Joan Roma

FORTES SANCIONS PER MANCA DE SERVEIS ESSENCIALS. Fa molts anys, molts que lluito per exigir que les grans empreses que donen serveis bàsics a la població siguin durament sancionades quan incompleixin els seus deures. No parlo d’una avaria concreta ni d’un incompliment puntual, no, no, parlo de poca serietat i desmanec, en tenir i mantenir, les instal•lacions en perfectes condicions. I si abans la lluita més rellevant era contra les elèctriques, ara la tenim contra les que donen serveis d’internet i telefonia mòbil. Hi ha un autèntic batibull d’empreses que es van barallar per ocupar espais territorials i que anys després, tenen les instal•lacions fetes un desastre. Ni les han mantingut bé, ni les han renovat i modernitzat. Es més, adjudiquen el manteniment a empreses, successivament subcontractades, de manera que la darrera que assumeix les funcions, explica que no li surt a compte fer determinades reparacions i encara menys pujar o baixar contínuament, per supervisar antenes, casetes i altres instal•lacions complementàries. Resultat ? Doncs, talls puntuals, més o menys sovintejats de cobertura i servei. Quan es fa la protesta pertinent, fan alguna cosa, però simples nyaps per sortir del pas. Diuen que no els surt a compte, reparacions de major volum. A més, tenen altres excuses com que les instal•lacions son antigues i ja no existeixen peces de recanvi. Què fer ? Doncs, procedir a la denúncia davant la Generalitat o el Govern central, segons siguin les competències. D’entrada, davant el nostre Govern que és qui ha de vetllar perquè els usuaris tinguin el servei que han contractat. I que tinguin el servei en les degudes condicions de fiabilitat i constància. No pot ser que cada dos per tres es quedin sense servei durant hores o dies. Impensable en un món en que gairebé tot funciona per aquesta via. Tenim plena dependència, tant si es viu a pagès com dintre del nucli urbà, i tant si es treballa a distància com si es treballa a casa mateix. Recomano a tots els lectors que mirin incidències dels darrers dies, mesos o anys, i veurà com pobles sencers han estat dies sencers i fins i tot, alguna setmana complerta, sense un servei tant bàsic com el d’internet – telefonia mòbil. He parlat amb alcaldes que estan desesperats de la manca de resposta de l’empresa, però també dels serveis institucionals que han de supervisar les denúncies. I és que moltes denúncies acaben amb la petició de supervisió de les instal•lacions, i poca cosa més. La resposta és insuficient en molts casos, i nul.la en altres. I així portem anys, molts anys en que viure a pagès, es converteix en un malson. Aquesta dependència i aquest mal servei no permet confiar en les noves tecnologies, de manera que queda clara l’existència de dos àmbits, en un mateix país. Contra aquesta desídia i desmanec, només hi veig la sortida de les sancions, pures i dures com perquè una empresa compleixi les seves obligacions. El Govern hauria de contemplar, un primer i segon avís o advertència de solució del problema detectat, en el cas de no resoldre’l, una primera sanció de sis mil euros, seguida d’una segona de seixanta mil, i una tercera de sis-cents mil. Només així aconseguirem fer complir uns contractes que per la part de l’usuari son complerts, i en canvi per part del donador del servei, no. Les paraules han de donar pas a les accions si realment es vol complir amb el principi de governar per a tots. No podem consentir un país de doble condició.

