calendarios de turnos ni fiestas. Su gran objetivo es trabajar, para poder enviar dinero a sus familias. No es nada diferente de lo que hicieron unos tres millones de españoles, en la década de los 60, 70 y 80, en muchos países europeos y / o latinoamericanos. Si nosotros lo hicimos, ¿por qué ponemos trabas a los que actúan igual? Pero es que queda claro que los necesitamos. Con solo mirar a nuestro alrededor nos daremos cuenta de una multitud de puestos de trabajo, ocupados por inmigrantes, procedentes de cualquier rincón del mundo. Y cuando digo de “cualquier lugar del mundo” es así de real. Por mis clases van pasando personas, generalmente jóvenes, muy jóvenes que han salido o huido de países como: Mali, Burkina Faso, Senegal, Afganistán, Sudán, Azerbaiyán, Georgia, etc. Todas, sin excepción, tienen por prioridad trabajar y vivir dentro de la más estricta legalidad. Si esto es así, por qué no facilitar su integración con medidas ágiles y fáciles de cumplir. Ahora mismo, conozco un gran número de empresas que necesitan mano de obra. Es necesario formarles, para que entren en el mercado laboral, lo antes posible. Bueno para ellos, bueno para el país. Animo a dirigentes de todos estos partidos que se llenan la boca con todo tipo de calamidades que entren en alguna de las ONG, dedicadas a ayudar a los inmigrantes. De inmediato se darán cuenta de las falsedades que lanzan y de lo que realmente preocupa a todo este colectivo. Repito: un colectivo similar, al de los tres millones de españoles que salieron para buscar mejores condiciones de vida para ellos y sus familiares. La historia se repite con diferentes protagonistas y procedencias. Nada más, pero nada menos.

EL COMPLICAT RELLEU GENERACIONAL. Des de ja fa uns anys podem veure i escoltar queixes i lamentacions per la manca de relleu generacional a la majoria d’entitats, clubs, associacions, comissions, organismes i institucions de tota mena, molt especialment a les de caràcter altruista. Si la manca de candidats era greu, darrerament s’ha aguditzat fins el punt de posar en perill de desaparició un munt d’organitzacions. Es a dir, la diversitat i pluralitat, està en perill i no sembla haver-hi remei. Per dinàmica personal, he estat implicat en un munt de llocs: comissió de festes, entitats juvenils, culturals, socials, ADF, ajuntament, partit polític, etc. Quan miro enrere, recordo les reunions i convocatòries amb àmplies representacions, debats i acords. Ara, aquelles entitats, comissions i organitzacions, es troben mancades de personal i porten una vida i activitat, molt precàries. Es la norma general, a la vista de converses amb gent d’arreu del país. Panorama complicat i sobretot preocupant perquè algú ha de passar al davant del que anomenem societat civil. Sense participació ni voluntarietat hi ha milers d’activitats que no es poden dur a terme. Qualsevol esdeveniment requereix la participació de voluntaris, i si bé alguns es van duent a terme, amb precarietats evidents, altres han decidit posar termini a la seva dedicació. Es lògic. Hi ha qui porta mitja vida al servei de la comunitat i no se’ls pot demanar més dedicació perquè tenen dret també a canvis en la seva vida quotidiana. Què fer ? Molt difícil resposta. Alguns pensàvem que com tot, hi ha moments d’eufòria i altres de desànim i que acabat un, comença l’altre, però no sempre és així. Hi ha entitats que sense un gruix determinat de participants no poden funcionar: colles geganteres, castelleres, comissions de festes, comissions de veïns, clubs, etc. A vegades, la solució passa per un interval de no activitat, que dona pas a un record del passat i ganes de recuperar-lo. Aleshores pot revifar i recuperar l’activitat, però malament quan es deixa perdre. I si preocupant és per tot l’entramat societari, encara ho és més a nivell polític. Es essencial en el món municipal, la participació directe dels veïns i veïnes . Ser candidat a unes eleccions municipals hauria de ser una aspiració de bona part dels ciutadans d’un poble o una ciutat. Es igual el partit. Quants més es presentin, major serà la diversitat i pluralitat. Estem a un any i mig de les properes eleccions municipals. Portem ja 46 anys de democràcia municipal, i toca preparar les noves eleccions amb ànims de renovació i innovació. Per fer-ho, res millor que atreure vot jove. Però per aconseguir vot jove, cal trobar candidats joves. I aquí tots els partits es troben amb similars dificultats, o fins i tot més grans, perquè la política travessa temps turbulents. Massa tensió, massa pressió, i massa joc brut com per atreure noves generacions, però el cert és que son indispensables per a renovar l’activitat. Es des dels ajuntaments, consells comarcals i diputacions des d’on es poden fer canvis molt importants, en tots els ordres de la vida de la gent. Toca agafar el relleu i canviar tot allò que no agradi. Res és fàcil, però si mirem enrere veurem els enormes avenços aconseguits. I tant important es renovar el teixit associatiu com l’entramat municipal. Ara, és un bon moment per donar el pas. El camí per al maig de 2027, ha començat. Sou a temps d’agafar-lo.