LA LLUITA CONTRA EL TEMPS. Es evident que plantar cara sempre comporta situacions imprevisibles. A nivell personal i col·lectiu i molt especialment a nivell polític. Dic això a la vista de la crisis de Ceuta, però tenim molts altres exemples en els quals Espanya i el seu Govern, topen amb resistències, acusacions i actuacions de països que “volen quedar bé amb la vianda al plat”. Tenir uns quants il·luminats i eixelebrats al capdavant d’uns quants governs suposa haver de governar amb adversaris, fins i tot enemics, en llocs clau de la política mundial. I lògicament plantar cara comporta haver de fer front a amenaces i atacs, directes o indirectes de gran rellevància. Algun dia sabrem, fins a quin punt hi ha hagut connivència i participació, directe o indirecte dels EUA, Israel, Rússia, ets, en determinades crisis. Ara tenim la de Ceuta al davant, però n’hi ha hagut moltes altres que desconeixem l’autoria o la procedència. Alguns diran, millor ser obedients i seguir la corrent, a l’espera de nous temps, o plantar cara i resistir. Pedro Sánchez, ha decidit resistir, i crec sincerament que serà reconegut, a nivell intern i extern. Precisament per aquesta possibilitat crec que tant el PP com VOX tenen pressa per fer-lo caure. No es fien de guanyar les properes generals perquè sortiran totes les misèries, que han protagonitzat per debilitar-lo a nivell personal i polític. Però, resisteix, i això els fa témer la derrota. I és que tot és finit. Donald Trump, passarà com passaran tots els altres que presideixen governs autoritaris que volen imposar les seves lleis a la resta del món. Rússia està encallada a Ucraïna amb una sagnia mai imaginada i que està fent tremolar la seva potència. Israel no té clar què vol fer amb Netanyahu i d’aquí els nervis per les imminents eleccions generals. I Trump, té les de mig mandat, a la volta de la cantonada amb gens bones perspectives. Parlo d’aquests tres però n’hi ha d’altres que tampoc tenen clar el seu futur com la pròpia Meloni o MIlei, etc. Què vull dir amb aixó ? Que toca resistir i esperar que les noves eleccions o fins i tot l’edat, faci el seu camí. Ningú és etern, per sort, i el temps juga a favor d’uns i en contra dels altres. Pedro Sánchez, actua seguint els ideals dels qui formem part de la gran família socialista. Es evident que no estem en el millor moment de la nostra història, però després de les penes, tornaran les alegries perquè al cap i a la fi, lluitar per la igualtat, fraternitat i la pau en el món, son valors eterns. Ja es tornaran a imposar en països que els han perdut o estan soterrats. No pot ser que centenars de milions de persones estiguin d’acord amb les maldats dels seus presidents i governs de torn. Les presses, aquí, i per part d’altres mandataris es comprenen perquè veuen que arriben, promouen o impulsen crisis que son desactivades o resoltes amb un temps raonable i amb resultats satisfactoris. També passarà amb Ceuta, de manera que és comprensible vulguin apretar, més i més, per intentar fer caure Pedro Sánchez. De moment, resisteix i no tinc cap dubte que se’n sortirà. Temps al temps.

CEUTA , UN REPTE COMPLICAT. Cansa veure i sobretot escoltar un munt de suposats experts que diuen qualsevol tonteria pensant passar a la història. Algun dia sabrem el cúmul d’accions i actuacions que van culminar amb l’entrada massiva d’unes vuitanta mil persones, gairebé tantes com hi ha a la mateixa ciutat. Una onada tant immensa i tant ràpida, només es pot moure si coneixem les circumstàncies i les facilitats de transmetre mentides i generar moviments, en un món de noves tecnologies en que un mòbil està a les mans de moltes persones, fins i tot d’aquelles més pobres. Oimés quan el tenen com eina bàsica per decidir què fer en tot moment. I si pels voltants de Ceuta, malviuen milers, desenes de milers de persones, vingudes de molts racons del Marroc, però també de terres llunyanes, esperant el moment precís per entrar a la ciutat, comprendrem que una mentida, una proclama o una crida es pot convertir en el senyal, tant esperat, per sortir dels amagatalls i confiar en la sort. Qui va llençar la mentida o la crida, és un dels temes que no sabem, però podem imaginar. Hi ha un bon nombre de països, partits i moviments que volen fer caure Pedro Sánchez , sigui com sigui, sense cap mania per utilitzar els mètodes més enrevessats. I tinguem clar que països amb presidents clarament autoritaris com Rússia, Israel o els EUA, disposen de potents serveis secrets, i aliats, al seu servei que poden dur a terme campanyes, amb ús de tecnologia d’última generació. Es evident que quan no es fa caure un líder per uns mitjans, se n’han de buscar d’altres, cada vegada més ofensius i radicals. De moment, ni el PP ni VOX, han aconseguit tombar Pedro Sánchez, per molt que ho han intentat, ajudats per alguns càrrecs judicials i altres econòmics. Hi ha pressa per capgirar les coses, i quan hi ha pressa i por a perdre l’oportunitat, es va més lluny del que estava previst. I si anar més lluny suposa emprendre batalles, en escenaris molt delicats, es fa. Si algú en tenia algun dubte que miri com està utilitzant la crisis el PP i VOX. Es més, la guerra entre els dos partits, motiva posicions, cada vegada més extremes, per part del PP, de manera que ja ha trencat totes les línies vermelles, que tenia, si realment en tenia algunes. Ara, tot s’hi val. Poden enviar Aznar a la ciutat i poden portar el govern als tribunals, buscant si algun magistrat proper, troba algun motiu per obrir alguna causa a l’Audiència Nacional o en el Tribunal Suprem. No hi ha límits, no hi ha fronteres, és igual si els immigrants son autèntics refugiats o si son menors d’edat. Per a ells, tot es pot fer, i només fa por imaginar què podrien arribar a fer si en algun moment arriben a governar. Vull dir, governar Espanya. Ara, ja veiem de què son capaços en ajuntaments i CCAA, però és que arribar a la presidència amb un Núñez Feijóo, sense capacitat ni formació, com hem pogut constatar, titella del seu entorn i supeditat a VOX, és per posar-nos a tremolar. I per això, cal ser valents i tenir confiança en Pedro Sánchez. Tot el que ara sembla fallar, s’anirà posant al seu lloc i una vegada més, resoldrà la crisis. Per això, hi ha tanta pressa i por en el PP. El temps va a la contra seva, i d’aquí l’ús i abús de totes les maldats possibles. Toca serenitat i treball intens.

QUIEN MIENTE UNA VEZ, MIENTE MIL. Nada mejor para constatar el rechazo a las mentiras y falsedades que pasar unos años en algún país con profundas raíces luteranas, calvinistas e incluso de Zwingly, aún más estricto que los anteriores. Éste es mi caso por haber vivido, estudiado y trabajado en la ciudad de Berna, capital de Suiza, durante siete años. Allí pude observar el rigor y el duro castigo contra quien lance alguna mentira o falsedad. La sociedad considera que quien miente una vez puede hacerlo mil veces más, de forma que no se le puede confiar ninguna misión importante, menos aún, en instituciones públicas. Si alguien lo quiere comprobar, solo tiene que acudir a la hemeroteca y ver como ministros, alcaldes o cargos universitarios, dimitieron o fueron destituidos por haber mentido o haber copiado algún trabajo ajeno. Verá algunos ejemplos, pero pocos, porque el rigor propio, unido al ajeno, conlleva a extremar las acciones y actuaciones hasta límites impensables en otros países, y muy especialmente en el nuestro. Me permito esta introducción para tratar lo que pasa en nuestra sociedad y muy especialmente en nuestras instituciones. Por desgracia, tenemos prácticamente cada día, malos ejemplos de uso y abuso de mentiras, falsedades, bulos, acusaciones, añadidas a increpaciones e insultos, proferidos ya no únicamente en la calle o en medios de comunicación, han llegado ya a las altas instituciones del Congreso y el Senado. Y en esta carrera por ver quién es el más duro, el PP quiere emular e incluso superar a VOX. Lo que se llega a decir supera todo lo imaginable porque en muchos casos la pura y dura realidad está a la vista, y no se quiere ver ni escuchar. Se miente, se difama, se acusa sin ninguna base mínima de seriedad y credibilidad. No solo eso, se llevan acusaciones, sin ninguna base, ante instancias judiciales, algunas de las cuales les dan curso, sin más pruebas que algún artículo de pseudoperiodistas que se las han inventado. Lo peor de todo es que esta vía de acción política, lo contamina todo y recorre todos los niveles de las instituciones. Antes, se pretendía preservar las más altas instancias para tener vías de diálogo y acuerdo. Esto ha saltado por los aires y ha dado paso a todo tipo de acciones y actuaciones, llevadas a cabo por unos portavoces que consideran esencial, para mantener el cargo, usar todo lo que tengan a mano, sin importar si es verdad o mentira. Lógico que esta forma de actuar sea copiada hacia abajo, de manera que lo mismo se reproduce en las CCAA, y finalmente en los ayuntamientos. No queda ningún espacio para el debate sincero y tranquilo para llegar a acuerdos. La conclusión a la que ha llegado el PP, haciendo seguidismo de VOX, es que todo vale y da igual, lo que se diga, porque sus votantes no les van a castigar, por muchos pecados que cometan. Es con este principio que la irresponsabilidad se ha adueñado del PP. Ya no hablo de VOX porque este partido lo ha sido siempre. El problema es que el PP haya sucumbido a la tentación de saltar la barrera de la verdad y la seriedad, para caer en la más absoluta irresponsabilidad. No solo en el uso de las mentiras y falsedades, también en el de la corrupción generalizada. Y por si fuera poco, incluso en la crisis de Ceuta, se ha permitido lanzar acusaciones y promover movilizaciones, sin tener en cuenta las consecuencias que puedan tener para España, a nivel interno y externo. Es la muestra de la más absoluta de las irresponsabilidades.

ELS PETITS, PODRAN FER GRANS OBRES. Ser un poble petit, fins ara, suposava no poder pensar en grans obres d’infraestructures, equipaments i serveis. Son molts pocs els ajuntaments, de pobles petits que disposin de grans capacitats financeres. En general, es compleix la dita de, “pobles petits, ingressos petits”. I tanmateix, a vegades, cal pensar en gran, malgrat ser petit. I no penso en grandeses innecessàries, ni capricis d’alcalde, ni somnis extravagants. No, no, també els pobles petits han de poder disposar de suficient finançament per a poder resoldre algunes carències històriques o tirar endavant estratègies de futur. Es el que ha decidit el Govern Illa, en consonància amb reiterades peticions del propi partit socialista, però també dels altres partits d’investidura, especialment ERC que té un gran nombre d’alcaldies, en petits municipis. I és que fins ara, i portem ja quaranta-set anys de democràcia municipal, els ajuts procedents de la Generalitat es limitaven a infraestructures, equipaments i serveis bàsics, molt limitats, en imports i terminis. Fins ara, no hi havia sortida per a algunes actuacions que surten de la normalitat, per a convertir-se en especials, estratègiques o de gran oportunitat. Segur estimats lectors en tindreu alguna a cadascun dels vostres pobles, com en tenen les ciutats, que per això se’ls ha tornat a treure el gran pla de barris, tant elogiat, en temps del Tripartit. Doncs bé, no estem davant un petit pla de barris per a pobles petits, però s’hi acosta molt. Per primera vegada, el Govern activa un Pla de Pobles, amb 400 milions, destinats a 725 municipis del país. Recordo que Catalunya té 947 municipis, de manera que queda clara la composició en pobles petits o molt petits. Aquest Pla, començarà d’immediat i s’estendrà fins l’any 2030, de manera que cada any es farà convocatòria amb uns imports màxims de 500.000 euros per als més petits ( menys de 500 habitants) amb un 100% de la inversió. Els d’entre 500 i 2.000 habitants, podran rebre un màxim d’ un milió, i els d’entre 2.000 i 5.000 podran arribar als dos milions, amb una subvenció que podrà arribar al 98% del cost total. Finalment, 17 capitals de comarca, de menys de 15.000 habitants, podran optar a ajuts fins els sis milions, amb una subvenció màxima del 98%. D’aquí a pocs dies, tindrem la lletra petita del Pla, però per les reunions fetes i les informacions donades, l’operativa serà fàcil i adaptada a les circumstàncies d’aquests ajuntaments. Es més, els ajuts contemplen poder dedicar una part, a equips tècnics – jurídics, per preparar i presentar els projectes. En resum, feia anys que tots els qui hem estat al capdavant d’un ajuntament, somiàvem en disposar de xifres com les que es plantegen en el Pla. Hi ha compres estratègiques, actuacions especials o transformacions urbanístiques que només poden tirar endavant si s’obté finançament suficient. I ja no parlo de crèdits, perquè en pobles petits, no son factibles. Han de de ser subvencions, àmplies, flexibles i adaptades a les propostes. Aquest Pla, suposarà un munt de canvis importants, en els pobles petits. Ja era hora de deixar de parlar només de ciutats i passar a l’acció, en tots els espais de Catalunya. El país, és el conjunt.

ELS MISERABLES POSICIONAMENTS DE JUNTS , SOBRE IMMIGRACIÓ I ACOLLIDA DE MENORS NO ACOMPANYATS. La crisis de Ceuta ha motivat uns nous comentaris i posicionaments, amb amenaces incloses, per part de Junts, de boca de la seva portaveu al Congrés, Míriam Nogueras. Dic nous per ser d’aquests dies, però de nous no en tenen res, perquè son repetició i reiteració d’altres, emesos en els darrers anys. Els posicionaments venen acompanyats de l’amenaça de no votar cap proposta, norma ni llei, provinent del Govern si no es compleixen aquests requisits: per Junts , Catalunya no ha d’acollir ni un sol migrant, i encara menys, un menor no acompanyat, provinent de Ceuta. Els arguments i/o excuses son les de sempre. Jo em demano com es pot ser tant miserable, en uns moments de gran tensió i preocupació per trobar solució a milers de persones, que malviuen a Ceuta. Tenim unes normes i lleis que hem de complir, i Junts sembla fer una crida a l’incompliment, però és que parlem d’éssers humans. Per molt que mirin cap altres partits i creguin que amb aquests posicionaments guanyaran punts i presència, van molt equivocats. Un partit sense ànima, és un partit incapacitat per a governar. Precisament tenir responsabilitats de govern vol dir, ocupar-se de la gent de cada poble i ciutat, procurant resoldre els problemes i conflictes amb el màxim respecte possible, oimés si es tracta de menors. Tots voldríem que la immigració fos pausada, organitzada i ben coordinada, però les realitats en un munt de països son terribles. Cada dia hi ha sortides que son fugides de llocs infernals. No els queda cap altre remei que fugir i buscar un lloc on protegir-se i començar una nova vida. En la mesura que puguem, hem de fer-ho possible. Ho he dit moltes vegades, però ho repeteixo. ´Fa més d’un quart de segle que estic en contacte permanent amb la realitat de la immigració. Em vaig fer voluntari de Creu Roja per donar un cop de mà, a la societat, en general, i em van proposar exercir de professor de català i/o castellà. Per les meves aules han passat més de 2000 persones, d’una vintena de països, d’arreu del món. He escoltat els relats de com van haver de fugir i com van poder arribar al nostre país. He escoltat la vida que tenien, i les aspiracions que tenen. Ningú que tingui el cor en el seu lloc, pot negar ajuda, i encara menys impedir puguin iniciar una nova vida. Se la mereixen, però és que a més, ens resolen un munt de problemes. Recomano als estimats lectors mirar l’entorn. Hi veurem desenes, centenars de llocs de treball essencials, ocupats per aquests immigrants. Es més, molts dels qui ara no volen que vinguin, probablement seran cuidats en centres de dia, residències, ambulatoris i hospitals, per persones que han arribat, fugint de llocs impossibles de viure. Junts hauria de replantejar posicionaments i sobretot centrar-se en la realitat. La d’aquí i la dels països de procedència. Van molt equivocats si creuen que la gent premiarà accions i actuacions sense cor ni ànima.

LA DESLEALTAD COMO PRINCIPIO. El principio de alternancia es básico en un sistema democrático. Pues bien, en España este principio no forma parte del ADN del PP, y ya no digamos de VOX. Lo digo, a la vista del comportamiento de este partido, desde la mañana siguiente, a la moción de censura, redoblado e incrementado ante los resultados de las últimas generales cuando tenían ya confeccionado el borrador de “su” Consejo de Ministros. Un partido con fuertes convicciones democráticas hubiera aceptado estos dos contratiempos con templanza y mesura, preparándose para el asalto definitivo. Siempre utilizando todos los resortes democráticos, nunca vulnerando normas y leyes. Pero, si alguien tenía dudas sobre las convicciones democráticas del principal partido de oposición, las ha podido poner a prueba y comprobar que “si no gana, no juega”. El PP actúa como todos los malos perdedores, sea cualquiera la situación, sin importarle los daños que causa al conjunto de los españoles. También a la credibilidad de su propio partido. Seguir la política nacional, es seguir un reguero de decisiones, impensables por increíbles en un partido que aspira a volver a gobernar. Ya no es que haga imposible todo acercamiento, debate, reflexión o decisión sobre auténticos temas de Estado, es que va mucho más lejos y es capaz de dinamitar políticas de todo tipo, con tal hagan daño al PSOE y muy especialmente a su secretario general y presidente del gobierno, Pedro Sánchez. Y en esta auténtica guerra no hay ni pausas ni límites. Todo vale, y si hay que buscar aliados en el poder judicial, se buscan y si hacen falta en las altas esferas de la iglesia católica, se encuentran y si hay que usar y abusar de la mayoría absoluta en el Senado, se actúa en consecuencia. Incluso si hay que impulsar, pedir y exigir medidas antidemocráticas o claramente ilegales, se tira p’alante. Cuesta de asimilar que cargos de partido y al mismo tiempo, institucionales sean capaces de ignorar las normativas y leyes vigentes. O, peor aún, conociéndolas exijan su incumplimiento. Lo estamos viendo en la crisis de Ceuta que utilizan como medida de desgaste al gobierno, exigiendo el incumplimiento de recientes leyes españolas, e incluso de las europeas. Sus portavoces, con Núñez Feijóo a la cabeza, asumen que todo lo que digan, por muchas contradicciones que contengan, no les penaliza. Deben tener encuestas propias, amañadas a su gusto y manera que llegan a estas conclusiones. La realidad, es otra, y lo van a comprobar en los resultados de las próximas elecciones generales. Tomar a la gente por inculta o directamente insensible a las mentiras, les llevará al desastre. Solo hay que escuchar la indignación de muchas personas ante posiciones tan poco institucionales como las de huir de las responsabilidades ante incendios que han destruido centenares de miles de hectáreas. O ante largas listas de espera, en sanidad. O ante los déficits de vivienda, que el PP siempre quiere cargar a las espaldas del gobierno central. En fin, llevamos años de oposición total y desmadrada, por improvisada y muy poco fundamentada, pensando que la destrucción del adversario, incluso a nivel personal, les aportará la victoria final. Tanta palabrería, tanta exageración, tan mal uso de los cargos institucionales que ostenta el PP, va en contra de su imagen como partido de gobierno. Ya no solo a nivel estatal, es que se van viendo las carencias y graves errores en las CCAA con pacto PP-VOX. Si alguien tenía dudas sobre su capacidad de gestión, ha podido comprobar sus resultados. Pues bien, la resistencia de Pedro Sánchez, permite conocer las carencias del PP, sobre todo cuando está sometido a posicionarse ante las crisis que van apareciendo. De las pasadas, su resultado ha estado catastrófico, pero de las presentes, va por el mismo camino. Y es que no poder explicar ni los motivos y consecuencias del viaje a México de Díaz Ayuso, ni la compra del famoso ático, muestra que la prepotencia y el descaro topan con otros tiempos que están cambiando. Y todos sabemos que los ciclos políticos suben y bajan y que pretender actuar siempre de la misma forma, lleva al precipicio. La gente, al final se harta de tanto orgullo y prepotencia, y cambia su voto, cuando queda claro que es tratada como menor de edad o peor aún, le toman el pelo, con salidas de tono más propias de niñas consentidas que de adultos serios y responsables.